InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 18 (divendres 14/01/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - tratge
2) Quim Gibert - Un
paradís ran del cementiri
3) David Paloma -
La llengua del diari ARA. Els primers quaranta
dies
4) Gabriel Bibiloni - D'afeccions i
aficions
5) Antoni Llull Martí - El món i les
mones
6) Màrius Serra - Apògraf?
7) Pere Grau i Rovira -
Carles Riba i la salvaguarda dels mots
8) Ramon Sangles i Moles - Dos enamorats, com es comuniquen?
9) El TERMCAT publica en
línia el Diccionari de serveis
socials
10) Deu articles sobre llengua
catalana
11) Softcatalà presenta la
traducció al català del VirtualBox 4.0
12) Joan Tudela -
Comunicació presencial: factors auditius
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig
(Llibre inèdit)
tratge
Vestit que consta
de jaqueta, pantaló –o falda, si és de dona– i, opcionalment, jupetí, tot de la
mateixa tela.
|
T’has de fer un tratge nou que este el tens ja molt
anadet. |
En Els
valencians pintats per ells mateix d’Enric Soler i Godes podem
llegir:
|
Tratge de burell,
calces blanques i sabates de frare. |
En la novel·la
Lina Morell, un cas apassionant de Jordi Valor i Serra
trobem:
|
El xicot arrimà el carro a la carena de l’andana i en veure entre
les poques persones que baixaren a una jove senyorívola amb tratge sastre negre i un petit
maletí a la mà, se dirigí devers ella amb
decisió:
–Senyoreta
Paulina? |
I en la mateixa
novel·la, un poc més avant:
|
En efecte, oberta que
fou l’antiquíssima caixa, d’allí anaren eixint vestits antics: vestidets
d’ella de son temps de col·legiala, tratges de caçador del seu pare
i, per fi, tot impregnat del ferum del patxolí, un magnífic vestit de
vellut negre amb adreços i voreres de fil d’or de la seua àvia materna,
que ambdues jóvens recordaven molt bé quan se’l posava encara na Beatriu,
la mamà, que estava formosíssima quan apareixia els dies de festa abillada
amb tal vestimenta. |
La
paraula tratge és un castellanisme fortament implantat en la parla dels
valencians i considere que fóra adequat incorporar-lo a la llengua normativa,
encara que només en l’accepció definida. No crec que calga acceptar-la com a
sinònim del substantiu vestit en totes les seues accepcions. La paraula
ja va ser arreplegada per Escrig i per Martí i Gadea en els seus diccionaris del
segle xix, però no la inclouen ni
el Diccionari General de la Llengua Catalana de
Pompeu Fabra ni el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni el
Gran Diccionari de la Llengua Catalana de
l’Enciclopèdia ni el Diccionari Valencià de l’IIFV. Sí que l’arreplega,
en canvi, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor que diu:
«tratge. m. Vestit complet d’una persona, especialment d’home, tern
[traje]». També recullen el mot el diccionari del SALT 3 i el
Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià de l’AVL, però, en
els dos diccionaris, apareix escrit trage. Considere que eixa grafia és
totalment inadequada perquè, en la nostra llengua, totes les paraules que acaben
en a tònica + prepalatal africada sonora + e àtona, s’escriuen amb tg. En
cap cas –i tenim tres-cents huitanta paraules que acaben d’eixa manera– la
prepalatal africada sonora es representa per una g. Fer una excepció amb
la paraula tratge ho considere una complicació innecessària i sense cap
justificació. Un bon grapat de les paraules acabades en –atge són
manlleus d’altres llengües, especialment del francés, i han estat adaptades a la
nostra llengua, a voltes d’una manera forçada, com en el cas de garatge,
adaptació de la paraula francesa garage, que malgrat que tothom la
pronunciem 'garaig' o 'garaix', l’escrivim garatge. També algunes són
adaptacions de paraules d’origen castellà, com ara taquillatge. ¿Què té
de diferent tratge per a fer-ne l’única excepció?
En valencià també es diu:
vestit
La llengua estàndard sol
emprar: vestit
En castellà es diu:
traje
NOTA:
- SOLER I GODES, Enric; Els valencians
pintats per ells mateix (Noguera, València, 1962, pàg. 102)
- VALOR I
SERRA, Jordi; Lina Morell, un cas apassionant (Sicània, València, 1964,
pàgs. 39, 48 i 49)
Un paradís ran del
cementiri
Quim Gibert
Ara ha fet un any que, amb motiu d'una estada a
Mallorca, l'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) em va parlar que
tenia a mig fer una novel·la sobre Llorenç Villalonga (Ciutat de Mallorca,
1897-1980). Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner editor, 2010), Premi
de Narrativa Pare Colom, és el primer títol d'una trilogia dedicada al senyor de
Bearn. Malgrat que López Crespí se sent molt allunyat de la ideologia
totalitària de Villalonga, em va detallar que tractava d'explorar la vessant més
humana del seu protagonista. I és que l'any 1936 l'autor de Mort de
dama es fa falangista: «tothom sabia que l'illa havia esdevengut un gran
cementiri sota la lluna. Qui era el que no sabia que els anaven a agafar cada
vespre als llogarets perduts, a casa seva, quan tornaven del camp? Em pregunt
per què no vaig dir res, per quins motius (...) m'he refugiat a Bearn, al
despatx del carrer de l'Estudi General sense voler denunciar la violència que
vaig ajudar a consolidar d'ençà aquell terrible juliol». Això explica que el
poblenc titlli Villalonga d'home de les mil cares, de felí, d'intel·lectual
literàriament atractiu, de cínic, de professional de classe mitjana amb somnis
d'aristocràcia... que s'encercla en una Arcàdia feliç, Bearn, per poder escriure
pels descosits. I, de retruc, no haver de sentir els trets de la barbàrie
franquista en els cementiris. Així i tot, justificarà la dictadura a la premsa
insular fins ben entrada la dècada dels 60. Gràcies al patrimoni familiar de la
muller no li caldrà exercir de metge, ofici que detestava de totes
totes.
No és la primera vegada que López Crespí s'enfronta a una
biografia il·lustre lligada a l'univers mallorquí. Tot novel·lant la figura i
obra de George Sand i de Costa i Llobera ja va submergir-se en les
contradiccions humanes i literàries dels lletraferits: «Tot m'interessava». Però
a diferència d'ocasions anteriors, ara López escriu des del parer dels
reaccionaris, dels intel·lectuals acastellanats, dels militars revoltats contra
la democràcia: «responsables d'una bona part de les farses judicials d'aquella
època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, (...) acaben sovint
en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí». No hi ha dubte que
posar-se a la pell d'un tarannà humà que repèl i d'una Mallorca esquitxada pel
feixisme és sempre un exercici de maduresa. El de Sa Pobla confessa que el
seduïa novel·lar aquella Palma: «l'ambient d'abans de la guerra, la societat que
va formar el nostre personatge».
López Crespí apunta que cap a finals dels anys 50 un grup
d'intel·lectuals catalanistes de Barcelona i de València van veure la
conveniència d'ordir un narrador illenc de prestigi per compensar la manca de
mallorquins de la postguerra en el nostre panorama literari. La novel·la
Bearn o la sala de nines, que fou un fracàs editorial en versió
castellana el 1956, triomfa en el mercat català el 1961 de la mà de Joan Sales,
impulsor del Club Editor. En una operació d'alta volada cultural, Villalonga
començava a tastar l'èxit que perseguia feia temps. Però la recuperació d'aquest
gran novel·lista per a les lletres catalanes no va ser fàcil. I és que la seva
reconversió interessada en literat català grinyolarà: «es referma en un
catalanisme que mai no ha sentit profundament».
Tot cercant paral·lelismes, Michael Jackson va recuperar la
negritud arran de la seva mort. Així ho van voler familiars, seguidors,
institucions afroamericanes (Black Entertainment Television, Essence
Festival...), que mai van viure bé la dèria del rei del pop per emblanquir-se.
La trajectòria personal i literària de Llorenç Villalonga ha seguit viaranys
coincidents. Tant per Miquel López Crespí com per altres entesos, «mai no
coneixerem a fons la seva vertadera ànima».
Quim Gibert, psicòleg i coautor de
Removent consciències
La llengua d’ARA. Els primers quaranta dies
M’agrada l’estil lingüístic d’ARA perquè el terme Govern, en
majúscula, es refereix al govern de Catalunya, i el terme president, en minúscula, indica el
president de la
Generalitat de Catalunya. El referent és clar i la llengua no
l’amaga: majúscules i minúscules maquillen les convencions. Altres mitjans tenen
aquesta indicació en els seus principis però és el lector, l’espectador o
l’oient qui, al capdavall, entén que el Govern pot ser l’espanyol i pot ser el
català, i que el president o President del Govern també poden ser
dos. No ho aclareixen les seccions, que en els mitjans escrits sempre és Política (a seques). En el diari ARA, la
política és per defecte la catalana: quan cal indicar-ne d’altra es fan servir
els gentilicis oportuns, però no catalana. La catalana (i el català) hi va de
sèrie.
Així, si el lector llegeix a ARA que “Educació rectifica i limita el Facebook
a l’aula” és que el subjecte és el Departament d’Educació de la Generalitat de
Catalunya; si el mateix lector llegeix a EL PERIÓDICO que “Educació crea una
connexió a internet per fer els deures” és que el subjecte és el Ministeri
d’Educació. En aquest cas s’hi afegeix un quadret addicional, petit, amb un
títol aclaridor: Catalunya. A l’ARA
no li calen aquests títols. Tampoc no li cal la forma catalanes per informar que “quatre de
cada 10 empreses familiars estan en risc de desaparèixer per l’impacte de la
crisi”. En altres mitjans sí que cal el gentilici, precisament perquè la notícia
l’acompanyen informacions d’abast espanyol. No dic que l’ARA no faci servir el
gentilici català per distingir el que
és català del que no ho és, ni que el gentilici del país no serveixi com a
promoció: “El president va dedicar gairebé la meitat del temps a la identitat catalana”. “Investigadors catalans avancen en la lluita contra el
càncer”. Aquest ús honora l’estil del diari.
La llengua d’ARA parla de les comarques amb naturalitat. El titular “Tràgica nit de Nadal
al Pla de l’Estany” n’és tan sols una prova. Si l’accident ha passat entre
Serinyà i Esponellà, el periodista ja fa saber, sense parèntesis, la comarca a
què pertanyen les poblacions; i no sempre cal aquesta informació. Altres mitjans
escrits a vegades encara s’entretenen a identificar entre parèntesis les
poblacions en relació amb les comarques: Lleida (Segrià), Barcelona (Barcelonès). Un diari no és
un atles ni un llibre de text.
M’agrada l’estil lingüístic d’ARA perquè no he vist que l’ARA escrigui que plourà (o farà sol) “a l’Estat espanyol”. Seria un error. El terme Espanya no fa por d’utilitzar-lo quan
convé, però en altres casos el que convé és la forma Estat o Estat espanyol, que bandeja certes
connotacions d’unitat en el destí. A mi m’agrada llegir que “Cuba alliberarà dos
presoners polítics més que estan d’acord a exiliar-se a l’Estat espanyol
a canvi de la seva llibertat” o que “res desviarà [Zapatero] de la ruta
marcada amb l’objectiu d’oferir credibilitat a l’Estat”. Per cert: el mapa del
temps és el dels Països Catalans, faci el temps que faci a Espanya. I a l’ARA,
Països Catalans no és tabú:
“L’esquerra verda enforteix vincles als Països Catalans”.
A l’ARA hi reconec una llengua adequada i correcta en mans d’un registre
periodístic madur. És cert que l’anglicisme hi té tirada: “Un Govern friendly i experimentat”. No és
excessiu. Aquesta llengua adequada i correcta fa pensar en “el govern dels
millors”: un Albert Pla pletòric, cap del servei de correcció i motor de
reflexió sobre l’estàndard i l’estandardització, acompanyat d’un equip de
lingüistes que ha passat amb èxit pels postgraus de correcció o d’assessorament
de la Universitat
Autònoma de Barcelona. Vegeu sisplau el vídeo de l’estil
lingüístic a l’ara.cat per saber què diuen (i per entendre’n la complicitat).
Passats els primers quaranta dies d’èxit, potser arribarà el moment de
debatre algunes reflexions exposades a la columna “Un tast de català”. Seria una
ocasió que distingiria, també, l’estil d’ara, més obert als
lectors.
David Paloma
Grup d’Estàndard Oral
Universitat Autònoma de Barcelona
4)
Article publicat a l'Espira, suplement
cultural del Diari de Balears, diumenge 2 de gener del
2011
Amb bones
paraules
Gabriel
Bibiloni
Afició, aficionar i aficionat són
castellanismes llampants, com sap tothom. Fabra va sucumbir a la temptació
d'admetre aficionat (amb la definició "el qui cultiva algun art, esp.
el d'actor o d'actriu, sense tenir-lo per ofici"), però rebutja afició
i aficionar. De la mateixa manera que admeté el castellanisme
empleat però no emplear. Fora de l'accepció indicada de
aficionat, el diccionari Fabra recull afecció i
afeccionar-se com a paraules catalanes genuïnes. I aquestes paraules
(afecció, afeccionar i afeccionat) són les que molts
consideren les apropiades per a substituir els castellanismes corresponents.
Tanmateix, aquestes paraules també serien, en part, castellanismes. És a dir,
són formes bones en una part i castellanismes semàntics de dubtosa conveniència
en una altra part. Vegem-ho.
Del llatí affectione va sortir en espanyol
afección, que aviat (segle XV) es transformà en afición. Però
l'espanyol va reposar afección com a cultisme i va establir una
distinció semàntica (única entre les llengües romàniques) entre
afección i afición, que ara no cal explicar. De
afición surten els derivats aficionar i aficionado.
La qüestió ha estat enfocada en català només del punt de vista de la forma de la
paraula (afecció és bo i afició és dolent), però no s'ha
revisat mai a fons la qüestió semàntica, que per a nosaltres és tan important
com l'aspecte formal.
El que en espanyol es diu afección es diu
afecció en català, i la mateixa paraula en totes les altres llengües
(francès i anglès affection, italià affezione, etc.).
Afecció, en català i en les altres llengües, significa disposició
d'ànim o sentiment, d'afecte o tendresa, cap a algú o alguna cosa; i també una
malaltia o estat morbós (una afecció respiratòria). Tanmateix, l'espanyol actual
més corrent no usa afección amb el valor de 'afecte', i el terme ha
quedat restringit a l'àmbit mèdic. De afecció, en català i en les
altres llengües, surt afeccionat (francès affectionné, italià
affezionato), que significa lligat a algú o alguna cosa per vincles
d'afecte. No hi hauria d'haver cap problema per dir que algú és afeccionat al
seu país, a la seva dona o al seu home, a llegir novel·la negra o a tocar el
violí. Però alguns d'aquests usos no es troben en català perquè no hi són en
espanyol (afeccionat/aficionat al seus fills).
Tanmateix, hi ha un concepte, perfectament delimitat en totes
les llengües, que és el concepte de persona que fa una activitat sense cobrar,
per contrast amb un professional, que cobraria per la mateixa feina. És a dir,
l'aficionat de Fabra. O també (derivació semàntica secundària) el qui
demostra escassa competència o preparació en una feina. Per a aquest concepte el
francès té la paraula amateur (estimador, amador) i l'italià, la
paraula dilettante (que hi troba delit; relacionat amb els nostres
dilecte, 'estimat amb dilecció' i dilecció, 'amor').
Dilettante ha quedat com a paraula quasi exclusiva de l'italià, però
amateur ha fet fortuna i ha passat a totes les llengües com a terme
pràcticament universal, adaptat o no a cada llengua. Així, aquesta noció es diu
amateur en alemany, en anglès, en basc o en neerlandès; amatör
en suec, amatør en danès i noruec, amatér en txec,
amatööri en finès, amatőr en hongarès, amatoro en
esperanto, amator en romanès i polonès, amador en portuguès,
etc. Només l'espanyol recorre a la paraula afecció (amb la forma
aficionado). I el català l'ha agafada de l'espanyol automàticament.
Hauria estat molt fàcil incorporar aquest terme universal, amateur, per
a expressar aquest concepte, al costat dels usos tradicionals i genuïns de
afecció i afeccionar-se.
I ara algú arribarà a la típica conclusió: per què hem de
preferir un gal·licisme a un hispanisme? Doncs sí: és millor un gal·licisme
utilitzat en totes les llengües que un castellanisme que ens isola del consens
terminològic universal i porta el català a la situació trista i que tant hem
denunciat de llengua còpia. Fins i tot l'anglicisme hobby
(afició en català DIEC) és una paraula que figura en els diccionaris de
totes les llengües europees, i a nosaltres tampoc no ens hauria de fer gens de
recança utilitzar-la.
5)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni
Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg.
162)
El món i les mones
Antoni Llull Martí
La paraula món ve del llatí mundus, que significa el mateix, i
també el conjunt d’objectes d’adorn que solen usar les dones (joies, vestits, cosmètics,
etc.), i, com a adjectiu, ‘net’, ‘compost’, ‘adornat’, ‘elegant’ o ‘refinat’.
Curiosament, el mot grec kosmos, que també designava el món (i l’univers), a
més de ‘ordre, estructura’ (oposat a kaos) significava també ‘adorn, compostura’,
coincidint molt amb el llatí. Però el nom que donen al món en les llengües
germàniques (l’anglès world, l’alemany Welt, el neerlandès
Wereld, el suec verld, etc.), té un origen i significació molt distints. És compost amb dos antics mots
germànics, wer
i
eld. El primer, emparentat amb el llatí vir, significa ‘home’, i
el segon ‘temps de la vida d’una persona’. Recordau, si heu estudiat gens
d’anglès, allò de How old are you? per demanar quina edat té l’interlocutor
(old és una forma derivada de l’eld esmentat). Així, world, etimològicament,
vendria a esser, poc més o menys, «el temps de la vida de l’home», o, amb una extensió del
sentit, «allà on transcorre la vida de l’home», «el món», en una paraula.
Recordem que en català i en castellà hi ha una expressió en la qual equiparam món a
vida: «anar per la vida», «ir por la
vida».
Mona, que
anant de berbes podríem prendre pel femení de món, tant amb
el sentit de ‘simi’ com en el de ‘pastís’ és una paraula molt antiga en
català, possiblement més que en castellà. Amb el primer significat potser que provengui
de l’àrab maimûn, a través de la variant catalana de maimó,
maimona. Maimó Significa ‘feliç’ (com el llatí Felix, català Feliu), però en el cas del
simi, sembla que al nord d’Àfrica li deien maimûn perquè procedien de l’Aràbia
Feliç (feliç vol dir també fèrtil). Pel que fa al segon significat, l’origen és molt
distint, i relacionat amb el que hem vist abans. De mundus sortí mundum, nom que
es donava a una panera adornada i plena de coques i pastissos que els romans
oferien com a sacrifici a Ceres, i sembla que del seu plural, munda, sortí
el mot català mona per a la coca dolça guarnida d’ous que es menja per Pasqua, i amb la
forma monda s’usava en portuguès antic per designar un panet que a
la porta dels convents es donava als pobres que hi anaven a
captar.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 13 de gener del 2011
Motacions
per Màrius
Serra
Apògraf?
Les felicitacions de
Nadal ja no s’estilen. Cada cop més gent felicita els amics a través de la
xarxa. És còmode, ràpid, eficaç i, sobretot, surt molt bé de preu. Gairebé de
franc, si descomptem les despeses de la connexió. Moltes de les felicitacions
que encara circulen són circulars. No pas per la seva forma, sinó perquè
provenen d’empreses, consistoris o institucions diverses. Solen ser
felicitacions formals, fredes, tan impersonals com un fulletó publicitari.
Potser per això, alguns remitents trien una tipografia que imita l’escriptura
manual i les coronen amb una còpia de la seva rúbrica autògrafa. Suposo que ja
ningú no pretén fer passar aquesta còpia per un autògraf veritable, però fins fa
ben poc no he descobert que el seu gargot fotocopiat té nom. Se’n diu apògraf.
Conec algun col·leccionista d’autògrafs, i també he llegit els casos de
falsificadors d’autògrafs enxampats per la policia nord-americana després de
subhastar-los per eBay. Però només conec una antologia d’apògrafs. La que va
publicar Eumo Editorial l’any 2001 amb el títol de Dedicat, un d’aquells
deliciosos llibres-dietari amb les pàgines en blanc i l’apògraf d’un escriptor a
peu de pàgina.
7)
Article publicat en el número 73 de la revista
Llengua Nacional (pàg. 8)
Carles Riba i la salvaguarda dels
mots
Pere Grau i
Rovira
El cinquantenari de la mort de Carles Riba,
escaigut l’estiu de l’any passat, ens ha fet altra vegada present (si calgués
encara) la importància que té per a la nostra literatura aquell gran home que
altres, més qualificats que no pas jo, han anomenat “el més clàssic i el més
universal dels nostres poetes”.
Per als qui, com jo, no van poder aprendre el
català a l’escola, però que encara havíem pogut llegir cada setmana En Patufet, la trobada, gairebé podríem
dir l’enfrontament, amb els versos de Carles Riba era, en els primers moments,
com trobar-se davant un mur insalvable. Per als qui veníem de famílies
treballadores senzilles, en les quals el nostre català ciutadà de cada dia era
una barreja extrema de mots de pura arrel catalana i d’abundants castellanismes
que avui ens fan mal d’orella només de sentir-los, no era sols la rica imatgeria
ribiana la que ens obligava a llegir-lo amb una concentració que no ens havia
calgut per a Verdaguer o per a Maragall; de cop i volta (com després amb
l’Espriu de la Primera història
d’Esther) ens trobàvem amb una llengua (la nostra!) que era molt més rica
del que mai havíem pensat, una llengua que no desmereixia al costat de cap altra
del món.
Moltes de les paraules que usava el poeta, i que
en altres circumstàncies no ens haurien estat tan noves, ens obligaven a
buscar-les en el diccionari si coneixíem algun afortunat que en tingués un. I
quan havíem comprès el mot ens adonàvem que Riba no l’havia pas usat
arbitràriament per tal de demostrar el seu coneixement del català, sinó perquè
era el mot just en el lloc just. Per posar un parell d’exemples, i per
limitar-nos al primer llibre de les Estances: traüt (Estança 1, vers 4), roberia (18/6), gèneres (pl. de gènera) (22/17), parenceria (23/9) o tudar (tudaria, 33/21).
Generació era un mot clar, però qui de
nosaltres havia sentit dir-ne gènera?
I no cal dir que roberia, per a
xicots que ni tan sols havien après a dir robatori sinó que encara parlaven de robo, era un descobriment que induïa a
assaborir el mot com si fos un caramel. En el cas de tudar parlàvem de fer malbé i potser de espatllar; malmetre ja era gairebé un mot exòtic.
Tudar, ben pocs ho devien haver
sentit mai, almenys els qui vivíem a la gran ciutat. I de parencers no en parlàvem tampoc mai. O
parlàvem (en el millor del cas) de fatxendes o, encara més sovint (horror
dels horrors), de txulo i txuleria.
Riba, com tots els grans escriptors, s’inventava
també neologismes, alguns dels quals no sembla que hagin estat acceptats per les
nostres autoritats lingüístiques, però que s’ho mereixerien. No he trobat, per
exemple, en el diccionari els seus mots gelebrir (Estança 5/14) en l’expressió
gelebrides de paüra, o assoliament (30/4) per a expressar el
sentiment de solitud del mariner al mig de la mar.
De la mateixa manera que dues de les seves
Estances són en italià, de vegades no dubta a usar un italianisme com assai (enlloc de molt o gaire) (16/1) quan li va bé per a
rimar-ho, per exemple, amb mai. I si
pensem que assai sona molt català,
potser es mereixeria més d’haver estat incorporat a la nostra normativa
lingüística que alguns castellanismes i anglicismes que, amb el temps, han
merescut aquest honor.
En tot cas, per a aquells de nosaltres que no
havíem tingut cap fàcil accés a la nostra llengua literària i que, malgrat totes
les dificultats, ens vam arrenglerar darrere els més grans a fi de lluitar per
conservar-la i fer-ne una eina de futur, la riquesa de la llengua dels nostres
poetes, i la de Riba com un dels seus màxims exponents, va ser la nostra cova
d’Aladí on vàrem trobar tresors mai imaginats. Val la pena de conservar-los per
a les gèneres que vinguin després de
nosaltres. Val la pena de no deixar embastardir altra vegada la nostra parla. De
versions light ja en van produir prou
el Decret de Nova Planta i les lleis del Movimiento.
8)
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART
de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
35)
Dos enamorats, com es
comuniquen?
Ramon Sangles i
Moles
Volem coronar l’acabament d’aquest capítol fent esment de la comunicació
que s’estableix quan dos enamorats es professen
amor.
Nosaltres, malgrat totes les fórmules de comunicació que puguem
anar donant, no sabem posar el punt culminant de la relació entre
persones en cap altre lloc que no sigui en el paradigma del tracte enamorat
entre un home i una dona.
Entre dos enamorats hi ha encontre, apassionament i universalitat:
encontre perquè es toquen, es miren, s’acaricien i voldrien estar sempre
junts; apassionament perquè per a cada un la vida de l’altre ho
és tot i hi volca tot l’amor possible, de manera que per l’amor apassionat
s’arriben a fer proeses; universalitat perquè veure dues persones
enamorades apassionadament l’una de l’altra, això interessa a tot el món:
són un espectacle que deixa bocabadat tothom i que és agradable de
contemplar. Llavors, d’aquí es desprèn que de cada acte comunicatiu i
que de cada relació enamorada es passi de la singularitat a la
universalitat. Ensems, cada protagonista es veu forçat a anar més enllà de la
seva identitat, perquè l’altre, en la relació i en l’estima, li presenta
un món divers, uns gustos diferents, una ruta desconeguda. No cal dir-ho:
l’altre és sempre un ésser imprevisible, i, seguir-lo, suposa haver de
fer un solemne acte de fe de llençar-se al buit.
Per això, en el tema de la comunicació-amor, per una banda un hom
ha de tocar molt de peus a terra, car tracta amb persones de carn i
ossos; però, per l’altra, ha de saber volar i mirar cap al cel i a l’infinit,
ha de saber entrar al temple de les ànimes i dels
esperits.
Naturalment, és molt bonic i atractiu parlar del plaer comunicatiu i
dels cels blaus i estelats; a tothom agrada tanta dolçor i poder trobar
bons moments de diàleg, de passar estones de paradís i de relació exultant.
No deixéssim pas perdre cap ocasió d’aquestes! Ah!, però tots nosaltres
sabem que en la vida no tot són flors i violes, i que juntament amb la
rosa s’han d’acceptar les espines. Suposar que tot seran delícies i prou,
seria caure en el parany d’anar pel món enganyats i rebre
frustracions.
La suprema intel·ligència donarà carta de crèdit a la comunicació i
a l’amor únicament si integren, en la seva expressió, les discrepàncies,
l’agror de la vida i el dolor que el frec humà tan sovint comporta. Si
és així, també nosaltres ens traurem el barret i aplaudirem la relació,
comptant que aquesta faci el pas d’ocasional a estable i
fidel.
És clar que sovint s’arriba a una relació estable després d’un procés
d’estira i arronsa o d’unes experiències ocasionals. Nosaltres, ací,
volem simplement alertar de les actituds massa fàcils i sovintejades de dir:
«Si no em complaus i satisfàs, et deixo», perquè, procedir semblantment,
seria propi d’un comportament irresponsable i
patètic.
No hi pot haver veritable relació ni vertader amor si no mirem més
enllà dels nostres interessos i si no atorguem als compromisos i a les
declaracions amoroses carta de durada en el temps i de permanència en la paraula donada. I tampoc no hi pot haver bones relacions ni amor durador
si hom no sap estar a les verdes i a les
madures.
Per això, no ens acontentem del fet que hi hagi tan sols mel i dolçor a
la boca de les persones, sinó que anhelem de veure-les impregnades de
lleialtat, de fidelitat i de compromisos.
9)
El TERMCAT publica en
línia el Diccionari de serveis
socials
El TERMCAT publica la
versió en línia (www.termcat.cat) del Diccionari de serveis socials, que s’ha
elaborat conjuntament amb el Departament d’Acció Social i Ciutadania de la
Generalitat de Catalunya i que es va presentar el passat mes de
novembre.
L’obra recull gairebé nou-cents termes relatius als serveis socials. Cada
terme inclou la denominació catalana, els equivalents en castellà (algunes
fitxes contenen també equivalents en anglès i francès), la definició i, sovint
també, notes explicatives. El diccionari es presenta com una eina pràctica de
referència per a totes les persones que treballen en el món dels serveis socials
i per als professionals d’altres àmbits que hi actuen de manera
coordinada.
L’obra s’integra en la col·lecció Diccionaris en Línia, que aplega
reculls de terminologia sobre diversos àmbits d’especialitat, com ara la
Terminologia dels videojocs o el Diccionari dels mercats financers. La
interfície utilitzada permet consultar les denominacions en l’índex alfabètic de
cada llengua o bé fer una cerca en el quadre de diàleg, tant d’una denominació
com d’un mot de la definició o la nota.
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de serveis socials [en línia].
Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2010. (Diccionaris en
Línia)
Softcatalà presenta la traducció al català del VirtualBox
4.0
Softcatalà presenta la traducció al català de la versió 4.0
del VirtualBox [1], un programa lliure que permet virtualitzar sistemes
operatius.
Aquesta versió nova, la primera sota el paraigües d'Oracle, té
una interfície redissenyada que mostra ràpidament el contingut de les màquines
virtuals, és compatible amb el format obert de fitxers de virtualització conegut
com OPA, permet limitar la capacitat del processador a les màquines virtuals i
inclou millores en l'apartat de so i accel·leració 3D. Podeu veure el llistat
complet de canvis a la pàgina
del VirtualBox [2].
El VirtualBox és
multiplataforma, hi ha versions per al Windows, GNU/Linux i Mac OSX. En el cas
del GNU/Linux, es presenten paquets precompilats per a diferents distribucions a
més de permetre afegir
repositoris per a les distribucions basades en
sistemes Debian, com l'Ubuntu.
Podeu baixar-vos el VirtualBox 4 en català
(i també en variant valenciana) al rebost de programes de Softcatalà
[3].
[1]
http://www.virtualbox.org/[2]
http://www.virtualbox.org/wiki/Changelog[3]
http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:VirtualBox--
Quant a Softcatalà
Softcatalà és una associació sense afany de lucre
que treballa per la normalització de la llengua catalana en el sector informàtic
relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de
programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació sobre els
programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar el seu
lloc web a
http://www.softcatala.org
12)
Comunicació presencial: factors
auditius
Joan Tudela
Els factors auditius són tan importants, en la
comunicació presencial, que poden permetre una comunicació completa prescindint
dels factors visuals (a través del telèfon, per exemple). En canvi, a la vida
quotidiana mai no vivim cap situació comunicativa presencial basada només en
factors visuals (l’art del mim no forma part de la nostra existència
quotidiana). La paraula oral la vehiculem a través de la nostra respiració i de
la nostra veu.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-