Dissabte 11 de setembre ens trobàvem a Otos, a Ca les Senyoretes, gaudint de l'hospitalitat i el mestratge erudit i planer alhora del físic i escriptor Joan Olivares, i de la cuina esplèndida d'Assumpció. L'excusa era la presentació d'un llibre, i la possibilitat d'assistir -en rigorós i privilegiat directe- a la presentació d'Andanes, el darrer disc de Rafa Xambó, acompanyat pel músic Albert Ortega.

La presentació del llibre Sortir de l'armari lingüístic suscità un bon grapat d'intervencions per part dels assistents. Com sempre que es parla de llengua, els valencians hi tenim moltes coses a dir. Desitjos, frustracions, retrets i amargors solen omplir els minuts —o les hores— que dediquem a reflexionar sobre aquesta llengua que les lleis ens defineixen com a pròpia, i que les autoritats que patim s'entesten a tractar com a forastera. Tothom té alguna història a explicar sobre algú que l'han insultat o fins i tot atacat per haver comés l'horrible pecat de parlar en valencià, ja siga en un ajuntament, una botiga o pel carrer. Sovint, aquesta mena de catarsi té efectes perjudicials, i els assistents n'ixen amb una sensació de desemparança més gran que la que arrossegaven a l'entrada.

Fa temps que vam arribar a la conclusió que això no era una bona estratègia, i sempre procurem fer anar el diàleg per uns altres viaranys, que ens acosten més a l'alegria o a l'esperança. Cal dir que no sempre és fàcil. Algunes vegades, tanmateix, hi apareixen aliats que, dotats potser d'un optimisme espontani i a prova de frustracions, són capaços de llançar una mirada distinta sobre la realitat.

Quan ja moltes persones més joves ('estudiosos', com ell els va qualificar) havien pres la paraula, alçà la mà Bruno, un home del poble, amb prou anys com per haver viscut la guerra de jovenet. Després d'excusar-se per no tenir estudis, i en un valencià de deliciosa fonètica, farcit de les ressonàncies profundes i les sonoritats precises de la comarca, ens explicà a tots una història que havia passat en acabar la guerra. Un home d'Otos, sabedor segurament del magre futur que li esperava després de la derrota, decidí d'anar-se'n a l'exili. Com que sabia que un altre otosí, conegut al poble com 'Miquel el de Margarida', se n'havia anat anys abans a l'Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s'embarcà cap allà.

Analfabet com era —sempre segons el relat d'en Bruno— no feu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l'adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que —en desembarcar a Orà— es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d'aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l'otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: «Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?». I així anà pels carrers d'Orà, entremig d'aquella gentada que ni l'escoltava ni l'entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d'una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.

Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l'increpava des de lluny: «Qui està parlant valencià per ací?». Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l'enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n'havia anat a buscar la font d'aquelles paraules, cosa que —molt probablement— salvà la vida del seu paisà. Bruno, amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: Qui diu ara que el valencià no serveix per a res?