InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 29 (divendres 01/04/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - a tall que
 
2) Eugeni S. Reig - Tocar ferro
 
3) Marcel Fité - EL MALSON
 
4) Màrius Serra - Escotorit?
 
5) Antoni Llull Martí - Els tests i la testa
 
6) El TERMCAT publica en línia el Diccionari d’oftalmologia
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra I)
 
8) Cosme Aguiló- Cap enrere com els crancs
 
9) Josep M. Mir i Tomàs - Revisió a la pronominalització atributiva i predicativa de la llengua catalana
 
10) Joan-Lluís Lluís - Benvinguts al nostre país imaginari
 
11) Ramon Sangles i Moles - Escoltar és contemplar
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: fonètica
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

 

a tall que

Locució conjuntiva amb la qual expressem que, immediatament que acabem de fer una cosa, hem de fer-ne una altra que se’ns indica.

A tall que aneu acabant, aneu eixint.

Aquesta locució és d’ús habitual a la Valldigna.

 

En valencià també es diu: a mesura que

La llengua estàndard sol emprar: a mesura que

En castellà es diu: a medida que

 

NOTA: Done les gràcies a Àngel Alexandre i Plancha per la seua ajuda.
 
 
2)
 
Article publicat en el número 66 de la revista Llengua Nacional (1er trimestre del 2009) (pàg. 20)
 
Article publicat en el número 40 de la revista Valencia al habla (març del 2009) (pàg. 8)
 
Article publicat en el CIUMENGE, suplement dominical del periòdic CIUDAD DE ALCOY, diumenge 27 de febrer del 2011 (pàgina 16)
 
Article publicat en la web de Rodamots dilluns 7 de març del 2011
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=esr_tf
 

Tocar ferro 

Eugeni S. Reig

 
L’expressió tocar ferro, d’origen medieval, significa “prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni”.
En l’edat mitjana era costum llogar, per a cometre assassinats, individus que quasi sempre eren malcarats i sovint tenien defectes físics com ara ser geperuts, coixos o torts. Quan es veia que s’acostava algú de mal aspecte, s’avisava l’amic dient-li ‘toca ferro’, que volia dir que agafara l’espasa, el punyal o qualsevol arma adient, que en aquella època eren de ferro, a fi de posar-se en guàrdia per a defendre’s d’una possible agressió. Aquesta expressió ha arribat fins als nostres dies i, en l’actualitat, és encara emprada per les persones supersticioses. En castellà, per a expressar el mateix concepte, s’usa l’expressió tocar madera. Si cerquem l’entrada tocar en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) trobem: «tocar ferro (o tocar fusta) Prevenir-se contra la mala sort». En la segona edició del DIEC ho diu exactment igual. El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana, tercera edició ampliada i actualitzada (Barcelona, novembre de 1993) arreplega tocar ferro però no tocar fusta. En les entrades ferro i fusta no diu res, però en l’entrada tocar diu: «10 tocar ferro fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». En canvi, en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana (1a edició, Barcelona 1998), en l’entrada tocar, diu: «tocar ferro (o fusta) fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». Es veu molt clar que està copiat del que diu la primera edició DIEC, que es va editar tres anys abans que el GDLC. ¿Què significa que en el DIEC i en el GDLC diga «tocar ferro (o tocar fusta)»? Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. Com que en castellà es diu tocar madera, nosaltres fem la traducció literal i la convertim en normativa. Ho trobe vergonyós. Jo sóc partidari d’acceptar els castellanismes que, o bé són molt antics entre nosaltres i podem considerar-los com a lèxic nostre d’origen castellà, o bé és convenient acceptar-los per la seua utilitat. Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics en la nostra llengua i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.
En el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll no diu absolutament res de tocar fusta, però en canvi l’expressió tocar ferro apareix tant en l’entrada tocar com en l’entrada ferro. En l’entrada tocar diu: «Tocar ferro: prevenir-se contra la mala sort». I en l’entrada ferro diu: «Cult. pop.—Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro».—Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185).»
El Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro Conjurar un malefici. | Ex: Dius que no t’ha succeït mai cap desgràcia anant amb cotxe? Toca ferro! No fos cas que en sortir d’aquí tinguessis un accident. ║SIN: no cridar massa, no refiar-se. | Ex: Ara per sort les coses marxen bé. [Toca ferro, no cridis massa, no te’n refiïs], que duri!»
El Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català de Joan Abril Español arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro (v. sin. no cridar massa) tocar madera»
El Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (2004), en l’apartat PREVENIR-SE, recull tocar ferro i tocar fusta i en els dos casos diu: «SV prevenir-se contra la mala sort (IEC)» Es veu ben clar que l’autora ha inclòs tocar fusta únicament i exclusivament perquè ho ha vist en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
Fóra bo que els responsables de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens explicaren per quins motius han decidit incorporar el castellanisme innecessari tocar fusta en el DIEC.
Confie que el futur Diccionari normatiu de valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no incloga l’expressió tocar fusta.
Cal dir que en la major part de llengües del món com ara l’anglés, el francés, el romanés, el rus, el búlgar, el portugués, el grec, el turc i moltes més, per a prevenir-se contra la malaurança, es toca fusta, com en castellà. En canvi els italians toquen ferro, com nosaltres. En altres cultures no es toca ni ferro ni fusta, es creuen els dits, cosa que també fem nosaltres. El costum de tocar fusta per a previndre la mala sort és molt antic –té milers d'anys–  i, molt probablement, es remunta a les creences religioses dels celtes –poble que en l’antiguitat va ocupar la major part d’Europa– el quals consideraven que els arbres eren éssers sagrats. Tocant el tronc d’un arbre demanaven la seua protecció. El cristianisme es va apropiar d’aquesta antiga creença –com ho va fer també en molts altres casos– i va substituir l’arbre per la creu de Crist, que era de fusta. La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna, és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat, i ja fa uns quants centenars d'anys que nosaltres toquem ferro. Si darrerament tocar fusta pren cada volta més volada, no és perquè ressuscitem una expressió de fa milers d’anys ni tampoc perquè eixa expressió s’empre en anglés, en rus, en búlgar o en turc, és únicament i exclusivament perquè calquem l’expressió que s’usa en castellà que és la llengua que ens pressiona i ens influïx. En la nostra llengua, tocar fusta no és ni una expressió ancestral que hem ressuscitat ni una expressió universal que ens acosta a la major part de les llengües del món, és només un castellanisme, així de clar i així de cru. Un castellanisme que hauríem de combatre amb totes les nostres forces. ¿Ho farem?
Abans, quan algun xaval deia toca ferro, s’agafava ostentosament els genitals volen fer veure que tenia els testicles d’eixe metall. Actualment he vist que quan algú diu toca fusta es toca el cap volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta. No cal fer comentaris.
 
2)

Article publicat en el núm. 74 de la revista Llengua Nacional ( 1er trimestre del 2011)

 

EL MALSON

 

Marcel Fité

L’altre dia vaig tenir un malson. Vaig somiar que m’havien nomenat director general de Política Lingüística. Al primer moment tot havia anat força bé. Havia arribat al despatx i havia trobat un feix de papers sobre la taula. No eren deutes del govern anterior. No eren deutes econòmics, vull dir. Eren temes que s’arrossegaven i passaven de taula en taula i de càrrec en càrrec des de feia una pila d’anys. Vaig decidir donar-hi un cop d’ull.

En un dossier ple de pols i cuques mortes s’estudiava el compliment de la Llei de política lingüística, aprovada l’any 1998, i, d’una manera especial, tot allò que fa referència a l’article 32.3, segons el qual la retolació fixa de tots els establiments ha de ser en català, i a l’article 32.1, que explicita que “les empreses i els establiments que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials”.

En un altre dossier de fulls descolorits pel temps es feia referència als objectius d’ordre lingüístic amb què van néixer els canals públics de ràdio i televisió a Catalunya, tant pel que fa a la llengua d’ús i pensament, la llengua del país, com a la qualitat del model emprat.

En un altre, bastant menjat per les arnes, es parlava de la necessitat de garantir que totes les carreres universitàries, màsters i doctorats es poguessin fer íntegrament en català.

En un altre, ple de guixades i de taques, hi havia un informe sobre el compliment dels mínims lingüístics que proclama la Llei d’educació, tant a Secundària com a Primària, i un breu sainet signat per una tal Carme Laura en què es filosofava sobre la convalidació de titulacions de català als alumnes d’ESO.

En un altre, completament esquinçat, es recollien un seguit de propostes per a impulsar la modernització i adequació metodològiques en l’ensenyament de la llengua catalana, d’acord amb els “temps actuals”. Nota: el projecte era del segle passat.

En el següent, força rebregat i descolorit, es reflexionava sobre la conveniència de treballar en la línia d’inserir l’ús de la llengua en els processos d’acolliment (informació inicial, sòcio-sanitària, educativa, homologació de titulacions, etc.) i en els espais d’interacció i convivència socials.

En el pròxim, ennegrit i una mica llardós, es valorava la conveniència de re-generar un procés d’implicació i participació ciutadanes en el projecte d’extensió i millora de l’ús del català, mitjançant un procés coordinat de municipalització de l’ensenyament i potenciació de l’ús del català.

En un altre dels que quedaven, retallat i gairebé fet miques, amb una mica de verdet i tot, s’establia la necessitat d’unificar i racionalitzar els criteris de convalidació de les titulacions de llengua, tant entre Catalunya, les Illes i el País Valencià, com pel que fa a l’interior del mateix Principat.

Finalment, encara n’hi havia un, en forma de pergamí desgastat i una mica ronyós, que reclamava la creació d’una oficina de garanties lingüístiques que defensés el ciutadà de les múltiples agressions a què es veu sotmès i que denunciés les empreses i institucions que d’una manera reiterada i sistemàtica violaven les normes de convivència lingüística del país.

En arribar a aquest dossier, vaig somiar que em venia una soneta dolça i irresistible i em vaig quedar adormit amb el cap inclinat sobre el pit. I aleshores va començar el malson de debò. Una gran multitud de ciutadans s’havien reunit sota el balcó del meu despatx i demanaven a crits alguna cosa, segurament la meva destitució. Jo vaig trucar al conseller, però allà ningú no contestava. Tampoc no hi havia cap secretària ni administratiu ni conserge en tot l’edifici. Els revoltats, armats amb torxes i bastons, s’havien començat a enfilar per les escales i per unes cordes amb ganxos que havien llançat a les baranes dels balcons. Allò era un assalt amb totes les de la llei. Quan més perdut em veia, va aparèixer una parella de mossos d’esquadra. “Anem! El volen penjar al mig de la plaça de Catalunya!”, em va dir un dels mossos amb els ulls esbatanats, reflectint la tensa gravetat del moment. “Això no pot ser! –vaig protestar–. Mai fins ara no han penjat cap director general de Política Lingüística al mig de la plaça de Catalunya!” “I, a més a més –vaig afegir–, la pena de mort és prohibida, al nostre país!”  Va ser en aquell moment que es va obrir la porta del despatx i la turba armada amb torxes i bastons hi va acudir com una serp de mil caps. I, com un sol home, tothom m’assenyalava a mi. “Exigim responsabilitats!”, va exclamar el que semblava ser el capitost del grup. “Responsabilitats?”, vaig preguntar temorós i força agitat. “Sí, responsabilitats: resultats!”, va reblar el líder dels revoltats, brandant el seu bastó cap a mi. “Però si mai no se n’han demanades, de responsabilitats!”, anava a replicar –i potser vaig replicar i tot, encara que no n’estic gaire segur, perquè en aquell moment em vaig despertar, naturalment molt sobresaltat.

A poc a poc em vaig anar refent d’aquell malson tan absurd i antipàtic. Em vaig llevar i, després de dutxar-me, em vaig preparar un suc de taronja i vaig sortir a comprar el diari. De tornada cap a casa, per tal de treure’m de sobre el mal gust d’aquell somni tan angoixant, vaig entrar al cafè de la cantonada.

— Poseu-me un entrepà de truita i un cafè, si us plau.

— “¿Cómo dice? Si me habla en catalán no le entiendo.”
 
4)
 

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 31 de març del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 
Escotorit?
 
Els qualificatius insultívols de dubtosa comprensió abunden a totes les contrades. Ja vam veure quina curiosa mutació patia el cognom Alonso al Camp de Tarragona, per derivació de l’ós (l’onso), però en d’altres indrets el repertori de qualificatius que fan anar quan et volen dir ruc, aturat o carallot és espectacular. Per exemple, a les Garrigues et diuen que ets un matalot i a la Seu d’Urgell que ets un orc o un pamort. L’Alcover-Moll fins i tot recull un parell de qualificatius que fan ballar la be alta i la ve baixa: vestrús (beneitó o curt d’enteniment) i bestrús (informal o de poc enteniment). A l’altre extrem també n’hi ha uns quants, tot i que potser no tants, per dir-te espavilat. Els empordanesos, per exemple, fan anar l’adjectiu escotorit per assenyalar algú que és molt eixerit, trempat i vivaç. És un terme prou expressiu des d’un punt de vista fonètic, però encara resulta més fascinador el seu origen etimològic. Perquè escotorit té el mateix origen que càustic. Eiximenis ja el feia anar, derivant-lo del llatí excauterire (de cauterium, l’agent per a cremar teixits orgànics) que va donar el català antic escaltrit i d’aquí escotorit. Visca la causticitat empordanesa!
 
5)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 174)
 

Els tests i la testa

 

Antoni Llull Martí 
 

Crec que a molts de lectors els vendrà de nou saber que el mot test amb què designam un fragment de fang cuit o terrissa, i també el recipient normalment troncocònic del mateix material en el qual una vegada ple de terra sembram diverses plantes i el mot anglès d’idèntica grafia i quasi idèntica pronunciació, que s’usa amb el sentit de ‘prova’ tenen un mateix origen, i és molt probable que us demaneu com és possible que si això és cert hagin arribat a significar coses tan distintes.

 

Vegem quina explicació té aqueixa divergència. Test prové del mot llatí testu, que en principi era el nom d’una tapadora de terrissa, però després va ampliar-se’n el significat i passà a designar també una espècie d’olla quasi esfèrica i finalment, per similitud amb aquesta, el cap d’una persona, sentit amb el qual encara s’usa en castellà, en italià i en la nostra llengua, i una mica variat, tête, en francès, llengua en la qual és el nom més corrent per a designar el cap, tant d’un animal com d’una persona. En castellà sortí la variant tiesto pel recipient i tiesta pel cap, però després, per influència del francès, ja per devers el segle XVI començà a dir-se testa. D’aquest mot n’és derivat el castellà testarudo, de creació similar als nostres caparrut i cabeçut.

 

Durant l’edat mitjana es conservà test com a nom de l’olla, i especialment un tipus d’atuell en el qual els alquimistes fonien els metalls, per provar-ne la puresa i les reaccions que es produïen en mesclar-los els uns amb els altres o amb diverses sals i distints productes químics, principalment amb la idea de poder trobar la manera de convertir algun metall corrent i no massa car en or, cosa que, que se sàpiga, mai no aconseguiren.

 

Del francès, el mot test passà a l’anglès, i amb el temps, del primitiu significat de ‘recipient per a fer-hi proves’, passà a designar les proves, i finalment prengué el significat de ‘prova’ i ‘examen’, en termes generals. Finalment, aqueix mot llatí adoptat per una llengua germànica, l’anglès, ha tornat a les llengües llatines amb un significat nou. Talment, sense cap variació gràfica, és usual en català, en castellà, en francès, en portuguès, en italià, i en moltes altres llengües del món.

 
6)
 
El TERMCAT publica en línia el Diccionari d’oftalmologia
 
El TERMCAT publica la versió en línia del Diccionari d’oftalmologia, elaborat l’any 2001 pel TERMCAT amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració d’especialistes de la Universitat de Barcelona i de la Societat Catalana d’Oftalmologia.
 
El diccionari aplega prop de 1.200 termes de l’àmbit de l’oftalmologia, corresponents a sis àmbits temàtics: anatomia, fisiologia, exploració, semiologia, patologia i terapèutica. En presenta les denominacions i la definició en català, els equivalents en castellà i anglès i, si escau, els termes anatòmics internacionals.
 
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d’oftalmologia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2011. (Diccionaris en Línia)
 
 
 
7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

I 

 

Iai! Ai! Deliqüescència.
       ─Us hem portat un pastís.
       ─Iai!
       Sorpresa, estranyesa. 
       ─El lladre no m’ha volgut pagar.
       ─Iai!
Iaio. Padrí, avi, home gran.
        Lo iaio m’ha donat un sucre.
Indiot. Gall dindi.
         Per Nadal mos minjarem l’indiot.
Ioi!   Sorpresa, ponderant, o celebrant,  una bestiesa.
        ─Lo Magí diu que vol ser metge.
        ─Ioi!

 

 

8)
 
Article publicat en el número 73 de la revista Llengua Nacional (pàg. 11) (IV trimestre del 2010)
 
 
CAP ENRERE, COM ELS CRANCS
 
Cosme Aguiló
 
Hi ha notícies que, a primer cop d’ull o d’orella, et deixen estupefacte i et fan quedar com la jaia Miquela. Resulta que ara un dels àngels de la guarda del benestar social d’aquest país ha anunciat a toc d’alicorn que eliminarà –si pot, s’entén; per tant, via fora i desperta ferro!– la Llei de Normalització Lingüística. Vaja, una cosa així com si digués que llevarà del vent totes les colònies de ferrerets, perquè no hi ha dret que uns animals tan prepotents que poden fer desaparèixer els granots (i sort que els ferrerets no arribaren de Catalunya!), hagin de tenir en exclusiva un parell (mallorquí) de gorgs de la Serra Nord, privant els amfibis nouvenguts que gaudeixen de la resta de l’Illa de compartir el territori en pla d’igualtat constitucional.
 
He sabut, per una nota publicada en aquest diari (9-X-2010), que una de les “perles” (l’ús del substantiu és meu) que han sortit de la seva gola en una entrevista radiofònica és que aquí deim tassó i no got, o capell i no barret. Quasi posaria la mà en el foc (i no em cremaria, com en Bernat Generè), que el qui està disposat a fer-nos tornar dins la miserable i llefiscosa gerreta de l’antic règim no diu ni tassó ni capell, sinó vaso i sombrero. Allà ell!, que digui el que vulgui, però un servidor només es passa pel canyó les lliçons que provenen de mestres. L’emissor d’aquesta desgraciada mostra de programa d’aculturació dels indígenes ha de recórrer encara molt de camí per a arribar a aprenent de manobre i seria convenient, per evitar malentesos, que definís l’abast geogràfic de l’adverbi aquí, que com a molt deu ser el punt espacial que ell ocupa en el moment que ens frega pels morros la mentida, producte o no de la ignorància que, impúdicament, expandeix cap als quatre punts cardinals. Que digui clarament que tot el que s’adjectiva amb el gentilici català li provoca nàusees, que el budellam li fa remor de mar fonda en sentir el nom de la llengua, que allò que el faria immensament feliç són unes Balears amb els sioux autòctons momificats dins les vitrines dels museus i que entre es cap de Cavalleria i es cap de Barbaria no es parlàs altra cosa sinó l’espanyol davallat sota pal•li i directament dels páramos peninsulars. Que ho digui i no ens sentirem enganyats, però que no ens doni gat per llebre amb lliçons de geolingüística, perquè som multitud els qui sabem que canten papers i menten barbes.
 
Si aquí significa ‘el territori de les illes Balears’, la martingala està més que sobredimensionada, perquè, que jo sàpiga –i que no posi en dubte el senyor Bauzà que ho sé–, les quatre paraules són usuals en el nostre espai insular. I si no ho fossin, què? Amb quin dret ens privaria d’utilitzar altres mots de l’idioma? Per què no es dedica a lluitar per tal que les unitats lèxiques del castellà no surtin del clos originari (a Toledo, només paraules de Toledo) i ens deixa tranquils, als qui som fidels a la llengua d’aquí. Per què no allunya de nosaltres les tisores foranes que estan sempre obertes i a punt per a castrar-nos. Hostes vengueren i de casa meva em tragueren! N’hi ha de paraules que s’usen a les Balears i no s’empren a Catalunya, n’hi podria proporcionar a betzep si jo tengués el cap a adobar, però no ho faré, perquè no vull donar ales a qui només pretén sembrar jull per tal de treure profit d’un sementer pudent, emmetzinat i ple de febres palúdiques.
 
¿Convencerà els menorquins i els eivissencs perquè diguin tassó, en comptes de got, que és allò que han usat sempre? ¿Farà que els artanencs parlin del tassó, i no del got, en referir-se al buidador de la caldera de les matances? El senyor Font ja li ha girat damunt la taula una carta de dignitat. Qui sap si a partir d’ara ja només seran «amics de barret». «Esser petit com un barret», «barret en mà i peu enrere», «anar barret alt», «barret de rialles», «no em cabrà mai davall es meu barret», «ca, barret!», «cap sense barret, tothom hi té dret», «si s’enveja fos tinya, tothom duria barret», «tants de caps, tants de barrets», són locucions illenques extretes del Diccionari català-valencià-balear. Si en vol més de brou i tallades, que pegui cullerada als topònims i trobarà es Barret des Capellà en el litoral de Llucmajor i de Santanyí, na Barret a Calonge, es Barret des Jai a baix de Sant Salvador de Felanitx… Tanmateix no escric això per al senyor que ha tret una sageta del carcaix, sinó per als illencs a qui vol confondre amb la punta amenaçadora de les seves fletxes verinoses. Si allò que li agrada és sembrar la discòrdia, que es dediqui a una altra cosa, ja que els polítics han de ser nuncis de pau i han de tenir molt clares les paraules que són escrites en llatí sota l’estàtua de Ramon Llull, «la justícia duu la pau i la injúria la guerra», i com es diu en el Curial, «qui guerra vol no deu portar cimbre d’oliva». Que tresqui per les poblacions pre-turístiques amb tots els polítics salvadors de les modalitats insulars i potser constataran d’una vegada que els parlars (en plural) no són teles uniformes que només canvien un poc els estampats, sinó mosaics multicolors d’una gran varietat i bellesa, òbviament per a qui té els ulls avesats a destriar-la i gaudir-ne. Que es capbussin dins la rica documentació arxivística que conservam i constataran allò que s’ensenya a les escoles: que la mar no és frontera cap a ponent, que el tall o la falla lingüística té les fites capçalades pels investigadors de tots els temps allà on el pa es comença a dir pan i en els llocs on el vi es diu vino. Que cerquin els límits geogràfics de qualsevol llengua en els conceptes bàsics i no en les terminologies específiques en les quals totes les llengües varien i, d’aquesta manera, quan amb Antoni Mestre haurem editat l’Atles ornitonímic de les illes Balears, els salvaguardadors de la pàtria que estan tan preocupats per les modalitats illenques –i amb això coincideixen amb tots els dialectòlegs– tendran una ocasió excel•lent per a demostrar que no prediquen allò que no creuen, ja que podran posar sota el plomatigó de les seves ales protectores els dos milers de noms d’aucells que tenim vius a les terres baleàriques per a designar només unes cent seixanta espècies. I tant de bo que encobeesquin, juntament amb les joies de la llengua, llurs referents. Som profundament incrèdul i ja us puc avançar que, desgraciadament, no plourà d’aquest tro i que serà la gent senzilla, serem els ciutadans que no becam dins carrosses oficials els qui farem que la llengua catalana, la que hem après dels avis els qui som aborígens, la que juntament amb els nouvenguts hem estudiat en els llibres de text, tengui projecció de futur en aquest cau de salvatgina, perquè som més caparruts que el peix de xarxa i perquè ens assisteixen, juntament amb la força de la raó, que és una cosa diametralment oposada a la raó de la força, prop de vuit segles d’experiències i fidelitat.
 
Per favor, si us plau…, que no ens parli del safrà qui mai no ha tastat les espècies. Els qui estam escolaritzats després d’haver tret el cap de la foscor de la cisterna –xisterni i gisterni, en són modalitats santanyineres, i hala!, polítics, daça qui venga a protegir s’ha dit!–, els qui sabem quin valor té la tènue claror de l’alba estam més que farts de sentir bajanades que ni caben dins una xàvega, ni treuen cap a corral.
 
9)
 
Revisió a la pronominalització atributiva i predicativa de la llengua catalana
 
Josep M. Mir i Tomàs 
 
http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=2684002
 
 
10)
 
Publicat a
http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/349404-benvinguts-al-nostre-pais-imaginari.html

Benvinguts al nostre país imaginari

Joan-Lluís Lluís

Al mes d'octubre vaig proposar als lectors de Presència que creéssim plegats una llengua nova. O, més aviat, que inventéssim la descripció, necessàriament sumària, d'una llengua imaginària. Aquesta llengua havia de situar-se a l'Europa central o oriental, per tal de retre homenatge a tants autors i cineastes que hi han col·locat països diversos, sovint estrafolàriament governats i sempre minúsculs... La dificultat, ara, és d'aconseguir un retrat d'aquesta llengua, i d'aquest país, a partir de les aportacions que m'han anat arribant... En un primer temps havia pensat seleccionar la proposta que em semblés millor i exposar-la aquí amb tots els detalls, però, en rebre invents tan diferents els uns dels altres i, sobretot, tan brillants, m'ha semblat que havia de provar de mostrar-me a l'altura d'aquests lectors inventors i, doncs, de realitzar una mena de samfaina lingüística i geogràfica feta del més gran nombre possible d'aportacions. Una síntesi impossible però indispensable que doni una aparença de coherència a propostes sovint contradictòries...

Així doncs (aportació de Margarita Barjau) quan un grup d'extraterrestres va desembarcar als Balcans van trobar, per acollir-los, un mussol, per la qual cosa van adoptar aquest ocell com a símbol del país que volien fundar. La seva escriptura, basada en barres verticals, és l'avantpassat directe del codi de barres modern, però la seva llengua va empeltar-se ben aviat de mallorquí (aportació de Sebastià Seguí), gràcies a l'encontre amb vint-i-set famílies que havien abandonat la seva illa per provar sort al continent. Per això aquesta llengua va passar de dir-se scupià a calafat. Al curs dels segles, el nom de la llengua ha anat canviant, com també la seva escriptura: del codi de barres a l'alfabet ciríl·lic, i d'aquest a l'alfabet llatí, sense oblidar uns ideogrames de color taronja (com a record de les taronges de l'horta de València) inventats per un aventurer anomenat Vicent Pastor (aportació de Joan Comas)... Malgrat les conxorxes del veí soviètic, el país, conegut com a Madilàndia després de la Primera Guerra Mundial, ha sabut preservar la seva independència (Pere Garcia) i va rebatejar la seva llengua com a rosellà quan els seus habitants van fer del cultiu i de l'exportació de les roselles locals, famoses pel seu perfum i la persistent dolçor dels seus pètals, la principal activitat econòmica del país (Anna Folgueroles).

Al segle XIX, uns universitaris anglesos van intentar demostrar que el rosellà, també conegut com a platonenc, era un cosí allunyat del basc (Marc Sunyé) i van organitzar una trobada a la capital, Osbata-ta, amb músics d'ambdós països, però l'encontre va acabar malament per culpa d'uns complicats afers amorosos en els quals es va veure embolicat un tal Ricard Nixó, ministre de Propaganda de Madilàndia, al punt que aquest, per escapar a la venjança dels bascos enfurismats, va haver d'emigrar als Estats Units (Rosa Maria Campos). Durant el segle XX, Madilàndia va passar prou desapercebut, excepte durant l'ocupació nazi quan, rebatejat Himmlerland (perquè hi havia nascut l'avi patern de Heinrich Himmler), va protagonitzar una elogiosa resistència col·lectiva (Cesc Fontanellas). En aquell moment, el rosellà, sota el nom d'escarxofí, ja havia donat al món un premi Nobel de literatura, gràcies a Pauipere Malencòvitx (Josep Antoni Roca), enaltidor de la llibertat dels pobles mitjançant l'art subtil dels cal·ligrames...

 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 45)

Escoltar és contemplar

Ramon Sangles i Moles

 
A un savi li interessa saber de tot. Per això un savi us sabrà escoltar sempre, es tracti d’un tema o d’un altre, i tindrà interès d’anar a fons fins en detalls que passen desapercebuts a molta gent o que ningú no s’aturaria a examinar. Diríem que, per a un savi, escoltar és contemplar. El savi no té mai pressa, però mai no s’endormisca; ell va penetrant en l’essència dels significats; ell va assimilant la textura de cada paraula, el dolç i suau cant de tota criatura.

A un savi no li passen per alt ni el joc de paraules que sap fer qui parla, ni les ironies deixades anar, ni el doble sentit donat a certes expressions o frases. Poques vegades el savi haurà de fer repetir una paraula o un concepte; ell sap travar en perfecta harmonia mots, frases, modulacions de veu, pauses; ell copsa el sentit que el parlant dóna a tot el conjunt i no es detura en conceptes que per separat no tindrien sentit. El savi va al cor de la paraula i en coneix tots els ressorts.

A un savi els defectes de l’orador no el destorben. El savi, en escoltar, va més al contingut que a la forma; més ben dit, sap donar ple sentit al contingut, enriquint-lo, i sap redissenyar la forma, embellint-la.

Un savi, havent escoltat bé les paraules del parlant, sempre li’n serà agraït i ben segur que el farà progressar en la seva elocució.

És cosa lògica i pròpia de savis també, posar-se a redós de gent sàvia, escoltar-la i estudiar-la. La veu dels savis sempre omple de felicitat, perquè situen aquesta en primer terme mentre van a la recerca de la bellesa, de la bondat, de la veritat, de la unitat. És, doncs, sempre una bona opció escollir de formar part o de posar-se a l’empara de gent selecta, culta i intel·ligent amb qui poder parlar i a qui poder escoltar.

Les persones amb les quals passem el temps canvien d’una manera o d’una altra la nostra vida i les nostres actituds. Per això, sempre és aconsellable envoltar-nos de bones amistats i de tots aquells que sabem que ens conduiran per bon camí.
 
12)

Comunicació presencial: fonètica

 

Joan Tudela

 

La fonètica és, senzillament, l’aspecte de la nostra veu que hem de lligar a l’idioma que parlem. Cada llengua té la seva pròpia fonètica. A l’hora d’enraonar en públic o en qualsevol situació formal (per exemple, en una reunió) hem de fer servir el més acuradament possible la fonètica estàndard. A Catalunya, les fonètiques idiomàtiques que hem de tenir presents són la del català i la del castellà. Per tant, per pronunciar com cal totes dues llengües, és útil de tenir clar quins sons comparteixen (per exemple, la r de roca) i quins sons són diferents (per exemple, la s de casa, que és sonora en català i sorda en castellà). Una bona fonètica és una cosa ben necessària per tenir una parla personal de qualitat.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net