InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 386 (dimarts 09/11/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
2) Salvador Cardús i Ros - Ànims!
 
3) Víctor Alexandre - El català, llengua pròpia única
 
 
 
 
7) Diàlegs entorn del català científic i tècnic
 
 
9) Tretúlies Valorianes
 
1)
 
Publicat en el blog RAONS QUE RIMEN de Víctor Pàmies
 
Començo la publicació dels resultats del Top ten dels refranys catalans a partir de les dades assignades a cada zona dialectal. No hi cerqueu dades sociolingüístiques infal·libles, sinó una aproximació a partir de les dades que m'heu facilitat els qui m'heu enviat les enquestes.

He arrodonit resultats a partir de les fronteres administratives. No hi cerqueu, doncs, isoglosses ni particularitats lingüístiques o dialectals. Jo crec que els resultats són prou uniformes per poder extreure algunes conclusions.

Anem a les dades generals.

He rebut 220 enquestes d'informants del País Valencià. M'han arribat 768 refranys diferents. 494, només me'ls heu dit una sola vegada. El més votat, 72 vegades, amb un 32,73%. I el desè, 24 vegades, amb un 10,91% de percentatge.

Sobre la procedència de les enquestes, les zones amb més representació són:
  • 43 de l'Horta de València
  • 41 de la Ribera
  • 22 de la Safor
  • 16 de l'Alcoià
  • 16 de la Marina Alta
  • 15 de la Vall d'Albaida
  • 14 de la Plana
I ara sí, el Top ten de refranys triats al País Valencià ha estat:
  1. Qui no vulga pols, que no vaja a l'era (72, 32,73%)
  2. A la taula i al llit al primer crit (58, 26,36%)
  3. Quan Benicadell (o Bèrnia, o Corbera, o la Corberana, o Ifac, o Matamon, o Montdúver, o Montgó, o la Murta, o Segària) porta capell, pica espart i fes cordell (43, 19,55%) 
  4. Cel a borreguets, aigua a canterets (36, 16,36%)
  5. No deixes les sendes velles per les novelles (33, 15,00%)
  6. Li diu el mort al degollat: -Qui t'ha fet eixe forat? (32, 14,55%)
  7. De fora (o Forasters) vindran que de casa ens trauran (30, 13,64%)
  8. A l'estiu tot lo món viu (30, 13,64%)
  9. Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures (28, 12,73%)
  10. Triple empat entre Tota pedra fa paretEstira més un pèl de figa que una maroma de barcoPer Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal (24, 10,91%)
 
2)
 
Publicat a
  • Avui 31-10-2010 Pàgina 22

Amb l'article PLANTEM CARA', Joan Solà va encendre l'espurna que ha desvetllat el país

Ànims!

Salvador Cardús i Ros

Vaig saludar Joan Solà i Cortassa per darrera vegada en l'acte d'inauguració del curs acadèmic de l'Institut d'Estudis Catalans, tot just fa quinze dies. Com a vicepresident que n'era, seguia la comitiva, darrere del president Salvador Giner i del pare abat de Montserrat Josep Maria Soler, abans d'entrar a la sala Prat de la Riba. Agafat a la seva muller, l'Adelaida, el vaig veure molt afeblit, li vaig demanar per la salut i em féu algun comentari de circumstàncies, aquesta vegada més trist que irònic. Potser un “no gaire bé”. Sense aturar-se, ens vam donar la mà i vaig dir-li: “Ànims!”.
 
Ànims? A en Joan Solà, ànims? Ànims és el que jo necessitava per saludar-lo, coneixent-ne la situació. I ànims és el que necessitem ara tots nosaltres, després de la seva mort. El diccionari de l'IEC, en la segona accepció diu “ànim. m. 2 Volença, intenció, coratge, esperit, de fer una cosa”. I exemplifica: “Dóna-li ànims, que el veig molt abatut”. No era el cas de Joan Solà, que encara dijous de la setmana passada escrivia el seu article, el darrer, a l'Avui. No ho era perquè ni malgrat la malaltia, no ha parat, per no dir que fins i tot en els darrers temps encara ha alçat més la seva veu crítica, cívica i patriòtica.
 
No sé si va ser per casualitat, per intuïció, per una visió sàvia o, perquè sense saber-ho, va ser ell qui encengué l'espurna que ha desvetllat el país. Però el cas és que l'article Plantem cara, del 28 de desembre del 2006, ha fet la seva feina i marca l'abans i el després de l'endormiscament. Solà l'havia escrit arran de la provocació –vull dir, el decret– del govern socialista espanyol que imposava una tercera hora de castellà a les nostres escoles, envaint competències i fent-ho per allà on més ens dol. Solà estava indignat, santament indignat –vaig escriure que això era una indignació “enraonada, serena i ferma”– i, implacable, sentenciava: “Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble”. Des d'aquell desembre, quan el mot d'ordre de Joan Solà semblava condemnat a no passar de ser una enrabiada patriòtica més, les tornes van començar a canviar. Inesperadament, des de llavors i cada dia més, el país ha anat aprenent a desfer-se de velles actituds victimistes pròpies de les ànimes d'esclau, i a una velocitat inaudita s'ha anat carregant d'autoestima per dir prou, per plantar cara, per mostrar-nos intolerants, com escrivia Solà, “al sarcasme, la mentida, la humiliació i l'afebliment del nostre país”.
 
És amb aquesta empenta que Joan Solà, el juliol del 2009, s'adreçava al Parlament de Catalunya en uns termes que, si no m'equivoco, la institució no havia escoltat mai. Solà va parlar de la llengua catalana, però apuntava amb claredat les causes polítiques de la dissort: “La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai públic on ens ha tocat viure envers tota llei de diversitat. La causa més propera i amable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat”. I acabava: “Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat i escarnit per cap altre. [...] La llengua pròpia del país [...], una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”. Vet aquí, doncs, qui és que ha dedicat tota la vida a repartir ànims –i algun clatellot– al país!
 
Joan Solà va voler ser acomiadat al paranimf de la Universitat de Barcelona, i no al Palau de la Generalitat. Ho va desvelar cruament i valenta el seu jove nebot, també Joan Solà de nom, en l'acte d'homenatge de dimarts. Després de qualificar-lo, amb encert i precisió, d'home total –“qui uneix a la intel·ligència fora de dubtes una capacitat de treball descomunal i la claredat de no perdre mai de vista allò que és important”–, afegia: “Els polítics ens han deixat sols [al poble], i per això avui som aquí i no a la seu del govern del poble de Catalunya, el poble a qui tu has dedicat la vida. [...] avui som aquí, també, perquè aquest nostre govern no s'ha fet encara digne de fer-te d'amfitrió.” I si les paraules del nebot a l'oncle eren tallants, els aplaudiments que va merèixer van fer tronar les parets de la universitat.
 
Com si volgués fer un darrer acte de rebel·lia, Joan Solà es moria el mateix dia que el català tornava a rebre una garrotada, ara del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en compliment de la sentència d'aquest tribunal d'excepció espanyol que en diuen Constitucional. Tal com havia plantat cara a aquell decret espanyol del 2006, en un darrer gest de força, la seva mort escarnia i condemnava al no-res informatiu la decisió d'aquest tribunal de suspendre uns reglaments que, amb una timidesa de no dir, declaren –sense gaires conseqüències– que el català és tot just llengua “preferent”. Ai, els enemics d'aquest poble!
 
Més enllà de la tristesa per la mort d'un home savi i bo, d'un mestre exigent, d'un professor brillant, d'un patriota coratjós, més enllà de la pèrdua de l'espòs, el pare, l'oncle, el col·lega o l'amic, ens queda una obra sòlida i l'exemplaritat indiscutible de qui sempre va plantar cara pel país en defensa de la seva llengua. Tenir els ànims necessaris per seguir el seu exemple, en la mesura de les nostres modestes capacitats, serà la millor manera de fer memòria per sempre de Joan Solà. Que ell descansi en pau, que nosaltres seguirem el combat.
 
3)
 
Publicat en el blog de Víctor Alexandre dimecres 27 d'octubre del 2010
 
 
 
 
Víctor Alexandre
 
Servint-se de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya -votada pel Partit Socialista-, l'entitat ultranacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana i el no menys ultranacionalista Partit Popular, autors del recurs contra el Reglament d'Ús de la Llengua Catalana a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida, han esmolat les seves eines per impedir la normalització lingüística a casa nostra. Ferotgement catalanofòbics i galdosament covards, fins al punt de disfressar la seva patologia amb la màscara de la "llibertat lingüística", exigeixen el dret a ignorar el català i a poder viure a Catalunya d'acord amb aquesta ignorància volguda. I això, a més, sense deixar de ser catalans. N'hi ha, fins i tot, que diuen que es pot ser molt català sense saber un borrall de català. Però no és cert. Aquest és un dels paranys clàssics de l'espanyolisme, un element de la sibil·lina rentada de cervell que intenten practicar-nos. N'hi ha prou de canviar els subjectes per veure'n el llautó. Hi ha, al món, algun espanyol que ignori l'espanyol? Hi ha, al món, algun francès que ignori el francès? Administrativament, potser sí, però culturalment no. No, perquè, com ja hem dit moltes vegades, tota cultura és una visió única del món. I precisament perquè és única necessita la seva pròpia llengua per articular el seu pensament i expressar-lo en paraules. Per això existeix la llengua catalana, perquè, a més de ser l'expressió verbal del poble que la té com a pròpia, és, per lògica, la prova inequívoca de la concepció que aquest poble té de la vida i del món.

Paradoxalment, segons els espanyolistes, entre els quals cal incloure els catalans autoproclamats ciutadans del món, Catalunya és diferent de la resta de pobles. Es diria que Catalunya sempre va en sentit contrari a la resta de la humanitat: mentre tots els pobles lliures de la Terra tenen una única identitat i una llengua pròpia, Catalunya, en canvi, tindria dues identitats, dues llengües, dos governs, dos presidents, dos himnes, dues banderes, dues seleccions... Catalunya, per tant, ho tindria tot doblat. Tot, menys el doblatge. I això seria possible, perquè, segons diuen, som diferents. I nosaltres ens ho creiem. Encara que, ves per on, ens ho diguin precisament aquells que no s'estan de repetir que tots som iguals i que les diferències separen i són causa de conflictes. I creure'ns-ho ens ha dut a menystenir tot allò que és nostre i que ens configura, començant per la llengua. Aquesta és la raó per la qual, mentre l'amplitud de vocabulari es considera un signe de cultura, en espanyol, en català és vista com un signe d'empobriment. En altres paraules: mentre l'ús de mots genuïns en espanyol s'associa a la riquesa de vocabulari, la riquesa del vocabulari en català té connotacions carrinclones i pròpies d'algú tancat, rebuscat i provincià. Allò que en termes despectius se'n diu un catalanet.

És així com va reeixint entre els catalans la idea que com més malament parlem la nostra llengua més universals serem. No ens adonem que, si de debò volem evitar la mort nacional de Catalunya, és vital que la llengua catalana no es converteixi en un patuès de l'espanyola. Però això, digui el que digui la infantívola classe política que tenim, només serà possible dotant-nos de les estructures pròpies d'un Estat, l'únic estatus jurídic que, d'acord amb les regles del joc internacional, garanteix avui dia el respecte i la llibertat dels pobles i de la seva llengua.

Víctor Alexandre


 

4)
 
Publicat en EL PUNT dijous 28 d'octubre del 2010
 

La llei de l'aranès com a model de gestió lingüística

Els representants occitans de l'Estat francès aposten per estrènyer vincles amb l'Aran i treballar conjuntament en l'estandardització de la llengua

 

El vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, va presentar la setmana passada a París la llei de l'aranès a representants d'institucions franceses i experts de la llengua occitana. A l'Estat francès hi ha al voltant de tres milions de persones que coneixen l'occità, però l'Estat no reconeix l'oficialitat d'aquesta llengua, com sí que succeeix, en canvi, al Principat de Catalunya, gràcies a la llei de l'aranès, aprovada el mes de setembre pel Parlament en virtut del que disposa l'Estatut de Catalunya.

Els representants occitans van expressar el malestar pel tracte que l'Estat francès dóna a l'occità i han advocat per una estandardització de la llengua que, segons la vicesíndica d'Aran, Noelia Costa, s'ha de fer sense imposar una variant sobre les altres.

Per al vicepresident de la Generalitat, la llei aprovada pel Parlament de Catalunya el setembre passat és un referent de la gestió cultural que seria desitjable per als occitans de França, un país que, segons Carod, “encara té molt camí a recórrer” quant a la protecció de les llengües.

L'acte era presidit pel vicepresident, la vicesíndica, el delegat de la Generalitat a París, Apel·les Carod-Rovira, i el secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i hi van assistir una trentena de representants de l'administració francesa, de centres d'ensenyament de l'occità (calandretes) i d'associacions de defensa de la llengua occitana.

 
5)
 
 
6)
 

Bernat Gasull

 
Dia 27 de setembre passat, l'escriptor Jordi Cabré signava un article al diari AVUI que crec que ens hauria de fer reflexionar una mica a tots plegats. Portava per nom No som una llei, i, més enllà de qüestions identitàries, aprofundia en l'aspecte de l'excés de normatives restrictives al nostre país en diversos àmbits, inclosa la llengua. No entraré a opinar de manera concreta l'article, sinó que s'hi entreveu una situació cada cop més real i que està tenint fortes conseqüències a casa nostra i de manera particular en la percepció de la llengua i el futur de les polítiques lingüístiques.

En un dels paràgrafs, per exemple, es diu: "No ve de gust participar en un país ni en una cultura forjats només a cops de decret." Així mateix, abans d'exemplificar la qüestió en la llengua, exposa el cas dels braus i esmenta els casos d'Alemanya i Suècia on, segons diu, no es prohibeixen les Corrides. La raó és que allí aquestes pràctiques no s'han fet mai, però també que el debat cultural s'enfoca més en positiu que en negatiu. A Alemanya hi ha una llei que prohibeix la pràctica dels toros, i per bé que no conec la legislació en matèria de protecció dels animals a Suècia, estic gairebé segur que la matança a plaça no deu ser possible atesa la normativa.

Llevat de casos molt concrets, als països del nostre entorn, les curses de braus amb mort no estan permeses. Pel que fa a la llengua, i en concret el cinema, tenim ben present quan el conseller Tresserras encara insistia en el caràcter pioner de la llei catalana, tot i que la majoria de llengües de països democràtics amb un nombre similar de parlants tenien ja una legislació proteccionista de la llengua en el cinema o bé tenien pràctiques polítiques severes que asseguraven, no el 50%, sinó el 90-100% en la llengua pròpia del territori en el cinema. En sentit general, pel que fa a la llengua, per cada llei que afavoreix el català o n'obliga l‘ús a casa nostra, se'n fan 50 que imposen el castellà. Hi ha moltes dades indicatives del caràcter excepcional de desprotecció legal del català i de l'exagerada i excepcional pressió obligatòria del castellà. Recordem que el català és l'única llengua de la Unió Europea amb un nombre similar de parlants que no és llengua oficial de l'estat, que està prohibida al parlament de l'estat, no establerta al passaport, té més de 500 lleis que imposen una discriminació positiva d'una llengua no pròpia del territori (en aquest cas el castellà) i d'aquestes, més de 300 d'impositives del seu ús privilegiat, a vegades únic, en el món de l'empresa i el comerç.

La llengua catalana no gaudeix a Espanya, ni de lluny, de les lleis proteccionistes de l'eslovac, l'eslovè, l'estonià, l'islandès, el noruec, el lituà, el letó, el danès, el finès, totes les llengües nacionals de nombre similar de parlants de Suïssa, de Finlàndia, de Bèlgica o de Canadà. Hi ha lleis que garanteixin doncs el català a casa nostra en alguns àmbits? Sí, però res comparat als estàndards europeus i als del castellà a Espanya. Altra cosa fóra també analitzar el grau d'acompliment i l'efectivitat de les lleis «menors» en defensa del català quan les «majors» hi apunten en contra; però això ja són figues d'una altre paner. Llavors la pregunta és: Per què davant d'aquesta situació la percepció és totalment contrària? I no només amb la llengua sinó en l'activitat que es pot endevinar una relació amb la identitat catalana.

La resposta sembla fàcil: és la quimera malèvola d'aquells sectors que practiquen allò que una mentida dita mil vegades esdevé una veritat i que la raó sempre la té el més fort. Sap greu que des de la Plataforma per la Llengua haguem de perdre temps per intentar demostrar la sopa d'all, però potser ho haurem de fer. Tal vegada ho hem de fer perquè l'estratègia d'aquests sectors, la seva força, és tan potent, que les seves afirmacions, tot i ultrapassar el sentit del fonament, estant reeixint. I aquesta n'és una bona prova: la víctima ja ha començat a creure's que és ella el botxí.
 
7)
 
Diàlegs entorn del català científic i tècnic
 
La Fundació Torrens-Ibern us convida a la propera Sessió de Diàlegs, que tindrà lloc el dimecres 10 de novembre de 2010, a les 19 h.

Dins l'esquema previst per a aquestes sessions (presentació d'un o diversos temes, seguida de debat), el tema presentat serà:

INFORMACIÓ TÈCNICA EN EL CONTEXT DIGITAL: NOUS CANALS I NOUS FORMATS

A càrrec de Jordi Prats, Cap d'Iniciativa Digital Politècnica de la UPC

Lloc: Col·legi d'Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona. Passeig de Gràcia, 50, 5ª planta. Barcelona

 
 
8)
 
Projecció del documental Carles Salvador: Elogi a un xiprer, d'Alfred Ramos i Joan Vergara

 
Paraules de benvinguda a càrrec d'Isidre Crespo, director del Centre Carles Salvador.

Amb la presència dels dos directors i la participació del catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València, Vicent Simbor, i del president de la Fundació Ferrer Pastor, Paco Ferrer.

La pel·lícula està editada per la Fundació Ferrer Pastor i l'editorial  Denes, amb la col·laboració de la Fundació Carles Salvador, la Universitat de València i la Filmoteca Valenciana que ha fet una gran tasca de restauració, a partir del negatiu en 16 mm i del copió original dipositat fa anys a la Filmoteca pels mateixos directors del projecte.

Aquesta reedició en DVD del documental, estrenat el 1980, millora la qualitat de l'anterior i aporta novetats importants, com ara una llarga entrevista de vora 3 minuts amb Manuel Sanchis Guarner, parlant de Carles Salvador, que se suma a la que ja figurava de Francesc Ferrer Pastor. El DVD es completa amb un quadern de 32 pàgines, que inclou la introducció a càrrec de Vicent Simbor, el guió tècnic (amb la col·laboració de Francesc Pérez Moragón) i nombroses fotografies del rodatge amb Sofia i Carles Salvador a Benassal.
 
Dimecres 10 de novembre a les 19,30
Octubre Centre de Cultura Contemporània
Carrer de Sant Ferran, 12
València
Tel: 96 315 77 99
 
9)
 
 
Tretúlies Valorianes
 
Dimecres 10 de novembre a les 20'00 h tindrà lloc la segona de les “Tretúlies Valorianes” organitzades per la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans. 
 
L'objectiu de les tertúlies, que tenen lloc un dimecres al mes durant el curs 2010-2011, és difondre l'obra d'Enric Valor, fomentar-ne l'estudi i donar la possibilitat que els lectors tinguen l'oportunitat de conversar amb els principals estudiosos de la figura de l'escriptor de Castalla.
 
La segona Tertúlia Valoriana serà conduïda pel professor de la Universitat d'Alacant Vicent Brotons i tindrà com a tema “Enric Valor: 1911-2011, el centenari del valor de les paraules”.
 
Totes les sessions tindran lloc a les 20.00 h a la Biblioteca Enric Valor-IEC de la Seu “Ciutat d'Alacant” (2a planta).
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com