InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 337 (dilluns 21/06/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - Jordi Mir
 
 
3) Gabriel Bibiloni - Actitud, paraula problemàtica
 
4) Antoni Llull Martí - Llonja, llotja, lògia
 
5) Màrius Serra - Corbata?
 
6) Vine a fer un café per la llengua
 
7) ESTIU AL PATRONAT 2010
 
8) Conferència de clausura del Màster ALGMSE 2009-10
 
9) Joan Tudela: Les empreses socialment responsables són aquelles que sumen a la lògica econòmica la lògica social i, per tant, actuen a favor de totes les causes justes, entre les quals hi ha la normalització de la nostra llengua.
 
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 17 de juny del 2010
 
 

Jordi Mir

 

«Homenatge a l'amic, el generós, el tenaç, el feiner, l'encuriosit, l'activista, el diligent, l'inquiet, l'emprenedor, el tossut, el geògraf, el patriota, el lingüista, el filòleg, el fabrià, l'excursionista, el fotògraf, el sol.lícit, l'amatent, l'obstinat, l'escarràs, l'incansable Jordi Mir i Parache. / De part d'aquells a qui has embarcat, o amb qui t'has afegit a mil aventures des de l'amor insubornable al país, la seva llengua i la seva gent.»

 

Això diuen les lletres de bronze, inspirades pel flamant i novíssim 42è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la placa que la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va lliurar la setmana passada al nostre home, després de convocar a toc de trompeta una petitíssima part d'aquests embarcats en la mateixa aventura d'evitar que la nostra petita pàtria sigui esborrada de la geografia, la història i la cultura. Petitíssima però suficient per omplir de gom a gom la sala Prat de la Riba, la més gran de l'entitat. I aquests adjectius no esgotaven pas encara els que va escoltar aquella multitud de la veu dels deu pregoners oficials: Salvador Giner, president de l'IEC, August Bover, president de la SCLL, Joan Solà, Joan Martí, Jaume Cabré, Albert Jané, Joaquim Maria Puyal, Pere Verdaguer (per videoreportatge des de la Catalunya del Nord), Mònica Terribas i Antoni Bassas (per videoreportatge des de Washington). Si JM, «incansable promotor d'iniciatives culturals, cíviques i patriòtiques» i professor de català des dels llunyans seixanta, se les ha enginyat per quedar sempre a segon terme, contemplant des de l'ombra personal com l'esforç col·lectiu donava fruits, el passat dia nou els pregoners van revelar per peces menudes que «Sempre que li hem demanat un servei, sempre l'ha fet» (i que per això «És impossible dir que no a qualsevol cosa que et demana JM, perquè ell és un sí com una casa de pagès»); o van preguntar si allò que s'atribueix a Kennedy, «No preguntis què pot fer el teu país per tu: pregunta què pots fer tu pel teu país», no era en realitat de JM; o van aclarir que JM no sols coneix totes les cotes dels cims del país, tots els rierols de les valls i tots els camins amagats de les muntanyes, sinó també els horaris de les botiguetes de poble quan algun rodamón necessita això o allò; i que no sols ha fotografiat, una i dues vegades, totes les ermites penjades al cel, les cases on va viure Fabra durant l'exili, l'absis humil que ell va ajudar a descobrir a les seves valls trempolines, sinó també el Pi del Cugat de les llomades del Montsant.

 

«JM sabia que els mitjans de comunicació eren essencials per enfortir i difondre la llengua» i a poc a poc els seus tentacles van influir sobre els més prestigiosos locutors, promotors i directors d'aquest sector. «Aleshores tots els partits de futbol es radiaven en castellà; i ara a Catalunya es radien tots en català. Jo em declaro un alumne lingüístic de JM. I per això, quan vaig entrar a la Secció Filològica, vaig dir que de fet hi entrava JM.» «Té la saviesa dels avis. El concepte de genuïnitat lingüística (ben diferent del de correcció) me'l va ensenyar ell.» I JM, el gran col.leccionista de Fabra, no ha parat fins a editar la seva obra minuciosament, unes 10.000 pàgines.

 

I JM s'anava emocionant i eixugant-se mig intent de llàgrima, talment Ulisses quan, a la terra dels feacis, el rapsode descabdellava les aventures troianes, sense saber encara qui l'escoltava: «I, cada cop que el diví cantor [...] començava de nou, i a cantar l'excitaven / els prohoms dels feacis, pel goig que prenien dels versos, / altra vegada Ulisses, cobrint-se el cap, sanglotava».

 

I el clam unànime declarava indissolublement unida a tota aquesta glòria la Neus.

 

Joan Solà
 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabilitat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
Publicat en el blog Estrem Sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar dissabte 12 de juny del 2010
 
 
He passat la vesprada de divendres amb Quim Gibert -d'Arenys de Mar, casat amb fragatina i resident a Fraga (Baix Cinca)- i amb Àngel Velasco, de Carlet (Ribera Alta). També ens han acompanyat Raül Canals i Agustí Agulló, tots dos elxans i amics.
Hem anat a la Baia (Camp d'Elx) on ens hem fet un cafè a ca l'Alemany i na Lídia ha baixat de casa dels seus pares per estar amb nosaltres. Per la Vereda de les Cendres i la carretera de la Marina hem arribat a Guardamar a l'altre costat de la serra del Molar.  A la foto, d'esquerra a dreta: Joan-Carles Martí i Casanova, Quim Gibert i Àngel Velasco davant l'escut de Fraga (Baix Cinca) del Monument a la Llengua Catalana de Guardamar. Hem arribat al Casal Jaume I d'Elx devers les vuit de la vesprada. Hem presentat el llibre davant d'unes vint-i-cinc persones. Malgrat la llargària del text penge aquí la meva intervenció entrega -sencera- perquè la nació de la qual sóc natural la puga llegir i els d'altres nacions versats en llengua catalana, també.
Removent consciències: transgressió cívica i fet nacional. Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.) Editorial Afers Catarroja- Barcelona- Palma de Mallorca 2010.
Vaig llegir "Removent consciències" en un viatge de tornada amb l'Euromed entre Barcelona i Alacant. La meva destinació final era Elx on habite i Guardamar on treballe i també tinc casa. Al blog Extrem Sud del País Valencià del dilluns 19 d'abril passat deia així:
"A més a més, he aprofitat el viatge per llegir entregue -sencer- el llibre Removent consciències amb el subtítol: Transgressió cívica i fet nacional de l'Editorial Afers -Catarroja-Barcelona-Palma de Mallorca- (2010) a càrrec d'Àngel Velasco i Quim Gibert, eds. amb pròleg de Susanna Barquín i texts de Quim Gibert, Patrícia Gabancho, Alfons López Tena, Francesc Torralba i Hèctor López Bofill; cent catorze pàgines d'un alt interès acabades d'imprimir a la Ribera del Xúquer el 28 de febrer de 2010. Us recomane la lectura d'uns texts que corresponen a unes jornades que es van tenir a Fraga, al Baix Cinca, a la Franja de Ponent entre el 2008 i 2009."
I afegia també més avant al mateix article:
"Pel que fa al llibre -alenem aire novell- us imagineu on seríem ara si en compte de fer quaranta anys que parlem d'auto-odi fins al punt d'haver-nos-ho cregut haguéssem parlat d'auto-estima? D'això es tracta per molt que em molesten tant les escriptures localistes catalano-cèntriques com valenciano-cèntriques. En això no hi combreguem ni valencians perifèrics, ni baleàrics, ni franjolins, catalans del nord, ni algueresos i menys els de l'Estat d'Andorra. Així i tot, no puc deixar d'avançar-vos que feia temps que no llegia un text teòric en català tan plaent, tan ben escrit i tan ben raonat com el de Quim Gibert amb el títol: "Resiliència emocional i transgressió" pp. 15-44, opus citat. Els altres són interessants aquest, però, és sublim. És el que passa amb els reculls."
El meu posicionament intel·lectual sobre la qüestió és clar i ha de ser tema de debat aquesta nit. Quins són els ritmes i les estratègies a seguir als territoris diversos que conformem la catalanitat? El títol del llibre és molt ben triat perquè es tracta de remoure consciències i la remoguda de les consciències ens ha de fer arribar a un trencaclosques acurat on no hi falte cap de les peces. I una de les porcions grosses del trencaclosques és el País Valencià des d'aquesta ciutat d'Elx tan meridional i tan simbòlica per a la cultura catalana de tots els temps.
He repassat el llibre gairebé dos mesos després de la primera lectura i m'ha tornat a colpir, especialment, l'article d'en Quim Gibert el qual mereix un punt i apart claríssim perquè ens toca a tots de prop: des de l'epicentre més avançat a la perifèria més desprotegida: No debades en Quim és psicòleg i un poble malaltís com el nostre necessita desempolsar-se primer d'un seguit de prejudicis i de traumes. Diu així:
"Els catalans estem abocats a transgredir la legalitat vigent (espanyola i francesa) si el que desitgem de debò és sobreviure nacionalment. Però perquè es produeixin canvis a favor d'aquesta transgressió, cal que un mateix els comenci a fer: sigui autocrític i doni exemple. Els canvis han de venir més de l'interior de cadascú que no de l'exterior (els altres, l'administració, la societat civil...) Quan actuem amb convicció, tard o d'hora brolla el bo i millor de nosaltres: alliberem el potencial creador que portem dins."
I tot això s'ha de fer –afegiria jo- partint de la constatació que tots som necessaris i que les estratègies diverses deuen menar a una meta comuna. Ara, hi ha uns mínims nacionals en els quals hem de confluir tots per damunt de que ens estimem més dir-nos catalans, valencians o balears o dels qui creuen que ser això és compatible amb autonomisme, federalisme o independentisme. I hem de començar per la fidelitat més estricta al que ens uneix: no tan sols l'estima per l'herència sinó la posada en circulació de la llengua i de la cultura que ens cohesiona perquè en això conec catalans, valencians i balears alhora que autonomistes, federalistes i, fins i tot, independentistes els quals, manllevant els mots a en Quim Gibert “ni són autocrítics ni donen exemple” i qui estiga lliure de culpa que llance la primera pedra cosa que faig jo per tots vosaltres no siga em crega jo mateix que sóc diferent.
I la qüestió, és clar, passa pel punt 2.4 de la pàgina 22 on en Quim Gibert ens diu que rectificar és de savis amb una cosa tan elemental que espanta l'enrocament que ens hi trobem. Així, ens aconsella: “no tenir inconvenient a modificar un punt de vista, quan l'evidència ens diu que és equivocat, i a continuació actuar coherentment no és tan fàcil com sembla.”
En Quim ens recorda que “les catalanes i els catalans estem abocats a transgredir la legalitat vigent (espanyola i francesa) si el que desitgem de debò és sobreviure nacionalment." I jo afegiria que aquesta transgressió de la legalitat vigent –i la posterior adaptació de la legalitat vigent als resultats de la nostra transgressió sempre que siga un èxit- és el que fa avançar i sobreviure el nostre poble: dintre del marc estatal que cada societat haja escollit i amb els ritmes diferenciats que cada territori professe: perquè per molt que un haja d'anar per davant de la societat sempre s'hauria de plegar al seu arbitri darrer. I així, és previsible que l'esquarterament de la nació es faça més pregon i que es regionalitze encara més obligant als qui encara creiem en l'ideal dels Països Catalans a mantenir-nos-hi fidels. No estan els temps per a massa germanor ni per esperar ningú.
El cost de la secessió el tenim servit i els qui més en patirem ja ho tenim clar. Els de Nord Enllà -la Catalunya Estricta-  seran més lliures amb el nostre petit ajut afegit i alguns vells lluitadors ens ho volem creure i assumirem el preu personal i col•lectiu. Per això, em quede amb unes paraules d'en Gibert (p. 41) on diu “... és importantíssim creure tant en un mateix com en els altres, atès que transmetre coratge afavoreix el compliment d'expectatives” per seguir l'autor amb una art poètica admirable: “no hem de conformar-nos amb la imatge de l'aglà sinó amb la imatge de l'alzina o del roure que duu a dins; o si voleu, no hem de quedar-nos amb la larva sinó amb la crisàlide, estat arran del qual l'eruga acaba per metamorfosar-se.” I tot això ho llance al vent des d'una terra on un pinyol de dàtil fa sempre una palmera en unes condicions climatològiques especialment dures i difícils.
He de fer esment, és clar, a les altres aportacions que despatxaré de forma breu no per manca d'interès sinó perquè ofereixen una visió més catalano-cèntrica de l'estat de la qüestió: malgrat que salpebrar el discurs amb cites al•lusives al territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó forme part de la recepta pre-cuinada de tot bon catalanista. És gairebé la primera lliçó que aprenenem i les beceroles i és l'axioma que costa més de mantenir –no tan sols en l'espai sinó en el temps- en la praxi diària i vivencial. Catalunya és el territori on l'independentisme ha pujat exponencialment en la darrera generació i això ens deixa, forçosament, darrere a la resta i el missatge "o tots o ningú" de fa tan sols una generació s'aparca.
Fixeu-vos-hi, però, en boca d'una especialista en la Catalunya medieval cosa que la féu aprendre català ja abans d'arribar a Catalunya des de Buenos Aires. Na Patrícia Gabancho -argentina molt arrelada a Catalunya i l'autora del segon article del recull fragatí- s'entreté amb Arnau de Vilanova, nascut a València i amb Ramon Llull nascut a ciutat de Mallorca: ambdós prohoms medievals d'alçada. Pren un partit clar per de Vilanova, català de València, home molt més lliure, segons el seu parer, en contra de Ramon Llull, català de Mallorca, persona enderiada i de tema únic segons les seves paraules. I el cas és que la comparativa amb l'Arnau de Vilanova no deu ésser tan senzilla perquè en Llull era conegut com Ramon lo Foll i sobrepassa de molt qualsevol personatge català medieval i és un personatge que encara és estudiat no tan sols a Europa sinó a la resta del món. No discutesc -no tinc els coneixements de na Patrícia- la bondat de les seves afirmacions que deuen ser molt ajustades. L'única cosa que discutesc és el valor simbòlic i cohesionador d'aquests dos catalans medievals d'enfora de Catalunya. Llull és un home transversal de la cultura catalana i, fins a l'Extrem Sud, a  Elx, hi ha una escola pública primària amb el seu nom: CP Ramon Llull. És un dels noms que ningú discuteix i que compartim. Si fa no fa a l'alçada del rei Jaume I el Conqueridor. L'home gran es fa gran en funció de la petja que deixa i de l'estel que el segueix i sense Llull la llengua catalana seria menys catalana i els catalans menys catalans.
A més a més, com a valencians, ens queda la frustració d'haver aportat molt del bo i millor de la tradició catalana i de veure-la malbaratada pels nostres conciutadans i així els catalans o neo-catalans, en arribar el segle XIX, es converteixen gairebé tots en principatins o neo-principatins. Ja es perden gairebé totes les referències catalanes perifèriques per il•lustres que siguen llevat que un es diga Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Enric Valor i Vives. Aquest és el gran drama. Ningú no dubta -a Catalunya si més no-  de la catalanitat de Llull o de Vilanova però en són legió els qui dubten –i parle d'allà dalt- de la meva catalanitat de catalanista comarcà i semi-anònim alhora que estan convençuts de la de l'ex-andalús Montilla: si més no pel que fa al seu passaport futur i al dels seus fills i néts que assisteixen a alguna escola internacional de Barcelona on gairebé no es dóna català. Al capdavall, per molt que jo tinga quatre cognoms catalans i siga catalanoparlant, condició gens necessària per molt que abunde al País Valencià o les Balears, el Sr. Montilla és president de la Generalitat d'Amunt i els meus conciutadans no volen ser tinguts, molt majoritàriament encara, per catalans: no ja reunificats com a nació en el sentit medieval del terme sinó per catalans històrics. I si Montilla és català Camps també ho és amb més motiu perquè la nacionalitat ha de tenir poc a veure amb la ideologia per molt que en renegue na Rita Barberà i Nolla, alcaldessa de València. Els qui creuen que som espanyols -gairebé tots els qui es consideren espanyols- també ho tenen molt clar per molt que en reneguem. L'església catòlica, apostòlica i romana ho té encara més clar en negar-se a desbatejar aquells que han perdut la fe i que li fan requesta.
Pel que fa a Alfons López Tena vaig tenir l'honor de compartir el Premi del Casal Jaume I d'Elx amb ell el 2009.  Vam passejar junts per Elx i, especialment, per Guardamar on ens férem una foto davant de l'únic monument a la llengua catalana que hi ha al País Valencià, a la plaça Jaume II de la fita lingüística de l'Extrem Sud juntament amb els xicots de Soft Català que també van rebre el premi. L'Alfons, a més a més, és de Sagunt -capital del Camp de Morvedre-  i valencià com jo però viu a Catalunya fa anys, la qual cosa el fa automàticament català per molt que ja ho fos abans d'arribar-hi. ¿Si el Sr. Montilla és català a Catalunya què n'hauríem de dir de la Sra. Isabel Clara Simó, del Sr. Vicent Partal, del Sr. Raimon Pelegero Sanchis, del Sr. Alfons López Tena o de na Maria del Mar Bonet i de qualsevol altre catalanoparlant catalanista d'enfora de Catalunya però que hi visca? Aquests passen a ser-ho de la soca-rel –si més no com Ausiàs Marc o Ramon Llull- des del moment en què s'estableixen en terme municipal administrativament català perquè el nostre poble mai no ha estat considerat foraster -com no podia ser d'una altra manera- i les cites i exemples no acaben mai al llarg dels segles. I al País Valencià un castellà ha segut sempre qualsevol castellanoparlant de qualsevol antic regne hispànic de llengua castellana -fins i tot ho són els valencians castellanitzats per als qui mantenim fidelitat a la llengua catalana. Un català, però, és un català i un mallorquí és un mallorquí: no és tan sols la cosa aquella dels "catalans i valencians, cosins germans" i la dita tradicional contrària a Elx la vaig sentir encara la setmana passada en boca d'un vell llaurador del Camp d'Elx -son pare de mon cunyat- no és la que apareix als manuals sinó: "castellà si no te l'ha feta, te la farà." quan el que he llegit és que hauríem de dir: "català si no t'he l'ha feta te la farà." Les zones arcaitzants i frontereres tenen aquestes eixides.
Aquesta és la nostra tradició comarcana oral i heretada. Els valencians arribem a Catalunya parlant en català: digueu-li també valencià. Es tracta sovint d'un català comarcà força ric que procurem estandarditzar immediatament i no hi ha català més sublim que el que parlem els valencians estandarditzats tant els de dintre com els de fora del País Valencià: és allò de llengua catalana en boca valenciana. I si l'exemple condís encara més el pes valencià dintre de la nació recobrada  -i l'orgull- obraria miracles.
Alfons López Tena -autor del tercer article- milita per la independència de Catalunya. De la Catalunya que arriba fins a la Sénia i que acaba a Port Bou perquè quede clara la cosa i l'estratègia real en funció de les possibilitats de la primeria del segle XXI. M'he entretingut a veure què en pensa del lloc on es feren les jornades fragatines que abocaren en aquest llibre: “la Franja de Ponent” com anomenem els més catalanistes el territori catalanoparlant en terres administrativament aragoneses. Amb cita gloriosa de Tocqueville arriba a la conclusió que la Franja de Ponent és una presó. Parla, és clar, d'una situació de dominació nacional que faria del País Valencià una altra presó encara que no ho esmente. I el cas és que ni els valencians més conscienciats pensem que vivim a una presó per molt emprenyats que estiguem amb el règim de llibertats que gaudim. Per tant, i la idea és absolutament meva, els territoris catalanoparlants perifèrics i la minoria més conscienciada aprofitaríem també per fer avançar Catalunya –el tros nord de la nació sense la part francesa ni l'aragonesa ni l'andorrana -aquesta darrera ja independent no ho oblidéssem malgrat formar part també de la nació catalana- en el seu camí cap a la independència sense que moltes de les tribus d'Israel  arribem a veure mai la terra promesa de Canaan.
I serem una part de la moneda de canvi de la transacció amb Espanya, no ho dubtem, atès el grau de sentiment nacional que ens envolta. Els exemples abunden i vaig fer d'intèrpret a la Guerra dels Balcans entre 1992-93 i he llegit bastanta literatura de moviments d'independència nacionals així com de moviments diversos de secessionisme lingüístic que res hi ha de nou en aquest planeta perquè una mateixa llengua també pot arribar a dividir un poble.  Cal que us recorde el cas sagnant d'Irlanda del Nord? I això que allà no hi havia dilemes onomàstics talment com passa a la Catalunya Nord sense necessitat d'haver d'anar a pouar més enllà.
I els qui hi quedem haurem de lidiar –la tria de verb de la tauromàquia l'he feta amb cura hispànica- amb una Espanya futura sense Catalunya amb tots els pros i els contres que això implicarà. Alfons López Tena conclou: “no s'ha de mirar allà on hi ha una certa capacitat de resistència (com, és el cas, sobretot, del Principat de Catalunya) sinó allà on no n'hi ha gairebé (cas de la Franja de Ponent). I em pregunte, encara que no ens ho diga: ¿pensa també l'Alfons en el País Valencià? Doncs, em sembla que sí però per omissió, si més no pel que fa al record subjectiu que tinc de la conversa que mantinguérem aquell dia. Potser, dic jo, el País Valencià es convertirà en una mena de Flandres belga fitera amb Holanda amb la diferència notable que el pes del País Valencià amb les Balears incloses no serà mai el pes de Flandres a Bèlgica. Sense Catalunya no! Permeteu-me una punteta d'ironia catalana. Comprendreu, pel que fa a les Balears, que no m'hi veja la família reial espanyola sense tenir-hi un veler ancorat en aquelles illes nostrades i em fa l'efecte que  la línia València-Palma o Dénia-Eivissa tenen el seu futur ben assegurat.
Alguns dels meus dubtes s'aclareixen a l'apèndix amb les preguntes que féu el públic assistent a les jornades i la resposta la donen Alfons López Tena i Patrícia Gabancho: “perquè la Franja de Ponent entri en el procés polític d'independència de Catalunya, abans ha de formar-ne part administrativament.” Com veureu hauré d'afegir, des de la catalanitat congènita més pregona: “bona nit cresol que la llum s'apaga.”
Francesc Torralba, l'autor del quart article, és doctor en filosofia i teologia i ens parla de la vinculació entre ètica i transgressió (p. 88) per tal de demostrar la relació íntima que hi ha entre els dos conceptes. Ens parla també de la filosofia pràctica com a font de suspicàcies. El comprenc quan diu que aquest subjecte es converteix en un misantrop: en la mesura que critica els costums i això no és ben vist. Veges tu que alguns hem de rebre de totes les bandes cosa que no em resulta gens novedosa. I aquí ho deixe no sense recomanar-vos, no obstant això, la lectura de la resta de l'article: d'aquells que cal llegir dues vegades per filosòfic i teològic.
Per acabar, l'autor del cinquè article, Hèctor López Bofill toca un tema que em resulta especialment esperonador: la literatura i la transgressió. M'hi ententindré a pleret atesa la meva afecció a les lletres. La idea bàsica de l'autor és i cite textualment: “malauradament, l'evolució de la literatura catalana dels últims vint, o vint-i-cinc anys, és com si hagués defugit expressament la qüestió de la transgressió. És com si mirés cap a l'altra banda del conflicte." Reconeix, però, que el fet d'escriure en català a les zones perifèriques ja forma part del conflicte però no sembla tenir-ho clar pel que fa a Catalunya on el conflicte seria un altre.
Es queixa que els cinc llibres més llegits en català –al moment de redacció- siguen traduccions d'autors estrangers. Com a traductor-intèrpret que sóc -per formació acadèmica- caldrà que us recorde que el català és pràcticament l'única llengua no-estatal europea que disposa de bones traduccions d'autors estrangers des de fa més d'un segle cosa que fa que la literatura catalana no siga una literatura ni folklòrica ni regionalitzada Això, però, no mereix cap consideració. Parla, per tant, d'invisibilitat de la literatura catalana feta per catalans i es pregunta el per què.
Parla de la manca de compromís dels autors catalans que no parlen dels conflictes patriòtics que ens afecten. I el cas és que sí que se'n fa de literatura d'aquesta: esmentaré Els Voltors de l'autor mallorquí Miquel Adrover (2004) o Un Estiu a l'Infern, del cavaller valencià de nació catalana Sico Fons, de Tavernes de la Valldigna (2010). ¿No deu ser que la literatura catalana que es fa enfora de Catalunya no compta per desconeguda i que el que falla és el mercat? I mort Fuster no s'han d'esmentar best-sellers ni que siguen d'autors catalans en el sentit més laxe del terme. I, és clar, si ens referim als poetes –una modalitat devaluada que m'agrada conrear- juguem massa amb la llengua i ningú no ens entén; fins i tot si emprem vocabulari comarcà heretat, afegiria jo. I arriba a personalitzar el seu disgust amb Quim Monzó –per dues vegades- o amb l'Albert Sànchez Pinyol.
En definitiva, un retorn a les fronteres internes, al llenguatge planer i al realisme social amb nova etiqueta que no em toca a mi posar. Jo apuntaria cap al mercat trencat, al bilingüisme asimètric pregon on l'hegemonia del castellà és encara major en la llengua escrita del que és en la llengua oral. I el cas és que ell mateix acaba trobant dos autors transgressors: un a la Catalunya Nord i un altre a la Franja de Ponent territoris que són petits annexos geogràfics, si més no, del que passa al Principat. Ho diu clarament i fa d'advocat i cite: “d'una literatura que furgui sense embuts en el conflicte polític.” I està convençut, faltaria, que aquesta literatura no afectaria gens la qualitat de l'obra ni la llibertat de l'autor. Que em permeta dubtar-ne si més no. Cal recordar, però, que aquesta mena de literatura política va ser, fins i tot, imposada en alguns règims polítics i que emprar sinonímia fosca, floridures o barroquisme lingüístic era considerat gairebé com a pertànyer a la contra-revolució i a la burgesia insolidària.
L'autor -de trajectòria literària i patriòtica admirable-  acaba amb uns poemes seus que han estat rebutjats -segons sembla-  per aquest compromís seu social i polític cosa que no hauria d'haver passat perquè la bona literatura sempre ho és amb independència de la seva estètica personal que ja m'agradaria a mi llegir unes quantes novel·les i uns quants poemes patriòtics d'alta volada seguint l'estel de Miquel Martí i Pol. Ara, la llibertat en la tria de temàtica ha de ser absoluta i escriure sonets amorosos valuosos és tan vàlid i eficaç com escriure himnes memorables.
A tall de cloenda, recordaré que he parlat amb l'Àngel Velasco unes quantes vegades per telèfon i que he passat la vesprada mostrant-los el Camp d'Elx i Guardamar. És el tercer llibre en català que presente a Elx en un mes i l'audiència ha estat generalment escassa per molt que qualitativa malgrat que avui ha millorat molt perquè Elx té un moviment d'arrel catalanista important com ho demostra la joventut de gran part de l'audiència i la maduresa d'uns altres. L'Àngel em va demanar que no fes una presentació dels autors sinó una aportació extraordinària del que pense. Evidentment, l'he feta des del llibre i amb la crítica del llibre. Així, m'he banyat de cap a peus –quina altra cosa podia fer sinó?- i em sent germà fins i tot dels qui estic en desacord moderat o profund perquè ens empeny un mateix ideal: la llibertat del nostre poble i el seu dret a viure sense ingerències alienes. I és que en aquesta terra fem falta tots i no hi sobra ningú. I quan dic ningú vull dir ningú fins i tot aquell qui no pensa com jo o com vós i que és part del veïnat. No entenc cap altra manera de veure la vida compartida.
 
Joan-Carles Martí i Casanova
Elx, divendres 11 de juny de 2010
 
3)
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 12 de juny del 2010
 
Amb bones paraules

Actitud, paraula problemàtica

Gabriel Bibiloni

 

Ja fa molts d'anys que en diverses publicacions i a les meves classes vaig denunciar com a castellanisme la paraula actitud. La primera observació pertinent és el fet que en totes les llengües que han adoptat aquest mot hi apareixen dues tt o una, i l'única llengua en què hi trobam una c és l'espanyol (i les seves còpies, català i gallec). Italià attitudine, francès i anglès attitude, portuguès atitude, romanès atitudine, danès attitude, suec attityd, maltès attitudni. La paraula occitana actituda té l'aspecte de ser una forma artificiosa influïda pel català (la codificació occitana ha rebut molta influència de la catalana: Lois Alibèrt, el codificador de l'occità modern va seguir molt de prop els passos de Fabra) i amb una a final tributària de la percepció de la marca de gènere del francès. Doncs quan totes les llengües coincideixen en un terme i l'espanyol i el català discrepen d'aquella forma universal, podem posar-nos a investigar.

Aquesta paraula s'ha difós a totes les llengües esmentades a partir de l'italià. En llatí només hi ha la paraula aptitudo aptitudinis ('aptitud', de aptus). Seguint les lleis de la fonètica històrica italiana, que assimilen els grups consonàntics d'aquesta classe, aptitudinem va esdevenir attidudine, que és com en italià es diu aptitud. En els textos medievals italians trobam attitudine, i algun cop aptitudine, amb el significat de 'aptitud'. Però en el Renaixement la paraula va agafar un segon significat en el context de les arts visuals —la posició del cos dels qui posaven per als pintors—, un canvi de significat degut a un creuament amb la paraula atteggiamento (derivat de atteggiare i aquest de atto 'gest, moviment). Atteggiamento és més o menys un sinònim de attitudine.

El terme artístic attitudine va passar a un munt de llengües europees, que el van adoptar conservant les dues tt (francès, anglès, etc.) o simplificant-les aquelles llengües que normalment simplifiquen la t doble llatina (portuguès o romanès). Comparau el francès i anglès attention, attendre o attend i els romanços ibèrics atenció, atención, atenção, atender, atendre. En francès el mot es documenta el 1637, en anglès el 1668 i en espanyol diu Coromines que el primer a usar-lo és el pintor Carducho —d'origen italià—, que el 1633 diu que a Espanya és usual però que se sent com a mot italià. Sembla que és un mot escampat en el segle XVII, però la sorpresa és que en el CORDE (corpus textual espanyol de la Real Academia) ens apareix actitud en un document de 1505. A la lexicografia catalana la paraula es documenta per primera vegada el 1803 (Esteve, Belvitges i Juglà), tot i que segur que es va usar abans. Per què l'espanyol incorpora aquesta estranya c al mot? Potser perquè l'elit artística que va introduir-lo a Espanya coneixia prou bé les percepcions que els italians tenien de les relacions (imaginàries) entre attitudine, atteggiamento i atto, i van aplicar-hi les mateixes relacions. Així va sorgir una paraula insòlita del punt de vista de la lingüística europea comparada.

En les diverses llengües, posteriorment, la nostra paraula va agafar encara un tercer significat, de fet una variant del segon: 'disposició d'ànim envers alguna cosa', segons definició del DIEC. L'evolució és molt comprensible: primer postura física, després postura física en tant que expressa alguna cosa, la cosa expressada i, finalment, posició ètica, moral o intel·lectual davant els fets. El diccionari acadèmic espanyol de 1780 és el primer que defineix el mot en el sentit artístic («movimiento, o positura del natural para dibuxarle o pintarle») i fins al diccionari del 1884 no apareixen les noves accepcions («disposición de ánimo de algún modo manifestada»). Els diccionaris catalans del XIX van a remolc dels espanyols pel que fa a les definicions.

I com hauria de ser en català aquesta paraula? Com hem de suposar que seria sense la històrica supeditació del català a l'espanyol? Crec que difícilment hauríem adoptat la raresa actitud. Tenint en compte que el català, igual que les altres llengües romàniques de la Península Ibèrica, simplifica la t doble, la cosa més probable és que la forma catalana en un context de normalitat hauria estat atitud. La nostra llengua té, però, algun manlleu modern que conserva la t doble originària (dittografia, dittologia, hittita). Una forma attitud potser també podria encaixar en el català, forçant un poc les coses i amb moltes ganes de coincidir amb la majoria de llengües europees.

 

4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 139)
 
Llonja, llotja, lògia
 
Antoni Llull Martí
 
A la ciutat de Mallorca tenim un bell edifici del segle XV, dissenyat per l'arquitecte Guillem Sagrera, al qual tradicionalment hem anomenat «sa Llonja», i amb tot i que els diccionaris normatius ens diuen que el nom correcte és llotja, el gran mestre de filòlegs Joan Coromines, al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, diu que «En el País Valencià i Mallorca la forma llonja no sols és legítima, sinó que no crec que ningú hagi pensat a blasmar-ne l'ús» (t. V, p. 283). Més d'un lector potser que hagi pensat que això de dir llonja per llotja deu esser per influència del castellà lonja, però no senyor, no és així, perquè és el castellà lonja que prové del català llonja, probablement a través del valencià, segons el mateix mestre. Recordem que a València tenen una de les llotges més famoses, començada a construir pel gironí Pere Comte trenta-cinc anys després d'acabada la nostra, en la qual aqueix arquitecte es va inspirar. Lonja és una paraula que en castellà no s'usa més que amb relació a les llonges / llotges existents dins l'antic Regne d'Aragó.
 
Llotja prové d'un antic mot de la llengua germànica parlada pels francs, que significava, en principi, ‘glorieta de fullatge' i també ‘galeria', i que passà al francès antic amb la forma loge, i d'aquest al català llotja i a l'italià loggia, i amb el temps designà un lloc de contractació mercantil (com és el cas de la Llonja de Mallorca esmentada), i també un en el qual es venien diverses coses, botiga o tenda, significat que retrobam actualment en el portuguès, loja (llegiuho com si fos un mot català i encertareu bastant en la pronúncia). Llotja és també el compartiment reservat d'un teatre en el qual hi ha alguns seients per als espectadors que el tenen llogat, en castellà palco, mot que ha estat utilitzat, incorrectament, en el mallorquí col•loquial. Un altre mot germà de llotja, però amb un significat distint, derivat, segons sembla, de l'italià loggia, és lògia, en castellà logia i loge en francès, nom amb què els francmaçons designen els seus centres de reunió.
 
5)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 17 de juny del 2010
 

Motacions

per Màrius Serra

Corbata?

La corbata senyoreja entre la classe política (amb honroses excepcions que inevitablement remeten a Josep Bargalló), però no tothom sap que aital peça tèxtil prové de Croàcia. De fet, el terme prové del gentilici croata en italià (corvatta o crovatta), perquè els genets croates portaven uns mocadors llargs lligats al coll o a la punta de la llança. Però la història passa per França. L'any 1660 Lluís XIV va rebre a París un regiment de cavalleria croata en commemoració d'una victòria contra l'enemic turc. Els oficials croates es van presentar amb mocadors de colors lligats al coll, de manera que el rei va destinar un mocador amb l'insígnia reial per al regiment, en va dir cravata (croata) i va rebatejar el regiment com el Royal Cravate. Uns dies a Zagreb m'han permés comprovar que l'aportació croata a la moda catalana conviu amb un munt de falsos amics que voregen la grolleria. En llengua croata, cavall es diu cony, un trajecte pot declinar puta, petita és mala (de la qual cosa ja poden deduir com deu ser un petit trajecte, sobretot si el fan a cavall) i, finalment, prostituta es diu kurva. Més val, doncs, que en presència d'un croata s'afluixin la corbata.

 
6)
 
Vine a fer un café per la llengua

Dimarts 22 juny, a les 19.30 h. a l'Octubre CCC Sant Ferran, 12. València.

Hi parlarà el president de l'Obra Cultural Balear, Jaume Mateu. I hi haurà una actuació dels glosadors (cant improvisat) Mateu Matas “Xurí” i Antoni Llull.

Arreu del món, a totes les cultures, prendre un cafè és signe de conversa amistosa i d'intercanvi civilitzat d'idees. Per això us convidam a prendre un cafè per parlar, sense prejudicis, de les qüestions que us preocupen entorn de la llengua, perquè és important que els ciutadans participin i hi diguin la seva.

7)
 
ESTIU AL PATRONAT 2010
 

L'Associació Cultural “Ramoneta de Vilaragut” de la Font d'en Carròs ha organitzat l' “ESTIU AL PATRONAT 2010”.

 

Seguint l'estela de l'estiu de 2008, enguany tornarem a oferir sis vetlades d'actes culturals de diversa índole a tota persona que hi acudisca. Tots els actes tindran lloc al PATRONAT de la Font d'en Carròs, tots els dijous a les 22 h, a partir del dia 24 de juny.

També aprofitarem per exposar l'obra pictòrica de VICENT AUNIÓN, “Els 98, a la Font”, i la ceramista PURA AUNIÓN en aquest marc tan bonic com és el CLAUSTRE DEL PATRONAT. El  comissari de les exposicions és Pere Huerta.

 

Hem d'agrair la col·laboració d'amics com La Caixa, Caixa Rural, Restaurant La Cova, Molí Canyisset i l'empresa Germans Just, i especialment, donar les gràcies a la Parròquia de la Font d'en Carròs i a l'Ajuntament de la Font d'en Carròs, que sense ells no haguera estat possible aquesta programació cultural. En aquesta edició comptarem amb la presència de la Llibreria la Fona d'Oliva.

 

Programa d'actes:

 

Dia 24 de juny, 22 h:

            Actuació de Pep Gimeno “El Botifarra” i  els seus músics.

Dia 1 de juliol, 22 h:

            Concert de música clàssica a càrrec de Telmo Gadea, piano, i d'Òscar Aparisi, violí.

Dia 8 de juliol, 22 h:

            Actuació del Cor de la Unió Musical de Sueca, dirigida per Vicent Soler

Dia 15 de juliol, 22 h:

            Presentació del llibre guanyador del Joanot Matorrell 2010, xarrada sobre els Borja  i   

            exposició dels vestits de la Família Borja al mateix claustre.

                    “Francesc de Borja, el duc sant” de Josep Piera

Dia 22 de juliol, 22 h:

            Fragments de sarsuela a càrrec de Rafael Fuster Insa, tenor, Pilar Jiménez soprano, acompanyats per Telmo Gadea, al piano.

Dia 29 de juliol, 22h:

          “La nit de la poesia” Recitació de poemes a càrrec dels poetes: Àngels Gregori, Juli Capilla, Maite Insa,  Josep Lluís Roig i Teresa Pasqual, amb la col·laboració del cantautor Hugo Mas.

 

 

Tots els actes són d'entrada lliure i convidem a tothom a assistir-hi.

 

  

Ferran Millet Palmer

618 314 381

President de l'Assoc. Cultural “Ramoneta de Vilaragut”

 
 
9)
 
 
Conferència de clausura del Màster ALGMSE 2009-10
 
Tenim el plaer de convidar-vos a la conferència de clausura del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials 2009-10 a càrrec del Sr. Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull.

L'acte tindrà lloc el dimarts dia 22 de juny de 2010 a les 18h a la sala del professorat, 5è pis edifici Josep Carner.

Després de la conferència hi haurà un refrigeri.

Cordialment,
Direcció i coordinació del màster ALGMSE
....................................
Vanessa Bretxa i Riera
Coordinadora del Màster ALGMSE www.ub.edu/algmse  
Observatori CUSC- Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Tel. 93 403 70 65 Facultat de Filologia (bústia 191)
Universitat de Barcelona
Gran Via de les Corts Catalanes, 585 08007 Barcelona
www.ub.edu/cusc

 

 

9)
 
Les empreses socialment responsables són aquelles que sumen a la lògica econòmica la lògica social i, per tant, actuen a favor de totes les causes justes, entre les quals hi ha la normalització de la nostra llengua.
 
Joan Tudela
 
Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com