Universitat, llengua i normalitat
La distància de la realitat catalana respecte de la normalitat homologable a la resta de països democràtics es demostra periòdicament, i per desgràcia massa sovint, amb polèmiques que es generen al voltant de temes que en una societat adulta ni es plantegen, com per exemple la necessitat de conèixer la llengua d'un país per treballar en aquell país. Arran de l'anunci de l'aprovació d'un decret per tal que els professors universitaris que vulguin tenir plaça a Catalunya acreditin un nivell de competència suficient en el coneixement del català, el rebombori sorgit porta a pensar que darrere de l'oposició a una capacitació tan òbvia no hi ha altra cosa que una trista resistència corporativa o bé una aversió política intolerable.
La posició ferma d'alguns rectors, com el de la Universitat de Lleida i president de la comissió de política lingüística del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), Joan Viñas, contrasta amb algunes veus que s'escuden en un absurd cosmopolitisme del saber per defensar el dret dels docents a desconèixer la llengua dels seus alumnes, uns estudiants que, cal recordar-ho, arriben a l'ensenyament universitari amb l'equivalent al nivell C de català. Els discutibles criteris d'excel·lència que exclouen per innecessari el domini de l'idioma no són altra cosa que bardissa argumental que no pretén altra cosa que tapar la mandra mental o la mala fe ideològica.
El decret del govern estableix un ventall prou ampli de mecanismes i fórmules per acreditar la capacitació lingüística. Un catàleg de facilitats que fins i tot causa un cert enrojolament tenint en compte que està adreçat a persones de contrastada excel·lència intel·lectual. Sigui com sigui, el govern de la Generalitat no pot caure en pressions ni cedir cap mil·límetre en l'aprovació d'un decret que no només és necessari per normalitzar la vida universitària sinó que és un pas més per situar la llengua d'aquest país on ha de ser, que no és cap altre lloc que la pura i simple normalitat.
Doncs ara resulta que el govern ha aprovat un decret en virtut del qual s'exigirà als docents universitaris el nivell C de català, és a dir, allò que es considera un nivell suficient. Ara bé, es tracta d'una mesura molt més matisada del que pugui semblar a primera vista, perquè no tindrà caràcter retroactiu i només s'aplicarà als professors nous i als que vulguin promocionar. N'està exempt, doncs, gairebé tot el professorat universitari actual, i també el professorat visitant: només en cas que decideixin quedar-se a ensenyar a Catalunya es demanarà als docents estrangers que acreditin, “en un temps prudencial”, el coneixement de la llengua. No només de la catalana: s'exigirà també el coneixement suficient del castellà, ja que totes dues llengües són oficials a Catalunya. I el de l'anglès, als professors que imparteixin màsters en la llengua d'Elton John.
No és, doncs, que el decret no sigui equilibrat i pulcre fins a l'exquisidesa, però per descomptat ha generat controvèrsia. Ahir mateix, a El matí de Catalunya Ràdio, es van poder sentir les opinions sobre el tema d'Albert Carreras, degà d'Economia de la UPF, i de Joan Viñas, rector de la Universitat de Lleida. Al senyor Carreras el preocupava que aquesta mena de mesures no puguin tenir efectes dissuasoris a l'hora de captar professorat estranger d'alta qualitat, i posava com a exemple els EUA, on segons ell les universitats no exigeixen cap coneixement idiomàtic als docents, sinó que preval la seva excel·lència en la matèria que imparteixen. Per la seva banda, el senyor Viñas valorava positivament la nova normativa, i reflexionava que no veia de quina manera pot un professor ensenyar res a un alumne si no parla el seu idioma. I trobava normal demanar el coneixement del català a les universitats catalanes, per la senzilla raó que es troben a Catalunya. Es recolzava en l'exemple dels EUA, on, segons, ell, els professors han de demostrar un bon coneixement de l'anglès per poder exercir la docència a les aules americanes.
D'aquest intercanvi de parers queden clars dos extrems: u, que, pel que sembla, als EUA pot passar al mateix temps una cosa i la contrària, o bé que tenim tendència a suposar que hi passa allò que a nosaltres ens sembla millor. I dos, que Catalunya segueix sent l'únic país del món conegut on la gent es pregunta si és normal parlar el propi idioma.
Acabem amb un fet divers que demostra que, en tot cas, el domini de les llengües és important. Conten que, una vegada que estava de visita a Barcelona, l'escriptor Camilo José Cela va acabar la nit en un bordell, on aviat va moure animada conversa amb una meretriu. Quan la noia li va preguntar a què es dedicava, Cela va respondre: “Yo soy académico de la lengua”. I ella se'l va mirar amb un somriure picardiós i va replicar: “Ya será menos”.
Joan Abril Español
Digue'm com parles i et diré qui ets, però també digue'm què parles i et diré quina llengua o quines llengües no et molen. Una conclusió deduïble de les estadístiques socials elaborades per l'Idescat (l'Institut d'Estadística de Catalunya). Segons l'Enquesta demogràfica 2007, la meitat de la població de Catalunya (50,2%) més gran de 2 anys té el castellà com a llengua inicial (¡no pas el català!). Aproximadament un terç (32%) hi té el català i un 7,4% les hi té totes dues.
Si observem les dades per franges d'edat i només per la variable “coneixement” del català, el català el sap parlar un 89,8% (grup de 5 a 9 anys), un 95,3% (de 10 a 14) i un 92,3% (de 15 a 19). Amb aquests resultats podríem concloure que el català entre els joves de 5 a 19 anys està prou bé, però de seguida ens assalta el dubte de si quan es diu “el sé parlar”, veritablement se'n fa ús, o es deixa estampat només a les gramàtiques i els diccionaris.
Si no se'n millora el nivell d'ús, pot acabar estudiant-se només i deixar-se d'utilitzar en un futur no gaire llunyà. I aquest risc es pot donar entre poblacions que no tenen com a llengua inicial el català, sobretot si aquestes veuen o creuen que no cal usar-lo en cap situació comunicativa a Catalunya. El català ha de ser percebut per la gent jove, independentment de l'origen que sigui, com la llengua més útil al nostre país per guanyar-s'hi la vida, com també la més prestigiosa des d'un punt de vista social. El català, per tant, ha de tenir funcions exclusives perquè sigui percebut com un instrument útil i pràctic de comunicació i de vida social.
La política lingüística del govern català, pels embats espanyolistes de l'Estat, és una política molt feble, és una política que ha de plantar cara i practicar la insubmissió davant les sentències actuals i futures contra la llengua i, de retop, contra el país. En són una mostra, a més de la sonada sentència del Tribunal Constitucional, l'acció de la defensora del poble (amb la presentació d'un recurs al TC contra els elements lingüístics de la llei d'acollida) i les accions anunciades el dilluns 23 d'agost pel Partit Popular en contra del codi de consum i les seves sancions per qüestió de llengua, una llei que, entre moltes altres qüestions, busca protegir el català, i el fa obligatori (¡sense exclusió del castellà!) en els rètols dels establiments comercials.
Els dies 11 i 12 de novembre del 2010, a Tarragona organitzaran una jornada que porta per títol El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l'àmbit juvenil. Aquest acte se centrarà en els usos interpersonals i la creació de contextos que facilitin l'ús de la llengua, i la relació entre els joves, els mitjans de comunicació i el consum cultural en llengua catalana.
Perquè el català moli més, però, no cal que es busquin expressions i girs graciosos, ni cal que convertim la llengua pròpia de Catalunya en una fotocòpia de la llengua espanyola. No cal. El govern català ha d'estendre el seu compromís lingüístic –consensuat per una majoria en el Parlament i que, casualment, representa una majoria de l'electorat català– a tota la societat civil, deixant a banda l'extensió en clau de partits polítics. I aquesta societat civil ha de tenir com a factors clau el compromís de les empreses i els sindicats per promoure i fer normal l'ús del català entre els joves.
Amb les lleis actuals s'està treballant perquè el català no sigui una llengua folklòrica, sinó una llengua de treball, de prestigi. Els arguments del PP i de Ciutadans són del tot esbiaixats si repassem tants anys de prohibició lingüística a Catalunya. Per als joves, el català molarà de debò si l'administració i alhora la societat civil aposten per defensar totes les lleis que el Parlament ha aprovat per prestigiar i dignificar la llengua. La insubmissió, davant la pressió de l'espanyolisme més reaccionari, és un acte de plena legitimitat.
Com que des de fa un cert temps, empés per les circumstàncies de la vida i una impensada vocació sobtada, m'he vist abocat a l'art culinari, de tant en tant, m'he de recórrer mercats, supermercats i botigues per tal de proveir com cal el meu rebost.
Un dia vaig decidir que em feia falta adquirir, per tal de cuinar-me bons bullits i guisats, bajoques. I ja estava preparant-me la llista i la cartera ai, pobra i dissortada cartera meua! quan em vaig adonar que ignorava com es diuen les bajoquetes en castellà. Perquè clar, als supermercats, on es minimitza el tracte humà i abunden els congelats, es tracta, sobretot, de llegir i triar els noms dels diferents productes. I si no saps el nom del producte cercat, com te les apanyes per a trobar-lo entre tan gran varietat de queviures?
Bé, el cas és que la cosa no semblava tan complicada. Vaig decidir fer el que pareixia més senzill, preguntar a la gent més propera i així esbrinar la solució de tan aspre problema lingüístic: Com anomenen els nostres veïns i amos castellans a les casolanes i humils bajoques? Vaig preguntar a familiars, coneguts i, fins i tot, algun desconegut que passava pel carrer i per a sorpresa meua, ningú no va saber aclarir-me el dubte. «Bajoca?», pronunciat amb jota castellana, va aventurar algú, agosarat. «Bajoquita?» va dir un altre, temerari. «Fessolos?», va arriscar un valent. Res, la cosa va continuar sent un misteri irresoluble per a mi, i molts altres.
La cosa semblava divertida, però la veritat és que si ho penses bé, no te cap gràcia. Com és possible, pregunte jo, que al teu poble no pugues anar a comprar en la teua pròpia llengua (un poble, val a dir, catalanoparlant en un 100 % si excloem els emigrants)? No tenim dret a una cosa tan elemental i justa com eixa? I en canvi ve una persona de Madrid, Burgos o Valladolid... o Colòmbia, o Bolívia o Argentina, i té més drets lingüístics que nosaltres? Jo no vull posseir més drets que ningú, compte! però menys tampoc. I si me'n vaig a Madrid, Burgos o Valladolid i he d'esbrinar per a comprar bajoquetes la seua traducció al castellà, no veig per què ells que al capdavall no deuen ser menys intel·ligents ni cultes que nosaltres no poden fer el mateix ací?
Perquè a mi m'han passat algunes errades de comprensió viatjant per Alemanya, França, Espanya o Anglaterra, però que em passe això en la meua terra és una cosa que no sé si em trau de polleguera, em produeix tristor, desfici o indignació.
El que és ben clar és que en aquest país hi ha certes coses que no funcionen bé, i moltes vegades per culpa dels propis indígenes.
Com aquella vegada que vaig demanar a una peixatera tan valenciana i del poble com jo si tenia llobarros i va resultar que no sabia ni què era. Fins que vaig descobrir que ella els anomenava «lubines». Mot totalment desconegut fins aquell moment per a mi, per cert. Em van agarrar ganes d'agarrar un llobarro i posar-li'l de barret.
O aquella altra volta que volia comprar bledes, i com que no recordava massa bé quin era el seu aspecte ni el seu nom en castellà, me'n vaig anar finalment a casa amb un preciós i verdíssim ramell de julivert. Ben bo i granat, això sí.
No, la cosa tanmateix no té gens de gràcia i si ens en riguem deu ser potser per ironia, ràbia o apatia. Espere si més no que aquestes paraules meues servisquen per a reflexionar sobre un tema que ens hauria de preocupar una mica.
Ah, i no em pregunteu com es diuen en castellà les bajoques o les bledes perquè no tinc ni idea. Ni ganes de saber-ho, tampoc. I si voleu aprendre idiomes, us compreu un bon diccionari, que jo tinc massa coses al cap com per a posar-me a estudiar idiomes ara. Au.
Els professors que aspirin a una plaça permanent a les universitats públiques i privades catalanes hauran d'acreditar el nivell de suficiència de català (que es correspondria a l'antic nivell C), tot i que, segons ha pogut saber aquest diari, això no implicarà, necessàriament, que hagin de fer un examen durant l'oposició. De fet, el decret que ha enllestit el govern preveu fins a cinc maneres de demostrar la competència en llengua catalana. A partir d'aquí, cada universitat decidirà quina via utilitza.
El text no obliga els professors a emprar el català a les aules, però sí que exigeix com a requisit indispensable un coneixement del català que garanteixi que entenen qüestions orals i tota mena d'escrits que els alumnes formulin en català. Tan bon punt s'aprovi, el decret s'aplicarà a les noves contractacions sense efecte retroactiu.
L'esborrany inclou una excepció per a casos justificats en què una universitat vulgui fitxar un professional d'especial vàlua o prestigi (el que es coneix com a captació de talent) que no disposi del nivell exigit de català. En aquests casos, es preveu que l'acreditació es pugui fer en un període de dos anys. No obstant això, la universitat haurà de procurar mecanismes per respectar els drets lingüístics dels alumnes. Els professors que només facin recerca estaran exempts d'acreditar el nivell de competència lingüística.
La presentació anirà a càrrec de l'autor i dels senyors Manel Camós, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, i Joaquim Llimona, president del Consell Català del Moviment Europeu.
Salvador Fuster Mestre, Alcalde-President, i en el seu nom Rosanna Torres Pérez, Regidora de Biblioteques,
tenen el plaer de convidar-vos a la presentació del llibre
“Un estiu a l' infern”, de Sico Fons, publicat per La Busca Edicions.
L'acte tindrà lloc el divendres 24 de setembre, a les 20'15 h, a la Biblioteca de Tamarit (C/ Tamarit, 6)
i serà presentat per l'escriptora olivana Irene Verdú.
Esperant comptar amb la vostra assistència, aprofitem l'ocasió per saludar-vos ben cordialment.
Oliva, setembre de 2010