El punt final de la vida de Joan Solà no serà la conclusió
de la seva obra faraònica en la construcció del català modern. D'aquí a pocs
mesos sortirà el darrer volum de l'obra completa de Pompeu Fabra, que Solà va
enllestir conjuntament amb Jordi Mir. També l'editorial Empúries té en procés
d'edició el llibre L'última lliçó, que aplega els discursos i textos
escrits per Joan Solà en els darrers mesos. Seran els epílegs de l'obra singular
d'un intel·lectual que va aplegar la disciplina científica de la lingüística i
la filologia amb la divulgació a la premsa. En el seu últim article, fa una
setmana al suplement Cultura de l'Avui, editat pel Grup Hermes, el
mestre recordava que des de fa 36 anys havia publicat més de mil articles a la
premsa, des de començament dels setanta. Són gairebé quatre dècades de fidelitat
als lectors catalans, que se sumen a la seva llarga trajectòria professional com
a docent. Els seus alumnes són una legió i el recorden amb afecte i admiració.
La notícia de la seva desaparició ha coincidit amb el retrocés i les
prohibicions que patirà el català en les administracions, les retallades
provinents de l'aplicació de l'Estatut mutilat. És una doble i pèssima notícia,
que es pot interpretar en clau dins un dia nefast per al país. No obstant, a
part del seu llegat en tants terrenys, cal reivindicar també l'actitud:
l'optimisme i el vitalisme, el somriure i la ironia. El caràcter de lluitador ha
de ser un exemple. Joan Solà no serà oblidat perquè queda la seva
obra.
Publicat en tribuna.cat dijous 28
d'octubre del 2010
Deixebles, familiars, acadèmics, molts estudiants i personalitats de
l'àmbit polític, universitari i cultural català com el conseller de Cultura,
Joan Manuel Tresserras, el president del Parlament, Ernest Benach o el president
de l'IEC, Salvador Giner, han acomiadat per darrera vegada el lingüista,
filòleg i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, Joan Solà. Per
primera vegada l'edifici cental de la Universitat de Barcelona ha obert les
seves portes per convertir un dels seus espais en capella ardent, en una
cerimònia que ha representat el respecte i l'admiració que despertava
Solà a l'àmbit acadèmic i a bona part de la societat catalana.
L'acte d'homenatge, que ha començat a dos quarts de quatre d'aquest
migdia, ha representat una mostra efusiva de la figura de Joan Solà en el
qual el filòleg i lingüista ha estat recordat pel Rector de la Universitat,
Dídac Ramírez, qui ha remarcat la “generositat, bondat, valentia,
autenticitat i excel·lència” de Solà, i pel professor i deixeble
Sebastià Bonet, qui ha destacat l'exigència “absoluta” del mestre. Salvador
Giner, President de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) del qual Solà n'éra
membre, també ha volgut recordar el lingüista pel seu"immens" llegat al
centre d'estudis, al qual es va incorporar el 1999, i ha valorat especialment la
seva actitud "crítica" davant la permanent i injusta situació de la llengua
catalana, reivindicada a diversos actes públics en els quals Solà denunciava que
molts catalans "ens sentim desolats i desemparats pels polítics, que ens
han deixat sols".
En aquesta reivindicació s'hi han vist representats
centenars d'alumnes i exalumnes de Joan Solà, que han volgut assisstir al seu
darrer homenatge al centre universitari. A la cerimònia, un exalumne i
nebot del lingüista -també anomenat Joan Solà- ha denunciat, en la seva
intervenció, el sentiment d'impotència del professor i dels seus familiars i
amics per la situació lingüística del català: "Estem tips. Som molts els que ens
sentim desolats i desemparats. Els polítics ens han deixat sols, i per això
estem aquí i no a la seu del govern de Catalunya. Les llàgrimes de la família
són de tristesa, ràbia i venjança".
Article publicat a l'Espira, suplement
cultural del Diari de Balears, dissabte 16 d'octubre del
2010
Amb bones
paraules
Gabriel Bibiloni
Fa temps el Termcat va decidir que els textos que es van
publicant a un blog, que en anglès es diuen posts, en català s'havien
de dir apunts. A partir d'aquí molta gent sobretot molts de
bloguistes van abandonar els posts i es van apuntar a
l'apunt. La decisió del Termcat partia de la idea que post és
paraula estrangera innecessària i que apunt és una "alternativa
catalana". No ho negaré, però diré que es podrien fer moltes matisacions. No és
obvi del tot que post sigui tan innecessari fa part de la carretada
d'anglicismes de les noves tecnologies que, si més no, aporten precisió ni és
clar que apunt sigui una paraula del tot catalana. És clar que
qualsevol persona amb mirada lingüística superficial tot d'una percebrà que
apunt sembla molt català en comparació de post, com
promedi pot semblar molt català si es compara amb average.
Apunt sembla un calc modern de l'espanyol
apunte. Aquesta és una paraula genuïnament espanyola, formada per
derivació postverbal a partir del verb apuntar, amb el mecanisme tan
típic de l'espanyol del morfema -e (desfile,
embrague, empalme), i està documentada en castellà en el segle
XVIII (abans només hi ha apuntamiento). Sembla que apunt no és
més que una adaptació al català de l'espanyol apunte, introduïda
modernament a la nostra llengua. En vaig parlar a l'article dedicat al nefast
informe. Ni el diccionari d'Enciclopèdia Catalana ni l'Alcover-Moll no
ens informen de la seva antiguitat en català, i Coromines (DECLC) es limita a
consignar el mot sense donar-ne la més mínima informació. Encara no figura en el
Labèrnia, edició de 1864, on hi ha, en canvi, apuntació i
apuntament. De fet, els diccionaris bilingües del segle XIX donen
apuntament com a equivalent de l'espanyol apunte. I en el
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana la forma
apunt no apareix fins al 1877. Podem suposar que és un castellanisme de
la segona part del segle XIX, tot i que tampoc no es pot assegurar taxativament
que sense la supeditació a l'espanyol apunt no hagués pogut sortir per
derivació de apuntar. Creiem que és possible però altament improbable.
I no dic si s'hauria d'acceptar o no: només vull assenyalar que caldria anar
alerta quan es proclama o es nega la catalanitat de les paraules.
O potser no hauria sortit mai, apunt, sense la
subordinació a l'espanyol. Perquè encara podríem anar més lluny i establir la
hipòtesi que apuntar, en el sentir de prendre nota, és un calc semàntic
fet sobre el castellà, cosa que no vol dir que s'hagi de decretar-ne la
prohibició. Certament, manca un estudi històric complet dels camps semàntics de
apuntar i la seva família de paraules, sobre les quals ara només podem
fer observacions provisòries. Apuntar (o puntar, una variant
que ara no tindrem en compte, però que és rellevant), en rigor, són dues
paraules diferents: una relacionada amb punta i una altra relacionada
amb punt, tot i que algunes accepcions ofereixen el dubte de si es
relacionen amb punt o amb punta. L'apuntar de
punta és el que apareix a les expressions apuntar l'alba
(mostrar la punta), apuntar un llapis (fer-hi punta), que ja no es diu,
apuntar l'espasa en el pit (aplicar-hi la punta) o apuntar la
fletxa tibada a l'arc(d'on ve després apuntar una arma de foc),
apuntar amb el dit, etc. L'apuntar de punt (ja sigui
el punt de cosir o el punt de l'escriptura) és el que trobam a les expressions
apuntar una tela (fer-hi punts, d'on ve l'ofici d'apuntador),
apuntar un escrit (posar-hi la puntuació) o apuntar una llista
(marcar els elements amb un punt; per exemple, per a indicar a una llista de
persones els presents o absents). D'aquest darrer significat deu sortir el de
prendre nota en general, però l'evolució podria haver-se fet calcant el procés
espanyol corresponent. Aquest canvi semàntic, desconegut per les llengües
gal·loromàniques, podria haver-se produït en espanyol en el segle XVII i ser
imitat pel català bastant posteriorment. En el Tesoro de la lengua
castellana o española de Covarrubias (1611) encara no hi ha aquesta
accepció . També deuen ser castellanismes semàntics apuntar-se a una
activitat o a un club, i els sentits de 'insinuar' o 'dir' («tal
com apunta el comentarista X») i 'dictar', i, evidentment, l'apuntador
del teatre.
La subordinació no sols ens ha dut paraules que podem posar a
una llarga llista de manlleus, sinó que ens ha alterat els camps semàntics de
les paraules més genuïnes i ens ha sumit en una gran desorientació sobre
què és genuí i què no ho és, una distinció sempre complicada.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 28 d'octubre del 2010
Motacions
per Màrius
Serra
Afollar?
Una de les vies d'entrada més habituals dels
castellanismes és la sexual. Cada generació busca les seves solucions
expressives i, en aquest àmbit, els mecanismes de transmissió familiar que solen
preservar les paraules queden desdibuixats. Diguem que, en qüestions sexuals,
som poc preservatius. Per això, més enllà de l'àmbit d'influència del verb
cardar, tan garrotxí, per descriure la còpula s'ha imposat el verb follar, que
és un calc del castellà. Ara el DIEC ja li adjudica el sentit de “fer l'acte sexual”.
Enrere queden els anys en què els catalans només follàvem en trepitjar el raïm
per fer-ne most. D'aquesta embranzida folladora n'han sortit tocats alguns
altres mots propers, com ara l'adjectiu foll-folla, els follets o el verb
arborícola fullar. Ja no podem pronunciar cap d'aquestes paraules sense un
somriure maliciós als llavis. I de totes les damnificades, destaca el verb
afollar, que té un sentit destructiu: “fer malbé, espatllar un membre, oprimir”.
Afollar un niu d'ocells singifica desnonar-los i fer afollar una truja fer-la
avortar. Més o menys, el sentit al qual ha quedat reduït el verb fotre, que era
la nostra solució genuïna. Estem ben fotuts.
6)
Publicat a
- Avui 23-10-2010 Pàgina 48
Els francesos ‘intercomprenen' el català
Vicent Partal
Els diaris francesos expliquen que
aquests dies passats s'ha fet un taller a París, concretament a la Maison de
l'Europe, on trenta persones nul·les per a aprendre llengües han experimentat el
que en diuen la intercomprensió. La cosa aquesta és idea d'una
associació, la web de la qual és apic.onlc.fr. És remarcable que la
sessió la dirigia Pierre Janin, inspector general de l'acció cultural del
Ministeri francès de Cultura. O siga un dels de dalt del tot.
La idea que rau al darrere de la
intercomprensió és que no cal parlar una llengua per a entendre el que
t'estan dient en aquesta mateixa llengua. Evident. Tots ho hem experimentat un
moment o un altre, especialment entre llengües pròximes, llatines en el nostre
cas. Però el fet interessant és que segons conten els cronistes la sessió va
començar llegint un text en català. Ep! Vull dir que el senyor inspector general
de l'acció cultural del Ministeri francès de Cultura va proposar que per què no
llegien un text en català. Poca broma.
Podia haver demanat qualsevol altra
llengua però el fet és que va demanar un text en català. I en llegir-lo, conten
els meravellats cronistes que els senyors i senyores presents al taller es van
adonar que ens entenien, talment com si sant Vicent haguera tornat a la terra. A
Rue89, de fet, ix una senyoreta que exclama contenta, com un gínjol que:
“C'est génial
Je comprends le catalan, alors que je suis nulle en
langues!”.
Els estalvie la resta de les cròniques.
Es veu que van explicar que això depèn de la gramàtica portativa que
sembla ser que ara és una cosa gran i que uns i altres van aclarir que en totes
les llengües fer i tenir són els verbs més usats. Vinga.
En llegir el que expliquen els diaris,
però, m'ha quedat viva una certa perplexitat sobre la nostra irrupció parisenca.
Em pregunte com és que a París es posen tan contents quan ens entenen però a
Perpinyà no? I a Madrid? S'imaginen trenta espanyols feliços de comprovar com de
fàcil és entendre el català? I encara: s'imaginen l'equivalent en l'escalafó
ministerial demanant començar pel català?
Uff...