Tots els que em coneixeu, els que heu sigut alumnes meus, els que m'heu sentit parlar en alguna de les meues conferències, parlaments o presentacions de llibres, en algun col·loqui o debat, en algun programa de ràdio o de televisió o, simplement, en alguna conversa particular, sabeu que sóc una persona vehement, que m'entusiasme fàcilment i que moltes voltes dic les coses d'una manera contundent, rotunda. Quan parle sobre el valencià, m'apassione i, potser fins i tot, a voltes, m'exalte una mica. I tots els que heu llegit els meus articles sabeu que, generalment, eixa vehemència, eixe entusiasme, eixe apassionament, fa acte de presència en els meus escrits i, encara que procure ser prudent –de fet sóc prudent i ho sóc molt– a voltes escric coses amb una contundència que pot ferir sensibilitats. Jo sóc dels que pensen que al pa cal dir-li pa i al vi se li ha de dir imprescindiblement vi i no de cap altra manera. I les coses clares i el vi negre i de bona qualitat. Crec que les coses s'han de dir clarament, de manera directa i peremptòria i sense subterfugis. Jo, això de políticament correcte no sé què dimonis significa. No ho he sabut mai i continue sense saber-ho. En els meus escrits sobre el valencià procure dir de manera ben clareta les coses com són –bé, com jo crec que són, que en aquesta vida tot és relatiu i les coses que alguns veiem blanques com la neu sempre hi ha qui les veu negres com un tió–. Aquesta manera d'escriure, clara, directa i, a voltes, contundent, ha estat criticada per alguns lectors que m'han dit que d'eixa manera no aconseguiré mai els objectius que pretenc assolir sinó, ans al contrari, despertaré recels i un cert rebuig en bona part dels lectors. U d'ells em va dir una volta que jo practique la lingüística a garrotades, expressió que descriu molt eloqüentment el sentiment que li desperta la meua manera d'escriure. Un altre lector em va enviar un missatge electrònic en el qual m'explicava molt amablement que he d'actuar sempre de manera positiva, donant idees, aportant solucions, perquè si ho faig d'eixa manera seré jo qui porta la batuta i sempre tindré la paella pel mànec. En canvi, si critique, si desqualifique, si vaig en contra d'açò o d'allò, d'aquest o d'aquell, perdré tota la força i les regnes les portarà el criticat, el desqualificat, que serà el més fort. Em deia que actuar “en contra de” ens torna agressius i que la violència sempre genera més violència, encara que eixa violència traspue d'un text, d'unes paraules escrites. Em deia que quan algú va en contra del que fan (o han fet) els altres, ja no és líder, ja no talla el bacallà, ja no remena les cireres, ja no és ni tan sols amo de la seua pròpia vida, ja no dirigix res ni decidix res, només fa que reaccionar a allò que fan els altres per a oposar-se, desqualificar-ho, anar-hi en contra, ridiculitzar-ho, atacar-ho. Va a remolc dels altres. És com una marioneta en mans dels altres, dels qui ataca, dels qui discrepa. Depén d'ells. Molt bé, d'acord amics meus, ho entenc: cal anar “a favor de”, no “en contra de”. No s'ha de criticar el que fan els altres, encara que considerem que està molt mal fet, que són uns rucs que només fan que animalades i salvatjades; s'han d'aportar idees positives, s'han de donar solucions, s'han de resoldre els problemes. Magnífic. Missatge rebut.

El 22 d'octubre del 2008 vaig publicar en el diari Levante-EMV un article titulat Desgavell en Canal 9. El mateix article el vaig publicar en EL PUNT. En eixe article vaig escriure: «En el capítol de L'Alqueria Blanca corresponent al 6 de juliol, hi ha un moment en què el capellà, mossén Cipriano, en una conversa telefònica que manté amb un altre capellà, parla de “manar cartes”. Animalada lingüística més bestial que eixa no l'havia sentida mai de la vida. Ara resulta que les cartes no hem d'enviar-les, hem de manar-les. Clar, com que en castellà, les cartes “se mandan”, doncs ¿quina cosa podem fer els valencians més que manar-les? Això és una bestiesa apoteòsica, d'antologia.» En EL PUNT vaig publicar un altre article titulat El valencià canalnouer en el qual escrivia: «En el capítol de la  telenovel·la L'Alqueria Blanca emés la nit del diumenge 13 de juliol del 2008 –darrer capítol de la temporada, per cert– el capellà, mossén Cipriano, diu “manes a pastar fang”. Una altra vegada el valencià castellanitzat de Canal 9 comet la bestialitat apoteòsica d'emprar el verb manar amb el significat de 'trametre'. El verb manar, en valencià, té únicament i exclusivament el significat de 'donar ordes'. Per al significat de 'trametre' hem d'usar imprescindiblement el verb enviar.» Us adonareu fàcilment que els texts d'aquests articles són un clar exemple del que el meu lector va denominar lingüística a garrotades. Aquests escrits no fan gala precisament d'això de no anar “en contra de”, de no criticar, de no desqualificar. És evident que no són texts escrits “en positiu”.

El 15 de febrer del 2010 vaig anar al meu centre de salut, en el carrer de Guillem de Castro de la ciutat de València, enfront mateix de les torres de Quart. Hi vaig veure un cartell de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana. En el cartell em vaig trobar la frase literal “Mana un missatge SMS”. Em vaig indignar moltíssim quan ho vaig llegir i, només arribar a casa, vaig escriure un article dels que acostume a fer. En aquesta ocasió especialment pujadet de to perquè estava que treia foc dels queixals. Ja podeu imaginar-vos les coses que vaig escriure. L'article era duríssim, la veritat. I tremendament irònic. Però després me'n vaig recordar de tot això d'actuar en positiu i vaig decidir esgarrar l'article. Em vaig dir: «ja està bé la cosa, ara els faré cas, no practicaré la lingüística a garrotades, escriuré un article en positiu, sense criticar ningú, sense anar en contra de ningú, sense desqualificar ningú, sense ridiculitzar ningú.» Però, caram, l'article no m'ix. Ho he intentat diverses vegades i no hi ha mans, no m'ix. Em sap mal dir-ho, però no sé escriure'l, no sé com fer-ho.

Des d'ací m'adrece humilment als que dieu que practique la lingüística a garrotades, als que dieu que no actue en positiu, als que dieu que vaig “en contra de” en lloc d'anar “a favor de”, i em permet demanar-vos encaridament que em feu el favor d'escriure vosaltres l'article, a veure si jo m'ensenye com es fa això d'escriure en positiu. Jo vull aprendre, de veritat. Vull actuar en positiu i no atacar ni desqualificar cap persona ni cap institució. Ara, això sí, m'interessa molt que quede clar i ben clar que jo no vull escriure pel gust d'escriure. Jo no faig literatura, no sóc un literat. Jo vull aconseguir uns objectius determinats. Vull aconseguir que cada volta es parle més valencià, que es parle d'una manera digna i que es conserven la major part possible de les paraules, de la fraseologia lèxica i de les construccions del valencià tradicional, del valencià que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles. En el cas concret que ens ocupa, vull aconseguir que no s'use el verb manar amb el significat de 'trametre', cosa que els valencians no hem fet mai al llarg de la història.

Tinc moltes ganes de llegir els vostres articles, amics meus, moltíssimes. Tinc molt d'interés de saber com aconseguiu que Canal 9, la Conselleria de Sanitat i tutti quanti deixen de dir manar quan cal dir enviar. Ho espere amb il·lusió, amb interés i amb impaciència. A veure si és veritat que actuant en positiu s'aconseguix l'èxit.