InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 407 (dimecres 15/12/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - ¿Apropem
l'Estatut?
6) Presentació del llibre Quan la pluja no
sap
ploure
7) Presentació a Barcelona del
Diccionari de dubtes del català oral
1)
Publicat en EL PUNT dilluns 29 de novembre del
2010
¿Apropem
l'Estatut?
Eugeni S.
Reig
He llegit en la premsa que el 17 de novembre del 2010 es va fer una
jornada titulada “Apropem l'Estatut”. Sembla que, posteriorment, s'han fet, en
altres llocs, altres jornades amb el mateix títol. Que es facen jornades,
conferències i actes diversos amb la finalitat que els valencians coneguem
millor el nostre estatut d'autonomia em pareix molt bé. El que no em pareix gens
bé és el títol. ¿Per quin motiu “Apropem l'Estatut” i no “Acostem l'Estatut”?
¿Des de quan els valencians diem apropar i no acostar? Precisament
ens hem dotat d'un estatut d'autonomia per, a més de tindre el nostre propi
govern, defendre les nostres lleis, els nostres costums i, d'una manera molt
especial, la nostra llengua pròpia, allò que més ens caracteritza com a poble
diferenciat. Mal exemple d'aplicació de l'estatut d'autonomia donem si
maltractem la llengua emprant vocables que ens són aliens. I precisament en un
acte que es fa per a acostar l'estatut a la
població.
Jo vaig nàixer a Alcoi l'any 1942 i la meua llengua primera, la que vaig
aprendre dels meus pares des del bressol, va ser el valencià tradicional d'Alcoi
que els meus avantpassats s'havien passat de pares a fills des de temps
immemorials. La forma verbal que jo vaig rebre per tradició oral per al verb que
expressa la idea de dur una persona o una cosa més a prop d'un lloc determinat
és acostar i, ho dic sincerament, no recorde haver sentit mai al llarg de
la meua vida fins a temps relativament recents cap valencianoparlant –i n'he
sentit milers– que diguera apropar. El verb acostar el tenim
documentat l'any 1250 però podem estar ben segurs que ja es deia molts anys
abans. És un verb antiquíssim en la nostra llengua que ens hem passat de pares a
fills durant segles i segles. El verb apropar, en canvi, el tenim
documentat per primera volta l'any 1889. És un neologisme que té poc més d'un
segle de vida. I una cosa pareguda passa amb els adjectius pròxim –que
l'usem, com a mínim, des de fa quatre segles– i proper –documentat per
primera volta l'any 1880– i també amb els substantius acostament i
apropament. Apropar, apropament i proper són
castellanismes mentals. Com que el castellà de cerca fa acercar,
acercamiento i cercano, nosaltres copiem el mecanisme i de
prop fem apropar, apropament i proper. És un cas
claríssim de submissió lingüística.
Els escriptors valencians han usat sempre, des de l'edat mitjana fins a
l'actualitat, el verb acostar. Actualment, gràcies a la informàtica,
podem fer cerques molt fàcilment. Si disposem, per exemple, dels poemes d'Ausiàs
Marc, del Tirant lo Blanc o de l'Espill de Jaume Roig en format informàtic, i
comptem quantes voltes apareixen formes verbals d'acostar i derivats com
ara acostament, veurem que apareixen en moltes ocasions. Si fem la
mateixa cerca amb apropar, veurem que no n'apareix cap. Podem fer la
prova també amb obres actuals. He entrat en el Corpus Textual Informatitzat de
la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans –pot entrar-hi qualsevol
que tinga un ordinador i accés a internet, ja que és lliure i gratuït– i he
consultat quantes voltes varen usar el verb acostar –en les obres que
tenen recopilades en el Corpus, naturalment– els huit autors valencians que
relacione a continuació: Vicent Andrés Estellés (4 voltes), Martí Domínguez
Barberà (48 voltes), Joan Francesc Mira (32 voltes), Josep Pascual Tirado (5
voltes), Carles Salvador (7 voltes), Manuel Sanchis Guarner (7 voltes), Isabel
Clara Simó (22 voltes), Enric Valor (23 voltes). Després he repetit la cerca amb
el verb apropar i no he obtingut cap resultat en cap dels huit autors. A
tall de curiositat diré que en l'obra Nosaltres els valencians de Joan
Fuster, si comptem les voltes que apareixen formes verbals del verb
acostar o el substantiu acostament, en trobarem sis, però
d'apropar no en trobem cap ni una.
Podem afirmar que, a hores d'ara, l'ús del verb apropar i
derivats, a nivell de llenguatge popular, encara no ha penetrat en els parlars
valencians, excepte en el parlar d'Elx. Carles Segura Llopes, en el recull lèxic
del seu llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix
Vinalopó (Universitat d'Alacant, 2003), té l'entrada apropar i diu:
«Aproximar, esdevenir prop. Altr. denom. menys habituals acostar.» També
té l'entrada acostar que remet a apropar. Joan Carles Martí i
Casanova, bon coneixedor del parlar de la zona, m'ha assegurat que el verb
apropar és d'ús habitual a Elx en persones de totes les edats i tant a la
ciutat com a la zona rural. Però en la resta de parlars valencians encara
continua emprant-se amb normalitat el verb acostar. Ara bé,
apropar s'infiltra perillosament, sobretot entre els més jóvens, a través
dels mitjans de comunicació i –en no pocs casos– de l'escola. Ho trobe molt
lamentable.
El lingüista Abelard Saragossà, en el seu llibre El valencià de Bernat
i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic, es pregunta: «quan
algú canvia en l'escriptura el verb acostar-se (que diem quasi tots els
valencians) per apropar-se (que no és
propi del valencià tradicional), ¿beneficiem el valencià culte o li fem
mal?»
Deixe que el lector medite una miqueta i responga ell mateix la pregunta
del professor Saragossà.
2)
Lluís
Roda al Saló de Cent
Francesc Viadel
Lluís Roda acaba de guanyar un
dels guardons més vellutats de la literatura en català, els Jocs Florals de
Barcelona. Recentment han aconseguit el premi altres valencians com Joan
Navarro i Maria Josep Escrivà, saforencs tots dos i
autors reconeguts de les seves respectives generacions. Un, capdavanter dels
setanta, generació que va donar noms, encara en actiu, com els de
Salvador Jàfer o Gaspar Jaén. L'altra,
representant genuïna dels insòlits imparables valencians, proselitista
de la literatura viva, deixeble del gran poeta social Marc Granell
i companya de viatge de poetes com Josep Lluís Roig o
Manuel Rodríguez Castelló, només per citar-ne
alguns.
La distinció va aparellada d'un acte solemne en un
dels més solemnes dels escenaris de la vida pública de la ciutat: el Saló de
Cent, a la casa gran de la plaça de Sant Jaume. També al privilegi de
ser per un any el poeta de Barcelona, just en aquest segle, com qui diu acabat
d'encetar, en què malgrat els versos, els mercats assassins toquen a les portes
d'extramurs i brivalls i herois es despengen fent ganyotes pels fils de la gran
teranyina tecnològica com en un gran circ irreal que se'n riu del destí de la
humanitat.
Conec Roda des de fa més de vint anys. Dels inicis
de la nostra fructífera relació conservo el record d'una nit roja de premis
d'octubre a la València medieval d'Eliseu Climent en què
Llach improvisava himnes al piano del Cafè Lisboa i la jove
fornada de poetes valencians perseguia pels caus no sé quina poetessa
mallorquina, de rostre fi, pell blanca i posat de gran senyora. Però sobretot
recordo una vetllada entranyable en un dels pubs del cor de la ciutat d'Alacant,
en companyia d'altres col·legues com Lluís Alpera o
Josep Manel Esteve. De tornada cap a Algemesí, si no em fa figa
la memòria, de poc no vaig morir junt Esteve i el músic Àlvar Carpi
engolits per les aigües del Xúquer, a tocar de Sollana, antiga
república anarquista que es declarà internacionalment neutral –sempre segons la
llegenda– durant la guerra civil espanyola.
La darrera vegada que ens veiérem fou a primeries
de desembre del 2006. Ell acabava de publicar De l'ànima, premi Ibn
Hazm de Xàtiva. Ens reunírem en un restaurant francès situat a escassos metres
del Rialto de València on fa un miler d'anys el conseller de Cultura,
Ciprià Císcar, i el president de la Generalitat, Joan
Lerma, escoltaven jazz i vivien despreocupats pel futur mentre
l'anticatalanisme ferotge els segava l'herba sota els peus a toc de dolçaina i
tabalet. Roda, com els prohoms del país, em sembla que també escoltava música
–no sé si la mateixa– i vivia despreocupat pel futur, allà per finals del
setanta. El pub on es guanyava el temps es deia Gent, perifèric i avui
oblidat, i el rondaven agitadors com el plorat Toni Mestre,
gran difusor de la Nova Cançó al País Valencià des de la trona del mític
programa de Dalt a baix. Per aquella època publicà els seus primers
poemes a Llombriu, revista que el posà en contacte amb Miquel
Martí i Pol, Julià Guillamón, el dramaturg
Rodolf Sirera o el periodista Adolf Beltran,
entre molts altres.
Des de llavors la seva trajectòria ha estat
impressionant. El 1987 traslladà el model de les mítiques tertúlies de l'Arana,
al barri del Carme, a Alacant. De resultes de l'experiència el 1991 es va editar
A Alacant: els dimarts poètics de la Naia 1987-1989. Dos anys més tard
obtenia amb Sobre l'Hamada (Ed. 3i4) el preuat Vicent Andrés
Estellés. Llavors ja havia publicat dos llibres molt importants: La
fi de l'hemicicle (Gregal, 1988) i El subratllat és meu (La Forest
d'Arana, 1988). Trauria encara, Buirac d'amor (Ed. Bromera, 1988) i
Elogi de la Llibertat (Bromera, 2001). El 2001, fou guardonat amb el
premi Joan Maragall pel seu assaig Sobreviure a la contemporaneïtat
(Cruïlla, 2002). El llibre va suscitar l'entusiasme de la crítica, especialment
la de Barcelona.
Roda torna a la ciutat de Barcelona. La ciutat
llampant que se resisteix a la crisi vestida de Custo i amb alè de combinat de
luxe. El poeta torna. Més novaiorquès per les presses de viure-s'ho tot
que un francès regalat, tan valencià com un qualsevol italià, tot fet d'alçades
de ciment i àmplies badies, amador de les geografies il·limitades com cal que
sigui un poeta.
3)
Entrevista amb MÀRIUS SERRA publicada a VILAWEB dijous 9 de
desembre del 2010
4)
Publicat en el diari Levante-EMV dijous 9 de desembre del
2010
El 29 de novembre, convocats per l´AVL, es
reunien preveres i laics compromesos pel valencià a l´Església. I és que,
després de 45 anys del Vaticà II, encara no ens podem adreçar normalment a Déu
en la nostra llengua. Què se n´ha fet del Llibre del Poble de Déu del P.
Riutort, aprovat pels bisbes valencians? En la presentació els bisbes deien: «la
llengua vernacla dels valencians té ara l´honor de ser un signe extern del
misteri de Pentecostés». Què se n´ha fet de l´anhel de més 20.000 valencians
(Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de P.
Burguera, Josep Lluís Bausset, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor,
Josep Iborra, Robert Moròder, l´Ateneu Mercantil, el Centre Excursionista de
Castelló, els Carmelites d´Onda o els Franciscans de Cocentaina) que demanaven
l´any 1965 «l´ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a
la predicació»? També uns preveres han demanat el valencià a la litúrgia, i
l´AVL s´ha adreçat als bisbes valencians, perquè «quede garantit en totes les
parròquies el dret dels fidels a l´ús normal de les dues llengües cooficials en
la litúrgia, la catequesi i l´administració parroquial».
La conveniència
pastoral d´adoptar la llengua del poble és present en documents del Magisteri,
fet que fa inexplicable l´absència del valencià a les nostres parròquies. Pius
XIè deia: «L´Església és única per a tots els pobles i davall la seua volta
troben lloc totes les llengües». I Pius XII: «no hi ha lloc per a oprimir ni
obertament ni dissimulada, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les
minories». El document Ad gentes diu: «L´Església comprèn i abraça en la seua
caritat, totes les llengües». I Pau VIè, en el discurs de clausura del Concili,
deia: «Les llengües que parlen els pobles, han estat admeses a expressar
litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens». I
el Sínode dels bisbes de l´any 1971: «Reafirmem els drets dels pobles a
conservar la seua pròpia identitat». I la Sacrosanctum Concilium: «A les nacions
on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua». I Joan Pau
II: «Jo vos dic: per tots els mitjans que disposeu, vetleu per aquesta sobirania
que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura». I deia als bisbes del
Zaire, el 3 de maig de 1980: «Un dels aspectes d´aquesta evangelització, és la
inculturació de l´Evangeli... vosaltres desitgeu ser alhora plenament cristians
i plenament africans». I els cristians valencians, no tenim el dret de ser
alhora cristians i valencians? En un altre viatge afegí: «Em pregunteu per què
he parlat ara en japonès? Ho he fet per manifestar el meu respecte per la vostra
cultura. Així com la cultura de tota nació s´expressa entre altres coses primer
de tot en la llengua. Aneu, prediqueu a totes les nacions», per poder fer-ho cal
conèixer la llengua de les nacions a què ens adrecem». Aquests documents són per
al Japó i l´Àfrica, però no pels valencians?
5)
Publicat en el blog EXTREM SUD DEL PAÍS VALENCIÀ:
D'ELX A GUARDAMAR. Blog de Joan-Carles Martí i
Casanova
Presentació del llibre Quan
la pluja no sap ploure
LA REIAL ACADÈMIA DE BONES LLETRES i PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre Quan la pluja
no sap ploure, que se celebrarà el dijous dia 16 de desembre del 2010, a les 7 del
vespre, amb la participació del Sr. Jaume Dantí Riu, catedràtic d'Història
Moderna de la Universitat de Barcelona, Raimon, cantant, i Armando Alberola,
autor del llibre i catedràtic d'Història Moderna de la Universitat
d'Alacant.
L'acte tindrà lloc al saló d'actes del Palau Requesens, seu
de l'Acadèmia - Bisbe Caçador, 3 (Plaça de Sant Just) - Barcelona
7)
Presentació a Barcelona del
Diccionari de dubtes del català oral
Autors de l'obra: David Paloma, Mònica Montserrat i Josep À. Mas
Dijous 16 de desembre del 2010 a les 19 hores
En el marc de la Jornada sobre Recursos per a la Qualitat
Oral a l'espai 52.421 del Campus Audiovisual de la Universitat Pompeu
Fabra
Carrer de Roc Boronat, 138 - Barcelona
Presentació
El Diccionari de Dubtes del
Català Oral (DDCOR) és el diccionari
digitalitzat, sonor, de l'estàndard oral de la llengua
catalana. Conté gairebé 3.000 entrades, la pronúncia de les quals es pot
consultar en les principals varietats fonètiques del català: el català central, el mallorquí i el rossellonès (bloc oriental) i el català nord-occidental i el valencià (bloc occidental). Cada
entrada inclou, a més de l'exemple de la pronúncia recomanada en cadascuna
d'aquestes varietats, les remarques ortoèpiques que cal tenir-hi en compte, sota
el rètol d'etiqueta personalitzada i
etiqueta
mare.
Per a la realització d'aquest
treball, els autors s'han basat fonamentalment en les institucions normatives
oficials de la nostra llengua: l'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia
Valenciana de la
Llengua. Més concretament, les Propostes per a l'estàndard oral de la
llengua catalana I. Fonètica (IEC, 1990) i el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del
valencià (AVL, 2006) n'han estat les fonts principals. Però també s'han
tingut en compte diverses obres divulgatives que resultaria prolix esmentar ací,
tot i que és just destacar el Diccionari
de pronunciació en català d'Albert Rico i David Paloma i el Llibre d'estil per als mitjans audiovisuals
en valencià, editat per la mateixa AVL.
Tot i això, la novetat que suposa el DDCOR és evident.
En primer lloc, per l'aprofitament de les tecnologies de tractament digital i
consulta en web de fitxers sonors,
que a més de resultar atractives per a l'usuari d'avui, són la plataforma idònia
per a la llengua oral: suposen el pas de la transcripció a la mostra directa i
real. Tan real com que, per primera vegada també, se n'ofereix la realització en
les cinc varietats principals
esmentades abans. De més a més, les etiquetes que expliquen els fenòmens
que cal tenir-hi en compte, fan el DDCOR especialment apte per a un públic amb
un cert nivell i necessitats d'autogestió: el component didàctic del diccionari
s'ha treballat perquè es pugui usar com a material d'autoaprenentatge, d'acord amb les
directrius de l'Espai Europeu d'Educació Superior.
El públic per al qual s'ha
ideat aquesta obra és, doncs, l'alumnat universitari que tingui l'expressió oral
com a matèria d'estudi. Estudiants de graus i màsters de Filologia Catalana, de
Comunicació Audiovisual, de Magisteri, etc, en són els destinataris primers.
Però aquest enfocament didàctic no impedeix que el DDCOR pugui ser usat com a
referent de la pronúncia recomanada en qualsevol de les grans varietats del
català per tots aquells professionals que necessiten un model de llengua oral formal. La
selecció d'entrades del corpus, a més de les etiquetes, garanteix que tots els
fenòmens hi estiguin representats i que, per tant, qualsevol dubte pugui
resoldre's per imitació.
En aquest sentit, el DDCOR ha
comptat amb una ajuda de la
Generalitat de Catalunya en la convocatòria d'ajuts per al
finançament de projectes per a la millora de la qualitat docent a les universitats
catalanes de l'any 2009. Els autors, amb una experiència acreditada en la
docència universitària i la investigació relativa als models de llengua oral
dels mitjans de comunicació, volen agrair la col·laboració desinteressada de
diversos especialistes en la matèria, com ara els professors Miquel Àngel
Pradilla, Joan Veny, Gabriel Bibiloni i Imma Creus. També la de tots aquells que
vulguin fer-los arribar suggeriments i propostes que milloraran, sens dubte,
aquesta obra i contribuiran així al suport de la presència del català en tots
els àmbits d'ús.
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.