InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 27 (divendres 18/03/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - a primeries
 
2) Eugeni S. Reig - Més roín que la tenca en suc
 
3) Pep Martí - Rebel amb causa
 
4) Gabriel Bibiloni - Despedida, comiat
 
5) Antoni Llull Martí - Estrúmbols i coses estrambòtiques
 
6) Màrius Serra - Datisme?
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra G)
 
8) Francesc Viadel - Gonçal Castelló, un senyor de Gandia
 
9) Softcatalà presenta l'open office 3.3
 
10) Novetat editorial: El català em sedueix. 53 reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en català
 
11)  Ramon Sangles i Moles - L’escoltant fa de llevadora
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: pauses
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

a primeries

En el primer moment, quan comença alguna cosa.

A primeries em va fer l’efecte que era una gitana, però en acabant vaig vore que no.

Tenim la dita alcoiana:

Qui a primeries guanya, a darreries s’escanya.

Lluís Gimeno Betí en el llibre De lexicografia valenciana. Estudi del “Vocabulari del Maestrat” de Joaquim Garcia Girona escriu:

Però cal remarcar, sobretot, que la replega del lèxic viu de les comarques catalanes meridionals i valencianes septentrionals, per ell més conegudes i estimades, havia començat abans de tenir coneixement de l’obra del diccionari que Mn. Alcover havia començat cap a primeries de segle.

En la novel·la La pols i el desig de Jesús Moncho trobem:

A primeries de setembre, l’estat de guerra era manllevat pel governador militar...

L’escriptor Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. Així, en la novel·la L’ambició d’Aleix podem llegir:

Quan açò s’esdevenia per aquelles terres altes, que sol ser en temps ben avançat, ja havien començat els cursos, i a ell allò sempre l’havia agafat o reclòs el l’internat a primeries, o en la capital assistint a la Universitat després.

I en la novel·la Sense la terra promesa, del mateix autor, trobem:

A primeries, quan era un cercle tancat a la senyoralla i els seus incondicionals, havia costat molt de crear l’hàbit o costum d’anar a passar- hi l’estona o a relacionar- se fructuosament; però, de mica en mica, quedà ben palès que era una institució indispensable, i al capdavall resultà freqüentadíssima.

En l’entrada riure del Diccionari Català-Valencià-Balear diu: «Qui a primeries riu, a darreries plora»: vol dir que sovint les coses que comencen molt favorablement acaben malament.

La locució a primeries l’he sentida moltes voltes tant a Alcoi com a la ciutat de València i també en diverses poblacions de la comarca de l’Horta de València com ara Silla, Catarroja o Torrent. L’usen en els seus escrits diversos autors valencians, a banda del que acabe de citar, com ara Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Ortells, Enric Soler i Godes, Vicent Pitarch i Almela, Abelard Saragossà Alba, Carmel Ferragud Domingo, Antoni Ferrando i Francés, Miquel Àngel Fabra Sánchez, Vicent Franch i Ferrer, Alfons Cucó Giner, Vicent Pascual Granell, Josep Lozano Lerma, Jordi Colomina i Castanyer i molts més.

Les construccions sense article com ara a primeries, a darreries, anar a escola, parar taula, llevar taula, fugir d’estudi, anar a missa, anar a costura, anar a cama-coixa, anar en cama crua, seure a taula, servir taula, dinar en taula, primavera d’hivern, primavera d’estiu, tornar paus, fer paus, quedar-se a fosques, partir palletes, caminar a palpes, a migjorn, a migdia, a mitjanit, de matí, de vesprada, de nit, d’estiu, d’hivern, posta de sol, eixida de sol, a poqueta nit, de totes maneres, passar per baix cameta, deixar baix taula, etc., són autèntiques relíquies de temps antics que hem conservat durant segles. Les construccions amb article, com ara a la primeria o a les primeries, són construccions més modernes. La locució a primeries és una expressió ancestral que els valencians hem conservat i hem sabut fer arribar al segle xxi. Confie que tinguem la intel·ligència i la valentia de continuar conservant-la.

 

En valencià també es diu: a la primeria, a les primeries, de primeries
La llengua estàndard sol emprar: a la primeria, al començament
En castellà es diu: al principio
 
NOTA:
- GIMENO BETÍ, Lluís; De Lexicografia Valenciana. Estudi del “Vocabulari del Maestrat” de Joaquim Garcia Girona (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. València, Barcelona, 1998, pàg. 14).
- MONCHO PASCUAL, Jesús; La pols i el desig (Editorial Bromera, Alzira, 2001, pàg. 190)
- VALOR i VIVES, Enric; L’ambició d’Aleix dins Obra Literària Completa (volum III), (Fernando Torres Editor, S.A., València, 1982, pàg. 93).
- VALOR i VIVES, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, vol. I, pàg. 55).

 
 
2)

MÉS ROÍN QUE LA TENCA EN SUC

 Eugeni S. Reig

 
El modisme comparatiu de superioritat més roín que la tenca en suc s’usa:
1) En sentit real: per a expressar que alguna cosa –especialment de menjar o beure– és molt roín.
2) En sentit figurat: per a expressar que una persona és malvada, que té mals sentiments.
També s’usen, amb els mateixos significats, els modismes comparatius més roín que la tenca en agost i més roín que la tenca pudenta.
Si cerquem la paraula tenca en el DVal trobarem la definició següent: «Actinopterigi de l’orde dels cipriniformes, de la família dels ciprínids (Tinca tinca), amb dos barbetes bucals, pell grossa amb escates xicotetes i de carn molt estimada però amb gust de fang.» Els redactors del DVal s’han limitat a copiar la definició que apareix en el GDLC canviant ordre per orde, dues per dos, gruixuda per grossa i petites per xicotetes, canvis totalment irrellevants i innecessaris. En canvi no diuen el que és verdaderament important i que haurien d’haver dit: que el peix que apareix en el modismes comparatius que estudiem, molt coneguts i àmpliament usats pels valencians, no és aquest sinó un altre. Joan Fuster ho explica molt bé en el seu llibre L’Albufera de València. Escriu Fuster:
«Sembla que allò que nosaltres anomenem tenca no coincideix amb la bèstia que els científics anomenen tenca. ¡Ja passen aquestes coses! “La carpa, impropiamente llamada tenca por el vulgo de la región valenciana...”, escrivia don Lluís Pardo. Servidor forma part d’aquest vulgo. El ciprínid en causa és el Cyprinus carpio, un peix que qualsevol paladar normal considera deplorable, i que els estómacs afortunats no es dignen pair. És a dir: que ningú no es decideix a ingerir-lo, si no és per pura necessitat. “¡És més roín que la tenca en suc!”, solem dir, a la Ribera Baixa. La comparació no demana comentaris. Però quan la fam ordena i mana, tot és bo per a omplir la panxa. A les peixateries de Sollana, de Cullera, de Silla, d’Almussafes, de Sueca, encara hi ha parades on en venen. La tenca fa una mala olor especial i presenta un aspecte dessolat i lívid. Potser no tant com don Vicent Blasco afirmava. De tota manera, resulta poc atractiva, fins i tot abans de tastar-la.»
Açò ho va escriure Joan Fuster el mes d’abril de l’any 1970, però el llibre no es va publicar fins a novembre del 1993, vint-i-tres anys i escaig després d’haver-ho escrit i dèsset mesos després d’haver faltat l’autor.
En Cor al nu de Miquel Adlert Noguerol trobem:
«Però tenia por del botiguer, que era més roí que la tenca en suc. Tothom al barri es prestaria a ser el seu espia barata res, i ell era home que no es parava en brosses, i jo podia anar a raure a l’asil municipal i perdre encara més llibertat i no veure durant alguns dies els meus fills que ara m’havien adverat, com mai, que la meua vida, per ells, valia la pena defensar-la.»
En la novel·la Ribera de Josep Lozano podem llegir:
«Per aquells dies, a unes nebodes meues de lluny, més roïnes que la tenca en agost, els va pegar per vindre a casa a dir-me penjaments i relaixos perquè el mirara mal. Que, qui no pot segar, espigola.»
Com veiem, Miquel Adlert escriu roí i Josep Lozano roïnes. Cal aclarir que la forma tradicional d’aquest vocable valencià és roín –acabat en n–, forma que és invariable, tant per al masculí com per al femení. Aquesta forma –roín, roïns– és la tradicional i la que jo sempre he sentit en el parlar d’Alcoi i en altres molts parlars valencians que encara la conserven ben viva. És l’única forma que jo empre –i he emprat sempre– tant en la llengua parlada com en l’escrita. Ja veiem que és la que empra Joan Fuster. La variant formal roí, roïna, roïns, roines és una innovació que ha fet fortuna i s’ha escampat bastant, però jo, personalment, la considere un vulgarisme que no aporta cap avantatge a la llengua.
Pel que fa al modisme comparatiu més roín que la tenca en agost, cal aclarir que el mes d’agost és, precisament, un mes inadequat per a menjar peix fresc. La saviesa popular ens diu que en els mesos que no tenen r –maig, juny, juliol i agost– no es deu menjar peix. Es referix, naturalment, a peix fresc, perquè antigament el peix congelat no existia. Si el peix és congelat, això del mes no té cap importància.
I pel que fa al modisme comparatiu més roín que la tenca pudenta, no cal cap explicació. Si el peix està pudent, és a dir, en procés de descomposició, no val res i no es pot menjar. I això és exactament igual de vàlid per a la tenca com per a qualsevol altra classe de peix. Es veu fàcilment que aquest modisme és una degradació dels altre dos que són els originals i els que tenen sentit.
 

3)
 
Publicat en el núm 1004 de la revista EL TRIANGLE (21 de febrer del 2011)
Publicat en el blog de Francesc Viadel
 
http://francescviadel.wordpress.com/2011/02/25/rebel-amb-causa/

Rebel amb causa

Pep Martí
 
El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell acaba de publicar Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló. És una bona excusa per seguir l’aventura vital d’aquest resistent demòcrata, escriptor i periodista valencià. Militant d’esquerres sempre crític, advocat coratjós davant de l’infaust Tribunal d’Ordre Públic (TOP) de la dictadura, Castelló va ser un intel·lectual de referència al País Valencià. 
 
Malgrat una vida plena de peripècies i de capítols apassionants, encara no s’ha reconegut prou l’obra d’aquest fill de Gandia, a la comarca de la Safor, que va viure entre el 1912 i el 2003. Castelló va créixer en la València agitada dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i de la República. Ell mateix explica en les seves memòries que va créixer en una «família benestant». Els seus pares tenien possibles. La seva mare era filla de Donato Gómez Trevijano, un burgès d’idees republicanes, laic i francmaçó. Els anys trenta va entrar en contacte amb els incipients nuclis de joves comunistes, mentre la Guerra Civil s’acostava. Estudiant de dret, va ser membre destacat de la Federació Universitària Escolar (FUE) i de les Joventuts Comunistes. A través del seu amic Josep Renau, va conèixer a París Louis Aragon i, inspirat per l’esquerra intel·lectual francesa, va ser un dels fundadors de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris, on aferma els vincles amb gent com Max Aub, l’esmentat Renau i Ángel Gaos. El contacte amb aquest serà crucial. Per mitjà d’ell, coneixerà la futura actriu Lola Gaos, que serà la segona de les seves tres mullers.  Combatent al front, va obtenir el rang de comandant de l’Exèrcit Popular, un fet que li va costar ser jutjat pels vencedors franquistes i estar cinc anys a la presó Model de València.
 
Memorialista. Àngel Velasco, responsable de l’edició d’aquest Final de viatge, que ha rebut el suport de l’Ajuntament de Gandia, explica a EL TRIANGLE les múltiples facetes de l’autor: «Castelló presenta molts vessants: escriptor, periodista, militant antifranquista, advocat de represaliats… Com a escriptor, és possible que se sentís una mica frustrat perquè ell sempre es va voler sentir reconegut com a creador literari i no ho va assolir del tot. Malgrat això, considerar-lo un literat menor seria injust. Crec que, si s’hagués de destacar un component de la seva producció, aquest seria el de memorialista. De fet, la trilogia que formen les novel·les Sumaríssim d’urgència, La clau d’un temps i València dins la tempesta són fonamentals per conèixer l’abast de la repressió franquista al seu país». Si no fos pels bons contactes que tenia la seva família, la seva sort hauria estat pitjor que la deportació a Madrid a mitjan anys quaranta (vegeu peça). Però el cert és que allí es va obrir camí, aprofitant els contactes que va establir amb personatges ben situats. Un dels qui el van ajudar més va ser el reusenc Antoni Pedrol Rius, que començava a consolidar un despatx d’advocats que anys després seria molt influent. Castelló va ser passant seu i home de confiança. Amb el pas dels anys, també va entrar en contacte amb el bufet Garrigues. De fet, estava emparentat de lluny amb Antonio Garrigues y Díaz-Cañabate per la banda materna.
 
Un impulsor  cultural. Castelló ocupa un espai destacat com a promotor de nombroses iniciatives de caràcter cultural. Ja de molt jove, els anys trenta, va ser un dels fundadors de Nueva Cultura, una revista que va ser referència de modernitat i que era l’òrgan de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València (AIDC). Eren uns anys d’efervescència ideològica, de lluita antifeixista, de lligams estrets entre la política i la intel·lectualitat. La seva participació com a columnista en els mitjans de comunicació va ser un continu des del moment en què les circumstàncies polítiques ho van permetre. La seva firma era present en un munt de rotatius, des de les revistes Ciudad i Tossal, de Gandia, fins al Diari de Barcelona, Serra d’Or o l’Avui.
 
Però, si s’hagués de destacar algun projecte en què participés de manera determinant, caldria esmentar la revista Gorg (1969-72). Quan aquesta va desaparèixer víctima de la censura, Castelló va animar la creació d’Els Quaderns de Gorg (1973-74), on van tenir un paper essencial Ricard Blasco, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. En els anys finals de la dictadura, tots dos mitjans van ser una llum encesa que combinava renovació cultural, defensa de la identitat i alt nivell literari. Influenciat pel pensament de Joan Fuster i per l’activisme de Joan Ballester i Canals, es mantindrà sempre lleial al seu ideari esquerrà i a la defensa del valencianisme. Amb el pas dels anys, anirà evolucionant vers posicions independentistes. Membre del PSAN, recalarà a ERC els últims anys de la seva vida, cada cop més convençut que la lluita nacional i la lluita social eren dos combats paral·lels. En paraules d’Àngel Velasco, «Castelló va aportar a la nostra cultura la seva radicalitat, un sentit  de vinculació a la seva terra ben poc acadèmica, una actitud valenta, la seva heterodòxia que, fins i tot en els anys de militància comunista, li va impedir caure en el sectarisme. El seu afany és preservar el testimoni, lliurar-nos el record».
 
Colla Tirant lo Blanc. Entre els molts episodis que narra en les memòries, Castelló detalla l’origen de l’anomenada Colla Tirant lo Blanc, que reunia a la capital de l’Estat un nucli de catalanoparlants contraris al règim. Eren periodistes, artistes i professionals, la majoria valencians, però també de les Illes i del Principat. El grup –on es notava la petja de Fuster– sempre va ser molt divers, aplegant des de Manuel Vicent fins a Josep Melià, José Vidal-Beneyto, Vicent Ventura, Ricardo Zamorano, Lluís Carandell, Francesc Burguera… Va ser una mena de lobby molt actiu en defensa de la cultura catalana.
 
Combatent contra els vencedors. Després d’haver estat cinc anys llargs a les presons de la dictadura, gonçal castelló va voler ser defensor de resistents contra el règim. el seu paper com a advocat de combat va ser cabdal i va intervenir en favor de centenars de processats.advocat d’opositors a la dictadura davant del Tribunal d’ordre públic (TOP)
 
Advocat d’opositors a la dictadura davant del Tribunal d’ordre públic (TOP). Quan obté el certificat de penals que l’allibera de responsabilitats polítiques, a la fi dels anys cinquanta, Gonçal Castelló es converteix en advocat i procurador judicial. Ho serà fins a la fi de la dictadura. Amb aquest objectiu d’ajudar les forces antifranquistes va representar davant del sòrdid Tribunal d’Ordre Públic un total de 352 processats. És el cinquè jurista amb més representats en la llarga història del TOP. Entre els seus defensats van destacar militants comunistes, i nacionalistes bascos, valencians i catalans. Entre ells, noms molt coneguts del món cultural, de Josep Maria Castellet a Jordi Carbonell i Joan Triadú. També va col·laborar amb l’advocat de la família de Julián Grimau, dirigent comunista executat per Franco el 1963. La vídua va reclamar en diverses ocasions la nul·litat del procés, i Castelló hi va intervenir en demostrar que qui havia estat ponent del tribunal com a membre del Cos Jurídic Militar, Manuel Fernández Martín, ni tan sols era llicenciat en dret.
 
Denunciat per l’historiador falangista Diego Sevilla Andrés. En uns dies en què la reclusió li fou atenuada, Gonçal Castelló va tenir la mala sort de ser reconegut pel carrer per un antic professor de la Universitat de València, Diego Sevilla Andrés, jurista i historiador, amb qui el jove estudiant havia discutit de política moltes vegades. Castelló fou detingut altre cop i acusat d’haver afusellat tres soldats quan era oficial de l’Exèrcit Popular. Suposadament, volien desertar (en la imatge, els caps de la 22 Brigada Mixta on estava destinat Castelló). Va resistir els interrogatoris i es va negar a signar una declaració que era una invenció i l’hauria dut al patíbul. La seva família va  aconseguir arrancar-lo de les urpes de Sevilla Andrés.
 
4)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 26 de febrer del 2011
http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/comiat.html

Amb bones paraules
 
Despedida, comiat

Gabriel Bibiloni
 
Despedir és un castellanisme molt antic, tan antic que alguns pensen que s'hauria de ser tolerant amb ell. Nosaltres sempre defensarem, però, la preferència cap a les paraules i formes genuïnes. Per a valorar la bondat d'una paraula és essencial saber-ne amb certesa l'etimologia, i quan això falla correm el perill de cometre errors lamentables. El diccionari Alcover-Moll afirma que despedir procedeix del llatí expedire amb canvi de prefix. La influència castellana es referiria només a aquest canvi de sufix. Però Coromines, segurament amb raó, discrepa i manifesta que despedir ve directament de l'espanyol despedir i aquest és un compost de pedir. O, més exactament, la forma espanyola originària és espedir, procedent del llatí expetere (compost de ex i petere, 'demanar'), que després va prendre la forma despedir. I afegeix que no s'ha de confondre aquesta paraula amb el llatinisme expedir, que algun cop apareix escrit en català despedir. Són dues paraules que no tenen res a veure ni per l'origen ni pel significat.
 
Pel que fa al despedir castellà, com es veu per l'etimologia, la idea inicial és demanar permís per a anar-se'n. I de la idea de demanar permís es passa al significat de 'dir adéu', ja sigui per part del qui se'n va, ja sigui per part del qui queda. Curiosament, la nostra paraula comiat, la pròpia del català clàssic, i germana de l'occità comiat, del francès congé i de l'italià commiato, també significa inicialment 'permís o llicència per a anar-se'n'. De comiat va sortir el verb derivat acomiadar, que és el que ara s'utilitza per a substituir el castellanisme. Nosaltres pensam, però, que l'ús exclusiu d'aquest verb podria respondre a una certa pressió de l'espanyol (que usa un terme univerbal) i que la mateixa influència podria haver relegat les expressions clàssiques (i predominants a l'Edat Mitjana) donar comiat i prendre comiat, que creiem que haurien de passar a un primer pla.
 
Comiat, acomiadar, donar comiat i prendre comiat en els segles baixos van ser desplaçats pels hispanismes despedir, despedir-se i despedida (i més recentment despido, amb valor laboral). A partir de la Renaixença hi ha un esforç per a rehabilitar les nostres paraules, rehabilitació que s'ha fet amb gran esforç i amb succés evident. Podríem recordar el diàleg de l'obra de Russinyol Gente bien, quan una dama s'ofereix per a servir alguna beguda: "i vostès què prendran?"; "nosaltres prendrem comiat", respon un que frisava de partir; "ai, no sé pas si n'hi haurà de fet", replica la senyora.
 
Qui avui també pren comiat és aquesta secció Amb bones paraules. Rient rient han passat quasi tres anys d'ençà que ens vam posar en camí. Amb aquest, cent trenta-dos articles en què hem parlat dels aspectes més diversos del tresor de les nostres paraules. I tot el que comença acaba. Tot té el seu cicle i cal posar fi a uns projectes per a emprendre'n d'altres. En qualsevol cas, el nostre agraïment sincer a tots els lectors que amb lleialtat pacient ens han seguit cada dissabte i el nostre desig que tot hagi estat una mica útil.
 
 
5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 172)
 

Estrúmbols i coses estrambòtiques 

 
Antoni Llull Martí
 
 
Segons el Diccionari català-valencià-balear, iniciat per mossèn Alcover i acabat per Francesc de B. Moll, estrúmbol significa ‘embalum’, ‘persona embambada’ i també ‘persona perversa, que obra maliciosament’, però no n’indica l’etimologia. Al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, no l’hi he sabut trobar, i al diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans no hi figura. D’on deu venir aquest mot?
 
Després de cercar-ne un de semblant per diccionaris etimològics de diverses llengües vaig trobar-me amb què en italià n’hi ha un, ben poc corrent, d’altra banda, que em semblà que hi podria tenir alguna relació: strombo, procedent del grec strómbos, que tant podia designar un objecte de forma cònica, com un caragol marí amb aquesta forma, i que sembla relacionat amb un altre mot grec, stréfo que significa ‘voltar’, del que en procedeix el català estrofa. Del grec strómbos en sortí el mot llatí strombus, amb el qual es designà una casta de baldufa, i avui en dia, un dels noms de la baldufa en italià, no tan corrent com tròttola, és strombo. Però resulta que en el dialecte napolità a la baldufa li diuen strúmmolo, i a Sicília strúmmula, per la qual cosa, i considerant els lligams històrics de la Corona d’Aragó amb els regnes de Nàpols i de Sicília, crec que podem donar per bastant segur que el nostre estrúmbol prové del napolità strúmmulo. L’accepció de ‘bàmbol’ no queda molt clara, però potser partís de la idea d’una persona que dóna voltes a un assumpte sense saber con sortir-se’n. Tenim el cas que en castellà diuen trompo a una baldufa i també a una persona bamba.
 
Un nom geogràfic molt conegut que sembla tenir relació amb el mateix que donà origen a l’italià strombo és el de l’illa volcànica Stromboli, que es diu que prové del grec Strongyle, que pot significar ‘rodona’, per la seva forma, o potser ‘cònica’, per la forma del volcà. Els que l’habiten l’anomenen Struognoli (pronunciat, aproximadament, struónyoli). Malgrat la semblança d’estrúmbol amb estrambòtic, no tenen cap connexió etimològica directa.
 
 

6)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 17 de març del 2011
 
Motacions

per Màrius Serra
 
Datisme?
 
Segur que heu conegut algun orador aficionat a les tirallongues de qualificatius redundants, innecessaris, superflus, àdhuc accessoris, inútils o sobrers. Gent que es vanta de no repetir mai la mateixa paraula en una intervenció, sobretot si es tracta d’un terme important del discurs. Algú que, posats a parlar sobre casa seva, és capaç de dir-ne residència o habitatge, llar, domicili o immoble per tal de no mostrar la feblesa d’una prosa tan poc florida que no es pot estar de repetir un mot tres o quatre cops (o vegades) en una sola rèplica. Aquesta dèria per la diversitat lingüística té un (sol) nom: datisme (al DIEC: Manera de parlar acumulant els sinònims). Doncs bé, ara per ara el datista (que és com potser hauríem d’anomenar el joiós practicant del datisme) és un parlant en perill d’extinció. Malauradament. Per bé que l’acumulació de sinònims pot transformar el discurs en quelcom avorrit, enfadós, insuportable, molest, pesat i àdhuc tediós, el practicant del datisme ha de ser considerat un exemple únic de riquesa verbal en una societat que tendeix a la pèrdua escandalosa dels sinònims. Sense sinònims no hi ha matisos. I sense matisos la conversa mor.
 
7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

G

 

Gaial. Obertura feta al paller per a entrar-hi herba.

      Les ravenisses tira-les pel gaial.

Galada. Foc gros de sant Joan.

      Els xicots vinga saltar la galada.

Galapatans. Ferros per posar-hi la llenya sobre a fi que per sota circuli l’aire.

      Aquesta llenya no cremarà sense galapatans sota.

Galàpet. Gripau. Xotolet. Cluc. Sàput.

     Al celler hi ha un galàpet que rauca.

Galdós.  Bonic, reeixit, ben parat, bé que usat en sentit sarcàstic, contrari al que diu el mot.

     El cantant estava embriagat i ha tingut una actuació galdosa.

Galet.   Broc petit. Raig.

     Beure a galet. Li sortia un galet de sang.

Galibances. Auguris. Esperances

      A aquesta dona poc li fallen, les seves galibances

Galifara. Àpat per a afartar-s’hi com a lladres.

      Avui dejuni per a la galifara de demà, home.

Galifardeu. Entremaliat. Trapella. Dolent. Bergant. Brètol.Tifa. Destraler. Vàndal. Bordissot. Gambirot.

      No et mengis les maduixes, tu, galifardeu.

     Ara molts, al seu lloc, usen "gamberro", i el DIEC fins l'ha admès, per allò que a uns senyors, no familiaritzats amb galifardeu (senyors no de l'Urgell) i que van fer el DIEC, els semblà que havien d'omplir un buit en la nostra llengua. Restituïm aquesta paraula tan bella al lloc que li pertoca i no usem mai el malanat i espuri "gamberro".

Galipàndria. Excés perjudicial a la salut.

       La seva galipàndria prové de beure massa.

Galló.   Grill d'un cítric.

      Dóna'm un galló d'aquesta taronja.

Galvana. Mandra, peresa.

      Quin galvana que estàs fet!

Gamarús. Ruc, saboc, betzol, babau, poca-substància, poca-solta, bèstia.

       Te’n vas i deixes la porta oberta, tu, gamarús.     

Ganàpia. Grandolàs.

      Guaiteu com es fica amb els petits, lo ganàpia!

Gandalla. Xarxa de seda que es posen al cap les dones.

       Noia, també, quina gandalla més fina!

Gànguil. Alt i prim.

      Llarg i prim con un gànguil.

Ganyims. Recapte fet amb tonyina.

      Un badall de ganyims que hi canten los àngels.

Ganyolar. Grinyolar. Guinyolar. Udolar.

      La bestiola ganyolava de dolor.

Garabell. Gotim, penjoll de raïm.

     Talla’t un bon garabell.

Gargall. Flegma de la gola expel×lida per la boca.

     El bacó gità un gargall sense girar-se.

Garlanda.  Figureta de galeta que hom penja de les palmes del Diumenge de Rams.

       Quines garlandes més boniques, noia, a la teua palma!    

Garró. Forat als mitjons.

     Alça, noi, quin goig que farem amb aquet garró!

Garrofal. Dit d'una cirera molt grossa, dura de polpa, que el seu suc no taca gaire.

     El nuvi ha regalat a la xicota un cistellet de garrofals.

Garrot.  Bastó gros.

     El garrot fa sirgar recte.

Garrular. Runar, protestar, rondinar.

     Què garrules, tu ara, malcontent?

Gatada. Sabaterada, sapastrada, atzagaiada, bertranada

      Déu n’hi do la gatada que ha fet avui aquet matusser d’alcalde..

Gatera. Botera, forat a la porta perquè entri el gat a casa.

      És un gat tan gros que no passa per la gatera.

Gelaor. Fred intens.

       UI, quina gelaor, no ho semblava de dintre estant!

Geric. Esgarip, guinyol

       Xiquet, quins gerics el pobre gos!

Gicar.   Deixar. Jaquir.

     Gica'm la moto.

Gipó. Peça de roba per a abrigar-se els pastors.

      Amb el gipó i la samarra no hi ha fred que valgui.

Girar-se. El vent, començar a bufar.

     S'ha girat un morella que glaça els ossos.

     Prendre part en una baralla.

     Gira-t'hi tu, no deixis que ataconin ton germà.

Girigar. Xisclar de dolor.

     El pare l'espavilava i ell com girigava!

Gitar-se. Ficar-se al llit.

     Au, gita't, que ja és tard.

Goret.   Guaret.

     Lo Tulla ha dixat dos trossos de goret.

Gormand. Llépol. Llaminer. Golut.

     Prou, gormand, que no penses en els altres!

     Recapte apetitós, que fa mengera.

     Fas ets cocarrois massa gormands, fiet!

Gramull. Grumoll.

     Aquesta sopa està tota agramullada.

Grandussot. Ganàpia. Despectiu, comparat amb un de petit.

     Aquet grandussot sempre atabala el marrec.    

Granera. Escombra per a l’era.

      Primera cosa en batre, fer anar la granera.

Grapat.  Munt.

     Aquest home té un grapat d'anys.

     Uns quants.

     Hi havia un grapat d'homes.

Grapes.  Aixartells, aixada-forca de tres pollegons per a femar.

     Fes anar les grapes per a esbarriar el fem.

Gratar.  Esgarrapar. Rascar.

     Dubtava, es gratava l'orella.

Grau. Graó, grada.

      Seu a la grau i espera’t.

Griala.  Greala. Plat ample i profund. Palangana. Gibrella.

     A l'habitació hi ha una griala per a rentar-te.

Grill. Xiulet del pit quan un hom està refredat.

      Alça quin grill, quin refredat que has pescat!

Grivi. Esgarrifor.

      No passis la mà pel mosaic, que a mi em fa grivi!

Gronsar. Gronxar. Engronxar.

     Gronsa el nen, perquè no plori.

Gruar. Treballar de valent. Fer desitjar una cosa.

      Gruaven per heure allò impossible.

      Tant com hem gruat la bona collita!

Guardianatge. Arrendament de la guarda del terme.

     El guardianatge l'han donat al Pau del Sopa.

Guaret (o goret, o guareit). Parada o bancal sense conreu, perquè descansi un any.

      És una pena haver de deixar tants bancals de guaret.

Guerxo.  Borni. Dit d'una taula, banc, etc., curts d'una pota.

     Aquest paio és guerxo. La taula és guerxa.

Guié. El pedrer dels pollastres.

     Mama, jo vui lo guié.

Guilleume. Ribot estret per a fer galzes.

      El fuster, del Coll, amb el guilleume, fa filigranes, eh?

Guipar.  Espiar. Mirar.

     Malgrat la prohibició, ell guipava pel forat.

Guit.    Cavall, mul, ase que acostuma a tirar guitzes.

     Figurat: Una dona guita.

Guitllar. Escapolir-se, escapar-se.

      Quan ho va veure tan cresp, guitllà sense moure soroll.

 

 
8)
 
Article publicat en l’edició valenciana del Quadern corresponent a dijous 3 de febrer del 2011
 

Gonçal Castelló, un senyor de Gandia

Francesc Viadel
 
 
L’escriptor Gonçal Castelló se’n va acomiadar enfastidit, molt cansat, d’una mala llet còsmica com no podia ser d’una altra manera. Tot plegat, fou una persona amb una vitalitat arrabassadora, de no parar quiet en el sentit més abusiu de l’expressió. Les traces d’aquesta manera de ser enèrgica les va mantenir fins al final, si més no crec que fins que la salut el va començar a trair i sí, finalment, el seu adéu va tenir un punt d’amargor. Vull pensar que aquest posat fou en el fons la darrera rebequeria d’un idealista que va combregar fervorosament amb empreses de tant difícils guanys com canviar el món des del marxisme o la d’edificar un país en runes sobre les il·lusions d’una genialitat com Joan Fuster. Era l’any 2000 que Gonçal va escriure com a pòrtic de les seues memòries: “Estic cansat de viure i la realitat em fa fàstic, m’esborrona un avenir que no arribe a capir, o no em dóna la gana d’entendre. Tinc la sensació que el món camina cap a la seua pròpia destrucció. No sóc capaç de continuar”. El seu temps havia passat. El temps que fou també de Stefan Zweig, de la guerra civil, de Vasili Grossman, de Franco i Hitler, dels exilis eterns, el temps de la mort en massa a l’aixopluc de criteris de racionalitat industrial i el de la propaganda i el silenci. L’havia superat amb nota, i fins i tot en la maduresa de la vida encara havia tingut temps i unes ganes boges de seguir el banderí d’enganxall dels constructors de la nova democràcia, de viure plenament els nous temps d’efervescència de la cultura catalana. Al capdavall, però, sembla que l’era de la globalització amb la seua teranyina de problemes l’havia agafat ja massa gran i segurament sense gaires forces.

Serve un record entranyable de Gonçal, un senyor de Gandia, com el vaig batejar en una llarga entrevista enregistrada a Barcelona i publicada a finals dels noranta al setmanari El Temps. Prou temps després l’arrossegaria personalment fins a la capital de la Safor perquè explicara la seua vida i miracles davant de les càmeres de la televisió comarcal. Estic quasi segur que aquella fou la darrera vegada que ens varem veure i pràcticament parlar.

Aquests dies l’he recuperat de nou a través de la lectura del seu darrer llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats (Ceic, Alfons el Vell), superbament editat per Àngel Velasco i amb un emotiu pròleg de l’escriptor Joan M. Monjo. En un país que s’ha oblidat de recordar aquesta és una obra imprescindible, el llibre per excel·lència d’un homenot que va viure per ser recordat com un escriptor.

 

9)
  

Softcatalà presenta l'open office 3.3

 
L'OpenOffice.org és el paquet ofimàtic lliure i gratuït més complet que hi ha. Permet crear documents, analitzar dades, fer presentacions i fer dibuixos. Està disponible per a Windows, GNU/Linux, Unix, Mac i Solaris.

Té un processador de textos (Writer), un gestor de fulls de càlcul (Calc), un editor de presentacions (Impress), un editor de dibuixos (Draw), un editor de bases de dades (Base) i un editor de fórmules matemàtiques (Math). Els usuaris tenen tots els recursos per ser productius al món modern. L'OpenOffice és lliure, això vol dir que dóna la llibertat de fer servir, d'estudiar, de millorar i de compartir-lo.

Podeu baixar de franc la darrera versió des de:

http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:OpenOffice.org
 

 
10)
 
Nou llibre:
 
El català em sedueix. 53 reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en català
 
  
Edicions 7dquatre i Tallers per la Llengua acaben de publicar el llibre "El català em sedueix. 53 reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en català", un recull dels articles que diversos membres de l'entitat han publicat a mitjans de comunicació com El Singular Digital, El Punt o L'Escletxa, entre d'altres. El llibre vol ser una mostra de les opinions, la metodologia i les estratègies de Tallers per la Llengua orientades a fomentar l'ús social del català, fruit de l'experiència obtinguda amb les prop de 500 sessions que han realitzat dels tallers.
 
Si voleu reflexionar entorn del català i del pes que tenen els nostres hàbits lingüístics en la normalització de la llengua, no us el podeu perdre. El preu de venda és de 12 euros (més 2 euros de despeses d'enviament) i el podeu adquirir directament al web de Tallers per la Llengua.

http://tallers.cat/publicacions/176-el-catala-em-sedueix-53-reflexions-de-tallers-per-la-llengua-per-viure-millor-en-catala.html
 

"En aquestes pàgines trobareu cinquanta-tres reflexions fetes per diversos autors. I tanmateix el fil és un, i lògic i imprescindible: sigues un usuari lingüístic lliure de càrregues penitenciàries, això és, lliure de judicis maniqueus amb referència a l’ús del català; sigues lingüísticament sostenible, no jutgis amb funció numèrica les llengües; i sobretot rebutja fórmules pretesament corteses. Perquè en aquest món actual en què hi ha un fart de cultura depredadora i poca educació ecolingüística, la conducta responsable comença per saber destriar on és l’engany i on la pràctica lliure." (del pròleg de Rosa Calafat)
 
 
El català em sedueix. 53 reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en català
 
Diversos autors
Pròleg de Rosa Calafat
Edicions 7dquatre, 2011
208 pàgines
ISBN 978-84-614-7239-0
 
Tallers per la Llengua és una entitat que treballa per a la normalització de la llengua catalana des d’una perspectiva pedagògica i emprant recursos procedents de la psicologia. La iniciativa, impulsada arran de la constatació del retrocés en l’ús social del català, es materialitza en quatre tallers adreçats a col·lectius distints, però amb una estratègia comuna: dotar les persones de valors i recursos (conductuals i argumentals) que els permetin utilitzar el català com a llengua normal en les relacions interpersonals.
 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 43)
 

L’escoltant fa de llevadora

Ramon Sangles i Moles
 
Deixem de fer comèdia, de fer veure que escoltem quan, de fet, tenim el pensament als núvols. Escoltar demana fer el pas del jo al tu; si habitualment solem ser «jo i les meves circumstàncies», l’art d’escoltar convida a ser «tu i tot el que la meva atenció t’inspiri». Ens trobem davant un procés molt important: qui escolta, no solament capta allò que el parlant diu, sinó que l’inspira a expressar continguts inesperats i insospitats pel mateix parlant. Escoltar és fer de llevadora, és fer sortir saviesa d’on encara hi ha foscor, incertitud, teoria, projectes en latència...
 
No cal dir que hi ha parlants que conviden a desconnectar, a no ser escoltats, perquè, en comptes d’oferir missatges de bon contingut i atractius, es delecten a projectar el seu ego als altres i embafen. Sincerament, creiem que el bon escoltant ha de ser capaç de parar els peus, amb traça, a tals parlants. Ara bé, aquest bon escoltant no serà lliure de culpa si d’antuvi no ha fet de xuclador, si no ha absorbit i compactat en el seu cor la verbositat de l’interlocutor.
 
12)

Comunicació presencial: pauses

 

Joan Tudela

 

Pauses o silencis. Quan enraonem, tant si ho fem per a un públic més o menys nombrós com si ho fem en el marc d’una conversa interpersonal, els silencis són significatius. No ens referim al silenci del qui escolta, sinó als silencis del qui parla. Sobretot quan parlem en públic, introduir de tant en tant algunes pauses és un recurs comunicatiu que, si no se n’abusa, pot arribar a ser ben efectiu (per exemple, llançar una pregunta retòrica a l’auditori i, abans de respondre-la nosaltres mateixos, fer un petit silenci).

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net