InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 12 (divendres 03/12/2010) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig -
caravina
2) Quim Gibert - Mario i
el coratge nacionalista
3) Ja hi ha disponible la
versió en català de la distribució de GNU/Linux Fedora
14
4) Presentació del llibre "Materials i
diccionari per a la traducció juridicoadministrativa
francès-català"
5) Antoni Llull Martí - L'alba,
l'albúmina i els àlbums
6) Albert Pla Nualart al
Primer Seminari de l'Escola Catalana de Doblatge
7) Nou llibre: El català,
al carrer de Josep Maria Aymà
Aubeyzon
8) Ramon Sangles i Moles -
Els gestos precedeixen la paraula i són
paraula
9) Nou llibre: DISCURS POLÍTIC I IDENTITATS
(TRANS)NACIONALS
10) Joan Tudela - DIÀLEG AMB L'ENEMIC
(X)
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig
(Llibre
inèdit)
caravina
Arma de foc
semblant al fusell però més curta i més lleugera.
|
–¿Te'n recordes dels caraviners?
–Clar que me'n recorde, portaven gorra de plat i caravina. Per
això es deien caraviners, perquè portaven caravina en lloc de
fusell. |
Enric Valor i Vives usa aquesta paraula en la
seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa
trobem:
|
Albert duia
la seua pistonera carregada amb bala, i pólvora, bales, postes, espart
picat per a fer tacs i una capseta de pistons, en una bossa; Roc portava
al muscle la
Remington, una caravina que tirava amb molta precisió,
amb moltíssima més precisió que l'escopeta. Era una arma d'autoritat. A
més, s'havia posat la bandolera amb la xapa de guarda.
|
I en la mateixa novel·la, més avant, podem
llegir:
|
Els
treballadors, allà i ací, estaven sempre desarmats; si de cas, algun de
temperament més exaltat duia una arma curta, però eren comptades
excepcions. Els fusells dels soldats i de la guàrdia civil i les caravines
dels guardes rurals representaven una desproporcionadíssima potència de
tir. |
Joan
Coromines en el seu DECat (II, 585b28) ens diu que la paraula
carrabina o carabina deriva del francés carabine. El
DCVB ens diu que carrabina (o carabina) deriva de l'italià
carabina. En tot cas, tant si l'origen n'és un com si n'és l'altre, és
clar que, d'acord amb la seua etimologia, la paraula s'ha de grafiar amb una
sola r i amb b. Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de
la Llengua
Catalana de 1932 va arreplegar únicament la forma
carrabina, amb dues erres, a fi de reflectir la pronúncia popular
catalana del mot que és amb erre apicoalveolar vibrant sonora, també dita de
vibració múltiple. Aquesta ha sigut, d'aleshores ençà, l'única forma normativa
d'aquest vocable. La
primera edició del DIEC, el DGLC, el GD62 i el DVal arrepleguen únicament i exclusivament la
forma carrabina. La segona edició del DIEC, el DCVB, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor i el diccionari
del SALT3 recullen les dues formes, però carabina remet a carrabina, és a dir, la variant formal que reflectix
la pronúncia popular catalana del vocable és la forma principal i l'etimològica
n'és la secundària. L'entrada del DECat de Coromines diu carrabina o carabina: posa les dues formes al mateix nivell,
però escriu en primer lloc la forma popular catalana. El Diccionari valencià-castellà de la RACV i el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del
valencià de l'AVL arrepleguen
només carabina, que és la forma etimològica, i bandegen la
variant formal carrabina. Però ¿a on és la forma caravina, la que reflectix la pronúncia popular
valenciana del mot, amb erre apicoalveolar bategant
sonora –anomenada també vibrant simple– i ve labiodental? En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea trobem carabina i caravina, però la segona remet a la primera. La forma caravina, a més de per Martí i Gadea, ha estat usada per diversos escriptors
valencians, especialment meridionals, com ara l'erudit alteà Francesc Martínez i
Martínez, però ha sigut l'escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives el lingüista que més ha defés aquesta forma ja que la va incloure tant en la seua Llista de paraules del Fabra que caldrà esmenar com en els seus vocabularis, el Vocabulari Fonamental i el
Vocabulari escolar de la llengua i, a més a més, la va usar a bondó en la
seua obra literària. Concretament, en el primer volum de la
novel·la Sense la terra promesa, editada per Prometeo
l'any 1980, trobem la paraula caravina nou voltes, set en singular i dos en plural. Les variants carabina i carrabina no apareixen cap volta. Enric Valor va nàixer a Castalla (l'Alcoià)
l'any 1911, fill de penaguiler i de deniera, parlava un valencià meridional
magnífic, va estudiar molt a fons la nostra llengua durant tota la seua vida i
coneixia molt bé el lèxic valencià, sobretot el meridional. A més, era caçador i
coneixia bé les armes de foc. La seua decisió d'usar la forma caravina, amb una sola r i amb v, va ser conseqüencia, sense cap mena de dubte, d'un estudi molt seriós
i d'una meditació pregona.
La pronúncia amb so labiodental fricatiu sonor és la pròpia de la zona
no betacista i ho seria de tot el domini lingüístic si la plaga del betacisme no
s'haguera estés tant, empobrint i despersonalitzant la nosta llengua. Els
valencians no betacistes pronunciem amb so labiodental moltes paraules que,
d'acord amb la seua etimologia, hauríem de pronunciar amb so bilabial, sobretot
quan la b va seguida d'una i. En valencià no betacista
és habitual pronunciar amb so labiodental paraules com ara bicicleta, bisturí, biberó, bitllet o billar. Eixa pronúncia es reflectix en la grafia normativa d'alguns vocables
que no s'escriuen amb la b que correspondria a la seua etimologia sinó amb la v de la pronúncia popular. Un exemple és el verb canviar i els seus derivats, procedent del llatí tardà cambiare. Mentres el castellà i el
portugués escriuen cambiar i l'italià cambiare i scambiare, nosaltres escrivim canviar. De la mateixa manera grafiem amb v la paraula llavi procedent del llatí labĭum, mentres que el castellà grafia
labio i el portugués lábio (l'italià usa labbro, procedent de la forma més clàssica labrum). Quelcom de semblant passa amb
la paraula savi, derivada del llatí sabius, que el castellà escriu sabio i el portugués sábio, però l'italià savio. Especialment interessant és el cas de savina (que acaba en
–avina, com caravina), paraula derivada del llatí sabīna que en castellà, italià i
portugués s'escriu sabina i en francés sabine però que nosaltres grafiem amb v.
Fem una ullada a veure com escriuen les llengües del nostre entorn la
paraula que estudiem. El francés usa carabine, l'anglés carbine i l'italià, el castellà i el portugués carabina. Però aquesta darrera llengua té, al costat de la forma
etimològica, la variant formal clavina, amb v labiodental, que
reflectix la pronúncia popular portuguesa del mot i que també és normativa i
s'empra en la llengua culta.
¿Què
devem fer els valencians a l'hora de normativitzar el vocable que estudiem?
Pense que podem fer dues coses:
1)
Seguir el criteri de Pompeu Fabra i normativitzar únicament i exclusivament la
grafia que reflectix la nostra forma popular de pronunciar el mot, és a dir,
caravina, i, cosa que l'IEC ha tardat quasi un segle a fer, admetre la
variant etimològica carabina com a forma
secundària.
2) Fer
com els portuguesos: normativitzar com a principal la forma etimològica
carabina i admetre com a secundària, però també normativa, la forma
popular valenciana caravina.
Però,
tant si prenem una decisió com si prenem l'altra, considere que, per una qüestió
de dignitat, la paraula caravina, la nostra forma popular i genuïna, ha
de ser imprescindiblement normativa.
El
Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'AVL ja ha seguit el criteri de grafiar determinats vocables d'acord
amb la pronúncia genuïna valenciana de la zona no betacista, com és el cas de la
valencianització de la paraula castellana bobo i el seu derivat bobada, incloses en el DOPV com a bovo i bovada, respectivament. El mateix criteri obliga a grafiar caravina.
En valencià també es diu: carabina
La llengua estàndard
sol emprar: carrabina
En castellà es diu: carabina
NOTA 1:
- CASANOVA I
HERRERO, Emili, “Aportacions d'Enric Valor a la lexicografia catalana: el
Vocabulari Castellut de 1948, d'Enric Valor i Josep Giner” dins Simposi Enric
Valor. Actes (Diputació d'Alacant, 1996, pàg. 160)
-VALOR I VIVES, Enric,
Sense la terra promesa (volum I, Editorial Prometeo, València, 1980, pàgs. 160 i
344)
-VALOR I VIVES, Enric Vocabulari fonamental (Editorial Plaza &
Janes, Esplugues de Llobregat, 1988)
-VALOR I VIVES, Enric, Vocabulari
escolar de la llengua (Carena editors, València, 1989)
NOTA 2: Done les gràcies a
Joquim Victoriano i Lavinya per la seua ajuda.
Mario i el coratge
nacionalista
L'escriptor nord-català Joan-Daniel
Bezsonoff (Prada de Conflent, 1963), premi Lletra d'Or 2010, diu que durant
molts anys va estimar bojament França: «M'hauria allistat en un comando
per reconquerir Algèria. A poc a poc vaig descobrir que França havia envaït el
meu país i havia volgut eliminar la seua llengua i les seues tradicions» (dins
el llibre Un país de butxaca). El retrobament de
Bezsonoff amb
els Països Catalans és extraordinari: «la catalanitat ens permet
d'arribar a la plenitud de la nostra identitat». També és extraordinària
l'evolució política del notari Alfons López Tena (Sagunt, 1957). De ser una
persona hostil, en els anys 90, a l'avenç del català escrit en el món notarial
ha esdevingut un abanderat de l'independentisme: «Espanya era el país del meu pare, però no és el meu»
(Vilaweb.tv, 10-09-07).
Ser capaç de posar punt i final a
un passat que no et fa el pes és un dels eixos de la novel·la El sueño del
celta de Mario Vargas Llosa. I és que l'irlandès Roger Casement, personatge
estel·lar d'aquesta novetat editorial, va ser un dels primers europeus que es va
negar a acceptar que el colonialisme tingués quelcom a veure amb la modernitat i
el civisme. Ho va subscriure quan fou destinat a l'Àfrica negra, en tant que
diplomàtic del Regne Unit, en informes esfereïdors sobre l'explotació i la
crueltat humana. L'esmentada documentació, segons Vargas
Llosa, ha estat cabdal a l'hora de regirar consciències: «Casement era probritànic, anglicà,
estava convençut que l'imperi era el camí del progrés, i al descobrir la
veritable cara, revisa la seva pròpia situació i descobreix una contradicció
entre estar en contra del colonialisme en el Congo però a favor del colonialisme
a Irlanda» (Magazine, 24-10-10). Mario
Vargas afegeix
que el protagonista, que més tard es converteix a l'independentisme irlandès, va
fer obrir els ulls a l'escriptor Joseph Conrad, autor d'El cor de les
tenebres, un anàlisi en forma de relat convuls sobre l'esperit colonial.
Casement
ha fascinat l'escriptor peruà, atesa la prodigiosa transformació en contra de
tot el que ell era, en contra de la pròpia família, del propi ofici de
diplomàtic amb el qual es guanyava la vida: «és un acte d'un enorme coratge ètic
tornar-se nacionalista en aquests moments i
circumstàncies».
Curiosament l'admiració per l'evolució
política d'una figura històrica del segle XIX, que deriva cap a
l'independentisme, topa frontalment amb les idees de Vargas. L'enamorat celta
tampoc li ha servit per emmirallar-se respecte al cas català. I és que el flamant Nobel de literatura d'enguany continua manifestant que es
considera profundament antinacionalista. Per Mario Vargas Llosa, el nacionalisme
té un valor positiu quan «certs pobles, aixafats per colonitzadors, aspiren a
alliberar-se de l'ocupant» (El País, 29-8-10). Però en política espanyola, ha mostrat més que simpaties cap al partit
Unión, Progreso y Democracia (UPyD) de l'espanyolíssima Rosa Diez. Està
molt bé que l'autor de La ciudad y los perros s'emocioni amb personatges,
que si s'escau no els fa res canviar d'opinió, però costa d'entendre la seva
incapacitat per ser un xic més sensible, empàtic, ponderat, entorn els
conflictes identitaris actuals. En aquesta línia, la
periodista Patrícia Gabancho diu de Vargas que és un exemplar de casa bona, de classe alta,
displicent envers les cultures indígenes, que, ja se sap, són:
«savis inútils
de civilitzacions extingides» (Avui,
21-10-10).
Abans de modificar la concepció colonial, necessàriament
Roger Casement va haver de reconsiderar el seu pensament, interrogar-se, reflexionar i
acceptar, finalment, que anava mal fixat. Al capdavall, rectificar és de
savis.
Quim Gibert, psicòleg i coautor
d'Elogi de la transgressió.
3)
Ja hi ha disponible la versió en català de la distribució de
GNU/Linux Fedora
14
Ja hi ha disponible la versió en català de la distribució de
GNU/Linux Fedora 14, un sistema operatiu complet de propòsit general, basat
exclusivament en programari lliure.
El projecte Fedora es basa en fòrums
públics, processos oberts, ràpida innovació, meritocràcia i transparència
per obtenir el millor sistema operatiu i plataforma que el programari lliure i
de codi obert pugui proporcionar. El desenvolupament es realitza en un fòrum
públic. El projecte produeix aproximadament dues versions de Fedora l'any. Per a
més informació, visiteu el lloc web del projecte Fedora [1].
Les
funcionalitats més importants en Fedora 14 són:
* systemd: Substitueix el sistema d'administració del sistema i el sistema
d'administració de les sessions, oferint capacitats concurrents agressives i
capacitats administratives.
* Spice: Proporciona
una solució de codi obert completa per a la interacció amb escriptoris virtuals
i proporciona accés remot d'alta qualitat a màquines virtuals de
QEMU.
* Meego Netbook UX: L'arquitectura Meego
està dissenyada per donar suport a plataformes com netbooks, nettops i diversos
dispositius incrustats.
* Amazon EC2: Per
primera vegada des de Fedora 8, Fedora es llançarà al núvol
d'EC2.
* Compilador de D: Compatibilitat amb D,
un llenguatge de programació de sistemes. Està enfocat a la combinació de
potència i alt rendiment de C i C++, amb la programació productiva dels
llenguatges moderns com Ruby i Python.
Algunes característiques
addicionals inclouen:
Actualització de Perl a la versió 5.12, Python a la
versió 2.7, Boost a la versió 1.44, Netbeans a la versió 6.9, KDE a la versió
4.5, Eclipse al llançament Helios i Sugar a la versió 0.90.
Al lloc web
de Fedora hi ha la llista completa dels canvis [2].
Els usuaris
catalanoparlants poden gaudir d'aquesta completa distribució en la seva llengua
gràcies al treball dels respectius equips de traducció del programari que
inclou. Tant la instal·lació com les eines del sistema, els entorns d'escriptori
i les aplicacions més populars estan traduïdes al català.
Teniu més
informació sobre com baixar la versió a la web de Softcatalà
[3].
Voluntariat per a la traducció de Fedora al català
El
voluntariat per a la traducció de Fedora al català de Softcatalà és un
voluntariat obert que té l'objectiu de garantir la disponibilitat d'aquesta
distribució en llengua catalana. Des del nostre voluntariat coordinem la
traducció de la instal·lació de Fedora, així com també les seves múltiples eines
de sistema i la documentació. La localització en català dels diferents projectes
que conformen la distribució Fedora, com ara el Gnome, el KDE, el Firefox o
l'OpenOffice.org, correspon als respectius equips de traducció. Al voluntariat
de traducció de Fedora estem sempre oberts a noves col·laboracions: només cal un
bon domini de l'anglès i del català, uns coneixements mínims d'informàtica i
molt entusiasme. Podeu trobar més informació sobre com participar-hi al nostre
web, http://www.softcatala.org/wiki/Fedora
[4].
Quant a Softcatalà
Softcatalà és una associació sense afany
de lucre que treballa per la normalització de la llengua catalana en el sector
informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la
traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació
sobre els programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar
el seu lloc web a http://www.softcatala.org.
[1]
http://fedoraproject.org/
[2]
http://docs.fedoraproject.org/ca-ES/Fedora/14/html/Release_Notes/sect-Release_Notes-Welcome_to_Fedora_14.html#sect-Release_Notes-Overview
[3] http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:Fedora
[4] http://www.softcatala.org/wiki/Fedora
4)
Presentació del llibre "Materials i diccionari per a
la traducció juridicoadministrativa
francès-català"
Barcelona, 13 de desembre de 2010
Carles Ramió i Matas, director de l'Escola d'Administració Pública de
Catalunya, es complau a convidar-vos a la presentació del
llibre:
Materials i diccionari per a la traducció
juridicoadministrativa francès-català, de
Carles Castellanos, Ramon Lladó, Laia Baqué i Miquel-Àngel Sànchez Férriz. Ed.
Publicacions de la
Universitat Autònoma de Barcelona, 2010. Col·lecció Materials,
212.
El llibre exposa conceptes fonamentals per orientar el traductor
jurídic. Conté un recull de textos amb doble versió francès-català amb glossari
de lèxic i frases fetes i un diccionari jurídic francès-català. Essent els
autors traductors jurídics i professors de la Facultat de Traducció i
d'Interpretació de la
UAB, aquesta obra constitueix un instrument pedagògic i de
treball extremament pràctic.
Presentarà el llibre el Sr. Carles Duarte i Montserrat, reconegut
lingüista i poeta, especialista destacat en l'àmbit del llenguatge jurídic
català modern i director de la
Revista de Llengua i Dret, que edita l'Escola d'Administració
Pública de Catalunya.
Al web de
l'EAPC
O
directament a:
Data i horari:
Dilluns 13 de desembre de 2010, de 13 a 14
h
Lloc:
Sala d'Actes de l'Escola d'Administració Pública
C. de
Girona, 20 - 08010 Barcelona
Més
informació
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg.
157)
L'alba, l'albúmina i els
àlbums
Antoni Llull Martí
Alba, en ses diverses accepcions, és un mot que prové de l'adjectiu llatí
albus, alba ‘blanc, blanca'. S'aplica a la primera claror del dia, i es diu
albada al temps que transcorre entre trenc
d'alba i la sortida del sol. També es diu alba a una túnica blanca que usen els
sacerdots, i es troba aquest mot, de vegades un poc transformat, en composts diversos, com
eixalbar (vulgarment eixaubar) ‘donar una passada d'una mescla de guix i calç
a una paret', i en alguns molts cultes com albí, albúmina i albita. Derivats
d'alba són també àlber, nom del poll (arbre) blanc, anomenat
també
poll-àlber (i si no ho record malament, l'he sentit anomenar, quan jo
era al·lot,
«poll aubo», i un mot menys conegut és albana que ho diuen a una resina
blanca extreta
del làtex de la gutaperxa. Els apotecaris antics coneixien l'album
graecum, substància rica en fosfat càlcic extreta de la part blanca dels
excrements de
ca, separada i dissecada, procedent dels ossos digerits per
l'animal.
En
castellà se'n troben alguns derivats que no he trobat representats en la
nostra llengua,
com són albero, ‘terreny blanquinós', i a alguns llocs d'Espanya
també donen
aquest nom a una espècie de caixó fet amb alguns totxos a un racó de la cuina on dipositen les
cendres. Albarizo és un adjectiu que significa ‘blanquinós', en castellà. En gallec i
portuguès s'usen també alguns derivats d'albus, alba, que no es troben en
castellà ni en català, com és albeiro / alveiro que es diu d'un molí on només molen
blat, és a dir, que només s'hi fa farina blanca. A Galícia tenen el famós vi
albariño, derivat d'albar ‘blanc', nom d'una casta de
raïm.
I
acabaré amb àlbum, que és agafat de la forma neutra del ja esmentat
adjectiu llatí
albus, quasi sense cap alteració. A finals del segle XVII, a Alemanya
començà a
donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en
blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o
altres coses. De l'alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al
català.
Dos enamorats, per a expressar el seu amor, no s'han de dir
gaires paraules, perquè els gestos arriben al cervell i al cor, i perquè un gest
pot excitar més que un devessall de paraules.
Per altra banda, com més íntimament dues persones es vulguin
comunicar, més s'acostaran. És molt diferent fer un gest d'acostament que no pas
fer-ne un d'allunyament: si m'apropo o obro els braços a l'altre, senyal que ell
m'interessa. Si un palmell de mà és obert indica extroversió; si és tancat,
significa introversió o aversió. També l'angle d'obertura dels peus és un
indicador de bona recepció. Un encreuament de braços pot significar seguretat si
els polzes es veuen, però denotaran tancament si la mà s'amaga a l'interior dels
braços. La mà plana sobre la cara, tapant la boca, mostra tancament total a
l'altre. L'índex sobre la cara, dissociat dels altres dits, indica afirmació
d'un mateix.
No volem pas dir ara que el llenguatge del cos tregui força a
la paraula, car podem constatar que aquesta és prou capaç de fer-lo reaccionar:
«Això que m'has dit m'ha deixat glaçat», «Em fas posar la pell de gallina», «Se
m'ha fet un nus a la gola», «No parlis així, que em remous l'estómac»...