InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 360 (dijous 23/09/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Joan Tudela - Televisions privades
 
2) Josep Enric Peres i Blesa - Una història doblement oblidada (Ressenya del llibre Història de l'esperanto als Països Catalans)
 
3) David Paloma - La paraula reposada (Ressenya del llibre "Comunicar-se, tot un art" de Ramon Sangles)
 
4) Ferran Suay - Nou curs, vells abusos
 
 
 
7) Notícies de Valencianisme.com
 
 
1)
 
Publicat en el diari digital laMalla.cat dilluns 6 de setembre del 2010

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 2 de gener del 1989)

Aquest any 1989 que acabem d'estrenar assistirem al naixement de la televisió privada, cosa que a mi no em fa cap gràcia; al contrari, em fa més por que una pedregada.

Pública? Privada? Catalana!, podríem raonar davant del model de televisió, parafrasejant allò de Francesc Cambó: Monarquia? República? Catalunya! Tindríem raó, però no tota la raó. És cert que el factor lingüístic no es pot ignorar olímpicament, com ha fet el Govern de l'Estat a l'hora de regular la televisió privada, perquè en depèn la supervivència dels idiomes altres que el castellà, cosa que hauria de ser una qüestió d'Estat. Però nosaltres no podem desentendre'ns del dilema entre públiques i privades.

A les nostres televisions, pública ha esdevingut un eufemisme de governamental. Queda lluny el cas britànic, on la BBC és, en efecte, pública, és a dir, del públic, ni del poder polític ni de la propietat privada. Però hem de reconèixer que les nostres televisions governamentals s'acosten una mica al que seria una televisió pública ideal, mentre que les privades se n'allunyen. Ja ho va dir el ministre francès de Cultura, Jack Lang: les televisions privades tendeixen a assemblar-se moltíssim entre elles i acaben igualant, per sota, el nivell cultural de la població. Idiotitzen.

Tant de bo les tres noves cadenes privades fracassin. De fet, ho tenen molt difícil per competir amb les públiques, tant en la captació d'audiència com en el repartiment del pastís publicitari. A veure si aviat hi ha una tomba al cementiri comunicacional amb la inscripció: "Televisions privades, 1989-1992." Un epitafi meravellós.

Més de vint anys després de publicat aquest article meu que ara reedito, sabem que les grans televisions privades no han fracassat. Però també sabem que s'ha fet realitat la profecia de Jack Lang: les televisions privades tendeixen a assemblar-se moltíssim entre elles i acaben igualant, per sota, el nivell cultural de la població.

 

2)
 
 
Ressenya publicada en el número 183 de la revista L'ACCENT (del 28 de juliol al 10 d'agost del 2010), pàg. 11
 
Una història doblement oblidada
 
Ressenya del llibre Història de l'esperanto als Països Catalans
 
Josep Enric Peres i Blesa
 
 
L'any 1887, a Varsòvia, el doctor Esperanto ("esperançat") -pseudònim de l'oftalmòleg Lejzer Ludwik Zamenhof- publicà un projecte de llengua auxiliar internacional, i aquella llengua es divulgà per Europa en una època de profundes transformacions polítiques, econòmiques, socials, lingüístiques i artístiques. Al nostre país arribà tard, però amb força; impregnà totes les capes socials i guanyà adherents tan remarcables com Andreu Nin o Carles Riba. Els primers tempteigs empresos per esperantistes autodidactes esparsos donaren lloc, al començament del segle XX, als primers cursos i grups organitzats.

La Història de l'esperanto als Països Catalans, editada per l'Associació Catalana d'Esperanto (http://www.esperanto.cat/), aplega articles diversos sobre el moviment esperantista català des dels orígens fins a la instauració de la dictadura del genocidíssim Franco, etapa crítica que ha marcat tant la història de l'esperantisme com la del nostre país.

L'obra no pretén ésser una relació completa i equilibrada de l'esperantisme català, però recupera per a l'estudiós i per al públic general una part de la nostra història que tradicionalment no ha despertat l'interès dels investigadors, sens dubte a causa de la doble
condició minoritària de l'esperantisme català: per català i per esperantista.

Aquest volum és el tercer que l'historiador Francesc Poblet publica sobre l'esperanto al nostre país; l'han precedit Els inicis del moviment esperantista a Catalunya i El Congrés Universal de 1909 a Barcelona. Com aquells, la Història de l'esperanto als Països Catalans és bilingüe, en català i en esperanto; però mentre que allà Poblet figurava com a únic autor, ací apareix com a coordinador, al costat d'Hèctor Alòs, i d'una dotzena de col·laboradors més. Els articles inclosos en el llibre es presenten en tres seccions. Els estudis temàtics tracten entre altres matèries les vinculacions amb l'anarquisme, les vicissituds de Kataluna Esperantisto -l'òrgan de l'esperantisme català (http://esperanto.cat/c/ke.htm)-, el Congrés Català de Vinaròs o l'ús de l'esperanto durant la guerra d'Espanya.

Els estudis locals versen sobre algunes organitzacions, de Barcelona, València o Mallorca, però també de Maó, del Vendrell o de Ceret (Vallespir), on naix el primer grup esperantista d'àmbit nacional. Els estudis biogràfics són dedicats a personalitats del moviment com l'escriptor Frederic Pujulà, el folklorista Joan Amades, el pedagog i filòleg Delfí Dalmau, l'eclesiàstic Joan Font i el filòleg i orientalista Joan Mascaró.

Vehicle de comunicació internacional com el sistema mètric decimal per a la gent d'ordre, eina de coordinació per a l'internacionalisme proletari, garantia de democràcia per a les minories lingüístiques…, la proposta de fraternitat universal llançada per un humil oculista d'Europa oriental va seduir tothom en l'època de més organització del moviment obrer; la II Guerra Mundial va ajornar tots dos somnis, el social i l'internacionalista.
 
Fitxa tècnica:
Coordinadors: Francesc Poblet i Feijoo, Hèctor Alòs i Font
Autors: Elisabet Abeyà i Lafontana, Ferran Aisa i Pàmpols, Jean Amouroux, Dani Cortijo Astudillo, Toño del Barrio, Joan Inglada i Roig, Ulrich Lins, Xavier Margais i Basi, Pedro M. Martín Burutxaga, Abel Montagut i Masip, Llibert Puig i Gandia, Jordi Solé i Camardons
Títol complet: Història de l'esperanto als Països Catalans. Recull d'articles / Historio de Esperanto en la Kataluna Landaro. Artikolkolekto
Editorial: Associació Catalana d'Esperanto / Kataluna Esperanto-Asocio)
Any: 2010 Pàgines: 470 (5-244, en català; 245-468, en esperanto)
 
 
3)
 
Ressenya del llibre "Comunicar-se, tot un art" de Ramon Sangles publicada en la revista PRESÈNCIA (15 d'agost del 2010)
 
 
«Comunicar-se, tot un art»

Autor: Ramon Sangles i Moles

Editorial: SPD edicions

Pàgines: 119

PVP: 10 euros

 

 

L'autor dóna pautes per aconseguir una comunicació àgil i eficaç

Ramon Sangles reflexiona sobre les quatre habilitats comunicatives, sempre amb un llenguatge planer.

 

 

La paraula reposada

 

 

Ramon Sangles va signar, fa menys de dos anys, un molt interessant Compendi de normes d'estil. Manual per a redactors i correctors. Ara treu una lectura d'estiu, que també és possible en les ciències del llenguatge. En aquest cas es tracta d'un compendi de normes de comunicació, basades en les quatre habilitats tradicionals: escoltar, parlar, llegir i escriure. En cadascuna l'autor hi detalla una colla de pautes, formulades sovint com a recomanacions o bons consells, amb un to familiar, a vegades col·loquial, sense citacions erudites. El lector, doncs, no hi trobarà Austin, el filòsof del llenguatge; ni les implicacions conversacionals, de Grice. Ni altra teoria explícita, o ben poca i disfressada. Sí que hi trobarà, en canvi, unes petites càpsules reflexives, a l'abast de tothom (l'autor explica que vol oferir solucions pràctiques), les quals subratllen els punts clau de cada habilitat. En el Saber escoltar, Sangles hi destaca l'escolta activa i el bon discerniment. I presenta els llocs on l'escolta és cabdal: a la llar familiar, en la vida social, en el món de la salut, a l'escola, en els mitjans de comunicació i entre “amants i enamorats”, que són “font d'inspiració i d'humanitat”. En el Saber parlar, es remarca la potència de la paraula. Són com parlem, diu l'autor, que troba a faltar una televisió més catalana. En el Saber llegir, es diu que s'han d'encarar bé les lectures (amb un llapis a la mà, afegint-hi dades o comentaris sense contemplacions) i es fan veure les diferències entre llegir per a un mateix i llegir per als altres. En el Saber escriure, l'autor hi explica la disciplina pròpia de l'ofici d'escriptor, convençut que tothom és capaç d'escriure. L'estil de l'obra fa pensar en aquell famós Atreveix-te a pensar, de Josep Maria Terricabras. Aquí seria un Atreveix-te a escoltar, parlar, llegir i escriure… amb agilitat, eficàcia i amb tots els recursos convenients.                    

 

David Paloma

 

 

4)
 
Publicat en EL PUNT dimarts 7 de setembre del 2010

Nou curs, vells abusos

Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú —des de l'equip rectoral— no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l'arc de triomf i —prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups— faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s'ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor.

No m'estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se'ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s'imagina un professor dient, el primer dia de classe: «Ja sé que l'assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat»? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i —si arribara el cas— el mateix rector, prendrien cartes en l'assumpte i el cridarien a l'ordre sense remissió.

Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d'un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants —de diverses carreres— que hauran triat l'opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i —per tant— en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta —la seua— llengua.

L'argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien —ara a final de curs, i generalment, per ordre d'antiguitat en el càrrec— quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden —senzillament— no triar els grups que estan programats —i clarament etiquetats— en aquesta llengua. D'aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s'hi hauran matriculat, seran democràticament respectats.

També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se'n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies —en forma de males qualificacions— contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s'oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d'una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants.

Estic convençut que l'actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l'esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que —any rere any— s'han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que —per unes o altres raons— trien l'opció —plenament legítima— de matricular-se en grups que s'haurien d'impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se'ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera i uns altres de segona?

 
5)
 
Publicat a www.radiocatalunya.ca dissabte 21 d'agost del 2010
 

"El català, fàcil i útil "
 
Jordi Caltendey
 
N'hi ha que diuen que el català és "difícil". I no estic segur si els professors que n'ensenyen combaten prou bé aquesta opinió esguerrada que no treu cap enlloc. Jo no he vist ningú dels qui parlam català, tant si és estàndard, com mallorquí, com barceloní com valencià, gens embullat ni una mica a l'hora d'expressar-nos-hi ni de comunicar-nos-hi amb qualsevol altre persona que hi parli. És el mateix argument que dic als qui diuen que el xinès o l'alemany són llengües "difícils". Jo no veig parlar els xinesos entre ells, ni els alemanys, que facin gaire cara de problema, dic jo.

En el món, per tant, no hi ha llengües fàcils ni difícils. Simplement, hi ha llengües que estam avesats a sentir i a fer servir i n'hi ha d'altres que no hi estam avesats. Resulta que, a moltes de cases, en aixecar-se del llit i amollar la ràdio o el televisor, ja van a classe d'espanyol. Ja practiquen espanyol. Ben igual passa en llegir un diari qualsevol, o un de futbol, o una revista d'aquestes que només parlen de ‘corazón', de ‘marujas' i toreros.

Sense voler, tan sols amb el fet de llegir, ja van a escola d'espanyol, de manera que aprenen inconscientment que, per exemple, ‘personaje' va amb ‘j' i no amb ‘g', que ‘yeso', ‘hierro' i ‘llevo', que sonen igual, s'escriuen així i no, ‘hieso' ni ‘yerro' ni ‘yebo'. I ho saben sense recordar-se'n, les regles ortogràfiques que quan anaren a escola el sistema els va imposar aprendre. Això llevat que siguin de la part de gent -que no s'atura de créixer- que ha pres una actitud militant de nedar contra corrent i viure en català i hi té una consciència nacional a favor i cerca a posta els encara pocs mitjans de comunicació i els encara pocs productes culturals que s'expressen en el nostre idioma.

Els sud-americans i els andalusos, que confonen els sons de ‘z' i de ‘s' en un de sol i pronuncien ben igual el verb ‘cazar' i el verb ‘casar', tocarien dubtar sempre seguit a l'hora d'escriure. I tots els hispanoparlants, que confonen els sons de ‘b' i de ‘v' en un de sol, de manera que confonen ‘bello' i ‘vello', tocarien trobar el castellà una llengua capriciosa i difícil, que escriu amb lletres diferents sons que sonen ben igual. Per què no els passa això?

Perquè no viuen sotmesos -ni allà ni aquí- a cap dictadura lingüística que els obligui a viure familiaritzats amb una llengua imposada i, al mateix temps, els obligui a haver de cercar per voluntat militant les poques ocasions escadusseres tolerades per la dictadura per viure en castellà, practicar-lo i familiaritzar-s'hi. Nosaltres sí que la patim, a aquesta dictadura. Comparau l'oferta que tenim de diaris, revistes, ràdios, televisions, sales de cine, programes informàtics en el nostre idioma -això a terra nostra!- amb els que tenen ells en espanyol, tant a ca seva com aquí.

I és una llàstima que no ens llevem de damunt aquesta dictadura. No tan sols per motius de justícia elemental sinó perquè el català, i més concretament el català mallorquí, és riquíssim en sons de manera que és un trampolí que facilita d'una manera extraordinària l'aprenentatge d'altres idiomes. L'espanyol, en canvi, és l'idioma llatí més pobre fonèticament. Sobretot l'espanyol estàndard, que elimina la ‘e' oberta de l'andalús i de l'argentí i la ‘o' oberta de l'andalús, per dir uns pocs exemples, i redueix el repertori de vocals a tan sols cinc. Això, si bé és un avantatge per als no hispanoparlants a l'hora d'aprendre castellà, resulta un bon problema per aprendre nous idiomes als qui només saben l'idioma d'en Cervantes.

Fan aquestes reflexions als alumnes, els professors de català? O es limiten a ensenyar ortografia i gramàtica?
 
 
 
6)
 
Publicat a
Germà Capdevila
 
La identitat catalana i el rugbi van lligats al nord de les Alberes. Christian Martínez és vicepresident d'Òmnium Catalunya del Nord, i amb la Júlia Taurinyà fan classes de català a jugadors, tècnics i directius de la USAP, gràcies a l'acord de col·laboració que vincula ambdues entitats.

Que fa falta saber català per jugar a rugbi a la USAP de Perpinyà?

La identitat catalana de la USAP és quelcom irrenunciable, és part del seu ADN. A les competicions franceses i europees els de la USAP són “els catalans”. Òmnium té un conveni amb el club i fa temps que volíem engegar els cursos de català.

Va ser iniciativa d'Òmnium, doncs?

Era un desig compartit, però ens ha costar posar-ho en marxa. El primer a aprendre i perfeccionar el seu català va ser el director comercial, en Frederic Pel, però enguany és el primer cop que fem un curs regular, cada dilluns, abans de l'entrenament, per a jugadors, membres del cos tècnic i directius.

Ho fan per obrir-se portes al sud dels Pirineus?

És cert que és un factor que hi juga, perquè, en paraules del president de la USAP, Paul Goze, això no és la Catalunya del Nord, sinó el nord de Catalunya. Això és quelcom que la gent del club té claríssim. Crec, però, que a més hi ha un interès individual i col·lectiu per aprendre el català. Els jugadors, tècnics i directius han entès que necessiten el català no només per relacionar-se amb la Catalunya del sud, sinó per integrar-se de debò en la catalanitat del club. Abans dels partits sona L'estaca i a la graderia és molt normal sentir el català.

Es fa un ensenyament amb temàtica esportiva i de rugbi?

Aprofitem que som a l'estadi Aimé Giral per fer sessions interactives que fan més fàcil assimilar l'idioma. Per exemple, anem a la botiga o al restaurant de l'estadi i fem jocs de rol per fer ús del català en situacions quotidianes. Això es complementa amb una mena de tutoria lingüística que es dóna de forma natural al vestidor entre els que parlen català i els que n'estan aprenent.

Els jugadors de fora també s'hi apunten, a les classes?

És significatiu que el jugador que més força ha fet per tal que comencessin els cursos ha estat en Farid Sid, que és català, però de pares algerians. Tenia molt clar que havia d'aprendre català i ha fet uns avenços increïbles. I tenim molts alumnes que no són catalans.

Al sud tenim una imatge de precarietat pel que fa a l'estat de la llengua a la Catalunya del Nord. És així?

No és pas tan dolenta com pot semblar si només fem una exploració superficial. La USAP n'es una bona mostra. És cert que s'ha perdut l'hàbit d'ús, però és moltíssima la gent que sap català i que el parla perfectament només de saber que el seu interlocutor també el parla. La USAP, amb l'ús normalitzat que fa del català (retolació, megafonia, web, etc.), ajuda molt a trencar aquesta dinàmica. La USAP fa país. Òmnium i USAP compartim una visió comuna del país.

Òmnium Catalunya del Nord és una entitat molt activa. Quanta gent hi treballa?

Tenim molts socis i adherits, però hi ha una cinquantena de persones que tirem endavant les activitats habituals, com ara els cursos de català per a adults, o la Nit de Sant Jordi, els únic premis literaris de la Catalunya del Nord.

L'acord Òmnium-USAP és només per les classes de català?

No només això. És un acord ampli que inclou per exemple fer traduccions i suport a les accions de comunicació del club. La USAP és alhora un dels patrocinadors principals de la Nit de Sant Jordi.

 

7)
 

RECULL DE NOTÍCIES DE VALENCIANISME.COM

 

SETMANA DEL 13 AL 19  DE SETEMBRE

 

 

 

L'IES Mutxamel, paradigma de la política contra el valencià de la Conselleria d'Educació

 

Llegiu la notícia:

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2528&Itemid=1

 

 

Persones de diferents nacionalitats fan cua a la ciutat d'Alacant per a aprendre valencià

 

Llegiu la notícia:

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2530&Itemid=1

 

 

 

---------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com