Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l'integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l'exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres.
Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de
Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d'una vegada fora d'aquest espai irrespirable.
Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d'infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica. Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d'un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l'hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l'Estatut.
Joan Solà
La gramàtica tradicional ens ha ensenyat el concepte de pluralia tantum, que és el fet que algunes paraules només tenen forma plural encara que designin un sol objecte. Per exemple, noces o estenalles (en el diccionari no hi trobareu les paraules noça i estenalla). No s'ha de confondre aquest fenomen amb un altre que consisteix en l'ús preferent de certes paraules en forma plural en alguns contextos o expressions, tot i que aquestes paraules tenen la forma bàsica en singular i tot i que la realitat designada amb les formes plurals no és una pluralitat d'objectes. Aquest darrer fenomen es troba profusament en espanyol (molt més que en les altres llengües) i és un focus d'interferència cap al català. Per exemple, tot i que en espanyol el concepte de felicitat s'expressa normalment en singular, quan fas algun mèrit o et toca la rifa et diuen felicidades, com si te'n desitjassin "unes quantes". O saluden amb buenos días quan se suposa que només pensen en el dia que comença. O diuen estoy hasta las narices, com si en tinguessin una col·lecció. En aquest article miraré de fer una relació dels casos en què la interferència ens fa dir coses en forma plural quan en un català genuí haurien d'anar en singular. Com que el tema és enormement ampli, la relació serà per força inacabada. Ja continuarem en una altra ocasió.
La qüestió no és fàcil, perquè som davant un terreny de fronteres difuses, i altres llengües també fan un cert ús molt més limitat que l'espanyol de la pluralització, però intentarem fer-ne una aproximació. Per començar, no hauríem de perdre de vista la noció d'objectes comptables i objectes incomptables, distinció que en català és pertinent per a diversos aspectes gramaticals. En principi, el nom de coses no comptables no ha d'anar en plural. És incomptable la felicitat (si algú fa festa li hem de dir (per) molts d'anys i no el calc barroer felicitats o moltes felicitats), la vergonya (algú pot perdre la vergonya però no les vergonyes), l'esperança (convé que no perdem l'esperança però també que no diguem perdre les esperances), l'ànim (podem cridar ànim per a encoratjar algú, més que ànims, o podem demanar-li com està d'ànim, no d'ànims), l'aigua (Moisès vol dir 'tret de l'aigua', no 'tret de les aigües'; i la famosa cançó de Simon i Garfunkel en català s'ha de dir (Un) pont sobre l'aigua agitada i no pont sobre aigües turbulentes), la neu (nosaltres diem any de neu, any de Déu i en espanyol, año de nieves, año de bienes; la Mare de Déu de la Neu no de les Neus; Blancaneu, no Blancaneus), el fum (afortunadament augmenten els llocs lliures de fum, no lliures de fums, però lamentablement alguns autobusos de Palma llueixen el rètol M'han baixat els fums, traducció directa de l'expressió espanyola bajar los humos), l'aire (el saltar por los aires espanyol en català ha de ser simplement esclatar, explotar, rebentar, volar, no saltar pels aires), la pau (fer la pau, no fer les paus), etc.
Hi ha objectes de consum que poden ser comptables, però normalment ens hi referim com a matèria no comptable i cal usar el singular. Així els rètols dels supermercats o hipermercats han d'anunciar aigua, cervesa, xampany, i no aigües, cerveses o xampanys (i molt menys caves). No ens cansarem de lamentar que a la façana dels llocs de venda de tabac ens assalti el vergonyós rètol tabacs, traducció automàtica i irreflexiva del tabacos espanyol. Ni tan sols han vist que tot França és plena de tabaqueries amb el rètol que anuncia tabac. Dins el mateix capítol tenim el torró (alguns castellanitzats quan arriben els Nadals es mengen els torrons). O, passant a productes menys recomanables, igual passa amb la droga (tràfic de droga, no tràfic de drogues). I si hi ha tràfic de droga també hi haurà tràfic d'influència (no d'influències), i altres delictes com evasió de capital (no evasió de capitals). Continuarem dissabte que ve.
per Màrius
Serra
Valenbisi?
La implantació d'un servei
públic de bicicletes a Barcelona va ser un èxit. Després de veure'n l'evolució,
algunes de les ciutats que el volien copiar s'ho han repensat, però d'altres
l'han implantat. El nom no fa la cosa, però hi ajuda, i cal admetre que l'invent
anglocatalà del Bicing s'ha imposat, gairebé com un genèric. Tot i això, cap de
les ciutats que tenen Bicing no ha volgut renunciar a la potestat de
rebatejar-lo. A Girona, per exemple, van decidir jugar amb el gir que encapçala
el topònim i en diuen Girocletes. A Granollers, sempre juganers, van batejar el
nou servei de Bicing amb un ambivalent Ambicia't que pretén fer de la bici un
vici. Ara li arriba el torn a València. La inauguració, fa dues setmanes, del
nou servei Valenbisi ja ha provocat queixes, atès que el sistema només atén els
usuaris en espanyol. Sospito que la política lingüística que hi ha al darrere
del Valenbisi és el model Marina d'Or, que limita l'ús de la nostra llengua al
nom i a l'anunci aquell de “Marina d'Or, digui?”. El pitjor de tot és que dir-ne
Valenbisi implica que aquests asos del verb deuen creure que una bicicleta, en
valencià, és una bisicleta. Que algú els
avisi.
MALGRAT aquest relatiu fiasco, la vuitena legislatura també ha deparat algun resultat positiu. La relativa ronseria de Bernat Joan contrasta amb la tenacitat dels responsables d'altres àrees que tenen un possible abast lingüístic. Entre aquests, es pot destacar el paper d'Oriol Amorós al capdavant de la Secretaria per a la Immigració. A Amorós, un polític tan prudent (¿algú l'ha sentit parlar del burca?) com treballador, se li ha de reconèixer la capacitat de mobilitzar els recursos polítics necessaris perquè el Parlament pogués aprovar una llei tan sensible com és la de l'acollida de les persones immigrades.
L'article 9 d'aquesta llei diu tot el que s'ha de dir. Els estrangers immigrats, al llarg del procés d'integració en la societat catalana, han d'assolir les competències lingüístiques bàsiques tant en català com en castellà. Aquí és bo destacar l'exercici de realisme sociolingüístic d'un militant d'ERC com Amorós: les competències bàsiques en castellà, que és la llengua habitual de la meitat de la població, també formen part de la integració en la societat catalana. Una vegada proclamat aquest principi de bilingüisme, la llei estableix un ordre d'aprenentatge: els serveis de primera acollida oferiran formació en llengua catalana en primer lloc; la formació en llengua castellana vindrà a continuació i només per a les persones que ho sol·licitin o que ho requereixin. En aquest punt, la llei subscriu un principi discutible segons el qual les llengües s'aprenen d'una en una, però l'ordre establert té una base sociolingüística clara, que només la miopia política deliberada que practiquen els seus partits els impedeix apreciar a Alicia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. A Catalunya hi ha dos o tres centenars de milers d'estrangers immigrats que no requereixen formació en castellà per la simple raó que ja el saben. Tant si és la seva llengua materna com si no ho és, pràcticament tots els equatorians, bolivians, colombians, peruans, argentins i altres llatinoamericans que resideixen a Catalunya tenen un coneixement funcional del castellà. D'altra banda, més enllà del seu possible origen llatinoamericà, és prou sabut que en el conjunt de persones estrangeres el coneixement del castellà està molt més estès que el del català. Les dades de l'Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població del 2006, de l'Enquesta demogràfica del 2007 o de l'Enquesta d'usos lingüístics de la població del 2008 són unànimes en aquest sentit.
Si algUNA cosa li sobra a la llei d'acollida de les persones immigrades és el qualificatiu de «comuna» aplicat a la llengua catalana («El català és la llengua comuna per a la gestió de les polítiques d'acollida i d'integració»). Per començar, el concepte de «llengua comuna» ni tan sols és estatutari. Però el pitjor que pot passar és que aquest precedent legislatiu serveixi per introduir la «llengua comuna» en futurs productes legislatius o, fins i tot, en l'horitzó sociolingüístic de Catalunya. Doncs no: el concepte de llengua comuna és un invent jacobí que ha servit històricament de coartada ideològica per aconseguir l'homogeneïtat lingüística dels estats nació sorgits després de la Revolució Francesa. Els que rebutgem que el castellà sigui la llengua comuna d'Espanya també hem de rebutjar que el català sigui la llengua comuna de Catalunya. Com deia el nostre enyorat Miquel Siguan, la pèrdua del qual potser no hem ponderat tal com es mereix, el projecte de construir comunitats polítiques sobre històries, llengües o religions comunes és un projecte fracassat. I tal com es va encarregar de recordar Ignasi Vila en la cerimònia de concessió del premi Linguapax a Siguan, celebrada recentment, aquesta reflexió val tant per als estats actuals com per a les nacions que aspiren a aconseguir el seu propi Estat.
Article publicat en el DIARI DE BALEARS dilluns 5 de juliol del 2010
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/la-llengua-natural.html
Jaume Corbera
Aquesta setmana passada ha estat productiva, en notícies, per a la llengua catalana, novament i després d'unes quantes dècades de suposat procés de normalització; aquest procés infinit, la fi del qual no s'albira ni cercant-lo amb telescopi. Allò que hauria de ser purament natural, que la llengua pròpia d'una comunitat fos usada sempre i en tota situació sense entrebancs, com succeeix a la comunitat portuguesa, a la comunitat anglesa o a la comunitat castellana, per a nosaltres és una espècie d'utopia inassolible, una hipòtesi, inversemblant, a la qual aspiram els qui volem viure amb la mateixa naturalitat que els portuguesos, els anglesos i els castellans. El simple fet que sempre seguit se'n parli, de la llengua catalana, i en conflicte, ja és senyal que no s'hi troba, en una situació "natural", perquè no és freqüent (més aviat és estrany) que dins les comunitats portuguesa, anglesa o castellana el tema de la situació social de la pròpia llengua sigui recurrent i causa de bregues contínues entre individus de la societat o, fins i tot, entre institucions. A Mallorca, ha estat de bell nou el Partido Popular el qui s'ha encarregat de fer una maniobra per a desbaratar un petit racó de naturalitat del català: ara volien que a l'Ajuntament de Palma la documentació lliurada per a la celebració dels plenaris (si ho he entès bé) fos en versió bilingüe, castellà i català. ¿Per què? ¿Perquè hi ha regidors que no l'entenen, només en català? No! Simplement, per allò que vulgarment se'n diu (i ja em perdonareu, els fins) "tocar els orgues": no poden consentir que hi hagi un sol redol, per petit que sigui, on la llengua catalana sigui tan natural a casa nostra com la castellana ho és a casa seva. Quan a qualque àmbit només es funciona en català (i n'hi ha poquíssims), els peperos invoquen immediatament el dret al bilingüisme i demanen que hi sigui també el castellà; quan, en canvi, a qualque àmbit només es funciona en castellà (la immensa majoria), s'esforcen i s'encaboten que el bilingüisme no hi arribi mai. És curiosa, aquesta concepció del bilingüisme que tenen els continuadors d'Alianza Popular, aquell partit fundat per ex-ministres franquistes... Allò que ha estat sorprenent, en aquest episodi, és la postura inicialment dubitativa del representant d'Unió Mallorquina, que no veia malament la proposta pepera... ¿Ens en podrem fiar mai del tot, d'UM, en la qüestió lingüística?
L'Estatut
La gran notícia de la setmana, però, ha estat la retallada de l'Estatut de Catalunya pel Tribunal Constitucional, que, naturalment, ha afectat també la llengua. Curiosament, però, no ha afectat l'article 6.2 que diu que els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials (al nostre Estatutet hi ha el dret de conèixer-les totes dues, però només el deure de conèixer el castellà), sinó el 6.1, que deia que la llengua catalana és la llengua "preferent" de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics: el tribunal no la hi considera, preferent, i la posa al mateix nivell que la castellana. A part d'això, estableix una interpretació concreta d'alguns altres articles que fan referència a la llengua, interpretació que encara no coneixem. Deixant de banda el fet que qualsevol retoc de l'Estatut aprovat al Parlament i referendat és, com a mínim, una falta de respecte als qui l'han fet i als qui l'han votat (i no entraré a fer-ne més valoracions, perquè ja se n'han fetes moltes), a mi em sembla que amb això de la llengua ha prevalgut sobretot la voluntat de fer-se valer, de fer constar clarament que cap llengua a Espanya no està per damunt del castellà, l'única que la mentalitat hispànica considera "espanyola" de ple. El Tribunal Constitucional, salvaguardador de l'essència espanyola i dels privilegis de la "España Una" ("Grande y..."), no pretén més que tornar les coses al seu lloc: cada llengua a casa seva i el castellà (el vertader español) a casa de tothom, i que ningú pretengui sortir d'aquesta norma, i que ningú es faci il·lusions que cap altra llengua estarà legalment per damunt la per ells denominada "lengua común", "común" a base de garrotades i persecucions, com molt bé ha estat documentat per historiadors diversos i com ho han patit tantes i tantes persones, encara vives, que de petites eren castigades o renyades a escola pel simple fet de parlar la seva llengua pròpia no castellana. En realitat, probablement a Catalunya no canviarà res en l'actuació institucional a favor del català, baldament no se'n pugui dir "preferent", com no ho deia a l'Estatut de 1979, i s'hi continuarà endavant en la dignificació de la llengua del país, i les administracions i els mitjans públics continuaran fent ús normal del català, no per preferència, sinó per naturalesa. Fins i tot en el cas, probable, que la reinterpretació que encara no coneixem d'uns quants articles que toquen la llengua sigui molt restrictiva, a l'anomenat Principat el procés positiu per al català es mantendrà i, a poc a poc, aquest avançarà socialment, i això no hi haurà cap Tribunal Constitucional que ho eviti. Només un altre Franco (a l'infern sia) ho podria aturar.
La Llei del Cinema
I la demostració més clara d'aquesta voluntat d'avançar cap a la naturalitat del català a Catalunya l'hem tenguda també aquesta setmana en l'aprovació de la Llei del Cinema, que vol equiparar la presència del castellà i del català a les sales d'exhibició, equiparació que seria el veritable bilingüisme de què tant parlen els qui hi han votat en contra, peperos (naturalment) i Ciutadans - Ciudadanos, els progres "multiculturalistes" i "liberals". Si aquesta llei s'arriba a fer efectiva (hi confii), els espectadors podran realment triar si volen veure les pel·lícules doblades o subtitulades en català o en castellà, i es demostrarà que si la gent no va actualment al cinema en català és perquè no n'hi ha, no perquè no en vulgui. Jo diria que pot ser una de les lleis més transcendentals que s'han fet mai a favor de la llengua, perquè incideix sobretot en la presència en la societat civil en general, no només en les institucions o en les iniciatives institucionals. Aquí, a les Balears, som a anys llum de l'aprovació d'una llei com aquesta, perquè no la volen ni el PSOE (que ja ens agradaria ja que fos com el PSC) ni el PP (aquest tan bilingüista), però ens en podríem beneficiar si hi hagués una mica de voluntat i ganes de fer qualque cosa per part dels qui actualment ens minigovernen. Amb aquesta llei hi haurà moltes de còpies en català de totes les pel·lícules, per la qual cosa hauria de ser relativament fàcil fer-ne arribar unes quantes a les Illes, que trobarien on ser exhibides si els responsables institucionals se'n preocupassin una mica. L'experiència d'aquests darrers anys em diu, però, que només si duim un ciri a la Sang podem esperar el miracle, i com que de creients ja en queden pocs ningú l'hi durà, i romandrem, com fins ara, amb un pam de morros i amb un dit en el cul i l'altre a l'orella, esperant el dia que les gallines pixin per a poder veure cinema en català.
És l'advertiment del TC, que fa constar aquesta interpretació com a condició per desestimar la demanda del PP de declarar inconstitucional la immersió lingüística, implantada en l'ensenyament no universitari des de fa dècades.
En el mateix fonament jurídic de la sentència coneguda avui, es recorda que "totes dues llengües han de ser no només objecte d'ensenyament, sinó també mitjà de comunicació en el conjunt del procés educatiu", ja que "és constitucionalment obligat que les dues llengües cooficials siguin reconegudes pels poders públics competents com a vehiculars", de manera que els "particulars són titulars de rebre l'ensenyament en qualsevol d'elles".
Caldrà veure ara quina aplicació es fa d'aquestes observacions si hi ha pares que demanen que la llengua vehicular de l'ensenyament del seus fills sigui en castellà.