Un dels esports favorits de gran part dels vailets de la meva generació era el d'apedregar gats. Deixar-los bornis, coixos o malferits era una manera divertida de combatre l'avorriment. D'altres perseguien sargantanes o bestioles que acabaven amb la cua escapçada o amb el cap esclafat.

Aquesta forma de tortura desgraciadament mai ha passat de moda entre la mainada. Ve un dia, però, que molts d'aquests nois s'adonen de la crueltat que, sense solta ni volta, han emprat amb els animals. En comencen a ser conscients quan esdevenen empàtics amb el dolor dels altres, encara que en aquest cas estiguem parlant de gats de carrer. Posar-se a la pell de l'altre, sobretot quan aquest pateix, és un aprenentatge que desenvolupa la nostra sensibilitat, és a dir que ens humanitza. Tant és així que el psicòleg Carl Jung sosté que no és possible prendre consciència de les coses sense dolor.

Amb el patrimoni lingüístic passa quelcom similar. La història de la humanitat és plena d'escenes sàdiques amb els parlants de pobles subjugats. I com en el món de la fauna, els maltractes lingüístics tampoc passen mai de moda. No fer els esforços suficients per normalitzar les llengües minoritzades de l'Europa del segle XXI és una forma de menyspreu contra els seus parlants. En siguin o no conscients els afectats.

A hores d'ara gairebé tots els estats europeus en són còmplices. I és que les polítiques lingüístiques estatals són d'allò més arbitràries amb les llengües dels seus territoris. N'exalten una, que rep els honors de llengua oficial de l'estat (en el cas espanyol és el castellà). I les altres simplement les toleren, però no les tracten amb el mateix respecte (el català en el Principat) o bé les ignoren (el català a la Franja de Ponent). En aquest sentit la líder del PP Ana Mato assegurava, immediatament després d'haver votat el seu partit en contra de l'oficialitat del català a Europa, que la nostra llengua «no pot passar per damunt de l'espanyola a les institucions europees» (El Punt, 8-9-03). La dreta espanyola troba lògic que el català estigui per sota de l'espanyol. És a dir, que el català pugui gaudir en el vell continent dels mateixos drets que el castellà és percebut amb recel i, per tant, bandejat. No se'n diu d'això racisme lingüístic?

L'educació que hem rebut és cabdal a l'hora de gaudir d'uns determinats valors. Tant és així, que molts europeus no saben que patir per l'esdevenidor d'una llengua en procés de substitució, com tantes n'hi ha a l'Europa contemporània, és patir per un valor tan important com el de la riquesa lingüística del planeta. I és que des de fa segles hem estat instruïts per tal de no sentir dolor per la mort d'una llengua tan «regional» com la nostra. Hem viscut convençuts que un fet d'aquest estil no podia produir cap mena de dolor. I que altrament calia posar-hi pell morta. O bé autoanestesiar-nos, que és la pitjor de les anestesies.

No poder conviure en un ambient lingüístic lliure d'estrès genera malestar. La fragilitat lingüística del català a casa nostra és precisament analitzada, des d'un punt de vista emocional, per l'escriptor Enric Larreula en el seu llibre Dolor de llengua. I és que els parlants que pateixen per una llengua que va de mal borràs poden tenir problemes físics, psicològics i socials. Larreula ens parla, entre d'altres coses, de catalans que no se senten a gust al lloc on viuen, ja que no es poden manifestar com són: «algú pot dir que no n'hi ha per tant, però saps el que representa intentar viure en català a Perpinyà, a Alacant o a l'Hospitalet? La gent que no ho viu potser no se'n fa el càrrec del dolor que pot representar aquesta lluita constant; a més és un dolor mal comprès per la gent que no ho pateix (...) perquè quan intentes reivindicar entres en conflicte amb una societat que ja s'ha acostumat al fet que el català desaparegui» (Presència, 5-9-03).

Descobrir i ser solidaris amb la diversitat lingüística, sobretot amb la que corre alguna penúria, és un aprenentatge ric en vitamines ecològiques. Les mateixes que un dia ens van transformar en gent disposada a estimar les sargantanes.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències