InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 21 (divendres 04/02/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Quim Gibert - El segle revolt de Gonçal Castelló
 
2) Setmana per la llengua a la Catalunya del Nord
 
3) Gabriel Bibiloni - L'auditori i l'auditòrium
 
4) Antoni Llull Martí - Metre, admetre, cometre, ometre, escometre, prometre...
 
5) Màrius Serra - Muses?
 
6) Quim Gibert - Allà on hi canten els àngels
 
7) Ramon Sangles i Moles - Hem d’ensenyar a escoltar
 
8) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra A)
 
9) Joaquim Torrent - Cal dir penjarolla, no "pinganillo"
 
10) Josep-Àngel Mas Castells - Els noms de la llengua i els models lingüístics del català a Europa. De la traducció de la Constitució europea (2004) a les eleccions del 2009
 
11) L’ús de les preposicions per i per a i dels verbs ser i estar en català
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: fluïdesa
 
 
1)

El segle revolt de Gonçal Castelló

Hi ha homes fets d'una peça, que mai es donen per vençuts, són aquells que Bertolt Brecht anomenava «els imprescindibles». Gonçal-Dionís Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003) va estar en el lloc i en el moment oportú quan es van produir alguns dels fets cabdals del segle XX a l'Estat espanyol. Això explica que Final de viatge. Memòries d'un gandià: amics, coneguts i saludats (CEIC Alfons el Vell, Gandia 2010) sigui un llegat valuós i una lectura que magnetitza. El filòleg Àngel Velasco, que ha tingut cura de l'edició, diu que la voluntat de recordar i fer recordar el van empènyer, en el darrer tram de la seva vida, a construir «unes memòries que inclouen més d'un miler de noms». Amb el mateix esperit, els anys 80 va enllestir Sumaríssim d'urgència i València dins la tempesta. Velasco afegeix que en l'obra del gandià hi ha inèdites tres novel·les.

 

Els seus llibres, les referències en El Temps, les Converses Fusterianes dels Octubre... m'han fet adonar que el nom de Gonçal Castelló no m'ha vingut de nou.

Rere la trajectòria d'aquest intrèpid hi ha un estudiant de dret i un comunista establert a València; un cap de milícia; un pres; un represaliat franquista i un advocat compromès desterrat a Madrid (per ordre judicial); un articulista i escriptor que es retroba amb La Safor natal; un activista lingüístic i un polític casat a Barcelona en terceres núpcies. En definitiva, un independentista de nació catalana. L'advocat mallorquí Josep Melià el va admirar pel coratge civil i la capacitat organitzadora: «la curiositat sempre àvida i la resposta permanentment generosa i decidida». En aquest sentit, s'emmirallà en Joan Ballester i Canals com a home d'acció i en Joan Fuster, com a intel·lectual.

Ha estat una sort la memòria prodigiosa de Castelló. I és que impressiona la seva lucidesa a l'hora de narrar episodis viscuts i de rememorar els noms i cognoms dels que han transitat pel seu periple vital. Joan Baptista Peset, Fernando Fernán Gómez, Sanchis Guarner, Camilo José Cela, Vicent Andrés i Estellés, García-Berlanga, Ovidi Montllor, Xabier Arzalluz, Maria Aurèlia Capmany, Luis Buñuel... integren una corrua de coneixences de primer ordre, amb part de les quals va forjar amistats entranyables. Simultàniament, també constata que «els camaleons augmenten cada cop més», quan es refereix a personatges que el van decebre profundament (Azorín, Blasco Ibañez, Santiago Carrillo, Ernest Lluch, Baltasar Porcel, Bru de Sala... ). Els gestos crítics de Castelló solen anar acompanyants d'un contrapunt sa i autocentrat, com ara l'exemple del polític Castelao, del qual afirma: «va ser un ferm fill del seu terrer, arrelat al seu poble fins a la mort». O bé, el de Manuel de Pedrolo: «fins que va morir portà una línia coherent i de fermesa (...) incòmode per al poder de torn». I fins i tot, el de Gandia és capaç de fer autocrítica quan confessa: «vaig passar de ser un antimilitarista enemic de la guerra i em vaig transformar en un soldat (republicà)». També parla de la covardia, just en el darrer compàs de la guerra del 36: «ho vàrem ser des del mateix dia que toleràrem ser fets presoners al port d'Alacant. Allí, els trenta mil homes i dones, mansament, sense cap protesta, abandonàrem les armes».

 

Final de viatge. Memòries d'un gandià: amics, coneguts i saludats és un homenatge merescut (que va ser arrodonit amb unes jornades a Gandia la passada tardor) a un inconformista que, segons l'escriptor Antoni Serra, «va sortir-se'n davant les situacions més difícils de la vida». Castelló no amaga que la seva fou una generació de somiatruites, de quixots al servei de la revolució, però que van assaborir: «l'alegria que dóna la passió d'un viure completament lliurat a un ideal». El de La Safor conclou que si tornés a reviure aquells temps «tornaria a fer el mateix».            


Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió
 
2)
 
 
 
Del 12 al 19 de febrer del 2011
 
 
3)
 
 
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 15 de gener del 2011

Amb bones paraules
 
L'auditori i l'auditòrium

Gabriel Bibiloni
 
 
En els diccionaris catalans de referència no hi ha la paraula auditòrium. Només duen auditori. I aquesta darrera paraula tant pot significar el conjunt d'oients, especialment els que assisteixen a una audició, com el lloc on es fan audicions. Naturalment, que sigui així, és a dir, que la paraula auditori tingui els dos significats esmentats, és una possibilitat raonable. Auditori és un cultisme, resultat de l'adaptació normal del llatí auditorium, que era el nom de la part dels teatres on hi havia els espectadors. Però no és l'única possibilitat. És més, crec que l'ús d'aquesta paraula, tal com prescriuen els diccionaris catalans, és un altre cas de mimetisme respecte de l'espanyol i de separació del català de la pràctica majoritària de les llengües romàniques (i no romàniques). En espanyol, auditorio, segons els diccionaris, tant és el conjunt d'oients com el lloc on es fan les audicions. Però l'espanyol és l'única llengua que dóna les dues accepcions a la paraula. Les altres llengües diferencien els oients (auditoire en francès, auditorio en italià, audience en anglès) i el lloc o sala per a audicions, que és fixament auditorium. No cal dir que la distinció és útil, però, a més, és general entre les llengües que ens envolten (menys una; o dues, amb el portuguès).
 
Els diccionaris catalans s'han fet, doncs, copiant els espanyols i renunciant a la distinció que fan les altres llengües. Però per a ser exactes cal afegir que la darrera versió del diccionari de la Real Academia Española (1992) ha introduït auditórium com a equivalent de auditorio en l'accepció de 'sala', cosa que permet ara de fer la distinció.
 
Sorprèn que la paraula auditòrium, la usual en les llengües romàniques —i altres— per a designar l'espai per a audicions, ni tan sols sigui als diccionaris catalans. Perquè el fet és que de doblets amb les terminacions –i i –ium n'hi ha un grapat. En els nostres diccionaris són sinònims totals aquari i aquàrium, ili i ílium, isqui i ísquium, oïdi i oídium, solari i solàrium, sudatori i sudatòrium, terrari i terràrium i velari i velàrium, amb preferència per la primera forma; i són sinònims, però amb preferència per les formes en –ium, pòdium i podi, quadrívium i quadrivi, trívium i trivi i simpòsium i simposi. D'altra banda, són coses diferents criteri i critèrium, medi i mèdium i presidi i presídium.
 
El francès (i darrere ell, l'anglès) té totes les paraules esmentades només amb la forma purament llatina en –ium (i moltes paraules més: aluminium, compendium, consortium, géranium, opium, sanatorium, etc., a més de molts de termes de la química (calcium, hélium, magnésium, potassium, etc.). Per contra, l'italià prefereix sistemàticament la forma adaptada en –io (acquario, podio, quadrivio, simposio, terrario, etc.). La distinció auditorio/auditorium, que avui ens fa produir aquest article, és certament particular. Les úniques formes italianes en –ium són les que marquen una diferència semàntica amb l'altra forma (com criterium, medium o el dit auditorium). L'espanyol, llengua refractària a la ema final, també prefereix les formes en –io, però accepta uns quants (pocs) sinònims secundaris en –ium (com auditórium, pódium, trívium o quadrívium, aquesta al costat de cuadrívio).
 
Els criteris que s'han manejat per a decidir si només s'admeten les formes en –i (delfinari), només les formes en –ium (càmbium, harmònium o pandemònium) o les dues formes (i sobretot la preferència en aquest cas) no són del tot clars. En qualsevol cas, no s'entén per què si hi ha aquàrium, solàrium i terràrium, no hi ha planetàrium (només planetari) o delfinàrium (només delfinari). I auditòrium, per descomptat.
 
4)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 165)
 

 

Metre, admetre, cometre, ometre, escometre, prometre...

 

Antoni Llull Martí


 

El verb llatí míttere, del que en sortiren el verb castellà (i portuguès) meter, el francès mettre, l’italià méttere i l’occità i català metre, ha produït una gran quantitat de derivats, alguns dels quals han esdevingut més usuals que el verb del que procedeixen, en les esmentades llengües i, sobretot, en la nostra.
 
Durant l’edat mitjana, metre, en el sentit de ‘posar’, era potser tan usual com pugui esser-ho avui el castellà meter, però, en el transcurs dels segles, posar i ficar anaren guanyant-li terreny, i avui en dia metre ja només s’usa en algunes frases fetes, com en el refrany que diu que qui promet en deute es met, i, a Manacor, quan jo era al·lot, es deia metre a ficar les agranadures dins la pala, i a la que s’emprava per a aquest quefer li deien pala de metre, per diferenciar-la d’altres utilitzades per a altres feines, com la d’enfornar. També, d’una al·lota que anava molt resolta o entusiasmada se’n deia que anava molt mesa, o tota mesa, com es podia dir mès si es parlava d’un home o d’un al·lot.
 
Més vitalitat que el referit verb metre tenen, com ja he dit, els mots que sobre aquest es formaren, tals com admetre, cometre, comprometre, prometre, entremetre’s, malmetre, ometre, remetre, sotmetre, trametre, i alguns altres que també en són derivats i que potser, en principi, no els hi associaríem, com són comissió, comissari i comité, aquest últim agafat del francès, que al seu torn l’havia pres de l’anglès committee, adjectiu verbal de commit ‘confiar, encarregar’. De comprometre, en sortiren compromís, compromissari. Escometre, en principi, era ‘atacar’, però acabà significant, sobre tot, ‘adreçar la paraula’ (a qualcú). D’emetre en sortí un derivat popular prou curiós endemesa, i els més cultes emissió i, emissor. I d’entremetre,
intromissió, i de malmetre, malmès, i d’ometre, omissió, i de remetre, remissió i remesa, i de sotmetre, sotmès, i de trametre, tramesa i tramès. No són tots ni prop fer-hi, sinó tan sols una selecció d’exemples de la gran quantitat de mots que han anat sortint d’aquell verb llatí que citava al principi.
 
5)

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 3 de febrer del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 
Muses?

Cadascuna de les nou deesses gregues de les arts era una musa: Cal·líope (èpica), Clio (història), Èrato (lírica), Euterpe (música), Melpòmene (tragèdia), Polímnia (geometria), Talia (comèdia), Terpsícore (dansa) i Urània (astronomia). Musa és un mot inspirador del qual deriven la música, els museus i els mosaics, tot i que en aquest cas els etimòlegs troben que hi ha un cert influx de Moisès. Les muses remeten a una concepció romàntica de la creació que fonamenta l’encert de qualsevol obra artística en paràmetres sobrenaturals. Alguns artistes insensats eleven persones del seu entorn immediat a la categoria de musa inspiradora i li carreguen els neulers quan la creativitat no els flueix com voldrien. De fet, les muses sobretot són invocades quan no s’usen. És a dir, quan desapareixen i esdevenen l’excusa ideal per justificar tota mena de cataclismes artístics. Potser per això en català tenim el verb musar: “perdre el temps en coses que no s’ho valen”. Hom musa, per exemple, quan observa detingudament les evolucions d’uns mamífers insectívors de la família dels sorícids, de mida petita, musell allargat i punxegut i ulls molt petits. És a dir, quan mira les musaranyes.

 
6)
 
Article publicat en el número 73 de la revista Llengua Nacional (pàg. 9) (IV trimestre del 2010)
 
Allà on hi canten els àngels
 
 
Quim Gibert
 
Una de les idees que històricament han engrescat més l’ànim humà ha estat tractar-se amb els poderosos, els il•lustrats, els déus. Francesc Torralba, filòsof, diu que el desig de ser com déus i de participar de la seva condició immortal és expressat en els mites fundacionals de la tradició occidental. Torralba assenyala que els herois grecs «volen ser com déus, participar de la seva naturalesa: heus aquí l’aspiració humana més fonda» (dins el llibre Planta cara a la mort). En aquest sentit, els evangelis relaten el moment en què Saule va quedar enlluernat cavalcant rumb a Damasc. I, de tan encegat, va caure del cavall. L’instant epifànic el va trasbalsar de tal manera que va experimentar una conversió, un canvi profund. Saule passarà a dir-se Pau i emprendrà un itinerari vital diferent, en el decurs del qual la seva sensibilitat espiritual i humana serà una altra. Pau esdevindrà un home nou arran d’aquesta aparició divina.

Entrant en l’espai lingüístic català, l’Alguer fou assolat per les pestes d’inicis del segle XVII. La mortaldat que se’n va derivar explica que bona part dels algueresos d’avui no siguin descendents dels catalans medievals que van repoblar aquest port mediterrani. Així i tot, el català fou la llengua de l’administració durant segles, fet pel qual gaudia d’un enorme prestigi a Sardenya. Per tant, els sards que es van establir a l’Alguer després de l’epidèmia, originaris de Sàsser i altres punts del nord de l’illa, de seguida van adoptar la nostra llengua. Progressar socialment comportava usar el català, atès que era el viarany més recte per a acostar-se als cercles distingits i de poder de la ciutat. La dèria de ser entre les forces vives, de relacionar-se amb les millors famílies, és d’allò més humana; et fa sentir bé, segur, potent. Així, doncs, per als sards nouvinguts a l’Alguer el català fou la llengua d’integració, la llengua il•lustrada, la llengua amb majúscula.

Quelcom similar va experimentar Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), socialitzat en francès com la majoria de rossellonesos, quan es va retrobar amb la seva cultura, els seus referents nacionals, els seus déus. Va ser a Girona, visitant per primer cop la ciutat, que d’una fuetada, que diria Josep Pla, va poder verificar que la catalana és plenament la seva identitat, que el seu país no és França sinó Catalunya: «El meu camí de Damasc va ser descobrir la Girona monumental. En aquell moment em vaig sentir català. I quan després vaig veure la Barcelona dels setanta, una ciutat tan impressionant, se’m va esborrar la idea que la cosa catalana era anar amb esclops» (El Temps, 17-7-2007). També detalla que l’estada, l’any 1985, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, va ser cabdal: hi va entrar com a Jean-Daniel i en va sortir com a Joan-Daniel i amb la idea d’escriure en català. I no li ha anat gens malament.

Quan una identitat lingüística va de mal borràs, com ara la nostra, és complicat desvetllar seduccions. Això explica per què se’ns ha tornat enrevessat forjar un vincle sa i estalvi entre Catalunya i els catalans, tant en els de soca-rel com en els nouvinguts. És a dir, hi ha factors extralingüístics que distorsionen aquest procés tan natural d’arrelament entre els éssers vius. I és que, segons el filòleg Joan Ramon Resina, la màquina de les identitats la tenen a Madrid, raó per la qual ens aboquen a haver-nos d’apropiar de la màquina de fer catalans per «fabricar-nos realment i efectivament una identitat estatal pròpia» (Avui, 3-4-2010).

Quan els medievals aixecaven catedrals, aleshores d’alçades vertiginoses, ho feien per ser més a la vora de Déu, per actuar d’acord amb les seves conviccions. No sé si es viu millor tocant el cel, però que els catalans puguem disposar d’un Estat com els altres pobles del planeta sempre serà un goig diví.

 
7)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 40)
 

Hem d’ensenyar a escoltar

Ramon Sangles i Moles

Dels temes sobre saber parlar, saber llegir i saber escriure se’n solen donar orientacions; però, de saber escoltar, poques vegades se’n diu res. Ens trobem, doncs, davant la dura i ensems noble tasca d’ensenyar a escoltar; és una part important de l’educació que no podem deixar per a demà, car hi ha responsabilitats que no es poden negligir ni diferir.

 

A les persones els hem d’ensenyar a escoltar, la qual cosa vol dir que tenim al davant una feina a fer, tant en petits com en grans. Ara bé, és sobretot en les noves generacions on hem de ser molt escrupolosos a no permetre que els oïdors es distreguin quan una persona parla; no pot ser que quan un parla l’altre miri el sostre o la mosca que vola. Sense embuts s’ha de cridar l’atenció i comprovar si el missatge ha estat ben captat. Cal també fer adonar als joves que, abans d’obrir la boca, han de pensar dues vegades el que diran, i també els hem de conscienciar que, abans d’ells, ja moltes persones han expressat millor allò que ells proven de dir.

 

Ara bé, quant a les persones grans, s’ha de seguir una tàctica que vagi més de tu a tu, com dir: «Si no t’interessa això que et dic, canviarem de tema.» Segurament que moltes vegades l’oient, amb tota la raó, estarà ben content que es canviï, perquè qui parla no fa sinó donar la tabarra.

 
8)
 
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

A 

Abatzacar. Collir les ametlles, fruites, a cops de canya.

          No cal abatzacar, ara, per això hi ha el tractor, home.

Abuixar. Aquissar el gos contra algú.

         Pensant-se que era un lladre, m'abuixà el gos.

Acanar.  Cobrar, fer pagar.

         Per aquestes bagatel×les te n'acanen un ull de la cara.  

Acaramullat. Ple a vessar.

         Aquet trapella s’ha menjat un plat soper acaramullat de fesols

Aconsigar. Empaitar i aconseguir algú. (Segurament que és una deformació local de aconseguir). Encalçar i atrapar.

         Ah que no m'aconsigues!

Aclofar(-se). Enxovar o enxovar-se a la clofa.

          Ella s’aclofà a la gandula i ja li anireu darrere amb un pa calent!

Acorar.  Absorbir. Consumir.

         Fan moltes peres i no les poden acorar.

Acudit.  Facècia, folga.

         En Jordi té una gràcia extraordinària per a dir acudits.

         Idea.

         Qui ha tingut aquest acudit tan oportú?

         Rauxa, rampell.

         Alerta, que aquest paio té uns acudits d'artista.

         Ara molts diuen "ocurrències", i no pot ser dit, ja que és un clar barbarisme. Cal dir: Acudits.

        Ves, quins acudits, aquest paio: posa'm sal al cafè!

Acugufat. Abatut, sense esma.

        Apa, home, no estigos tan acugufat per això, que no val la pena!

Acussar. Empaitar. Aconsigar.

         Acussa'l, que m'ha pres el collaret!

Adés.    Fa una estona. Fa poc. Suara.

         Adés no ho deies, això.

         D'aquí a una estona.

         Adés diràs això altre.

Adir-se. Ésser-hi escaient, apropiat.

         Aquest vestit no s'adiu amb el teu càrrec.

Adobet.  Adobacossis, que aparia tota mena d'atuells.

         L'adobet mos ha apariat el vixell.

Afaram.  Patum, home públic important, fatxendós.

         Aquest afaram exigeix totes les reverències del poble.

         Animals de casa.

         Aquest afaram té gana; mals temps, noi.

Afedemon. Certament que sí.

          ─Segur que el Jordi l’ajudarà.

          ─Afedemon.

Afedeneu. Segur que sí.

          Afedeneu que aquet és un lladre.

Afuat.   Rabent, veloç.

         Ha passat afuat per la porta.

Agafar.  Afectar.

         Què t'agafa, ara? (Molt millor que “què et passa, ara?).

Agafar-se (el menjar) a allò que el cou.

         Se m'ha agafat l'arròs a la cassola.

Agarrat. Gasiu, garrepa, estirat, ranci, segarreta, escarransit, cagalatxa, escanya-rals.

Afluixar-se. Petar-se, fer pets.

         És de mal gust afluixar-se en companyia.

Agitar-se. Ajaçar-se.

         Agita't al sofà.

Agranar. Escombrar.

         Agrana l'entrada, que està massa llorda.

Ai!      Quan hom s'equivoca.

         Han atrapat els parricides, ai!, els homicides.

Aiguacuit. Pega (de fuster).

         Aquestes fustes empega-les d’aiguacuit i enganxa-les.

Aigualada. Lloc on hi ha molta aigua.

          Porteu bons xancles que allò és una aigualera.

          Nom de la ciutat d'Igualada. ( Diu que prop de l’actual Igualada hi havia un llac; sí que puc garantir que, quan érem petits, dèiem ciutat d’Aigualada).

         Anem a Barcelona i ens aturarem a Aigualada.

Aigualera. Roada, rosada.

         Ha gelat i tot és ple d'aigualera.

Aiguavessant. Aiguavés.

         Teulada d'un sol aiguavessant

Aixurriar. Eixorriar. Fer fugir a crits, a gestos.

         Aixurria'm les mosques.

Ajovar. Posar a jou, fer anar recte i formal.

         Si no fas això que et mano, t’ajovaré.

Alada.   Formiga grossa amb ales, que surt a principis de  tardor, després de ploure.

         Ha plogut i tot és ple d'alades.

Alambar. Paret, o pedra, inclinada. Anjuba. Anjusa.

         El petit jardí té un alambar al voltant.   

Albat.   Innocent, càndid, babau.

         T'ha engalipat com un albat.

Albi.    Àlber.

         Allavòrens la Font de Lluny era plena d'albis que  feien un goig!

Albitrar-se. Espavilar-se, guanyar-se la vida.

         Són pobres, però saben albitar-se.

Aldà i oldà. Vell. Gastat per l'ús. (És curiós: en anglès vell es diu old).

         Aquesta brusa que portes ja és aldaneta.

Allavòrens o llavòrens.  Llavors. Aleshores.

         Allavòrens encara no havies nascut, tu.

Alna.    Mida de longitud d'aproximadament un metre.

         El caminal fa una bona alna d'amplada.

Ambosta. Almosta o (aumosta). Tot el que cap en la conca de les dues  mans juntes.

         Dóna una ambosta d'ametlles al pobret que demana  caritat.

Ambúrnia. Albúrnia. Recipient de llauna de pocs litres.

         Van prendre una ambúrnia de gasolina per a encendre  el foc.

Amistançar-se. Aparellar-se dos fadrins o fadrí i casat.

         El Colau i la Roser viuen amistançats. Tenir una  amistançada.

Anar-se'n. Vessar-se.

         Aquest vixell se'n va.

Antagullar. Mirar fixament. Fitar.

         El noi entagullava aquella xiqueta.

Antorta. Torçada de peu.

         Hai fet un antorta i tinc el turmell onflat.

Antosta. Envà, paret prima d'interior.

         Quan el vell tus, travessa l'antosta.

Anxuminia. Xemeneia.

         L'estalzí de l'anxuminia s'ha encès.

Apa!     Au! Alça!

         Apa, quines bajanades que dius!

         Ara tan sols saben dir "hala", "anda", per imposició del castellà. Hala també és català, més aviat arcaic, bé que Ruyra l'usa.

Apanyar-se. Espavilar-se. Manegar-s'ho. Sortir-se'n.

         El nen s'ha trobat sol i s'ho ha ben apanyat per  dinar.

Apariar. Preparar bé una cosa, una feina. Reparar quelcom trencat.

         S'ho ha apariat tot tan bé! Ja tinc el tractor  apariat.

         Pegar. Corregir amb càstig.

         Si no fas bondat, t'apariaré.

Apastissat. Ramat engreixat en terres de pastiu.

          Que bona, aquesta carn d’apastissat!

Apatracar. Apedaçar amb matusseria, apariar.

         Ho han apatracat tan malament com han pogut.

Apedaçar. Arreglar, reparar quelcom espatllat.

         Ja han apedaçat la via.        

Apegalor Enganxor.

          L’apegalor em fa angúnia al coll.

 Apegalós. Enganxós.

          Aquet codonyat és massa apegalós.  

Aquet, aqueta. Aquest.

         Aqueta està tocada del bolet.

Ara!     Exigint una acció d'immediat.

         Volem la nova carretera, ara! Ara mateix!

         Moltes vegades diuen 'Ja!' i fins "Ya!", evidentment presos del castellà.

Aranya.  Llum, llàntia, salamó.

         Sobre el públic hi ha penjada una aranya de forja.

Aresta.  L'espina dorsal del peix.

         Menjar-se l'aresta i tot de la sardina.

Argadell. Tipus de ferros usats per a la llar de foc.

         No et cremis, fes anar l'argadell.

Argeliga. Varietat de figa blanca, salvatge.

         Vam trobar una figuera plena d'argeligues i ens  n'atipàrem.

Argenda. Mas. Hisenda. Terra (propietat). Patrimoni.

         L'Oriol ha heretat l'argenda del padrí.

Argollats. Cadenes que van del coll de l’animal cap a les barres del carro.

         És un cavall tan fort que d’una estrebada ha trencat els argollats.

Àrguens. Instrument que es posa sobre el ruc per a portar més garbes; també als costats del carro amb la mateixa fi.

         Aquí es veuen molts àrguens i moltes garbes, però no s’hi veu el ruc.

Arrambar. Prendre, robar.

        Van passar pel mas i van arrambar tant com va poder.

Arrambatge. Reny. Esbronc. Salafarda. Bonegó.

         Després de la bretolada, el pare li clavà un arrambatge que el deixà tou.

Arramblar. Arrambar. Atansar.

         Arrambla't al marge, perquè no et xafin.

Arreu. Arada.

         Al museu de pagès hi ha una colla d’arreus.

Arronsar-se. Encongir-se. Acovardir-se. Atansar-se.

         Procura passar ben arronsat al camí.

         Fins aquí has estat prou valent; ara no t’arronsis.

Arropenjar-se. Repenjar-se, recolzar-se.

         Arropenja't a la barana per no caure.

Arrossinat. Vell, espatllat, esbalandrat.

         El Ton està massa arrossinat per a sirgar, ja.

Arrufar. Arrugar. Arronsar. Encongir.

         Davant la proposició que li feien, arrufà el nas.

Arruixat. Arrauxat, estarrabaldat, boig, esburbat.

         Para compte que aquet hortolà és una mica arruixat.

Asamal. Portadora.

          Ja me’ls tens amb l’asamal i els samalers per portar aigua per regar les tomateres.

Asclamalls. Clemàstecs.

         Penja l'olla dels asclamalls i atia el foc.

Aspriu, aspriva (dit de la veu). Forta, robusta, ressonant.

         El predicador té una veu aspriva.

Assaumullar-se.  El pa, començar a assecar-se.

         Aquet pa ja està assaumullat.

Astores. Trossos de borrassa sobre la bossa del carro i també la peça d’espart que en cobria els laterals o arquillades.

         El nen asseieu-lo a les astores.

Atabuixar. Atabalar, esborneiar, fer perdre l'ús dels sentits.

        El marxant estava atabuixat amb tants de reclams.

Atalaiar-se. Adonar-se. Veure. Descobrir.

        Per fi el vell s’atalaià què era allò que el feia caure. D’aquí estant ens atalaiem del fum de l’incendi.

Atalbar. Ensopir, atordir els sentits.

        Fa una xafogor que atalba.

Atodonat. Molt gras, poc àgil, lent.

         No l’atraparà mai, perquè és molt atodonat.       

Atracar-se. Afartar-se.

        Mentre l'altre el renyava, ell s'atracava de valent.

Atrapar. Subjectar una cosa sota una altra.

        M'agrada dormir amb la flassada atrapada sota el  matalàs, als peus del llit.

Atricar. Apariar, arreglar convenientment les coses.

         Aquest saboc no sap atricar-ho com cal.

         Mudar.

         Atrica bé la nena, que faci goig.

Aufàbia. Alfàbrega.

        Quina aroma que fa aquesta aufàbia!

Aufiar. Arruixar, regar amb regadora.

        Me'n vai a l'hort a aufiar els trumfos.

Aüllar. Fitar, fixar els ulls en quelcom. Ullprendre.

        Aülla aquella ballarina, quina gracilitat!

Aumolls. Esmolls. Ferros usats per a la llar de foc en forma de tisora.

        On són els aumolls?

Aumon.  (contracció de al món; negació per excés). Enlloc.           

         On vas?  ─Aumon. Això no ho trobaràs aumon.

Avant!   En un contratemps, en un accident.

          ─El padrí ha caigut i s'ha fet un trep al front.         

          ─Avant!

Avaria.  Eines, estris que es carreguen a un animal.

         Carrega l'avaria a l'euca.

Averar.  Abastar.

         Avera'm la clau del forat.

Aviar.   Deixar anar lliure.

         Avia l'aviram a l'era. Avia el gos.

Avidriar. Albirar, veure, distingit.

         L’avidries aquell arbre més alt?

Avorar. Atansar. Apropar. Arronsar. Arramblar.

        Avora més la barca a l'espigó.

                             

9)
 
Cal dir penjarolla, no "pinganillo"

Darrerament, i per motius d’índole política, es parla molt dels “pinganillos”, tant als mitjans de comunicació  en castellà com en català, ja que aquests darrers no es prenen la molèstia de buscar un terme propi equivalent i opten per la solució més fàcil, que és manllevar el mot i no traduir-lo.  Evidentment, aquest procedir és d’una greu inconsciència i irresponsabilitat, perquè si s’instaura com a normal en tots els casos que hi hagi algun dubte lingüístic al final la llengua es convertirà en una mala còpia del castellà.
No crec que costi tant trobar un terme genuïnament català per traduir “pinganillo”. Si ens hi fixem deduïrem que aquest mot prové del diminutiu de “pingajo” “pingajillo”, on el so /x/ (de la “j” castellana) ha estat assimilat al so /n/, la qual cosa  ha donat com a resultat “pinganillo”. Literalment ho podríem traduir com a “pelleringa petita”, però tenint en compte que en català una pellleringa es caracteritza per tenir dues dimensions no sembla aquesta una bona opció. De fet és una cosa que penja, tingui o no dues dimensions;  per tant sembla més escaient emprar el terme “penjarolla”, equivalent al terme castellà “colgajo” , m'es aviat desagradable i que en aquestallengua ens fa pensar, sobretot per afinitat fonètica –cosa que noocorre en català-, en certs organs masculins, i  segurament per això no ha estat adoptat, en benefici de la solució més original  i imaginativa representada per “pinganillo”. Per tant, crec que  a l’hora de traduir “pinganillo” al català el més adient és fer servir sempre  “penjarolla”, i més si tenim en compte que aquest mot denota una certa singularitat icomplexitat -a banda del tamany- a diferència del simple “penjoll”, més neutre , tot i que ususalment emprat per designar joies i ornaments.

Joaquim Torrent

 
10)
 
 
11)
 
Data: dissabtes 12 i 19 de febrer de 2011, de 10 h a 14 h
Durada: 8 hores
Preu:
Socis de l’APTIC: 80 euros
Socis d’alguna de les associacions de la xarxa Asocesp*: 108 euros
No socis: 148 euros
Nombre de places: 30

Data límit d’inscripció i pagament: 10 de febrer de 2011

*La xarxa Asocesp està formada per les associacions següents: AATI, ACEtt, AGPI, AIPTI, APTIC, APTIJ, ASATI, Asetrad, ATG, ATIJC, EIZIE, MET, TREMÉDICA, UniCo, la Xarxa.

Més informació:
http://www.aptic.cat/noticia/taller-l-us-de-les-preposicions-per-i-per-a-i-dels-verbs-ser-i-estar-en-catala

 

www.aptic.cat

12)

Comunicació presencial: fluïdesa

 

Joan Tudela

 

Parlar amb fluïdesa és bàsic. Parlar sense fluïdesa vol dir entrebancar-se, vol dir no trobar les paraules. N’hi ha que pateixen una falta de fluïdesa patològica: són les persones tartamudes, que requereixen un tractament especial. Però tothom pot trobar-se alguna vegada amb problemes de fluïdesa. A causa del fet de fer servir una llengua que no dominem prou bé. O pel fet de no conèixer prou la terminologia del tema que tractem. O pel fet de no estar habituats a determinada situació comunicativa. Solució? La pràctica. La fluïdesa només s’adquireix amb la pràctica. Per tant, si no tenim prou fluïdesa a l’hora de parlar en català, la solució és parlar molt en català. Si no tenim prou fluïdesa a l’hora d’expressar-nos en públic, la solució és intervenir moltes vegades en públic.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org
 
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com