InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 419 (dimecres 05/01/2011) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
A partir de divendres que ve, dia 7 de gener del 2011, només rebreu el
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana els subscriptors
d'aquest nou butlletí, no tots els subscriptors d'InfoMigjorn, com fins
ara.
Si encara no us hi heu subscrit, podeu fer-ho enviant un missatge a
l'adreça
infomigjorn@telefonica.net on heu d'especificar nom i cognoms i
l'adreça electrònica en la qual voleu rebre InfoMigjorn Cap de
Setmana.
1) Eugeni S. Reig - Begudes típiques
d'Alcoi
7) Llengua i emoció: Jornades per la
dignificació lingüística
1)
Publicat en EL PUNT dilluns 20 de desembre del
2010
Begudes típiques
d'Alcoi
Eugeni S. Reig
L'article de hui el dedique a parlar de quatre begudes
alcoianes: el café gelat, l'herberet, el nuvolet i l'ou imperial. Les dos
primeres les coneix tothom, les altres dues no
tant.
El café gelat
És una beguda
espirituosa de café característica d'Alcoi.
Per a elaborar el café gelat hem de tindre café torrat i mòlt de la
millor qualitat, alcohol etílic de 96 graus i aigua. El café es fica en uns
contenidors especials –una mena de calces– que es submergixen en l'alcohol i es
deixa en maceració durant deu dies o més. Després es retiren les calces amb el
café i s'hi afig l'aigua que calga per a obtindre una beguda d'una graduació
alcohòlica d'uns 17 graus. Cal aclarir que l'aigua que s'ha d'emprar per a elaborar el café gelat ha de ser de
molt bona qualitat a fi que no comunique cap sabor estrany a la beguda i permeta
mantindre l'aroma del café com més pur, millor. La més adequada és l'aigua
desmineralitzada, equivalent a l'aigua destil·lada. És un tema que conec bastant
bé perquè mon pare va ser representant d'una casa de tractament d'aigües i la
immensa majoria dels equipaments que es varen instal·lar en la indústria
alcoiana entre 1940 i 1970 els va vendre ell. Jo mateix vaig treballar uns
quants anys en aquella empresa, actualment
desapareguda.
Aquesta beguda va nàixer a Alcoi en la primera meitat del segle xix, en l'època de la revolució
industrial, com un estimulant per a ajudar a suportar les jornades laborals
d'aquell temps, molt llargues i molt pesades. La beguda es consumia sola o
barrejada amb gasosa. Actualment continua consumint-se i és molt popular en les
comarques de l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida, la Marina Alta i
la Marina
Baixa, sobretot en les festes de moros i cristians. Es beu sola
o en combinació amb diverses begudes, alcohòliques o no alcohòliques (cervesa,
orxata, refresc de cola, granissats diversos, llet i batuts diversos, etc.). Hi
ha un bon grapat de combinacions –més de quinze– i totes tenen el seu nom. Les
més conegudes i més consumides són la mentira (1/3 de café gelat i 2/3 de
granissat de llima), la negreta (1/3 de café gelat i 2/3 de cervesa), la
burreta (1/3 de café gelat i 2/3 de refresc de cola) i el
plis-plai (1/2 de café gelat i 1/2 de refresc de
cola).
El nom que els alcoians del segle xix varen donar a aquesta beguda va ser
café gelat, per a distingir-la del café calent o infusió de café.
La immensa majoria dels valencians usem habitualment l'adjectiu gelat amb
el significat de fred. En el cas que ens ocupa el significat de la
paraula gelat és, exactament, 'a la temperatura ambient'. Café
gelat és una denominació popular antiga, però també moderna perquè
actualment continua usant-se amb total normalitat. És un nom original i molt
encertat i és el que s'hauria d'haver usat com a denominació comercial de la
beguda. Durant molt de temps s'ha emprat la denominació café licor,
totalment inadequada perquè la beguda en qüestió no és un licor. Ara s'usa la
denominació geogràfica aperitiu café d'Alcoi. És una llàstima que els
alcoians no hagen tingut la personalitat d'imposar el nom genuí de la seua
beguda com a denominació comercial. I em dol molt dir-ho perquè jo sóc
d'Alcoi.
L'herberet
Anomenem herberet (o
herbero) a un aiguardent d'herbes típic de diverses poblacions del
migjorn valencià.
Per a elaborar l'herberet
posarem en maceració en un litre d'aiguardent de vi de 45 graus, un pessiguet de
cadascuna de les herbes següents, si és possible acabades de
recol·lectar:
Cantauesso (Thymus longiflorus)
Donzell (Artemisia absinthium)
Marialluïsa (Lippia triphylla)
Panical (arrel) (Eryngium campestre)
Poliol (Satureja
fruticosa)
Rabet de gat (Sideritis leucantha)
Sàlvia (Salvia officinalis)
Santònica (Stachis
heraclea)
Te de Mariola o rabet
de gat ver (Sideritis
hirsuta)
Te de roca (Jasonia saxantilis)
Timó (Thymus vulgaris)
Timó reial (Dictamnus hispanicus)
Es mantenen les herbes en maceració en
l'aiguardent durant tres mesos, transcorreguts els quals es filtra. Hi ha qui
preferix no filtrar-ho i deixar les herbes dins de la botella
perquè li agrada més que es vegen.
Aclariments
1) La fórmula que he donat per a elaborar l'herberet
és una de les més usades, però n'hi han moltíssimes més. Es poden emprar
fins a 40 herbes diferents. (També s'hi podria posar, per exemple, batafaluga,
betònica, fenoll, romer, ruda, camamirla dolça, tarongina, anís estrelat, fulles
de llimera, etc.). Uns n'hi posen unes i altres n'hi posen altres, uns n'hi
posen més i altres n'hi posen més
poques, depén de la recepta que a cadascú li haja arribat per tradició
familiar. Però el donzell i el timó reial sempre han de ser-hi
presents.
2) El cantauesso (abans Thymus longiflorus, avui Thymus moroderi) és un timonet propi del
territori lucèntic amb el qual es fabrica el licor aromàtic del mateix nom. No
li conec altre nom que el de cantauesso
(no cantueso), que no té res de valencià. La
planta que en castellà s'anomena cantueso és el que nosaltres anomenem
cabeçuda, caps d'ase, bofarull o tomaní (Lavandula stoechas) i no té res a veure amb el Thymus longiflorus. En el llibre La vegetació al nostre medi, els autors
assignen al Thymus longiflorus el nom
de tomello de capdell.
3) El poliol que he posat en la fórmula és
el poliol blanc (Satureja fruticosa),
que és el propi de les nostres terres. Però també seria igual de vàlid posar
poliol negre (Mentha pulegium) o fins i tot uns brinets de
cadascun.
El nuvolet
Anomenem nuvolet a un refresc que es fa posant a l'aigua (si és fresca, millor) una xorradeta
d'un aiguardent dolç i anisat que, en entrar en contacte amb aquesta,
l'enterbolix i fa que prenga l'aspecte d'un núvol.
En el capítol de la telenovel·la L'Alqueria Blanca que va emetre Canal 9
el diumenge 21 d'octubre del 2007 a la nit, hi ha un moment en què
un personatge li demana al cambrer del bar del poble “una paloma” i el cambrer
li pregunta, fent brometa, “¿que vole o que no vole?”. Després es veu com el
cambrer té en les mans una botella d'aiguardent. És evident que el que el
personatge en qüestió demanava era un nuvolet. En castellà, eixe refresc es
diu una paloma, probablement perquè
l'enterboliment que es produïx quan entra en contacte l'aiguardent amb l'aigua
recorda un colom blanc volant. Ja sabem que, en castellà, un colom es diu una paloma. Els catalans, a aquesta
beguda, l'anomenen marsinada, vocable
que podem trobar en el DOPV. Però la
denominació popular valenciana, ben viva encara, és i ha sigut sempre nuvolet.
Considere lamentable que la televisió pública valenciana, que hauria de
defendre i potenciar el nostre lèxic genuí i ajudar a què cada vegada es parle
un valencià més autèntic i més digne, contribuïsca a empoblr i castellanitzar la
nostra llengua. Lamentable i vergonyós.
En el Diccionario de uso del
español de María Moliner trobem que la setena accepció de la paraula paloma és: «Bebida compuesta de agua y
aguardiente anisado». També s'usa en castellà, amb el mateix significat, el
diminutiu palomita.
No hi ha cap diccionari valencià o català, antic o modern, que assigne el
significat definit a les paraules paloma o palometa, excepte el diccionari del SALT
3 que en la sisena accepció de l'entrada palometa diu: «Beguda elaborada amb aigua i anís o cassalla.» Trist paper
el d'aquest diccionari: actuar com a cavall de Troia per a introduir de manera
subreptícia en la nostra llengua castellanismes
innecessaris.
Només em resta afegir que si en lloc d'afegir-li a l'aigua una xorradeta d'aiguardent se li n'afig
una bona xorrada, en eixe cas el refresc rep, per raons obvies, el nom de tempesta.
Tenim un poble creatiu i enginyós que inventa noms propis i adequats per
a cada cosa, ¿quina necessitat tenim d'adoptar els de la llengua
veïna?
L'ou imperial
Els
alcoians anomenem ou imperial a una beguda reconstituent que s'elabora de la
manera següent: es posa en un got un rovell d'ou i una o dues cullerades de
sucre (al gust) i es bat fins que quede una barreja homogènia. S'hi afig, a poc
a poc, sense deixar de remenar-ho, llet calenta fins a omplir el got. Aquesta
beguda s'ha considerat tradicionalment un remei eficaç contra els catarros. Si
s'usa com a reconstituent, no cal que la llet estiga calenta. Pot estar tèbia o,
fins i tot, fresca.
La denominació ou imperial és la que conec d'Alcoi,
però la denominació més generalment usada pels valencians és ou celestial.
2)
Publicat en el diari ARA dimarts 21
de desembre del 2010
Sembla lògic que de lògic fem
lògica i no pas logica, com de músic fem música i no
pas musica. De fet, en la llengua popular existia music i també
musica. Jo encara tinc un os de la musica. Per la mateixa regla de tres
sembla que hemiplègic ens porta a hemiplègia, com
estratègic ens porta a estratègia. Totes dues són paraules que
vénen del grec passant pel llatí, i res no sembla justificar que una sigui plana
i l'altra esdrúixola. La veritat és que fa força estrany que hàgim de dir
hemiplegia, paraplegia i tetraplegia.
El motiu deu ser que en un cas pesa
més l'arrel culta que en l'altre, però la norma ha de pensar també en l'usuari.
Ahir a La Marató es va sentir de tot, perquè violentar regularitats i
contradir l'ús sempre genera inseguretat. Parlar bé exigeix esforç i disciplina
però una norma més regular també hi ajudaria. Per posar l'accent a un cultisme
s'ha de tenir en compte la llengua d'origen però també, i potser més encara, la
d'arribada.
Fer la norma des de l'erudició no hauria de portar a fer-la
per a erudits. S'ha de fer pensant en el carrer, i escoltant el carrer. En el
camp de les malalties tinc la impressió que amb els accents no hem tingut gaire
sort.
Us en faig una petita tria:
èczema, medul·la, torticoli, diòptria, acne . Si al costat de
variça el DIEC admet variu , potser ja seria hora que en algun
altre cas acceptés també, al costat del terme erudit, la forma popular.
3)
Publicat en el blog de Víctor Alexandre dilluns 27 de desembre
del 2010
Víctor Alexandre
Fa cosa d'un mes i mig, l'emissora nord-catalana Ràdio
Arrels llançava un SOS a la societat arran de la greu situació que travessava
per culpa del deute impagat de la Generalitat. El deute total era de 52.200
euros i corresponia a una part de l'any 2009 i a la partida del 2010. Cosa que
va fer que l'emissora -amb una plantilla de sis persones i una trentena de
voluntaris- es veiés obligada a acomiadar un treballador com a mesura immediata
per reduir despeses, fins i tot bàsiques, com aquesta, i a demanar ajuda en
forma de petites aportacions que li permetessin afrontar el dèficit i els costos
del 2011. Per sort, com sabem, la resposta de la gent va ser molt positiva. Però
encara ho va ser més l'efecte que va tenir en el govern de Catalunya. I és que
no hi ha res que faci més por a aquells partits que es vanten de catalanistes
que la difusió de la contradicció entre allò que diuen i allò que fan. És a dir,
que va ser el rebombori mediàtic, no pas cap convicció catalanista ni sentiment
de país, el que va obligar el govern a rectificar en plena campanya electoral i
a pagar 30.450 euros. Amb tot, el tripartit ha marxat deixant Ràdio Arrels amb
un deute de 21.750 euros que el nou govern haurà d'afrontar.
Hom es pot preguntar com és possible que la direcció
d'Esquerra, tan catalanista ella -la mateixa que no va moure un dit per salvar
la llibreria Ona de Barcelona-, dediqués voluntàriament un milió d'euros a la
protecció de les llengües amazòniques i que, en canvi, es negués a complir el
seu compromís de protegir la llengua catalana. Sembla el joc dels disbarats,
certament. Qui sap, potser és que Ràdio Arrels no regala llances com fan els
shuars amazònics en senyal de gratitud. El líder shuar, Luis Kuash, agraint al
poble català la donació del milió d'euros, va donar una llança a Carod-Rovira i
aquest, en lloc de lliurar-la a la Generalitat,
se la va endur a casa seva tot creant un conflicte diplomàtic
i fent que el líder shuar, empipat, digués: "Si em donen alguna cosa com a
president de la Federació Shuar, no puc endur-me-la a casa meva o a la meva
habitació. És un record de l'home i de la dona Shuar al poble català". Va ser
així com, davant la negativa de Carod a desprendre's de la llança, els shuars es
van veure obligats a enviar-ne un altra a la Generalitat. Ràdio Arrels, com
diem, no regala llances, però fa una tasca extraordinària en favor de la llengua
catalana en la part del nostre país dominada per l'Estat francès i té molts
projectes, com ara l'obertura de delegacions al Vallespir, a
l'Alta Cerdanya i al Conflent.
Esperem que el nou govern de Catalunya sigui més receptiu a
aquests projectes del que ho ha estat el govern anterior i que, a banda
d'eixugar el deute heretat i d'abonar la partida del 2011, prengui consciència
del panorama desolador que, lingüísticament parlant, oferiria la Catalunya del
Nord sense Ràdio Arrels. Una emissora que aquest 2011 celebrarà els seus trenta
anys d'existència.
4)
Article publicat en indirecte.cat dilluns
27 de desembre del 2010
Funciona, la immersió lingüística al Principat de Catalunya? Ara que ja
fa més de vint-i-cinc anys que segons la llei s'aplica als centres educatius no
universitaris (i en altres àmbits) és un bon moment per
preguntar-nos-ho.
Seguint les lliçons magistrals de retòrica que ens va
impartir en Sandro Rosell, no em mullaré (d'acord, se m'escapa el riure per sota
el nas) i simplement esgrimiré quatre motius per dir que sí que ha funcionat i
cinc raons per argumentar que ha estat un (absolut) fracàs.
Ha funcionat
perquè gràcies a aquesta llei la canalla no és separada per motius d'origen, ni
de llengua, ni polítics. Tots a la mateixa escola, com ha de ser per cohesionar
un país.
Ha funcionat perquè alguns alumnes que no haurien estat mai en
contacte amb el català han tingut l'oportunitat de conèixer-lo.
Ha
funcionat perquè, fins ara, gairebé tothom ha dit que era un mètode exemplar i
ha generat un fort consens. De fet, la llei d'immersió lingüística va ser
aprovada pel Parlament de Catalunya per 133 vots d'un total de 135, amb el
suport de CIU, PSC, PSUC, UCD i només amb la negativa del Partido Socialista de
Andalucía, que no va trigar a desaparèixer del panorama polític.
Ha
funcionat perquè si busquem una mica trobem joves d'origen no catalanoparlant
que ara s'expressen en la llengua de Jaume Pastallé amb total
normalitat.
Però, de la mateixa manera, també podem sentenciar que ha
estat un fracàs absolut.
Ha estat un fracàs perquè continua havent-hi una
part important de la societat que mostra un rebuig notori vers el català, i
perquè certs alumnes apliquen el blingüisme passiu, és a dir, el professor se'ls
dirigeix en català i ells responen en espanyol. I santes pasqües.
Ha
estat un fracàs perquè pots anar a un bar, demanar un cafè amb gel i que et
posin un cafè amb llet. Sí, sí, això és cosa de la immigració (que diria
l'Anglada) però no només, no ens enganyem, eh!
Ha estat un fracàs perquè
al Principat hi ha (fent un capmàs) la meitat de la població que és bilingüe i
l'altra meitat que és monolingüe, i si són monolingües sempre són
castellanoparlants (ves tu quina cosa!). Quan passa això, tard o d'hora, la
llengua que tothom sap parlar és la que preval i l'altra mor. Català caput,
doncs.
Ha fracassat perquè el català continua estant per sota de la
llengua castellana pel que fa a l'ús, i el que pretenia aquesta llei era
aconseguir situar-les en un punt d'igualtat.
Ha fracassat perquè malgrat
el que dicta la llei, se sap i és profecia que no a tot arreu es compleix, i hi
ha centres educatius (i no només els privats, que això ja és tot un altre
tema) en què els professors es dirigeixen en espanyol als alumnes, en què els
llibres no són en català i en què les cartes als pares (i mares) s'escriuen en
altres llengües (normalment una de concreta). Per ser pràctics, diuen alguns.
Sí, per ser pràctics a curt termini, però a la llarga... a la llarga és
continuar condemnant el català a l'ostracisme, a ser un ornament gairebé
folklòric, no un objecte necessari, que és l'única manera de potenciar-lo de
veritat.
Vistos aquests arguments, ara és el vostre torn. La qüestió no
és si el Tribunal Suprem o els pares que s'han queixat tenen raó. Si es tenen
dos dits de front i un mínim coneixement de sociolingüística cal dir (i ben fort
) que no.
(Espai destinat als vostres insults cap al Tribunal Suprem
i cap a les famílies denunciants i els partits polítics que els donen
suport. O també per llegir el poema que
vaig penjar l'altre dia.)
El tema és si amb una immersió
lingüística així n'hi ha prou per salvar la llengua, l'única llengua pròpia del
nostre país, no ho oblidem. Vosaltres direu.
5)
Article publicat en el DIARI DE BALEARS
dimecres 29 de desembre del 2010
Feliĉan novan jaron,
esperança!
Bartomeu Mestre i Sureda
"Balutxo"
Fa quinze dies, els amics Josep Maria Solé i Sabaté i Ferriol Macip Bonet
presentaren Història de l'esperanto als Països Catalans, un tercer volum que
tracta, de manera amena i rigorosa, aspectes diversos del moviment entre 1900 i
1940. La premsa illenca no se n'ha fet ressò, tot i la petjada històrica i
cultural de les Balears reflectida a les ponències de Xavier Margais,
historiador i autor, entre d'altres llibres, d'El moviment esperantista a
Mallorca i Elisabet Abeyà, traductora, escriptora i impulsora de l'escola Mata
de Jonc. Margais publica en el nou volum: El moviment esperantista a Mallorca:
Una víctima més de la repressió franquista, Noves sobre l'esperantisme a Maó i
L'esperanto, l'esperantisme i la seva relació amb alguns règims, mentre que
Abeyà hi aporta Joan Mascaró: Entre Orient i Occident.
A final del s.
XIX, Lluís Llàtzer Zamenhof, un oftalmòleg polonès d'origen jueu, publicà la
primera gramàtica per establir una llengua universal complementària, perquè
creia que els conflictes entre nacions derivaven de no disposar d'un codi
neutral comú. Sobre 16 regles, sense excepcions, i un vocabulari procedent de
molts d'idiomes, encara que fonamentat sobre el llatí, l'esperanto s'expandí a
Rússia, Amèrica, la Xina i el Japó. A Europa, al principi, s'encerclà en àmbits
d'alta cultura i professions liberals. El 1905 se celebrà el primer Congrés
Universal que, excepte els anys de les guerres mundials, s'ha celebrat anualment
amb la participació destacada dels Països Catalans: 1909 a Barcelona, 1925 a
Mallorca i 1993 a València. L'esperantisme va néixer amb valors que van més
enllà dels estrictament lingüístics. És un moviment que juga a favor de
l'enteniment entre els humans, per un món més just i solidari. Això constitueix
la interna ideo de l'esperanto, connotat de pacifisme i de germanor entre els
pobles. És fàcil deduir que, amb aquest objectius, patiria repressió. Un dels
grans defensors del nou idioma, Lleó Tolstoi, va veure com, després de
col·laborar en la revista, La esperantisto era prohibida a tot l'imperi rus per
la censura dels tsars. Les vicissituds del s. XX jugaren sempre a la contra. La
Gran Guerra i la mort, el 1917, de Zamenhof provocaren una reculada, però quan
l'esperanto va revifar va prendre embranzida entre la classe treballadora, fins
al punt que era conegut com "el llatí dels obrers". A Alemanya, on gaudia de
gran popularitat, Hitler la criminalitzà a Mein Kamf qualificant l'esperanto de
"llengua universal de la conspiració jueva".
També Stalin, l'any 1937,
la va denominar "llengua d'espies" i, a més de prohibir-la, va ordenar
l'assassinat d'esperantistes. La insurrecció feixista militar de Franco també va
significar repressió. La Segona Guerra Mundial va dividir el món en dos grans
blocs, representats per Rússia i els Estats Units, i caps d'ells no va tenir el
més mínim interès per potenciar una llengua neutral per a tothom. Un cas no
gaire divulgat, que ultrapassa l'anècdota i s'endinsa en la política
internacional, és el de la República de l'Illa de les Roses. Construïda l'any
1964 al mar Adriàtic, a 12 km de la costa, amb permís del govern italià, era una
plataforma de 400 m² on s'instal·laren establiments comercials, una oficina
postal i una emissora de ràdio. En proclamar la independència la nit de Sant
Joan de 1968, adoptà l'esperanto com a llengua oficial. La marina italiana va
procedir a dinamitar aquella illa artificial que recordava
Utopia.
L'esperanto va recular per allò que va combatre: les guerres i
les dictadures. Ens hem de retre a la fatalitat i donar la raó als repressors?
Si no han prescrit el pacifisme ni els ideals d'igualtat, val la pena lluitar
per a que els drets lingüístics siguin un complement indissoluble dels drets
humans. Avui n'hi ha que presenten l'esperanto com un intent fracassat i,
malgrat la repressió i les peripècies patides, l'esperanto és una magnífica i
ben vigent idea que defuig l'estereotip que li assignen alguns com a relíquia
del passat o invent romàntic. El 1994, l'economista alemany Reinhard Selten, era
el tercer parlant d'esperanto que guanyava un Nobel. Quatre anys després,
William Auld era candidat al premi per la seva obra en esperanto. Només són
exemples, però destaquen la potencialitat d'un idioma que es resisteix a
claudicar davant de l'envestida anorreadora de la globalització. Al marge de la
nostra història, al marge de les aportacions de Joan Amades, Carles Riba, Andreu
Nin, del margalidà Joan Mascaró i altres col·laboradors de La Nostra Terra,
potenciar l'esperanto com a llengua complementària és també preservar el català.
Avui internet ha reanimat l'esperanto i es troben cursos senzills que, en 14
lliçons, brinden una perspectiva pràctica d'aquest idioma regular, ben pensat i
creatiu. L'esperanto ens obri al món per rebre informacions que no interessen
als mitjans o que esquiven la censura. Elisabet Abeyà hi afegeix: "Em permet
passar bones estones amb un grup d'infants i tenc la il·lusió (ves a saber si és
cert!) que, a més a més d'ensenyar-los una llengua, els ajud a construir uns
valors, ja que ens escrivim amb grups d'infants d'altres països i crec que tot
això fa pau". Doncs, això: facem pau sempre, des de la llibertat, en català i en
esperanto!.
6)
Les famílies que vulguin escolaritzar els seus fills en català al País
Valencià a qui se'ls negui aquest dret poden reclamar-lo amb les sentències del
TS que han tocat de mort la immersió lingüística a Catalunya. Així ho ha
confirmat la vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ),
Gabriela Bravo, que aquest dimecres recordava que "qualsevol ciutadà pot
invocar" una sentència del TS si considera que s'estan vulnerant els seus drets,
ja que aquestes "creen jurisprudència" i vinculen la resta de tribunals de
l'Estat espanyol.
Així, qualsevol ciutadà d'un territori oficialment
bilingüe a l'Estat espanyol pot exigir l'escolarització del seu fill en
qualsevol dels idiomes oficials. Per tant les desenes de milers d'alumnes que al
País Valencià que no poden continuar l'ensenyament a Secundària amb el català
com a llengua vehicular per manca de places de la Generalitat poden demanar
empara al TS en base a aquesta sentència que els garanteix el dret a rebre tota
l'educació obligatòria en centres depenents del govern valencià. Naturalment
això també garantiria el dret dels pares a demanar l'ensenyament en castellà a
pobles on només hi hagi línia en valencià.
És el cas per exemple d'una
familia de Biar (la Vall de Biar, l'Alt Vinalopó) que ha presentat al TS un
recurs de cassació per no haver pogut escolaritzar el seu fill de 12 anys en
castellà. Mitjançant l'Asociación Nacional por la Libertad Lingüística (ANLL),
la família havia recorregut la negativa de la Conselleria d'Educació del govern
valencià d'escolaritzar el menor el castellà, recordant que la "Llei d'Ús i
Ensenyament de Valencià" (LEV) considera Biar un municipi catalanoparlant i per
tant no hi ha obligació de tenir línies d'ensenyament vehicular en castellà. El
Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) va donar la raó a la Conselleria
i va desestimar la reclamació de l'ANLL. Ara però ha recorregut la sentència al
Suprem, en espera que com ha passat amb les sentències del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya (TSJC), el TS les anul·li i acabi donant la raó a la
família.
En el recurs de l'ANLL al TS a part també s'hi planteja la
inconstitucionalitat de la LEV perquè en certs casos impedeix l'escolarització
en castellà (per exemple, en municipis considerats valencianoparlants sense
prous línies), fet que al seu entendre contradiu la Constitució
espanyola
7)
Cinga
Fòrum '11
Llengua i emoció (2)
Jornades per
la dignificació lingüística
Fraga (Baix Cinca), divendres
11-3-11 i dissabte 12-3-11
Franja
de Ponent i creativitat. Propostes pràctiques i concretes per a viure en
català.
Programa:
- Divendres, 11-3-11,
Restaurant Sanara (Cegonyer, 18).
21:00: Sopar-tertúlia amb motiu
dels 100 números, 10 anys de Temps de Franja a càrrec de Màrio
Sasot, director de la revista, i Francesc Ricart, articulista
d'opinió.
- Dissabte, 12-3-11,
Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç, 12).
10:00.- Obertura a càrrec de Pep Labat,
president de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, IEBC.
10:15.- Ponència Llengua,
injustícia i veritat a càrrec de Jordi Bilbeny, historiador. Presentarà:
Joaquín Paris, professor de l'IES Ramón J. Sender.
11:00.- Ponència L'imaginari
col·lectiu a càrrec de Rosa Calafat, lingüista. Presentarà: Hugo Sorolla,
estudiant de lingüística.
11:45.-
Descans
12:15.- Presentació de
Quedem, programa de cohesió social i promoció de la llengua, a càrrec de
membres d'Òmnium Cultural de Ponent.
12:45.- Ponència Com es
transmet l'amor per la llengua? a càrrec de Josep Maria Terricabras,
filòsof. Presentarà: Berta Menén, estudiant de
psicopedagogia.
Organitza: Fogaril i Calaixera i
l'Institut d'Estudis del Baix Cinca. Amb el suport d'Òmnium Cultural de Ponent i
la col·laboració del Casal Jaume I de Fraga.
Programa complementari del cap de
setmana:
Dissabte 12-3-11:
16:00: Cafè a càrrec del Casal Jaume I
de Fraga en el Sanara.
17:00: Visita per la Fraga antiga. Punt de trobada:
rotonda del Sotet.
Diumenge 13-3-11:
10:00: Visita al Museu de la Mina de Mequinensa i
altres espais culturals d'interès. Punt de trobada: plaça de l'Ajuntament de
Mequinensa.
Nota: Totes les
propostes són de franc.
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.