InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 12 (divendres 03/12/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - caravina
 
2) Quim Gibert - Mario i el coratge nacionalista
 
3) Ja hi ha disponible la versió en català de la distribució de GNU/Linux Fedora 14
 
4) Presentació del llibre "Materials i diccionari per a la traducció juridicoadministrativa francès-català"
 
5) Antoni Llull Martí - L'alba, l'albúmina i els àlbums
 
6) Albert Pla Nualart al Primer Seminari de l'Escola Catalana de Doblatge
 
7) Nou llibre: El català, al carrer de Josep Maria Aymà Aubeyzon
 
8) Ramon Sangles i Moles - Els gestos precedeixen la paraula i són paraula
 
9) Nou llibre: DISCURS POLÍTIC I IDENTITATS (TRANS)NACIONALS
 
10) Joan Tudela - DIÀLEG AMB L'ENEMIC (X)
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

caravina

Arma de foc semblant al fusell però més curta i més lleugera.

–¿Te'n recordes dels caraviners?

–Clar que me'n recorde, portaven gorra de plat i caravina. Per això es deien caraviners, perquè portaven caravina en lloc de fusell.

Enric Valor i Vives usa aquesta paraula en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa trobem:

Albert duia la seua pistonera carregada amb bala, i pólvora, bales, postes, espart picat per a fer tacs i una capseta de pistons, en una bossa; Roc portava al muscle la Remington, una caravina que tirava amb molta precisió, amb moltíssima més precisió que l'escopeta. Era una arma d'autoritat. A més, s'havia posat la bandolera amb la xapa de guarda. 

I en la mateixa novel·la, més avant, podem llegir:

Els treballadors, allà i ací, estaven sempre desarmats; si de cas, algun de temperament més exaltat duia una arma curta, però eren comptades excepcions. Els fusells dels soldats i de la guàrdia civil i les caravines dels guardes rurals representaven una desproporcionadíssima potència de tir.

Joan Coromines en el seu DECat (II, 585b28) ens diu que la paraula carrabina o carabina deriva del francés carabine. El DCVB ens diu que carrabina (o carabina) deriva de l'italià carabina. En tot cas, tant si l'origen n'és un com si n'és l'altre, és clar que, d'acord amb la seua etimologia, la paraula s'ha de grafiar amb una sola r i amb b. Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana de 1932 va arreplegar únicament la forma carrabina, amb dues erres, a fi de reflectir la pronúncia popular catalana del mot que és amb erre apicoalveolar vibrant sonora, també dita de vibració múltiple. Aquesta ha sigut, d'aleshores ençà, l'única forma normativa d'aquest vocable. La primera edició del DIEC, el DGLC, el GD62 i el DVal arrepleguen únicament i exclusivament la forma carrabina. La segona edició del DIEC, el DCVB, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor i el diccionari del SALT3 recullen les dues formes, però carabina remet a carrabina, és a dir, la variant formal que reflectix la pronúncia popular catalana del vocable és la forma principal i l'etimològica n'és la secundària. L'entrada del DECat de Coromines diu carrabina o carabina: posa les dues formes al mateix nivell, però escriu en primer lloc la forma popular catalana. El Diccionari valencià-castellà de la RACV i el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'AVL arrepleguen només carabina, que és la forma etimològica, i bandegen la variant formal carrabina. Però ¿a on és la forma caravina, la que reflectix la pronúncia popular valenciana del mot, amb erre apicoalveolar bategant sonora –anomenada també vibrant simple– i ve labiodental? En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea trobem carabina i caravina, però la segona remet a la primera. La forma caravina, a més de per Martí i Gadea, ha estat usada per diversos escriptors valencians, especialment meridionals, com ara l'erudit alteà Francesc Martínez i Martínez, però ha sigut l'escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives el lingüista que més ha defés aquesta forma ja que la va incloure tant en la seua Llista de paraules del Fabra que caldrà esmenar com en els seus vocabularis, el Vocabulari Fonamental i el Vocabulari escolar de la llengua i, a més a més, la va usar a bondó en la seua obra literària. Concretament, en el primer volum de la novel·la Sense la terra promesa, editada per Prometeo l'any 1980, trobem la paraula caravina nou voltes, set en singular i dos en plural. Les variants carabina i carrabina no apareixen cap volta. Enric Valor va nàixer a Castalla (l'Alcoià) l'any 1911, fill de penaguiler i de deniera, parlava un valencià meridional magnífic, va estudiar molt a fons la nostra llengua durant tota la seua vida i coneixia molt bé el lèxic valencià, sobretot el meridional. A més, era caçador i coneixia bé les armes de foc. La seua decisió d'usar la forma caravina, amb una sola r i amb v, va ser conseqüencia, sense cap mena de dubte, d'un estudi molt seriós i d'una meditació pregona.

La pronúncia amb so labiodental fricatiu sonor és la pròpia de la zona no betacista i ho seria de tot el domini lingüístic si la plaga del betacisme no s'haguera estés tant, empobrint i despersonalitzant la nosta llengua. Els valencians no betacistes pronunciem amb so labiodental moltes paraules que, d'acord amb la seua etimologia, hauríem de pronunciar amb so bilabial, sobretot quan la b va seguida d'una i.  En valencià no betacista és habitual pronunciar amb so labiodental paraules com ara bicicleta, bisturí, biberó, bitllet o billar. Eixa pronúncia es reflectix en la grafia normativa d'alguns vocables que no s'escriuen amb la b que correspondria a la seua etimologia sinó amb la v de la pronúncia popular. Un exemple és el verb canviar i els seus derivats, procedent del llatí tardà cambiare. Mentres el castellà i el portugués escriuen cambiar i l'italià cambiare i scambiare, nosaltres escrivim canviar. De la mateixa manera grafiem amb v la paraula llavi procedent del llatí labĭum, mentres que el castellà grafia labio i el portugués lábio (l'italià usa labbro, procedent de la forma més clàssica labrum). Quelcom de semblant passa amb la paraula savi, derivada del llatí sabius, que el castellà escriu sabio i el portugués sábio, però l'italià savio. Especialment interessant és el cas de savina (que acaba   en –avina, com caravina), paraula derivada del llatí sabīna que en castellà, italià i portugués s'escriu sabina i en francés sabine però que nosaltres grafiem amb v.

Fem una ullada a veure com escriuen les llengües del nostre entorn la paraula que estudiem. El francés usa carabine, l'anglés carbine i l'italià, el castellà i el portugués carabina. Però aquesta darrera llengua té, al costat de la forma etimològica, la variant formal clavina, amb v labiodental, que reflectix la pronúncia popular portuguesa del mot i que també és normativa i s'empra en la llengua culta.

¿Què devem fer els valencians a l'hora de normativitzar el vocable que estudiem? Pense que podem fer dues coses:

1) Seguir el criteri de Pompeu Fabra i normativitzar únicament i exclusivament la grafia que reflectix la nostra forma popular de pronunciar el mot, és a dir, caravina, i, cosa que l'IEC ha tardat quasi un segle a fer, admetre la variant etimològica carabina com a forma secundària.

2) Fer com els portuguesos: normativitzar com a principal la forma etimològica carabina i admetre com a secundària, però també normativa, la forma popular valenciana caravina.

Però, tant si prenem una decisió com si prenem l'altra, considere que, per una qüestió de dignitat, la paraula caravina, la nostra forma popular i genuïna, ha de ser imprescindiblement normativa.

El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'AVL ja ha seguit el criteri de grafiar determinats vocables d'acord amb la pronúncia genuïna valenciana de la zona no betacista, com és el cas de la valencianització de la paraula castellana bobo i el seu derivat bobada, incloses en el DOPV com a bovo i bovada, respectivament. El mateix criteri obliga a grafiar caravina.

 

En valencià també es diu: carabina
La llengua estàndard sol emprar: carrabina
En castellà es diu: carabina
 

 
NOTA 1:
- CASANOVA I HERRERO, Emili, “Aportacions d'Enric Valor a la lexicografia catalana: el Vocabulari Castellut de 1948, d'Enric Valor i Josep Giner” dins Simposi Enric Valor. Actes (Diputació d'Alacant, 1996, pàg. 160)
-VALOR I VIVES, Enric, Sense la terra promesa (volum I, Editorial Prometeo, València, 1980, pàgs. 160 i 344)
-VALOR I VIVES, Enric Vocabulari fonamental (Editorial Plaza & Janes, Esplugues de Llobregat, 1988)
-VALOR I VIVES, Enric, Vocabulari escolar de la llengua (Carena editors, València, 1989)
 
NOTA 2: Done les gràcies a Joquim Victoriano i Lavinya per la seua ajuda.
 
 
2)

Mario i el coratge nacionalista

L'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff (Prada de Conflent, 1963), premi Lletra d'Or 2010, diu que durant molts anys va estimar bojament França: «M'hauria allistat en un comando per reconquerir Algèria. A poc a poc vaig descobrir que França havia envaït el meu país i havia volgut eliminar la seua llengua i les seues tradicions» (dins el llibre Un país de butxaca). El retrobament de Bezsonoff amb els Països Catalans és extraordinari: «la catalanitat ens permet d'arribar a la plenitud de la nostra identitat». També és extraordinària l'evolució política del notari Alfons López Tena (Sagunt, 1957). De ser una persona hostil, en els anys 90, a l'avenç del català escrit en el món notarial ha esdevingut un abanderat de l'independentisme: «Espanya era el país del meu pare, però no és el meu» (Vilaweb.tv, 10-09-07).
 
Ser capaç de posar punt i final a un passat que no et fa el pes és un dels eixos de la novel·la El sueño del celta de Mario Vargas Llosa. I és que l'irlandès Roger Casement, personatge estel·lar d'aquesta novetat editorial, va ser un dels primers europeus que es va negar a acceptar que el colonialisme tingués quelcom a veure amb la modernitat i el civisme. Ho va subscriure quan fou destinat a l'Àfrica negra, en tant que diplomàtic del Regne Unit, en informes esfereïdors sobre l'explotació i la crueltat humana. L'esmentada documentació, segons Vargas Llosa, ha estat cabdal a l'hora de regirar consciències: «Casement era probritànic, anglicà, estava convençut que l'imperi era el camí del progrés, i al descobrir la veritable cara, revisa la seva pròpia situació i descobreix una contradicció entre estar en contra del colonialisme en el Congo però a favor del colonialisme a Irlanda» (Magazine, 24-10-10). Mario Vargas afegeix que el protagonista, que més tard es converteix a l'independentisme irlandès, va fer obrir els ulls a l'escriptor Joseph Conrad, autor d'El cor de les tenebres, un anàlisi en forma de relat convuls sobre l'esperit colonial. Casement ha fascinat l'escriptor peruà, atesa la prodigiosa transformació en contra de tot el que ell era, en contra de la pròpia família, del propi ofici de diplomàtic amb el qual es guanyava la vida: «és un acte d'un enorme coratge ètic tornar-se nacionalista en aquests moments i circumstàncies».
 
Curiosament l'admiració per l'evolució política d'una figura històrica del segle XIX, que deriva cap a l'independentisme, topa frontalment amb les idees de Vargas. L'enamorat celta tampoc li ha servit per emmirallar-se respecte al cas català. I és que el flamant Nobel de literatura d'enguany continua manifestant que es considera profundament antinacionalista. Per Mario Vargas Llosa, el nacionalisme té un valor positiu quan «certs pobles, aixafats per colonitzadors, aspiren a alliberar-se de l'ocupant» (El País, 29-8-10). Però en política espanyola, ha mostrat més que simpaties cap al partit Unión, Progreso y Democracia (UPyD) de l'espanyolíssima Rosa Diez. Està molt bé que l'autor de La ciudad y los perros s'emocioni amb personatges, que si s'escau no els fa res canviar d'opinió, però costa d'entendre la seva incapacitat per ser un xic més sensible, empàtic, ponderat, entorn els conflictes identitaris actuals. En aquesta línia, la periodista Patrícia Gabancho diu de Vargas que és un exemplar de casa bona, de classe alta, displicent envers les cultures indígenes, que, ja se sap, són: «savis inútils de civilitzacions extingides» (Avui, 21-10-10).
 
Abans de modificar la concepció colonial, necessàriament Roger Casement va haver de reconsiderar el seu pensament, interrogar-se, reflexionar i acceptar, finalment, que anava mal fixat. Al capdavall, rectificar és de savis.
 
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió.
 
 
3)

Ja hi ha disponible la versió en català de la distribució de GNU/Linux Fedora 14

Ja hi ha disponible la versió en català de la distribució de GNU/Linux Fedora 14, un sistema operatiu complet de propòsit general, basat exclusivament en programari lliure.

El projecte Fedora es basa en fòrums públics, processos oberts, ràpida innovació, meritocràcia i transparència per obtenir el millor sistema operatiu i plataforma que el programari lliure i de codi obert pugui proporcionar. El desenvolupament es realitza en un fòrum públic. El projecte produeix aproximadament dues versions de Fedora l'any. Per a més informació, visiteu el lloc web del projecte Fedora [1].

Les funcionalitats més importants en Fedora 14 són:

     * systemd: Substitueix el sistema d'administració del sistema i el sistema d'administració de les sessions, oferint capacitats concurrents agressives i capacitats administratives.

     * Spice: Proporciona una solució de codi obert completa per a la interacció amb escriptoris virtuals i proporciona accés remot d'alta qualitat a màquines virtuals de QEMU.

     * Meego Netbook UX: L'arquitectura Meego està dissenyada per donar suport a plataformes com netbooks, nettops i diversos dispositius incrustats.

     * Amazon EC2: Per primera vegada des de Fedora 8, Fedora es llançarà al núvol d'EC2.

     * Compilador de D: Compatibilitat amb D, un llenguatge de programació de sistemes. Està enfocat a la combinació de potència i alt rendiment de C i C++, amb la programació productiva dels llenguatges moderns com Ruby i Python.

Algunes característiques addicionals inclouen:

Actualització de Perl a la versió 5.12, Python a la versió 2.7, Boost a la versió 1.44, Netbeans a la versió 6.9, KDE a la versió 4.5, Eclipse al llançament Helios i Sugar a la versió 0.90.

Al lloc web de Fedora hi ha la llista completa dels canvis [2].

Els usuaris catalanoparlants poden gaudir d'aquesta completa distribució en la seva llengua gràcies al treball dels respectius equips de traducció del programari que inclou. Tant la instal·lació com les eines del sistema, els entorns d'escriptori i les aplicacions més populars estan traduïdes al català.

Teniu més informació sobre com baixar la versió a la web de Softcatalà [3].

Voluntariat per a la traducció de Fedora al català

El voluntariat per a la traducció de Fedora al català de Softcatalà és un voluntariat obert que té l'objectiu de garantir la disponibilitat d'aquesta distribució en llengua catalana. Des del nostre voluntariat coordinem la traducció de la instal·lació de Fedora, així com també les seves múltiples eines de sistema i la documentació. La localització en català dels diferents projectes que conformen la distribució Fedora, com ara el Gnome, el KDE, el Firefox o l'OpenOffice.org, correspon als respectius equips de traducció. Al voluntariat de traducció de Fedora estem sempre oberts a noves col·laboracions: només cal un bon domini de l'anglès i del català, uns coneixements mínims d'informàtica i molt entusiasme. Podeu trobar més informació sobre com participar-hi al nostre web,
http://www.softcatala.org/wiki/Fedora [4].

Quant a Softcatalà

Softcatalà és una associació sense afany de lucre que treballa per la normalització de la llengua catalana en el sector informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació sobre els programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar el seu lloc web a
http://www.softcatala.org.


[1]
http://fedoraproject.org/
[2]
http://docs.fedoraproject.org/ca-ES/Fedora/14/html/Release_Notes/sect-Release_Notes-Welcome_to_Fedora_14.html#sect-Release_Notes-Overview
[3] http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:Fedora
[4] http://www.softcatala.org/wiki/Fedora
 
4)
 
Presentació del llibre "Materials i diccionari per a la traducció juridicoadministrativa francès-català"
Barcelona, 13 de desembre de 2010
 
Carles Ramió i Matas, director de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, es complau a convidar-vos a la presentació del llibre:
 
Materials i diccionari per a la traducció juridicoadministrativa francès-català, de Carles Castellanos, Ramon Lladó, Laia Baqué i Miquel-Àngel Sànchez Férriz. Ed. Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2010. Col·lecció Materials, 212.

El llibre exposa conceptes fonamentals per orientar el traductor jurídic. Conté un recull de textos amb doble versió francès-català amb glossari de lèxic i frases fetes i un diccionari jurídic francès-català. Essent els autors traductors jurídics i professors de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB, aquesta obra constitueix un instrument pedagògic i de treball extremament pràctic.
 
Presentarà el llibre el Sr. Carles Duarte i Montserrat, reconegut lingüista i poeta, especialista destacat en l'àmbit del llenguatge jurídic català modern i director de la Revista de Llengua i Dret, que edita l'Escola d'Administració Pública de Catalunya.
 
Inscripció: 
Per a assistir-hi cal emplenar el 
formulari d'inscripció.
Al web de l'EAPC
http://www20.gencat.cat/portal/site/eapc
O directament a:
http://www20.gencat.cat/portal/site/eapc/menuitem.05e81c2bd2a160f5272a63a7b0c0e1a0/?vgnextoid=8b92f387ea854210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=8b92f387ea854210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=ed66b9d7e137c210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD
 
 
Data i horari: 
Dilluns 13 de desembre de 2010, de 13 a 14 h
 
Lloc: 
Sala d'Actes de l'Escola d'Administració Pública
C. de Girona, 20 - 08010 Barcelona
Més informació
Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona 
 

 

5)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 157)
 

L'alba, l'albúmina i els àlbums

 
Antoni Llull Martí
Alba, en ses diverses accepcions, és un mot que prové de l'adjectiu llatí albus, alba ‘blanc, blanca'. S'aplica a la primera claror del dia, i es diu albada al temps que transcorre entre trenc d'alba i la sortida del sol. També es diu alba a una túnica blanca que usen els sacerdots, i es troba aquest mot, de vegades un poc transformat, en composts diversos, com eixalbar (vulgarment eixaubar) ‘donar una passada d'una mescla de guix i calç a una paret', i en alguns molts cultes com albí, albúmina i albita. Derivats d'alba són també àlber, nom del poll (arbre) blanc, anomenat també poll-àlber (i si no ho record malament, l'he sentit anomenar, quan jo era al·lot, «poll aubo», i un mot menys conegut és albana que ho diuen a una resina blanca extreta del làtex de la gutaperxa. Els apotecaris antics coneixien l'album graecum, substància rica en fosfat càlcic extreta de la part blanca dels excrements de ca, separada i dissecada, procedent dels ossos digerits per l'animal.
 

En castellà se'n troben alguns derivats que no he trobat representats en la nostra llengua, com són albero, ‘terreny blanquinós', i a alguns llocs d'Espanya també donen aquest nom a una espècie de caixó fet amb alguns totxos a un racó de la cuina on dipositen les cendres. Albarizo és un adjectiu que significa ‘blanquinós', en castellà. En gallec i portuguès s'usen també alguns derivats d'albus, alba, que no es troben en castellà ni en català, com és albeiro / alveiro que es diu d'un molí on només molen blat, és a dir, que només s'hi fa farina blanca. A Galícia tenen el famós vi albariño, derivat d'albar ‘blanc', nom d'una casta de raïm.

 

I acabaré amb àlbum, que és agafat de la forma neutra del ja esmentat adjectiu llatí albus, quasi sense cap alteració. A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l'alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català.

 

6)
 

Albert Pla Nualart al Primer Seminari de l'Escola Catalana de Doblatge

L'Escola Catalana de Doblatge inaugura el cicle de seminaris amb la presència d'Albert Pla Nualart. Arran de la publicació del llibre Això del català. Podem fer-ho més fàcil? volem disposar d'un parell d'hores per donar merescuda cabuda a les paraules de Joan Solà i establir un diàleg amb l'autor.

 

Ens trobarem a Barcelona, el dia 18 de desembre de 10 a 12 h a la llibreria Bertrand (Rambla de Catalunya 37).

 

La participació és gratuïta però l'aforament limitat, per tant us demanem que confirmeu l'assistència a l'adreça taller.ecad@gmail.com abans del dia 13 de desembre. Només cal que poseu SEMINARI a l'assumpte i els vostres nom i cognom al cos del missatge.

Més informació al 93 445 71 95 (de 16 a 20 h) i a www.ecad.cat

 

Font: Escola Catalana de Doblatge,SL

 

7)
 
 
Nou llibre:
 
El català, al carrer de Josep Maria Aymà Aubeyzon
 
Editorial UOC. Barcelona, 2010. 172 pàgs. Pròleg d'Emili Boix.
 
Es revisa el marc teòric dels usos lingüístics personals, la teoria sobre la comunicació aplicada a la interlocució català castellà i la rellevància del carrer i el seu domini respecte als usos lingüístics.
 
La situació del català
 
Per primera vegada s'ha dut a terme un treball de camp sobre la situació del català a l'àmbit del carrer. El resultat indica que baixa prop d'un u per cent anual respecte al castellà des del 1999 fins aquest octubre. Un investigador i assagista sociolingüista, Josep Maria Aymà, ha estudiat sistemàticament el català sentit als carrers del centre de Barcelona tot constatant que l'ús del català davalla a aquest ritme. Aquest estudi és inclòs en un llibre sobre els usos lingüístics personals, el primer dedicat estrictament a aquesta temàtica, on també s'analitza la interlocució català castellà i el rol decisiu del medi ambient lingüístic perquè una persona adopti el català o no. L'autor considera absolutament indispensable que per recuperar el català i aconseguir que les persones que no el parlen intentin fer-ho és que els catalanoparlants els parlin en català com a fet normal. L'autor treballa en aquests temes des de fa més de trenta anys a la Generalitat. S'inclouen opinions publicades a diferents mitjans sobre aquests usos.
 
 
8)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 28)

Els gestos precedeixen la paraula i són paraula

Ramon Sangles i Moles

 
Un nadó, abans de parlar, amb els seus gestos ja ens comunica moltes coses. També nosaltres, amb el gest (insinuacions, indicacions o gestos fets amb la cara, amb les mans, amb els dits...) ja mostrem sovint què expressarem o què podríem expressar amb la paraula. El llenguatge dels gestos és propi de persones en qui l'agilitat d'acció compta molt, de persones que se saben compenetrar molt bé. A vegades, amb un gest dius mil paraules. Els gestos són immediats i de contingut complet.

Dos enamorats, per a expressar el seu amor, no s'han de dir gaires paraules, perquè els gestos arriben al cervell i al cor, i perquè un gest pot excitar més que un devessall de paraules.

Per altra banda, com més íntimament dues persones es vulguin comunicar, més s'acostaran. És molt diferent fer un gest d'acostament que no pas fer-ne un d'allunyament: si m'apropo o obro els braços a l'altre, senyal que ell m'interessa. Si un palmell de mà és obert indica extroversió; si és tancat, significa introversió o aversió. També l'angle d'obertura dels peus és un indicador de bona recepció. Un encreuament de braços pot significar seguretat si els polzes es veuen, però denotaran tancament si la mà s'amaga a l'interior dels braços. La mà plana sobre la cara, tapant la boca, mostra tancament total a l'altre. L'índex sobre la cara, dissociat dels altres dits, indica afirmació d'un mateix.

No volem pas dir ara que el llenguatge del cos tregui força a la paraula, car podem constatar que aquesta és prou capaç de fer-lo reaccionar: «Això que m'has dit m'ha deixat glaçat», «Em fas posar la pell de gallina», «Se m'ha fet un nus a la gola», «No parlis així, que em remous l'estómac»...

 

9)
 
Nou llibre:
 
DISCURS POLÍTIC I IDENTITATS (TRANS)NACIONALS
 
Anex 72 de Quaderns de Filologia
Servei de Publicacions de la Universitat de València.

El llibre es basa en la Jornada del mateix nom celebrada a la Universitat Politècnica de València l'1 de juliol de 2009 i conté la versió revisada i ampliada de les ponències dels professors convidats:

1. LA CONSTRUCCIÓ DE LA IDENTITAT TRANSNACIONAL A TRAVÉS DEL DISCURS POLÍTIC: LA GLOBALITZACIÓ, Margarida Bassols.
2. UN FENOMEN TRANSCULTURAL I ESPECÍFIC ALHORA: EL DISCURS POPULISTA de Patrick Charaudeau.
3. DISCURS, PODER I ELITS SIMBÒLIQUES, Teun Van Dijk.
4. EL DEBATE POLÍTICO-ELECTORAL. UNA APROXIMACIÓN DESDE EL ANÁLISIS DEL DISCURSO, Antonio M. Bañón.
5. L'EUFEMISME, ENTRE LA RETÒRICA I LA POLÍTICA, Vicent Salvador.
6. DISCURSOS EFÍMERS INSTRUEIXEN SOBRE COMUNICACIÓ INSTITUCIONAL, Xavier Laborda.

 
 
10)
 
DIÀLEG AMB L'ENEMIC (X)
 
Joan Tudela

  

      Després de més de dues dècades d'hegemonia del nacionalisme conservador de Pujol, Catalunya ha patit el nacionalisme d'esquerres del tripartit.

      Aquelles persones que, des del nacionalisme espanyolista, esperaven que l'alternança democràtica capgiraria la política lingüística s'obstinen a ignorar el fet que fa trenta anys que la política lingüística a Catalunya té un suport amplíssim del Parlament i de la societat.

 

 

-----------------------------
 
Si voleu donar-vos de baixa d'InfoMigjorn i d'InfoMigjornPlus, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com