InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 358 (dimarts 21/09/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
2) Jordi Martí Font - Guerra d'extermini contra el català a l'escola
 
 
4) Consol Castillo - El PP i el valencià
 
5) Gemma Calvet - La llengua d'acollida
 
 
 
 
1)
 
Entrevista publicada en el diari digital L'INFORMATIU dijous 29 de juliol del 2010
 
 
 
'Sortir de l'armari lingüístic' és el suggeridor títol de la guia escrita per Ferran Suay i Gemma Sanginés per a ajudar a viure parlant la nostra llengua, gaudint i sense patir mai per fer-ho.
 

Tot i ser valencianoparlant, ha canviat al castellà davant d'un desconegut? D'una persona amb aspecte de ser de fora? Pateix quan es troba en situacions com estes? Llavors, Sortir de l'armari lingüístic (Angle Editorial) és el llibre que estava esperant. Perquè l'obra, subtitulada "Una guia de conducta per a viure en català", escrit pel professor de Psicobiologia de la Universitat de València, Ferran Suay (amb qui en parlarem), i per la llicenciada en Psicologia i Master en teràpia de Conducta, Gemma Sanginés, dóna, d'una manera amena i molt aclaridora, algunes claus per a superar estos temors i conductes infundats però molt arrelats.

P: Com i d'on sorgeix la idea de fer el llibre?
R:
En realitat, sorgeix perquè des de fa uns sis anys estem fent tallers per tot el territori del domini lingüístic, i també pel País Basc, per entrenar la gent per a mantindre la llengua amb més comoditat. El llibre recull l'experiència de tot eixe temps. Cal dir que sempre hem tingut por de fer receptes, perquè les receptes estan molt bé si funcionen sempre, però en aquest cas és difícil perquè les situacions són molt variades i les persones són molt diferents entre si, per la qual cosa és molt difícil trobar bones receptes. Per tant, al final, després de fer tallers amb, dalt o baix, 4.000 persones, hem pensat que la millor mètode era explicar-ho en forma de casos, de manera que cada persona poguera fer la lectura que li convinguera i aplicar-se les coses que li pareguen bé i deixar a banda les que no.

P: El títol de l'obra és molt suggeridor, però m'agradaria que resumira la intenció o l'objectiu que persegueix.
R:
El llibre està adreçat a persones que volen viure en la seua llengua i que es troben amb problemes per a fer-ho, problemes que vénen de fora, però què també, d'alguna manera, sorgeixen de dins en el sentit que hem interioritzat la subordinació i per tant hem adquirit timidesa lingüística. Podríem dir que es tracta d'un llibre d'autoajuda per superar la timidesa lingüística (somriu).

P: L'obra s'escriu a València. Açò és casual o es pot vore com una motivació extra per la situació lingüística particular que es viu ací?
R:
Ací al País Valencià es dóna una condició particular que ens diferencia d'altres zones del territori, i és que les autoritats estan d'acord amb el genocidi lingüístic. En les Illes no n'estan tan obertament a favor i al Principat no ho estan. Tampoc és que facen una política d'allò més clara, però no és el mateix, sens dubte. Això fa de la nostra una situació especial, però essencialment no hi ha grans diferències al llarg de tot el territori. La conducta dels parlants, el que tendim a anomenar timidesa lingüística, és molt semblant a tot els territoris catalanoparlants i també al País Basc.

P: Entre els fenòmens psicològics que s'apunten per a explicar l'abandó o la posició de la llengua, s'anomena la seua vinculació a determinades idees polítiques o ideologies. Creu que en el cas valencià això es donaria de manera significativa?
R:
Sí, però bàsicament perquè s'ha treballat molt. Els governs que hem tingut des de la restauració de l'autonomia, tal volta amb l'honrosa excepció del provisional d'Albinyana, han sigut governs clarament castellanitzadors, i s'han dedicat a legitimar en totes les circumstàncies i per a tots els usos i aspectes la utilització del castellà, i paral•lelament han deslegitimat l'ús del valencià, de manera que ha quedat com una opció que adopten persones amb una clara opció ideològica.

P: Al llibre exposen de manera didàctica diversos casos de catalanoparlants enfrontant-se a la situació de parlar en la seua llengua front a desconeguts o gent que els respon en castellà o fins i tot abruptament. Quin creu que cridarà més l'atenció dels lectors?
R:
A cadascú li cridarà l'atenció el que li toque de més a prop (somriu). Pense que molta gent es podrà sentir reconeguda en Tomeu, el "parlant tímid", que fa referència a un tipus de persona amb una actitud obertament valencianista, en el sentit de dur els xiquets a escola en valencià, de parlar-los valencià, de consumir cultura en valencià, etcètera; però què després té una conducta indiferenciada d'aquells que no tenen esta ideologia. És a dir, que canvien al castellà amb tota facilitat. Molta gent s'hi trobarà reconeguda, però també hi haurà els que s'identifiquen més amb el que s'emprenya a tothora (riu). Depén de cadascú. En tot cas, insistisc que amb eixos casos no pretenem definir tota la diversitat que n'hi ha, sinó que en cada cas, a banda del protagonista, es toquen algunes altres tipologies de persones en relació a l'ús que fan de la llengua, que poden donar indicis als lectors de cara a l'aplicació en les seues pròpies vides.

P: El darrer cas que anomenava, el del nacionalista més bel•ligerant, m'ha resultat cridaner quan ho he llegit per ser un cas típic ací com a resposta a la situació que patim a les nostres terres. Al llibre assenyalen la seua actitud com a contraproduent.
R:
És que en qualsevol situació és contraproduent perdre l'oremus, perquè eixe home que perd els papers, per molta raó que puga tindre, perd l'atractiu per als seus fills, per als seus amics, per als qui l'envolten. Malgrat tot, nosaltres no neguem en cap moment que tinga dret a enfadar-se, sinó que ens preguntem a qui ajuda o a qui perjudica amb la seua actitud.

P: En tot cas, el llibre desprén una actitud molt positiva, fins i tot a l'hora de replegar casos com els dels forans que aprenen i intenten usar la llengua, que deixen una sensació molt agradable. Volien també donar-nos ànims?
R:
Seria molt ambiciós això (riu), però nosaltres des del principi hem tingut l'interés de donar-li un enfocament en positiu. Tractem d'abordar les situacions en positiu, no entrar en desqualificacions ni culpar uns altres, que és una cosa molt habitual. Per exemple, són molts els casos que ens trobem assistents als tallers que diuen: "És que hi ha gent que viu 30 anys ací i encara no parlen valencià ni hi tenen cap interés, ni ho faran mai". Però quan els preguntes en quin idioma els parlen els que se'n queixen, solen respondre de manera unànime que en castellà. A nosaltres, el que ens interessa és canviar l'actitud i la conducta d'estos parlants, dels que se'n queixen però acaben parlant castellà, per tal que deixen de queixar-se'n, de patir, i que parlen valencià. Eixe seria l'enfocament. No busquem culpables, volem que els qui vulguen viure en valencià ho puguen fer més còmodament.

P: Finalment, tinc una curiositat. El llibre compta amb l'ajuda de la Generalitat de Catalunya. Com és això? Varen buscar ajuda de la valenciana o d'institucions com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua?
R:
No, nosaltres no buscàrem res. El fet que siga així és que la idea de fer el llibre ens la proposà Alfred Bosch, Coordinador de l'Àrea d'Història i Pensament Contemporani del Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, que coneixia els nostres cursos i volia que els plasmaren en un llibre. Però, nosaltres no hem tocat a la porta de cap institució. En tot cas, mai ho hauríem fet a la de la Generalitat Valenciana, perquè coneixem de bestreta quina en seria la resposta.

 
2)
 
Article publicaat en el número 183 de la revista L'ACCENT (del 28 de juliol al 10 d'agost del 2010), pàg. 2
 
Guerra d'extermini contra el català a l'escola
 
Jordi Martí Font
 
Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l'Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res... aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d'aquest país.

Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris: per una banda, el Programa d'Ensenyament en Valencià (PEV) per a l'alumnat majoritàriament catalanoparlant, que assegura l'aprenentatge del català, l'espanyol i l'anglès; d'una altra, el Programa d'Immersió Lingüística (PIL), per a l'alumnat castellanoparlant que assegura el mateix que l'anterior; i per acabar, el Programa d'Incorporació Progressiva (PIP) que fins ara assegurava l'assignatura de valencià i una altra àrea temàtica impartida en la nostra llengua a partir del tercer curs de primària. Aquest disseny del PIP, però, també podria canviar enguany amb l'aprovació d'un nou decret l'esborrany del qual ja s'ha presentat que deixaria com a obligatòria només l'assignatura de valencià i prohibiria que s'imparteixin en català més de dues àrees de coneixement; aquesta nova norma faria que 554.896 alumnes valencians només tinguessin assegurada l'assignatura de valencià i cap àrea temàtica més en català.

Però tornem a l'argument a què feia referència al principi i comparem-lo amb els merders que munten diverses organitzacions espanyolistes quan un o dos nens no reben l'ensenyament totalment en espanyol a alguns llocs de l'Estat. Aquí són més de cent mil nens i nenes i tothom calla, gairebé ningú no aixeca la veu. No hi ha cap daltabaix, la nació lingüística es fa fonedissa i desapareix de la vista de qui intenta veure'n les reaccions. Els partits que es diuen catalanistes i que tant defensen la llengua al Principat, almenys retòricament, no existeixen quan es vulneren els drets de cent mil persones que parlen la mateixa llengua i que depenen del mateix estat que ells. La parcel·lació a on ens ha portat el disseny autonòmic espanyol ens ha portat a un carreró sense sortida en què tothom entén que un espanyol es preocupi per l'espanyol als Estats Units d'Amèrica però que no entendria que un andorrà es preocupi pel valencià en l'ensenyament a Alacant. De fet, les i els meus alumnes de Secundària -a les quatre províncies catalunyeses- em demostren any sí i any també que després d'ensenyament obligatori no saben ni per aproximació on es parla la llengua que aprenen en la meva assignatura.

Enguany, per enèsima vegada, centenars de milers de xiquets i xiquetes van triar l'opció de fer els seus estudies en català al País Valencià però com que no hi ha més places que les que la Generalitat de baix posa a l'abast dels alumnes i aquestes només són 149.430 no ho podran fer. I això passa precisament mentre es tanquen les assessories de valencià de la Conselleria d'Educació i a la ciutat de València dels 95 centres públics que hi ha només 47 ofereixen una línia d'ensenyament en català.

Ara bé, si la situació a l'educació primària i secundària és fotuda, on es fa l'autèntica estocada de gràcia a l'ensenyament del català al País Valencià es a la universitat. Així, segons l'informe "Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes", només un 1.8% dels estudiants rep les classes en valencià, mentre que un 53.7% ho fa exclusivament en castellà.

Si no entenem que la llengua va més enllà dels límits que marquen les adhesions territorials bàsiques de "Catalunya", "País Valencià", "Balears" o el que sigui, si no entendrem que mantenir aquestes divisions territorials absurdes quan parlem de llengua ens porta directament a la desaparició com a cultura ja que hi ha zones on la llengua està agonitzant i el poder polític imperant el que fa és ofegar-la tant com pot, i si no entenem que sense cultura no hi ha nació ni país... ens queden quatre dies, si no són tres ja.
 
3)
 
 
 
4)
 
 
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 13 d'agost del 2010
 
 
Consol Castillo
 
Les darreres declaracions del conseller d´Educació de la Generalitat Valenciana, senyor Font de Mora, tornen a posar de manifest quina és la sensibilitat del PP valencià en matèria lingüística, en aquest cas l´argument emprat no és altre que l´econòmic. El sistema lingüístic valencià no es pot sostenir donat el seu cost. No val la pena perdre el temps contra argumentant. De sempre la sensibilitat dels dos partit majoritaris valencians respecte de tema lingüístic ha estat molt tèbia, però hem de reconèixer que amb el pas del temps les coses no han anat a millor, sinó a pitjor. Des de la promulgació de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, l´actitud ha estat sempre timorata i de falta de confiança en allò que s´estava legislant. Ja m´ho deien els meus alumnes de Burjassot quan jo m´entestava que parlaren valencià i ells em deien «però si el valencià no el gasta ni el president de la Generalitat (tan se val Lerma, Zaplana o Camps: tots tres en el fons sentien la mateixa consideració per la llengua) ni l´alcaldessa de València, incapaç d´articular un discurs polític en la nostra llengua».
Ells la veien com una llengua per anar per casa i contar acudits. I aquells xavals que ara són metges, bombers, policies, obrers, administratius… que feren l´esforç d´aprendre una llengua que no era seua per tradició familiar, però que van fer seua perquè ells eren valencians de naixement o de vivència i ho eren amb tota la càrrega cultural i històrica que això representava de cara al futur, deuen observar atònits a aquests representants del poble valencià que a poc a poc van actuant en contra de tot allò a què molts valencians tenim dret. Crearen una Radiotelevisió Valenciana que no tenia altra raó de ser que ser element de transmissió i coneixement de la llengua pròpia dels valencians, i passen els anys i ni uns ni altres, i en determinats moments amb la complicitat d´uns tercers, fan res perquè les coses milloren i assolisquen un nivell de dignitat lingüística mínim. Signen una llei de funció pública (PP i PSOE) sense demanar com a condició indispensable el requisit lingüístic. Que significarà que el meu fill quan vulga cursar el batxillerat en qualsevol institut de la ciutat de València, trobarà que no tindrà garantit, tot i demanar la línia en valencià, que tots els professors que li donen classes, aquestes siguen impartides en valencià. I també significarà que jo podré anar a qualsevol dependència autonòmica (el metge, per exemple) o municipal, i estarà en funció de la bona voluntat del funcionari o funcionària, ja no el fet de ser atesa en valencià, sinó el fet que jo no em puga expressar en valencià perquè ells no tenen l´obligació d´entendre´m si jo m´expresse en aquesta llengua. Per tant, senyor Font de Mora, no es tracta de diners. A vostés, i també al principal partit de l´oposició ací al País Valencià, el tema de la llengua els importa ben poc; és més, els molesta prou, i aquesta situació de crisi els ve de perles per re-duir el que s´inverteix en ella.

Membre de la candidatura de Compromís per València pel Bloc
 
5)
 

La llengua d'acollida

Gemma Calvet

El recurs del Defensor del Pueblo ha confirmat el que s'esperava. La sentència del TC contra l'Estatut té una significació que no és només jurídica i ha reforçat una posició d'hegemonia subjectiva de Madrid vers Catalunya que comença a plasmar-se. Alguns juristes van dir que el tema de la llengua no afectaria essencialment la política lingüística a Catalunya i ara la realitat política demostra que això només comença.

La gravetat de la situació és notable per diverses raons. En primer lloc perquè la qüestió de la llengua és prou emblemàtica perquè ens adonem que en la interposició d'aquest recurs s'ha volgut imposar clarament una interpretació de la sentència que s'allarga en el temps futur i que condiciona el panorama del català de manera determinant. En segon lloc, és trist que amb la quantitat de drets de les persones immigrants que poden vulnerar les administracions, sobretot pel que fa a la dificultat de regularització, i als processos d'expulsió, el Defensor del Pueblo hagi triat aquest pretext i li preocupi que el català no els permeti una acollida amb garanties.

La llei d'acollida va ser aprovada en el Parlament de Catalunya amb el màxim consens polític i ni tan sols aquest element democràtic ha servit per contenir la activitat impugnadora del Defensor del Pueblo.

El dret de les persones immigrants a rebre classes de català i en català a Catalunya és incontestable. Els darrers anys hem pogut comprovar com aquest element d'integració està permetent igualar la capacitat d'accés al treball i a la integració social en termes d'equitat. Això no li interessa al Defensor del Pueblo.

El que realment preocupa a Madrid és que la dimensió de futur de la manifestació massiva contra la sentència pugui créixer en procés sobiranista. La reacció és aquesta, màxima contundència institucional i gens de sentit democràtic. La política de partits i la de la societat civil haurà de treballar molt i bé els propers temps. Les coses no seran fàcils, i la defensa del català i de la nostra legitimitat per legislar a Catalunya tot just ha començat. És una qüestió de principis.

 
6)
 
 
Només el fet que Catalunya no sigui un país normalitzat en molts aspectes provoca que, a hores d'ara, encara s'estigui debatent una qüestió tan elemental com que els professors universitaris hagin de demostrar un coneixement suficient del català. En pocs indrets del món es gosaria qüestionar que la llengua pròpia del país ha de ser prou coneguda per aquells que imparteixen coneixements a les universitats. L'anunci fet aquesta setmana pel conseller d'Universitats, Josep Huguet, en aquest sentit enfoca la qüestió de manera ferma, però també amb molta prudència. De fet, la mesura només afectarà els docents nous, donarà totes les facilitats del món als visitants que es vulguin quedar i s'ha consensuat amb la comunitat universitària. Tot plegat, per evitar friccions i fer esvair temors de no atreure talents, qüestions que no haurien de ser cap obstacle perquè el català tingui a les universitats el paper que li correspon.
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com