InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 25 (divendres 04/03/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - a on vages, lo que veges fer faces
 
2) Eugeni S. Reig - Aigua cavallera
 
3) Softcatalà tanca el 2010 amb 816.000 descàrregues de programari en català
 
4) Gabriel Bibiloni - Taxes i taxis
 
5) Antoni Llull Martí - De la fractura a la fretura i altres trencaments
 
6) Màrius Serra - Políptic?
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra E)
 
8) Sostenibilitat Lingüística
 
9) Joaquim Torrent - Són un perill els canals infantils i juvenils en castellà a casa nostra?
 
10) David Vila i Ros - La llengua que cal
 
11)  Ramon Sangles i Moles - Llenya a la cridòria
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: potència
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

 

a on vages, lo que veges fer faces

 

Si vas a un lloc, t’has de comportar com ho fan les persones que viuen en eixe lloc, t’has d’adaptar als seus costums, a la seua manera de viure.

Mon pare m’ho va dir moltes voltes i tenia tota la raó: “a on vages, lo que veges fer faces”. És la millor manera de no cridar l’atenció. I a mi m’agrada viure tranquil i sense problemes innecessaris.

En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor podem llegir:

I el capell? Un èxit. Em defensava molt bé de la solanada; fins el bascoll duia en ombra, i els intersticis del teixit de palla deixaven passar una mica l’oreig. “¡On vages, allò que veges fer faces!”.

Hi ha la dita equivalent “a Roma com els romans” que trobem també en expressions més o menys semblants en altres llengües – en anglés diuen "when in Rome, do as the Romans do" i en italià “quando a Roma vai, fai come vedrai”– adaptació del proverbi llatí “cvm fveris Romæ, romano vivito more; cvm fueris alibi, vivito sicvt ibi”, és a dir, “quan sigues a Roma, viu a la manera romana; quan sigues en un altre lloc, viu com visquen allí”.

La dita a on vages, lo que veges fer faces és d’ús habitual en el parlar tradicional d’Alcoi que és la meua llengua familiar, la que he heretat per tradició oral.


En valencià també es diu: allà a on vages, com veges fer faces
La llengua estàndard sol emprar: a la terra que vagis, dansa que ballin; a Roma, com els romans; lloc on vas, usança que hi trobes; per on aniràs, faràs com veuràs
En castellà es diu: allá donde fueres, haz lo que vieres; allá donde fueres, hicieres lo que vieres

 

NOTA 1: Per al proverbi llatí veure HANS WALTHER, Lateinische Sprichwörter und Sentenze des Mittelalters....(Göttingen, Vandenoeck, 1963), nº 4176.
 
NOTA 2: VALOR I VIVES, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 230)
 
NOTA 3: Dones les gràcies a Jordi Pérez Durà, a Joan Mascarell i Gasol, a Joan-Carles Martí i Casanova, a Antoni Mas i Forners i a Josep-Francesc Molés i Abad per la seua ajuda.
 
2)

Aigua cavallera

 

Eugeni S. Reig

 

Aigua cavallera és l’aigua del sòl i del subsòl que corre lliurement però de manera tranquil·la i assossegada, que fluïx sense que l’impulse res més que la força de la gravetat, però que es desplaça amb suavitat, lentament, plàcidament, de manera serena, no ràpidament i de manera enèrgica, violenta o turbulenta com l’aigua d’un torrent o la que cau d’una cascada. A aquestes darreres podríem anomenar-les aigües braves. L’aigua cavallera és sempre un aigua mansa.

La denominació aigua cavallera és àmpliament usada pels valencians de les comarques centrals i meridionals, excepte les de l’antiga Governació d’Oriola. És una denominació molt emprada, sobretot, a l’Horta de València, el Camp de Túria, la Ribera del Xúquer, la Marina, l’Alcoià, la Costera, la Vall d’Albaida i la Safor. Podríem dir, metafòricament, que l’aigua cavallera avança de manera solemne, senyorial, amb parsimònia, com ho faria una senyora noble en determinats cerimonials. En el Diccionari Català-Valencià-Balear trobem que la segona accepció de la paraula cavallera és: «Dona de cavaller, senyora de la noblesa». Potser d’ací vinga el seu nom.

Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, parlant de la paraula cavaller, dins l’entrada CAVALL (DCat, II, 67b47), escriu: «El mot pren aviat ample desenvolupament semàntic p. ex. pot significar ‘superior, lliure’ [...] D’ací l’ús, vivíssim en tots els pobles valencians Dellà Xúquer, de les aigües cavalleres ‘les quals flueixen lliurement, en fonts, sense mines, aixetes ni canalització’; “en este terme no hi ha cap de font que ixca cavallera (totes provenen del sistema de reg), L’Énova; “quan ha plogut molt, la font pot vidre cavallera”, Bufali; per la frase “allí eixia una fonteta cavallera” explicada “que no la trau el motor”, a Barxeta, es veu clar el matís originari de ‘no servil, lliure’ [...]»

En la nota 3 de l’entrada CAVALL (DCat, II, 650a59) escriu Coromines: «Campos regados directamente por las derivaciones del canal descrito, sin alterar este cauce, ni la distribución del partidor real y presa del Albelló, a lo que se da el nombre, en esta localidad, de aguas caballeras» en l’edició castellana (ed. 1951) de les Ordenances de la Séquia del Puig, de Xàtiva.

I en la nota 4 de l’entrada CAVALL (DCat, II, 650b5) escriu Coromines: «De tota manera es podrà estudiar millor si no hi ha una mica de calc de mots aràbics, [...] Afegeixo l’ús adverbial de vegades (a la Font d’En Carròs “a la Cava l’aigua ix cavallera”); “la Font del Beneteixir és mig-cavallera”, Potries; i referint-se a mines i sèquies: “la Rambla dels Molins ve d’un minat, que ix cavallera” a Biar; “entrava l’aigua cavallera dins de la mina”, “ la séquia agarra l’aigua cavallera” a Càrcer. És eloqüent, com a paradigma de tot, el nom de La Font Senyora, al Genovés (1962).»

En l’estudi «Un sistema de drenatge a la marjal d’Algemesí: l’alcaduf» de Vicent Castell i Llàcer, publicat en el llibre L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica (Furió, Antoni & Lairón, Aureliano (eds), Ajuntament d’Alzira / Universitat de València, 2000, pàg. 267) llegim: «Els conreus s’havien de regar en moments precisos, individualitzadament, amb aigua cavallera en cada parcel·la.»

En el capítol titulat AIGUA CAVALLERA de llibre L’Ullal de Martí Domínguez Barberà (Tres i Quatre, València, 1986. pàg. 180) llegim: «El terme és tot pla, de terra campa, d’horts, de basses d’arròs; i rega de la séquia reial, que creua la planúria per l’oest. L’aigua de reg entra en els camps a peu pla, sense més esforç que el d’alçar les paletes dels estelladors. A això, la gent campestre, li diu aigua cavallera. L’aigua, al camp sempre és or. Però si està fonda allà dins d’un clot, d’un pou i cal pujar-la per mitjà d’una sénia, l’or ja no és or: és plata. El veritable or és l’aigua cavallera.»

A primeries de desembre del 2009 un amic d’Oliva em va enviar un escrit en el qual em preguntava sobre la denominació aigua cavallera. Ell coneix eixa expressió de tota la vida –és molt corrent en la comarca de la Safor– però li va cridar l’atenció llegir que en una notícia publicada el 12 de gener del 2005 en el diari digital VilaWeb titulada Dénia produirà 38.200 metres cúbics d'aigua al dia per a poder abastir els turistes l’expressió que ens ocupa apareix escrita amb b, no amb v (aigua caballera). Em preguntava si el mot caballera podria ser un derivat de cabal. La idea del meu amic té la seua lògica perquè l’aigua cavallera només corre si hi ha un cabal adequat que la faça avançar i escampar-se. De tota manera, el derivat lògic de cabal hauria de ser cabalera, no cavallera. El canvi de bilabial a labiodental és fàcil però ¿per quin motiu s’hauria de palatalitzar la l? No sembla molt lògic, la veritat. Vaig exposar el problema en la llista de debat Migjorn en un missatge que vaig enviar el 3 de desembre del 2009. Varen respondre diversos collistaires valencians de terres de migjorn. Tots coneixien l’expressió –excepte Joan-Carles Martí, d’Elx– i tots varen estar d’acord que l’aigua cavallera és la que corre lliure, sense cap obstacle, la que raja a peu pla. I també tots varen estar d’acord en què en la zona no betacista es pronuncia cavallera (amb v labiodental) i no caballera (amb b bilabial).

Després d’aquell encreuament de missatges en Migjorn, el collistaire Miquel Boronat va elaborar la fitxa aigua cavallera que podem trobar en la seua web Eines de Llengua. En la fitxa arreplega les paraules següents del diputat autonòmic alcoià Lluís Torró Gil en les Corts Valencianes el 26 de maig del 2010: «[...] les enormes despeses d’energia, que li ho va dir, l’aigua no cau cavallera, ¿eh?, cal pujar-la i baixar-la moltes voltes, ¿no?»

El meu amic d’Oliva em va telefonar altra volta a primeries de febrer del 2011 per a dir-me que pensava que la paraula cavallera podria derivar de cap avall o de cara avall perquè l’aigua, si no va cara avall no corre. Això també té la seua lògica. Evidentment, l’aigua no corre mai cap amunt, sempre ho fa cap avall. És la força de la gravetat la que la fa avançar. Però, en aquet cas, el derivat de cap avall seria capavallera (pronunciat 'cabavallera') i el de cara avall seria caravallera. A fi que capavallera o caravallera es convertira en cavallera s’hauria de produir una síncope, és a dir, s’hauria de perdre una síl·laba de l’interior de la paraula. Això no és impossible en absolut, és un fenomen bastant corrent en la formació de les llengües romàniques. Un exemple de síncope molt corrent en el valencià viu és quan pronunciem 'vitat' en lloc de veritat. Perdre la síl·laba 'ra' en caravallera és exactament la mateixa cosa que perdre la síl·laba 'ri' en veritat.

L’etimologia de la paraula cavallera en la locució aigua cavallera no és clara. Podria derivar, com em suggerix el meu amic oliver, de cabal, de cap avall o de cara avall, però la hipòtesi de Joan Coromines és ben lògica. Caldrà estudiar a fons el problema. Ací tenen els lingüistes una tasca ben interessant.

El que és veritat, i això és el que és més important, és que l’expressió aigua cavallera és ben viva i molt emprada en valencià i, en canvi, no la recull cap diccionari valencià ni català, ni antic ni modern (excepte del DECat de Coromines). Espere que el futur Diccionari Normatiu del Valencià de l’AVL sí que l’arreplegarà.

 
3)
 

Softcatalà tanca el 2010 amb 816.000 descàrregues de programari en català

 
Un cop acabat el 2010, toca fer balanç del lloc web de Softcatalà. Totes les dades que us comentem, i moltes més, les trobareu a la pàgina pública d'estadístiques de Softcatalà [1], obtingudes a partir
de les dades que ens proporciona el servei d'audiències Google Analytics [2].

816.000 descàrregues de programari en català

Al llarg del 2010 s'han baixat 815.566 còpies de programes en català des del nostre lloc web, la qual cosa representa una estabilització en relació als anys anteriors (820.354 còpies el 2009). Convé tenir en compte que cada vegada més programes, com per exemple el Firefox, s'actualitzen automàticament sense necessitat que l'usuari n'hagi de descarregar la nova versió des del web. A més, el programari en català no es distribueix únicament des de Softcatalà. Per exemple, organitzacions com Mozilla, empreses com Google i Microsoft, les distribucions Linux o els mateixos usuaris, distribueixen per la seva banda un nombre equivalent de còpies de programari en català. Per aquesta raó, des de Softcatalà estimem que, globalment, les descàrregues de programari en català durant el 2010 han superat amb escreix el milió de còpies.

Els 20 programes amb més èxit a Softcatalà han estat els següents (indiquem entre parèntesis el total de descàrregues):

1.- OpenOffice.org (224.796)
2.- Firefox (74.212)
3.- Avast! antivirus Home Edition (47.297)
4.- WinRAR (44.947)
5.- GIMP (42.196)
6.- Corrector ortogràfic de català (general) per a l'OpenOffice.org (37.625)
7.- Diccionari català de sinònims per a l'OpenOffice.org (25.107)
8.- PDFCreator (22.241)
9.- VLC media player (21.744)
10.- Adobe Reader (16.600)
11.- Paquet català per al Microsoft Office 2003 (15.317)
12.- Paquet català per al Microsoft Office 2007 (13.949)
13.- Audacity (13.730)
14.- Corrector ortogràfic de català (general) per a Mozilla (13.192)
15.- Thunderbird (12.821)
16.- El Corrector (12.612)
17.- 7-Zip (12.167)
18.- Paquet d'interfície en català per al Windows XP (9.517)
19.- Paquet català per a l'OpenOffice.org (8.242)
20.- EMule (6.593)

El gruix de les descàrregues, com en anys precedents, el constitueixen els programes ofimàtics amb les eines de correcció de català que hi van associades. Podeu consultar el llistat sencer de descàrregues per al 2010 (amb els enllaços als programes) a
http://www.softcatala.org/wiki/Projectes/Rebost/2010.

530.000 visitants únics mensuals

Durant el 2010 Softcatalà ha rebut, de mitjana, 529.042 visitants únics al mes, un 8% més que al 2009. Aquests visitants han fet una mitjana de 1.135.107 visites mensuals i han visualitzat 3.129.428
pàgines cada mes. Aquests nombres situen el lloc web de Softcatalà entre els principals webs en llengua catalana [3].

Les parts del lloc web de Softcatalà que han tingut més èxit han estat les eines lingüístiques (traductor i corrector web) amb un 70% de les visites, la portada amb un 15%, el Rebost de programari en català (5%) i, finalment, els fòrums d'usuaris (1%).

Softcatalà a les xarxes socials

Durant la segona meitat del 2010 Softcatalà ha començat la seva presència a les xarxes socials [4]. De moment, ja comptem amb més de 2.100 seguidors al Facebook [5] i més de 650 al Twitter [6]. A més d'aquests canals nous, Softcatalà disposa d'un butlletí de novetats per correu electrònic amb més de 38.000 usuaris apuntats.

Agraïments

Des de Softcatalà, volem agrair la confiança que els centenars de milers d'usuaris dipositen en nosaltres. Així mateix, volem fer arribar el nostre agraïment a les associacions, empreses i institucions públiques que, mitjançant la seva infraestructura, permeten la descàrrega de programari en català al qual enllacem des del nostre web.

Quant a Softcatalà

Softcatalà és una associació sense afany de lucre que treballa per a la difusió de la llengua catalana en el sector informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de
programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació, podeu consultar-ne el lloc web a
http://www.softcatala.org.

Enllaços:

[1]
http://www.softcatala.org/wiki/Estadistiques
[2] http://www.google.com/intl/ca/analytics/
[3] http://www.catalexa.com
[4] http://www.softcatala.org/softcatala_les_xarxes_socials_facebook_twitter_i_identica
[5] http://www.facebook.com/Softcatala
[6] http://twitter.com/softcatala

CONTACTE PREMSA

Marc Belzunces
654-945-816
marcbel@softcatala.org
 
4)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 12 de febrer del 2011

Amb bones paraules
 

Taxes i taxis


Gabriel Bibiloni
 

Molta gent deu pensar que la paraula taxímetre és un derivat de taxi. Però això no és així: si fos així, un taxímetre seria un aparell per a mesurar la llargada dels taxis, o l'amplada o l'alçada. És precisament al contrari: taxi és una paraula que surt per escurçament de taxímetre. Això vol dir que, parlant de paraules, abans són els taxímetres que els taxis.

Els vehicles destinats al lloguer amb conductor són una cosa molt antiga. En el segle XVII a París ja hi havia una cosa que podem anomenar taxis. Però un fet remarcable és la invenció d'un aparell per a mesurar el trajecte i calcular-ne el cost. L'artefacte, inventat per l'alemany Wilhelm Bruhn el 1891, es va dir en la llengua teutònica Taxameter, paraula formada amb el mot llatí taxa ('taxa', aquí en el sentit de 'cost del trajecte') i el sufix –meter. La nova paraula va passar al francès, amb la forma taxamètre, però molt aviat l'hel·lenista Théodore Reinach, insatisfet amb la troballa, el va corregir en taxímetre, d'acord amb la forma grega taxis. I el taxímetre va passar a totes les llengües, començant segurament per l'anglès. Els vehicles de lloguer que portaven taxímetre també es digueren en un principi taxímetres, una forma econòmica de dir vehicles de taxímetre. Però com que en el llenguatge el desig d'economia pot arribar a ser insaciable, els taxímetres (vehicles) encara s'escurçaren en taxis, una paraula que s'ha fet universal. Als Estats Units es va encunyar el terme taxicab, format amb els elements taxi i cab, que no és més que un escurçament —un altre— de cabriolet. La parauleta va ser inventada per Harry Nathaniel Allen, l'amo de la primera companyia de taxis de New York, qui n'importà 600 de França i que, per cert, els pintà de groc. En rigor, taxicab vol dir cabriolet amb taxímetre. Però com que el mot taxicab és molt llarg per als americans, uns en diuen taxi i uns altres cab. Ah, si el senyor Reinach no hagués tingut la pensada de canviar taxàmetre per taxímetre, ara no existiria la paraula taxi. Els taxistes que li estiguin agraïts.

Sobre la paraula taxa, progenitora dels taxis, també hi ha coses a dir. El mot procedeix, com deia, del llatí taxa, o potser més aviat és un deverbal romànic de taxar, i aquest procedeix del llatí taxare, que vol dir 'tocar molt i fortament', 'palpar', i després 'estimar', 'avaluar'. És una paraula que du x en la majoria de llengües, però els espanyols, tan proclius a confondre el seso amb el sexo, n'han fet tasa, i això, en el nostre context de subordinació, ha portat com a conseqüència que molts dels nostres compatriotes confonguin un impost amb un recipient per a beure te.

Filant més prim, el llatí taxare en català va donar tatxar i d'aquest sortiren els derivats tatxació (acció de taxar) o tatxa (taxa). En els segles dits de decadència aquestes formes es van abandonar i van entrar els castellanismes tassa, tassar, tassació i tassador, que no van ser esmenats fins a la codificació de Fabra. Aquest, sempre atent a l'etimologia i a les llengües europees, va implantar encertadament les formes actuals.

Diguem també que a l'administració espanyola es diu impost a una quantitat que es paga pel fet de posseir o adquirir algun bé, mentre que es diu taxa als diners que es paguen per la prestació d'un servei concret. Però això se separa de la pràctica de les llengües europees, que per al que nosaltres diem imposts diuen taxes. Per exemple, la taxa sobre el valor afegit (TVA en francès, VAT en anglès), que en espanyol és IVA. Un punt a revisar, com tota la terminologia administrativa, sobretot en la perspectiva de la construcció d'un estat català. N'haurem de continuar parlant: ara no hi ha més espai.

Ah, i tornant als taxis, els de New York conserven el groc del seu fundador. Quan començarem a reivindicar que els de Palma recuperin els seus colors, tan tristament i vergonyosament abandonats?
 
5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 171)
 

De la fractura a la fretura i altres trencaments

 

Antoni Llull Martí
 
l mot fretura ‘mancança, necessitat’, fou en temps antic molt corrent tant a les nostres illes com al Principat, i mossèn Alcover l’usà repetidament a les Rondaies i a altres dels seus escrits, però em sembla que, lamentablement, ha caigut en desús. Alguns escriptors catalans de la Renaixença intentaren fer-lo reviure, però sense gaire èxit.
 
Fretura prové del llatí fractura ‘ruptura, trencament’, i és molt possible que arribàs a tenir el significat actual perquè els parlants tinguessin la sensació que trencar en algun punt els manaments de Déu produïa un estat de mancança o pobresa. Coromines assenyala que, al principi, fretura va significar ‘falta, pecat’, i potser per aquest sentiment de mancança de la gràcia, es passàs, en una ampliació del significat, a considerar aquest mot com a sinònim de necessitat. Damunt fretura es formà el verb freturar, que era tant com passar fretura, i també l’adjectiu freturós.
 
Un altre mot curiós, parent de fretura a través del seu origen llatí, és frau ‘fondalada o pas estret entre dues muntanyes o penyals’. Del verb frangere ‘trencar, rompre’ sortí fractum ‘romput, trencat’, que en el llatí hispànic es transformà en fragum, que amb el temps donà lloc al català frau o afrau. A Mallorca no s’usa aquest mot, però és molt possible, quasi segur, que el llinatge Frau, tan conegut a l’illa, es refereixi a aquest accident geogràfic, de manera semblant a com altres llinatges corresponen a peculiaritats del relleu del terreny, com Puig, Coll, Costa, Torrent, Pla, Comes, etc. La coincidència formal amb frau ‘engany’, és purament casual, ja que aquest és derivat del llatí fraude, que passà talment al castellà, i al francès, si bé en aquesta llengua la pronunciació hi és un poc distinta.
 
El verb llatí frangere, ha produït molts d’altres mots, generalment cultismes, tots relacionats amb la idea de ‘rompre’, que amb petites variants es troben en totes o quasi totes les llengües romàniques i fins i tot en algunes de les germàniques, com fracció, fràgil, fragment (i els seus derivats), infringir, infractor, infracció i uns quants altres menys coneguts.
 

6)
 

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 03 de març del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 

Políptic?

Un editor em deixa ben intrigat en oferir-me un polític de mostra. Busca dins d’una carpeta i n’extreu un fulletó sobre el llibre d’un polític. Me’l miro del dret i del revés, tot buscant la peculiaritat que transforma aquest polític més aviat fracassat en una mostra. Però tot plegat és un malentès, perquè el meu interlocutor no parla de cap polític, sinó d’un políptic: un fulletó plegat que consta de més de tres cares. El fulletó de mostra que m’acaba de passar és un políptic. L’ús del terme pot sorprendre, però és impecable, tot i que als diccionaris només surt referit als retaules artístics de pintura, escultura o orfebreria. El DIEC l’adscriu al vocabulari d’arquitectura i el defineix com un “retaule format per més de tres compartiments o plafons, articulats de manera que es puguin tancar sobre el plafó central”. L’analogia és clara. Em miro el fulletó publicitari sobre el llibre del polític i concloc que és, en efecte, un políptic. Ni un díptic (full doblegat formant dues pàgines encarades) ni un tríptic (full doblegat formant tres pàgines de manera que les dues externes queden doblegades sobre la central). El políptic del polític té més de tres cares. Com ell. 

 
7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

E 

 

Ecs!     Interjecció que expressa mania, fàstic.

         Ecs, un gripau mort!

Eixabuc. Grossa aglomeració de gent.

         Davant Ca la Vila hi ha un eixabuc.

Eixamenar. Anar a cercar eixams.

         La Setmana Santa és el millor temps per a  eixamenar.

Eixurriar. Arruixar. Esbandir.

         Eixurria'm les mosques, mentre dino.

Ell + l'expressió d'un desig, d'una conveniència.

         - Li dónes dues mans de pintura, en aquest moble? 

         -Ell n'hi pogués donar tres!

Embafador. Empipador, pesat.

          Sempre surts amb la mateixa, embafador!        

Embalar-se. Córrer veloç. Sallar.

         Mira com s'embala, aquell Mercedes!

Embanar-se. Torçar-se la fusta ─un marc, una biga─ per massa verda.

         El mànec de l’aixada s’ha embanat.

         Alguns diuen envelar-se, que és corrupció d’aquell.

Embarboll. Enganyifa. Trapolla. Trampa. Magarrufa.

         No facis embarbolls, tu. Ets un embarboller!

Embarcar. Penjar alguna cosa en un sostre o teulat.

         Ha xutat i ha embarcat la pilota al balcó.

Embardullar. Embullar, embolicar les coses.

          Ja ho tens prou embardullat, això, noi!

Embarrar-se. Antullar-se.

         Que obriran avui?─Depèn de com se'ls embarri.

Embascar. Marejar.

         No sap què fa, està embascat.

Embassar. Regar en excés, fins a entollar l'aigua.

         Aquell sapastre ha embassat tota la parada.

Embastar. Fer passar el fil per una peça de roba abans de cosir-la definitivament.

          Ja tinc el vestit embastat, aviat el tindràs  llest.

Embestida. Bastida.

          Déu n'hi dó l'embestida que hi ha calgut.

Embogassar. Enllorar-se un vidre, un superfície.

          Amb la baor s’ha embogassat lo vidre.

Emburna. Albúrnia, qualsevol recipient per a posar-hi líquid.

         Portaven una emburna plena de petroli.

Emmascara o (mascara). Taca de carbó.

         Tens una emmascara al front.

Empanar. Aplanar, esclafar pel pes.

         La saca que li han carregat l'empana.

Empanxonar-se o empanxurrar-se. Afartar-se massa.

         Estic empanxonat i ni em puc moure.

Emparaular. Enraonar sobre un tracte, un projecte.

         Tan sols ho teníem emparaulat.

Emparrar-se. Trescar.

         S'ha emparrat per la paret. Emparrar-se a un arbre.

Empassar-se. Creure-ho.

         Ets un albat, t’empasses to el que et diuent.

Empastifar. Embrutar d'una cosa pastosa, llefiscosa.

         El nen s'ha empastifat de farinetes.

Empatollar-se. Concebre i dir-ho estrany, a la pròpia manera.

         Què t'empatolles, tu?

Empedreït. Envidreït. Estantís.

         Aquestes patates  estan empedreïdes.

Empegar. Encomanar, contagiar.

         No te m’arronsos que m’empegaràs lo refredat.

Empostissat. La colla de postades que tapen la bossa del carro.

         La canalla van asseguts a l'empostissat.

Empudegar. Amoïnar. Molestar.

         Deixa'm estar, no m'empudeguis!

Encabat o ancabat (contracció de en haver acabat).

         Encabat de dinar partirem. Encabat ploraràs.

Encalamonar-se. Tornar-se rígid, encarcarat.

         La mala nova l’ha encalamonat.

Encalçar. Empaitar. Envestir. Aconsigar.

         Ah, que no m’encalces, que corro més quer tu!

        Ara la canalla només diuen “pillar”; quina pobresa i quina misèria!

Encaparrar. Fer mal de cap, atapeir el cap.

        L’ordinador encaparra, manoi.

Encaparrar-se.  Amoïnar-s’hi massa.

        No us hi encaparreu, que la ferida és lleu.

Encarcovat. Enclotat. Enfondit. Amagat.

        Estaves tan encarcovat en aquest sot, que no t’hai vist.

Encelat -da. Dit de la boira alta, cap al cel.

         Fa una boira encelada.

Encetar. Fer-se un tall, ferir-se.

         M'he encetat la llengua amb les dents. Tinc les  mans encetades.

Encomanar. Contagiar.

         Aquesta malaltia no s'encomana. M'has encomanat el refredat.

Encovat. Lloc tancat, calent.

         En aquell encovat hi suen la cansalada.

Endinyar. Endossar. Engaltar.

         No vol tenir cura del gos i me l’endinya a mi.

Endrapar. Afartar-se, menjar com un lladre.

         Aquest nen endrapa com un llop.

Engalipar. Ensarronar. Entabanar. Ensibornar.

         Ha venut la casa i l'han engalipat com un nen.

Enganyaminyons. Herba aromàtica que té punxes que no es veuen.

          Ensumava un enganyaminynons i no me n’adonava.

Engormandir. Fer agafar fam, en el sentit que sigui.

          El lladre s’ha engormandit amb els beneficis que en treu lo Pauet.

Engrassir-se. Fer-se gras, engreixar.

         Aquest paio s'engrasseix cada dia.

Engronxar. Gronxar.

         Engronxa una estona el nen al gronxador.

Enguany. Aquest any.

         Enguany hi ha un esplet d'albercocs que enamora.

Enllorar-se. Entelar-se, posar baó.

          Amb el fred s’han enllorat els vidres.         

Enramades. Empastifada a la porta de la persona rival; entre jovent, fent gresca.

         El Jaume ha fet enramades al Narcís.

Enraonar (Aquest verb el desconeixen els joves i els nens d'ara). Parlar.

         Aquestes dues no es cansen mai d'enraonar.

         Festejar.

         L'Arnau enraona amb la Roser.

Enrimar. Arrimar. Arronsar.

         Enrima’t a la paret.

Enrogallat. Afònic, sense veu.

         M'he refredat i estic enrogallat.

Ensabonar. Adular. Afalagar.

         Ell cop d'ensabonar-lo i l'altre com un ruc sense adonar-se'n.

Ensenderar. Endegar. Enllestir. Acarrerar.

         Ja tinc el dinar ensenderat.

Ensenyar-se. Les dones -més les nenes- ensenyar les calces.

          Nena, no t'ensenyis, marrana!

Ensoltes. Absoltes.

          Al pobre vell aviat li cantaran les ensoltes.

Ensorrar-se. Caure. Col×lapsar.

         La casa s'ha ensorrat.

         Ressenyem aquest verb, tan quotidià a l'Urgell, perquè li ha pres el lloc el barbarisme "derrumbarse".

Ensulsiada. Despreniment. Esfondrament. Esllavissada.

        Hi ha hagut una ensulsiada a muntanya.

Ensumar. Olorar.

         Ensumà que ho feien per riure's de la seva feina.

         En sentit figurat: invitar a beure's un dany, un escarni, a gaudir-se'n.

         T'he pres el premi jo: au, ensuma!

Entarquinar. Empastifar de xarquí, d’engrut.

         El nen s’ha entarquinat tot a la sèquia

Entatxonar. Embotir, generalment en un forat.

         Entatxona aquest drap al forat perquè no passi l’aire.

Entesos. D'acord.

         No hi entreu per a res, aquí. Entesos? -- Entesos.

         Quan jo era nen, aquesta paraula era la col×loquial. Ara gairebé tothom diu "vale", infiltrat durant la persecució del dictador Franco. ”Vale" ha pres el lloc a           un munt d'expressions diverses, oportuníssimes: Prou! Ja  n'hi ha prou, Fes com et sembil,  Ja t'ho trobaràs! Adéu. Molt bé!, Bé, etc., etc.

Entosta. Envà.

         Jo dormo a l’altra banda d’entosta.

Entrar.  Atacar el contrari, al futbol.

         Entra'l! Entra'l!

Entrepussar. Ensopegar. Entrepassegar.

         Ha entrepussat amb una pedra i ha caigut.

Envegeta. Enveja.

         L'envegeta et fa ser murri.

Envelar-se. Una biga, el mànec d'una eina torçar-se, retorçar-se. Fer panxa.

         Cal posar bons suports sota la biga perquè no s'enveli. El mànec de l'aixada s'ha envelat.

Envestir. Empaitar. Encalçar. Aconsigar.

         El nen envestia la nena.

Envidreït. Estantís. Encartronat.

         Aquestes patates ja estan envidreïdes.

Enxampar. Atrapar. Sorprendre.

         L'han enxampat amb les mans a la massa.

Enxautar-se. Agafar un antull, un rampell, un capritx.

         S'enxautà de pujar a la teulada en calçotets.

Enxovar-se. Escarxofar-se. Arrepetellar-se.

         Estava ben enxovat a la gandula.

         Lloc enxovat, lloc amb l’aire enrarit, amb olor de resclosit.

         No t’estiguis als mals endreços que està enxovat.

Enxumar-se. Xumar amb la punta del broc dintre la boca.

         Nen, no t'enxumis al porró!

Enxuminia. Xemeneia.

         Avui netegem l'enxuminia.

Enze.    Ruc. Totxo. Sòmines. Babau.

         No entén res contret, és un enze! Tros d'enze!

Esbafegar. Esbufegar, respirar amb dificultat.

         Quan arribà dalt de tot, com esbafegava, xiquet!

Esbalandrat. Desballestat, fet malbé.

          El despatx del pare està tot esbalandrat.

Esbalçar(-se). Estimbar. Espenyar, despenyar.

         Molta gent s'esbalcen per cercar rovellons.

Esbalcera. Timba. Precipici. Abisme. Barranc.

         La carretera voreja unes esbalceres que fan rodar el cap.

Esbarriar. Escampar, posar en desgavell.

         Nen, no esbarriïs les joguines.

Esbellegar. Estripar amb les mans.

          Aquet cafre m’ha esbellegat lo davantal

Esbotifarrar. Fer malbé, abonyegar.

          Lo matusser m’ha esbotifarrat el moble.

Esbotzar. Rebentar.

         M'has esbotzat els esclops.

Esbramec. Crits fort.

         Carat, quin esbramec, m’has matat lo cuc!

Esfugar-se. Anar-se’n. Passar volant.

         El lladre engrapà els cèntims i s’esfugà com un llamp.

Esburrifallat.  Embolicat, complicat, enredat.

         Quins papers més esburrifallats que portes!

Escafanyit. Escarransit, de mida més petita que la que li toca.

        El nen de la Polònia es ben escafanyit.

Escabuixar. Entrecavar, trencar la crosta de la terra.

         Vai a escabuixar la parada d’alls.

Escagarrutxar. Fer-se malbé, no arribar a fi de bé.

          El viatge a Torrelameu s’ha escagarrutxat.

Escagassat.  Cagat, brut.

         Mama, porto els pantalons escagassats.

Escaïnar-se. Fer glops, esbafecs de plor.

         Mentre el pare la renyava, ella s'escaïnava.

Escaldat. Malparat. Escalivat.

         No et fiquis en aquest merder, que en sortiràs  escaldat.

Escaldavins. Marrec (amb un pessic de significat de  desnerit), però patuf. Nap-buf. Tap de bassa. Mocós. Neulit. Canyiula.

         L'escaldavins vol empaitar aquest gos tan gros.

Escaldufat. Mal acabat, no deixat bé, fet malbé.

         Quin treball més escaldufat, noi!

Escaler. Animal enjovat a les vares.

         L'escaler era un cavall ferm.

         Escala ampla de baix i amb barró darrere per a apuntalar-la a terra, que es fa anar per a collir olives.

         Aquet escaler ja fa figa, no te’n pots fiar.

Escambellot. De poc seny, tabalot, cap verd.

         Ets un escambellot, que no ets bo per a re.

Escampa. Escombra feta de branques petites.

          Escampa la brossa amb l’escampa.

Escanyar. Estrangular.

          Era una vella fumuda que escanyava un geperut.

          També s’usa en sentit moral.

          L’usurer escanyava la pobra vídua.

          Quin escanyarals!        

Escanxarra. Escarranya. Eixancarrament.

         Li ha passat per l'escanxarra.

Escardill. Esquitx, guspira.

          Mira com surten els escardills del fogó!

Escarràs.  Persona explotada, a qui carreguen tota la feina.

         El pobre xicot és l’escarràs de casa seva.

Escarser. Senar.

         Parells o escarsers? Números escarsers.

Escarransit. Esquifit. Mins. Miserable.

         El vell és ben escarransit amb els néts.

Escassigallat. Espellifat.

         Venia un pobret tot escassigallat.

Escatxigar. Esquitxar. Escatxicar.

         No aixafis el toll, que escatxigues.

         Fins aquí m'arriben els escatxics.

Esclafollar. Trencar la clofolla d’un fruit sec.

         Esclafolla una ametlla per al pobre pardal.

Esclamalls. Cadena per a penjar l’olla al foc a terra.

         Penja l’olla als esclamalls.

Esclariandat. Peça de roba que clareja de tant gastada.

         Aquesta brusa ja està massa esclariandada.

Esclopet. Gorra feta amb dos trossos de pell d’ovella.

          Posa l’esclopet al nen perquè no tingo fred.

Escofar. Escalfar.

         Tenim el foc a terra encès per a escofar-nos.

Escolrit. Flac, malmirrós.

         Iai, que escolrit que et veig!

Escoltapets. Tafaner. Espieta.

         Aquell mosca morta és un escoltapets.

Esconillar-se. Escapolir-se, esmunyir-se.

          Després de sentir l’amenaça, tots dos s’esconillaren que ningú no els veié.

Escreixos. Que sobren de la mesura. Rèdits d'un capital.

         El cabaler s'ha fet ric amb els escreixos.

Escuconar. Picar els cremallots encesos per a atiar el foc.

         Escucona aquest tió i veuràs com crema.

Escudellar. Xerrar. Contar per peces menudes. Especialment si es tracta d’un cas ocult, potser vergonyós.

         Quan vingui ell, us ho escudellarà tot.

Escunçar-se. Escaure's, coincidir.

          Aquell dia, s'escunçà de ser el meu sant. Lo Jaume s’escunçà de ser sota, quan es produí l’ensulciada.

Esfurriar. Espantar, fer fugir, eixurriar.

          Esfurria aquests gossos d'aquí.

Esgarrapar. Gratar. Esgratinyar.

         Para compte que el gat no t'esgarrapi.

Esgarrany. Esgarrapada.

         Li marcà la cara de sang amb un esgarrany.

Esgarriar. Esbarriar. Esguerrar. Desballestar. Foraviar-se.

         El llop, de nit, va esgarriar tot el ramat de bens. És un pobre esgarriat i se les dóna de pinxo. Amb aquesta sortida teva m’esgarries els plans. El Pep era un bon marit, però ara s’ha                      esgarriat.

Esgarronar. Estalonar.

         Para compte, que m'has esgarronat.

Esgolfa. Golfa.

         Puja aquest fòtil a l'esgolfa.

Esgraó. Grau, graó.

         Asseu-te a l’esgraó.

Esguerrat. Mutilat, deformat, mal fet..

         El pobret ha nascut esguerrat.

Esllomar-se. Cansar-se molt.

         Estic esllomat de tant portar saques de farina a l’esquena.

Esmolet. Llest. Eixerit. Afinat.

         No el fumbràs pas, és un esmolet.

        Paraula tendra al fill, manyac, patuf.

        Ai, lo meu esmolet!

Esmolls. Molls, ferros del foc a terra.

         Els esmolls són per a agafar les brases.

Esmortuir. Esmorteir.

         D'un mal cop, esmortuí la bestiola.

Esmuriac. Rat-penat. Muriac. Rata-pinyada. Muricec.

         En aquell forat de l'arbre hi un niu d'esmuriacs.

Espallofit. Escanyolit, desmillorat, malmirrós.

          Lo nen de l’Engràcia, que espallofit, pobret!

Esparceta. Trepadella.

          Vai a fer esparceta per als conills.

Esparpall. Usat en el senti de rampell, rauxa, abrivament.

         No te'n fiïs, que aquest té uns esparpalls d'artista.

Esparpillar. Desenredar la llana, ja xollada.

          Les padrines seien i esparpillaven.

Espatarnar-se. Obrir les cames del tot, eixarrancar-se.

          Seia a la gandula tot espatarnat.

Espaterrar. Impressionar braument, deixar esbalaït.

          La teua actuació a l’escenari ha sigut espaterrant!

Espavil. Espavilament.

         -Ara no sé com dir-los-ho, que no vinguin.

         -Espavil! Perquè els invitaves!

Espavilar. Pegar. Ataconar. Tupar. Escarmentar amb càstig.

         Si ho tornes a fer, t'espavilaré.

Espelta. Blat maixant, dolent.

         Això és espelta, no cal ni que ho seguis.

Espenta. Empenta.

         Aquell dropo m'ha donat una espenta i m'ha tombat  a terra.

Espeternecs. Moviments violents amb les cames o potes.

         Com espeternegava, el pobre animaló, mentre es moria!

Espissacar.  Espigolar, escurar tot el que hi ha en una arbre, al terra.

          El gall remenava la terra i l’epissacava.

Espitregat. En pla de campanya, amb la roba del pit desbotonada o estripada.

         El noi estava espitregat i suava a raig fet.

Esplet.  Abundància.

         Hi ha un esplet de perdius, al camp.

Espoltir. Espoltrir. Estovar, ablanir, esponjar. Fer malbé.

         Quan la terra està ben espoltida, s'hi sembren les patates.

Espona.  Marge d’un camp, d’un bancal.

          La guineu havia fet cau a l’espona.

         Costat del llit.

          Seia a l’espona del llit, encara mig endormiscat.

Esporret. Prim de roba. Frèjol.

         El pobre fill anava esporret, amb el fred que feia.

Esportí. Mena de senalla, plana, d'espart, per a guardar fruits secs.

         Aquest esportí s'ha fet petit per a tantes de figues.

        També la peça rodona d’espart on es posa la pasta de les olives per sotmetre-la a la premsa.

         Aquet esportí ja no serveix perquè està tot foradat.

Espunyegar. Esprémer. Fènyer.

         Abans de fregir-los, la mare espunyega els espinacs.

Espunyola. Ventijol, al matí, senyal de fred o de calor per a la resta del dia.

         Sents quina espunyola? Faré fred, avui!

Esquerar(-se). Surar un ésser vivent, fer-lo viure. Créixer, viure.

         Aquest pobre ocell no l'esqueraràs. El pobre fillet no s'ha esquerat.

Esquellot. Que té una veu estrident, esquerdada.

          Sempre, enmig del cor, s’hi ha de sentir aquet esquellot.

Esquellots. Escàndol d'albúrnies, perols, cassoles al vidu que es casa, fins que afluixi un sopar o beure.

         Al pobre Simó del Fanga li van fer esquellots fins que els va pagar el beure.

Esquetllar. Treure la clova verda de les ametlles.

          Els avis seien i esquetllaven les ametlles.

Esquifit. Escarransit. Escanyolit. Raquític.

          Quin gatet més esquifit!

Esquitllar-se. Escapolir-se. Fer-se escàpol. Tocar el dos.

          Quan veié que la cosa es posava negra, s'esquitllà.

Estacar. Lligar un animal a l’estaca.

          Quina vida més gossa, sempre estacat i sol, pobre gos!

Estacat. Estirat, garrepa, ranci.

           És un vell geperut i estacat, vatua el món!

Estadant. Inquilí. Llogater. Habitant.

         Els estadants del segon pis. Hi ha estadants a Mart?

Estàlvins. Estalvis. Rodona de ferro, amb dos petges curtíssims, que es posa sobre les tovalles per a dipositar-hi estris de cuina calents, com ara l'olla, la cassola.

         Posa els estàlvins a taula, que hi hai de portar l'olla.

Estalzí. Sutge.

         L'estalzí ha pres foc i l'ha calat a la casa.

Estantís. Aturat, que no progressa.

         El malalt està estantís.

Estaquirots. Els bastons afermats al costat del carro que aguanten les garbes.

         Són uns estaquirots de primera, com aguanten la palla!

          Home badoc i encantat.

          Estava palplantat sobre les dàlies com un estaquirot.

Estarrabaldat. Eixelebrat. Esburbat. Renouer. Estrabul×lat. Arrauxat.

         Poc soroll, que tu ets un estarrabaldat!

Estarrossar. Desfer el terrossos. Pegar.

         Si t’enxampo robant-me, t’estarrossaré.

Estarrufar-se. Esponjar-se de satisfacció. Estar cofoi.

         Estava estarrufat per la seva actuació.

Estebanera. Barana del carro.

         Seu a l'empostissat i repenja't a l'estebanera.

Estellador. Tapa de fusta per a desviar l'aigua d'una sèquia o pujar-la de nivell. Bagant.

         Posant l'estellador, giren l'aigua.

Estemenera.  Barana del carro. Ferro que aguanta la reu.

         S’ha trencat l’estemenera i ara  no puc llaurar.

Esternar. Esberlar. Partir en dos un cos dur.

         Ous esternats.

Estiguis! (o estiga’t!) Comminant un marrec a estar quiet.

          Estiguis! N'estic tipa, de tu!

Estimar.  Fer un petó, besar.

          Estima'm, rei. Estimar la xicota.

Estiracordetes. Homenet de poc buf, ficadís, manefla, que es creu que ha de posar el nas en tot. Tastaolletes.

           Lo conco del Bardissa és un estiracordetes.

Estiragassar. Estirar massa un roba i allargar-la massa.

          No t’abaixis tant la faldilla que te l’estiragasses tota.         

Estiràs. Rascle per a arreplegar el gra, a l’era.

           Fes anar l’estiràs gros per a això, home.

Estirat.  Garrepa. Gasiu. Ranci. Avariciós. Segarreta.

          Ell tan estirat i ella tan bona dona.

Estitllar. El cel esbandir-se de bromes.

          Fa un cel ben estitllat.

          Badar-se el clafoll de les ametlles.

          Si no plou, les ametlles no s'estitllen.

Estomacar. Estovar. Ataconar. Tupar. Apallissar. Atonyinar.

          Si m'hi poso, t'estomacaré, a fe!         

Estovar. Pegar. Tupar. Ataconar. Apallissar.

          Si no fas bondat, t'estovaré.

Estoviar. Estalviar.

          Estovia't aquest maldecap.

Estra. Tros de teulís fet anar en el joc de patacons.

           Va, aquet padellàs el farem anar d’estra.

Estravada. Estirada sobtada.

          D’una bona estravada, li va prendre la pilota.

Estrinxolat. Desfet. Trinxat.

           Els nens en sortiren amb el dits estrinxolats per petar-los el detonador de la bomba.

Estripapobres. Ecanya-rals, usurer.

          No te’n fios, d’aquet estripapobres.

Estripat. Rebregat. Tifa. Perdis. Pòtol.

          Aquell estripat de la Ció saltà la capterrera.

Estudi.  Escola.

          El nen ben aplicat va a estudi.

          Evitem el lletgíssim "cole".

Estudiant. Libèl·lula.

          Mira, aquell estudiant vola arran de l’aigua!

Estumuir. Deixar inerme, sense sentits.

         D'un mal cop l'ha estumuït.

Esvaït.  Amb gana i defalliment.

         Encara no dinem? Jo estic esvaït!

Esventat. Lleuger de cap, que no pensa, que obra a la dum-dum.

         Quan no sigos tan esventat, faràs les coses ben fetes.

Esvinçar. Esquinçar, estripar.

         M’hai fet un esvinç al pantaló.

Esvol.   Esbart. Volada. Estol.

         Un esvol d'estornells.

Esvoltregar. Tirar guitzes, espernegar.

          La somera esvoltregava a tot trast i de què que no el toca!

Euca. Euga.

          La portava asseguda a la gropa de l'euca.

Expressions. Records.

         Dóna expressions a la Cinta.


 

 

8)
 
Sostenibilitat Lingüística
 
http://www.conselldemallorca.net/?&id_parent=316&id_class=1851&id_section=1852&id_son=3013&id_grandson=3079&id_greatgrandson=6536
 
La Direcció Insular de Política Lingüística del Consell de Mallorca ha publicat la col·lecció «Sostenibilitat Lingüística», dedicada a difondre aspectes sobre la realitat lingüística del català, amb consells pràctics per afavorir-ne l'ús i adoptar unes actituds lingüístiques favorables a la utilització de la nostra llengua en les diferents activitats de la vida diària.
 
 
9)
  
Són un perill els canals infantils i juvenils en castellà a casa nostra?
 
Aquesta és una qüestió que sovint, especialment darrerament, ha estat plantejada per més d'un ciutadà conscient. La resposta és que sí. Malauradament  aquests canals són una eina continuada i persistent de destrucció ideològica massiva ja des de la més tendra infantesa. A més, són un agent de colonització i espanyolització implícita. També és cert que per contrarrestar-los els mitjans de què disposem són clarament insuficients, i per no arribar no arriben a bona part de l'àmbit territorial del català. Això són "avantatges" de ser una nació subordinada, esquarterada, colonitzada, alienada i expoliada secularment, i el senyal més evident que, com deia el príncep de Lampedusa, "la qüestió és que tot canviï per continuar igual"; simplement s'ha fet una gran operació de maquillatge perquè tot continués, si més no, amb la matreixa inèrcia de fons que dècades passades. L'impuls assimilista i anorreador de ponent, de fet no ha desaparegut mai, malgrat  fer-se  en determinats moments, com ara, més perceptible. Correspon a una lògica, per a "ells", inapel.lable, quasi m'atreviria a dir que genètica. No poden tolerar que els qui sempre han estat subordinats i oprimits vulguin emprendre el seu propi camí. Ve a ser un cas semblant al d'aquells marits gelosos que la dona els vol deixar i no ho permeten, fins i tot emprant la violència de gènere, perquè "era seva", i sense ella no es poden imaginar sols. Arribats en aquest punt ja va sent hora que ens desempalleguem de qui no ens deixa ni caminar sense el seu permís, malgrat que faci servir paraules enganyoses i ens digui que és pell nostre propi bé. Ara és l'hora, també i per fi, del reconeixement públic i generalitzat que moltes coses titllades d'exageracions que alguns dèiem no eren més que lapura veritat recolzada en dades objectives -més val tard que mai!
 
I tornant a l'aspecte concret de les programacions infantils i jovenils alienants i espanyolitzadores, hauríem de convenir que només són un "subsubapartat" d'una problemàtica general, no per això menys humiliant i insidiós, ja que fomenta la manca d'integració en la catalanitat i l'autoodi per allò propi, cosa que els mestres, especialment els de secundària, constaten diàriament. Mides concretes
per arreglar-ho? Sincerament, sense disposar d'una plena capacitat per decidir els nostres assumptes, altrament dita "independència", poca cosa hi ha a fer. D'aquí la urgència, és més, la necessitat vital -constatada fins i tot per personalitats tan poc sospitoses de radicalisme com l'ex-president Pujol- de tenir una estructura estatal pròpia, i cap aquí han d'anar tots els nostres esforços, de manera
constant i tenaç, cercant la unitat i el consens i desemmascarant tots els qui sota "històries" com el "bilingüismo", el "sà regionalisme", el fals "cosmopolitisme" i companyia no fan més que amagar les seves ànsies assimilistes.

De tota manera. no seria sobrer, mente treballem per l'objectiu últim de la independènciat, informar-nos, comparar, i establir propostes en relació a les programacions televisives. Hauríem de fixar-nos en com funcionen les emissions -i els continguts- de la televisió digital terrestre -la que sol ser captada pel gruix de la població- en estat independents pràcticament monolingües i de llengïues d'abast no planetari; per exemple a Holanda, a Hongria, a Eslovènia, a Dinamarca, a Grècia... Segur que èn aquests estats les emissores en la llengua pròpia tenen preferència i les provinents de països veïns no es veuen tan facilment, i segur que també hi ha emissores que fan servir, al menys parcialment, la llengua universal per excel.lencia, l'anglès, en les seves emissions. Calen aquest tipus d' estuids a casa nostra i la seva divulgació, per, així, posar en evidència la inacció i la manca de fermesa de la majoria de polítics nostrats.
En la mida que obliguem a actuar els nostres polítics, tant en la qüestió de l a independència, com, també, en aspectes concrets del dia a dia social i comunicacional, podrem ser més lliures, com a persones i com a poble. En cas contrari, ens haurem de resignar a aquest permanent bany maria, destil.lat pel brou de la conformitat i la impotència, que com l'olor de bròquil tot ho envaeix i, malgrat la
seva desagradabilitat, ningú no fa res per erradicar-la perquè ja s'hi ha acostumat tothom.

Joaquim Torrent

 
 
10)
 
 

La llengua que cal

 

D’entre totes les dades que mostren les Enquestes d’Usos Lingüístics del Català, n’hi ha una –de molt positiva– que sempre m’ha cridat especialment l’atenció: la transmissió intergeneracional de la llengua al Principat de Catalunya. Segons aquestes dades, el 30% dels catalans han parlat català amb els avis, un 32% amb els pares i un 41% amb els fills. És a dir, cada vegada són més les persones que decideixen transmetre el català. En molts casos, aquesta opció ve condicionada pel fet que un dels pares sí que ha tingut el català com a llengua familiar o bé perquè, malgrat ser ambdós castellanoparlants d’origen, s’han conegut en català. De tota manera, hi ha un percentatge prou notable de parelles que, tot i expressar-se entre ells en espanyol, també opten pel català com a llengua de comunicació amb els fills. De fet, sent com sóc un observador d’usos lingüístics quasi obsessiu, he presenciat moltíssimes situacions que confirmen aquestes dades.

Què fa, doncs, que aquests pares es decantin pel català? L’amic Martí, que s’ajusta a aquest darrer perfil, m’ho explicava fa uns dies. Per a ell, el català és la llengua del país on viu, la llengua de l’escola i la llengua amb la qual vol que creixin les seves filles. És, resumint, un gest de normalitat, fet per una persona no militant. Senzillament, el català ha estat percebut com a quelcom propi i necessari, de manera que la tria lingüística s’hi ha decantat a favor.

Això és, justament, el què ens cal: fer del català una llengua no només útil, sinó també necessària. La immersió lingüística és el primer pas en aquest sentit; només cal veure com l’espanyolisme s’hi oposa. I mentre el marc legal no doni preferència a la llengua pròpia del país, els nostres hàbits lingüístics en poden ser l’altre gran factor determinant. Si aprenem a fer un ús constant, fidel i còmode del català, la percepció que se’n tindrà socialment s’emfortirà i ningú no dubtarà de la necessitat de parlar-lo. Les coses útils sumen adeptes; de les necessàries, ningú no en vol quedar exclòs. Així de fàcil.

David Vila i Ros

davidvilairos.blogspot.com

 
 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 42)
 
Llenya a la cridòria
 
Ramon Sangles i Moles
 
Si en un lloc hi ha cridòria, no pot haver-hi paraula ni escolta. Per tant, on hi ha cridòria no hi regna altra cosa que salvatgisme. La cridòria és l’atemptat número u contra la paraula. Si hi ha cridòria, el professor no pot començar la classe, i és, doncs, una regla primordial educar per a la continència verbal.
 
On hi ha cridòria la comunicació s’afebleix i queda ferida de mort. Tothom podria aportar fàcilment exemples de llocs on ha hagut d’alçar massa la veu, de llocs on hom no ha pogut sentir el que li deia l’interlocutor: dinars amb convidats, locals socials, discoteques...
 
Llenya a la cridòria! És un enutjós càncer a extirpar. Hem de ser uns perfectes parladors i dialogadors, però també hem de saber callar en honor de la paraula i contra la bestialitat. A vegades, si en algun lloc fa falta dir ben alt: «Calleu!», sense embuts es fa.
 
Cridòria és sinònim de confusió, de turba, de massa amorfa, de caos, de guirigall i de desordre. Fugim-ne com els gats escaldats fugen fent garrameus de l’aigua tèbia.
 
Quan hi ha cridòria hi ha anul·lació de la individualitat, de la interpersonalitat; la persona, restant ofegada pel crit, apareix com una bestiola desorientada o com un núvol endut a la deriva del vent. Llenya a la cridòria, doncs!
 
12)

Comunicació presencial: potència

 

Joan Tudela

 

Potència o volum. La nostra veu és una mica com el nostre equip de so, però no ben bé. A l’equip de so podem regular fàcilment el volum, podem posar-lo al màxim o al mínim. La nostra veu personal, en canvi, té una potència habitual, que podem variar només fins a cert punt. Però, jugant a fons el marge de variació del volum de la nostra veu, podem arribar a millorar força la comunicació presencial. En això, com en tot, es tracta d’adequar-se a cada interlocutor i a cada situació comunicativa. Cridar massa o parlar massa fluix pot arruïnar una comunicació presencial i, fins i tot, pot generar un cert conflicte innecessari. En canvi, aconseguir que la nostra veu tingui la potència adequada és un gran encert.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net