Article publicat en el diari digital Pàgina26 dijous 4 de març del 2010
http://www.pagina26.com/opinio/10738-pensar-i-actuar-en-positiu-.html
Article publicat en l'edició digital del diari El Punt
dilluns 15 de març del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/146614-pensar-i-actuar-en-positiu.html
Pensar i actuar en
positiu
Tots els que em coneixeu, els que heu sigut alumnes meus, els que m'heu
sentit parlar en alguna de les meues conferències, parlaments o presentacions de
llibres, en algun col·loqui o debat, en algun programa de ràdio o de televisió
o, simplement, en alguna conversa particular, sabeu que sóc una persona
vehement, que m'entusiasme fàcilment i que moltes voltes dic les coses d'una
manera contundent, rotunda. Quan parle sobre el valencià, m'apassione i, potser
fins i tot, a voltes, m'exalte una mica. I tots els que heu llegit els meus
articles sabeu que, generalment, eixa vehemència, eixe entusiasme, eixe
apassionament, fa acte de presència en els meus escrits i, encara que procure
ser prudent –de fet sóc prudent i ho sóc molt– a voltes escric coses amb una
contundència que pot ferir sensibilitats. Jo sóc dels que pensen que al pa cal
dir-li pa i al vi se li ha de dir imprescindiblement vi i no de cap altra
manera. I les coses clares i el vi negre i de bona qualitat. Crec que les coses
s'han de dir clarament, de manera directa i peremptòria i sense subterfugis. Jo,
això de políticament correcte no sé què dimonis significa. No ho he sabut
mai i continue sense saber-ho. En els meus escrits sobre el valencià procure dir
de manera ben clareta les coses com són –bé, com jo crec que són, que en aquesta
vida tot és relatiu i les coses que alguns veiem blanques com la neu sempre hi
ha qui les veu negres com un tió–. Aquesta manera d'escriure, clara, directa i,
a voltes, contundent, ha estat criticada per alguns lectors que m'han dit que
d'eixa manera no aconseguiré mai els objectius que pretenc assolir sinó, ans al
contrari, despertaré recels i un cert rebuig en bona part dels lectors. U d'ells
em va dir una volta que jo practique la lingüística a garrotades,
expressió que descriu molt eloqüentment el sentiment que li desperta la meua
manera d'escriure. Un altre lector em va enviar un missatge electrònic en el
qual m'explicava molt amablement que he d'actuar sempre de manera positiva,
donant idees, aportant solucions, perquè si ho faig d'eixa manera seré jo qui
porta la batuta i sempre tindré la paella pel mànec. En canvi, si critique, si
desqualifique, si vaig en contra d'açò o d'allò, d'aquest o d'aquell, perdré
tota la força i les regnes les portarà el criticat, el desqualificat, que serà
el més fort. Em deia que actuar “en contra de” ens torna agressius i que la
violència sempre genera més violència, encara que eixa violència traspue d'un
text, d'unes paraules escrites. Em deia que quan algú va en contra del que fan
(o han fet) els altres, ja no és líder, ja no talla el bacallà, ja no remena les
cireres, ja no és ni tan sols amo de la seua pròpia vida, ja no dirigix res ni
decidix res, només fa que reaccionar a allò que fan els altres per a oposar-se,
desqualificar-ho, anar-hi en contra, ridiculitzar-ho, atacar-ho. Va a remolc
dels altres. És com una marioneta en mans dels altres, dels qui ataca, dels qui
discrepa. Depén d'ells. Molt bé, d'acord amics meus, ho entenc: cal anar “a
favor de”, no “en contra de”. No s'ha de criticar el que fan els altres, encara
que considerem que està molt mal fet, que són uns rucs que només fan que
animalades i salvatjades; s'han d'aportar idees positives, s'han de donar
solucions, s'han de resoldre els problemes. Magnífic. Missatge
rebut.
El 22 d'octubre del 2008 vaig publicar en el diari Levante-EMV un article
titulat Desgavell en Canal 9. El mateix article el vaig publicar en EL
PUNT. En eixe article vaig escriure: «En el capítol
de L'Alqueria Blanca corresponent al 6 de juliol, hi ha un moment en què el
capellà, mossén Cipriano, en una conversa telefònica que manté amb un altre
capellà, parla de “manar cartes”. Animalada lingüística més bestial que eixa no
l'havia sentida mai de la vida. Ara resulta que les cartes no hem d'enviar-les,
hem de manar-les. Clar, com que en castellà, les cartes “se mandan”, doncs
¿quina cosa podem fer els valencians més que manar-les? Això és una bestiesa
apoteòsica, d'antologia.» En EL PUNT vaig publicar un altre article titulat
El valencià canalnouer en el qual escrivia: «En el capítol de la
telenovel·
El 15 de febrer del 2010 vaig anar al meu centre de salut, en el carrer
de Guillem de Castro de la ciutat de València, enfront mateix de les torres de
Quart. Hi vaig veure un cartell de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat
Valenciana. En el cartell em vaig trobar la frase literal “Mana un missatge
SMS”. Em vaig indignar moltíssim quan ho vaig llegir i, només arribar a casa,
vaig escriure un article dels que acostume a fer. En aquesta ocasió especialment
pujadet de to perquè estava que treia foc dels queixals. Ja podeu imaginar-vos
les coses que vaig escriure. L'article era duríssim, la veritat. I tremendament
irònic. Però després me'n vaig recordar de tot això d'actuar en positiu i vaig
decidir esgarrar l'article. Em vaig dir: «ja està bé la cosa, ara els faré cas,
no practicaré la lingüística a garrotades, escriuré un article en
positiu, sense criticar ningú, sense anar en contra de ningú, sense
desqualificar ningú, sense ridiculitzar ningú.» Però, caram, l'article no m'ix.
Ho he intentat diverses vegades i no hi ha mans, no m'ix. Em sap mal dir-ho,
però no sé escriure'l, no sé com fer-ho.
Des d'ací m'adrece humilment als que dieu que practique la lingüística
a garrotades, als que dieu que no actue en positiu, als que dieu que vaig
“en contra de” en lloc d'anar “a favor de”, i em permet demanar-vos encaridament
que em feu el favor d'escriure vosaltres l'article, a veure si jo m'ensenye com
es fa això d'escriure en positiu. Jo vull aprendre, de veritat. Vull actuar en
positiu i no atacar ni desqualificar cap persona ni cap institució. Ara, això
sí, m'interessa molt que quede clar i ben clar que jo no vull escriure pel gust
d'escriure. Jo no faig literatura, no sóc un literat. Jo vull aconseguir uns
objectius determinats. Vull aconseguir que cada volta es parle més valencià, que
es parle d'una manera digna i que es conserven la major part possible de les
paraules, de la fraseologia lèxica i de les construccions del valencià
tradicional, del valencià que ens hem passat de pares a fills durant segles i
segles. En el cas concret que ens ocupa, vull aconseguir que no s'use el verb
manar amb el significat de 'trametre', cosa
que els valencians no hem fet mai al llarg de la
història.
Tinc moltes ganes de llegir els vostres articles, amics meus, moltíssimes. Tinc molt d'interés de saber com aconseguiu que Canal 9, la Conselleria de Sanitat i tutti quanti deixen de dir manar quan cal dir enviar. Ho espere amb il·lusió, amb interés i amb impaciència. A veure si és veritat que actuant en positiu s'aconseguix l'èxit.
3)
Any Enric Valor
Enguany fa 10 anys de la
mort d'un dels escriptors més importants del nostre País, Enric Valor. El 2011
farà cent anys del seu naixement. Són moltes les institucions, organismes... que
desitgen fer-li homenatges.
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, dedicarà una série d'activitats a l'any Enric Valor i no serà l'única.
Per això, volem oferir a tots aquells que estiguen interessats, els materials que tenim a Edicions del Bullent sobre la figura d'Enric Valor.
VIDEO
Tenim una pel·lícula, en que Enric Valor, ens dedica les seues últimes paraules al gran públic.
Al blog de Bullent podeu veure el de desembre de 1999.
I una altra pel·lícula de 1998 amb motiu del 18é Premi Enric Valor, on Enric Valor ens dedica paraules d'esperança i amor al seu País.
Al blog de Bullent podeu veure el de desembre de 1998.
EXPOSICIÓ
La nostra exposició sobre Enric Valor, gira al voltant dels Premis Enric Valor de narrativa juvenil, de qui era i la seua obra. Consta de 37 panells.
LLIBRES
I per descomptat, la seua obra. Una col·lecció de vuit volums amb les 36 Rondalles Valencianes.
I també,
en format de regal i amb un CD d'àudio, amb la rondalla dramatitzada, Història
d'un mig pollastre, La
rabosa i el corb, Comencilda,
Secundina i Acabilda i La
mare dels peixos.
I traduïdes al castellà: Historia
de un pollo i La
zorra y el cuervo.
Les Rondalles Valencianes també s'uneixen a les noves tecnologies. Des de la Biblioteca Digital Hispànica, podeu fer-vos amb algunes rondalles d'Enric Valor. Busca-les a la web http://bdh.bne.es/ i aconsegueix la teua rondalla digital.
Si voleu
qualsevol d'aquests materials, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres
al telèfon 961 590 883
Edicions del
Bullent
c/Taronja, 16 · 46210 Picanya
tel. 961 590 883 · fax 961 590
845
info@bullent.net
www.bullent.net
4)
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 5 de març del 2010
http://www.levante-emv.com/panorama/2010/03/05/televisio-valencia/684598.html
Article publicat en el diari digital elSingurardigital.cat dimecres 3 de març del 2010
He tingut la
sort d'assistir a la representació de “La pantera imperial” de Carles Santos,
que, en el seu temps (es va estrenar fa 14 anys) no vaig tenir ocasió de veure.
La genialitat de Santos és explosiva, abassegadora, còsmica. La imaginació del
músic de Vinaròs ultrapassa la realitat i se situa més enllà del present: en el
futur.
Diumenge passat vaig estar en un fabulós acte en homenatge als 25
anys de la mort de Salvador Espriu, que tenia lloc a la Societat Coral el
Micalet de ciutat de València. Una altra explosió de creativitat i
d'intel·ligència. Em preguntava, tot veient l'espectacle-reflexió, d'on surten
tants cantants i tants grups valencians i de tanta qualitat. I comprovava que
Raimon ha passat a la categoria de mite: tothom musica les seves cançons, per a
tothom és un referent. Ha arribat a ser “més que Raimon”: un model, un mirall,
un símbol, un paradigma...
Ara fa molt poques setmanes vaig assistir a
les Primeres Jornades del projecte Alcover que endega la Universitat d'Alacant,
de la mà de l'infatigable Carles Cortés (no us perdeu la representació de la
seva obra de teatre “Els silencis de Maria”, que veurem properament a Barcelona,
on ja s'havia estrenat al Teatre del Raval). Doncs en aquelles jornades, ultra
veure un bellíssim espectacle del grup Verd Cel (dedicat a Raimon!), vam tenir
l'oportunitat de veure un curt d'una categoria excepcional: “Temps d'aigua”, al
voltant de la sèquia valenciana, dels treballs perduts, del pas del temps, de
l'aigua, dirigit per Miquel Àngel Baixauli, que n'és també guionista amb Josep
Lluís Peris i Ximo Rojo. El resultat és una sorprenent mostra d'intel·ligent
sensibilitat.
Tot això passa en un País Valencià delmat per la política,
esgotat pel discurs espanyolista, aclaparat per la propera defunció d'una
llengua que s'aguanta només en la gent i a la qual tan hostil és
l'administració. Si això és així quan van tan maldades, de què no serem capaços?
¿Estem en condicions de reconèixer i valorar la força creativa que ve
del sud? ¿Estem a punt de poder proclamar que som una nació perquè nosaltres
volem que ho sigui? Perquè és nostra i de ningú més? Ho estem?