InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 302 (dimarts 20/04/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Abelard Saragossà - Ser valencià deu comportar satisfacció, solidaritat i reflexió
 
 
 
 
5) Makiko Fukuda guanya el premi Jaume Camp de Sociolingüística
 
6) Presentació del llibre Reivindicació del valencià. Una contribució d'Abelard Saragossà
 
7) Víctor Gómez Labrado parlarà a Sagunt sobre Enric Valor
 
8) Conferència: La política lingüística al País Valencià, per Nathalie Torres
 
9) Presentació a València dels darrers títols de la col·lecció RENT
 
10) Joan Tudela: Per dir-ho amb el llenguatge de la informàtica: sempre, per defecte, en català!
 
 
1)

 

 

Ser valencià deu comportar satisfacció, solidaritat i reflexió

 

¿Què és per a tu ser valencià? Taula redona, 26  de febrer del 2010, organitzada pel Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, Club Diario Levante. Participació de Vicent Diego, Federico Fèlix, Joan Senent i Abelard Saragossà. Moderador: Enric Nomdedeu.

http://queesservalencia.blogspot.com/

 

Abelard Saragossà (Universitat de València)

 

Per a mi, ser valencià significa formar part d'un poble, ser membre d'un poble, el poble valencià. El fet que els valencians sigam un poble per a mi comporta, sobretot, tres coses: en primer lloc, hem de conéixer-nos; en segon lloc, hem de sentir satisfacció de ser valencians; i, en tercer lloc, sobre el coneixement de nosaltres mateixos i sobre el sentiment de satisfacció, els valencians hem de ser solidaris entre nosaltres. Autoconeixement, satisfacció i solidaritat: eixos són per a mi els tres pilars bàsics de ser valencians. I, encara, un quart factor: capacitat autocrítica. Mirem-los d'u en u.

Un poble no existix si no es coneix, si no té consciència d'existir i voluntat de seguir existint. En el despatx de la Universitat de València, tinc un mapa del Regne de València del segle XVII. És molt bonic, perquè no és allargat (que és com és objectivament el nostre territori). En compte d'allargat, el mapa és tirant a redó, de tal manera que, partint del centre, Morella està a la part dreta superior; i, Alacant, està a la part esquerra inferior. En eixa representació del territori valencià, tot està prop. És realment formidable, perquè eixa manera de representar el Regne de València significa que la visió que els nostres avantpassats del segle XVII tenien del seu país es reflectix en la mateixa manera  de cartografiar el nostre territori.

Recuperem el tema del coneixement propi. Els valencians hem de conéixer les nostres comarques, siga l'Horta d'Oriola o el Baix Maestrat, siga la Plana de Castelló o la Plana de Requena i Utiel, siga la Safor o siga la regió muntanyenca que té Alcoi com a capital. Ara: per a conéixer-nos necessitem mitjans. L'autovia que va de Xàtiva a Alacant per Alcoi fa anys que hauria d'estar acabada, igual que el tren entre Gandia i Dénia. Per a que un poble estiga estructurat, les seues parts han d'estar ben comunicades. Per una altra banda, quan viatgem per a conéixer alguna comarca no cal dir que hem de ser molt respectuosos amb la forma de ser i de parlar de cada lloc. Un respecte que ha d'anar unit a la identificació. Com ara, si un valencià de Vila-real visita Torrent deu sentir com a pròpia eixa ciutat de l'Horta; o, si un valencià d'Ontinyent va a conéixer la ciutat d'Elx, deu identificar-se amb el paisatge, amb la cultura i amb els valencians de la capital de les Valls del Vinalopó.

El coneixement de les comarques valencianes, el respecte a la varietat i la identificació amb cada una de les nostres formes de ser i de parlar desemboca en la satisfacció: la satisfacció de ser valencians, la satisfacció de ser com som i de parlar com parlem, des de la mar tranquil·la de Benidorm fins a les serres altes de Villena; des del Vinaròs mariner del nord fins a l'Oriola agrícola del sud. Ara bé, la satisfacció i l'autoestima no són sostenibles, no són perdurables, si no van unides a un sentiment i a una activitat de l'intel·lecte: el sentiment de ser solidaris i l'activitat de ser reflexius i autocrítics.

Si una persona es sent valenciana d'una manera profunda i conseqüent, tendix a sentir-se solidària amb els valencians de cada comarca. I això implica tindre en compte la qualitat de vida. Difícilment viurem d'una manera satisfactòria si no funciona bé la indústria dels taulells i la del mobles, la tèxtil i la metàl·lica, la dels joguets i la del calcer, el turisme de vora mar i el turisme rural de l'interior. Sentir-se solidaris dels valencians de qualsevol comarca valenciana equival a preocupar-se per la seua educació, per la seua salut i per la seua economia. Els valencians actuals no podem sentir-nos orgullosos de ser hereus dels vells llauradors valencians i, alhora, despreocupar-nos de la terra: desinteressar-nos pel preu que cobren els llauradors per les taronges o per les carxofes, per la verdura o per l'arròs, pel raïm o per l'oli.

Ser valencià, sentir-se valencià, comporta drets i deures. U dels drets és tindre la solidaritat dels altres, sentir-se volgut i protegit. I, qui té eixe sentiment i eixe suport, ha d'actuar amb els altres de la mateixa manera, és a dir: respectant-los, volent-los i donant-los suport. I és que voler i ser volgut, ser solidari i ser ajudat són processos que, quan són interdependents, s'alimenten mútuament i es multipliquen. Dos persones unides i coordinades no en són dos, sinó tres o quatre. Per això els pobles units són tan forts i tan admirables.

Recuperem el solc. Per ara, hem parlat d'autoconeixement, de solidaritat i d'autoestima. Però, per a reeixir en la defensa de la terra, per a triomfar en el suport a la indústria, al turisme i als servicis en general; per a aconseguir eixos objectius necessitem ser reflexius i ser autocrítics. Cal ser autocrítics per a millorar l'ensenyament i la salut, perquè no existix una bona civilització sense una bona educació i una bona sanitat. Necessitem ser autocrítics per a deixar als nostres fills un país tan bonic o més com el que hem heretat dels nostres pares. Cal ser autocrítics per a mantindre l'economia valenciana en el món globalitzat actual. Hem de ser autocrítics per a fer propostes que milloren la societat valenciana, que augmenten el benestar dels valencians, que incrementen la formació humana, perquè sense fer créixer la nostra formació en els valors humans difícilment augmentarem el sentiment de viure bé, difícilment viurem d'una manera satisfactòria.

En definitiva, per a mi ser valencià comporta quatre coses: en primer lloc, conéixer la societat valenciana en cada una de les seues comarques; en segon lloc, ser valencià implica sentir satisfacció de ser com som i de parlar com parlem; en tercer lloc, ser valencià demana ser solidari amb les necessitats dels altres valencians; finalment, ser valencià aconsella ser reflexius i autocrítics per a conservar les coses bones que tenim i millorar alguna de les deficients.

Podríem dir que, en un món cada volta més global, ser valencià és per a mi la manera més fructífera de ser humà, la manera més humana de ser persona. Certament, els valencians som europeus i hem de participar en la direcció d'Europa. Però Europa és molt gran. Des del punt de vista dels sentiments, des del punt de vista de les relacions humanes quotidianes, Europa està lluny. Passa un poc igual en relació a una bona part d'Espanya. En canvi, ¡costa tan poc traslladar-se d'una població valenciana a una altra! Realment, la societat valenciana té una bona mida per a fer que els valors socials no siguen una cosa abstracta i separada de la vida quotidiana. Ans al contrari, sentir-se valencià permet que, en la vida de cada dia, hi haja un equilibri entre els interessos de l'individu i els de la societat, un equilibri entre les necessitats de la persona i les necessitats del poble. Contat i debatut, el sentiment de valencianitat cohesiona socialment, cosa que és tan positiva per a la persona com per al conjunt de la societat valenciana.

 

El valencià en el futur de la societat valenciana

Com que sóc lingüista, dec tractar un tema que, en el fons, preocupa a molts valencians: què hem de fer els valencians amb el valencià. Quan un poble té una llengua pròpia, això augmenta fàcilment el sentiment de ser membre d'eixe poble. Fa poc, em contava una amiga argentina que, quan els fills de valencians emigrats a Argentina vénen a Espanya, no es senten del tot en casa mentres no senten parlar en valencià. Quan veuen persones que parlen en valencià, és quan senten que ja estan en casa, que ja estan en la pàtria dels seus pares.

Entre el segle XIII i el XVIII, el valencià va ser la llengua que estructurava i travava la societat valenciana. Però la pèrdua de les estructures polítiques i jurídiques del Regne de València en 1707 va comportar l'expulsió del valencià de les institucions públiques, on va ser progressivament substituït pel castellà. La perduració d'eixa situació durant casi tres segles ha deixat el valencià en una mala situació social, ja que les activitats socials importants es fan pràcticament totes en castellà.

Amb la recuperació d'una part de l'autogovern gràcies a l'Estatut d'Autonomia, el valencià ha deixat de ser un llengua il·legal. Però, la situació social, només ha canviat d'una manera significativa en les escoles, sobretot en aquelles que impartixen diverses matèries en valencià. En la resta de la societat, el valencià seguix en una situació molt precària, de marginalitat. A més, en la segona mitat del segle XX el poble valencià ha patit una fractura social produïda a causa de com interpretar la naturalesa del valencià, cosa que ha comportat efectes negatius, tant per al conjunt de la nostra societat com per a l'ús públic del valencià. La creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha contribuït a superar aquella divisió, per bé que encara queden seqüeles i alguna intransigència, com ara la negativa de l'arquebisbe de València a dialogar sobre la versió valenciana dels documents litúrgics.

Mirem al futur. Tenint en compte que vivim en un món en què els idiomes dominants pressionen els parlants de les altres llengües per a que no les usen en la comunicació pública, resulta versemblant creure que les llengües que no tenen el suport clar i inequívoc d'un Estat només tindran futur si es dóna una condició: formar part de la identitat d'un poble, ser un factor important en la caracterització d'una societat. D'acord amb això, el futur del valencià depén bàsicament de dos factors. El primer és forjar un projecte social de futur, un projecte en què els valencians tingam la voluntat de dirigir el nostre futur. Això és positiu per a tots els valencians i, per tant, és igual siga quina siga la nostra llengua materna, de la mateixa manera que és igual siga quin siga l'origen dels nostres pares. El segon factor que assegurarà el futur del valencià és que estiga articulat a eixe projecte social, és a dir, que els valencians percebem el valencià com a u dels factors definidors de la personalitat valenciana.

 Cal destacar que, en eixa conjuminació entre societat i llengua, hi han beneficis per a les dos parts. La societat valenciana guanyaria perquè el fet de parlar en valencià augmenta fàcilment el sentiment de sentir-se valencià i la voluntat de ser valencià. I, el valencià, també guanyaria perquè el fet de ser vist com a un component definidor de la identitat valenciana potenciaria el seu ús públic. Ben mirat, a la vista que una llengua només existix si s'usa, la consideració del valencià com a component de la personalitat valenciana implica dos accions complementàries: en primer lloc, hem de combatre els obstacles que s'oposen a l'ús públic del valencià; en segon lloc, cal afavorir la identificació dels valencians amb el valencià i el seu ús públic.

Per a aconseguir eixos objectius (que són alhora socials i lingüístics), serà bo que aprengam dels errors del passat. Com ara, els valencians no hauríem de ser anti res: ni catalanistes ni anticatalanistes, ni espanyolistes ni antiespanyolistes. Els valencians només hauríem de ser una cosa: pro valencians; i, des d'eixa actitud ètica, hem de coordinar-nos amb tots els pobles amb qui tingam objectius en comú, siguen lingüístics o siguen econòmics, siguen culturals o siguen mediambientals.

Quant al model lingüístic que necessitem els valencians, hem d'intentar que siga identificador per a la majoria de valencians, que siga assimilable per als parlants de cultura mitjana i que siga practicable en la comunicació pública. El valencià culte ha de ser percebut com a natural i, alhora, com a potenciador de la personalitat valenciana. Això promourà que el valencià escrit i el valencià oral culte estiguen tan units, que siguen carn i ungla. L'objectiu és arribar a escriure com parlem i parlar com escrivim. Encara ens falta per a arribar a eixe objectiu i, u dels mitjans per a avançar, és tindre en compte un principi sociolingüístic, que podem formular així: El poble no és per a la llengua, sinó la llengua per al poble. En l'humanisme, tot ha d'estar supeditat a les persones i als pobles. En conseqüència, és la llengua qui ha d'estar al servici dels parlants.

 

Conclusions

Tragam conclusions. Per a mi, ser valencià és la manera més eficaç i més satisfactòria d'enfrontar-me a una necessitat humana: arribar a un equilibri entre els valors individuals i els valors socials. Perquè sentir-se valencià, sentir-se membre d'un poble facilita que els objectius socials es tornen un incentiu en la vida de cada valencià; i, el sentiment de solidaritat que fa nàixer el fet de sentir-se membre d'un poble, eixe sentiment espenta cada valencià a tindre interés per fer propostes per a millorar la seua societat. Estem davant d'unes relacions circulars que s'autoalimenten entre elles.

La societat valenciana té unes bones mides per a aconseguir que els noms persona i poble siguen paraules concretes, unes paraules plenes de sentit real, un sentit arrelat en la vida quotidiana. Quan tenia dèsset anys, vaig començar a sentir-me valencianista i, ara que en tinc 55, he de confessar que eixa actitud m'ha aportat moltes satisfaccions. Realment, si ara tornara a tindre dèsset anys tornaria a sentir-me valencià i tornaria a voler que els valencians governem la societat valenciana.

 

2)

Publicat en la revista electrònica PICA'M divendres 9 d'abril del 2010
 

F. Torrent obrirà un cicle de l'AVL sobre escriptors actuals

 

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua iniciarà el pròxim dia 7 de maig un nou cicle d'activitats dirigides a ressaltar els nostres autors literaris vius, amb el títol genèric Els Escriptors Valencians Actuals, que tindrà com a primer protagonista Ferran Torrent.

La jornada tindrà lloc en el saló d'actes del Monestir de Sant Miquel dels Reis i girarà al voltant del món i l'obra d'este prolífic escriptor, en la qual s'analitzarà el treball literari de Torrent des de l'òptica del periodisme, el teatre, la narrativa, l'estilística, l'oralitat, la crítica i el cinema, entre altres aspectes.

L'AVL comptarà amb reconeguts especialistes, com ara Josep Palomero, Miquel Alberola, Josep Lluís Sirera, Enric Balaguer, Adolf Piquer, Emili Casanova, Jaume Silvestre i Francesc Felipe. El mateix Ferran Torrent participarà en la sessió de la vesprada per a tancar la jornada.

Els interessats a participar en les activitats sobre El Món i l'Obra de Ferran Torrent trobaran més informació en el web de l'AVL, on a més del programa també poden formalitzar la seua inscripció.

--------------------
 
Publicat en el diari digital Pàgina26 divendre 9 d'abril del 2010
 
 
El proper 7 de maig tindrà joc aquesta activitat que es desenvoluparà al saló d'actes del monestir de Sant Miquel dels Reis. Amb el títol genèric d'«Els escriptors valencians actuals», la institució normativa pretén organitzar un seguit d'actes acadèmics que servisquen per analitzar l'obra dels narradors contemporanis més importants de casa nostra. Miquel Alberola analitzarà el vessant periodístic de Ferran Torrent, ja que a més de la premsa escrita l'escriptor també ha col·laborat a la ràdio. Emili Casanova reflexionarà sobre el llenguatge col·loquial i l'argot en l'obra de Torrent. Francesc Felipe donarà la seua visió dels films que s'han rodat a partir de les novel·les de l'escriptor.

Ferran Torrent serà present en la cloenda, moment en què mantindrà una entrevista pública amb Francesc Calafat, durant la qual reflexionarà sobre l'obra que ha escrit durant tot aquest temps. El període d'inscripció s'ha fixat del 15 al 30 d'abril i es pot realitzar a través del web de l'AVL, per fax o per correu postal. La jornada està adreçada a treballadors de la funció pública relacionats amb l'administració pública, escriptors, lingüistes o estudiants de segon cicle de Filologia, Literatura o Magisteri.

3)
 
Publicat en el diari AVUI, pàgina 30, divendres 9 d'abril del 2010
L'autor de 'Les veus del Pamano' i 'Senyoria' és reconegut amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en plena projecció internacional de la seva obra literària

L'últim gol de Cabré

Jaume Cabré acaba de marcar un altre gol en la seva carrera: obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que concedeix Òmnium Cultural. Com no podia ser d'altra manera, el gol el va cantar ahir Joaquim Maria Puyal en el paper de membre del jurat. L'honor concedit és per una trajectòria que l'escriptor va iniciar als anys 70 i que s'ha coronat recentment amb el seu èxit internacional, sobretot a Europa i amb una entrada amb Viatge d'hivern al tancat mercat anglosaxó. Aquestes fites han contribuït a fer que, tal com diu Cabré, "la literatura catalana no sigui tan transparent". De fet, per a l'autor de Les veus del Pamano, Frankfurt 2007 va significar una bona empenta: "M'agradaria dir que la feina de l'Institut Ramon Llull va ser molt positiva. Ara ens fa riure la polèmica prèvia que hi va haver, però ens va fer patir". Quan Cabré va per aquests mons promocionant les seves novel·les, nota "l'interès i curiositat per saber què fan aquests catalans perquè, esclar, jo vaig amb la samarreta catalana. Hi ha piles de llibres i et dius: «Això és literatura catalana», i fa goig. És una literatura normal, el problema és que no tenim un Estat i l'Estat que hi ha de vegades ens és negatiu".

L'escriptor recordava ahir que "l'entranyable Tísner, també Premi d'Honor", l'havia tractat un dia de "jove escriptor" i que ell l'havia advertit que ja tenia quaranta anys: "Quaranta anys? Aleshores he de dir: joveníssim escriptor!". Cabré esmentava l'anècdota perquè, en cert sentit, ell és un Premi d'Honor jove. Nascut el 1947, entoma aquest màxim reconeixement de les lletres catalanes en plena carrera. De fet, Cabré va rebre la trucada de la nova presidenta, Muriel Casals, quan estava empantanegat amb una nova novel·la: "Estava enmig d'un paràgraf quan de sobte va sonar el telèfon i era la Muriel Casals. Vaig pensar que era per encarregar-me alguna feina, perquè és d'aquesta mena de gent perillosa, però no: era per dir-me això del premi", va explicar l'escriptor amb carinyo. Curiosament, en aquest paràgraf, que Cabré encara no ha pogut acabar, "també hi ha una trucada i té molta importància que soni el telèfon", però no en sabem res més perquè l'escriptor no va voler revelar ahir res de la novel·la que té entre mans.

Joaquim Maria Puyal va destacar que Cabré "ha mantingut la dignitat de la llengua i la coherència de dir tot el que volia dir en una llengua", cosa que a un escriptor se li suposa. També va subratllar que era "un home poc mediàtic i treballador", que també solen ser característiques essencials dels autors literaris com Cabré. De fet, la projecció internacional d'haver estat traduït a 17 llengües ja és una recompensa a aquesta actitud tenaç d'un autor que va decidir ben d'hora que volia dedicar-se a escriure. "Per això em vaig dedicar a fer de mestre, i encara me'n considero", i de guionista: és l'autor de la bíblia (el document base) de la segona temporada de Ventdelplà).

Arribar fins aquí ha estat un ofici de paciència que Cabré coneix bé: "Quan era jove tenia molta pressa, ara veig que és igual que un llibre hagi sortit el 1975 o el 1978, el cas és que el publiquis i no et sàpiga greu. Ara que sóc gran tinc una pressa més existencial. Tinc molt a dir i sé que hi ha una data de caducitat".

Compromís literari

Cabré comenta que l'únic compromís que té quan escriu no és "amb l'editor ni amb la família ni amb el país", sinó amb el que té damunt la taula. "Amb l'únic que tinc un lligam és amb la llengua", assenyala. Escriptor compromès amb la literatura, Cabré subratlla que "escriure no és cap broma. No és un joc. M'hi va la vida", detall que en aquesta època d'allaus de publicacions de ràpid consum no és menyspreable.

L'escriptor va recordar que el seu primer text "era sobre el despertar d'un poble i el vaig fer als 19 anys. El vaig perdre, però encara el recordo. Després vaig veure que llegint no en tenia prou i m'inventava la continuació de les històries. Vaig començar a provar de fer-ho jo sol i això va durar anys. Tinc papers que són provatures de com pots explicar-te el món paraula rere paraula, perquè la novel·la no és res més que paraules, i això és una cita de Rodoreda que és una obvietat, però que explica moltes coses". Entre altres coses explica "el secret de la literatura, tal com Bach deia que la música era una nota darrere l'altra".

I paraula a paraula i amb bona lletra, Cabré podrà recollir el 14 de juny, al Palau de la Música, un premi que compta amb els precedents immediats dels lingüistes Joan Solà i Antoni Maria Badia i Margarit, els poetes Feliu Formosa i Montserrat Abelló i el narrador Josep Vallverdú, per citar alguns dels noms que ahir acomboiaven el nou honorat.

---------------------------

Publicat en el DIARI DE BALEARS, divendres 9 d'abril del 2010

Jaume Cabré, premi de les Lletres Catalanes

L'escriptor no té l'etiqueta de mediàtic, però és un dels autors que més ven de la literatura catalana. Joaquim Maria Puyal glossà el treball de l'autor com una “obra sòlida, reconeguda per l'estil rigorós”

L'escriptor Jaume Cabré (Barcelona, 1947) fou anunciat ahir com el 42è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a la seu d'Òmnium Cultural a Barcelona. El guardó es lliurarà el 14 de juny al Palau de la Música Catalana i representa "reconèixer els referents de la nostra cultura i la creació, a més d'un premi a la fidelitat al país", explicà Muriel Casals, presidenta d'Òmnium. A l'anunci hi assistiren antics guardonats amb el Premi d'Honor, com Montserrat Abelló, Josep Termes, Antoni Maria Badia i Margarit, Feliu Formosa i Josep Vallverdú. El periodista Joaquim Maria Puyal, membre del jurat, fou l'encarregat de glossar la figura i la producció de Cabré: "La seva obra és sòlida i reconeguda, el seu estil és sobri i rigorós, és un home poc mediàtic". Puyal destacà que "té una obra escrita només en català i sempre ha tingut clar que es pot dir tot en català, i això no li ha impedit haver estat traduït a 17 llengües".

En aquest sentit, Cabré comentà que "escric perquè no puc deixar de fer-ho des que fa 40 anys vaig decidir que es convertís en la meva feina". L'autor matisà que "és una manera de mirar el món i la vida, i fer-ho en la meva llengua és la cosa més natural del món". Cabré cità Umberto Eco: "La llengua d'Europa és la traducció", i aclarí que "el que val és la intenció literària". L'escriptor argumentà també: "La literatura no és un joc, m'hi va la vida", i afegí que "quan escric, el meu compromís no és amb el país, ni amb la família, ni amb l'editor, sinó amb l'obra, i l'únic lligam que tinc amb aquesta és la llengua". El nou guardonat advertí, però, que el fet d'escriure és una manera d'estimar, "perquè representa una mirada cap a la vida amb dues intencions: la consciència estilística i la de la pròpia mort".

Val a dir que Jaume Cabré fou un dels autors amb més èxit de l'edició 2007 de la Fira de Frankfurt, en què la literatura catalana fou la convidada d'honor. "Va ser molt important per a mi i he de dir que ara em presenten com a escriptor català, cosa que fa 15 anys no passava". Ha conreat la novel·la, el relat, el teatre, l'assaig i el guionatge audiovisual, a més de col·laborar amb la premsa escrita. A l'autor de Les veus del Pamano (Proa, 2004), L'ombra de l'eunuc (Proa, 1996) i Senyoria (Proa, 1991), li notificaren el premi per telèfon fa uns dies, mentre escrivia una novel·la de la qual no volgué avançar res, malgrat la insistència d'alguns periodistes. "Al capítol que escrivia, una cridada de telèfon també és important" és l'únic detall que s'atreví a revelar. Entre els guanyadors del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, creat l'any 1969 per una idea de Josep Benet, hi figuren el menorquí Francesc de Borja Moll (1971), l'eivissenc Marià Villangómez (1989) i els mallorquins Josep Maria Llompart (1982) i Baltasar Porcel (2007).
 
--------------------------------
 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 2, dilluns 12 d'abril del 2010

L'honor de Jaume Cabré

Sebastià Alzamora

Ja el vam treure en un d'aquests paperets no fa ni mig any, amb motiu de l'emissió de la minisèrie de TV3 Les veus del Pamano, basada en la seva novel·la homònima (per cert, aquella va ser una iniciativa estupenda de la Televisió de Catalunya, que cal esperar que tingui continuïtat amb altres ficcions d'autors catalans), però no cal dir que és un plaer tornar a parlar de Jaume Cabré ara que li ha estat concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Correspon, d'entrada, felicitar-lo a ell, però també al jurat i l'entitat convocant, Òmnium Cultural, per una elecció feliç que novament (com va succeir l'any passat amb el filòleg Joan Solà, i l'anterior amb la poeta Montserrat Abelló, i així successivament) no tan sols honora i enalteix el guardonat sinó també el guardó mateix.

Jaume Cabré és una mena d'escriptor que construeix els seus llibres amb tenacitat, dedicació i convicció (i amb talent, per descomptat: sense això, la resta serveix de ben poca cosa). És minuciós i meticulós, i es pren el temps que sigui necessari per enllestir les seves novel·les o les seves narracions, perquè no vol haver-se de penedir mai de la seva publicació. Cabré és d'aquells autors que vol poder subscriure per sempre més qualsevol paràgraf, qualsevol frase, de qualsevol llibre seu. I aquesta voluntat es resol en una solidesa estilística i una mestria narrativa que constitueixen les marques de la casa i les senyes d'identitat de novel·les com La teranyina, Senyoria, Fra Junoy o l'agonia dels sons, L'ombra de l'eunuc o la mateixa Les veus del Pamano, i també dels llibres de relats Viatge d'hivern i Llibre dels preludis. Ara que en fem esment, convé dir que la música també té una presència fonamental en els llibres de Cabré, com a tema però alhora com a font de recursos narratius: no són poques les pàgines de Jaume Cabré que es pot dir que han estat resoltes musicalment. Ell mateix ho explicava a l'Ada Castells a l'AVUI de divendres passat: "La novel·la no és res més que explicar el món paraula rere paraula [...] tal com Bach deia que la música era una nota darrere l'altra". I com ell mateix deia, això pot semblar obvi però és la clau de l'assumpte.

Jaume Cabré ha cregut tota la vida en la novel·la i en la llengua catalana, dues causes que en aquest país a molts els agrada donar per perdudes. Absurdament, no cal dir-ho: dubto que existeixi una altra cultura amb tants narradors excel·lents i que tot i així s'obstini a qüestionar el valor de la ficció literària, o una altra comunitat nacional amb una llengua de cultura tan potent i que tanmateix dubti cada dia de la seva viabilitat. El cas és que així ho tenim, i segurament per això Jaume Cabré ha passat temporades en què no tothom li reia tant les gràcies com ara. Però el seu és un d'aquests casos en què la tenacitat té premi (i no només d'honor): des de l'aparició de Les veus del Pamano, l'any 2004, Cabré s'ha convertit en un dels escriptors de més èxit no només a Catalunya, sinó també arreu d'Europa, per on es passeja recollint reconeixements i constatant la normalitat de la literatura escrita en català. Com solia dir un altre Premi d'Honor, Baltasar Porcel, la literatura catalana es troba en un moment magnífic; l'únic problema que té és Catalunya. És ben possible. Per això mateix, l'èxit d'en Cabré és bo per a tots: l'honor és seu, i el privilegi és nostre. I el millor de tot és que prepara una nova novel·la.

 
4)
 
Publicat en EL PUNT dissabte 10 d'abril del 2010
 

Es constitueix la primera junta de govern de l'Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes

Abraça vora mig centenar d'edicions en paper i digitals i té per objecte la defensa i el foment del valencià en els mitjans de comunicació

Dissabte 10 d'abril es reuneix a l'adreça d'una de les editorials adscrites a l'associació, l'Assemblea Extraordinària de l'Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes, amb objecte de fixar la seua primera Junta de Govern i abandonar un temps de gestió i formació que ha estat cobert per una comissió gestora, que ha portat aquesta associació fins la legalitat.

En aquesta reunió participaran vora mig centenar de publicacions que empren més del 60% en valencià com a llengua de transmissió informativa. Aquesta nova estructura social, pretén fer la recerca i gestió de suports publicitaris per a les publicacions associades, al mateix temps que procurarà fer d'altaveu de totes elles en el mercat comunicacional valencià.

La nova Junta de Govern que ha de triar-se, haurà de representar els associats davant l'administració i terceres persones i no es descarta la promoció d'iniciatives legislatives o administratives en benefici de l'ús social del valencià i de la premsa local i comarcal, bé siga en la modalitat de paper imprès o de edició digital.

Aquest col·lectiu vol contribuir a la consolidació d'un espai comunicacional valencià i és per això que donarà suport a la constitució, consolidació i interrelació d'editores ni empreses periodístiques.

Periodisme entre les cordes

La importància dels mitjans de comunicació en llengües minoritzades és innegable. Aquests mitjans fomenten la cohesió social i territorial de les comunitats lingüístiques, vinculen les llengües en les seues realitats locals, potencien la validesa i funcionalitat quotidiana d'aquestes llengües i contribueixen a l'enriquiment del patrimoni cultural autòcton. És això el que pretén aconseguir aquesta nova associació de publicacions periòdiques valencianes.

5) 

Makiko Fukuda guanya el premi Jaume Camp de Sociolingüística

Makiko Fukuda, professora de la UAB i membre del CUSC, ha guanyat el Premi Jaume Camp de Sociolingüística per la seva tesi "Els japonesos a Catalunya i la llengua catalana: comunitat, llengües i ideologies".

Aquest premi, instituït l'any 2001 per Òmnium Vallès Oriental i que des del 2009 és convocat conjuntament per l'Institut d'Estudis Catalans i Òmnium Vallès Oriental, s'atorga al millor treball d'investigació sobre sociolingüística referida a qualsevol àmbit geogràfic dels Països Catalans.

6) 

Presentació del llibre Reivindicació del valencià. Una contribució d'Abelard Saragossà

21 d'abril a les 20 hores en el Centre Cultural de Petrer

 

Abelard Saragossà, professor de la Universitat de València, presentarà el seu últim llibre, Reivindicació del valencià. Una contribució, i parlarà també sobre la conveniència que els valencians ens identifiquem amb la llengua culta.

 

Els trenta primers rebran gratuïtament un exemplar.

 

7)

 

Víctor Gómez Labrado parlarà a Sagunt sobre Enric Valor

Dins dels actes programats pel Gabinet de Promoció del Valencià amb motiu dels Premis Literaris «Ciutat de Sagunt» 2010, avui dimarts 20 d'abril visitarà Sagunt l'escriptor i investigador Víctor Gómez Labrado, novel·lista i expert en literatura oral, especialment en l'obra rondallística de l'escriptor valencià Enric Valor. L'acte començarà a les 20.00 h a la Biblioteca Cronista Chabret de Sagunt.

D'esta manera, el Gabinet de Promoció del Valencià de l'Ajuntament de Sagunt s'anticipa als actes que a partir del novembre de 2010 i al llarg del 2011 se celebraran en homenatge a l'escriptor Enric Valor, nascut el 1911 a Castalla i autor d'una vasta obra rondallística, novel·lística i gramatical. De fet, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua l'ha nomenat Escriptor de l'Any 2011 en reconeixement a la seua labor en favor de la llengua dels valencians. A més d'esta conferència de Víctor Gómez, titulada «Palaus, tresors i jardins encantats (en les Rondalles) d'Enric Valor», el Gabinet ha programat tres sessions d'animació a la lectura a càrrec de l'actor Sergi Juesas, que tindran lloc els dies 21 al Centre Cívic de matí i el 26 d'abril a la sala d'actes del CP Cronista Chabret per a tots els escolars de tercer curs d'Infantil de la ciutat.

Currículum de Víctor Gómez Labrado

Escriptor. Ha treballat com a professor de secundària i actualment exerceix com a coordinador de la Casa Museu Joan Fuster, a Sueca. Ha portat a terme estudis d'història de la literatura: en este vessant, ha publicat l'obra crítica Cabrera (1995). Com a escriptor d'obres de creació literària ha publicat llibres destinats al públic infantil i juvenil, com en el cas de les dues parts de la narració Cròniques d'un rei (1992). És també autor de llibres tan cèlebres com La mestra (1995), Jaume I, el naixement d'un poble: una biografia il·lustrada (1998), La guerra de quatre (2003), Quan anàvem a l'estraperlo (2004), Llegendes valencianes: criatures mítiques de la tradició oral (2007) o Llegendes de la ciutat de València (2009). És responsable dels productes audiovisuals que Escola Valenciana ha editat en la col·lecció «L'Àlbum»: Joan Fuster, una biografia visual (2006), Sendes i carenes: el món d'Enric Valor (2007), Camins, viles i castells en la crònica de Jaume I (2008) i El cavaller Ausiàs March (2009).

 

8)

 

Conferència:


La política lingüística al País Valencià, per Nathalie Torres.

 

Dimecres 21 d'abril, a les 19.00 hores
Aula F3.2 de la Facultat de Geografia i Història. Universitat de València.

 

9)

 

Presentació a València dels darrers títols de la col·lecció RENT

 

Tenim el gust d'anunciar-vos que el pròxim divendres, 23 d'abril, a les 18.00 hores, l'editorial Denes presentarà en la Fira del Llibre de València (espai d'activitats 2), els últims títols de la col·lecció Rent: Pensaments per a Giulia, de Giuseppe Capograssi; Déu entre les coses, de Vicent Andrés Estellés; i la darrera novetat, la novel·la Severina, d'Ignazio Silone. També es donarà a conéixer la nova Col·lecció Infantil Religiosa i els últims títols de la col·lecció de poesia "Edicions de la Guerra".
 
La nostra col·lecció va fent-se un lloc en el panorama editorial valencià: Ràdio 9 ha dedicat un espai a Rent en el magazine de cap de setmana "El jardí de les delícies", presentat i dirigit per Amàlia Garrigós; també la premsa escrita ha acollit favorablement les dos últimes obres aparegudes: Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, i Vicent Andrés Estellés, Déu entre les coses, antologia que fou presentada a Gandia per Enric Ferrer i Gabriel Garcia Frasquet. Estes i moltes altres notícies les teniu al vostre abast en el nostre blog http://rentllibres.wordpress.com
 

 

10)

 

 
Per dir-ho amb el llenguatge de la informàtica: sempre, per defecte, en català!

Joan Tudela

Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com