Feina per als filòlegs catalans
És un motiu de
grandíssima alegria i optimisme la notícia que s'ha fet pública aquests darrers
dies: es preveu que de manera pràcticament immediata el mercat laboral demanarà
un 20% més de professionals de llengua i literatura catalanes. Simplement
perquè, primer, aquella una mica mítica generació de professors de català de
secundària que es va posar a treballar amb gran il.lusió als anys setanta ara
arriba a l'edat de la jubilació; i, segon, perquè els nouvinguts d'aquests anys
i
Però això no és
tot: a mi em causa una il.lusió molt especial de veure que han unit esforços i
voluntats el Departament d'Innovació, Universitats i Empresa (amb Enric Aloy de
secretari general) i
Expressaré algun dels molts desitjos que em suscita la notícia. Tinguem ben present, col·legues, que és prioritari expandir i assegurar l'ús de la llengua, no pas fer memoritzar la cartilla dels preceptes gramaticals; cosa que vol dir engrescar la joventut, els alumnes, en aquesta nostra cultura, avui afortunadament i merescudament explosiva. Aixequem ben alt l'esperit: sense cap necessitat de retòrica, no havíem tingut mai, ni de lluny, un esplet tan ufanós, competent, nombrós, de professionals de l'edició de textos, de la traducció, del guionatge, de la investigació, de la docència; de la creació literària: aprofitem el gran prestigi que han adquirit els nostres escriptors, a dins i a fora del país.
Joan Solà
Gabriel Bibiloni
Llonja és una paraula que no figura en el DIEC i no voldria ara donar idees i, malgrat tot, a Mallorca és paraula escrita habitualment, sobretot per a referir-se a l'edifici de Sagrera; no tant en les altres accepcions, com les llotges del peix, dels estadis de futbol o dels teatres, en què se sol dir formalment llotja. Llonja és un mot autoritzat per una certa tradició que passa per Alcover, Moll, etc. i ha rebut un valuós cop de mà de Coromines, qui diu que llonja seria un castellanisme inacceptable en el Principat, però és completament legítim a les Illes i al País Valencià. Una afirmació matisable i que, en tot cas, representa una visió peculiar de la unitat de la llengua. Coromines també ha defensat la idea que l'espanyol lonja és pres del català (de València) llonja. Amb tot, i sense pretendre rebutjar absolutament la forma llonja, crec que allò que s'ha dit és ampliable i alguns punts clarament revisables.
En primer lloc, hauríem de posar en qüestió la vinculació de llotja al Principat i llonja al País Valencià i a les Balears. A Mallorca llotja s'usa de manera exclusiva a la documentació en els segles XIV, XV i part del XVI. Fins al regnat de Carles I no trobam un sol document amb la forma llonja. Llotja és el nom que tots els documents donen al gran edifici de Sagrera en l'època de la seva construcció i llotja és la denominació d'altres edificis de Palma en els segles esmentats (la llotja dels Genovesos, la llotja de Sant Feliu, etc.). El mot tenia significats diversos, com el d'establiment comercial i altres. Així, mentre es construïa la catedral de Mallorca, un document del segle XIV ens parla de la loge dels picaperes llegiu llotja, una construcció de fusta adjacent a les obres a disposició dels picapedrers. En els mateixos segles llotja predomina al Principat, però ja hi apareix algun cas de llonja. Eiximenis escriu «en la Lonja e per diversos carrers de Mallorca», però seria ingenu Coromines hi cau de creure que el gironí escriu llonja perquè és una llotja de Mallorca. A més, aquesta llotja no és la de Sagrera, que es va començar a construir bastants anys més tard de la mort de l'escriptor. D'altra banda, llonja apareix a multitud de documents barcelonins dels segles XVI i XVII, i fins i tot del XVIII. En temps moderns llotja s'ha imposat al Principat (els diccionaris del XIX fets a Barcelona consideren llonja forma antiga) i llonja s'ha fet predominant a Mallorca.
Sobre la generació de la forma llonja Coromines diu que és el mateix fenomen que transforma rellotge en rellonge. No entraré ara en la qüestió de si llonja es va generar al País Valencià o al Principat ni si l'espanyol pren el mot del català, cosa probable. M'interessa una altra qüestió: per què a Mallorca s'estronca la tradició d'escriure llotja? El canvi en els documents respon a un canvi en l'ús oral? Va ser un canvi intern o condicionat per factors externs? Dit altrament, la forma llonja es va crear a l'illa o va venir de fora? Es difícil de respondre, però el fet que el canvi rellotge > rellonge a Mallorca és inaudit i la data i el context en què apareix llonja duen a la hipòtesi que llonja va venir de fora. Del País Valencià o de Castella? En el regnat de Carles I, que és quan la nova forma s'introdueix, el català comença a rebre influències del castellà, a través de l'elit aristocràtica sempre atenta a les maneres i usos de la cort hispànica. No és del tot arriscat pensar que una forma possiblement generada en el català i passada al castellà rebotàs a tota la nostra comunitat lingüística en un moment de castellanització incipient.
Però això és una qüestió que pica l'interès de l'historiador de la llengua. Als lingüistes que planifiquen la norma del català de masses i dels mitjans de comunicació els ha d'interessar un altre tema: en el moment que estam construint una llengua estàndard per a la màxima funcionalitat i fluïdesa a l'espai de comunicació català, no seria molt millor optar per les formes més generals de la llengua, sobretot si ja estan mig introduïdes i no representen cap problema per a la gran massa de parlants? Si ja diem la llotja del camp de futbol o del teatre, no seria també millor donar preferència a aquesta mateixa forma la més clàssica i etimològica en els mitjans de comunicació quan ens referim al bellíssim edifici que ens llegà el geni de Guillem Sagrera? Crec que sí.
per Màrius
Serra
Auxesi?
Una hipèrbole és una figura retòrica basada en
l'exageració. Tècnicament, es tracta de substituir el terme propi per un altre
que “n'augmenti o en redueixi la designació d'una manera exagerada”. La
hipèrbole ha passat al llenguatge comú, però té una modalitat força desconeguda
que els poders públics cada cop practiquen més. Es tracta de l'auxesi: “figura
retòrica que consisteix a usar un terme altisonant en lloc del mot propi”.
L'índex de coneixement del terme auxesi deu ser baixíssim, però el seu ús cada cop és més
elevat. Els funcionaris de l'Ajuntament de Barcelona acaben de rebre una
circular en la qual els comuniquen un seguit de males notícies: la reducció de
sou d'un 5%, la d'un 32,8% de la paga extraordinària de desembre en la categoria
dels mestres i d'un 46,3% en la dels professors de secundària. Com creuen que
defineix el consistori barceloní aital retallada? Doncs amb una fórmula
altisonant: “mesures de racionalització en matèria retributiva”. Es tracta d'una
auxesi del gènere eufemístic, tan lamentable com dir-ne “captació puntual
d'aigua” del transvasament o “cessament temporal de la convivència matrimonial”
del divorci de la infanta
Elena.
Deu ser ben difícil de trobar, en qualsevol país normal, una persona que presidint una institució de caràcter cultural, es posicione públicament en contra de la llengua pròpia del país. Al País Valencià, però, tot és possible, i fins i tot probable.
Diu la Sra. Ascensión Figueres, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que «la Universitat no pot rebutjar un professor estranger per no tindre el requisit (valencià), ja que seria tirar pedres contra la nostra teulada». Potser caldria preguntar-li si tampoc no ens podem permetre de rebutjar un professor, només perquè no siga capaç de parlar castellà. O això seria també tirar-nos pedres?
És curiós que les mateixes persones que es posicionen obertament contra l'exigència del coneixement de la llengua pròpia dels valencians, mai no qüestionen l'absoluta necessitat de dominar l'altra llengua oficial: la dels castellans. Generalment, disfressen la seua actitud inequívocament antivalenciana amb una cortina de fum feta d'expressions aparentment liberals (no exigir, valorar com a mèrit), que mai no apliquen a l'altra llengua oficial. És com si la normalitat consistira en fer-ho tot en castellà, i el valencià fóra sempre l'excepció. Més encara, l'excepció prescindible.
Per què no considerem com un mèrit i per tant, amb caràcter optatiu el coneixement del castellà? Segur que hi ha professionals excel·lentment preparats en anglés, una llengua que tots els universitaris han d'aspirar a conéixer. Moltes d'aquestes persones podrien impartir els seus coneixements en les nostres universitats. Com és que no poden venir a la universitat valenciana, només perquè no posseeixen el requisit lingüístic castellà? No és això una discriminació inacceptable, i una renúncia a l'excel·lència, només per qüestions lingüístiques?
La igualtat lingüística és un concepte ben fàcil d'entendre: si no s'exigeix el coneixement de la llengua als professors, els estudiants no poden fer valdre el seu dret a estudiar en valencià. I una vegada més, els nostres drets lingüístics són només paper mullat. Ens trobem de nou amb l'evidència d'una societat amb dos classes de ciutadans: els de primera, que són els qui opten per expressar-se en castellà, i tenen tots els drets plenament garantits, i els de segona, els qui prefereixen (o preferirien) viure i estudiar en valencià, i només poden fer-ho, si els seus interlocutors han tingut l'amabilitat plenament optativa, això sí de dotar-se del mèrit de conéixer la llengua del país on viuen i treballen.
Igualtat lingüística vol dir, ara mateix, emprendre les accions necessàries perquè les persones valencianoparlants deixem d'estar discriminades en la societat valenciana. I per això, cal que els altres també hagen de conéixer la nostra llengua, de la mateixa manera que nosaltres hem de conéixer la d'ells. Podríem començar pels professors d'universitat, però caldrà també que ho facen la resta dels docents, i tots els funcionaris. Això seria paritat, igualtat, democràcia i bilingüisme. Sense això, és a dir, tal com estem ara, és senzillament la vella i coneguda llei de l'embut. I als valencians ens reserven sempre el broc més estret.
Per increïble que puga semblar, la presidenta d'una entitat que s'anomena acadèmia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), reivindica la incompetència lingüística en la mateixa llengua que té l'obligació estatutària de promoure. En la presentació del documentadíssim Informe sobre els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes dirigit per Artur Aparici i Rafael Castelló, que avalua el coneixement, l'ús i les actituds lingüístiques dels universitaris valencians, la presidenta de l'AVL, Ascensió Figueres, manifestava que si les universitats demanen als professors la competència també en valencià en castellà sí que s'exigeix «potser estaríem lligant-nos de peus i mans i podríem penedir-nos-en en un moment donat». I ella, sense aportar mai cap xifra ni cap argument, proposava que el domini de la llengua oficial i pròpia no fos una exigència al contrari del castellà sinó només «un mèrit».
Cal reconèixer, però, que la presidenta Figueres actua amb plena coherència respecte a la incompetència que reclama, començant per practicar la incompetència ella mateixa i per predicar-la amb l'exemple. Així, les seues propostes ja contradiuen frontalment les conclusions de les 5.000 enquestes fetes a universitaris de tots els estaments i dels centenars de pàgines de l'informe en la presentació del qual participava. I, d'això, en podem deduir una d'aquestes dues coses: que la Sra. presidenta ni s'havia llegit les conclusions de l'informe i que només expressava opinions personalíssimes o consignes del partit (PP) a qui deu el càrrec que ocupa. O bé que, si s'havia llegit l'informe, el contradeia de dalt a baix sense aportar ni una sola xifra en favor de les seues tesis. També pot ser que els periòdics no li reproduïssen dades ocultes que només ella coneix i en què basa les seues propostes, per la qual cosa ara li preguem que les faça públiques en benefici de la seua credibilitat i també de la de l'estudi que l'AVL patrocina i ella desmenteix.
Vegem què diuen literalment les conclusions de l'informe per valorar fins a quin punt les paraules de la Sra. Figueres són una mostra d'atreviment indocumentat o de pura propaganda ideològica sense cap relació amb els fets. L'informe conclou: «si es vol avançar més en l'equiparació de les dues llengües, les universitats hauran de [...] planificar la creació d'una plantilla de professorat perfilada en valencià»; «es fa necessària una reglamentació institucional de suport a la llengua subordinada, que a més a més és la llengua pròpia». Per això, l'estudi proposa «perfilar en valencià durant els primers anys una quantitat superior al 75% de les places de nova creació a més de reglamentar-ne la inclusió com a requisit en la carrera docent». I, encara amb més claredat i amb xifres a la mà: «la política de foment del valencià de la Universitat Jaume I, que inclou el compliment del requisit lingüístic per a accedir a la plantilla del personal d'administració i serveis, ha donat uns resultats considerablement millors que les altres regulacions vigents a la resta d'universitats [...] més ambigües i tímides».
Vist tot això, la Sra. Figueres i també els altres membres de l'AVL, començant pels universitaris, que no han eixit a desmentir-la, ens haurien d'explicar amb dades i arguments -com els convidem a fer per rectificar-nos i rectificar, si cal, l'informe- aquests fets que la presidenta contradiu sense proves:
1. Amb quines raons i quines dades proposa mantenir el sistema actual, que no exigeix el domini de la llengua pròpia, si les xifres oficials demostren que, per aquest camí: a) només un ridícul 1,8% dels estudiants pot cursar tota la carrera en català, b) es desatén un terç dels qui demanen classes en català i c) dos terços dels professors no han fet mai cap classe en la llengua pròpia de les universitats.
2. Per què si el coneixement de les dues llengües oficials es demana en les oposicions al professorat de primària i secundària des del 2002, no pot demanar-se a un professorat que ha de continuar la formació dels estudiants que han cursat o volen cursar els seus estudis en català? Per què considera el professorat universitari més incompetent lingüísticament que els seus col·legues de cicles inferiors?
3. Per què demana incomplir estatuts universitaris votats i aprovats legalment, com ara els de la Universitat de València, que estableixen que tant el professorat com el personal d'administració o serveis tenen el «deure de conèixer les llengües oficials (art. 150.2.d i 180.2.d)?
Mentre la Sra. Figueres aprofitava l'acte per a desmentir l'informe que patrocinava i per a reivindicar la ineptitud i els prejudicis, el rector de la Universitat de València reclamava en estricta lògica que són les conclusions de l'estudi les que han de determinar «quin tipus de política hem de fer». Esperem que les universitats valencianes apliquen les recomanacions d'aquest documentadíssim informe i el criteri de la racionalitat inherent a la universitat: adequar el coneixement als fets reals i als drets elementals de les persones, no pas rebaixar el coneixement al fet de la incompetència militant i irrespectuosa d'alguns.
Sopar de lliurament del IX Premi Aurora Díaz Plaja d'anàlisi,
estudi o investigació sobre literatura infantil i juvenil
catalanes
El dimarts 6 de
juliol, a les 20.30 hores, al restaurant Cal Ton (carrer del Casal, 8 -
Vilafranca del Penedès), tindrà lloc, al llarg d'un sopar de celebració, el
lliurament del IX Premi Aurora Diaz-Plaja d'anàlisi, estudi o investigació sobre
literatura infantil i juvenil catalanes, atorgat per l'AELC. Un premi que s'ha
endut Margarida Prats Ripoll per
l'article La poesia per a infants. Estat de la qüestió en llengua
catalana.
Les raons del jurat per atorgar el IX Premi
Aurora Díaz Plaja consten en l'acta del guardó:
"Reunit el jurat del "IX
Premi Aurora Díaz Plaja d'articles d'anàlisi i estudi sobre literatura infantil
i juvenil catalana" (2009), convocat per l'Associació d'Escriptors en Llengua
Catalana i l'Obra Social de Caixa Penedès, que formen Teresa Mañà, Nati Calvo,
Teresa Colomer, Anna Díaz-Plaja i Pere Martí, acorden, després de diverses
consultes i un cop analitzats nombrosos treballs, tant de revistes i diaris en
paper com en format electrònic, fer una darrera selecció, que podríem anomenar
de finalistes, de la qual haurà de sortir necessàriament el guanyador o la
guanyadora. Aquesta selecció final ha estat formada enguany per articles
provinents de les revistes CLIJ i Caplletra, així com del volum A poesía infantil no século XXI.
Analitzats de nou els finalistes, per unanimitat, es declara guanyador
el treball citat a continuació:
Margarida Prats Ripoll: La poesia per a infants.
Estat de la qüestió en llengua catalana, publicat a la revista Caplletra, núm. 46 (primavera 2009), p.
149-181.
De l'article, el jurat en vol destacar l'excel·lent
documentació i el fet de presentar una visió panoràmica i ben argumentada de la
poesia catalana per a infants. Alhora que també valora molt positivament la
trajectòria de la guanyadora en l'estudi i divulgació de la dita poesia
infantil, així com el fet que l'Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana hagi dedicat un monogràfic a la LIJ en una revista internacional de
filologia, com és Caplletra.
A fi i efecte que es pugui fer públic el
veredicte i lliurar-ne el guardó, els membres del jurat suara citats signen
l'acta a Barcelona, a 4 de juny de 2010. Teresa Mañà, Teresa Colomer, Anna
Díaz-Plaja, Pere Martí i Bertran i Nati Calvo."
2
de juliol de 2010
Associació d'Escriptors en
Llengua Catalana
Canuda, 6, 5è (Ateneu
Barcelonès). 08002 Barcelona. T. 933027828
Curs virtual a SIC. Inici Juliol
*** Traducció assistida amb SDL Trados Studio 2009
***
Dates: 5 a 30 de juliol
Durada: 40 hores
Càrrega lectiva setmanal: 10
hores
Informació i reserves: http://www.torsimany.cat/docscat/curs34.htm
Import: 320 euros
Característiques
del curs:
* És possible realitzar el curs amb una versió de demostració
activa del programa. En qualsevol cas, recomanem als alumnes interessats a
adquirir o actualitzar el programa, consultar prèviament els importants
descomptes per a alumnes de SIC.
* S'imparteixen íntegrament
a través de l'aula virtual de SIC (www.aulasic.com)
* Sense horaris
obligatoris
* Sense límits de connexió
* Tutoria
personalitzada
* Coordinadora de seguiment
pedagògic
* Comunitat virtual d'antics alumnes:
Athenaeum
* Borsa de treball
Podeu consultar
informació sobre tots els cursos convocats en aquests moments en www.aulasic.com o www.torsimany.cat . Si teniu qualsevol dubte podeu consultar
amb nosaltres a cursos@torsimany.com.