InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 391 (dimecres 17/11/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - Sobre les paraules xarrar i
xarrada
2) David Pagès i Cassú -
EL MILLOR HOMENATGE A JOAN SOLÀ
3) Articles etnobotànics de Daniel
Climent
4) Albert Pla Nualart - Català a la
terrasseta (24 i 25 d'octubre del 2010)
8) Silvestre Vilaplana presenta a Barcelona L'estany de foc
1)
Publicat en EL PUNT dilluns 1 de novembre del
2010
Sobre les paraules xarrar i
xarrada
Eugeni S. Reig
¿Quin significat té el verb xarrar? Si mirem en el Diccionari
Valencià trobem que la primera accepció és: «Conversar i parlar per passatemps, sense un propòsit
concret, o sobre coses intranscendents». I posa l'exemple: «Sempre el trobaràs
xarrant amb els amics». Però no ens calia consultar el diccionari, perquè tots
coneixem molt bé aquest verb i sabem que significa
«parlar de coses intranscendents durant un temps determinat,
sense dir res important, sense cap propòsit concret més que el fet de parlar per
parlar». En valencià tenim el modisme
comparatiu xarrar més que un cabàs de granotes,
que s'aplica a qui xarra molt. És molt expressiu. Les
granotes rauquen i rauquen sense parar i no diuen res, no comuniquen res, només
fan rauc,rauc,rauc. Això és el que fan els que tenen afició a xarrar, parlar i
parlar i no dir res. També tenim el modisme comparatiu xarrar com una
cotorra (o com una catorra). Tots sabem que aquests animalets tenen
la facultat d'imitar la veu humana i que pronuncien paraules, però no diuen res,
només fan soroll.
Xarrar és un verb de creació expressiva, que ens recorda el
soroll confús –xarr-xarr-xarr– d'una xarradissa. En italià, antigament, es deia
ciarrare –forma aquesta que encara es conserva en alguns parlars
d'Itàlia– però ja en el segle xiv
pa passar a ciarlare per influència de parlare. El verb castellà –i també portugués– charlar deriva de l'italià
ciarlare i no el tenim documentat fins a mitjan segle xvi. Nosaltres conservem la variant
primitiva: xarrar.
Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i
Complementari de la Llengua Catalana, ens parla bastant del verb
xarrar i dels seus derivats. Ho trobem en les pàgines 512-515 del volum
IX. Coromines ens explica que la forma xarrar, que és la que emprem els
valencians, és la més antiga i que només en els dialectes catalans orientals
apareix la variant formal xerrar.
El verb xarrar dona lloc a una gran quantitat de
derivats i composts. Joan Coromines en relaciona 102 en el seu DCat. Un
derivat valencià molt expressiu és xarramenta que podríem definir com
«Conversa frívola i sense substància.» Exemple: «¡Tanta xarramenta amb les
veïnes i el sopar sense fer!» Aquest vocable l'usa Enric Valor en la seua prosa
literària. Així en la rondalla El ferrer de Bèlgida podem llegir: «En
Banyatorta, plantat al davall del llit, somreia de sentir tota aquella, segons
ell pensava, inútil xarramenta.»
Un altre derivat de xarrar és xarrada, que
podem definir com: «Acció de xarrar durant un temps determinat». Una altra accepció de xarrada, molt usada en valencià, és
«Dita malvolent, malintencionada. Comentari maliciós.» Exemple d'aquest
darrer significat: «Eixa és precís que ho sàpia, perquè la xarrada que va
tirar l'altre dia...»
Darrerament s'ha posat de moda usar la paraula xarrada amb el
significat de conferència, discurs, parlament, col·loqui, taula
redona, intercanvi d'opinions, etc. Cadascú pot fer el que considere més
adequat, però jo, personalment, agrairé que, quan haja de parlar en públic en
algun lloc sobre qüestions de llengua, el reponsable de l'acte faça el favor de
no anunciar-lo com una xarrada. És que a mi no m'agrada gens xarrar i em
molesta molt haver de suportar la xarrameca dels
altres.
2)
Publicat en el DIARI DE GIRONA dimarts 9
de novembre del 2010
EL MILLOR HOMENATGE A JOAN
SOLÀ
El món de la cultura ha patit un cop dur en perdre, en
poques setmanes de diferència, dues figures cabdals: Joan Triadú i Joan Solà.
Solà era un dels lingüistes més importants de la llengua
catalana. Hom el situa a l'altura dels més grans: Antoni Maria Alcover, Joan
Coromines, Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis
Guarner...
El seu nom es pot associar a incomptables etiquetes, totes
escaients: Doctor en Filologia Catalana, Catedràtic a la Universitat de
Barcelona, ciutadà exemplar,
divulgador carismàtic, patriota compromès, savi apassionat, referent
indiscutible per a les noves generacions d'escriptors i
filòlegs...
Deixa una obra monumental, que duu el segell d'influent i
duradora. Va coordinar la Gramàtica del català contemporani. D'aquí a pocs
mesos sortirà el darrer volum de l'obra completa de Fabra, que dirigia
conjuntament amb Jordi Mir.
Les lliçons que va impartir en relació amb la nostra
llengua van ser moltes, però n'hi ha una de molt principal, que no es va cansar
de repetir: que la conreem en tots els camps i que ho fem des de l'autoestima,
la confiança, la dignitat i l'estimació. La veia com una causa comuna que ens
implica a tots, independentment d'ideologies, sentiments i voluntats, perquè “hi
ha un lligam inextricable entre poble, individu i
llengua”.
Solà ha contribuït decisivament al coneixement científic de
l'idioma, per a la comunicació del qual sabia conjuminar perfectament el rigor
amb la senzillesa. Així mateix, no
s'estava d'assenyalar amb precisió cirurgiana els problemes que
l'afecten. Heus ací algunes de les frases que
hem recollit dels seus escrits i que són ben eloqüents:
“La salut del català és prou
forta, però si badem gaire, ja no hi haurà possibilitat de retorn”. “Cal
recuperar l'autoestima com a única via per tenir una llengua rica que pugui
caminar al costat de les altres en igualtat de
condicions”; “Una llengua només se salva si és útil i
necessària”.
El català, que des de fa 1200 anys es parla en aquest
territori i que té expressió literària des de fa més de vuit segles, és el signe
més característic i preuat de la nostra identitat com a poble. Tenir-ne cura,
parlar-lo i escriure'l, oferir-lo als nouvinguts com a eina d'inclusió i
d'oportunitats, comprometre-hi les noves generacions, apreciar-ne la funció
cohesionadora i identificadora, valorar-lo com es mereix... Aquest és, de manera
indubtable, el millor homenatge que tots plegats podem retre al professor Joan
Solà.
David Pagès i
Cassú
Articles etnobotànics de Daniel
Climent
L'enfocament d'aquests articles, publicats en la revista
Mètode, és etnobotànic, és a dir, que abasten camps que van des de la botànica
fins la mitologia, la lingüística, la història, la medicina, la bioquímica, la
geografia i tot eixe munt d'aspectes culturals i etnogràfics que han marcat la
nostra relació amb les plantes.
4)
Català a la
terrasseta
(24 i 25 d'octubre del
2010)
Albert Pla Nualart / Filòleg
Article publicat en el diari AVUI,
pàgina 27, diumenge 24 d'octubre del 2010
Paga, que és gata
La popular dita em fa pensar en l'obra de
Tennessee Williams amb què es reobre el Lliure de Gràcia, Gata sobre teulada
de zinc calenta. Perquè, en efecte, aquí també és gata i es diu Maggie, per
molt que en el títol original, Cat on a hot tin roof, pugui semblar gat.
La gata que molts recordem és una esplèndida Elizabeth Taylor en un film que ens
va arribar doblement censurat. Per Hollywood, perquè a Paul Newman no se'l
deixava encarnar obertament l'homosexualitat del seu personatge. I pel traductor
espanyol, perquè l'adjectiu hot s'esfumava del títol castellà per evitar
pecaminoses associacions entre la Taylor i una gata calenta. Estrenada en ple
franquisme, La gata sobre el tejado de zinc et deixava preguntant-te amb
quina metàfora jugava el títol. Perquè caliente era la clau per entendre
la insostenible posició de la gata en un terra que crema, i d'una jove ardent
quan el marit passa d'ella. Però el més greu és que molt més tard, i sense
censura, vam doblar el film al català calcant l'esguerro del censor, en una
patètica mostra d'incapacitat per accedir a la cultura universal sense el
filtre, sòrdid i caspós, de l'Espanya negra. Lluny de ser l'únic cas, l'absurd
hàbit de traduir del, de vegades estúpid, títol castellà per presumptes motius
comercials, és la norma. Una norma de vençuts, de castrats. Esperem que la
magnífica traducció de Joan Sellent sobre una teulada ben calenta ens redimeixi
de tantes tebiors.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 21, dilluns 25
d'octubre del
2010
La terrasseta tanca
Vam obrir l'agost de l'any passat, per
tapar forats. Hem aguantat 14 mesos. I avui, amb els primer freds de tardor,
pleguem taules, cadires i tendal. En 14 mesos hem après, junts, un grapat de
coses. Sobretot jo. Diuen que una cosa només se sap quan es pot ensenyar. I el
que més sovint he après és que no sabia el que creia saber. Però l'objectiu
d'aquesta terrasseta, més que ensenyar coses, ha sigut mirar la llengua d'una
altra manera. Perdre-li la por. Entendre que darrere el que ens venen com a
dogma hi ha una convenció que podem i hem de canviar si ja no té sentit. Cap
llengua, ni tan sols el català, és per patir-hi. Cap llengua és patrimoni d'uns
savis que arrufen el nas quan la remenes. La llengua és de tots i la fem cada
dia. Cap conversa, cap escrit, la deixa indiferent. Tots som responsables del
català de demà. Estimar la llengua vol dir fer-la servir. No pas tenir-la a la
vitrina. Hem de viure-hi, l'hem de portar posada. I nos ens podem deixar
entabanar pel mal sastre que diu que ens quedarà tan bé si caminem geperuts. Ens
hi hem de sentir a gust, l'hem de fer nostra. Nostra vol dir que ens identifica,
que ens fa diferents dels veïns. Però també vol dir que sempre és adequada: a
l'aula i al pati, a casa i al barri, al bar i a la feina. Parlem-la somrient,
sense intransigències. Com somriu qui se sent bé amb ell mateix. I avui vull
creure que, si ho fem així, tenim català per segles.
5)
Publicat en el diari Levante-EMV dimarts 9
de novembre del 2010
Francesc de P. Burguera
El passat 9 d´octubre, milers de pares i mares,
xiquets i xiquetes, professors i ciutadans en general, més de 15.000 persones,
van acodir a les instalacions de la Fira de València per donar suport a l´acte
organitzat per Escola Valenciana, que celebrava els 25 anys de Les Trobades
d´escoles en valencià. El suport que no els dona la Generalitat. Per a vergonya
del conseller d´Educació, Alejandro Font de Mora, i del president del Consell,
Francisco Camps. Però aquesta gent no ne té, de vergonya. I és que la dreta
d´aquest país no fa altra cosa que aïllar tot allò que siga moviments culturals,
sobre tot, si están oganitzats i recoltzats pels mateixos ciutadans, és a dir,
pel mateix poble.
Tenim el cas de la llengua. Pel que fa a la Consellería
de Cultura, els Teatres de la Generalitat han abandonat el representar obres en
valencià. Al teatre Principal fa anys que no ha pujat a l´escenari cap obra en
valencià. I pel que respecta al Rialto i al Talia, apenes una representació allà
les mil. I si ens referim a la Consellería d´Educació, el conseller Font de Mora
vé dedicant-se a retallar cada any en un milió d´euros la partida destinada a la
Promoció i Ús del Valencià en els pressupostos. Ho va fer pera l´any 2010 que
ara acaba i ho ha fet per a l´any 2011 que vé. I en quant al retall de les
subvencions per a les associacions ciutadanes per al foment de la llengua
autòctona, s´ha rebaixat quasi una tercera part en comparació a l´any passat: en
2011 rebrán 278.460 euros, 119.340 menys que en 2010.
Com deia Jesús Puig en aquestes pàgines dimarts passat,
el conseller Font de Mora sembla un jugador d´escacs, «que mou les seues peces
calculant les próximes jugades, primer desincentiva l´ensenyament en valencià,
després en dificulta el foment i per últim no autoritza noves línies; un any
congela les ajudes a la llengua i al següent les retalla dràsticament; impulsa
l´estudi de l´anglés i lleva matèries al valencià al mateix temps». I ara li ha
pegat per impulsar l´estudi del xinés. Però no es tracta del conseller Font de
Mora, només. També el senyor Camps i els seus acòlits, no és que no li donen
importància al coneixement de la nostra llengua, és que fan tot el possible per
entorpir el seu ensenyament i el seu ús.
I és que la dreta valenciana, sobre tot la del Cap i
Casal, no fa altra cosa, com deia abans, que meysprear la nostra cultura i la
nostra llengua. Al meu poble, a Sueca, hi havía un gran terratinent de terres
d´arròs, membre de la burgesía capitalina, que durant la República, quan a Sueca
es celebrava alguna manifestació reclamant més escoles, es desfogava dient açò:
«Si, si. Demaneu escoles per a que vagen ensenyant-se a llegir i a escriure, i
després vorem qui va a segar l´arròs». Sens dubte aquest era un bon exemple de
la dreta més reaccionària. Gairebé com la de hui, si be ho mires.
La prova de
que als nostres polítics dretans que ens malgovernen els importa un rave la
nostra llengua, és que ha tingut que eixir un moviment format per escoles i
pares, professors i xiquets, per ciutadans en general preocupats pel valencià,
els que des de fa 25 anys venen actuant en favor de la nostra llengua. Fa 25
anys que Escola Valenciana, l´entitat cívica que promou el moviment, fa
possibles les Trobades d´Escoles Valencianes per demanar la normalitat cultural,
lingüística i educativa de la llengua.
I va ser el passat 9 d´octubre que Escola Valenciana va
celebrar a València els 25 anys de les Trobades d´Escoles Valencianes. En el seu
discurs, Diego Gómez, el president de la Federació d´Escoles Valencianes, va
recordar els inicis de les festes per la llengua en un moment en que els xiquets
que estudiaven en valencià no superaven els 10.000, i comparava aquella xifra
amb la dels 210.000 que reben, ara, l´ensenyament en la llengua pròpia de la
Comunitat Valenciana. «I no ha estat gràcies als governs, ha estat gràcies als
ciutadans com vosaltres», deia el president referint-se als pares, professors i
alumnes allí presents.
Sens dubte, la tasca que està portant avant la Federació
d´Escoles Valencianes és important, i els ciutadans que ens estimem aquest País
Valencià nostre, hem d´agrair a tots els responsables el seu esforç en defensa
del valencià, en defensa de la nostra llengua. I felicitats per l´èxit de les
Trobades.
6)
Publicat en EL PUNT dimarts 9 de novembre
del 2010
TMV no disposa de cap programa diari íntegrament
en la llengua dels valencians
L'oposició també vol saber el cost de la
retransmissió de la proclamació de les falleres
majors
El Grup Municipal Socialista ha exigit hui la convocatòria
del consell d'administració de l'empresa pública Televisió Municipal de València
(TMV)perquè demane a la companyia concessionària de la prestació del servei de
televisió pública a la ciutat, Administración y Gerencia de Ondas 13, la
realització de dos estudis sobre l'ús del valencià en la televisió i sobre el
cost de la retransmissió de l'acte de proclamació de les falleres majors el
passat 20 d'octubre.
La regidora Mercedes Caballero, vol conéixer amb detall el
percentatge d'utilització del valencià en les emissions, així com el percentatge
de producció pròpia o d'empreses valencianes. Caballero explica que TMV no
disposa de cap programa diari íntegrament en valencià, cosa que vulnera tant els
requisits de concessió de la llicència de Televisió Digital Terrestre Local com
l'esperit de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.
D'altra banda, la regidora reclama al consell que demane a la
concessionària informació sobre el cost de la retransmissió en directe de la
proclamació de les falleres majors el passat 20 d'octubre. Caballero ha
sol·licitat un informe de les despeses tècniques, econòmiques i de personal que
va suposar la retransmissió, amb l'objectiu de reclamar una vegada més la
retransmissió dels plens municipals, rebutjada per l'equip de govern del Partit
Popular després de la presentació d'una moció sobre aquest tema en el ple del
passat mes d'abril. “Els plens tenen, almenys, la mateixa rellevància que la
resta d'actes institucionals”, considera Caballero.
7)
Article publicat en el diari Levante-EMV dimecres 10 de novembre del
2010
L´altre dia vaig, des de València estant, escoltar una entrevista a TV3
del periodista Josep Cuní a M. Rajoy; afirmava que les paraules en català que
l´actual Papa Benet XVI dedicaria en la missa de la Sagrada Família seran "les
més decisives" de tota la història de Catalunya: "el que farà Sa Santedat, és
que el millor li ha passat al català en mil anys...(
) és la millor campanya de
promoció del català que s'ha fet mai...". Ho va dir seriosament, tot i que pot
semblar un sarcasme o un xiste; només espere que tots els seus seguidors (del
Papa i del lider del PP) imiten a Ratzinger i es posen a fer servir el
valencià-català, en compte d´atacar-lo i voler-lo esvaïr, com fa amb tantes
fatigues i treballs, el consellerd'Educació de la Generalitat Valenciana, Font
de Mora, amb les propostes de retalls del valencià al sistema educatiu fins a
l'anihilament, quan el que s´hauria de fer és tot el contrari per salvar "el
valencià en perill", que, no només és el títol de l´excel·lent llibre d´Eugeni
S. Reig, sinó una declaració eloqüent que reflecteix la situació actual de la
llengua catalana al nostre País induïda per governants irresponsables als quals
no els importa gens "l´idioma valencià" que tan pomposament proclamen des de les
seues tribunes, com feia recentment el portaveu del PP de la Comunitat
Valenciana, David Serra, burlant-se a les Corts Valencianes, contra una web de
la Generalitat de Catalunya que recollia la unitat de la llengua i parlava dels
PPCC o dels països de parla catalana; com si pogueren tapar el sol amb un dit,
si a tot el món saben, molt bé, no només que el valencià és una de les
principals variants del català, sinó que els polítics del PP, -indecentment-,
manipulen la llengua al País Valencià per tapar les seues corrupteles;
l´anticatalanisme avança que és una barbaritat a València quan la dreta
"valenciana" (millor dit, espanyola) ha de guanyar unes eleccions o ha d´amagar
la seua corrupció institucional, i si de pas, aconsegueix conflictivitzar el
"valencià-català" per fer-lo desaparèixer del mapa i del País; dos pardals d´un
tir (o tres!), perquè així aconsegueixen que molta gent abandone el
valencià-català (per la seua estigmatització) i se´n passe al castellà (a
l´anglés o al xinés).
No obstant, si els devots del PP i del Papa actúen
en conseqüència el que haurien de fer, d´ara en davant, no només és deixar de
utilitzar la llengua com a instrument "fantasmal" que recorre en País sencer per
a tapar els seues vergonyes, sinó també, - en fer cas de les paraules del seu
lider catòlic que tan idolatren-, haurien d´aplicar-se la mateixa medecina, com
remomanà Artur Mas, i usar-lo sense censures ni prohibicions -com diuen tots els
experts en multilingüisme i biilingüísme- si volen preservar el valencià-català
i estendre el seu ús social a tots els àmbits de la societat catalana, balear i
valenciana
Imagine que després d´escoltar al seus respectius liders,
l´arquebisbe de València i el president de la Generalitat Valenciana no perdran
l´oportunitat d´usar el valencià-català, s´aprovarà immediatament el missal
litúrgic que demanen els sectors progressites de les comunitats cristianes
populars, infructuosament, des de fa dècades, s´animarà el clergat perquè faça
servir la llengua pròpia sense menyspreus, indiferència i inhibicions que
nodreixen l'abandó i l'absoluta marginalitat, es repararan les antenes de TV3
arrencades perquè al País Valencià la gent que vulga, veja la televisió catalana
amb llibertat, etc.
Perquè, efectivament, si el Summe Pontífex de Roma
fa servir la nostra llengua, els catòlics a Catalunya, Balears i sobretot al
país Valencià l´haurien de començar a respectar, reconèixer, valorar i
estimar-la, (com quan s´adopta un bebé desvalgut, anèmic, desemparat i
abandonat, que és l'estat de la llengua a València) perquè es torne una llengua
més robusta, forta i de prestigi social per a utilitzar-la continuament a tots
els àmbits, no només en la pura privacitat o "intimitat", com recomanà Aznar que
ell feia hipòcritament, i, d'alguna manera, suggeria que s´havia de fer perquè
el castellà no perdera la seua posició privilegiada; com feien els seus
comilitons falangistes que el precediren en la història contra el català, que
tan magistralment analitza Josep Benet en "el genocidi cultural contra
Catalunya" i Ferrer i Gironés tots els seus llibres en defensa del català i en
denúncia de la "Catalanofòbia" que la dreta espanyola ha impulsat des de fa
segles contra el català fins a extrems ignominiosos...
No obstant, a
banda que el català (ni el castellà) no té mil anys, a penes vuit-cents i
escaig, des de les Homilies d'Organyà, l´afirmació de Rajoy sobre els efectes
miraculosos del Papa en l´estensió del català em sembla una exageració
exasperant; ens deixa perplex que es pose´n unes paraules en una cerimònia
litúrgica (que també es farà en castellà i llatí) per davant del treball
filològic d'Ausiàs Marc, Llull, Jaume Roig, Isabel de Villena, Sant Vicent
Ferrer, Pompeu Fabra, Coromines, Badia Margarit, Sanchis Guarner, Moll, Carles
Salvador, Enric Valor, Joan Solà, Joan Fuster, Alcover-Moll, Ferrer Pastor,
Mercè Rodoreda, Monserrat Roig, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Frabcesc Mira,
Quim Monzó, Carme Miquel,Toni Cucarella, etc. de la feina dels escriptors,
traductors, novel·listes, confeccionadors de diccionaris, professors que la usen
i conreen sistemàticament, de la federació escola valenciana, d´ACPV, de l´Obra
Cultural Balear i d´Òmmium Cultural, de l'Institu d'Estudis Catalans, de l'AVL,
del moviment de renovació pedagógica, dels sindicats i departaments de
l´ensenyament, de les plataformas per la Llengua, de les Associacions de mares i
pares a l´escola i de la gent de diversos pobles del país sencer que impulsa una
recuperació seriosa del català-valencià-balear a tots els àmbits, sense
utilitzar-la demagògicament per interessos polítics electoralistes amb "animus
injuriandi" per a destruir-la, fent-la servir com a estoreta per retar-se la
brutícia que porten a la sola de les sabates i a les mans no gens netes.
Tanmateix, no em posaré a contradir-los i retreure´ls el recent passat i
present, només m´assec a veure que ho demostren d´ara endavant amb fets, pèls i
senyals, que el que diuen no són hipocresies i mentides que se les endú en vent
per la seua absoluta falsedat, sinó la veritat en un desig de pujar-se al carro
de la llengua, de la seus dignificació i la seua estensió social sense més
enganys i paranys; què espera Rajoy per despenalirzar el seu ús al parlament de
Madrid; si despús-ahir encara impugnaven l´ús limitat i restrictiu al Senat del
català i les altres llengües distintes a la castellana que es va aprovar fa
només uns mesos amb la seua radical oposició?.
Al meu parer, sembla que
en aquest cas Rajoy ha aplicat, desmesuradament, allò d´"unes paraules seues
serviran per a salvar la vostra llengua", en un acte de papolatria, divinització
i magnificència virtual que potser no es correspon gens amb la realitat del seu
comportament fins ara i el dels seus "obedients" seguidors (Camps, David Serra,
Sánchez Camacho, Alejo Vidal-Quadras, Ric Costa, Font de Mora, González Pons,
Pio Cabanillas
) que no han parat fins ara d´atacar i de fer mofa i burla contra
el català-valencià sistemàticament... No perden mai l'oportunitat els del PP per
ficar els dits en els ulls dels catalanoparlants, al País Valencià les mans
brutes senceres, sens dubte seguint la dita aquella "Tan et vull que et trec un
ull", que només podem exclamar; Si us plau, que no ens estimen tant!".
Desgraciadament no crec en miracles, però, si no volen que eixes
paraules no siguen una burlesca més, una banalitat i una fotesa, haurien de
canviar dràsticament i prioritzar el català-valencià en les seues vides
individuals i públiques
Ho esperem amb candeletes, estic disposat a creure que
el meu escepticisme i la meua manca radical de fe en les paraules de Rajoy sobre
els efectes espectaculars per a la llengua catalana gràcies a la intervenció del
Papa és una greu errada de la que em penediré en el futur; que ens demostren que
estem errats els agnòstics i descreguts amb fets com demanava Sant Tomàs a
l´Evangeli "fins que no ho veja i pose la mà dins llurs nafres, no m´ho creuré
que ha ressuscitat"; com que Jesús diu també que només pels seus fruïts els
conèixereu, ara confiem que tots els seus seguidors, (inclús Rajoy), faran el
mateix que Joseph Ratzinger en utilitzar el valencià a tot arreu amb una passió
i interés inèdit; sí, ara mateix, obric els ulls i veig "El Aleph" de Borges,
"el lloc on hi estan, sense confondre´s, tots els llocs de l´orbe, vistos des de
tots els àngles", el lloc on passen tots els anuncis i els logos de les
multinacionals, totes les infàmies i totes les promeses incomplides del mercat i
de la publicitat enganyosa, pels cantons, de reüll, es veuen també totes les
vulneracions i marginacions que demanen justícia, com clamaven Walter Benjamin i
Max Horkheimer des del socialisme democràtic davant el nazisme que exterminava
el poble jueu "et alii"; sense cap dubte, pare l´orella i ho estic escoltant,
els catòlics i els de dretes només parlaran, d´ara en davant, en
català-valencià, inclús, per ser una llengua més "afeblida i minoritzada"-, el
prioritzaran per davant del castellà, Italià, francés o llatí; he vist tota la
llum del món reconcentrada en els mots de Rajoy i m´ha encegat, com José
Saramago al seu contundent i cruel "assaig sobre la ceguera", perquè és quan
l´escolte a Rajoy, dorm o somie que ho veig tot clar; i tan clar que no em puc
estar-me de dir, "amén, amén" (que així siga!), tot i que, segurament, a alguns,
-per no saber llatí-, els puga semblar "irreverent," no les desmesures
estrafolàries del gran estadista espanyol (que totes les enquestes li donen la
victòria inclús abans de celebrar-se les eleccions), sinó les meues paraules que
només reclamen verificació i certificació, com demanava Karl Popper en "la
societat oberta i els seues enemics" o el mateix Jesús davant els fariseus quan
enganyaven el poble amb increïbles colps de pit per ocultar les seues culpes.
misèries i responsabilitats davant els sofriments dels més desvalguts
Les paraules de Rajoy ens deixen estupefactes, fins que no ho acabem de
païr, no sé si ens recuperarem de tantes rialles que ens provoquen perquè
simtomàticament evidèncien l'abismal distància entre el que anuncia la
propaganda política i el seu dia a dia a tot arreu per aniquilar la llengua
catalana amb tots els seus esforços i demagògies allà on poden fer-ho
impunement, al parlament de Madrid, al Tribunal Constitucional, a les Illes
Balears, a totes les escoles del País Valencià, a l'ajuntamet de Barcelona, etc;
què hi farem!
Silvestre Vilaplana presenta a
Barcelona L'estany de foc
L'estany de foc narra la sort de l'últim exemplar d'una
obra excepcional
L'autor Silvestre Vilaplana presentarà als mitjans
de Barcelona la novel·la L'estany de foc
en un esmorzar de premsa que tindrà lloc el 18 de novembre, a les 11.30 h,
al restaurant Àttic (La Rambla,
120)
de Barcelona. L'obra, Premi Blai Bellver de
Narrativa, entrellaça realitat i ficció amb
una mestria extraordinària per a narrar un dels episodis més sagnants de la
Inquisició a les nostres terres. Es tracta de la persecució més gran feta mai contra una
obra escrita i els seus posseïdors, que involucrà els estaments religiosos,
la noblesa i, sobretot, els jueus conversos que amagaven la seua fe. La
dissortada existència dels protectors d'aquesta obra anirà aparellada a la sort
de l'últim exemplar d'aquest llibre
excepcional.
L'estany de foc es
basa en la persecució de què fou víctima la Bíblia Valenciana a finals del segle
xv. Aquesta traducció en llengua vernacla de la
sagrada escriptura va ser prohibida quasi ben bé des de la seua publicació i
s'ordenà empresonar els responsables i cremar tots els exemplars en un
assetjament tan implacable que va fer dubtar de la vertadera existència de
l'obra. Finalment, l'únic full que es conserva de la Bíblia Valenciana es va
trobar casualment al segle xix.
Després de passar per diferents propietaris, el full va arribar a la Hispanic Society de
Nova York, on encara es conserva.
L'obra de Silvestre Vilaplana,
publicada en la col·lecció «L'Eclèctica», ficciona el destí de l'últim exemplar
d'aquesta obra i el dels seus posseïdors, que el protegeixen amb la seua pròpia
vida per tal que no caiga en mans de la Inquisició. Amb una narració trepidant,
el relat explica l'obsessió de Juan de Monasterio, inquisidor inclement
nouvingut a València, per tal d'aniquilar l'obra i els seus responsables amb
tots els mecanismes al seu abast. Intriga, suspens i acció es reuneixen
en un novel·la que barreja extraordinàriament els fets reals amb els purament
ficcionals.
Silvestre
Vilaplana (Alcoi, 1969)
conrea la narrativa, tant per a adults com per a joves, i la poesia. És autor de
la novel·la Les cendres del cavaller, la primera biografia novel·lada de
Joanot Martorell, per la qual va ser guardonat amb el Premi de Novel·la Ciutat
d'Alzira i va rebre després el Premi de la Crítica Serra d'Or. Bromera també
publicarà en breu Joanot Martorell. Un
cavaller sense fronteres, la biografia il·lustrada de l'autor del Tirant lo Blanc a càrrec de Silvestre
Vilaplana que aporta una visió pròxima i acurada de la vida de l'escriptor, tan
emocionant com la del protagonista de la que és considerada la primera novel·la
moderna a Europa. Vilaplana és també un autor reeixit dins l'àmbit de la
literatura infantil i juvenil, amb èxits com Els dimonis de
Pandora.
Vols veure el tràiler del llibre? També et convidem a començar
a llegir la novel·la ací.
Si vols més informació o concertar una entrevista amb Silvestre Vilaplana,
pots posar-te en contacte amb el Gabinet de Comunicació d'Edicions Bromera (A/
Marta Estrelles) a través de l'a/e comunicacio@bromera.com o dels
telèfons 962 459 705 i 661 936 247.
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.