I és que, segons ha pogut saber l'Informatiu, el passat dijous 6 de maig la Generalitat Valenciana, en concret la Conselleria de Justícia, va enviar un requeriment administratiu a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) perquè en un termini de 10 dies tanque els 12 repetidors que emeten la freqüència de Catalunya Ràdio i les seues filials arreu del territori valencià. Si no ho fera en el termini establert, s'enfrontaria a una multa de entre 100.000 i 200.000 euros per cada repetidor, cosa que podria arribar als 2,4 milions d'euros de sanció. Una verdadera sentència de mort per a les emissions i un greu problema per a ACPV.
ACPV no han desmentit la informació plantejada per l'Informatiu i en estos moments es troben en gestions per a veure les mesures a prendre. Com ha passat amb TV3, l'única salvació per a mantenir les emissions de Catalunya Ràdio sembla que serà la reciprocitat. Un model que no ha anat molt bé si ens atenen a les amenaces de denúncia que Canal 9 i la Generalitat han fet si es duplicaven les retransmissions esportives, com va contar ahir este diari.
La reciprocitat, una de les poques alternatives que queden, ve reflectida en la nova Llei General de l'Audiovisual d'1 d'abril. Així, les autonomies limítrofs poden compartir els senyals sempre que compartisquen espai. Això sí, passa per un acord previ entre ambdós comunitats. Malgrat esta possibilitat, el professor del CEU Cardenal Herrera expert en mitjans Audiovisual, Antonio Vallés, assegura que “serà complicat trobar un espai radioelèctric el suficientment gran per a les emissions legals de TV3 sense que produïsquen interferències en altres ràdios”.
La postura del Consell de Camps és claríssima. Ara falta conéixer quina és la predisposició del Govern de Catalunya que en el cas de TV3 no ha estat tan diligent com s'havia d'estar. Cal recordar que després de pactar una reciprocitat, van tallar les emissions de Canal 9 perquè a Catalunya només es veja el canal internacional del canal valencià. Una coartada que està aprofitant el Consell de Camps per pressionar, més si cap, ACPV, l'entitat que ha permés que durant més de 25 anys es pogueren tindre diversos canals audiovisuals en català.
Però estes exigències del Govern valencià per a Catalunya Ràdio i TV3, ambdós mitjans que no controla, no existeixen per a les desenes d'emissores il·legals que emeten arreu del territori valencià. És més, moltes, les més afins, reben inclús subvencions públiques, com és el cas de la Mega Radio i Radio One, l'emissora de l'ultraconservador i sensacionalista Julio Insa. Altres ràdios, properes a l'extrema dreta, com Intereconomia o Es Radio tampoc han tingut impediments ni cap requeriment administratiu, tot i rebentar el mercat publicitari. Una inexplicable doble vara de mesurar.
JORNADES DE
HOMENATGE A JOSEP
ROCA-PONS
(14 i 15 de maig de
2010)
Un mal que cada dia s'estén més és la inconsistència en l'ús de la metàfora. Com que avui en dia ja ningú ensenya retòrica (la retòrica acumula pols amb altres sabers inútils, com la filosofia), ja no hi ha ningú que faci veure als joves escriptors que la metàfora hauria d'encaixar sempre en els dos nivells en què es mou. Perquè us feu una idea del que vull dir, deixeu-me que us faci una petita antologia de metàfores desafinades: "El pare i el fill han de soldar el fil esberlat que els unia", "S'està adobant el camí perquè proliferi la xenofòbia", "En l'anterior cimera, la crisi ja esbossava els seus primers estralls", "Només falten dos mesos perquè expiri l'aixeta d'ajuts públics". Un fil no es pot esberlar com si fos fusta. Calia escriure "el fil tallat". Adobem els camps, no pas els camins. Calia escriure "s'aplana el camí". Un estrall no s'esbossa. Calia escriure "ja començava a fer estralls". Una aixeta no expira. Calia escriure "perquè es tanqui l'aixeta". Algunes vegades, la desafinada és estrepitosa; i d'altres, gairebé imperceptible. Una taula, més que farcida, podem dir que està carregada de llibres. Un focus de tensió no s'il·lumina, més aviat s'encén. Una trama no es desembolica, com si fos un paquet, es descabdella. Però són justament petites desafinades com aquestes, una sumada a l'altra, les que separen qui sap escriure de qui no en sap, un Pavarotti d'un que canta a la dutxa. La metàfora poua en les profunditats de la consciència i n'il·lumina els racons més foscos, diu l'inefable. Quan la retòrica perd agudesa, quan la metàfora perd claredat, s'esmussa una eina fonamental per humanitzar-nos.
No és cap sistema de matalàs de molla, és un invent neoliberal per acabar de treure'ns el suc. L'altre dia ja la predicava Mas en el seu primer míting; ai, perdó, docsession. Els neologismes enlluernen i, com els embolcalls llampants, ajuden a vendre. Ara impera ser proactiu. Si ho sou treballareu més hores sense que us ho hagin de dir i estalviareu neguits als que us manen. No és gaire diferent de ser mesell però sona molt millor. La flexiseguretat és un invent danès batejat amb el mot anglès flexicurity, que és un compost portmanteau; per entendre'ns, fet de trossos de paraules: en aquest cas flexibility i security. El terme portmanteau surt per primer cop a A través del mirall, de Lewis Carroll, i en anglès ha donat mots tan suggestius com smog, aquella barreja de fum (smoke) i boira (fog) que evoca el Londres de Sherlock Holmes. Traduint-ho per flexiseguretat, el Termcat aposta, per fi, per un sol mot, i no una definició, però l'anglès ho xucla encara més i els torna a deixar en fora de joc. No hi ha com ser la llengua del món per no tenir manies. I el que hauria de fer Mas si de debò vol impressionar i que no l'entenguin, és dir-ne flexiretat en la seva pròxima docsession. Quedaràs com un rei, Artur.
I és que la batalla política és lliura avui en el terreny de les paraules. Com que pensem amb paraules, qui les sap imposar també controla part del nostre pensament. Quan l'Alícia li pregunta a Humpty Dumpty a què treu cap aquesta dèria d'inventar mots barrejant-ne trossos, ell contesta: "Quan jo faig servir un mot, vol dir just el que jo vull que vulgui dir, ni més ni menys". I quan ella replica: "La qüestió és si pots fer que vulguin dir tantes coses". Ell respon lapidari: "La qüestió és qui mana, res més". La lliçó és clara: si no volem que ens manipulin, i ho dic ara que comença la campanya, el primer que hem de fer és no comprar a ulls clucs les paraules que ens intenten vendre.
"Si no podia escriure,
als moments d'eufòria seria
guerriller, als de passivitat
prestidigitador. Ésser poeta
inclou totes dues coses."
(Joan
Brossa)
1
1998 (l'any que Miquel Bauçà publica El
Canvi, internet a tota...: ja és pràcticament el segle XXI), vintè
aniversari de la Universitat de les Illes Balears. Proposam d'instal·lar un
poema objecte de Joan Brossa al Campus. Brossa fa la Moscafera i tria
el lloc on ha d'anar: just davant el rectorat. A la presentació de la maqueta,
fora micros, li demanen per què ha triat aquest lloc. La resposta, previsible,
és clara: "Perquè les mosques van a la merda". El rector diu: "No vull la mosca
aquí davant". Després d'estira-i-amolles Joan Brossa diu: "O va on he dit, o no
vinc a la inauguració". Després de la inauguració, davant el rectorat, els
periodistes li demanen què significa la Moscafera, i en Brossa diu: "La
pedra irregular és el caos de l'univers i de la humanitat i la mosca, de dret
cap amunt, és la universitat que posa ordre en aquest caos". El rector fa un alè
i diu a l'orella del que tenia devora: "Ara ja m'agrada aquesta mosca". Bé,
potser les dues interpretacions que fa Brossa de la Moscafera són
bones.
2
El 19 de gener de 1999
Brossa ha de fer 80 anys i pensam de posar un poema seu en pedra de Santanyí al
hall del Ramon Llull: "El millor poema // Mentre el meu amor vigila les
cantonades, / pinto amb un esprai vermell en una paret: / Visquen els Països
Catalans". La vicerectora hi ve a bé i comanam la pedra. Ho deu saber
qualque fatxa amb poder que la pressiona, perquè em diu que hem de canviar el
poema. Li dic "el poema és aquest ". "No pot esser, l'hem de canviar", i
etcètera. Li dic: "Bé, res, convocaré els periodistes dia 19 al hall del Ramon
Llull, amb el poema damunt una taula, i els diré: Aquí teniu el poema de Brossa
que havíem de posar en aquest hall, però el rectorat no ho vol i l'he pagat jo i
si mai el voleu veure podeu venir a ca nostra". Aquesta vicerectora és una dona
en tota, i bona professional, i la cosa tira endavant. Joan Brossa no ve a
l'acte perquè mor el mes abans.
3
El 2001 hem fet un muntatge de Mag Poesia,
amb poemes i strip-tease de Brossa, amb el títol Vas més de pressa que
Frègoli. Ja hem tramitat per fer-lo al teatre Municipal, però després
l'Ajuntament (aleshores era PP, i si encara ho fos tampoc no haurien tomat el
monument feixista de la Feixina) ho prohibeix, per apologia del
nacionalisme.
4
El 2004 la
Fundació la Caixa de Palma encarrega una representació de Vas més de pressa
que Frègoli. En veure alguns esquetxos del guió, en què surt el retrat del
cap d'Estat tallat amb un cútex per arribar a l'estelada, i la bandera espanyola
tractada com una tifa, prohibeixen la representació. Ja ho diu aquell acudit: al
Marroc hi ha més llibertat que a Espanya: al Marroc es pot cremar la bandera
espanyola i a Espanya, no.
5
Abril de 2010. Rebo un
e-mail en què l'Institut Ramon Llull em convida a fer el muntatge de Mag Poesia
Vas més de pressa que Frègoli de Brossa: "El dia 24 de juny volem fer
un Sant Joan Brossa a la Mairie du deuxième de París. Aprofitant la
propera publicació de dos llibres de l'autor, Strip-tease i Poemes
civils, la idea era muntar un acte espectacle, per defugir la presentació
ordinària i la lectura de poemes: creiem que Brossa bé s'ho mereix. I aquí és on
entra el muntatge Vas més de presa que Frègoli". La meva resposta és
immediata: "Això està fet". I al cap de poc ja he refet el guió, amb textos dels
Poemes civils i dels Strip-tease. Em demanen les necessitats
tècniques. Dic: "Bambolines i poc més, i si cal mirarem de no necessitar res, et
telefono dilluns i t'ho dic".
Algun mandatari degué revisar el guió,
perquè el divendres abans del dilluns convingut (quan ja tenim el grup d'actors,
i tot a punt, i ja ens veim a París) rebo aquest altre e-mail: "Aquesta setmana
hem parlat amb els tècnics de la sala de festes de la Mairie du 2eme de París,
[...] A partir del guió que ens vas enviar, i sota les necessitats mínimes que
em vas comentar l'altre dia per telèfon, ens han dit que el local no reuneix les
condicions tècniques necessàries per tirar endavant l'espectacle. / [...], per
la qual cosa, sentint-ho molt, veiem que fer la presentació dels llibres amb
l'acte Vas més de pressa que Frègoli no serà possible."
Quin
puta cap de setmana que em fan passar, cag en tot. Bé, dilluns li telefono i li
dic que farem el muntatge sense cap necessitat tècnica, cap ni una (ni llums, ni
bambolines, ni tarima..., res). Així, les necessitats tècniques ja no seran
excusa. Em diu "demà et trucaré a veure què". Al cap de quatre dies rebo el
darrer e-mail: "Malgrat les poques necessitats tècniques del muntatge, ens han
comentat que no ho acaben de veure clar. Ens han dit que ells no programen actes
teatrals i que normalment només fan presentacions de llibres".
Al primer
correu diu "la idea era muntar un acte espectacle, per defugir la presentació
ordinària i la lectura de poemes", i al darrer "ells no programen actes teatrals
i normalment només fan presentacions de llibres". Tot amb una veu molt amable i
amb paraules dolces i copets a l'esquena, com mana en Serrano. També, entre el
segon i el tercer correu, hi ha canvi d'excusa: de problemes tècnics a "no ho
acaben de veure clar".
Mesquinets, es volen fer el progre, o
l'independentista, o jo ja no sé què, programant en Brossa, que ni l'han llegit.
I quan hi veuen el guerriller, fan anques enrere. Volen un Brossa domesticat. El
Brossa guerriller els posa en evidència, els desemmascara totalment, s'hi veuen
massa clars i no s'hi volen reconèixer. Això també passa amb els poemes de
Miquel Bauçà. I doncs, n'hi havia un que deia: "Tenc ganes que guanyin les
eleccions els nostres per saber qui putes són". I un altre diu: "Cuerpo a
tierra, que vienen los nuestros". I justament a nosaltres ens ha passat això
d'en Brossa amb l'IRL, que ho duen els nostres.
Hem fet Vas més de
pressa que Frègoli a la Fundació Miró de Barcelona, a la UIB, a Porreres, a
Palma... També a l'Espai Brossa de Barcelona, amb molt bones crítiques. Jordi
Jané, a l'Avui, diu: "El gep del nacionalisme espanyol, la realitat
dels Països Catalans, l'abisme entre Disney i Miró o el paper del poeta-profeta
són només altres leitmotivs amb què Mag Teatre palesa la vigència i utilitat del
Brossa més cívic, imaginatiu i menjacapellans que hem pogut veure en els últims
temps". Joan-Anton Benach, a La Vanguardia, diu: "Està la
expresión-explosión anticlerical [...] Y hablando de banderas: la que aparece en
El dol es un pretexto, de perenne actualidad, para la jocosa denuncia
del pimpante y remozado nacionalismo... español". I ho diu en castellà, en
espanyol. I tu ja ho veus: els nostres van més cagats que els de La
Vanguardia (a ca la padrina de Felanitx n'eren subscriptors, i un cop
pegada una ullada, feta en quarts de foli, anava a parar a un ganxo que hi havia
devora el forat de l'excusat; i encara en quedava per embolicar, fer els vidres
nets i encendre el foc).
Fa més de vint anys Pedrolo diu: "Una cosa no es
pot negar a Porcel: sap que el talent, puix que en té, només s'aprofita quan
serveixes i, si cal, adules l'amo i senyor. Tant d'orgull i ‘d'importantisme'
per fer-se una mena de criat! Pot ascendir a majordom". A mi em sap molt de greu
que n'hi hagi, de Porcels, entre els dirigents culturals dels Països
Catalans.
Per reblar-ho, un pensament de Joan Brossa: "El poeta ha de
comunicar i ajudar la gent a viure. Sobretot els ha de fer reflexionar perquè
pensin. Generalment, els poetes, [...] el que volen és passar a la història i la
manera de passar a la història és estar bé amb els qui manen. S'adapten a tot,
oi? Com un guant".
I per acabar, una censura a Miquel Bauçà. Presentam el
muntatge poètic de Miquel Bauçà Caminar i riure molt al Premi Bòtil
2009 (un primer i un segon premi). L'accepten i passam a la primera fase,
juntament amb dos grups més, que s'enduen els premis. A mitjan estiu em
telefonen del Bòtil: "Que un dels grups no pot fer l'obra i vosaltres teniu el
segon premi". "Molt bé". I diu: "Però (but) heu de refer el guió i llevar
algunes frases i poemes no adequats". No li vaig dir per on es podien ficar el
bòtil, perquè era una al·loteta amb veu tota amorosa que segurament no hi tenia
res a veure (sempre fan servir missus). Tant que m'agrada el bòtil i encara me'l
faran avorrir.
Com diu n'Estellés: "Aneu a mamar
tots!".
Revista FLAMA, editada per la Comunitat Catalana de Toronto
http://www.cctoronto.net/revistes/Flama2-2010.pdf
Publicat en el diari EL PAÍS dimecres 21 d'abril del 2010
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
Jaume I encandila a los japoneses. La prueba es que la primera traducción íntegra de El llibre dels fets del Rei Jaume I, un clásico de la literatura catalana medieval, prácticamente ha agotado en unos días los 2.000 ejemplares de su primera edición, que lleva los estudios introductorios al final de libro, como marca la tradición nipona. El doctor en Historia Europea Medieval de la Universidad de Kioto Akio Ozaki ha sido el responsable de traducir el texto original, con la colaboración del Instituto Virtual Internacional de Traducción (Ivitra), con sede en la Universidad de Alicante.
Vicent Martines, catedrático de Filología Catalana y director del Ivitra, ha destacado hoy en la presentación de la traducción que la crónica de la vida de Jaume I, un libro "esencial para la cultura catalana", es también "muy interesante para los japoneses, que han descubierto a un rey que gobierna, habla con el pueblo y que al mismo tiempo es un caballero medieval", lo que contrasta con la historia nipona de los señores de la guerra medievales, que se dedicaban a las armas mientras el emperador reinaba. Otro atractivo para los japoneses está en las referencias al honor o al código caballeresco que figuran en el libro.
El rector de la Universidad de Alicante, Ignacio Jiménez Raneda; el director del Institut Ramon Llull de la Generalitat de Cataluña, Josep Bargalló, y Verónica Cantó, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, han participado en la presentación del libro, de 608 páginas incluidos los estudios sobre la obra. En los discursos, Bargalló resaltado la importancia de "las traducciones para dar a conocer el patrimonio cultural catalán en otras culturas".
El Institut Ramon Llull presentó hace unos años con motivo de la Feria del Libro de Frankfurt una primera traducción al japonés de otro clásico medieval catalán, el Tirant Lo Blanch, de Joanot Martorell.
Xelo Miralles, l'Escola
d'Estiu Marina-Safor i La Gossa Sorda, guardonats amb els premis Abril 2010
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2223&Itemid=1
El Consell reconeix per fi
l'homologació de Filologia Catalana en les oposicions
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2228&Itemid=1
Llengua, música i país, hui a
la UV
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2230&Itemid=1
Pau Alabajos parlarà sobre la
Nova Cançò a Vila-real
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2234&Itemid=1
Presentació de l'antologia de
poesia religiosa d'Estellés a Sueca
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2238&Itemid=1
L'AVL edita una versió
crítica de l'Spill de Jaume Roig
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2241&Itemid=1
Ens ha deixat Empar Granell,
una de les fundadores d'Escola Valenciana
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2242&Itemid=1
Alabajos: "La música en
valencià viu un dels seus moments més dolços malgrat les institucions"
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2243&Itemid=1
L'Andana recorda Enric Valor i celebra la final del seu primer premi de pilota a Puçol
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2246&Itemid=1
De res serviren els estudis anteriors presentats i demostrats. A Picassent l'informe previ de la situació sociolingüística de la població escolar del centre va determinar que l'ús de valencià en les famílies supera el 58% en el nivell escrit, i el 83% en el nivell oral. De la qual cosa es dedueix que la llengua habitual en el moment de l'escolarització és el valencià. I per tant, no es veu perjudicat l'equilibri en l'ús i l'ensenyament d'ambdues llengües oficials, com argumenta la Resolució. L'escola sol·licitant és concertada, amb la qual cosa no és ni tant sols competència directa de gestió de la pròpia Conselleria.
Dijous passat, al ple del mes d'abril, l'equip de govern, PSPV i BLOC presentaren una moció contra el decret de Conselleria que continua denegant el dret als pares i mares a portar als seus fills a rebre l'ensenyança en la seua llengua. Votaren a favor les forces de govern, i en contra el PP local.
“Des de Conselleria s'ataca frontalment el centre, el professorat, els pares i l'alumnat. Hi ha una persecució cruel i dura a totes aquelles escoles que volen fer ús de la seua llengua”. Estes eren les impressions d'Artur Hernández, regidor del BLOC i responsable de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Picassent, qui va insistir en la “nul·la o escassa preocupació del PP per la llengua” i perquè del que es tracta ací no és una qüestió política “sinó d'una exigència del pares, centre docent, consell escolar i del director mateix”.
El PP ho veia de forma diametralment oposada. Imma Guaita, presidenta dels populars, va expressar que la implantació de la línia PEV en el col·legi Sant Cristòfor no és una prioritat. “Els pares que duen els seus fills a este centre no ho fan per la línia en valencià, sinó perquè té una qualitat acreditada”.
Pel que fa a l'opinió que té Guaita sobre l'actitud de l'equip del govern en esta qüestió, és que estan convertint açò “en un assumpte polític, i no ho és”, va sentenciar la també diputada a les Corts espanyoles.
Conxa Garcia, alcaldessa de la localitat, mostrava la seua més enèrgica queixa pel comportament “incoherent de Conselleria”. “Quina coherència hi ha per part d'Educació, que envia documentació perquè els alumnes es matriculen en valencià si després per decret deneguen la sol·licitud al col·legi?”, es preguntava l'edil socialista.
Després de l'aprovació, l'equip de govern sol·licitarà a la Direcció general d'Ordenació i Centres Docents que reconsidere la decisió i autoritze la implantació de la línia en valencià en el col·legi Sant Cristòfor. Una mesura que s'està estenent massa per la Comunitat i que deixa a milers de xiquets i joves sense poder estudiar en valencià.
Enquesta d'EL PAÍS sobre l'ús de les llengües cooficials al Senat
http://www.elpais.com/encuestas/resultados.html