InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 28 (divendres 25/03/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - a reball
 
2) Eugeni S. Reig - Masculins i femenins
 
3) Jesús Escrivà Garcia - El Gran Dictat i el Gran Dictador
 
4) Màrius Serra - Enigma?
 
5) Antoni Llull Martí - De bigots i mostatxos
 
6) Manuel Cuyàs - El català de Solsona
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra H)
 
8) Lluís Marquet - Sobre el mot plafó
 
9) Softvalencià
 
10) Vicent Luna i Sirera - La flama d'un poble en moviment
 
11) Ramon Sangles i Moles - Una escolta activa
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: tipus de veu
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

a reball

De qualsevol manera, sense reflexió, a la lleugera, de manera destarifada, descuradament, sense miraments.

Si fas les coses a reball no faràs res ben fet mai de la vida.

La locució a reball s'usa en algunes poblacions de la Safor. Jo, concretament, l'he sentida al Real de Gandia i a Almoines.

El vocable més generalment emprat pels valencians per a expressar el concepte definit és arreu. També s'usa molt l'expressió a burro-barra.

 
En valencià també es diu: a burri-barra, a burro-barra, a grapats, a la babalà, a la manró, arreu, arreu magre, arreu manera, de qualsevol manera, estil manró
La llengua estàndard sol emprar: a grapades, a la babalà, barrim-barram, de qualsevol manera
En castellà es diu: a la buena de Dios, a reo, a tontas y a locas, a topa tolondro, al buen tuntún, como sea, de cualquier manera
 
 
2)
 

Masculins i femenins

 

Eugeni S. Reig

 

Hi han diverses paraules que tenen, tant en valencià com en castellà, formes idèntiques o molt semblants, però gèneres gramaticals diferents. Vegem-ne alguns casos.

La calor / el calor

En valencià la calor és sempre femení, mentres que en castellà el calor és sempre masculí, encara que en castellà dialectal pot ser també femení. Recorde que un amic andalús em va dir en certa ocasió que a Andalusia diuen el calor, la calor, los calores i las calores i que estes quatre denominacions expressen diferents graus de calor ambiental, de manera que el femení sempre expressa més calor que el masculí i el plural més que el singular. Però en castellà culte la denominació és única i és masculina. En castellà, si fa molta calor, diem ¡qué calor hace! però en valencià, com que el vocable calor sempre és femení hem de dir ¡quina calor que fa! Hi han valencians que, quan parlen valencià, diuen de manera incorrecta el substantiu calor en masculí, evidentment per influència del castellà. No és inusual oir expressions com ara «este estiu ha fet molt de calor». A qui diga açò li hauríem de preguntar si diria ¡quin caloret que fa! o ¡quina caloreta que fa! Segur que la primera li sonarà ben estranya mentres que la segona, no. I això és així sense cap mena de dubte perquè la influència del castellà encara no ha arribat al diminutiu. Alguns valencians és possible que diguen incorrectament el calor en lloc de la calor, però afortunadament encara no hi ha ningú que diga el caloret en lloc de la caloreta.

El corrent / la corriente

En valencià el substantiu corrent és masculí mentres que el seu equivalent castellà, corriente, és femení. La immensa majoria de valencians usem correctament el gènere d'aquest nom quan diem «un corrent d'aire» o «un corrent d'aigua», però crec que no m'equivoque si afirme que quasi tots els valencians diem la corrent elèctrica en lloc de dir el corrent elèctric, que és com s'ha de dir. El motiu d'esta discrepància és que «corrents d'aire o d'aigua» n'hi han hagut sempre i, per consegüent, ja n'hi havia quan va nàixer la nostra llengua. En canvi, les primeres notícies que ens varen arribar als valencians sobre l'electricitat ens arribaren en castellà i nosaltres, al sentir parlar de la corriente eléctrica, vàrem fer la traducció al valencià conservant el gènere femení que té en castellà. Cal que ens esforcem a dir i escriure el corrent elèctric si volem recuperar la dignitat de la nostra llengua.

El senyal / la señal

Els valencians sempre hem dit el senyal, en masculí, mentres que en castellà es diu la señal, en femení. Actualment hi han vacil·lacions entre els valencianoparlants i així, mentres continuem exclamant ¡bon senyal! quan volem posar de manifest algun indici favorable o parlem d'un senyalet quan ens referim a un trosset de paper que usem per a senyalar la pàgina en la qual ens hem quedat llegint un llibre, diem les senyals quan ens referim als senyals de trànsit, és a dir, als del codi de circulació. Com en el cas de corrent, emprem bé el gènere en els usos antics i malament en els moderns que ja ens han arribat a través del castellà. Hem de ser congruents i usar el substantiu senyal sempre en masculí.

El front / la frente, el frente

Els substantiu front, en valencià és sempre masculí, mentres que l'equivalent castellà frente és femení o masculí, segons el significat que tinga. Encara que el valencià tradicional fa un ús correctíssim d'aquest vocable i, quan l'empra per a denominar la part superior de la cara, des de les celles fins a on comença el crani, sempre l'usa en masculí, modernament he sentit alguns jóvens que, quan usen la paraula front en eixe sentit diuen, per influència del castellà, la front. Cal combatre esta incorrecció incipient i evitar que prospere, perquè seria una passa més cap a la patuesització del valencià. En canvi, quan la paraula front s'usa per a denominar l'espai a on combaten dos exercits, no hi ha possible interferència del castellà pel que fa al gènere, ja que en aquest cas la paraula castellana és també masculina: el frente. Però en eixe cas he sentit, malauradament, que alguns valencianoparlants diuen el frent. No cal dir que esta incorrecció és tan greu com l'anterior. Els valencians hem de dir sempre el front, tant si ens referim a la part superior de la cara com si ens referim a un terreny a on es combat.

El costum / la costumbre

En valencià el costum és sempre masculí, mentres que en castellà la costumbre és sempre femení. Encara que el valencià tradicional acostuma a fer un bon ús del vocable costum i l'usa sempre en masculí, com ha de ser, actualment hi han vacil·lacions per interferència del castellà. Hui en dia és relativament fàcil sentir dir la costum, en femení. Fins i tot es dona el cas, no infreqüent, que una mateixa persona, de vegades usa el mot correctament i d'altres no. Aquest és un canvi d'aquells que s'introduïxen subreptíciament i el parlant no se n'adona que canvia el gènere d'una paraula. Hem de posar especial atenció en este substantiu i usar-lo correctament. I, lògicament, el verb derivat del substantiu costum és acostumar i no acostumbrar.

La suor / el sudor

En valencià, el vocable suor és femení mentres que el seu equivalent castellà, sudor, és masculí. Cal aclarir que en la nostra llengua, tant el substantiu suor com el verb suar, no porten la d intervocàlica que teòricament els correspondria dur per raons etimològiques. I això és així des de l'edat mitjana. Per consegüent dir sudor i sudar és una hipercorrecció –i per tant una incorrecció– que hem de combatre enèrgicament. I tampoc duen d intervocàlica els derivats de suor, com ara suada, suador, suarda, suardós, suós o el diminutiu suoreta. En canvi sí que la duen els cultismes sudació, sudari, sudatori, sudatòrium, sudoració, sudoral, sudorífer, sudorífic, sudorificació o sudorípar.

El regle / la regla

En valencià, l'instrument que s'utilitza en dibuix per a traçar línies rectes amb un llapis, un tiralínies, un retolador, etc., s'anomena regle i és del gènere masculí, mentres que el seu equivalent castellà, regla, és femení. I, lògicament, l'instrument que s'usava en enginyeria, ara desplaçat per les màquines de calcular, per a fer càlculs numèrics molt aproximats, s'ha d'anomenar regle de càlcul i no regla de càlcul que és un castellanisme evident.

Les postres / el postre

En valencià, la fruita, dolços o altres aliments que es prenen en acabar les menjades, s'anomenen les postres. En la nostra llengua, la denominació d'esta menja és sempre femenina i s'usa sempre en plural, mai en singular. En canvi la denominació corresponent en llengua castellana, el postre, és sempre masculí i s'acostuma a usar en singular. En valencià no hem de dir mai ni el postre ni els postres, hem de dir sempre les postres.

En la nostra llengua, a més de les postres, podem dir també les darreries, però hem de tindre en compte que esta darrera expressió també hem d'usar-la sempre en femení i en plural.

Els espinacs / las espinacas

En valencià, el substantiu espinac, nom que rep la planta herbàcia anual de la família de les quenopodiàcies, espècie Spinacia oleracea, pertany al gènere masculí, mentres que el seu equivalent castellà, espinaca, és femení. Estos noms s'acostumen a usar en plural, per consegüent hem de dir sempre, quan parlem valencià, els espinacs, i si ho fem en castellà, las espinacas.

La síndrome / el síndrome i la sida / el sida

En valencià, la paraula síndrome, que el diccionari definix com «conjunt de símptomes i signes que definixen clínicament una malaltia», és femenina, mentres que la mateixa paraula, en castellà, és masculina. Per tant hem de dir i escriure «la síndrome de Down», «la síndrome de l'escalé», «la síndrome del túnel carpià», etc. I, conseqüentment, la paraula sida és femenina en valencià i masculina en castellà, ja que el vocable sida és un anagrama de la frase «síndrome d'inmunodeficiència adquirida». Per tant, en valencià, sempre hem de dir la sida, mai el sida.

Una anàlisi / un análisis

Mentres que en castellà el substantiu análisis és masculí i acaba en -is, l'equivalent valencià d'aquest vocable, anàlisi, és femení acaba en -i. Així hem de dir: «m'he fet una anàlisi d'orina», «quan vaig estar ingressat en l'hospital em varen fer unes quantes anàlisis de sang», etc. I, evidentment, és totalment inadmissible el vulgarisme analis.

Els llegums / las legumbres

El substantiu llegum és masculí, mentres que el seu equivalent castellà, legumbre, és femení. Estos vocables s'acostumen a usar en plural, per tant hem de dir sempre, quan parlem valencià, els llegums, i quan parlem en castellà, las legumbres.

El compte / la cuenta

La paraula compte, en valencià, pertany al gènere gramatical masculí mentres que, pel contrari, l'equivalent castellà d'aquest nom, cuenta, és del gènere femení. En el cas que ens ocupa no hi ha cap problema. Els valencians, sempre que usem la paraula compte –que s'ha de pronunciar conte i que sovint pronunciem, indegudament, cónter–, ho fem correctament. Per exemple, en acabar de dinar en un restaurant, li direm al cambrer: «duga'm el compte, faça el favor». Mai hi ha hagut ningú, que jo sàpia, que haja usat el nom compte en gènere femení. I així hem de continuar fent-ho sempre.

El marge / la margen, el margen

En castellà, el substantiu margen pot emprar-se indistintament en masculí o en femení, mentres que en valencià no es dona mai esta ambigüitat. La paraula valenciana marge és sempre del gènere gramatical masculí. En castellà es pot dir el margen de un río o la margen de un río i les dues variants es consideren correctes en la llengua castellana culta, però en valencià només podem dir el marge d'un riu. És molt coneguda i emprada l'expressió fotut i arrimat al marge que usem per a indicar que estem malament, que tenim problemes de salut, econòmics o de qualsevol altre tipus. I per acabar només em falta afegir que el plural de marge pot ser màrgens o marges. La forma màrgens és la clàssica, la que s'usava en l'edat mitjana i que els valencians ens hem transmés des d'aleshores ençà, de generació en generació, fins al dia de hui. És la forma tradicional valenciana, la que podem oir com a forma viva en les places i carrers dels nostres pobles i ciutats i, també, la que conserva la n etimològica. La forma marges també és normativa, però considere que els valencians hem de ser fidels a la nostra forma tradicional i hem de dir i escriure sempre màrgens.

La llapissera / el lapicero

Els valencians, per a denominar l'atifell que s'usa per a escriure i dibuixar, format per una barreta cilíndrica o prismàtica de fusta que conté en l'interior una mina de grafit o d'altres substàncies capaces de ratllar, el cap de la qual es talla en forma de punta a fi que quede al descobert la mina, usem els noms de llapis i llapissera. El segon, molt usat i molt popular, és sempre del gènere femení, mentres que el seu equivalent castellà, lapicero, és masculí.

El pendent / la pendiente i l'arracada / el pendiente

El substantiu valencià pendent, amb el significat d'inclinació d'una superfície, és sempre masculí, mentres que el seu equivalent castellà, pendiente, és femení. Així direm el pendent d'una teulada i no la pendent d'una teulada.

En castellà la paraula pendiente té un altre significat completament diferent. El de «joia o objecte de bijuteria que es penja del peçons de les orelles com a adornament» i en esta accepció és del gènere masculí. Però eixe ornament en valencià s'anomena arracada i és femení. Per consegüent no hem de dir mai els pendientes sinó les arracades. Dir els pendientes (o el vulgarisme els penientes) és un castellanisme inadmissible i innecessari que hem de combatre decididament.

El dot / la dote

L'aportació en bens materials (roba, joies, mobles, immobles, diners, etc.) que fa l'esposa al matrimoni, en valencià s'anomena el dot i és del gènere masculí, mentres que el seu equivalent castellà, la dote, és femení. El fet que aquest vocable no siga hui en dia d'ús tan habitual com ho era antigament fa que determinades persones vacil·len. Hem de tindre ben clar que esta paraula, en valencià, és sempre del gènere masculí.

El deute / la deuda

El substantiu deute, en valencià, pertany al gènere gramatical masculí mentres que, pel contrari, l'equivalent castellà d'aquesta paraula, deuda, és del gènere femení. En aquest cas, afortunadament, no tenim cap problema. Els valencians, sempre hem usat i continuem usant el vocable deute de la manera correcta, és a dir, en masculí. Recordem que els valencians, quan volem magnificar la lletjor d'algú, diem que és lleig com un deute (també podem dir: com un dimoni, com un ferrús  o com un pecat), expressions que equivalen a les castellanes más feo que Picio i más feo que el sargento de Utrera.

La imperdible / el imperdible

L'agulla que s'empra per a subjectar la roba, els cabells, etc., i que, una volta clavada, es fica la punta en una cavitat que hi ha a l'altre extrem, quedant l'agulla tancada, s'anomena en valencià agulla imperdible o simplement imperdible, com en castellà, perquè és quasi impossible que es desenganxe accidentalment i es perda. Però cal aclarir que el substantiu imperdible, en valencià, és del gènere femení perquè és una reducció de l'expressió «agulla imperdible», amb pèrdua del substantiu agulla, que és femení, i substantivització de l'adjectiu imperdible, mentres que eixe vocable en castellà és masculí perquè és una reducció de l'expressió «alfiler imperdible» i és, per tant, del mateix gènere que el nom alfiler, que és masculí. Alguns diccionaris admeten que el substantiu imperdible en valencià pot ser masculí, però admetre això és admetre un castellanisme innecessari i gratuït. Esta agulla, a Alcoi s'anomena agulla de gafa i a la Plana de Castelló agulla passadora. És convenient que els valencians usem més estes denominacions genuïnament nostres, creades per l'enginy del nostre poble.

La taüt / el ataúd

Amb la paraula taüt designem la caixa, generalment de fusta, que s'empra per a soterrar una persona. Cal aclarir que la paraula taüt, en valencià, és i ha sigut sempre del gènere femení. Com que a Catalunya usen eixa paraula en masculí, Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana, va introduir la paraula únicament com a masculina i amb eixe gènere apareix en quasi tots els diccionaris. Encara sort que el Diccionari Català-Valencià-Balear diu clarament, en l'entrada taüt, que aquesta paraula és femenina. I al final de l'entrada trobem la nota explicativa següent: «Gènere: sembla que en algun lloc s'usa taüt com a masculí, i aquest és el gènere que Fabra Dicc. Gen. li atribueix; però tant en els documents antics autèntics com en els pobles valencians i eivissencs on hem sentit usar vulgarment aquest mot, l'hem sentit com a femení, i els seus derivats intensius són taüteta i taütota

En canvi, la paraula equivalent castellana, ataúd, és del gènere masculí.

Verd, verda / verde. Altres adjectius qualificatius

Els adjectius qualificatius concorden en gènere i nombre amb el substantiu al qual qualifiquen. Açò no obstant, hi han alguns adjectius que en valencià concorden en gènere amb el nom, mentres que els seus equivalents castellans presenten una forma invariable. És el cas de l'adjectiu verd. En valencià diem eixe meló està encara verd i esta pruna està molt verda, però les frases equivalents en llengua castellana són ese melón está aún verde i esta ciruela está muy verde. Recordem que en castellà, la pruna s'anomena ciruela i la prunera, és a dir l'arbre que fa les prunes, s'anomena ciruelo.

Hi han altres casos d'adjectius qualificatius que en valencià presenten concordança de gènere amb el substantiu al qual qualifiquen i en canvi en castellà presenten una forma invariable com ara agrest, agresta (en castellà agreste), bord, borda (en castellà borde), calent, calenta (en castellà caliente), comú, comuna (en castellà común), cortés, cortesa (en castellà cortés), covard, covarda (en castellà cobarde), dolç, dolça (en castellà  dulce), ferm, ferma (en castellà firme), fort, forta (en castellà fuerte), gris, grisa (en castellà gris), inert, inerta (en castellà inerte), limítrof, limítrofa (en castellà limítrofe), pobre, pobra (en castellà pobre), trist, trista (en castellà triste) o valent, valenta (en castellà valiente).

 

3)
 

El Gran Dictat i el Gran Dictador

 

El diumenge 20 de febrer, al voltant de les 20 h, quan li tocava anar-se'n ja a casa amb sa mare, la meua néta (onze anys de curiositat i ganes de saber) em va dir que volia veure amb mi "El gran Dictat", a la TV3.

Normalment, i així havia passat la setmana anterior, jo li havia dit a sa mare que se n'anés tranquil·la, que ja la duria jo en acabar el programa, a les 21 h.

Supose que sabeu de què va "El Gran Dictat": ordenació de frases, endevinar com s'escriuen definicions, dir el mot correcte, lletrejar paraules… Maria (així es diu la meua néta), no sé per quina raó, gaudia del programa. Pot semblar estrany, amb els seus 11 anys, però és així. I jo em sentia cofoi i devanit d'una néta que apreciés un programa d'ampliació de vocabulari, dins d'una televisió culta, d'una televisió que, entre tantes coses, incloïa aquest tipus de programes. I jo endevinava, competia amb els concursants… i ella també, més d'una vegada, em sorprenia amb una dièresi que calia ficar o una geminada, o...

Però aquesta vegada, el 20 de febrer, vaig haver de dir-li amb ràbia continguda el que ja podeu imaginar: que la TV3 ja no es veia, des del dijous dia 17, perquè l'havien feta desaparéixer per a nosaltres, els valencians.

-Per què?

-No sé explicar-t'ho amb un mínim trellat.

I així altres "per què":

- Per què tanca els repetidors ACPV?

- Perquè els unflen a multes que no podrán pagar.

- Per què les multes?

- Perquè diuen que és il·legal.

- I són legals totes eixes animalades de televisions que hi ha per ahí?

- Unes sí, d'altres no, però no els molesten tant.

- A qui?

- Al PP valencià.

- De Camps?

- Sí.

- I per què no la volen?

(Ah! Santa paciència.)

Us he de dir que, sense necessitat de fer antipropaganda al PP valencià, gent com la meua néta ja han fet una bona anàlisi de la situació que ens obliguen a suportar en un País presumptament del Primer Món.

I em passa que no sé si començar a explicar-li totes aquelles coses que ja van dient, tan assenyadament i lògica, alguns articulistes: la Sánchez de León i la seua xifra ridícula de 2000 o 3000 seguidors de TV3 (tan pocs seguidors mereixen que es posen tan nerviosos?), ridiculesa de declaració que evidencia el seu menyspreu a la intel·ligència (hi ha manifestacions de 15.000 persones a Castelló, i signatures de 253.000 persones com recorda Toni Gisbert, d'ACPV); l'integrisme de Camps (que retrata F. Esteve) palés amb la llei 16/2010 feta a mida del senyor que té trenta-cinc (35) sentències contra ell que reconeixen la unitat lingüística, etc., etc., etc.

Tant s'hi val.

La meua néta va creixent, les neurones li funcionen, i les seues deduccions seraqn (ja ho són) clares i evidents. No calen, doncs, alliçonaments d'un iaiet "catalanista". Un dia coneixerà la nostra historia i la del món, art, teatre, ciència, cinema… I podrà entendre aquesta gràcia desgraciada: que l'aprenent de Gran Dictador s'ha cruspit per feixisme l'innocent Gran Dictat de la maleïda, il·legal, il·lícita i condemnada TV3.

 

Jesús Escrivà Garcia

Març 2011

 
4)
 

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 24 de març del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 

Enigma?

És l'enigma més difícil que he fet mai, publicat a la coberta de Verbàlia 2.0 (Empúries). Són vint bitllets i amaguen tres versos alexandrins. Ara que ha acabat el termini per resoldre'l en puc divulgar la solució. Som (Kirguizistan) + ien (Japó) + lliura (Gibraltar) feia “somien, Esther, Lina”. Dòlar (USA) + rand (República Sudafricana) + lari (Geòrgia) + manat (Turkmenistan) formaven “dol arran de la rima (nat)”. Metical (Moçambic) + kina (Papua)= “N'admeti. Cal? Quina?”. L'euro (UE) + baht (Tailàndia) + florí (Holanda) + Pataca (Macau) feia “Heu robat flor i petaca?”. L'últim vers valia set bitllets: marc (Alemanya), real (Brasil), vatu (Vanuatu), quetzal (Guatemala), shékel (Israel), dracma (Grècia) i taka (Bangla Desh) per rematar “Somien, Esther, Lina, dol arran de la rima./ N'admeti. Cal? Quina? Heu robat flor i petaca?/ Marc real, va, tu que ets alt... Xe, que el drac m'ataca!”. Algunes minúscules pistes permetien intuir per on es resolia aquest dificilíssim criptograma. Al final, dos lectors colossals l'han resolt en només tres mesos: Xavier Gràcia i Víktor Bautista. Han guanyat un llibre al mes durant deu anys. Cinc anys de lectura cadascun. S'ho mereixen. 

 
5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 173)
 

De bigots i mostatxos

 

Antoni Llull Martí

 

Amb l'entrada de la Casa d'Àustria al regne de Castella, pel matrimoni de la princesa Joana, filla dels Reis Catòlics, amb Felip el Bell, i sobre tot després que el seu fill Carles heretàs el gran Imperi Romano-Germànic, arribaren a Espanya molts de nobles i personatges de la cort procedents de Flandes i d'Alemanya, i també molts de mercenaris als quals es donava el nom de lansquenets (en alemany landsknecht, compost de land ‘terra' i knecht ‘mosso' perquè la majoria havien estar reclutats d'entre la pagesia. Tots aquells soldats duien bigot, cosa fins aleshores totalment desconeguda a Espanya (els homes, en aquell temps, o duien barba o anaven totalment rasurats). I conten que aquells pagesos fets soldats eren més flastomadors que un carreter, i en les seves converses solien amollar contínuament el jurament bi Gott, que era tant com dir «vatua Déu». Els castellans aviat s'adonaren que aquella paraula era la que més els sentien dir, i com que un altre distintiu seu era aquella clapa peluda part damunt el llavi superior que tots ells duien, i per a la qual no tenien nom, començaren a dir-li, a això, bigote, i del castellà el mot passà al català, amb la forma bigot o bigoti, i en portuguès fou adaptat com a bigode.
 
Els qui saben alemany em diran que tal jurament no es diria «bigót» sinó «baigót» (que en alemany modern s'escriuria bei Gott), però sembla que si bé la preposició bi, germana de l'anglesa by, en el segle XVI ja es pronunciava diftongada («bai»), és molt possible que el bi Gott fos una expressió arcaica, com ho és el nostre adéu, i que es pronunciàs de manera semblant a com el sentien els espanyols. I, com deien al bigot aquells flamencs o alemanys? Sembla que Schnurrbart Scnauzbart o Snorrebaard.
 
Mostatxo és també una paraula que entrà al castellà i al català poc després, procedent de l'italià mostaccio (pronunciat mostatxo), que al seu torn era agafada del grec mustaki. De l'italià passà també al francès, amb la forma moustache, i d'aquest, escrit talment, a l'anglès, i amb formes semblants al romanès i altres llengües, mentre que formes derivades de bi Gott només es troben en les llengües romàniques de la península Ibèrica.
 
 

6)
 
Publicat a
 
El català de Solsona
 
Manuel Cuyàs
 
Solsona és la capital del Solsonès i Ramon Solsona és el capital de l'idioma. De l'idioma que s'ha de parlar i de l'idioma que s'havia parlat.
 
Amb la novel·la L'home de la maleta –¿què passa amb les maletes, que ara surten a tots els títols i tots els arguments de les novel·les catalanes?–, Solsona, en Ramon, recupera el català de la meva àvia. Un català ple de xubasqueros, de per lo menos, d'almenos, d'hasta, de pues, d'entrenos, de gimnàsies, de qüentos, d'enterros, de bueno, de después, de rato, de telèfonos, d'adefèssios, d'al fin i al cabo, d'enfermeres, de llimpiesa, de Nostro Senyor i d'etivocacions. L'intemerata, vinc a voler dir. Un català que provenia més de Rafael Amat i de Cortada, el baró de Maldà autor del Calaix de sastre, que de Pompeu Fabra i no diguem Josep Carner o Carles Riba. Fabra era un noucentista i un cubista que jugava a tennis. Com a noucentista va agafar el català del baró del segle divuit, hi va fer dissabte a fons, hi va fer llimpiesa, i el va alliberar de castellanismes i corrupcions diverses. Com a cubista, el va omplir d'aquestes ratlles horitzontals i verticals que són els apòstrofs i els guions que separen els trencacolls dels pronoms febles i dels números. Fabra fa escriure vint-i-set i trenta-cinc perquè en el set que jugava a les pistes de Badalona guanyava per trenta a quinze, que és una esotèrica i molt elitista i noucentista manera de comptar punts.
 
La meva àvia no era tan complicada ni tan moderna i es va quedar amb la botifarra, em vinc a referir al joc de cartes, i amb el futbol, on un gol és un gol i no quaranta-cinc. L'avi i pare de família de la novel·la de Ramon Solsona no parla de futbol, però era igual que ella.
 
Diuen que Salvador Espriu va escriure Primera història d'Esther per deixar el català en testament quan semblava que Franco es podia sortir amb la seva i l'havia d'eliminar del concert mundial de les llengües vives. Ramon Solsona, que m'afearà que el compari amb l'Espriu perquè ell, en la seva modèstia, no vol fer els faraons, ens ressuscita un català que tot i les seves incorreccions o precisament per les seves incorreccions detectades i prohibides a posteriori havia estat patrimoni, i encara segons com ho és, de moltes generacions.
 
Dit tot això haig d'afegir que el català de la meva àvia, com el de l'home de la maleta, podia contenir tants castellanismes i coses rares com es vulgui però que, en canvi, era impecable pel que fa a la construcció de la frase. La meva àvia i l'home de la maleta d'en Solsona podien dir “tinc que anar-hi” (que sonava tinc canari) i fins i tot “tinc que anar-hi, per dalt” (que sonava tinc canari pardal, o és canari o és pardal) però mai no haurien dit, com es diu ara que tothom parla tan polit i sense barbarismes, “n'hi ha que anar“, “n'hi ha pollastre per dinar”, “s'ha caigut”, “se m'ha caigut”, “vindré per la nit”, “és ho que hi ha” o “està un senyor a la porta que espera”. El que hem guanyat en lèxic ho hem perdut en sintaxi. I com que tothom està d'acord que la sintaxi constitueix el nervi, el geni, d'un idioma, ja veuen el que hem perdut.
 
A algú no li ha agradat la tirallonga de paraules poc genuïnes que Solsona, amb la complicitat d'un senyor gran, ha deixat anar en el seu llibre. Doncs mirin, si jo hagués de posar-hi un reparo seria en sentit contrari. De vegades l'home de la maleta parla amb les seves tres filles i els seus néts. Aquests, inclosa una xineta adoptada a qui han posat de nom Montserrat, parlen un català correctíssim. Sense tatxa, com diria el protagonista. No pot ser. Per molt que hagin anat a escola, per molt que hagin fet la immersió lingüística i s'atipin de TV3, coses que l'avi no va abastar ni va somiar, no pot ser que preguntin “Avi, per què vas anar-hi?” en comptes de dir-li “Per què vas anar?”. El cubisme ha periclitat a modo.
 
 
7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

H

 

Hosma. Interjecció, ponderació benigna.

      Hosma noi, quin sapastre que ets!

Hospa. Sorpresa, especialment davant troballa.

      Hospa, quina llocada de bolets!

Hostiqueta. Refús, queixa malagradosa.

      Tenim tot el país ben arreglat per anar al cel, hostiqueta!

      És fàcil d'endevinar quins eufemismes són aquests.

 

 
 
8)
 
Article publicat en el número 73 de la revista Llengua Nacional (pàg. 29) (IV trimestre del 2010)
 

Sobre el mot plafó

Lluís Marquet 

 

Vet aquí un mot que figura en tots els diccionaris catalans. Però no és de cap manera un mot nostre. Efectivament, de català no en té res; formalment es tracta d'un gal·licisme, un gal·licisme més, com tants altres que tenim en català. El mot existeix també en castellà plafón (amb la variant paflón) i en italià plafone, llengües en les quals també és evidentment un gal·licisme. L'origen d'aquests mots és el francès plafond, mot que en aquesta llengua significa ‘sostre' o alguna cosa semblant. Ara, en català no té aquest significat, sinó tot un altre. Aleshores, com s'explica que un mot foraster (pres, per tant, d'una altra llengua) no tingui el significat que té en la llengua d'origen? D'acord que, un cop manllevat, un mot pot haver sofert una ampliació semàntica, però en el significat principal hauria de coincidir amb el de la llengua originària. Doncs potser no l'hem adoptat directament del francès plafond, sinó del castellà plafón. Però aquesta idea topa amb algunes dificultats. Això és el que pretenem exposar tot seguit.

Comencem dient que en català plafó no és un mot gens antic; no figura en el diccionari d'Aguiló (però sí en el Labèrnia). El Fabra el defineix així: «Peça plana que, en un moble, etc., tapa l'espai comprès entre els muntants, els travessers, etc.», i no parla per a res de cap més ús. El DCVB no en diu gran cosa (res com a terme antic); a més, en recull algunes accepcions relacionades amb la idea de ‘sostre', que són les úniques que tenen com a equivalent el castellà plafón. La GEC amplia la informació del DCVB i en recull unes quantes accepcions més. El Coromines no ens aporta cap aclariment i només indica que és mot pres del francès. Es tracta, doncs, d'una adaptació molt moderna, anàloga a la del castellà plafón, del francès plafond. L'italià també té plafone, adaptació del manlleu francès, però només amb el significat del fr. ‘sostre, límit superior'. D'altra banda, no hi ha cap llengua que usi aquest terme com a equivalent del català plafó: el castellà no fa, per al significat esmentat, plafón, sinó que usa el mot autòcton entrepaño, el francès empra panneau, i l'italià, pannello. Sorprenentment, en català plafó no té res a veure semànticament amb un «sostre» i, per tant, és un gal·licisme amb un significat totalment allunyat del francès, cosa que resulta ben estranya.
Mirem ara què fa el castellà. Els diccionaris castellans moderns només el recullen, com a gal·licisme, amb el significat de «sostre d'una cornisa» i també de «llum pla o adorn en un sostre», és a dir, sempre significats relacionats amb ‘sostre'. Però sembla que en algun moment el mot va ser emprat també per a referir-se a una «superfície sobre la qual es col·loca alguna cosa». Aquest significat figura en l'edició del diccionari de la RAE de l'any 1985, però no en les altres. També el recull el Diccionario de la lengua española (Espasa-Calpe, 2005), que el defineix com a «tablero o placa con que se cubre algo». No és ben bé el significat del català plafó, però s'hi assembla. Amb aquest sentit forçosament devia passar al català i després el castellà el va arraconar. De vegades les paraules castellanes deixen d'usar-se després de ser endossades al català (com en el cas de misto o puesto). Si és així, és evident que plafó en català és més aviat un castellanisme i no un gal·licisme (almenys semànticament, no formalment). Doncs, per què en català hem adoptat un gal·licisme formal amb un significat aliè al francès si, com hem dit, les llengües que també l'han adoptat són fidels al significat original?
Com a terme arquitectònic, de fusteria o de decoració, cal reconèixer que plafó, aplicat a una porta, té en català vigència (almenys a Catalunya; a Mallorca s'ha emprat tradicionalment clavenda). Però el que no entenem és per què hom li dóna modernament també el significat de ‘tauler' o ‘quadre' (indicatiu, informatiu, d'avisos, lluminós, etc.), significat que no era en la GEC inicialment però que va acceptar després (i també el DIEC) i que hem vist emprat massa sovint d'una manera abusiva en diferents àmbits o locals (estacions, aeroports, hospitals, sales d'espera o d'exposicions, etc.). Amb aquest sentit totes les llengües fan servir unànimement el terme provinent del llatí pannellus: fr. panneau, it. pannello, cast. panel, ang. panel. En català no disposem del terme corresponent i per aquest motiu s'ha intentat d'introduir recentment el terme panell, que provoca el dubte de quina és la forma més apropiada en la nostra llengua: panel, pannel, panell, pannell, etc. Ja ens hi vam referir fa temps en un article en què exposàvem aquesta vacil·lació (1). El fet és que tant la GEC com el DGEC van anar canviant de criteri. La forma panell inicial fou canviada en 1983 per pannell, però en 1993 foren eliminades aquestes formes i es passà el contingut d'aquestes noves entrades al terme ja existent plafó, fent una ampliació semàntica sorprenent d'aquest mot. I després en 1995 el DIEC desfà encertadament tota aquesta operació i fixa la forma panell.
Cal reconèixer que el terme plafó tan sols és corrent en català en l'especialitat de fusteria o decoració. Per tant, creiem que és preferible deixar-lo exclusivament com a terme especialitzat i no encaparrar-s'hi més, quant a l'origen. Però és totalment absurd que en vulguem eixamplar l'ús i el pretenguem emprar com a terme modern especialitzat equivalent al francès panneau i a l'italià pannello. Perquè, repetim-ho, en català es tracta d'un gal·licisme amb un ús que no fa servir ni el francès ni cap de les llengües que l'han manllevat. Una situació ben anòmala que no té cap explicació lògica!
 
(1) «Panell o pannel», Serra d'Or, juliol-agost 1990, p. 39.
 

La flama d'un poble en moviment

 

                Tot i el gran desencert polític general que s'encomana, l'apatia que té la gent sobre els afers públics, la impotència que acumulem sobre la corrupció política, la perplexitat amb  què veiem els camins dubtosos de la justícia i, per acabar-ho d'adobar, la cancerosa crisi econòmica que patim provocada per la insadollable avarícia dels poders que mouen l'economia capitalista i que al remat acabem pagant els de sempre, la classe treballadora, l'any 2011 té, entre altres, unes quantes efemèrides que els valencians hauríem de, si més no, recordar, donar a conèixer i celebrar amb una mínima dignitat.

                Amb dignitat però també amb orgull i esperança. I dic esperança perquè els valencians en els  afers culturals i lingüístics sovint tendint a veure'ho tot negre.  La veritat és que motius en tenim de sobra, ja fa massa segles que ens tenen presa la mida, que no tenim la clau de la nostra casa i per això, com canta Al Tall, ens fa fum la teulada. Però, també és veritat que de vegades ens manca una anàlisi en perspectiva per copsar la magnitud del què hem estat capaços d'aconseguir  aquests  darrers anys.

                Enguany farà cent anys de la mort de Teodor Llorente, un dels gran poetes de la Renaixença; cent anys també del naixement del filòleg, historiador i escriptor Manuel Sanchis Guarner, així com del narrador i gramàtic Enric Valor. A més a més farà quaratanta anys que es creà Acció Cultural del País Valencià, una de les entitats que més ha treballat per la recuperació de la nostra llengua i cultura. I, per completar aquestes efemèrides relacionades amb la nostra llengua, enguany farà vint-i-cinc anys que, organitzades per la Federació d'Escola Valenciana,  ininterrompudament s'han celebrat arreu de les nostres comarques les Trobades d'Escoles Valencianes.

                Com veiem, quatre efemèrides que, encara que no ho semble, estan estretament relacionades: la de tres escriptors i dos entitats cíviques que comparteixen el mateix objectiu, la dignificació i recuperació de la llengua del valencians. Però, a més a més, el més important és que cadascun d'ells hi ha poat del treball dels seues antecessors. Així, els escriptors de la Renaixença com Teodor Llorente, Constantí Llombart, Joan B. Pastor Aicart…, encapçalaren al segle XIX un moviment cultural que pretenia fer renàixer el català com a llengua literària i culta, després de segles de decadència. Sense el treball dels  poetes i lletraferits renaixentistes segurament  els escriptors, lingüístes i historiadors com Sanchis Guarner, Enric Valor i altres de la seua generació com Carles Salvador, Joan Fuster i Estellés ho hagueren tingut més difícil. Aquesta generació d'intel·lectuals  de la postguerra, malgrat el buit i la foscor del franquisme, no hagueren de començar de zero.

                De la mateixa manera, la creació d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a principis dels any setanta no  fou per casualitat, sinó producte del treball d'aquesta darrera generació que, malgrat la censura practicada per la dictadura organitzaren cursos de valencià com els de Lo Rat Penat que féu Enric Valor, editaren tota mena d'estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular com ho féu Sanchis Guarner i la majoria d'ells participaren en l'elaboració de les Normes de Castelló. Tota una generació que adobà el camí perquè a principis dels setanta tota una colla d'intel·lectuals fundara ACPV, entitat que agafà  la torxa de les reivindicacions del  valencianisme cultural. Gràcies al treball de milers de socis i simpatitzants aquesta entitat cultural i cívica porta endavant un ventall molt ample d'activitats: els festivals de Tirant de Rok, la xarxa de repetidors de TV3 al País Valencià, el Correllengua, els Casals Jaume I arreu de les comarques, els cursos Carles Salvador i un fum d'activitats en el Centre Octubre de la ciutat de València. És, sens dubte, l'organització cultural amb més capacitat de mobilització i prova d'això són les multitudinàries manifestacions que cada any organitza al voltant del 25 d'Abril.

                I les reivindicacions d'aquest moviment cultural, aplegat com hem dit al voltant d'ACPV com a pal de paller, van fer possible que una dècada després, l'any 1983, s'aprovara la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), una llei que va permetre que el valencià entrara com a llengua d'ensenyament al nostre sistema educatiu, després d'alguns segles proscrit. Des de llavors que milers i milers de valencians i valencianes han pogut estudiar el valencià i en valencià. Començava  tot un moviment reivindicatiu de mestres, pares i alumnes  que oxigenà  el nostre sistema educatiu, aportant  renovació pedagògica i fent una escola més  arrelament al medi. Tot plegat, i recordem que una vegada més res és producte de la casualitat sinó del treball anterior, donà  lloc a la Federació d'Escola Valenciana. Una altra entitat formada per un bon grapat de Coordinadores comarcals que any rere any, i comarca a comarca, mobilitzen a milers i milers de pares, mestres i alumnes  per fer una festa, la Festa de la llengua.

                Llorente, Guarner, Valor, ACPV i les Trobades, quatre efemèrides que cal commemorar, quatre exemples de la tossuderia d'un poble que, malgrat la mediocritat dels seus governants, continuadors d'aquells maleïts botiflers, es nega a perdre la seua identitat i, generació rere generació, atia la flama perquè no s'apague, la flama, com diria Obrint Pas,  d'un poble en moviment.

 

Alcoi, 25 de febrer del 2011

Vicent Luna i Sirera

Mestre d'ESO

 

11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 44)

Una escolta activa


Ramon Sangles i Moles

 
L'escolta activa demana unes determinades postures o gestos del cos (de fet, forma part de l'expressivitat no verbal). És una qualitat que escasseja molt i que no veig pas que sigui gaire incentivada o potenciada.

Sobre l'escolta activa hi ha, tanmateix, una dada molt significativa: és cada vegada més valorada en el món de les relacions públiques, dels negocis, de la direcció d'empreses, en reunions, en comunitats i en activitats de tota mena. En molts països i en moltes situacions compromeses tindreu èxit si demostreu que sou uns perfectes escoltants actius.

L'escolta activa és aquella de la qual té necessitat l'interlocutor. És a dir, es dóna quan qui parla ha de ser escoltat molt atentament, sense que es perdi cap matís del que diu, potser perquè exposa coses de molt compromís i potser també perquè després, per part de l'oient, hi ha d'haver una resposta generosa, sincera i comprometedora.

D'alguna manera o altra, l'escoltant ha de fer evident que xucla el contingut del parlant i que es fa seu el missatge ofert. Prestarà, doncs, una atenció que cap remor no trencarà; mostrarà assentiment, fet amb lleus i compassats moviments de cap, que anirà d'amunt en avall. A vegades la boca es manté un pèl oberta com si ja parlés o estigués a punt de respondre a qualsevol insinuació del parlant. Si el moviment de cap el féssim de dreta a esquerra, indicaríem dissentiment.

En l'escolta activa envaeixes el pensament del parlant i esdevens responsable del que diu. Per tant, t'és d'obligació d'aplaudir-lo si et convenç; en canvi, si et decep has d'anar girant el cap de dreta a esquerra amb la boca tancada i, si és necessari, replicar.

La passivitat i el mutisme són mals companys de viatge i no es corresponen amb l'atractiu d'esperits dinàmics i cultes.
 
 
12)

Comunicació presencial: tipus de veu

 

Joan Tudela

 

El tipus de veu personal no el triem, de la mateixa manera que no triem el color dels nostres ulls. Per tant, malgrat que no ens agradi la nostra veu quan la sentim gravada, el primer que hem de fer és estimar la nostra veu personal en les dues formes en què la coneixem: la natural (la nostra veu tal com la sentim nosaltres quan parlem) i la gravada (la nostra veu tal com la senten els altres). A partir d'aquí, si treballem bé tots els aspectes de la veu, arribarem a potenciar les característiques més agradables de la nostra veu personal. Així i tot, no hem d'oblidar que som percebuts per les altres persones com un tot, de manera que el nostre tipus de veu s'associa al conjunt de la nostra personalitat.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net