InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 414 (dimarts 28/12/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
2) Vicent Sanchis - Perdem cada batalla
 
3) Ferran Suay - Torturar les dades
 
 
5) Eugeni S. Reig - Els hipocorístics usats en valencià com a nom de persona
 
 
7) Ramon Sargatal - L'hora dels mestres
 
 
 
 
1)
 
Publicat en indirecte.cat dimecres 22 de desembre del 2010
 

Perdem cada batalla

Vicent Sanchis

 
La part més activa i sovint més notable de la societat catalana es prepara de fa temps per guanyar la guerra. I això serà el dia que aquest país es declari independent. Victòria estranya i relativa, aquesta, perquè ningú no hi posa data. Es pot tractar, doncs, d'una guerra eterna. Mentrestant, n'hi ha que cada dia fan una batalla. I la guanyen. Primerament el Tribunal Constitucional i el Partit Popular van guanyar l'estatutària. Ara ho ha fet el Suprem. Sense atendre la jurisprudència prèvia del mateix Constitucional sobre el model d'ensenyament i basant-se exclusivament en l'apartat lingüístic de la sentència contra l'Estatut, aquest Tribunal ha suspès la immersió escolar. Caldrà que passi un cert temps per veure la magnitud de la derrota. En tot cas, una altra institució de l'Estat s'ha decantat pel conflicte. L'ha provocat i es pensa que el guanyarà. Potser un dia aquesta part modèlica de la societat catalana guanyarà la guerra de la independència, però, mentrestant, seria convenient no perdre totes les batalles.
 
 
3)
 
Publicat en EL PUNT dissabte 18 de desembre del 2010
 
L'expressió s'aplica a una pràctica comuna entre alguns científics (que no una pràctica científica), que consisteix a aplicar diversos tractaments estadístics a un conjunt de dades, fins que s'aconsegueix que proporcionen resultats favorables als seus punts de vista. No cal dir que no és una bona pràctica. Cal dir , però, que les revistes científiques més prestigioses són força reticents a acceptar articles elaborats mitjançant aquests procediments de dubtosa qualitat ètica i nul·la utilitat científica.
 
Afortunadament per a ells, el govern valencià no necessita publicar res en revistes científiques. Ja tenen a la seua disposició —i a la del seu partit— els mitjans públics que paguem entre tots els valencians, i una bona colla de mitjans privats però sobradament submisos i bavosament complaents.
 
És així com afirmen que el 93.9% de la població entén el valencià, i que el 76.7% sap parlar-lo. És veritat que no els ha calgut torturar massa les dades (i això que alguns d'ells deuen tenir la capacitat torturadora profundament inscrita en el seu ADN familiar i polític). S'han limitat a ajuntar els resultats corresponents a les persones que han declarat que l'entenien 'una mica' amb els dels que deien entendre'l 'bastant bé' i 'perfectament', per a obtenir la magnífica xifra d'un 93.9%.
 
Perquè ens en fem una idea, aplicant aquest procediment a les avaluacions acadèmiques, acabaríem amb el fracàs escolar, sense necessitat de costosos procediments com ara contractar més professors, traure els estudiants dels barracons eternament provisionals en què els han instal·lat, o invertir en formació del personal. Si ajuntem en un mateix sac tots els estudiants que suspenen amb una nota superior a 2, amb els que aproven, els que trauen notables i els excel·lents, podrem afirmar sense enrojolar-nos, que més del 90% dels estudiants triomfen al sistema educatiu. A l'altra banda, a la dels fracassats, només hi haurà aquells que no han estat capaços de superar una minsa nota de 2; probablement, menys d'un 10%. Ben mirat, és estrany que l'homenet que comanda la Conselleria d'Educació no haja pensat encara en aquesta possibilitat de maquillar els nefastos resultats de la seua gestió.
 
D'altra banda, si ens creiem les seues mentides, i sobretot si —com cal esperar— ells mateixos se les creuen, llavors és absolutament incomprensible que la Generalitat faça un ús tan escàs del valencià. Si més del 90% de la població l'entén, quin és el problema per a usar-lo? Per què els nostres representants públics parlen unes vegades en castellà i les altres en espanyol? Per quins set sous la publicitat institucional de la Generalitat utilitza majoritàriament el castellà? Per quins obscurs motius Canal 9 no emet ni una sola pel·lícula o sèrie en valencià? Si tothom l'entén!
 
Potser la resposta és que entre aquell 6.1% de persones que han declarat no entendre el valencià ni poc ni molt, s'hi compten molts dels membres del govern valencià i de les seues famílies. Són tots aquells que després de fer la preceptiva declaració d'amor etern i profund a la llengua dels valencians, parlen als seus fills en la dels castellans, i no se'ls escapa una paraula en valencià ni per casualitat. Potser és per això que inverteixen tants esforços i tants diners —dels nostres— per aconseguir que la majoria de la població ens acabem convertint en això que ells ja són ara: una colla de discapacitats lingüístics.
 
4)

25 anys fent sentir viva la llengua

L'Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua edita un volum commemoratiu dels primers 25 anys de les trobades i els aplecs d'escoles en valencià

Eva Garcia Pagán

L'escola Tramuntana va néixer el 1968 en un xalet petit del Vedat de Torrent i era un centre, com aquell qui diu, clandestí, sense cap reconeixement oficial. L'escola del Rotgle va néixer a Castelló el 1976 (expliquen) quan el fill d'una família valencianoparlant va tornar del parvulari parlant en castellà als de casa. El pare i la mare no es van voler resignar, van buscar un grup d'amics i van llogar una caseta per fer l'escola que volien. Els naixements de les escoles de les Carolines (barri de Benimàmet, València) el 1972, La Nostra Escola Comarcal (Picassent, 1973) o La Gavina (l'Eliana, 1975) van seguir procediments similars, en alguns casos, fins i tot amb els pares fent de paletes, pintors i de mestres. Perquè totes aquestes escoles són úniques, però en una cosa s'assemblen: el sentiment que va portar els fundadors a crear-les va ser el mateix, l'estima per una llengua que necessitava qui la defensés.
 
Ara, unes quantes dècades més tard, l'experiència d'aquestes i altres escoles, d'aquests mestres i d'aquests alumnes es recull al llibre Escola Valenciana. 25 anys de trobades, que testimonia amb la veu dels mateixos protagonistes les peripècies, les dificultats i les complicitats dels anys de lluita en defensa de la llengua i la cultura del País Valencià. “És la primera visió de conjunt que s'escrivia sobre l'Escola Valenciana”, explica l'autor del volum, el també professor Víctor Labrado, que s'ha servit de l'entrevista a una cinquantena de protagonistes de la història d'aquest moviment.
 
Labrado ha volgut explicar també com s'ha articulat la implantació del català a les escoles del País Valencià a partir de la llei d'educació en valencià i s'ha servit d'altres documents, com ara articles de premsa, moltes vegades contraris al desenvolupament de la llengua.
 
L'Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua, és una entitat cívica integrada per 24 associacions comarcals i d'àmbit de paísque té com a objectiu la normalització lingüística i la seva incidència en el sistema educatiu valencià. Va començar a treballar en l'ensenyament l'any 1984 –encara que els seus orígens es remunten a la dècada del seixanta i el naixement d'aquestes escoles clandestines– i el 1990, quan les primeres coordinadores es van federar, van començar les trobades d'escoles en valencià, uns aplecs lúdics i reivindicatius que ara reuneixen anualment unes 220.000 persones, entre pares, mares, alumnes i mestres, i que són l'objecte del llibre que dijous es presentava a l'Espai Vilaweb, a Barcelona.
 
“Volíem deixar constància del naixement d'aquesta entitat que té un lloc en la societat valenciana”, explicava Vicent Moreno, president de l'Escola Valenciana, “i explicar que el context d'allà és diferent del d'aquí”, deia a Barcelona. “Encara que recull el passat, aquest és un llibre de futur”, deia, “perquè cal donar-lo a conèixer a les noves generacions i als nous mestres”. I el missatge que vol donar és clar. “La llengua no morirà, segur”, deia Labrado, “està bé de salut, i si a un malalt li dónes mitja aspirina i se'n va de festa, no està terminal”, i afegia: “Potser sí que la mataran, però no serà de mort natural”.El llibre de Víctor Labrado ha estat editat per Francesc Vera i coordinat per Ricard Peris.
 
5)

Els hipocorístics usats en valencià com a nom de persona

 Eugeni S. Reig

 
Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo, Tomeu, Cinta, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, etc.) i no per darrere com fa el castellà (Trini, Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, etc.), encara que en alguns casos, ben poquets, el castellà ho fa per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chuso) i en altres casos l'origen és ben bé un altre (Pepe, Paco, Cholo, Chema, Pancho). Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de noms de persona a la castellana. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar més íntim ens acostem al castellà. En l'estiu del 2009, en el programa d’humor Socarrats que Canal 9 ens va oferir cada nit després del telediari, apareixia un personatge anomenat Bea, apòcope que tant pot ser-ho de Beatriu com de Beatriz. L’hipocorístic que correspon en valencià al nom Beatriu és Triu, no Bea. Un bon amic meu té una filla que es diu Beatriu i en casa li diuen Triuetes. ¡Quin hipocorístic més valencià i més bonic! ¡I quina llàstima i quina pena que els responsables de Canal 9 en sàpien tan poquet, de valencià!
 
6)
 
 
Sense cap intenció de voler apropiar-me indegudament dels coneixements i de la columna de l'erudit Albert Pla Nualart -que tenim la sort de llegir en aquest diari- voldria fer unes consideracions lingüístiques a propòsit d'una entrevista que acabo de sentir a Catalunya Ràdio. En Pere Mas, del Tot és molt confús , enraonava amb l'actor Jordi Banacolocha. L'artista, en un moment donat, ha dit això: "A mi, per abreviar, em diuen Banaco. Al meu pare li deien Colotxa." M'he fascinat.
 
La tradició catalana a l'hora d'escurçar els hipocorístics diu que, en general, escurcem per afèresi. És a dir: suprimim part del principi del mot. Colocha per Banacolocha, Txell per Mertixell, Nel per Manel, Quim per Joaquim o Pep per Josep. En canvi, l'espanyol tendeix a formar una paraula plana (ja són clàssics els Jose i els Míguel ) i també tendeix a escurçar per la part del final. Així tenim que a Esperanza Aguirre li diuen Espe i que hi ha un torero que es diu Rafi Camino. Però la influència de l'espanyol escombra la tradició catalana (i és per això que el pare era Colocha i el fill és Banaco). I així, avui en dia, es fa difícil trobar algun Vador, perquè hi ha molts més Salvas. Queden quatre Biels, però guanyen terreny els Sebas. I l'Asun goleja la Ció.
 
L'exemple més clar de l'efecte Banaco el trobem en un establiment de la ciutat de Barcelona. Els més grans deuen recordar que hi havia un diari que es va dir El Noticiero Universal. I deuen recordar també que era conegut popularment com el Sieru . Ara, allà on tenia la seu hi han fet un lloable restaurant. Es diu El Noti.
 
7)
 

L'hora dels mestres

Ramon Sargatal

Bé, feia temps que sentíem la torrentada i ja la tenim aquí. Irrompen els furiosos “cavalls de l'aigua”, com deia Espriu. Cavalquen les tres sentències del Tribunal Suprem contra la llengua catalana. Vénen per arrossegar-ho i desolar-ho tot, per eliminar el català com a llengua vehicular a l'escola.

Ha arribat l'hora de salvar els mots protegint-los amb la nostra convicció. Ja no s'hi valen tebiors ni sofismes. Després d'una pluja àcida persistent des de les televisions castellanes; després que uns quants polítics i funcionaris ressentits hagin obert les comportes de dins estant, la inundació abatrà l'últim dic de la resistència: l'ensenyament. Ja no ens quedarà cap recurs per catalanitzar els nens nouvinguts.

Ha arribat, doncs, l'hora dels mestres, ha arribat l'hora de la valentia. Ha arribat l'hora dels qui tenen el poder de debò. L'hora de la insubmissió democràtica i pacífica contra la injustícia i contra l'odi a tot el que som i a tot el que parlem. Com ja deia en un article de fa temps, el català no ens el salvaran ni els diputats ni els consellers ni els regidors, per necessaris que siguin uns i altres.

Només els qui estan en contacte diari amb els nens del país poden evitar el sadoll d'aquestes fúries castellanes que no estimen cap més llengua que la seva.

Confiem en vosaltres, mestres. I ens tindreu al vostre costat.

8)
 
Publicat en el diari ARA didendres 24 de desembre del 2010
 
La nadala del Suprem és difícil d'ignorar. Ja teníem damunt l'escalfapanxes les quatres felicitacions que no captura la xarxa digital (i com l'adoren els carters!), i amb la grossa arriba aquest "Felices Navidades y un 2011 vehiculado en castellano" . La freda, per no dir congelada, arriba l'endemà de la calenta: unes esperançadores declaracions del flamant nou director de la RAE, José Manuel Blecua.
 
Una feliç conjunció astral -passa fins i tot al Vaticà- ha posat al davant de la rància institució un home humil, savi i tolerant (com ho era el seu pare). Blecua no només s'adona que el castellà no corre cap perill a Catalunya i que és el català la llengua feble i amenaçada, sinó que, sobre la immersió, afirma una obvietat tan insòlita (dita en castellà) com que ell no ha d'opinar sobre el que estableix un Parlament lliurement elegit.
 
I, com cal esperar de qui és capaç de pensar al marge del nacionalisme (el de debò), té també una actitud molt més oberta davant la llengua. Diu amb tota naturalitat el que a algun almogàver autòcton li sembla una heretgia: "El fet que una paraula no sigui al diccionari no vol dir que no es pugui usar. Els escriptors i els diaris fan servir contínuament termes que no són al diccionari i no passa res". Ja diuen que déu tanca una porta i n'obre una altra, encara que, en aquest cas, primer ens l'hagi obert i després en hagi clavat un suprem cop de porta als nassos.
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com