InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 307 (dimecres 28/04/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - L'enganyifa de l'anglés
 
2) Guillem Gómez Blanch - Europa,  esperanto  i  lluita per les llengües minoritàries
 
3) Mª Teresa Ferré i Marc Antoni Adell - Alguns no som tant optimistes
 
 
 
 
7) Número 51 de Flaixos d'actualitat
 
 
9) Conferència "La traducció: llengua universal"
 
10) Conferències a la Universitat de Lleida
 
11) Joan Tudela: Si volem arribar a tenir una bona qualitat lingüística en català, abans l'hem de fer servir molt: la fluïdesa és el camí cap a la qualitat.
 
 
1)

 

Article publicat en el CIUMENGE, suplement dominical del periòdic CIUDAD DE ALCOY, diumenge 21 de març del 2010 (pàgina 28)

 

Article publicat en dos parts en el diari digital Pàgina26:

1a part (dilluns 22 de març del 2010) http://www.pagina26.com/opinio/10869-lenganyifa-de-langles-i.html

2a part (dimarts 30 de març del 2010) http://www.pagina26.com/opinio/10940-lenganyifa-de-langles-ii.html

 

Article publicat en l'edició digital del diari El Punt dilluns 26 d'abril del 2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/162062-lenganyifa-de-langles.html

 

 
 
L'enganyifa de l'anglés
 

(Article complet)

 

Eugeni S. Reig

 

A tots ens han venut la moto de l'anglés. Ens han fet creure que, hui en dia, saber anglés és imprescindible; que cal saber anglés per a triomfar en qualsevol professió, en qualsevol activitat. Hui, si no saps anglés, ets un terròs que no aprofites per a res. Això és el que, molt hàbilment, ens han ficat dins del cap. I som tan ingenus i tan pobres d'esperit que ens ho hem cregut.

El motiu d'afirmar que l'anglés és tan important rau en el fet que tothom considera que eixa llengua és, actualment, la lingua franca mundial, el sabir del segle xxi. Al llarg de la història de la humanitat els habitants de pobles amb llengües completament diferents han tingut la necessitat imperiosa d'entendre's per motius comercials, polítics, militars, religiosos, etc. Sempre s'han creat llengües artificials barrejant paraules i construccions de diversos idiomes. La més famosa és la lingua franca o sabir, creada a darreries de l'edat mitjana pels pobles de la Mediterrània –especialment del nord d'Àfrica i de les penínsules Ibèrica i Italiana– agafant lèxic de l'àrab, el català, el castellà i diversos parlars de la península italiana (genovés, napolità, sicilià, venecià). Era una llengua bàsica, amb el lèxic imprescindible per a entendre's els habitants dels pobles situats en les costes del Mediterrani occidental. Actualment, en record d'aquella barreja medieval de diversos idiomes, els lingüistes donen el nom de sabir o lingua franca a qualsevol idioma que s'use per a fer que puguen entendre's i comunicar-se poblacions de llengües diverses. Però ¿quines característiques ha de tindre una llengua per a poder-la considerar un sabir o lingua franca? Les següents:

1) No ha de ser la llengua pròpia de cap poble.

2) Ha de ser una llengua pactada, no una llengua imposada.

3) Ha de ser una llengua senzilla, amb el lèxic imprescindible, sense lèxic superflu.

4) Ha de ser una llengua precisa, que no origine confusions o malentesos.

L'anglés no reunix cap d'aquestes característiques. L'anglés és la llengua pròpia d'Anglaterra que, amb l'expansió de l'Imperi Britànic, es va imposar en una part molt important del món. Actualment, els Estats Units d'Amèrica del Nord, antiga colònia britànica, és la major potència mundial des del punt de vista econòmic, militar, científic, tecnològic, informàtic, periodístic, etc. I, com a conseqüència d'això, també lingüístic. Els nord-americans imposen, de facto, la seua llengua, l'anglés. La immensa majoria de les pàgines web estan en anglés, les millors publicacions científiques, mèdiques, tecnològiques, etc., estan en anglés, quasi tots els llibres de món estan traduïts en anglés. Si tenim en compte que, a més dels Estats Units, l'anglés és la llengua del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, de la República d'Irlanda, del Canadà, d'Austràlia, de Nova Zelanda, de la Unió Sudafricana, de les Filipines i d'un bon grapat més d'estats d'Àfrica i de la resta del món, des de molt grans i poblats com l'Índia –a on és llengua cooficial junt amb l'hindi i 22 llengües més– fins a molt petits com Malta –a on també és llengua cooficial junt amb el maltés–, la cosa es complica encara més.

Considerar l'anglés com a lingua franca amb la qual puguem intercomunicar-nos totes les persones del món és una injustícia tremenda. Per molt bé que parlen l'anglés un coreà, un hongarés, un italià, un àrab o un xinés, mai de la vida el parlaran amb la seguretat, la desimboltura i la naturalitat que el parla un angloparlant nadiu com, per exemple, un novaiorqués i un londinenc. Voler que la llengua d'intercomunicació mundial siga una llengua viva pròpia d'una part del planeta –per gran i poderosa que siga eixa part del planeta– implica discriminar les persones que no la tenen com a llengua pròpia, relegant-les a una categoria inferior. Adoptar l'anglés com a lingua franca implica convertir els anglòfons en éssers humans de primera categoria i enquadrar la resta de la humanitat en una segona categoria.

L'anglés és una llengua imposada per la força dels diners del món anglòfon, sobretot dels Estats Units. Ells dominen la ciència i la tecnologia, ells dominen les finances, ells dominen el món dels negocis, ells dominen internet. Ells parlen i escriuen en la seua llengua, la llengua que coneixen a la perfecció. I qui vulga entendre'ls, que aprenga a parlar i a escriure com ells. És una imposició de facto.

L'anglés és una llengua germànica que presenta una quantitat considerable de dificultats fonètiques, lèxiques, morfològiques i sintàctiques per als parlants d'altres llengües. L'esforç que ha de fer qualsevol persona no angòfona per a apendre l'anglés és ímprobe. Ha de dedicar una quantitat considerable de temps, energia intel·lectual i recursos econòmics per a aconseguir uns resultats lingüístics generalment mediocres. Temps, energia i recursos que podria dedicar a altres coses més profitoses.

L'anglés, com totes les llengües naturals, l'han formada els seus parlants al llarg de segles i segles de parlar-la. És una llengua complexa i molt rica, amb un lèxic i una fraseologia lèxica abundants.

La lingua franca del segle xxi hauria de ser una llengua artificial creada ad hoc. Actualment hi han diverses llengües artificials creades per lingüistes amb la intenció de facilitar la comunicació entre tots els habitants del món. Les més conegudes són l'esperanto, l'ido i la interlingua, però n'hi han moltes més. Qualsevol d'eixes llengües aprofitaria com a sabir del segle xxi. Són llengües molt senzilles i molt precises. Tenen poques regles, totes sense cap excepció. Hi ha una correspondència biunívoca entre les paraules i els conceptes, de manera que a cada paraula correspon un únic concepte i a cada concepte una única paraula. No hi ha possibilitat de confusió.

Ens omplim la boca parlant de solidaritat, llibertat, cooperació, ajuda, tolerància, germanor, responsabilitat, col·laboració, participació, respecte, igualtat, democràcia. ¿Ens hem plantejat si aquests valors s'adiuen amb la imposició d'una llengua parlada per una part minoritària del món a la resta de la població mundial? ¿No considereu que s'adirien millor els oposats? En canvi, amb una llengua artificial –una llengua de ningú per a tothom–, pactada –no imposada–, senzilla i pràctica, les coses serien radicalment diferents. ¿Ens hem plantejat la quantitat immensa de diners, de temps i d'esforços que ens estalviaríem els no anglòfons si en lloc d'haver d'aprendre anglés haguérem d'aprendre una llengua artificial com l'esperanto o la interlingua?

El fet que l'anglés siga la llengua d'intercomunicació mundial perjudica molt seriosament la resta de llengües i, de manera molt especial, les més dèbils. En el nostre cas, que el valencià ha de competir amb el castellà per raons òbvies, si damunt ha de competir també amb l'anglés, el resultat és que l'ensenyament del valencià i en valencià queda seriosament perjudicat. Les hores que es dediquen a ensenyar anglés no es dediquen a ensenyar valencià. Les asignatures que s'impartixen en anglés, no s'impartixen en valencià. L'esforç immens que l'alumne ha de dedicar a aprendre una llengua francament difícil com l'anglés, li lleva temps i dedicació per a conéixer millor la llengua pròpia de la seua terra, la llengua del poble al qual pertany, que és la verdaderament important i útil per a ell. Ens han ficat en el cap que parlar anglés és molt útil. Això és totalment fals per a la immensa majoria de la població. L'anglés és útil per a qui ha de ser directiu d'una multinacional o se n'ha d'anar a treballar a Nova York però, a la major part dels valencians, l'anglés no els fa falta per a res. El valencià, en canvi, sí que és una llengua útil per als valencians –independentment que la seua llengua materna siga el valencià o el castellà– perquè els permet relacionar-se amb les persones del seu entorn. I fer l'esforç ciclopi d'estudiar anglés, no únicament li lleva temps a l'alumne per a conéixer millor el valencià, també li'n lleva per a aprendre moltes altres coses. Si en lloc d'anglés s'estudiara una llengua artificial no caldria eixe esforç titànic. Ni caldria impartir assignatures en eixa llengua. Una llengua artificial auxiliar és molt fàcil d'aprendre i l'alumne se l'ensenya amb molt poc d'esforç, per tant, deixa molt de temps lliure per a aprendre moltes altres coses.

Ens han ficat en el cap que això de saber anglés és tan important que qui no en sap té mala consciència. Tothom que no sap anglés té com a assignatura pendent aprendre la llengua de Shakespeare. Tinc uns quants amics que, quan es varen jubilar, la primera cosa que varen fer va ser anar a una acadèmia d'idiomes a aprendre anglés. Ho trobe patètic, francament. L'edat d'un jubilat no és precisament la més adequada per aprendre cap llengua. I si, damunt, saber eixa llengua no li fa falta per a res en absolut... Els pobres es trenquen el cap durant mesos o, fins i tot, durant anys, i no aconseguixen mai parlar bé l'anglés. Ni tan sols aconseguixen entendre'l. Escolten una pel·lícula en versió original no subtitulada, una cançó o un programa de ràdio i no entenen absolutament res. I si aconseguixen entendre alguna paraula solta, es posen contentíssims, sense adonar-se que entendre només això després de temps i temps d'esforçar-se i gastar-se diners és un balafiament estúpid d'energies i de recursos que podrien haver sigut emprats per a altres qüestions de més trellat i més profit.

És lamentable que juguen amb les persones com si fórem ninots. Però així són les coses. ¿Què voleu que li fem?

Tot seguit, a tall d'exemple, transcric el text del Pare Nostre en interlingua i en anglés. Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

 

Pare Nostre en interlingua

 

Nostre Patre, qui es in le celos,

que tu nomine sia sanctificate;

que tu regno veni;

que tu voluntate sia facite

super le terra como etiam in le celo.

Da nos hodie nostre pan quotidian,

e pardona a nos nostre debitas

como nos pardona a nostre debitores,

e non duce nos in tentation,

sed libera nos del mal.

 

Pare Nostre en anglés

 

Our Father who art in heaven,

hallowed be thy name.

Thy kingdom come.

Thy will be done

on earth as it is in heaven.

Give us this day our daily bread,

and forgive us our trespasses,

as we forgive those who trespass against us,

and lead us not into temptation,

but deliver us from evil.

 

 

2)

 

 

 

Europa,  esperanto  i  lluita per les llengües minoritàries

L'existència de l'Unió Europea -i dins d'ella l'Eurozona, on la moneda comú és l'euro– fa que existesquen intenses relacions polítiques, econòmiques i culturals entre les poblacions dels estats i més precisament entre els països que la composen. Apareix així la necessitat d'una llengua-pont de comunicació entre ells. A més, la manca d'una llengua comú dificulta la consciència d'una unitat identitària que Europa necessita  per a ocupar el lloc que li pertoca al món.

La  funció d'eixa llengua-pont  l'està desempenyant actualment l'anglès,  d'una manera tècnica i social molt poc satisfactòria. D'altra part l'anglès no satisfà els minims requisits identitaris que els europeus necessiten. En efecte, ningú que no siga angloparlant pot acceptar l'anglès com a llengua neutral;  no solament ens cal una llengua per a comunicar-nos, sinó comunicar-nos en peu d'igualtat.  Si afegim el fet que Anglaterra s'ha distingit pel seu anti-europeisme i la forta identificació amb EEUU, amb més raó encara l'anglès és inacceptable des d'aquest punt de vista.  Finalment, l'anglès  deteriora ràpidament la identitat de les zones llingüístiques on està més extès, com és el cas de les llengües petites tals com el danès o el neerlandès.  Incorporant una imatge social dominant, és clarament nociva per a tot tipus de tradicions  no anglòfones.

Des d'uns anys ençà l'atenció dels europeistes  alhora defensors de les llengúes minoritàries o amenaçades i en general contraris a les discriminacions lingüístiques s'ha fixat en l'esperanto. En efecte, es tracta d'un idioma planificat que ja té una notable història  i ha demostrat pràcticament les seues bondats comunicatives;  és propietat de tota la Humanitat  (així ho manifestà el seu creador, L. Zamenhoff)  i en la seua tradició hi ha el respecte per totes les cultures.

S'ha considerat en aquest sentit també la possibilitat d'utilitzar el llatí com a llengua- pont. Tanmateix,  els informes més seriosos ,com ara l'informe Grin  (veure resum en francès a http://www.esperanto-sat.info/IMG/pdf/G1-Grinraporto-2.pdf  ,veure també http://claudepiron.free.fr/lettresouvertes/parliamentoes.htm ) el valoren menys positivament que l'esperanto, degut a la seua dificultat, molt major, així com la seua menor aptitut per adaptar-se a la realitat contemporània. Certament, la regularitat de l'esperanto, juntament  a l'incorporació dels “millors” elements gramaticals i de vocabulari d'altres llengües, el fan fàcil d'aprendre (10 vegades més que l'anglès). Per exemple, és molt ràpid arribar a una comprensió pasiva de l'idioma  (unes 40 hores);  un domini acceptable de l'idioma es pot atényer en 160 h. 

Així, diversos moviments polítics europeus  incorporen d'una manera més o menys fonamental l'utilització de l'esperanto com a llengua pont, almenys en Europa. EDE-Eŭropo Demokratio Esperanto - http://www.e-d-e.org   amb seccions a diversos països europeus, és l'exponent més avançat d'aquesta tendència. D'altres associacions politiques d'alta significància tals com SAT  (Sennacieco Asocio Tutmonda)  http://www.satesperanto.org  permeten treballar conjuntament diverses  fraccions politiques que defensen l'esperanto.  És remarcable també el diari “Le monde diplomatique esperanto”  http://eo.mondediplo.com   i el grup de treball al seu voltant, Monda Asembleo Socia (MAS). Ací, el sindicat CGT ha reivindicat recentment l'ensenyament del'esperanto i el seu ús en les relacions internacionals.

Des del punt de vista de la lluita per la supervivència de cultures com la nostra -en la que ens hi comptem-, cal fer algunes reflexions. S'ens ha acusat de voler insistir en el nostre particularisme nacional, quan Europa tendeix a l'unió; s'ens ha retret defensar una llengua minoritària quan les importants són  l'anglès,  etc.  Es evident que incorporant l'esperanto a aquest escenari tornem els seus retrets en formidables elements al nostre favor, alineant-nos amb un projecte europeu on hi ha una llengua que ens permet la comunicació igualitària, llengua que ens podem apropiar com a nostra.

A nivell operatiu, considerem per exemple la possibilitat d'un plà d'estudis que incorporés l'aprenentatge de l'esperanto.  Es segur que en dos anys els alumnes serien perfectament capaços d'entendre's amb els de qualsevol altre  país en què també s'hagués aplicat. On quedaría la necessitat d'interminables programes d'anglès, de cares estades en països anglòfons ?  Més encara: havent el.liminat les barreres llingüistiques inter-europees, estaríem col.laborant en el desenvolupament de la construcció europea, en la gestació de la  “nació de nacions” que s'albira.

Com a conclussió provissional voldríem doncs cridar l'atenció sobre la possibilitat d'activar l'ensenyament de l'esperanto i d'incorporar-lo als plantejaments polítics democràtics i progressistes.

 

Guillem Gómez Blanch

ggbedeval@gmail.com

 

 

3)

 

 

Alguns no som tant optimistes

 

 

Volem dir –la meua dona i jo-, en relació a les visites que la presidenta de l'AVL ha anat fent als bisbes de les diòcesis valencianes i, en concret, a Xavier Salinas, de Tortosa –en tant en quant el nord de Castelló hi pertany-, per instar-los a què promoguen l'ús de la nostra llengua a la litúrgia, ara que ja es disposa d'uns textos elaborats i aprovats per l'Acadèmia. I tenim  els nostres arguments.

 

Efectivament, de Benicarló estant -poble de la meua dona i meu adoptiu, que soc de Castelló- i que encara pertany a la diòcesi de Tortosa, es veu amb preocupació la deixadesa del bisbe Salinas envers la nostra llengua -qué és idèntica, fins i tot en l'accent, als dels pobles tarragonins de la diòcesi: allà tothom parla "tortosi"-. Un parell de botons de mostra, que abonarien el nostre pessimisme  i un tercer afegit:

 

1. La parròquia de Sant Pere -coneguda com la del "Cristo"- té una única missa en valencià els diumenges que, fàcilment, acaba en bilingüe o en castellà directament. Raó? que és la dels batejos i altres litúrgies i, en "atenció" als assistents forasters, es disfressa de castellanisme parcial o total -inclosos els càntics i la prèdica-. En canvi, a la resta de misses –en castellà- no es té en compte –clar- que una bona part dels assistents són de parla valenciana. La parròquia principal també tenia una missa en la nostra llengua, però fluctua sovint.

 

Ambdues irregularitats les hem denunciades al bisbe Salinas: de la primera situació no hem tingut resposta -pot ser perquè la carta era un pèl "forteta" i li déiem al bisbe que, mentrestant estem a Benicarló, hem de sintonitzar la tv2 de l'agnòstic de Zapatero que ens ofereix missa tots els diumenges i en la nostra llengua, mentre la diòcesi no-. El cas de la parròquia principal que denunciàrem primer, perquè un diumenge a l'estiu sí que fou en valencià i l'altre no -a part que ens queixàrem al rector directament- tingué una resposta equivocada, perquè al bisbe li feren dir que fou per motiu del canvi provisional de rector i no era veritat: el mateix rector del diumenge anterior en valencià ho feu al següent en castellà. O siga que el torejaren.

 

2. La segona mostra -de botó- és la processó del Sant Crist del diumenge de rams: feia temps que no anàvem i quedàrem ben servits: "padrenuestroquestasenlossielos..." les tres parts del rosari per megafonia, durant tot el trajecte i en el posar ranci dels anys quaranta...i el bisbe presidint la processó. També li varem traslladar la nostra decepció, com a cristians i com a persones, en haver de patir una tal manifestació de nacionalcatolicisme tardofranquista, que ens portava directament -en el túnel del temps- als foscos anys de la postguerra de trista memòria.. Tampoc ara el bisbe Salinas es dignà contestar.

 

3.L'afegitó és de fa un parell o tres d'anys, quan visitàvem Morella -també de la diòcesi de Tortosa-. Doncs bé -molt malament volem dir- tota la informació a l'abast -fullets, prospectes etc.- tot en castellà. Absolutament tot. No cal dir que tampoc el bisbe aleshores es dignà "justificar" un tal despropòsit.

 

I encara afegirem una informació que hem conegut de boca d'una amiga nostra d'Utiel (!). Resulta que Salinas ocupà, en algun moment, un càrrec a la diòcesi de València, com a responsable de catequesi o similar i, fins i tot, els castellanoparlants -com la nostra amiga- trobaren a faltar textos en valencià i li ho retragueren a Salinas...sense cap resultat, però.

 

Així que, coneixent l'entusiasme de la presidenta per la nostra llengua i les mostres de valencianisme del bisbe Salinas, no tenim -la meua dona i jo- cap esperança en què el tema es puga redreçar... si Déu no ajuda.

 

                            Mª Teresa Ferré -benicarlanda- i Marc Antoni Adell -castellonenc-


 

 

4)

 

 

Publicat en EL PUNT divendres 16 d'abril del 2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/158931-la-professora-carme-manuel-rescata-i-tradueix-al-valencia-la-poesia-dherman-melville.html

 

La professora Carme Manuel rescata i tradueix al valencià la poesia d'Herman Melville

Els entesos asseguren que la traducció ha estat feta amb rigorositat però aprofitant i mostrant tots els matisos i plecs

 

Segurament ha estat una pura casualitat, però el mateix dia que es complia el 145 aniversari en que va estar tirotejat l'estadista nord-americà, Abraham Lincoln, es presentava a la Casa del Llibre de València, la darrera proposta de la professora Carme Manuel.

Es tracta d'un recull ben seleccionat de poemes d'Herman Melville; un creador literari de primera magnitud en el camp de la narrativa, que ara ha sabut subratllar aquesta professora de la Universitat de València i posar en valor, un autor que dedicà onze anys de la seua vida a la ficció i una trentena a la poesia.

Però Carme Manuel no ha estat una traductora a l'ús, ja que ha sabut oferir les paraules exactes de l'autor traslladades a la nostra cultura, a més de tot un suport assagístic complementari que traspua la complexitat del món anglosaxó, i que l'empodera en català, tot i adobant-lo amb la transversalitat que li cal a la realitat que retrata l'autor.

El treball d'aquesta traductora, descobreix al lector l'impagable preu i la gran feina del treball que realitzen les persones que obren la porta a la integració ideològica entre cultures, i entenen que el fet de traduir, signifique introduir autors a una nova cultura.

La professora valenciana, aporta veus desconegudes i matisos que fan de l'obra traduïda, Escenes de batalla i paisatges de guerra, una autèntica joia dins la nova ecologia cultural catalana.

No hi ha cap dubte, que el llibre que ha estat presentat, dibuixa la profunditat de l'ànima humana, en el seu origen, i això és possible gràcies al bon tast que deixa aquesta magnífica traducció.

Sobta, finalment, la dedicatòria del llibre. Una frase que posa de manifest la necessitat d'eixir sempre de les situacions difícils de cada dia.

 
Carme Manuel i Cuenca és professora titular al Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Universitat de València Estudi General. És directora de la col·lecció Biblioteca Javier Coy d'estudis nord-americans i co-directora de la Biblioteca de autoras norteamericanas de l'Editorial Ellago de Castelló.
A més dels estudis crítics que ha publicat sobre metodologia de l'ensenyament de l'anglés i sobre diversos escriptors nord-americans, és autora de La literatura de Estados Unidos desde sus orígines hasta la Primera Guerra Mundial, i amb Josep Vicent García i Raffi, de la biografia d'Esyllt T. Lawrence: una gal·lesa entre dracs i de l'antologia Poesia gal·lesa actual.
Ha traduït al castellà i al català autors com ara John Woolman, Edgar Allan Poe, Emily Dickinson, Harriet A. Jacobs, Harriet E. Wilson, Elizabeth Keckley, Mary Chesnut, George W. Cable, Jack Vance i Gerald Vizenor, entre d'altres.
 

 

5)

 
Publicat en EL PUNT dimecres 14 d'abril del 2010
Les pre-inscripcions als nous màsters d'Ensenyament i de preparació dels concursos (CAPES de català i Professorat de les escoles bilingües català-francès) ja estan obertes. Enguany, la Universitat de Perpinyà proposa tres nous màsters pel català : l'ensenyament primari de les escoles bilingües català-francès, secundari de català /en català i bilingüe català formació de formadors. Cada any una quinzena de places són obertes al concurs ja que es necessiten ensenyants per l'obertura de les noves classes bilingües de català que són en ple desenvolupament. L'IUFM havent estat absorbit per Montpeller, a partir d'aquest any és la Universitat de Perpinyà que és la més capacitada i competent per la formació d'ensenyants bilingües, gràcies en particular a la seua facultat de català, l'Institut Franco-Català Transfronterer.

Els candidats s'han de pre-inscriure a la pàgina web de la Universitat de Perpinyà perquè la inscripció sigui definitiva al juliol de 2010 i validada per la rentrada universitària l'1 de setembre de 2010. Inscripcions: www.univ-perp.fr/

Contacte APLEC: www.aplec.cat - 04 68 66 22 11

 

6) 

 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 41, diumenge 11 d'abril del 2010

http://paper.avui.cat/article/cultura/188704/traductors/editors/lectors.html

Traductors, editors i lectors

Lluís Llort

Si fins i tot els quatre (o deu, no gaires més) bons traductors cap al català que tenim poden tenir un mal moment, què no ha de passar amb la resta? Una resta formada per gent mancada de tota sensibilitat imprescindible a l'hora de traduir literatura, que es pensa que n'hi ha prou de tenir nocions de català i mig entendre un altre idioma.

Bona part de la responsabilitat és de les editorials, entestades en la quantitat abans que en la qualitat, que (en general) exigeixen uns terminis de lliurament incompatibles amb els resultats òptims i que (en general) paguen unes tarifes insultants.

Tal com està el panorama, qualsevol s'atreveix a publicar una traducció que, per a més rendiment econòmic, ni tan sols ha passat per un corrector/editor. De fet, fins i tot amb els originals en català costa trobar bones edicions.

Una solució utòpica (la competència del mercat la fa inviable) seria que només es publiqui la xifra de títols que garanteixi uns nivells de qualitat mínims. La manca de rigor afavoreix que molts lectors cedeixin als cants de sirena de les traduccions cap al castellà, habitualment més correctes per diferents motius històrics que no puc exposar aquí i ara. I és que resulta una militància dolorosa llegir novel·les com El bon lladre, de Hannah Tinti, en una versió infecta, atapeïda d'errors de tota mena i gruix que t'empenyen a abandonar la lectura per escriure un article.

 

 

7) 
 
 
8) 
 
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 16 d'abril del 2010
 

Dues obres de Burjassot i d'Alcoi presenten candidatura a guanyar el concurs, dotat amb 4.600 euros en premis

Somniant amb Aleixa, procedent de Burjassot, i Les aventures sexuals del meu germà xicotet, procedent d'Alcoi, són les dos primeres obres aspirants al XVII Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida convocat per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida.

El president de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida, Filiberto Tortosa, que encapçalarà el jurat, va manifestar que "l'arribada d'aquests primers originals, demostra l'acceptació i l'interés que aquest guardó desperta entre els nostres escriptors i consolida el seu caràcter de concurs singular i de referència imprescindible en la Comunitat Valenciana".

Segons Tortosa, "de nou es dóna suport als principals objectius perseguits per la Mancomunitat de la Vall d'Albaida al convocar-lo com són la dignificació del gènere, la promoció de la literatura en valencià i la difusió del nom de la Vall d'Albaida a tot l'Estat espanyol".

Es tracta, igualment, del certamen més important dins de la seua categoria ja que compta amb una dotació de 4.600 euros que se suma a la publicació l'obra per Edicions Bromera dins de la col·lecció L'eclèctica. Per això, tots aquells interessats en participar-hi podran enviar la seua proposta a la seu de la Mancomunitat fins el pròxim 14 de maig; mentre que el veredicte es coneixerà al voltant de la nit de Sant Joan durant el transcurs d'un acte "que enguany, de nou, es potenciarà, en la mesura de les possibilitats, per a que es convertisca en l'autèntic pòrtic de l'estiu a la Vall d'Albaida" com anticipa Filiberto Tortosa.
 
 
9) 
 
 
Conferència "La traducció: llengua universal"
 
 
A càrrec de Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull

Dia: dimecres, 28 d'abril del 2010
Hora: 2/4 de 8 del vespre
Lloc: Institut d'Estudis Ilderdencs (pl. Catedral, s/n, Lleida)
 
10) 
 
Conferències a la Universitat de Lleida
 


Impartides pel Dr. Nicolau Dols (Universitat de les Illes Balears)

"Introducció a l'estudi de les llengües artificials"
Dia: dimecres, 28 d'abril del 2010
Hora: de 12 a 14h
Lloc: Aula 010.B de l'edifici de Rectorat de la Universitat de Lleida (plaça Víctor Siurana, s/n, Lleida)

"La construcció de la fonologia: un exemple des del català de Mallorca"
Dia: dijous, 29 d'abril del 2010
Hora: de 9  a 10.30h
Lloc: Laboratori de Fonètica (3.41) de l'edifici de Rectorat de la Universitat de Lleida (plaça Víctor Siurana, s/n, Lleida)


Font: Departament de Filologia Catalana i Comunicació, Universitat de Lleida

 
11) 
 
Si volem arribar a tenir una bona qualitat lingüística en català, abans l'hem de fer servir molt: la fluïdesa és el camí cap a la qualitat.
 

Joan Tudela

Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com