Les
víkings
editorial
Declaració sobre el gènere
sociolingüística
El català des de la caverneta (mediàtica). Marcel Fité
El català (re)insereix. (Impressions de Can Brians). Bernat Joan i Marí
Empreses i normalització lingüística. Jordi Madern i Mas
lèxic
Les marques de «baix» registre en els diccionaris. Jaume Salvanyà
Festes de moros i mores i cristians i
cristianes.
Cos de bombers. Jaume Corbera
El veí i el veïnat. Gabriel Bibiloni
«Vertigen» i llatinismes anàlegs en «-gen». Lluís Marquet
Una incorporació interessant de clític al verb. Robert Gòmez-Ten
Els mesos de l'any.
Sobre la «sicalipsi». Albert Jané
sintaxi
He arribat, he vist, he vençut. Albert Jané
Malgrat. Albert Jané
Relatiu sintètic i relatiu amb prolepsi. Josep Ruaix i Vinyet
de pertot
El kuna, una llengua nacional. Daniel Ruiz-Trillo
Els veïns d'Occitània. Pere Ortís
necrològica
Alexandre Ribó ha passat a millor vida. Ramon Sangles
amics i mestres
El professor Josep Moran. Joan Martí i Castell
Xavi Sarrià: de professió, el compromís amb la seva gent. Agnès Toda
bibliografia
Furs de València. Josep Ferrer
Petit atles lingüístic del domini català. Montserrat Adam Aulinas
Refranys geogràfics. Ricard Serra
Torcebraç entre dues cultures. Joel Joan
Nau Testament. Ramon Sangles
Selles de muntar i tendes de campanya
Si no fos per l'esport de l'equitació la paraula sella potser hauria agafat el camí de l'oblit, i, encara així, pateix una certa crisi, perquè en el món d'aquest esport la imitació dels usos espanyols fa dir de cada vegada més montura. La cosa encara es complica més perquè en espanyol la paraula silla, a més de tenir el significat de 'sella', és el nom per a designar les cadires. Aquesta polisèmia del mot ha creat la necessitat d'oposar silla (la cadira) a silla de montar (la sella). Doncs bé, la pressió de l'espanyol en els nostres esquemes mentals és tan gran que ja hem sentit i llegit més d'un cop sella de muntar, com si hi pogués haver alguna sella que no fos de muntar. Recordem aquell film que en la versió catalana es titulava Selles de muntar calentes, títol que no és precisament traducció directa de l'original, Blazing saddles. Tan bé que hauria quedat Selles calentes o Selles que cremen. Aquesta és una mena de castellanisme camuflat, perquè totes les paraules són catalanes, però castellanisme evident.
Una cosa semblant passa amb tenda de campanya. Vagi per endavant la meva convicció que hauríem de defensar enèrgicament la distinció clara de significats entre tenda i botiga. Una botiga és un establiment on es ven qualsevol cosa, siguin aliments, roba, mobles o peces de lampisteria. Una tenda és un abric fet d'una estructura de pals coberta de roba gruixada o material equivalent que té diverses finalitats. Provinent del llatí (tila) tendita, '(tela) estesa', és una paraula present en totes les llengües del voltant (francès tente, anglès tent, italià tenda, occità tenda, etc.), amb l'únic significat esmentat.
En espanyol la paraula tienda va agafar molt prest el significat de 'botiga', atès que molt sovint els llocs de vendre eren tendes en el sentit estricte. L'expansió del nou significat va ser intensa i avui tienda és equivalent a qualsevol petit comerç. Això ha potenciat el sintagma tienda de campaña per a l'objecte que les altres llengües diuen amb el simple mot tenda. Crec que tienda de campaña, inicialment un terme militar, és una creació espanyola (no la veig usada en francès ni en cap altra llengua) que trobam documentada a partir del segle XVII.
El diccionari Fabra recull tenda amb el valor de «establiment on es venen al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres», una definició que es manté aproximadament en els diccionaris posteriors. Els diccionaris precedents només assenyalaven la correspondència tenda-tienda, incloent-hi el significat de 'botiga'. Segurament la definició de Fabra respon a un ús barceloní del moment, i res no hi exclou una possible interferència de l'espanyol. A Mallorca, fins a una castellanització molt recent (en què s'introdueix tenda i colmado) sempre hem dit botiga als establiments de venda de comestibles, i, precisament, es diu tenda clar castellanisme a tots els comerços que no són de comestibles.
El fet que tenda aparegui en documents antics associat a llocs de venda o obradors no té, en principi, res d'especial. Segurament aquests llocs eren tendes en sentit estricte és clar en els mercats o hi ha una metonímia de les tendes en el sentit de veles protectores de les instal·lacions. Això no lleva que la paraula bàsica per als comerços de tot tipus en català ha estat sempre botiga. Però per damunt els dubtes que puguem tenir sobre el grau d'interferència de l'espanyol en l'evolució d'aquests mots, s'imposa defensar, en nom de la claredat i la funcionalitat, la distinció entre tenda i botiga, una distinció, a més, que practiquen totes les llengües europees. De la mateixa manera que aquí defensam la distinció entre respondre i contestar, seguir i continuar, forma i manera, destí i destinació, i tantes altres que avui la desídia o la manca de conviccions fan fugir a la desbandada.
La constitucional
desigualtat
Encara en la línia resistencialista i d'anar fent sense soroll, pròpia dels darrers trenta anys, l'atenció respecte a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en matèria de llengua s'ha centrat en el possible colp al català com a llengua vehicular de l'ensenyament. En canvi, ha restat en un segon pla l'aportació que posa a prova el caràcter democràtic i equitatiu del sistema, la que equipara en el pla jurídic les condicions d'ús real de les llengües: el deure de conèixer el català. L'Estatut estableix aquest deure en paral·lel al que fins ara només s'havia reservat com un privilegi del castellà: “Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”.
Sembla un acte
lògic d'igualació amb el que la Constitució espanyola només afirma explícitament
del castellà (art. 3.1): “El castellà és la llengua espanyola oficial de
l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la”.
Com que l'apartat següent del mateix article diu “Les altres llengües espanyoles
seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els
seus Estatuts”, qualsevol mortal podia esperar que, en estricta igualtat i
“d'acord amb el seu estatut”, com mana la Constitució, conèixer el català fos un
deure igual al del castellà. Això, que és d'una equitat evident per a qualsevol
ment equànime, no ho és per als eximis jutges del Tribunal Constitucional
espanyol. Per a ells, la declaració del mateix deure per a dues llengües
oficials és una garantia constitucional d'igualtat per al castellà i una
desmesurada pretensió inconstitucional per al català.
Amb
quina fonamentació? No feu cas de la faramalla de les vuit-centes pàgines de la
sentència. Molts dels conceptes bàsics es despatxen en un paràgraf i amb un
exercici de retòrica rància i volgudament incomprensible, a fi d'amagar una
trista i sovint sectària misèria argumental. I així es ventila el deure de
conèixer el català. Tingueu la paciència de llegir i intentar comprendre –i
hauria de ser fàcil, ja que no s'hi usa cap tecnicisme legal– el paràgraf
literal següent: “El deber constitucional de conocimiento del castellano, antes que
un deber ‘individualizado y exigible' [
] es en realidad el contrapunto de la
facultad del poder público de utilizarla como medio de comunicación normal con
los ciudadanos sin que éstos puedan exigirle la utilización de otra [
]. En el
caso de las lenguas cooficiales distintas del castellano no existe para los
poderes públicos una facultad equivalente, pues los ciudadanos residentes en las
Comunidades Autónomas con lenguas cooficiales tienen derecho a utilizar ambas en
sus relaciones con la autoridad y sólo obligación –constitucional– de conocer el
castellano, lo que garantiza la comunicación con el poder público sin necesidad
de exigir el conocimiento de una segunda lengua.”
Que
què diu? No espereu cap argumentació jurídica d'alt nivell ni una concatenació
lògica d'una xarxa conceptual de preceptes constitucionals o estatutaris. El
Tribunal Constitucional fa una simple i pedestre argumentació circular: el
català no es pot exigir com a deure perquè no es pot suposar que tots els
ciutadans el coneixen, cosa que només es pot presumir del castellà, precisament
com a resultat del deure de coneixement que s'imposa. Cercle tancat i fi de
l'argumentació.
Una
sentència així no pot merèixer respecte: per insolvent, per sectària i per
radicalment desigualitària. La Constitució espanyola no sols no veta enlloc el
deure de conèixer les llengües oficials, ans el suggereix com a efecte de
l'oficialitat. I, en qualsevol cas, la voluntat popular sobirana afirmada pel
parlament de Catalunya, per l'espanyol i pel poble català en referèndum hauria
de prevaler, si és un estat democràtic, sobre les elucubracions
autogratificants, circulars i extemporànies d'una colla de jutges caducats.
El sistema ha mostrat la seua cara i el seu talante: el mateix deure per a dues llengües oficials és una garantia constitucional d'igualtat per al castellà i una imposició intolerable i inconstitucional per al català. Si ningú creu encara que normalitzarem el català només a força d'escola i d'immersió, sense disposar del que té tota llengua normal (la garantia que tothom la coneix i que no cal demanar permís ni invocar drets per parlar-la), pot continuar per aquesta via, si és que en troba i no topa amb el mur. O potser ja ens han deixat clar que, si el català ha de viure –i no sols malviure i resistir–, és més fàcil abandonar els maltractadors i establir-se com a independent: com a estat independent, vull dir.
També deien guiris als guàrdies civils, i d'aquí ve, segons sembla, el nostre guri o guripa, que en argot català vol dir guàrdia municipal. Tant el guiri com el guri tenen un lloc al diccionari d'ús D62 i el mereixen al normatiu DIEC. I un consell final: per estalviar-vos multes, quan vingui el guri feu-vos el guiri.
A més de guiris, l'argot popular també diu viquings als escandinaus. En sentit recte i normatiu, els víkings van desaparèixer al segle XI, però el seu mite perviu. I es fa difícil, per no dir ridícul, mantenir-los plans i de gènere invariable en llengua col·loquial. “En Joan surt amb una víking”, única opció normativa, no va enlloc, fins i tot ho diu Ruaix.
I és que el seu mite, almenys a les nostres platges, ni és pla ni és masculí. L'ÉsAdir ja admet vikingues, i jo les acabaria de fer nostres, ortogràficament parlant, seguint l'estela dels atrevits biquinis que van popularitzar als anys 60.
Per apagar la set no hi ha res com la cervesa amb llimonada. Però heu d'aprendre a demanar-la. A Madrid n'heu de dir clara con limón, o us la duran amb gasosa. A Londres, shandy. I a Berlín, radler, que vol dir ciclista, perquè va ser en un bar freqüentat per ciclistes de Baviera on va néixer el 1922. A París és panaché, que vol dir barreja. A Bilbao, pika; i a Navarra, lejía. Ja veieu, doncs, que un error pot ser fatal. I a Catalunya? Dir-ne una clara és el més habitual, però a mesura que aneu cap al sud s'imposa el xampú. Els diccionaris encara callen, però el Termcat ja s'ha decantat pel xampú.
La xafogor no és amiga del civisme, i Hereu, que ho sap, ens adverteix que “A Barcelona tot hi cap però no tot s'hi val”. El primer hi és Barcelona però el segon pertany al verb valdre-s'hi, que no és als diccionaris perquè s'ha format fa poc a partir del gir no s'hi val. És un verb defectiu, com caldre, i sol ser negatiu. Vol dir que una acció (no) està permesa. Així, diem que un gol no val i que fer-lo amb la mà no s'hi val. En castellà estàndard diuen sempre no vale, però en països com Mèxic i Veneçuela és habitual sentir no se vale, fins i tot volent dir no hi ha dret. I això, que no hi ha dret, pensem els barcelonins que, malgrat la gran campanya, hem de tancar finestres i morir-nos de calor, o aguantar l'aldarull al carrer fins a la matinada.
“Ja et val!”
Molts pares catalans corregeixen els fills quan diuen val o vale per expressar acord, els fan dir entesos!, d'acord! Com a molt els deixen passar algun OK. També està de moda entre els adolescents dir ja et val!, que és com dir-li a algú com et passes! Als pares correctors us suggereixo que proveu de fer-los dir ja hi vas ja!, molt viu en alguns dialectes. Però si us contesten ja et val!, val més que de moment ho deixeu córrer. I, per si us serveix de consol, sapigueu que no està tan lluny de ja ho val!, que a Mallorca sempre s'ha dit per mostrar sorpresa i estupefacció.
Però la batallà entre vós i vostè encara s'està lliurant avui en plural. La teniu ben viva en aquest mateix diari. Jo us he dit la teniu, perquè us parlo a vosaltres, que és plural tant de tu com de vós. D'altres columnistes us diuen la tenen perquè us parlen de vostès. El vós és prou viu, si més no en l'inconscient, perquè el vosaltres no s'interpreti encara com un tuteig extemporani sinó com un respecte càlid. “Escolteu” m'inclou i us inclou; “Escuchen”és l'ordre freda d'un funcionari. Hi ha alguna cosa molt catalana en aquest parlar d'igual a igual que, perdut el vós, hauríem almenys de salvar en el vosaltres.
Passa una cosa semblant amb així com. Fa uns anys l'ús que tothom veia correcte i coneixia era el d'oposició (“Així com abans tot era alegria, ara tot és pena”) i l'equivalent a tal com. La norma, però, va acceptar-ne el sentit copulatiu, equivalent a i també (“Ha publicat molts articles, així com alguns llibres”), i és amb aquest valor, el menys genuí, que avui el trobem per tot arreu, com una mala herba descontrolada. I és que quan admetem nous sentits per a una mateixa forma sempre correm el perill que tinguin tant d'èxit que els antics esdevinguin una raresa.
Mèxic és un cas semblant. Els mexicans escriuen México i mexicano perquè és la grafia històrica, però ho diuen com si llegissin Méjico i mejicano, forma que la RAE també admet. El català obvia el so i parteix de la grafia, que llegeix com qualsevol altra x. El mateix fan l'anglès i el francès. Normativament, doncs, ho hem de dir amb ks, però la pronúncia més estesa és gz, i encara hi ha la tradicional: la que partint del so castellà diu Mèjic i mejicà, unes grafies que potser ja és tard per reivindicar però que haurien evitat l'estrany so ks per anomenar un país tan lligat a la nostra història.
Des de quan s'estudia els catalanoparlants des d'un punt de vista psicològic?
Començàrem a fer-ho a finals de 2003. Posàrem en marxa uns tallers d'assertivitat lingüística per a catalanoparlants, els Tallers per la Llengua, i l'experiència ha derivat en aquesta mena de guia de conducta per a viure en català, Sortir de l'armari lingüístic, de la qual també és autora Gemma Sanginés.
Però que és el que porta a abordar, com a psicòleg, el fet de parlar català?
Qualsevol que siga la política lingüística de les autoritats competents, el darrer filtre que determina l'autèntic nivell d'ús d'una llengua és el parlant. Nosaltres estudiem la conducta dels parlants en tant que persones individuals, com ens comportem amb la nostra llengua: com i quan l'abandonem, l'amaguem o la mantenim en una situació on la llengua dominant és una altra, el castellà. I si sabem i entenem per què ho fem podem transformar-ho en una conducta capaç de proporcionar-nos una mica més de satisfacció personal com a catalanoparlants, sense haver de patir per fer-ho.
Sortir de l'armari lingüístic parteix de la base que parlar en català és estressant. Una afirmació prou sorprenent.
Però fàcil d'entendre. Parlem una llengua minorada, subordinada, i per tant poden aparèixer dificultats parlant aquesta llengua que no t'apareixen parlant la dominant. Si t'adreces a un desconegut en català saps que pot dir-te que no t'entén, que pots trobar-te que algú et diga que li parles en cristiano i que si la cosa arriba a més i acabes anant a la policia, tens les de perdre. Això vol dir percepció d'incertesa, de control relatiu –no podem controlar la llengua que tria l'altre– i d'amenaça, precisament el característic de tot allò que ens estressa.
El més usual és plegar-se al castellà?
És el que els sociolingüistes anomenen norma de convergència a la llengua dominant. Nosaltres darrerament hem optat per dir-li timidesa lingüística. Les persones tímides abandonen les seues preferències en benefici de les d'uns altres. I si sempre eres tu el que cedeixes, et retorna una imatge sobre tu mateix que no és gens agradable.
I com es cura?
Es tracta d'aprendre a fer-hi front sense ser tu el que baixe del burro en totes les ocasions. Comencem una conversa sempre en català i continuem fent-ho, com a mínim, fins que ens diguen que no ens entenen. Si ens acusen de radicals, no entrem en la trampa de justificar la nostra elecció per qüestions ideològiques o polítiques. Amb dir ‘parle en català perquè m'agrada', ‘perquè m'és més còmode' o ‘perquè vull', n'hi ha prou.
L'estrès per parlar en català varia segons el territori de l'àrea lingüística?
La diferència és que al País Valencià hi ha un govern obertament genocida lingüístic que genera un estrès addicional als catalanoparlants que no volen deixar de ser-ho. Mentre que al Principat, per exemple, els governs són dèbils respecte a la llengua. L'eina necessària per a una autèntica normalitat lingüística es la sobirania, i no la té. Si et manes a tu mateix, fas el que vols; si et mana un altre, fas el que vol l'altre: situació també estressant.
Que augmente l'ús del català està en mans dels propis parlants?
En absolut. La responsabilitat és dels governs, que han de garantir la completa normalització de la llengua, que si algú no m'entén siga problema seu.
Com cada estiu ja és
aquí el concurs del Fotobloc, i participar i guanyar premis està a la mà de
tothom! Si mires al teu voltant t'adonaràs de la quantitat de dominis
.cat que veus cada dia: a la xarxa ja som més de 43.000 i a la vida real ens
n'envolten una bona pila. Els veus a la tele, els llegeixes als diaris, els
transportes en vehicles, els vesteixes en samarretes, els passeges en bosses...
Per a concursar només cal que ens enviïs una foto (o
moltes, com tu vulgues) on es vegi clarament qualsevol domini .cat que
tingui una web activa i amb contingut. No cal que sigues la persona
titular del domini, només cal que vulgues guanyar una càmera de fotos o un fort
descompte per registrar o renovar un .cat, i que tingues ganes de promocionar
gratuïtament alguna pàgina .cat que t'agrade. Perquè a més de publicar les fotos
al Fotobloc, cada dia en publiquem una al Facebook i Twitter de puntCAT, i
aleatòriament s'aniran publicant indefinidament al giny que mostra les fotos del
Fotobloc.
Fins al 30 de
setembre esperem les teues fotos i a partir de l'1 d'octubre, i durant
una setmana, es tancarà el concurs per començar la doble avaluació de les
imatges, mitjançant votació popular per una banda i amb un jurat professional
per una altra. En joc hi ha tres càmeres de fotos digitals compactes per
a les tres millors imatges (dues triades pel jurat i una segons el
públic), a més d'importants descomptes per a registrar o renovar dominis .cat.
Pots consultar les bases del concurs a la web del fotobloc.
Segur que tens ben a mà un dispositiu per fer fotos, doncs fotografia qualsevol .cat i participa al nostre concurs!
Fundació puntCAT