Robèrt Lafont
L'any passat va
morir Robèrt Lafont (Nimes 1923 - Florència 2009), «la consciència més alta
d'Occitània», «un dels activistes més grans d'Occitània», segons opinió
generalitzada; una Occitània que la majoria de persones no sabem quins límits té
ni tan sols, ja, on és: l'acció corrosiva, persistent, dels grans estats
totalitaris arriba a esborrar països tan grans com aquest. I encara sort n'hi ha
quan el país dóna personatges de l'altíssima personalitat del nostre Lafont
(llegeixin Lafún, en occità). La
setmana passada
La seva personalitat no ve tant de la gran quantitat d'escriptura produïda, en francès, en occità i en català (un centenar de llibres i innombrables articles), com de l'amplitud, la lucidesa i la profunditat d'aquesta producció i de la seva actitud íntegrament compromesa, en l'escriptura i en la vida, amb la causa defensada, una causa difícil però de les més nobles que una persona pugui plantejar-se: la defensa dels pobles contra la globalització, contra el totalitarisme.
En efecte, va estudiar i emetre doctrina sobre tots els aspectes del seu país, la història (Histoire d'Occitanie 1979), Petita istòria europèa d'Occitània 2003), la història literària (Nouvelle histoire de la littérature occitane 1970-1971), la lingúística (La phrase occitane 1967), L'ortografia occitana: lo provençau 1972; Praxématique du latin classique: de romanorum sermone 2000), la sociolingüística («Epíleg» a la gran obra d'August Rafanell La il.lusió occitana 2006), l'economia i la política (La révolution regionaliste 1967, Décoloniser en France: les régions face à l'Europe 1971). I va cultivar intensament i extensament la literatura en la seva llengua: la poesia (Dire: poëmas 1957), el teatre (TGeatre Claus 1969) i la novel.la (La festa 1984-1996); i, a més a més, va traduir en vers una part de l'obra d'Homer (Lo viatge grand de l'Ulisses d'Itaca 2005). Jo aprecio particularment aquest darrer títol: L'Odissea ha fascinat els grans creadors de tots els temps i més d'un entès diu que és l'obra literària més important de la humanitat.
I deia que era
home compromès amb les seves idees. Als divuit anys es va enrolar en
Jo el comparo al
nostre Joan Fuster de Sueca, un altre home pacifista i multifacètic, capaç
d'opinar amb autoritat d'història, d'art, de literatura o de llengua (... i
també poc conegut a Espanya). I el comparo també amb Juan Carlos Moreno Cabrera,
un gran lingüista madrileny dedicat en cos i ànima a desfer prejudicis sobre les
llengües, que vaig conèixer un dia abans a
Joan Solà
L'article de dissabte passat sobre la pronunciació del cognom Bauzà ha generat un munt de correus electrònics en què diverses persones em posen qüestions sobre la recta pronúncia d'alguns dels nostres cognoms. En aquest article miraré de respondre-les.
Primer va ser el cognom i després la seva escriptura. Els cognoms són com són, amb els sons que sempre han tingut, i així com s'han pronunciat sempre els hem de pronunciar. La grafia dels cognoms es va fixar posteriorment i va estar condicionada per múltiples variables: el grau de coneixement de les normes gràfiques de la llengua que tenien els funcionaris que els consignaven als papers, l'arrelament d'una grafia en la tradició d'algunes famílies, especialment les de les classes superiors, la presència de variants fonètiques regionals o locals, la castellanització, etc. Per això un mateix cognom pot tenir diverses variants gràfiques i en algun cas fonètiques. Ferrer i Farré, Bellver i Vallvé, Batllori i Vallori, Caballé i Cavaller, Jané, Janer i Gener, Baqué i Vaquer, etc. Davant aquest petit caos onomàstic, els cognoms tenen una forma considerada la forma normalitzada, voluntària per a cada persona portadora d'un cognom que la identifica individualment però obligatòria en els casos en què un cognom passa a ser patrimoni col·lectiu, per exemple quan passa a ser part d'un topònim (Son Lledó, Son Cervera).
De vegades la grafia dels cognoms reflecteix un tret fonètic d'una àrea dialectal determinada. Per exemple, Puyol reflecteix la pronunciació "ieista" de la jota intervocàlica pròpia de l'àrea del Pallars (la y és una grafia tradicional en català), Putxol reflectiria una pronúncia pròpia de l'Horta de València, mentre que aquesta mateixa pronúncia sota grafia castellanitzant és Puchol. Igual passa amb Pujal, Pujals, Puyal, Puyals o Puchals. O amb Fillol i Fiol, Mallol i Mayol, amb les segones formes que reflecteixen la iodització del parlar insular. Crec que parlant de persones amb aquests cognoms la cosa més recomanable és respectar en la pronúncia aquestes particularitats dialectals, car d'altra manera alguns podrien restar força distorsionats.
Allò que s'ha d'evitar és que una grafia arbitrària o errònia ens dugui a fer malbé la forma genuïna d'un cognom. Tots els mallorquins sabem perfectament quina és la pronúncia dels cognoms tradicionals de l'illa, i fins ara ningú no s'ha errat per culpa d'una grafia inadequada, encara que sigui antiga. Tots pronunciam correctament Bauzà (essa sorda), Pizà (essa sonora), Alzamora (essa sorda) i Zaforteza (primera z sorda i segona sonora). Però la gent de fora de l'illa pot caure en una pronunciació errònia, com succeeix a moltes persones del continent quan diuen el nom de Sebastià Alzamora, que pronuncien amb essa sonora, perquè sotmeten el cognom a les regles de la lectura de paraules ben escrites. El mateix passa a Quim Monzó, que veu com regularment li deformen el cognom, que, malgrat la grafia, s'ha de pronunciar Montsó, com la ciutat que l'origina.
Deia abans que els mallorquins saben pronunciar tots els cognoms tradicionals de l'illa. Haurem de matisar, perquè darrerament la força d'una determinada escriptura du molta gent a pronunciar alguns cognoms de manera errònia. Revisem aquests cognoms per a no caure en l'error: Rullan, Allès, Dezcallar, Vallori o Balle s'han de pronunciar de la manera que ens indiquen les grafies normalitzades d'aquests cognoms (Rutlan, Al·lès, Descatlar, Vatlori i Batle). La distorsió gràfica d'alguns cognoms pot arribar a produir una vertadera falsificació. Hi ha algun Valle pel continent, d'aparença tan castellana, que no és més que un Batle escrit amb la grafia més matussera imaginable.
El metre, el metro i la metròpoli
Antoni Llull Martí
per Màrius
Serra
Nimbífer?
La proliferació de traductors automàtics digitals
té efectes secundaris. Els primaris, no caldria ni dir-ho, són positius perquè
ens faciliten l'accés a textos ignots. Però, tot i els avenços informàtics,
encara estan molt condicionats per les errades. Els falsos amics (digitals)
proliferen. Et pots trobar “Honey and killed” a la carta de postres d'un
restaurant (per “Mel i mató”). O un missatge tan extraordinari com ara “Marmitó
la icona” a la pàgina de Telefònica (versió digital de “Pinche el icono”, atès
que un marmitó és un ajudant de cuina). D'aquest festival de confusions en
podríem treure embranzida per generar neologismes imprevistos. Per exemple,
l'acrònim anglòfon Nimby (de
“Not In My Back Yard”) descriu la reacció dels col·lectius de veïns que rebutgen
la instal·lació d'un equipament indesitjat (una presó, un abocador o un
cementiri nuclear, com a Ascó). Doncs bé, per què no ampliem el sentit de
l'adjectiu nimbífer? Derivat de
nimbe, nimbífer vol dir “que porta aurèola”. Si l'associem a
Nimby, el moviment nimbífer
d'Ascó designaria els ciutadans contraris a les instal·lacions nuclears,
l'aurèola dels quals creix després de cada
mobilització.
Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules: Defensa de la llengua, etimologia, història, curiositats,
Edicions Documenta Balear. Arbre de Mar, 32,
Mallorca 2009.
L'autor del llibre, Antoni Llull Martí (Manacor, 1935), es dedica, d'anys ençà, a l'estudi i conreu de diverses llengües, sobretot per tal de reforçar i aprofundir en la catalana. Els seus extensos coneixements filològics, esmerçats en treballs de ludolingüística, ja compten amb una trentena i escaig de volums.
Un dels aspectes en què ha demostrat el seu caire de competent lexicòleg i d'estudiós de l'onomàstica es troba en llibres com Vocabularis temàtics, Catàleg de noms propis de persona, El lèxic de Mn. Alcover, Felicitacions en 500 llengües... i en tres obres de faiçons sòlides i voluminoses: Premsa i societat (2006), Diccionari d'expressions lingüístiques (2008) i Prenint el demble a les paraules (2009), amb què ens acaba de sorprendre altra vegada.
Aquesta darrera obra és prologada pel sociolingüista de la UIB Joan Melià, i copresentada pel també professor de la Universitat de les Illes, Felip Munar. El primer observa que no té res d'improvisació i que l'autor hi sap combinar l'opinió i la divulgació, resultats d'una recerca constant i preocupació al voltant de la llengua catalana. Considera l'obra “inexcusable per a qualsevol persona que vulgui endinsar-se en el coneixement general del català tant per a satisfer la curiositat com per completar la seva formació”. El doctor Munar remarca que, malgrat les malifetes i entrebancs que l'assetgen cada dia, la nostra llengua encara és viva i s'entossudeix a resistir esponerosa davant els embats. Per això “és bo reforçar-nos amb el demble exquisit de les paraules que ens ofereix l'autor”.
Però l'obra que ens ocupa és, sobretot, una recopilació d'articles apareguts entre 2004 i 2008 en un setmanari manacorí amb el propòsit de donar a conèixer al gran públic algunes particularitats de la llengua comuna. L'autor hi tracta, sobretot, les maneres com la podem defensar; el drets lingüístics; els avantatges i els inconvenients del bilingüisme; l'origen, la formació i l'evolució dels mots; els sinònims i antònims; les llengües franques i pidgins; els problemes de traducció; els tecnicismes i mots populars; els noms de les festes anyals; els mesos i els dies de la setmana... i, fins i tot, noms comercials d'ús freqüent. A més de la divulgació cultural, l'autor pretén despertar, amb un llenguatge planer i divertit, l'interès per l'estudi de la llengua catalana entre els més joves i els nous catalans.
Amb aquest llibre el professorat de català, tant de secundària com d'adults, ara disposa d'una eina excel·lent que pot servir, com a lectura recomanada al seu alumnat, per a ensinistrar-lo en sociolingüística, noves etimologies, història... Compta amb un bon ramell de curiositats que fan el mateix efecte que la cafeïna no adulterada: no deixa venir la son ni l'avorriment en tenir-lo a les mans. Esdevé el text que mancava als aspirants a l'obtenció dels certificats oficials de català, especialment per a l'aprenentatge de l'àrea de Cultura que, tot sigui dit, hauria de tenir una mica més de pes en el conjunt de les proves, puix no solament amb coneixements gramaticals es poden engrescar els parlants de nostra llengua nacional.
Gabriel Barceló Bover
La primera prova que va servir per implicar cinc bombers catalans en l'assassinat d'un gendarme francès va ser la denúncia d'un testimoni. Segons aquest valuós col·laborador de la justícia, els sospitosos feien fila de ser espanyols però "parlaven una altra cosa". La segona prova que va confirmar la primera va ser la declaració de l'únic presumpte etarra detingut, que va identificar els cinc bombers com a companys d'armes i assassinat. La policia francesa hi va caure de quatre grapes o més i, sense més ni més, es va decidir a amargar la vida a cinc innocents. Perquè eren espanyols que no el parlaven, l'espanyol, i perquè un acusat pretenia guanyar temps fent-los-el perdre a ells. La història és molt bèstia. I encara n'és més quan les autoritats franceses van haver de reconèixer que l'havien estacada. Les declaracions d'un funcionari van ser d'antologia. "Hi havia una investigació -va venir a dir- i ara continua per uns altres camins". Els camins de l'Estat francès són inescrutables. Si fos per ell, els bombers catalans encara serien denunciats per allà on passessin. Més val que no hi tornin, a França, per una temporada. Aquesta història té moltes moralitats. Totes fan una certa impressió i una certa por. D'entrada, els francesos saben que algú amb cara de belga pot parlar francès o neerlandès i que algú que sembli espanyol, si no parla espanyol, pot ser un terrorista.
--------------------------
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 44, dimarts 23 de març del 2010
http://paper.avui.cat/article/ultima/187365/semblaven/espanyols.html
L'AVUI de diumenge explica el cas dels bombers catalans que van ser confosos amb etarres per part de la policia francesa. Segons va confirmar a France Info el director general de la policia nacional francesa, els gendarmes van fer cas a la pista d'un testimoni que va descriure'ls "com a gent amb aparença d'espanyols que parlaven un idioma que s'hi assemblava però que no era espanyol". Els bombers, per cert, van ser avisats per la mare d'un d'ells (pobra dona) que va veure com als informatius de la televisió mostraven imatges del fill i els companys mentre compraven en un centre comercial. Llegeixo a l'AVUI, també, que "el vídeo va ser mostrat a l'etarra Aspurz, que va identificar els bombers com els seus companys, sens dubte per entorpir la recerca dels etarres reals".
El que és més sorprenent de tot això són les paraules del testimoni. Diu que els bombers tenien "aspecte d'espanyols" i que parlaven un idioma "que s'assemblava a l'espanyol però no ho era". Puc entendre que el parlant d'una llengua romànica com el francès senti algú que parla una llengua romànica com el català i aquesta llengua li recordi una altra llengua romànica com l'espanyol. I que pugui pensar que els etarres parlen una llengua que no és el basc, sinó una que s'assembla a l'espanyol. Però el que sí que no acabo d'entendre és això de l'aspecte d'espanyols dels suposats etarres. Per més que em miro i remiro la foto no entenc què és el que els fa semblar espanyols. Potser cridaven molt? Anaven agafats tots ells de la mà i caminaven molt a poc a poc sense deixar passar els altres parroquians pels passadissos del súper? Cantaven cançons de Melendi? Parlaven molt fort amb la caixera francesa perquè es pensaven que així els entendria més? Eren les tres de la tarda i encara no s'havien posat a preparar el dinar?