Enguany, la Plataforma per la Llengua, amb el suport
de diverses associacions estudiantils, ha endegat una campanya que porta per
títol A la Universitat, en català!. L'objectiu és doble: d'una banda, fer
conèixer la situació real del català a les universitats del nostre país; i de
l'altra, aplegar postals signades que recullen les deu reivindicacions que, a
parer dels promotors de la
iniciativa, són indispensables per fomentar l'ús de la nostra llengua a la
Universitat, per tal de fer-les arribar a les autoritats competents. Del llistat
de les deu peticions en destacaria, principalment, l'expressada al punt numero
quatre: que s'anunciï i es respecti la llengua de la docència. Perquè si
es fes efectiva, suposaria un primer pas que garantiria el dret a rebre
l'ensenyament en català d'algunes assignatures, sense canvis de llengua
injustificables a darrera hora. Bona part de les reivindicacions restants
vindrien totes soles si els universitaris docents i discents que es manifesten
preocupats per la situació del català no renunciessin a emprar-lo en cap de les
activitats que desenvolupen en la seva vida acadèmica. Per tot de raons
complicades d'entendre, aquest gest tan senzill –que s'hauria de
practicar amb tota naturalitat– no és l'habitual a
les nostres universitats, i neutralitza qualsevol normativa publicada en defensa
de la nostra llengua. Ho constato diàriament a la facultat de filologia, on
gairebé ningú no ha entès que els membres castellanoparlants del nostre
col·lectiu són només això: castellanoparlants, no pas persones mancades d'enteniment, tancades i obtuses o incapaces
d'entendre la llengua de la societat que les acull. De tal manera, que la gran
majoria dels col·legues catalans es passen a l'espanyol quan parlen amb ells,
fent gala d'una descortesia innecessària, que a més a més altera sensiblement
l'ús del català a la Universitat.
El nostre degà és castellanoparlant monolingüe, aquest fet ja és prou
singular. És difícil d'imaginar algú fent de degà a una facultat vienesa, per
exemple, que no fos plenament competent en llengua alemanya. Però el més greu no
és pas que l'autoritat màxima d'una facultat de filologia de Catalunya no parli
català. El que és veritablement preocupant és que el professorat, l'alumnat i
els membres de l'administració que l'envolten renunciïn a emprar la llengua
pròpia del país quan s'hi adrecen. De què servirà aconseguir fer efectiva
l'exigència del nivell C de català a tots els professors que arriben a qualsevol
universitat catalana si ningú no els ha de parlar en aquesta llengua? Seria molt més productiu que, tant
professors com alumnes vinguts de fora, s'adonessin que la llengua del país és
el català i que l'han de fer seu, de la mateixa manera que han hagut d'aprendre
un munt de coses –sovint molt més complicades– al llarg de la seva
formació universitària. Això no vol pas dir que hàgim de renunciar a una
normativa d'usos lingüístics que potenciï al màxim el coneixement del català;
tot el contrari. Però els fets demostren que això és molt difícil. Així que es
redacta un article en aquest sentit, acaba acompanyat d'un matis que el
desdibuixa o una frase que el desvirtua. Malauradament no tenim prou força per
aconseguir fer del català la llengua d'ús d'obligat compliment, i això ens ha de
conscienciar que el marc legal que ens empara és prou potent si ens en servim.
Passa, però, que no ho fem. Si ho féssim, no es canviaria de llengua a les
juntes de facultat, de govern, consells d'estudis o de departaments tan aviat
com algú que simplement és castellanoparlant obre la boca. N'hauríem d'aprendre
una mica, d'aquests castellanoparlants que empren exclusivament la seva llengua
vernacle sense complexos i amb gallardia, perquè són ben dignes
d'imitar.
Sigui com sigui, el problema del català a la Universitat no és només
la renúncia voluntària dels seus parlants. Imaginem un escenari
ideal on tots els catalanoparlants fem ús del nostre dret a expressar-nos sempre
en català. Aquesta actitud comportaria sense cap mena de dubte un pas de gegant
en la solució del problema, perquè es faria molt més visible l'ús de la nostra
llengua en el món universitari. Però això no facilitaria la promoció del
professorat que ha d'aconseguir trams d'investigació si vol fer carrera
acadèmica. El reconeixement d'aquests trams l'atorguen unes comissions basant-se
en el tipus de publicació on apareixen els resultats de les recerques, de tal
manera que se'n valora el continent i no pas el contingut. Aquest continent són
les revistes dites d'impacte, en les quals la presència del català és
pràcticament nul·la. En conseqüència, el professorat fidel a la llengua catalana
no veu reconeguda la seva recerca de manera oficial, la qual cosa el perjudica.
Aquest fet és especialment greu en el camp de les humanitats, on les persones
encarregades de qualificar el nivell de les aportacions haurien de valorar molt
més els continguts. Evidentment aquesta és una tasca molt més complexa, però no
és, de cap manera, impossible. Es podria seguir l'exemple israelià de
RAMBI, que és l'índex que recull de manera periòdica, des de l'any 1966,
una bibliografia selectiva de totes les aportacions destacades d'arreu del món i
en qualsevol llengua relatives als estudis jueus. Els encarregats de
detectar-les no es limiten a buscar en determinats llistats de revistes sinó que
ho pentinen tot, conscients que es poden trobar treballs importants tant en les
publicacions locals o regionals, com en les procedents d'universitats,
associacions, instituts, actes i un llarg etcètera; en contrapartida, sovint
desestimen articles publicats en les revistes de suposat
impacte.
En l'àmbit de les ciències, es podria potenciar igualment el català.
Tothom sap que l'anglès és, de moment, la llengua que preval en aquest camp.
Però els recursos informàtics permetrien que els resultats científics es
publiquessin en versió catalana a la xarxa abans que n'aparegués l'edició en
anglès. Aquest senzill procediment prestigiaria la nostra llengua i la faria
molt més visible en els cercles acadèmics internacionals.
Si realment volem fer del català una llengua de prestigi al món acadèmic
i, de retruc, en tots els àmbits de la vida en general, ens hauríem de plantejar
seriosament quines són les accions que podem dur a terme en defensa de la nostra
llengua a la Universitat comptant amb les eines que posseïm per fer-ho. Això
també inclou, per descomptat, donar suport a campanyes com la que ha engegat
Plataforma per la Llengua i a qualsevol altra iniciativa destinada a
normalitzar l'ús del català arreu.
Tessa
Calders i Artís
Professora del Departament de Filologia Semítica de la UB
I el parany s'estén al prefix co-. D'una banda tenim coreferent, coregent o coreligionari i de l'altra corresponsal, corrector, corresponent. La diferència l'explica que només els primers són autèntics derivats, ja que els segons els hem manllevat del llatí amb prefix inclòs. Però a l'usuari de la llengua no li podem complicar tant la vida per reflectir un matís que només resulta útil en casos hipotètics (un rector que compartís rectorat seria corector). Tot seria més fàcil si, en mots així, el DIEC optés sempre per rr, com ja li demanava Josep Ruaix, rector, corrector i eminent filòleg, al número 60 de la revista Llengua Nacional.
El boirós intent de fer un estàndard composicional fa que formes específiques de diferents dialectes surtin al DIEC l'una darrere l'altra sense cap marca. És el cas del deure + infinitiu d'obligació i de probabilitat. En català antic deure expressava obligació però avui aquest ús només el mantenen alguns parlars valencians, els mateixos en què el futur de probabilitat és més viu. I és que segurament l'ús sistemàtic de les dues perífrasis crea massa ambigüitat. Per sort el parlant sensible té prou seny per saber que, digui el que digui la norma, avui fer servir el deure d'obligació en dialecte central és un flagrant castellanisme.
Pas a
pas
Tudi Torró
Què passa quan un molí de vent queda sense la font que l'alimenta? Doncs que a poc a poc s'atura, imperceptiblement s'atura. Aquesta és l'estratègia que ha fet servir, des de fa 15 anys, el Govern valencià del PP per aturar la normalització lingüística del nostre País. A principi dels vuitanta, la normalització del valencià era un molí de vent amb el vent a favor, acompanyat de lleis que l'impulsaven, però amb això no hi havia prou, ells ho sabien, no el van aturar de sobte, l'han anat aturant a poc a poc. Sabedors que la implicació del govern és peça clau, no han parat esment en desactivar els agents educatius que haurien d'impulsar-lo: El Servei d'Ensenyaments en Valencià, la Inspecció d'Educació, els Centres de Professors, el professorat... No és una queixa, es tracta d'una amarga realitat, les dades ens ho corroboren de manera aclaparadora.
Sembla que el valencià, el seu ús i el seu estudi, molesta al Govern valencià, perquè és un handicap per a avançar en la modernitat del País, per a ser més competitius... Com deia no fa molt un alt càrrec de la Conselleria d'Educació ja ni ha prou. “No cal promocionar més el valencià, ara toca l'anglès, el xinés i l'hindú [sic], que són llengües de futur”.
I de les paraules als fets, no s'han tallat un pèl a l'hora
de mamprendre les restriccions: desautorització de la demanda de noves línies
d'ensenyament en valencià; aturada de la campanya de promoció del valencià
durant el període d'admissió en la majoria de les poblacions; reducció els
seguiments dels programes d'educació bilingüe que la Inspecció educativa ha de
realitzar; desmantellant el Servei d'Ensenyaments en Valencià amb la destitució
de 19 de les 34 assessories actuals. I finalment, la perla de la corona.
Aprofitant un decret sobre elecció de directors aprovechando que el Pisuerga pasa por
Valladolid, en diuen en castellà pretenen modificar la normativa que regula
el Programa d'Incorporació Progressiva, restringint-lo de tal manera que siga
inoperant com a programa bilingüe.
Tot això amb unes dades que ens parlen, a la ciutat
d'Alacant, d'un 7% d'ensenyament en valencià, un 16% a la de València. Per a
ells queda clar que, amb aquestes xifres,
la llengua ja està sobradament promocionada. Però nosaltres també sabem
que, pas a pas, mantenint-nos ferms en les nostres conviccions arribarem a bon
port.
Fa poc llegia un dels comentaris dels lectors, a un article sobre la oficialitat del català a Europa. La cosa, amb profusió de majúscules, signes d'exclamació i faltes d'ortografia, tornava fonamentalment a l'antiga cantarella segons la qual, les llengües que tenen molts milions de parlants tenen més legitimitat que les que en tenen pocs. Amb el pas de les dècades, les xifres atribuïdes a l'espanyol han anat creixent vertiginosament, dels 300 als 400 i als 500 milions, sense que cap empresa madrilenya de demoscòpia no ho haja posat mai en dubte.
Sovint m'he preguntat com dimonis en fan el recompte, però crec que senzillament sumen els habitants dels estats que tenen el castellà com a llengua oficial, i au! Això vol dir, entre altres coses, que els modestos 10 milions de parlants que pam amunt o avall hom atribueix al català, també sumem per arribar-ne als 500 d'hispanoparlants. Ja sabem que tota pedra fa paret, i així ofrenem, ni que siga involuntàriament, una altra nova glòria a l'univers hispanocèntric, junt amb les que aporten els parlants de guaraní, de quítxua i de moltes altres llengües americanes.
No pretenc, ara i ací, discutir-ne les xifres. La bona veritat és que em té igual que en siguen cinc-cents o cinc mil milions. Tinc el màxim respecte per tota aquesta milionada d'hispanoparlants; exactament el mateix respecte que professe als poc milers de parlants de maltés, o als pocs milions de parlants de noruec. I sobretot, no tinc la menor intenció de comunicar-me amb tantes persones, en tota la meua vida, ni la pretensió de fer-los arribar a tots plegats cap missatge en particular.
Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t'importen i t'interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls...i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d'acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d'un altre, per molts milions de diferència que hi haja.
I resulta que segons que diuen els estudiosos de la matèria tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l'Àfrica central, a Londres, Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d'escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls -i qui sap si també als cervells- d'un o més trilions d'habitants de l'univers.
D'altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai l'enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català, que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?
Tornem al nostre cas. Els recursos esmentats, més enllà de la humiliació que representen, atempten directament contra la normalització de l'ús del català. Per definició, la llei d'acollida potencia els valors integratius de l'idioma. El codi de consum, els instrumentals. Són mesures que afavoreixen el seu aprenentatge com a via d'accés a la ciutadania plena dels nous usuaris. Al cap i a la fi, la llengua és un bé públic que ha de tendir a la maximització del benestar social de la col·lectivitat. Com és preceptiu, aquesta perspectiva materialista dels usos lingüístics exigeix unes polítiques públiques amb un cert component coactiu davant de les imperfeccions del mercat. Com va assenyalar Jesús Royo fa molts anys, una llengua és (també) un mercat. La normalització lingüística no consisteix en el mític i etern retorn a un estadi anterior, sinó en la vertebració d'una societat possible dins de la complexitat sociocultural del món actual. Ara bé, una comunitat lingüística no es construeix només amb una xarxa escolar ni fins i tot amb una (excel·lent) cadena pública de televisió. Una política lingüística adequada a les societats urbanes i postindustrials requereix pensar les funcions de la llengua dins de l'estructura social real. La novetat implica potenciar el poder cohesionador/discriminatori inherent a l'idioma i assegurar que el català compleixi la seva funció d'ascensor social i d'element proteccionista d'un cert mercat interior.
La identitat social catalana, lluny de fonamentar-se en trets excloents, és el resultat d'un sentiment de pertinença caracteritzat per l'acceptació de la diversitat i la construcció d'una cultura d'elements heterogenis. El concepte d'identitat com a projecte inconclús s'ha de basar, precisament, en la capacitat d'integració dels al·lòctons, lluny de les visions xenòfobes i excloents. Si algun homenatge es mereix el PSUC encara és el derivat de la seva impagable contribució en la lluita pels drets universals dels ciutadans de Catalunya al marge del seu origen o de la seva llengua familiar. Des d'aquesta perspectiva, la normalització real exigeix reforçar el paper que atorguen a la llengua la llei d'acollida, el codi de consum o la tímida -encara que excessiva per a alguns- llei Tresserras del cine. Són, al meu parer, propostes modestes, encara inconnexes, del que ha de ser una efectiva política lingüística arrelada al medi i no a les seves versions essencialistes.
El gran èxit de la propaganda anticatalanista consisteix a fer-nos creure, com ha declarat la Defensora del Poble en funcions, que «el català és un patrimoni comú del qual ens hem d'enorgullir». Si sabem de què parlem al parlar de normalització lingüística, entendrem que l'èxit sociolingüístic de la nostra empresa depèn del fet que l'ús del català deixi de representar un simple valor afegit en un mercat global de forta concurrència i que passi a ser, almenys en els seus usos públics i oficials, un requisit discriminatori. Al cap i a la fi, el mercat -del qual, no ho oblidem, forma part l'oferta pública- és la manera de distribuir els béns i serveis a la nostra societat. Gràcies a aquests béns i serveis precisament (educació, sanitat, serveis socials...) és com aprendran el català els que no el saben, i no al valor patrimonial que li atorga, per exemple, la ciutadana María Luisa Cava de Llano.
Això també s'hauria de fer en català, no existeix. Des de Perpinyà, al Rosselló, l'editorial Les Éditions de la Merci ja té publicades cinc traduccions al francès de clàssics catalans de l'edat mitjana, de Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Isabel de Villena o Anselm Turmeda. Per l'escriptor nord-català, traductor i impulsor d'aquesta col·lecció, Patrick Gifreu, el repte és literari, però també consisteix a fer que aquests autors es puguin llegir avui, i segons ell, en aquest terreny també hi ha una mancança en català.
Quin és el plantejament de Les Éditions de la Merci?
És una col·lecció única, tota en francès, de traduccions de clàssics catalans de l'edat mitjana. Quan ens hi vam llançar no va ser una decisió sobre un cop de cap; hi hem rumiat molt. La primera decisió ha estat de fer-ho en francès. Ho hauríem pogut fer en català perquè hi ha una mancança extraordinària en aquest terreny: hi ha moltes edicions crítiques dels clàssics catalans però el que no existeix en català és el que faig jo en francès, és a dir, publicar aquestes obres en una llengua actual. Alguns me diuen que és impossible de fer això sense caure en anacronismes; jo demostro que és possible. De totes maneres això de fer-ho en català és una cosa que me roda pel cap... Pel que fa l'editorial sem una associació sense ànim de lucre, i tenim el suport de l'Institut Ramon Llull i de les entitats que hi participen com el Consell General.
Llull es ven bé en francès?
Vam començar fa tres anys amb la traducció del Llibre dels mil proverbis de Ramon Llull i avui és esgotat. El llibre de la intenció, també de Llull, que hem publicat enguany és el cinquè de la col·lecció. Llull és especial, el conec bé, n'he fet vuit traduccions –-dues són al mercat i les altres són esgotades–; sé per experiència que es ven encara que sigui un autor difícil; és per això que hem començat per ell. Però Le livre des Mille Proverbes es llegeix facilment; amb Le Livre de l'intention ja entrem en una altra dimensió, no és ni científic ni literari, és teologia pura, no sé quin acolliment tindrà.
Quin és el públic?
És molt difícil dir qui compra els llibres. Hi ha els especialistes, és evident; amb el primer llibre de Llull Le livre des Mille Proverbes, sabem que ha interessat a les institucions religioses, els convents, les biblioteques especialitzades en religió, les universitats; en el cas de Llull també hi ha tot un sector lligat a l'esoterisme. Hi ha tot un corrent que relaciona Ramon Llull i Arnau de Vilanova amb l'ocultisme i que s'està recuperant.
És també reivindicar la història literària catalana?
Sí, perquè hi ha escriptors catalans que m'han confessat que no han llegit mai una ratlla de Llull. No hi ha cap retret a fer per això, és veritat que no és pas fàcil. Però el que fem amb aquesta col·lecció és precisament per tothom, i en primer lloc pels propis nord-catalans, per fer-los redescobrir la seva tradició. I per això es fa en francès, encara que pugui semblar contradictori. I també fem divulgació envers l'Estat francès dels autors clàssics catalans. Perquè pels francesos Llull és Raymond Lulle i és un autor francès... Com passa amb Arnaud de Villeneuve, que també s'han apropiat...
És fàcil llegir clàssics al segle XXI?
La primera motivació és literària però estem convençuts que aquests textos poden parlar-nos avui, perquè molts dels problemes que s'hi tracten són intemporals i universals. En el cas d'Isabel de Villena, un clàssic del País Valencià, es considera un llibre important perquè en la història del feminisme és un text bàsic. Amb Eiximenis, és paradigmàtic. És un autor que ha escrit tant o més que Llull i a l'Estat francès no n'hi ha res. La seva obra principal, Lo Crestià, Le Chrétien, és una foto, una descripció precisa i amb un humor extraordinari de la vida al segle XV. D'això, n'hem tret Contes et fables. Són capítols on es parla de política, dels pecats, i sempre il·lustrats amb una petita història. Hem començat a presentar aquest llibre als pobles del Rosselló, amb en Miquel Adroher, professor de literatura medieval; ell llegeix en català antic i jo després en francès. I en Miquel Adroher, que té capacitats interpretatives, ho escenifica. El resultat és que tenim un públic que es pixa de riure escoltant textos del segle XV. És extraordinari.
El BLOC lamenta les
dificultats dels alumnes per a continuar estudiant en valencià en l'ESO
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2523&Itemid=1
Parlarem amb Isabel-Clara
Simó, escriptora i candidata de Solidaritat. Què li vols preguntar?
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2516&Itemid=1
El Partit Popular i les milícies annexes es passen la vida proclamant fe de bilingüisme. Una fe total. Mai, però, han volgut explicar el concepte que tant reivindiquen. Al País Valencià, per exemple, bilingüisme vol dir, per als seus avaladors, que uns individus saben dos idiomes i que uns altres només n'usen un. És a dir, allà només el practiquen els catalanoparlants. Per als castellanoparlants és una excusa per mantenir-se monolingües. Bona excusa té el malalt, que es pixa i diu que ha suat. A Catalunya, gràcies al Baròmetre de la Comunicació i la Cultura –una enquesta solvent que s'ha fet a més de 30.000 persones durant tres anys– ara podem determinar que les persones que tenen com a llengua d'ús el català consumeixen productes culturals en els dos idiomes, mentre que les que fan servir el castellà només en consumeixen en aquesta llengua. Un elogi sincer del bilingüisme, doncs, vol dir que tots els catalans haurien de tenir com a llengua d'ús la catalana. Així a Catalunya hi hauria un consum cultural bilingüe perfecte.
CURSOS DE LLENGUA I CULTURA OCCITANES
L'occità o llengua d'oc és la
llengua romànica pròpia d'Occitània, parlada en tres estats:
al terç sud de l'Estat francès; a la
Val d'Aran de Catalunya; a una franja alpina del Piemont
d'Itàlia.
És la llengua dels trobadors i la
llengua moderna de la Renaixença occitana.
Cursos 2010 -
2011
Nivells: cursos d'iniciació (A2) i de
nivell intermedi (B1), segons el MECR
Durada: d'octubre
i altres activitats i tallers de cultura
occitana.
els cursos es realitzen a la ciutat de Barcelona
L'OCCITÀ és llengua oficial a Catalunya segons l'article 6.5 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006.
Més informació i inscripcions:
CERCLE D'AGERMANAMENT OCCITANO-CATALÀ (CAOC)
Providència, 42; 08024 Barcelona
Tel: 93 284 36 34 // e-mail: caoc@caoc.cat // web: www.caoc.cat