«Cosinet»

Per molts comentaristes del llenguatge que hi hagi als diaris (i en català n'hem tingut i en tenim molts de bons), no exhauriran mai la matèria. No cal demostrar-ho: la prova més evident és la realitat. Sempre hi haurà paraules que només es diuen «al meu poble», sempre hi haurà una dita digna de comentari, sempre hi haurà un joc de paraules engrescador, una construcció que ho ha estudiat ningú. I sobretot hi haurà sempre una reflexió a fer sobre la realitat sociolingüística o politicolingüística actual.

La paraula capterrera seria un exemple que permet de burxar i furgar. Al meu poble, Bell-lloc d'Urgell, era una paret (generalment de tàpia) que tancava una propietat. N'hi ha molt poca informació controlada; però el nas fi de Ramon Solsona me'n troba exemples a internet, d'Artur Bladé (escriptor de les terres de l'Ebre) i d'altres. Són de Bladé aquests: «Val a dir que no vam entrar per la porta, sinó per la capterrera, gràcies  a uns garbons de sarments que hi havia arrambats contra la paret»,  «Un “bulevard” amb més tàpies que cases i un gat sobre la capterrera»; i són d'algú altre que no em precisa aquests: «Van haver de passar acotxats  i saltar  per una  capterrera  a un pati cobert», «És el que s'ha generalitzat aquest any, d'un Pare Noel enfilant-se per balcons i terrats, amb el sac a l'esquena, com un vulgar lladre de capterrera».

Passegin-se pel poble de Sant Pol de Mar un matí d'aquesta primavera que ja ha esclatat. Al tombar una cantonada poden sentir un noi que s'adreça a una noia que passa amb aquesta exclamació: «Cosineta!». La noia es gira, s'alegra de la trobada, se saluden afectuosament. Em diu Lluís Cabruja que aquesta paraula és exclusiva de Sant Pol i que li sembla que Coromines no la recull. Ho comprovo, i efectivament: Coromines fa una explicació etimològica molt clara dels noms de les relacions de família però no esmenta aquest cas. Un cosinet és a Sant Pol un cosí que no sigui de primer grau.

Però, com els deia, al darrere de cosí, cosí germà, etc. hi ha més detalls que no trobaran als diccionaris. En principi, cosins germans són una relació de primer grau: els fills de parelles en què un dels consorts és germà d'un de l'altra parella; i els cosins són els fills dels cosins germans, és a dir els de segon grau. Però, per exemple, a la meva família, escampada entre el pla d'Urgell i la Franja d'Aragó cosins germans eren exclusivament els fills de dues parelles en què tots dos consorts eren germans dels altres dos. Altrament, els fills eren ja només cosins. El cas és forçosament molt minoritari i per tant la distinció no és «econòmica», no és útil, i sembla que no es troba enlloc més. En general, en el tracte diari o habitual, i ja fora de l'excepció adduïda, tampoc no cal precisar si es tracta de cosins germans o de simples cosins, i els primers poden rebre simplement el nom abreujat: cosins. I encara cal tenir en compte que, per qüestions afectives, de més tracte, etc., es pot donar el cas que un cosí pròpiament dit ens sigui més «pròxim» que un cosí germà pròpiament dit.

L'origen del terme és el llatí consobrinus, que aviat hagué d'afegir primus (consobrinus primus) per distingir el primer grau dels altres; i aquesta denominació més llarga (massa llarga) finalment s'abreujà en primus (com en castellà) i s'oposà al fill del germà o germana, sobrinus en unes llengües i nepote en unes altres. Els fills de cosins germans reben en català diversos noms segons les parles: cosí segon, cosí (o cosín) prim, cosí nebot, cosí valencià, nebot valencià. El nom de cosí(n) prim no deixa de ser curiós, perquè precisament no és de «primer» grau. I ara afegeixin-hi que en el món jurídic la cosa ha de ser molt més precisa perquè hi ha herències entremig.