InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 17 (divendres 07/01/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - xicó
 
2) Paraules de Joan Solà
 
3) Eugeni S. Reig - Els reis d'Orient
 
4) Gabriel Bibiloni - Sobre parc, aparcar i aparcament
 
5) Antoni Llull Martí - Diners, dinars i dinades
 
6) Sico Fons - Escriure... i en valencià
 
7) Acord sobre l'ús no sexista de la llengua
 
8) Vocabulari il·lustrat valencià-anglés en línia
 
9) Ramon Sangles i Moles - El somriure
 
10) Josep Ruaix - Un cas de zeugma i un de perífrasi
 
11) David Casellas i Gispert - Abusos verbals
 
12) Joan Tudela - Mapa de la comunicació presencial
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

 

xicó

Xiquet que té més de nou anys però que encara no ha arribat a la pubertat.

Que vaja el xicó que és jove i en un momentet es planta allà amunt.

L'escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa a bondó aquest mot en la seua prosa literària. En la novel·la L'ambició d'Aleix trobem:

Pauleta es va alçar i es va acostar a mi. Em va amanyagar lleument els cabells com quan era xicó.

En la novel·la Temps de batuda d'Enric Valor, trobem els fragments següents a on apareix la paraula xicó:

No cal dir-ho, jo era un xicó, un menor, un irresponsable.

 

–Els conec des de xicó, perquè jo he nascut a tres quarts d'hora d'ací, en un mas que hi ha al mateix nivell que l'Almussai, tirant cap a ponent.

 

–Jo era un xicó i tu un fadrinet. M'has de tutejar com aleshores –li vaig suggerir.

 

Va anar a l'era i amb la forca ampla va girar tota l'erada per les foranes. El xicó gran de Toni els va ajudar.

 

El xicó gran de Toni corria a agafar la somera del ramal.

Però també, en la mateixa novel·la, Enric Valor usa la variant formal xicon:

Quan vaig arribar a l'era, Toni i Llorenç i el xicon gran seien sota la carrasca –Llorenç en una cadira baixa, de corda, i Toni damunt d'una garba, com si estigués emponnat–.

Els fragments següents són de la rondalla El Gegant del Romaní d'Enric Valor:

–Que estiga bo, pare, i no haja de patir de res –li respongué molt animós el xicó.

 

El xicó es despullà i es colgà en el llit.

 

–Jaia –digué tot formal el xicó–, als pares no els ho he volgut contar, no perquè no ho xarrassen (que això ja ho sé que no ho farien) sinó per no fer-los patir de bades. A vosté, és una altra cosa, perquè vosté entén molt de gegants i sabrà aconsellar-me.

 

Però el xicó va saltar:

–No jaia, que em mataran!

 

¡Que fúnebre i malencònic s'ho va trobar tot el xicó!

En la segona edició del meu llibre Valencià en perill d'extinció vaig incloure la paraula xicon, que no havia arreplegat en la primera edició. En l'apartat “en valencià també es diu” no vaig posar la variant formal xicó perquè en aquell moment creia, equivocadament, que era una creació d'Enric Valor i que no existia en el valencià viu. Em resultava francament sorprenent que Enric Valor tinguera aversió a la paraula xicon pel fet –pensava jo– que aquest vocable acaba en –on quan en la nostra llengua tenim els possessius mon, ton i son, l'adverbi on i substantius com ara pregon, segon, món, rodamón, tron, xilofon, saxofon, con, neon, ion, anion, cation, neon, etc... I el nom propi Ramon, naturalment. Em pareixia molt estrany, però no trobava cap altra possible explicació. El misteri va deixar de ser-ho per a mi el 6 d'abril del 2006 quan, al parlar jo sobre aquest vocable en el curs homenatge a Jordi Valor i Serra que es va impartir en la Universitat d'Alacant, un alumne de Biar, Sergi Barceló i Trigueros, em va dir que en el seu poble diuen xicó. Com Biar està molt prop de Castalla, lloc a on va nàixer Enric Valor i a on hi va passar els primers anys de la seua vida, vaig pensar que, molt probablement, el senyor Valor no s'havia inventat res sinó que usava la forma que es deia en el seu poble quan ell era xiquet, la que va aprendre en la seua infància en els carrers de la seua Castalla natal. I, en efecte, així és exactament. Li ho vaig preguntar a don Ramon Bellot Castelló, nascut a Castalla el 17 d'octubre del 1921 que, durant molts anys ha sigut el meu metge de capsalera, i em va confirmar que, quan ell era xiquet, a Castalla deien xicó, no xicon.

Vicent Beltran i Calvo, en el seu llibre El parlar de la Marina Alta troba la variant xicó, sense –n, en les poblacions següents de la Marina Alta: Vall d'Alaguar, Castells de Serrella, Llíber i Xaló.

El lingüista Jordi Colomina i Castanyer en el seu treball “El valencià popular i col·loquial en l'obra narrativa d'Enric Valor” dins el llibre VALORIANA. Estudis sobre l'obra d'Enric Valor escriu: «Un cas semblant a l'anterior és el rebuig dels mots acabats en –n, com el valencià xicon “fadrí, noi”, que sempre usa en la variant corregida xicó (P, 450; B, 323) o en diminutiu, xiconet (P, 443).» Això que pensava Jordi Colomina quan va escriure aquestes paraules és exactament el mateix que pensava jo fins que em vaig assabentar que en la zona Castalla–Biar diuen xicó i no xicon.

Carles Ros, en el seu Diccionario valenciano-castellano (1764), no recull ni xicó ni xicon.

Josep Escrig, en el seu Diccionario valenciano-castellano (1a edició, 1851), arreplega xicó –encara que grafiat amb g– però no xicon. Diu literalment: «Gicó, na. V. Gicòt, ta.» En canvi, en la 3a edició del mateix diccionari dirigida per Constantí Llombart i publicada sis anys més tard, trobem xicon –grafiat gicon– però no xicó.

El Diccionario general valenciano-castellano (1891) de Joaquim Martí i Gadea arreplega xicó, també grafiat amb g. Diu: «Gicó, na. m. f. Chicuelo, la, muchacho, cha: niño de pocos años.» També arreplega xicongicon–, però remet a xicó.

El DCVB arreplega xicó. Diu: «XICÓ, -ONA m. i f. Nen, nena (val.). Els xicons més petits jugaven per allí, Valor Rond. iii, 8. S'usa molt la forma xicon. La pensa corre més que el seu xicon, Mascarell Vall 50.» El DCVB no té l'entrada xicon.

Joan Coromines en el seu DECat arreplega xicon i diu que és possible que siga una herència morisca en l'ús del valencià actual. També arreplega xicó (IX, 537a38) i insistix en la possibilitat que la paraula vinga dels moriscos valencians i llur herència mossàrab.

Respecte a altres diccionaris la situació és la següent:

- Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra: no recull ni xicó ni xicon.

- Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (1a edició): recull xicó però no xicon.

- Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició): recull xicó però no xicon.

- Gran diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana: recull xicó però no xicon.

- Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor: arreplega xicó i xicon.

- Diccionari Valencià de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Generalitat Valenciana: arreplega xicó i xicon.

- Diccionari del SALT3: arreplega xicó i xicon.

- Vocabulari escolar de la llengua d'Enric Valor: arreplega xicó però no xicon.

- Diccionari ortogràfic i de pronunciació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua: arreplega xicon però no xicó.

Potser la forma xicon siga la genuïna i, com explica Coromines, ens ha arribat als valencians actuals a través dels moriscos els quals l'havien heretada dels mossàrabs, i la forma xicó, sense –n, s'haja originat posteriorment per influència de les moltes paraules que la nostra llengua té acabades en –ó. També és possible que la paraula original siga xicó –un diminutiu de xic–, i que la variant xicon s'haja originat posteriorment com a masculí analògic a partir del femení xicona o com a singular analògic a partir del plural xicons. Crida l'atenció que Josep Escrig posara en la primera edició del seu diccionari, l'any 1851, la paraula sense –n i que en la tercera edició, l'any 1887, Constantí Llombart, que era de València, li la canviara per la variant acabada en –n. Açò no està gaire estudiat i cal una investigació profunda que ens aclarisca definitivament aquesta qüestió.

De tota manera, el que sí que és molt clar és que les dues variants formals s'usen en el valencià viu actual, les dues les arrepleguen un bon grapat de diccionaris antics i moderns i les dues han sigut usades pels nostres escriptors. Per consegüent és imprescindible que les dues siguen normatives.

 

En valencià també es diu: xicon

La llengua estàndard sol emprar: noiet

En castellà es diu: chicuelo, muchacho, rapaz

 

NOTA 1:

Bibliografia
- VALOR I VIVES, Enric; L'ambició d'Aleix (Tàndem Edicions, València, 2000, 3a edició redactada de nou per l'autor el 8 de gener de 1994, pàg. 72)
- VALOR I VIVES, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991) La forma xicó la trobem en les pàgines 46, 92, 216, 241 i 282. La forma xicon la trobem en la pàgina 238.
- VALOR I VIVES, Enric; El Gegant del Romaní dins Rondalles valencianes (3er volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàgs. 11, 17, 21 i 23)
- BELTRAN I CALVO, Vicent; El parlar de la Marina Alta. El contacte interdialectal valencianobalear (Universitat d'Alacant, Departament de Filologia Catalana, Alacant, 2005, pàg. 171)
- COLOMINA I CASTANYER, Jordi; “El valencià popular i col•loquial en l'obra narrativa d'Enric Valor” dins el llibre VALORIANA. Estudis sobre l'obra d'Enric Valor (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana, 1999, pàg. 168)

 

NOTA 2: Done les gràcies a Sergi Barceló i Trigueros i a Ramon Bellot Castelló per la seua ajuda.

 

2)
 
 
3)

Els reis d'Orient

 

Eugeni S. Reig

 
La denominació tradicional valenciana dels tres personatges bíblics que, segons els evangelis, anaren a adorar a Jesucrist al poc temps d'haver nascut i que, segons la tradició, eren reis, així com la festa de l'Epifania que es celebra el 6 de gener de cada any i en la qual es commemora la citada adoració, és els Reis d'Orient o, simplement, els Reis. Les denominacions els Reis Mags i els Reis Màgics són calcs del castellà i, per tant, són completament inadmissibles en la nostra llengua. Aquestes denominacions no tenen cap tradició entre nosaltres i són completament postisses i, per tant, hem de fer tot el que siga menester per tal d'aconseguir eradicar-les. I que quede ben clar que no parlem de si els citats personages bíblics varen existir realment o no varen existir, si eren reis o no eren reis, si eren mags o no eren mags, si varen vindre d'Orient o no varen vindre d'Orient. No parlem de religió ni d'història. No estem estudiant ni analitzant els evangelis. Parlem únicament i exclusivament de llengua, de la nostra llengua. Parlem de quines són les denominacions que el nostre poble ha donat a eixos personatges al llarg dels temps. I, a més de les dues que he dit adés, els Reis d'Orient i els Reis, n'hi ha una altra que és molt corrent en valencià: els Reixos. La paraula reixos té l'aspecte de ser un doble plural que s'hauria originat al prendre el plural reis, pronunciat ‘reix', per un singular. Per eixe motiu la paraula reixos arrossega l'estigma d'incorrecció lingüística, de vulgarisme inadmissible, de paraula deturpada pròpia de gent que no sap parlar bé. Però, meditem una miqueta, ¿per quin motiu hauríem de confondre els valencians el plural d'una paraula normal i corrent de la nostra llengua amb un singular? No pareix molt lògic, la veritat. En l'època clàssica s'usaven les formes rey, rehina, reys i rehines que són les que trobem en les Grans Cròniques. Però també es varen usar les formes reig, regina, reigs i regines, formes cultistes i llatinitzants que es considera que mai varen ser usades en el llenguatge habitual de l'home del carrer de l'època i que només foren usades per alguns lletraferits, especialment en llenguatge poètic, perquè semblaven més cultes i s'acostaven més al llatí. Però tal vegada no va ser així. Potser la forma reig sí que va ser un mot usat pels valencians de l'època i, si va ser així, ¿com el pronunciaven? Avui el llegim ‘retx' però podria ser que aleshores tinguera una altra pronunciació ben diferent. Potser es pronunciava ‘reij' o ‘reix', pronúncia que donaria lloc als plurals reijos i reixos que han sobreviscut fins als nostres dies. Si això fóra així, l'expressió els Reixos seria una autèntica joia que hauríem conservat viva durant molts segles. I a més seria la denominació ideal, tant per als tres Reis d'Orient com per a la festa de l'Epifania, perquè és una denominació popular molt nostra, que ens resulta familiar. De tota manera, que quede clar i ben clar que jo no propugne que s'use els Reixos en lloc de els Reis o els Reis d'Orient. El que dic és que no condemne la paraule reixos perquè no estic gens segur que siga un doble plural i, per tant, una forma deturpada. Del que sí que estic segur és que això dels Reis Mags és un calc del castellà que no hem usat mai al llarg de la nostra història fins temps relativament recents. A més, la paraula “mag” es pronuncia, com és lògic i natural, 'mac', i, si tenim en compte que avui en dia, per a qualsevol xiquet (i per a qualsevol jove), un “mac” és un entrepà d'aquells que fan en les hamburgueseries McDonald's, això de dir que els personatges bíblics en qüestió són entrepans de carn de vedella capolada, ceba, formatge i salsa de tomaca no pareix que siga la cosa més adequada. La denominació Rei Mag em sembla, a més d'irrespectuosa, ridiculitzadora.
Espere que alguna volta deixen de martiritzar-nos amb els Reis Mags i ens conscienciem tots que cal dir els Reis, els Reis d'Orient o, si ho trobem adient i ens decidim a fer-ho, els Reixos.
 
4)
 
Article publicat en dues parts a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 18 de desembre i dimenge 26 de desembre del 2010

Amb bones paraules
 

Sobre parc, aparcar i aparcament


Gabriel Bibiloni
 

Encara que a molts la paraula parc els pugui semblar més anglesa que el Big Ben, la realitat és que és un mot francès i de nissaga ben llatina. Paraula francesa medieval, derivada del llatí parricus ('clos'), i aquest, derivat de parra ('parral', 'reixat'), d'on ve la nostra parra, parenta llunyana, doncs, del Central Park de New York. El mot francès significa originàriament 'extensió gran de terra destinada a la cria d'animals en llibertat', i del francès passà amb aquest significat a l'anglès, on ja es documenta en temps medievals. En època moderna ha passat de l'anglès a la majoria de llengües (italià parco, espanyol i portuguès parque, alemany i altres llengües germàniques park, esperanto parko, etc.) i ha pres diversos significats (parc nacional, parc urbà, parc d'estacionament, parc infantil, parc d'artilleria, parc tecnològic, parc zoològic, parc d'atraccions, parc d'ordinadors, etc.).

 

Sembla que aparcar és un derivat de parc, però això és una il·lusió etimològica, si em permeteu el terme, paral·lel a il·lusió òptica. Aparcar és simplement una paraula agafada de l'espanyol, com tot el lèxic relacionat amb l'automoció (cotxe, intermitent, baca, carretera, autopista, carril, rotonda, etc.). Hauríem fet aquest derivat sense la subordinació del català a aquella llengua? Segurament no. I aquí cal parlar de dues coses: el lexema parc i el mecanisme derivatiu que genera verbs amb el prefix a- i un lexema nominal. Pel que fa al lexema, les llengües del nostre voltant fan servir o bé la solució anglesa (anglès to park, italià parcheggiare, derivat de parcheggio i aquest derivat de parco), o bé la solució francesa, estacionar (francès stationner, portuguès estacionar). Estacionar és paraula difosa pel francès, llengua que ha creat el mot derivant-lo de station. I aquest surt del llatí statio, que significa 'el fet d'estar dret, immòbil', derivat de stare. Després significà el fet d'aturar-se i el lloc on un s'atura (d'aquí les estacions del Via Crucis, dels trens, dels autobusos, de taxis, etc.). L'espanyol i el portuguès tant diuen aparcar com estacionar, si bé amb algunes diferències estilístiques. En els països hispanoamericans no es diu aparcar sinó parquear (i en els de més al sud, estacionar). Un català no interferit per l'espanyol tant podria recórrer a una solució com a l'altra. Però a mi em pica especialment la qüestió morfològica, el verb fet amb el prefix a- (aparcar) que el català calca submisament.

 

La qüestió dels verbs formats amb prefix a- és enormement complexa i reclama un estudi urgent i profund. Aquí només el puc començar a embastar. Diguem només per a enunciar el tema que aquest recurs és molt productiu en espanyol, però que l'hem de sotmetre a revisió en català. Mentre en castellà es diu acondicionar, acorazar, ametrallar, amueblar, atormentar, atravesar, etc., nosaltres idem condicionar, cuirassar, metrallar, moblar, turmentar, travessar, etc. Però a més d'aquests mots, que no ofereixen cap dubte normatiu, hi ha una llarga llista de verbs formats sense el prefix, que són usuals en la llengua medieval (canalar, consellar, graciar, llunyar, ruïnar, talaiar, etc.) i que avui es diuen amb el prefix a-. Fora de l'espanyol, les llengües romàniques tenen una clara preferència per la derivació sense prefix, sobretot en paraules noves: esp. acordonar, fr. cordonner, it. cordonare; esp. acotar, fr. coter, it. quotare; esp. afrancesar, fr. franciser, it. francesizzare; esp. ajusticiar, fr. justicier, it. giustiziare; esp. apuñalar, fr. poignarder, it. pugnalare; esp. asalariar, fr. salarier, it. salariare; esp. arruinar, fr. ruiner, it. rovinare; esp. acorazar, fr. cuirasser, it. corazzare; esp. ametrallar, fr. mitrailler, it. mitragliare. No dic —ben alerta— que no hi hagi en català verbs ben genuïns formats amb el prefix a (abraçar, acaramullar, aferrar, afluixar, agafar, agenollar, allargar, aparellar, aprimar): dic que hauríem de revisar la genuïnitat del fenomen globalment i especialment pel que fa a les paraules modernes. Per exemple, no sabem per què Fabra va preferir metrallar a ametrallar i, en canvi, va prescriure afusellar i no fusellar, com la nostra intuïció diu que hauria de ser.

 

Doncs bé, deixar un auto aturat a un lloc destinat a aquest efecte es diu en totes les llengües veïnes o bé estacionar o bé una paraula formada sobre parc, però sense aquest prefix a- (anglès to park, alemany parken, italià parcheggiare, espanyol americà parquear, romanès parca, i també en francès existeix parquer). Sembla bastant evident que aparcar, amb el nostre obscur prefix, és una conseqüència automàtica de la dependència del català a l'espanyol, sense la qual probablement diríem estacionar o qui sap si parcar. Però ara només faig observació i descripció de la realitat. No sé ben bé quina paraula hauríem de preferir, en el cas que no decidíssim —com ja ha decidit la majoria— no fer problema de aparcar. Alguns col·legues defensen estacionar, però tot són opinions.

 

Del lloc destinat a estacionar vehicles se'n diu aparcament, un altre calc de l'espanyol que també té una "anomalia" morfològico-semàntica. Una altra, a més de la hipotètica anomalia de la a inicial. Efectivament, el sufix -ment serveix per a fer derivats que designen una acció determinada (trencament, pagament, advertiment, etc.), no el lloc on es fa una cosa. L'aparcament, en tot cas, seria el fet d'aparcar. Si em permeteu el to, dir aparcament d'un lloc on hi ha autos estacionats és com si d'un cementeri en diguéssim un enterrament. Tanmateix, podem ser indulgents amb aquesta metonímia, que altres llengües practiquen amb la paraula estacionament. Com es diu en les altres llengües del lloc per a estacionar els vehicles? En anglès es diu car park (anglès britànic) o parking lot (anglès americà). En anglès parking vol dir només l'acció d'estacionar, no el lloc. Van ser els francesos, que per un procés semblant al de l'espanyol, van inventar el parking (lloc), una paraula "anglesa", doncs, creada en francès, com el footing, un altre curiós fals anglicisme, en aquest cas creat per espanyols. Amb tot, la Commission Générale de Terminologie et Néologie recomana parc de stationnement. El fals anglicisme parking s'ha estès a diverses llengües, i és paraula incorporada al DIEC, com a sinònim secundari de aparcament (lloc). En alemany es diu Parkplatz (lloc d'estacionament), en italià parcheggio i en portuguès parque de estacionamento o simplement estacionamento. Com es veu, hi ha per a remenar i triar. Crec que jo triaria parc d'estacionament.

 

Finalment, voldria parlar d'un significat especial de aparcar que ha creat l'espanyol: el significat de 'deixar un afer pendent' ("no hi va haver acord i el tema es va aparcar"). Si no vaig errat, aquest és un significat d'origen metafòric exclusiu de l'espanyol. Aquesta accepció, doncs, s'ha de considerar un hispanisme semàntic. Aquest és un significat d'origen metafòric exclusiu de l'espanyol. Aquesta accepció, doncs, és un hispanisme semàntic.

 
5)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 161)
 

Diners, dinars i dinades

 

Antoni Llull Martí
 
Poc més de dos segles abans de néixer Jesucrist, a Roma encunyaren una moneda d'argent a la qual denominaren denarius, mot que volia dir ‘de deu', perquè que valia deu asos. Arribà un moment en què l'as havia sofert una tremenda desvalorització, i aleshores ja resultava poc pràctic per al comerç. La popularitat de la nova moneda arreu de l'Imperi donà lloc, dins l'edat mitjana,
que dins molts de regnes es posassin en circulació monedes de valor similar i amb un nom derivat del d'aquesta, com el dinar dins l'Espanya musulmana, nom que encara es dóna a moltes monedes de països àrabs, el diner en la nostra llengua, dinero en castellà, dinheiro en portuguès, denaro en italià, i en francès denier, mot inusual avui en dia, reemplaçat per argent, però que es troba en algunes antigues frases fetes, com Je l'ai payè de mes deniers ‘Jo l'he pagat dels meus diners'. En el segle XIII el nostre diner valia molt poc i el rei En Jaume II féu posar
en circulació una moneda que en valia dos, a la qual es donà el nom de dobler, i que, en plural, reemplaçà diners per referir-se a mitjans econòmics, ús que perdura. Un sou valia dotze diners o sis doblers, i per això es deia de qualcú qui no sabia administrar els seus béns o disminuïa el seu cabal per circumstàncies desgraciades que «set doblers no li feien un sou».
 
Del mot diner en sortí en l'edat mitjana un derivat, dinada, que venia a coincidir amb un altre derivat del mot dinar (menjar), i això ha estat causa que es mal interpretassin algunes dites. Dinada era un conjunt de coses que es donaven per un diner, o de serveis que es prestaven per un diner. En alguns contractes de préstecs s'especificava que el deutor havia de restituir el deute una part en diners i un altre en dinades, és a dir, en productes o en serveis. I també es podia donar el cas que qualcú que prestàs alguns serveis els cobràs en diners o en dinades, o part en diners i part en dinades. I per això es digué que lo que no es paga en diners es paga en dinades, que, com a refrany, vol dir que allò que es deu s'ha de pagar d'una forma o d'una altra. Dinada pot esser també l'acte de dinar, i, certament, hom podria pagar un deute, més que de diners d'algun favor a atenció rebuda, convidant a dinar, però està clar que el refrany esmentat es refereix a deutes en general i a l'altre tipus de dinada.
 
 
 
6)

Escriure... i en valencià

 
Quan des de la falla la Via de Tavernes em van proposar que els fera una espècie de reflexió sobre el que significa per a mi escriure en la meua –nostra–  llengua. Jure que el primer que vaig pensar va ser: des de quan el món de les falles s'interessa per la cultura i per la llengua dels valencians? Probablement açò és un pensament simplista i fins i tot injust donat pel meu desconeixement quasi total d'aquest àmbit; però segur que a ningú se li escapa que aquesta és una idea ben generalitzada per a molta gent que relaciona inevitablement falles amb soroll, pólvora, música estrident i festa disbauxada.
 
Però bé, si des del món de les falles es plantegen fer llibres amb aquestes reflexions, deu ser perquè com a mínim realment les coses estan canviant.

Quant al motiu de l'escriptura (i en valencià), que era el tema inicial en qüestió, el primer que em ve al pensament és la idea de "literatura com a teràpia". És a dir, escriure per a trobar-te a tu mateix, explorar el teu interior i comprendre millor el món que t'envolta. I per descomptat que també per a comunicar-te amb el proïsme, amb els teus igual, perquè ja sabem que l'ésser humà és essencialment comunicatiu i amb una necessitat intrínseca de relacionar-se amb la realitat circumdant.
 
Aquesta és una qüestió que gent més dotada i preparada que jo haurà tractat a bastament.
 
Un altra cosa ja seria la qüestió de la vanitat que fa que hom vulga fer coses destacables, meravelloses o insòlites, simplement, perquè el món t'admire i lloe el teu saber. Hem de ser, però, condescendents amb el artistes. Diguem-ho clar d'una vegada: l'art, la literatura, el cinema, l'arquitectura i tot allò tan meravellós que ens ha deixat la creativitat de l'home, no existirien sense aquests bocins de vanitat que ens esperonen a realitzar coses així. L'anonimat o la modèstia no sempre s'escauen al tarannà humà.
 
També tenim, però, el tema de l'idioma en què escrius. Per què escriure en valencià i no en l'idioma que a tots ací ens han inculcat des que érem menuts? I que al capdavall és l'idioma en què podràs comunicar-te amb més gent?
 
La llengua, la parla humana és essencialment una eina formidable que hem desenvolupat els humans a través de la nostra evolució per tal de comunicar-nos i expressar-nos. Per a molts, allò més desitjable seria que existira una sola llengua (si fóra possible la d'ells?) i així la comunicació seria total i absoluta. Sense entrebancs idiomàtics. Recordem la llegenda bíblica de la Torre de Babel i el caos que originà.
 
Evidentment, però, això no és així. L'idioma és molt més que una eina de comunicació; o si més no, és més coses a banda d'això. La diversitat d'idiomes enriqueix la cultura humana, singularitza una cultura o un poble i ens dóna una forma particular de veure la realitat. Quan un idioma desapareix, desapareix amb ell tota una forma de veure i comprendre les coses, i també, és clar, s'hi esvaeix tot un poble –potser mil·lenari– o una nació.
 
Així que no es necessiten moltes més raons per a escriure en valencià. Vivim en una realitat històrica que ens va imposar una llengua que no era la nostra. Ens han educat majoritàriament en aquest idioma, i no obstant això, jo i molts altres, hem triat escriure en valencià perquè és la llengua que vam mamar des de xiquets a casa i al carrer, perquè és també la llengua d'aquesta terra i de la gent que hi ha viscut des de fa segles i, sobretot i sense voler semblar groller o massa taxatiu, escrivim en valencià (o en català occidental del sud, que dirien els lingüistes) perquè ens dóna la gana; així de clar ho expresse. Ens calen més raons encara?
 
Sico Fons

 
7)

Acord sobre l'ús no sexista de la llengua

 
 
8)
 
9)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 34)

 

El somriure

Ramon Sangles i Moles

 

No podem pas passar per alt el somriure, una qualitat molt difícil de protagonitzar bé, d'entreteixir-la en la parla. Només poden expressar alegria els cors plens de joia i de bondat. Precisament en aquests moments, mentre escric això, enterren, a la catedral de Milà, Mike Bongiorno, conductor durant més de cinquanta anys d'importants programes televisius italians que han captivat els seus espectadors; i ell tenia per lema i repetia a desdir «Alegria!».

 

Estar alegre no vol pas dir que no experimentem el dolor i les sofrences de la humanitat; estar alegre i repartir somriures a dojo no suposa pas caure en la superficialitat o en l'ablaniment del que requereix una conducció seriosa i feta amb autoritat. Al contrari, amb l'alegria hom fa seu el dolor i el patiment dels altres, alleujant-lo i curant-lo. Amb l'alegria es posen en ridícul els actes banals i es comanda com un rei, al qual no manca res i a qui tothom sent el deure d'obeir.

 

L'acte de somriure és sempre portador de vida, de felicitat, de benestar. Qui somriu senyoreja en el món i exerceix una atracció irresistible, ja que somrient captivem amb força l'altre.

 

Les persones tristes i de cara avorrida solament escampen tenebra i pesantor. Evidentment, en el curs de la vida hi ha alts i baixos, i, per això, no podem judicar mai cap persona si un dia la veiem afligida o amb la cara amargada. Recomanem vivament de ser molt sensibles i prudents en la manera de tractar-les i estimar-les. Nosaltres a l'inici d'aquest paràgraf ens referim a persones que es mantenen en aquell estat de tristor i que, fins i tot, ja l'han assumit i s'hi troben bé, detestant tota mena de correcció o canvi. A persones així les fem culpables del seu aspecte repulsiu i, a més, diem que no són aptes per a governar o ensenyar.

 

 
10)
 
Publicat en el núm. 60 de la revista Llengua Nacional, 3er trimestre del 2007, pàg. 32
 
Un cas de zeugma i un de perífrasi
 
Josep Ruaix
 
 

El zeugma «pot i ha de...»

 

Tothom sap que, avui i en el català del Principat, la perífrasi d'obligació es construeix preferentment amb 'haver de + infinitiu', en comptes de 'deure + inf.'. Però és lícit d'emprar el verb deure quan se sobreentén l'infinitiu1 i quan deure està en correlació amb poder. És més, en aquest darrer cas nosaltres creiem que cal evitar la correlació poder i haver de, perquè obliga a fer un zeugma.

En efecte, poder és un verb transitiu, mentre que haver (de) no ho és, cosa que comporta una manca de simetria (el terme que ve després de la preposició de sembla que sigui regit només per haver, no per poder). Per això, d'acord amb la tradició literària i la lògica gramatical, no sols hem de considerar la correlació poder i deure correcta, sinó que hem de titllar d'ultracorrecta l'altra. Exemples d'ús correcte:

 

•     ... la creença que els escriptors podien i fins devien prescindir de l'obra dels gramàtics (text de Fabra citat per Jané).

•     Si després d'una bufetada és ofert un bobò ... el polític pot, i deu, sospesar si convé a la seva tàctica d'acceptar-lo (text de C. Riba citat per Jané).

•     ... pot i deu servir de pedra de toc (Ruyra, Obres completes, p. 854).

  

Que la correlació de poder i haver de constitueix un zeugma violent (per tant, desaconsellable), es veu en un exemple com aquest: «Segurament, la tria d'unes o altres opcions podria i, en certes ocasions, hauria de venir condicionada per aquest fet.» És més, hi ha casos en què la combinació zeugmàtica és pràcticament impossible (si no canviem l'ordre dels mots); així, no sabríem pas construir altrament la frase següent: Pot i deu l'Església utilitzar els mitjans de comunicació social al servei de l'evangeli? (impossible: «Pot i ha l'Església d'utilitzar els mitjans de comunicació...?»).

 

1. Exemple: He fet tot el que devia = He fet tot el que havia de fer; ja que haver de no admet l'absència de l'infinitiu)

  

La perifrasi 'caldre + infinitiu'

 

 

La perifrasi 'caldre + infinitiu', no sempre és la millor solució des del punt de vista estilístic. Així, quan ja s'ha expressat un subjecte gramatical, al qual la perífrasi amb caldre es referiria, val més canviar-la per la perífrasi amb haver de. Exemple: «Quan hom desitja fer tractament de textos, li cal treballar amb ordinador» (millor: Quan hom desitja fer tractament de textos ha de treballar amb ordinador).

 

 

(Text extret del llibre Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui / 1, pp. 134-135)

 
 
11)
  
Article publicat en el núm. 60 de la revista Llengua Nacional, 3er trimestre del 2007, pàg. 31
 

Abusos verbals

 

David Casellas i Gispert

 

Últimament ens hem adonat que s'han posat de moda uns verbs, dels quals es fa un ús abusiu. Vegem-ne un exemple:

 

«Com que amb el temps les posicions es varen posicionar de manera prou clara, es formaren dos bàndols clarament definits» (Bernat Joan, Per un catalanisme liberal progressista, La Busca Edicions 2006).

 

El verb posicionar no consta en el diccionari Fabra (en cap de les seves reedicions) ni tampoc en el diccionari del IEC; en canvi, sí que l'han incorporat en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, editat per Enciclopèdia Catalana, si bé només amb un ús eminentment tècnic:

 

«1. aeron/mar Indicar, determinar les coordinades geogràfiques (d'una aeronau, un vaixell, etc.) 2. ofic/tecnol Posar mecànicament o manualment una peça, una eina, etc. en la posició òptima per a allò que hom vol efectuar...»

 

Amb tot, cap d'aquests significats no coincideix amb l'ús del verb en el text dessús citat, per la qual cosa en aquell exemple el neologisme posicionar és totalment innecessari, i el podríem substituir fàcilment per definir-se, situar-se, precisar, manifestar-se. En algunes altres ocasions, per a substituir aquest neologisme també podríem fer servir prendre posició, expressar l'opinió, declarar-se... Ha estat la pressió del món mediàtic, tan sotmès a la temptació de traduir literalment del castellà o l'anglès, si convé inventant paraules noves, que ens ha introduït recentment aquest mot que fa uns quants anys no necessitàvem per a res. Així mateix, també podem prescindir totalment del mot posicionament. Per què necessitem aquest mot si podem parlar de posició? No és més clar i més curt parlar de la posició dels sindicats que no pas del posicionament dels sindicats? Per què als periodistes els agrada tant de complicar allò que és ben senzill de dir?

 

Un altre verb semblant (encara que no del tot, ja que en aquesta ocasió sí que consta en els diccionaris normatius) el trobem en una notícia referida a un accident de trànsit:

 

«De resultes de l'accident el conductor i l'acompanyant de l'Alfa Romeo van resultar greument ferits, i van ser traslladats a l'hospital Josep Trueta de Girona. L'acompanyant del noi mort va resultar il·lès» (El Punt, 29-6-04).

 

Suposo que ja veieu on vull anar a parar; però, per si de cas algú no se n'ha adonat, redacto la continuació de la notícia, alterant-la per exagerar-hi la mania del periodista que l'ha redactada:

«La carretera va resultar tallada durant deu minuts i en va resultar una cua d'un quilòmetre i mig. El trànsit va resultar restablert a 3/4 de 10 del matí.»

 

Ara segur que tothom se n'ha adonat perfectament: el verb resultar es fa servir d'una manera absolutament forassenyada. Aquesta és una de les manies típiques dels periodistes, sobretot referint-se als accidents: sempre tothom resulta ferit, il·lès o mort, en lloc de quedar ferit, ferir-se, sortir-ne il·lès, morir... D'aquí a parlar com els barrufets, que sempre usen el verb barrufar per a qualsevol significat, només hi ha un pas. D'això en diem un mot crossa, una paraula que es fa servir amb significats molt diversos en lloc d'uns altres mots més adequats o precisos.

 

Per tant, feu una redacció que no resulti... (ep!, perdó, que no se m'encomani el tic), que no sigui feixuga per haver emprat abusivament un mot en uns contextos que no resultin... (rebufa!, una altra vegada!), que no siguin els més adequats. Feu servir sempre la paraula més adient.

 
 
 
12)
 

Mapa de la comunicació presencial

 

Joan Tudela

 

Comunicació presencial = comunicació oral + llenguatge no verbal. Dit d'una altra manera: és comunicació presencial aquella que no és comunicació escrita. Dit, encara, d'una altra manera: en la comunicació presencial, com el nom indica, hi ha una presència de les persones que es comuniquen (encara que la presència pot ser limitada a la veu, com quan parlem per telèfon). La comunicació escrita i la presencial funcionen de forma ben diferent. En el cas de la comunicació escrita, un emissor fa arribar un missatge escrit a un receptor i la comunicació es produeix entre l'escrit i el lector (l'autor del text no hi és present). En canvi, en la comunicació presencial emissor i missatge són percebuts pel receptor com una mateixa cosa; per tant, l'actitud corporal pot ser tan important com les paraules que diem.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com