Josep Lluís Doménech, Maria Pilar Doménech i Jesús Huguet han publicat un llibre sobre una temàtica molt important: l'aprenentatge del valencià entre els immigrats. Ara bé, com que els autors del llibre no són gens elitistes, han adoptat un punt de vista humà i solidari: han presentat l'aprenentatge del valencià al costat de l'objectiu de conéixer la societat valenciana i la voluntat de ser un valencià més. De fet, el llibre narra el viatge d'unes persones (en part autòctones i en part immigrades) per diverses comarques valencianes a fi de conéixer més bé la societat on viuen.
Però comencem pel principi. El llibre Coneguem les nostres terres està destinat als estudiants de 17 anys, de manera que està estructurat en deu unitats didàctiques, profusament il·lustrades. Els personatges són deu jóvens, tres autòctons i set originaris de fora. Amb dos monitors (l'u autòcton i l'altre immigrat), fan un viatge pel Maestrat i els Ports de Morella, per la Plana, per la Ribera, per la Plana de Requena i Utiel, per la Marina, per Alacant i Elx, per la regió d'Alcoi i, finalment, per la ciutat de València, on viuen. Cada unitat didàctica narra una part del viatge i va seguida per un vocabulari i per unes activitats sobre la lectura a fi que els estudiants aprofundixquen en la comprensió de la lectura i en l'assimilació de paraules i de construccions del valencià. A més de geografia, els lectors aprenen història de les poblacions visitades, així com festes, tradicions, gastronomia i més factors culturals. També hi ha solidaritat entre els protagonistes, com ara quan ajuden a una jove que, encara que està com un fideu, té la mania d'estar grossa.
Per a immigrats i per a autòctons, per a castellanoparlants i per a valencianoparlants
El llibre no serà útil només per als valencians nouvinguts. És sabut que els valencians coneixem poc el nostre territori: com són i com parlen en cada una de les nostres comarques. Eixa deficiència justifica que, en aquells instituts valencians que es decidixquen a donar el llibre, les activitats resultants també seran útils per als alumnes autòctons.
A més, el fet que els personatges siguen en part autòctons i en part nouvinguts ajudarà als alumnes autòctons a interessar-se per la integració d'aquells alumnes que són fills de pares que han vingut a treballar a alguna població valenciana. En definitiva, el llibre que comentem és tan útil per a uns com per a altres, no debades no es pot fer una bona integració social de les persones nouvingudes si no hi ha una voluntat positiva i activa per les dos bandes: els immigrats han de voler integrar-se; i, els autòctons, hem de facilitar activament la integració, cosa que exigix (entre altres coses) interés i respecte pels nouvinguts. Els mateixos motius que acabem de descriure comporten que el llibre també s'hauria de donar i treballar en les escoles d'adults.
Cal destacar que l'obra Coneguem les nostres terres no solament és molt positiva per la temàtica que desplega. També ho és per la manera d'enfocar el tema. L'arrelament social i la responsabilitat que té Josep Lluís Doménech es palpa en la manera de tractar les comarques valencianes. Així, hi ha molt de respecte per les variacions internes dins de la societat valenciana. Com diuen els autors en la Introducció, «la Comunitat Valenciana no és homogènia pel que fa als seus habitants», cosa que demana «respostes d'atenció a la diversitat».
Un exemple de col·laboració transversal
El respecte a la diversitat interna va unit a un altre respecte: la consideració de les diverses maneres de voler la societat valenciana del futur. Un poble no es pot recuperar si no hi ha una base compartida per tots i uns objectius comuns a totes les forces polítiques (o com a mínim a la major part). Justament per eixa necessitat, encara que el coordinador de l'obra és progressista i d'esquerres, els autors no descriuen el país que ells voldrien que hi haguera. També eviten el sectarisme i les afirmacions que es podrien prendre com a un menyspreu d'algun dels partits polítics majoritaris. El llibre supedita les preferències individuals a les necessitats de la societat valenciana, cosa que va unida a una actuació purament positiva, sense negar a ningú ni anar contra ningú. Com a conseqüència d'eixa mirada ampla i prudent, els autors busquen una manera de presentar la societat valenciana que siga identificadora i assumible per a la majoria de valencians.
El fet de tindre una visió transversal i respectuosa deu haver facilitat que el Conseller de Solidaritat i Ciutadania (Rafael Blasco Castany) haja prologat el llibre. Ens trobem davant d'una actuació que s'hauria de multiplicar en els pròxims anys: aprendre a parlar sobre el valencià i sobre la cultura valenciana d'una manera tal, que siga factible la suma i la coordinació de tots aquells que ens sentim valencians i volem seguir sent-ho, siga quina siga la nostra ideologia política.
Mirem una part de les paraules de Blasco: «Este llibre és un compendi de tot això. Gent, terra, llengua, costums, institucions , formen un tot perquè les persones disposades a conéixer el territori que els acull tinguen una eina que els faça més fàcil i amena eixa realitat».
En definitiva, l'objectiu que ens hauríem de marcar els uns i els altres és reeditar i eixamplar l'acord social que hi hagué en la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un acord que, ara, hauríem de ser capaços d'aplicar a accions que afavorixquen l'ús social del valencià i que, simultàniament, incrementen el sentiment i la voluntat de ser valencians.
No cal dir que, eixa simbiosi del valencià i de la valencianitat, potenciaria tant la societat com la llengua. Un poble no pot existir si no té voluntat de ser i de dirigir la seua societat, cosa que dóna sentit a l'existència de la Generalitat; i, el fet de conéixer i estimar el valencià, fa créixer fàcilment el sentiment de ser valencià. Pel que fa a l'ús social de la llengua pròpia dels valencians, difícilment es recuperarà l'ús públic si la majoria dels valencians no ens sentim valencians i, en eixa identitat, el valencià és un factor important.
Un valencià digne i popular, identificador i practicable
L'arrelament i la responsabilitat social també es manifesten en un altre camp: el model lingüístic que usa el llibre. Com que les llengües són construccions immenses, és molt fàcil posar algun exemple d'actuar bé o d'actuar malament, de manera que ací evitaré eixe camí poc útil.
Només observaré que, a mesura que u va llegint el llibre, s'adona que hi ha una voluntat d'arribar a un model lingüístic que siga practicable tant si escrivim com si parlem; tant si fem classe en un institut com si parlem amb persones desconegudes; tant si actuem en una obra de teatre com si participem en un debat de Canal 9. En definitiva, els autors de Coneguem les nostres terres busquen un valencià que siga digne i alhora popular, ric i alhora identificador.
Com que eixe objectiu s'ha buscat massa poc en les darreres dècades, és normal que, al costat d'encerts, hi haja alguna actuació dubtosa. Però el que importa més no és això, sinó la voluntat de fer el camí dit. La qüestió important és que el valencianisme es marque l'objectiu d'arribar a un valencià culte en què la llengua oral i la llengua escrita no solament no estiguen divorciades, sinó que estiguen tan unides, que siguen carn i ungla.
Mirant-ho bé, convindria que, per a aconseguir que el valencià culte i el valencià popular estiguen cada volta més prop, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua participara activament. Eixa institució té el poder de legislar sobre la normativa lingüística valenciana, activitat que hauria de fer com les institucions justes: argumentant i fonamentat cada norma. Ara bé, al costat de l'activitat normativitzadora l'Acadèmia també hauria de dir quina opció troba preferible en el valencià culte quan en la normativa lingüística hi ha més d'una possibilitat.
Independentment que cada persona puga triar qualsevol de les opcions que conté la gramàtica de la institució, ¿com convé que actue un valencià que no tinga cap preferència, dient "Va davant de mi" (com diu el valencià viu) o "Va al davant de mi" o "Va al davant meu?" Una norma aïllada té poc de pes; per la suma de normes i normes sí que té conseqüències en la identificació i l'assimilació del valencià culte: si anem ben orientats, els efectes seran positius; i, si tenim un mal nord, les conseqüències sobre els valencians seran negatives. Els treballs de què disposem sobre el tema (com ara un llibre excel·lent de Josep Àngel Mas, El morfema ideològic, Benicarló, 2008) fan pensar que la incidència del valencià escrit en la llengua parlada és molt baixa.
Amb la col·laboració de tots, hauríem de buscar l'objectiu que els docents valencians, els locutors dels mitjans de comunicació i en general els valencians de cultura mitjana arribem a practicar un model lingüístic que siga digne i popular, identificador i practicable, de tal manera que el valencià espontani i el valencià culte vagen acostant-se progressivament fins a arribar a fondre's, que és la situació òtpima.
Reaccions socials: mirant al futur
Les característiques positives del llibre Coneguem les nostres terres han anat acompanyades d'una bona recepció social. En la primera presentació (en l'Institut Valencià d'Art Modern), hi havien quatre-centes persones, cosa no poc extraordinària. Al cap de dos setmanes d'eixir el llibre, es va fer una segona presentació, ara en la seu valentina del sindicat la Unió General de Treballadors. Els assistents érem un centenar de persones; a més, una part significativa eren valencians nouvinguts. Per una altra banda, cal dir que la primera edició del llibre s'ha exhaurit al cap de dos setmanes d'haver-se publicat.
Josep Lluís, Maria Pilar i Jesús han fet una passa important per a augmentar el coneixement del valencià i, alhora, incrementar la voluntat de ser valencians. Ara, falta que els docents valencians de qualsevol nivell complim una de les nostres obligacions, que és estudiar el llibre, aplicar-lo, divulgar-lo i debatre'l. A partir d'eixes operacions, hauríem de proposar millores per a arribar a llibres nous cada volta més complets i més bons. Així és com actua un poble civilitzat: partix del que té per a anar millorant-ho a poc a poc.
Dia a dia, van gestant-se les condicions per a que la recuperació de l'ús social del valencià faça un avanç significatiu. Per a reeixir en eixe objectiu, haurem d'evitar els errors del passat i haurem d'augmentar la coordinació en les nostres accions. La societat valenciana ho espera. Si estem a l'altura de les circumstàncies, estic convençut que arreplegarem el fruit de la llavor sembrada.
Refranys
valencians
El 3 de març d'enguany, el lexicògraf Víctor Pàmies va fer
una crida a la col·laboració per a intentar determinar, a través d'enquestes
transmeses per correu electrònic, quins són actualment els 10 refranys en la
nostra llengua més populars en les diferents zones de l'àrea idiomàtica
catalana.
A hores d'ara li han respost més de 750 persones, que és
una quantitat significativa.
Per a participar en l'estudi
demanava:
1. Feu una llista (de memòria, sense consultar llibres ni parlar amb ningú) dels 10 primers refranys catalans que us vinguen al cap.
2.
Envieu-me la llista al meu correu personal: vpamies@gmail.com (no ho deixeu escrit enlloc per
no condicionar les respostes d'altres persones que vulguen
participar).
3. Indiqueu-me d'on sou o on heu viscut majoritàriament (municipi i comarca) perquè jo puga després extrapolar dades i oferir resultats per zones dialectals.
La convocatòria de l'estudi podeu llegir-la en el blog Raons que rimen: http://vpamies.blogspot.com/2010/03/top-ten-dels-refranys-catalans.html
A mitjan mes d'abril Víctor Pàmies em va informar que, de les enquestes que havia rebut fins a aquell moment, únicament poc més del set per cent procedien d'informants valencians. Ho vaig trobar francament molt preocupant. Per una simple proporció demogràfica, haurien d'haver-li contestat, com a mínim, un 25 o un 30 per cent de valencians. ¿Per quins motius la quantitat d'informants valencians ha sigut tan baixa? ¿Potser molt poquets valencians ens hem assabentat de la sol·licitud d'ajuda de Víctor Pàmies? ¿És possible que siga veritat això que es diu que els valencians som uns menfots, que ens inhibim de tot, que no fem cas de res, que tot ens ho tirem a l'esquena? ¿O tal volta la cosa és molt més greu des del punt de vista lingüístic i el que passa és que els valencians ja no som capaços de recordar deu refranys en la nostra llengua, deu refranys valencians? Vull pensar que el motiu és el primer, que no s'ha assabentat quasi ningú. Per això mateix m'atrevisc a demanar des d'ací a tots els que em llegiu que penseu una miqueta, que recopileu deu refranys valencians d'eixos que s'han dit tota la vida i que encara continuen dient-se i que li'ls envieu a Víctor Pàmies, un lexicògraf que es dedica a estudiar la fraseologia lèxica de la llengua catalana i que fa una tasca lingüística molt important, sense ànim de lucre, només per inquietud intel·lectual. Víctor es mereix que l'ajudem. ¡Ajudem-lo!
El «Romanç d'Evast e Blaquerna» de Llull
Per Setmana Santa vaig llegir el Romanç d'Evast e Blaquerna de Llull, en la magnífica edició crítica d'Albert Soler i Joan Santanach (Palma: Patronat Ramon Llull 2009; Nova edició de les obres de Ramon Llull, VIII). Ja ho veuen: quan tot el país està esbalotat per innombrables maldecaps i quan hi ha tants i tants bons llibres recents que se m'amunteguen per les taules de casa. I els asseguro que és una operació molt saludable per més d'una raó que espero fer-los comprendre.
L'obra és una novel.la, un romanç, aplicada a un tema místic en un segle de poca pressa. El lector pacient escolta moltes i allargades divagacions d'altíssima mística, o se'n salta alguna, però alhora entra en la vida apassionant dels convents, dels carrers, de la cavalleria i de les ànimes del segle XIII. Sí, li cal familiaritzar-se una mica amb aquella llengua i amb l'exigència crítica dels editors, però això és joc de poques taules: a la tercera o quarta pàgina ja veu de què va i ja no hi pensa més (o fa un cop d'ull furtiu al diccionari). En aquells segles les llengües no estaven estandarditzades i als escriptors i als copistes tant els feia escriure solia haver com sulia aver, i els editors ho respecten escrupolosament; o grafien tot junt minvarsenhia¸ i ara els editors ens ajuden i escriuen minvar-se-n'hia, és a dir el 'se'n minvaria' actual. Tot plegat, un altre ingredient novel.lesc que pot apassionar el lector no menys que els altres. I si l'ingredient és de la teva llengua entranyable, aleshores la delícia no té preu.
I agraeixes l'existència de l'estament dels filòlegs, que tenen l'altíssima missió de tornar-nos a donar, cada cop més fiables i més clars, els vells textos de la nostra cultura, la columna vertebral del nostre gloriós passat. D'uns filòlegs que, en una obra com aquesta, són capaços de deixar-hi vint-i-tants anys de la seva vida. No n'hi ha per menys, havent de consultar i fer constar sistemàticament en l'aparat crític 32 manuscrits i edicions, en català, occità, francès i llatí. Els filòlegs són tan imprescindibles com els historiadors, doncs, que contínuament estudien el passat per fer-nos-el més assequible i fiable.
L'argument de la novel.la és el següent. Quan el fill d'Evast i Aloma va ser adult, Evast va proposar a Aloma de retirar-se a una ermita per fer penitència. Aloma s'hi va oposar, però aleshores va ser el fill, Blaquerna, qui decidí d'emprendre aquest camí, amb gran disgust dels pares. Evast i Aloma fan les paus i decideixen esmerçar els seus béns en la construcció d'un hospital per a pobres, i ells dos mateixos fan vida de pobres (llibre primer, «de matrimoni»). El destí inflexible de Blaquerna trasbalsa una noieta que el festejava, Natana, que decideix també d'entrar en religió (llibre segon, «de religió»). Diverses circumstàncies retardaren el designi de Blaquerna, que primer entra en un convent i n'esdevé abat; després cedeix als precs de deixar-se consagrar bisbe, i finalment arriba fins a ser elegit papa: tal era la seva fama de piadós, de bon conductor dels fidels i d'aciençat ordenador de la vida dels diferents estaments. Finalment, sí: «Blaquerna papa envellí e remembrà lo desig que sulia haver de esser en vida ermitana» (96.3: capítol 96, línia 3), i, malgrat els precs dels cardenals, es retira a una ermina dels voltants de Roma, «pres de .iª. fontana» (vora una font) (96.58), on escriu el Libre de amich e amat a petició d'altres ermitans, els quals «en alcunes coses avien moltes de temptacions per ço cor [perquè] no sabien aver la manera qui's covenia [la manera convenient] a lur vida» (99.4).
Els invito la setmana vinent a llegir fragments del llibre, si no els he
esmussat la curiositat amb els preàmbuls
d'avui.
Joan Solà
Gabriel Bibiloni
Que fàcil que és transformar una paraula espanyola en una paraula catalana llevant-li la -o final! Ho hem fet amb casc, indi, plàtan, regal, tram, etc., i de miracle no hem fet frasc, gast, húngar, novat, palc, pirop, recat, sèquit, terremot, tim, xasc, etc. Més que per miracle, perquè Fabra en aquests casos no es va errar.
Un cas interesantíssim d'aquest fenomen són els gentilicis acabats en -i. Em ve al cap la paraula serbi, que és una simple adaptació a partir de l'espanyol serbio (abans servio) amb el mecanisme prodigiós de suprimir la -o final. Com indi, que ja vam tractar en un altre article. Si fem el simple raonament que si un habitant de Rússia és un rus i no un russi, o si un de Mongòlia és un mongol i no un mongoli, podríem intuir que un habitant de Sèrbia ha de ser un serb i no un serbi. Potser fins aquí encara no n'estam convençuts, però si fem una passada per les llengües europees ens n'acabarem de convèncer: anglès serb, francès serbe, italià serbo, romanès sârb, serb srb, etc. La i només apareix en espanyol (serbio) i en portuguès (servio), tot i que en espanyol és serbocroata, no serbiocroata. Com en català: sembla que ens han copiat!
Parlant de gentilicis acabats en -i, sovint aquests concorren amb una altra forma acabada en -ià (siri/sirià), i aquest és un camp en què hauríem d'explorar les possibles interferències de l'espanyol. En llatí hi ha dues vies morfològiques possibles per a fer un gentilici d'aquesta classe: els sufixos -ium i -ianum. Explicant-ho ràpidament amb un exemple, en llatí es pot dir aegyptium (forma més antiga o clàssica) i aegyptianum (forma més moderna), d'on vindrien respectivament egipci i egipcià. La primera és la forma que tenim en espanyol i portuguès, llengües que molt sovint parteixen d'un llatí més arcaic, i la segona, la que tenim en francès, occità, italià i romanès (i en anglès, que la rep per la via del francès). En tots aquells casos en què el gentilici existia en llatí i tenia dues formes possibles, caldria veure si la forma catalana actual en -i, suposadament derivada de la forma llatina en -ium, és la que s'usa normalment a l'Edat Mitjana, perquè en cas contrari dubtarem de la procedència llatina. Així, la forma egipci només la tenim documentada en textos moderns, mentre que els medievals diuen sistemàticament egipcià. Més que d'un llatí aegyptium el mot vindria de l'espanyol.
És el mateix cas que assiri (forma moderna) i assirià (usat en Eiximenis, Bernat Metge, etc.), macedoni (forma moderna) i macedonià (documentat en el segle XV), siri (forma moderna) i sirià (documentat el 1482), indi (forma moderna) i indià (forma ben documentada en els segles XIV, XV i XVI: Eiximenis, Bernat Metge, Viatges de Marco Polo, etc.). A partir del segle XVI comencen a infiltrar-se en el català les formes castellanitzades, sovint amb la o final exhibida sense gens de dissimulació («perquè Hèrcules, essent libio que parlava en egipcià, posà nom latí a la ciutat», llegim en una història de València de mitjan segle XVI). Alguns gentilicis en -i semblen més aviat moderns i introduïts en els segles baixos amb forma sospitosa d'influència espanyola, com fenici (s. XVII) o mar Caspi(a).
En el cas de gentilicis moderns, que no poden venir directament de cap forma llatina, les llengües formen aquests gentilicis per sufixació a partir del topònim corresponent. El francès i l'anglès utilitzen profusament el sufix -ià (francès -ien, anglès -ian), que ja és molt present en els gentilicis procedents directament d'un ètim llatí. Per exemple, del nom d'Indonèsia fan indonésien i indonesian. L'italià també usa sovint aquest sufix (indonesiano), si bé altres vegades coincideix amb l'espanyol i el portuguès, que, a més del sufix -(i)ano (italiano, boliviano), utilitzen la terminació -io (indonesio), que surt del fons dels gentilicis antics (egipcio, fenicio).
El català, que en els temps en què no estava subordinat a cap llengua, usava àmpliament, com les llengües gal·loromàniques, la terminació -ià (assirià, egipcià, indià, macedonià, sirià, etc.), crec que, a més de consolidar els gentilicis just ara esmentats, hauria de formar-ne de moderns preferentment amb aquest recurs. Ja ho hem fet, i amb encert, en casos com iranià, iraquià, israelià, etc. També practicam distincions que poden ser tradicionals o simplement útils, que altres llengües també solen practicar: tunisià (diferent de tunisenc), algerià (diferent de algerí), israelià (ciutadà d'Israel) i israelita (del poble històric d'Israel), italià i itàlic (llengües itàliques), i alguna altra. Ara hauríem de perfer aquesta situació considerant si no seria preferible armenià a armeni, indonesià a indonesi, libià a libi, mar Caspiana a mar Càspia o mar Caspi, i algun altre que pot sortir.
per Màrius
Serra
Segueixo?
En temps de
precampanyes, el nou equip electoral del president Montilla s'ha despenjat amb
una línia de comunicació que pretén emular el trisil·làbic “Yes, we can”. Aquí,
la fórmula és pentasil·làbica (“Segueixo creient”) i el qualificatiu que
suscita, hexasil·làbic: desafortunada. “Segueixo creient”, ens diuen, és la
contracció de "Segueixo creient en una Catalunya de tots i per a tots". Però el tall
és massa brusc. Hi falta el pronom que remetria a la part escapçada: “Hi
segueixo creient”. “Segueixo creient” sembla l'informe telegràfic d'un detectiu
contractat per vigilar de prop un home molt religiós: surto-carrer,
segueixo-creient... De fet, l'ús de seguir, en comptes de continuar, només queda
justificat per la quarta de les acepcions que recull el DIEC: “Davant de gerundi, prosseguir
l'acció indicada per aquell gerundi. Seguim creient que és el teu deure.”
Collboni ho devia treure d'aquí. Tanta fragilitat verbal excita les neurones de
l'equip rival. Vagin a cal Google, demanin la pàgina en espanyol, i teclegin
Segueixo creient. Ja veuran què els surt: ¿Quiso usted decir “segueixo caient”?
Els artífexs són uns activistes catalanistes, els
Cativistes.
Aquelles terres tenen una llum esclatant, fins i tot més de com ens l'ensenya el Sorolla i de com la canta qualsevol torrentera florida de baladres. Fins a Serrans, la secanera hi és acolorida. La seva gent no en podia ser d'altra que les falleres engarlandades i florides d'ufanor, amb el foc de les falles esclatant a les mascletaes.
Els primers pobladors d'aquelles terres exuberants ja deurien ser així. Així és la Dama d'Elx, amb les palmeres vinclant-se com Nausicaa i el Misteri d'una Verga cels amunt. Vora mar i vés a saber si molt terra endins, hi passaren fenicis i grecs. Morvedre fou cartaginesa passada a sang pels romans. Fou dels gots fins a esdevenir palau de reina mora.
Diu que hi va passar el Cid. Van tornar els moros fins que els catalans, amb el rei En Jaume, arribaren al Puig fent-hi acampada, salvats per un ratpenat picant el tabal i desvetllant-los. Venien els moros. A temps, l'Aragó conqueria terres de Serrans.
València fou regne independent i sobirà. No fou engolida pels conqueridors, com ho foren els guanys de Castella fins a Andalusia. Caldria que els valencians d'avui ho recordessin. Els catalans els donàrem la llengua però mai no vam ajovar-los.
I ves que donaren a la parla de tots el més gran poeta d'aquells temps i ençà, Ausiàs Marc. Amb la prosa cavalleresca del Tirant lo Blanc. Passaren segles. A poc a poc, com nosaltres, el Regne fou governat "al modo de Castilla", a juí del comte duc d'Olivares.
A la guerra entre austracistes i Borbons, el Regne fou austracista, vençut a la batalla d'Almansa. I vingué el capgirell. Envaït per frares castellans de totes les menes i per governadors d'enllà, fins el capellanet ras fou castellanitzat. El Regne es va sentir espanyol. La llengua va sobreviure. Però alguns d'enllà ja no saben que parlen com jo.
Per la nostra banda, savis filòlegs d'ací tenen el mal gust d'escriure sobre els "dialectes valencià i balear". En grec no fóra cap ofensa, en català ho és. Els d'aquí culpa tenen.
No sabeu pas com enyoro aquella gent, aquells baladres, aquelles fogueres,
aquella llum, aquella gent. Que em són germans.
Publicat en indirecte.cat dissabte 1 de maig del 2010
http://in.directe.cat/veu-propia/blog/3534/immigrants-fins-quan