Gabriel Bibiloni

En espanyol, a part del sufix -azo (femení -aza) amb valor augmentatiu (cochazo, manaza), hi ha un altre sufix -azo (sense femení), molt productiu, que trobam en multitud de paraules: arañazo, bastonazo, bombazo, braguetazo, cañonazo, carpetazo, chivatazo, codazo, escobazo, escopetazo, flechazo, garrotazo, gatillazo, latigazo, manotazo, mazazo, navajazo, pelotazo, pinchazo, portazo, pucherazo, puñetazo, rodillazo, sablazo, trompazo, vistazo, etc. En tots els casos es tracta d'un nom que expressa una acció, ja sigui una acció feta amb algun objecte en un sentit molt directe (bastonazo, puñetazo), ja sigui aplicant mecanismes metafòrics (pucherazo, gatillazo, pelotazo). Però sempre és una acció.

En català tenim el sufix -às, que només correspon a l'espanyol -azo quan té valor augmentatiu. Però notem que en cap dels exemples anteriors de noms d'acció en català tenim un equivalent acabat en -às (ni bastonàs, ni colzàs, ni graneràs, ni garrotàs, ni portàs, etc.), sinó que el sufix equivalent sol ser -ada, que és un sufix per a fer noms d'acció (bastonada, colzada, granerada, garrotada, portada, etc.). Hi podríem afegir alguns derivats que signifiquen 'feta pròpia de', com ninada, cabronada, maragallada o els políticament incorrectes putada, xuetonada o gitanada, que aquests sí que corresponen a paraules espanyoles en -ada. I és que el sufix -às (femení -assa), poc productiu en català, és un augmentatiu (homenàs, donassa, grandolàs), però mai no serveix per a fer noms d'acció. Un altre sufix augmentatiu és -arro (femení -arra), mig augmentatiu mig despectiu (cotxarro, porcarro), amb el qual tampoc no formam mai cap nom d'acció.

L'argot polític espanyol se serveix adesiara del sufix -azo per a designar accions de govern més aviat polèmiques: primer va ser el medicamentazo i ara els mitjans parlen del pensionazo. Com que ens movem dins el mateix marc de convivència i d'interacció dels qui parlen espanyol, tenim la necessitat de disposar d'una paraula per a cada paraula que té o genera la llengua dels veïns, i com més semblant millor. Per això els nostres mitjans tenen necessitat d'usar un mot equivalent a pelotazo, medicamentazo o pensionazo. He vist que aquest diari ha assajat de resoldre el darrer cas amb la forma pensionarro, sens dubte volent remarcar l'aspecte abusiu de la cosa. Però no. Si haguéssim de formar un derivat amb les mateixes arrels i els mateixos significats de pelotazo, medicamentazo o pensionazo, aquest només podria ser un mot acabat en -ada (pilotada, medicamentada i pensionada). De cap manera pilotàs, medicamentàs i pensionàs, ni pilotarro, medicamentarro o pensionarro. Dir pensionarro seria tan erràtic com dir bastonarro d'una bastonada, canonarro d'una canonada o portarro d'una portada. Suggeriria, doncs, al creador del neologisme i els qui estan temptats de seguir-lo que s'oblidin tot d'una de la invenció.

Però cal anar a un nivell més profund. Calcar, reproduir, copiar —o simplement tenir-ne necessitat— les innovacions lèxiques, les ampliacions semàntiques, les metàfores i els jocs lingüístics que fa l'espanyol i que no fan les altres llengües europees és pura subordinació i pura dependència. La tenim, és clar, la dependència, però davant el fet caldria que actuàssim amb elegància. Crec que si s'han d'esmentar algunes accions de govern amb una paraula expressiva a l'estil del llenguatge castellà —que no és clar que s'hagi de fer: sempre podem dir de manera neutra la reforma de les pensions— hauríem de mantenir els mots espanyols sense cap mena de traducció o adaptació. En lletra itàlica o entre cometes, segons les convencions tipogràfiques de cadascú. I, en general, hauríem de fugir del calc sistemàtic en aquesta classe de paraules, encara que sigui amb el sufix -ada: un bombazo (notícia impactant) no ha de ser una bombada, ni un braguetazo ha de ser una braguetada, ni un quartelazo ha de ser una quarterada, ni un espaldarazo ha de ser una esquenada, ni un flechazo ha de ser una fletxada, ni borrar de un plumazo ha de ser esborrar d'una plomada, ni un pucherazo ha de ser una ollada, ni un gatillazo ha de ser una galletada. Aquest darrer millor no haver-lo d'anomenar de cap manera.