XV Jornada de Sociolingüística d'Alcoi 2010
15 anys
El valencià en l'era
digital
Dissabte, 27 de març de 2010
Universitat Politècnica de València. Campus d'Alcoi
OBJECTIU
Analitzar la presència del valencià en un món
digital globalitzat i debatre sobre els reptes del nou context comunicatiu en el
marc referencial lingüístic.
PROGRAMA
9.00 – 9.30 h Recepció i
lliurament de la documentació
9.30 – 9.45 h Inauguració
a càrrec de Juan Juliá, rector de
Presenta: Enrique
Masiá, director del Campus d'Alcoi de
9.45 – 10.25 h “Hostings vingueren
que de casa ens tragueren”
Genís Roca, Empresa RocaSalvatella
Presenta: Josep Cortés, Universitat Politècnica de
València
I. SOCIETAT
10.25 – 11.45 h Taula redona: “Els usos lingüístics amb les noves
Tecnologies de
–
“Perfils dels consumidors i usos lingüístics
en les TIC a Catalunya”, Joan Solé Camardons, Generalitat de Catalunya
–
"Les tecnologies de la llengua
en la normalització lingüística del gallec",
Xavier Gómez Guinovart,
Universitat de Vigo
–
“Els usos de les TIC entre els
estudiants”, Amparo Vañó,
Universitat de València, i
Joana Silvestre, Universitat Politècnica de
València
–
Modera: Josep Miquel
Molina, Universitat
Politècnica de València
11.45 – 12.15 h Pausa i cafè
II. MITJANS DE
COMUNICACIÓ
12.15 – 12.55h
"Com internet ha convertit el
català en una llengua global", Vicent Partal, Vilaweb
Presenta: Vicent Romans, Coordinadora de l'Alcoià i el Comtat pel
Valencià
12.15 – 12.55h
Taula redona: “La llengua en els
mitjans de comunicació digitals”
–
“La llengua i les TV digitals
valencianes”, Juli Esteve, Info TV
–
“Els usos de les TIC a TV3 i Catalunya
Ràdio”, Oriol
Camps, Corporació Catalana de
Mitjans Audiovisuals
–
“Alcoi Digital. Una experiència digital en
valencià”, Jordi
Orts, Alcoi Digital
–
Modera: Brauli Montoya, Institut d'Estudis
Catalans
14.30 – 16.30 h Dinar a
III. EDUCACIÓ
16.30 – 17.30 h Presentació d'experiències: “Els usos
lingüístics de les TIC en l'educació”
-
“15 anys de
-
"Escoles en xarxa. Projecte col·lectiu on les
escoles fan cròniques d'actualitat”, Gisela Muñoz i Esther Garrido, Òmnium
Cultural.
Presenta: Sandra Obiol,
Centre Ovidi Montllor
17.30 – 18.30 h “15 anys de
o
Anna Serrano, Ajuntament d'Alcoi
o
Rafael Castelló, Universitat de València
o
Josep Lluís Doménech, Acadèmia Valenciana de
A càrrec d'Esther Vizcarra, Ciudad
de Alcoy
18.30 – 18.45 h Cloenda a càrrec de les institucions i
entitats organitzadores: Universitat Politècnica de València, Acadèmia
Valenciana de
19 – 20.30 h Actuació del cantautor Hugo Mas i
*Al Centre Cultural d'Alcoi
INSCRIPCIÓ
25 euros. Inclou: matrícula, documentació,
dinar, certificat d'assistència i entrada a l'actuació
musical.
LLOC
Universitat Politècnica de València. Campus
d'Alcoi
Sala de graus Roberto García Payá. Edifici de
Carbonell
Plaça de Ferrándiz i Carbonell – 03801
Alcoi
INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Universitat Politècnica de València. Campus
d'Alcoi
Tel.: 96 652 84 84
Fax: 96 652 85 33
Contacte: Iván Ferrando
Guillem
A/e: cfpalcoi@cfp.upv.es
Web: www.cfp.upv.es
OBSERVACIONS
-
La
inscripció es pot fer per mitjà de la pàgina web www.cfp.upv.es o
remetre-la per fax al 96 652 85 33.
-
El
Centre de Formació Permanent de
-
La
fitxa d'inscripció haurà d'anar signada per la persona
interessada.
-
El
fet d'emplenar aquesta fitxa d'inscripció no confirma la l'acceptació en la
jornada.
-
El
pagament de la inscripció s'ha de fer, com a màxim, tres dies abans de
-
El
Centre de Formació Permanent expedirà un certificat d'assistència, si es
compleix el 80 % de les hores de la jornada. Per això, s'haurà ha de signar en
el full d'assistència.
-
En
el cas de renúncia a la jornada una vegada fet el pagament, la devolució de les
taxes no es durà a terme si queden menys de tres dies hàbils per a la data de la
jornada.
-
El
termini d'inscripció finalitza el 24 de març de
2010.
-
Es
podran obtenir crèdits de lliure elecció a
ORGANITZEN
Universitat Politècnica de València, Acadèmia
Valenciana de
COL·LABOREN
Universitat de València, Universitat d'Alacant, Universitat Jaume I i Universitat Miguel Hernández d'Elx
El catalán es un buen candidato a convertirse en el décimo idioma de emisión de Euronews. Y hacerlo realidad no sería tan costoso si se pusieran de acuerdo Televisió de Catalunya, IB3 (la tele de Baleares) y Canal 9 (Comunidad Valenciana). Esa es la idea que puso ayer sobre la mesa Philippe Cayla, presidente de la cadena de información multilingüe financiada por las teles públicas europeas, en una reunión con Mònica Terribas, directora de TVC, y otros directivos de la tele autonómica. «Hacer un canal en catalán 24 horas cuesta cinco millones de euros al año, suma que se podría asumir si hubiera un acuerdo entre las teles que emiten en territorios donde se habla esta lengua», añadió Cayla tras la reunión.
Terribas
se comprometió a elevar la propuesta (que ya ve con buenos ojos la tele balear)
y sugirió a Euronews pedir una reunión con la Conselleria de Cultura, al
tratarse de «una decisión muy política». «Sería un golpe de poder catalán en
Bruselas, pero también un ejemplo para otras regiones europeas con su propia
lengua», resumió Cayla.
Otra de
las propuestas «bien recibida» por TVC fue la de difundir Euronews en sus nueve
idiomas en el canal 3/24, «llenando así el hueco de 2 a 6 de la madrugada». «La
hora quizá no es la mejor, porque la audiencia no es mucha, pero para la
comunidad extranjera en Catalunya es una buena oportunidad de estar informado de
que pasa en Europa», dijo.
Los
contactos de Euronews con las distintas cadenas autonómicas españolas se
iniciaron tras la retirada de RTVE del canal a mediados del 2008 para reducir
gastos, una decisión que no gustó a los socios. «Si RTVE se hubiera quedado,
quizá estas negociaciones no se hubieran producido. Pero la FORTA es una
alternativa muy buena a RTVE», explicó el presidente. Además de con las
autonómicas citadas, los responsables de Euronews han contactado también con ETB
(País Vasco), TVG (Galicia) y Canal Sur. Esta última es la cadena que tiene más
números de cerrar antes un acuerdo con Euronews para difundir su señal en la
autonómica andaluza. Lo que aún sigue pendiente es lograr un hueco en la agenda
de Alberto Oliart, presidente de RTVE, para hablar de su posible vuelta a
Euronews.
Allò que culmina i fa rodó el que ja era bo s'expressa en moltes llengües amb metàfores de pastisseria: la cerise sur le gâteau, the icing on the cake, la ciliegina sulla torta, a cereja do bolo, la guinda del pastel. El català vacil·la entre guinda i cirereta, mots prou específics per estalviar el pastís: "El Barça va posar la guinda / la cirereta a una gran temporada guanyant la Champions". Però és tan bo guinda com cirereta? La guinda, parenta de la cirera, s'ha de dir així quan parlem del fruit però pot ser un castellanisme en un ús figurat clarament idiomàtic. A l'Argentina, per exemple, no en diuen guinda sinó frutilla, un maduixot: "Es lindo ver a River tan arriba pero ganar la Copa sería la frutilla de la torta". Els diccionaris callen com morts però a cirereta l'abona un ús popular que recela força d'una guinda de dring ben poc català. "Vols la cirereta?", diem al nen quan repartim el pastís, i és, per tant, la cirereta (no pas la guinda) la que confitada i tenyida de roig intens mereix culminar els nostres somnis.
Diaris i polítics han posat de moda dir i escriure a dia d'avui per remarcar que el que esperem o temem no acaba d'arribar. Uns matisos que no expressa un concís avui o ara. Tot i ser usos copiats del castellà, la RAE també els condemna i aconsella substituir-los per hoy por hoy, hasta hoy, hasta ahora, etc. Sense descartar que s'acabin admetent, us suggereixo que per seguir la norma feu servir a hores d'ara o bé ara com ara, dues referències al present prou tenyides d'impaciència o inquietud perquè facin el fet. I si us agrada parlar del present amb avui, sapigueu que per dir actualment sempre podeu fer servir avui dia o avui en dia, però que, ara per ara (que vol dir almenys de moment), és un calc no admès dir avui per avui.
Jeure, com treure o néixer, té una variant amb a a l'arrel, jaure, que és pròpia dels parlars occidentals. Com en tants altres casos, la forma occidental, jaure, és l'antiga. I és per això que a Barcelona naixem i jaiem, perquè així que podem (amb l'arrel àtona i la vocal neutra), tornem a la grafia mare, la a. Però jaure podria ser l'única forma vàlida en tot el domini lingüístic per a certs usos. Llegeixo en un peu de foto: "El cadàver d'un soldat jeu enmig del carrer". I em fa un efecte tragicòmic. "Ets més gandul que el jeure", sento que diu el meu pare, i és que per mi només jeuen els vius, sols o acompanyats. Una intuïció que troba aliats al GDLC i al Gran Larousse, on jaure té dos valors: el del cadàver que reposa i el de variant dialectal de jeure. És a dir, si fem cas del GDLC, també a Barcelona els cadàvers només poden jaure. El català oriental tindria, doncs, un jeure lúdic i gandul i un jaure solemne i dramàtic. Ara: el més natural és que el cadàver del soldat sigui, o estigui estès, enmig del carrer i el de Pere el Gran reposi o descansi a Santes Creus.
A les cartes al director i les redaccions d'estudiants, aquest gir i les seves variants (amb no o amb fou) apareix constantment. Tot fa pensar que estem davant un calc d'una forma molt peculiar del castellà, cuál no fue mi sorpresa..., però cap diccionari ens fa llum i ens hem de basar en el que intuïm per canviar-ho per: I vaig tenir la gran sorpresa..., I (em) vaig quedar ben parat..., etc. Tenir controlat tot el que és idiomàtic en castellà és crucial per frenar la interferència. La pobresa fraseològica dels nostres diccionaris bilingües fa feredat i el resultat d'aquest enorme flanc descobert són, oh sorpresa!, 56.500 entrades del més que probable calc al Google. Si no reaccionem aviat, aquesta gran sorpresa meva serà demà, si no ho és ja avui, l'excentricitat d'un lletraferit repatani.
A ningú que tinga fills no se li escaparà que ells i elles copien molt més allò que nosaltres fem que no el que els diem que han de fer. A vegades, pot semblar fins i tot que tenen especial facilitat per copiar les coses que menys convenen. Aquest fenomen no té res de particular. Els psicòlegs en diuen ‘modelatge', i forma part de l'aprenentatge per observació, que és la principal forma d'aprendre dels humans. La clau és recordar que s'aprèn molt més de la conducta que observem, que no dels discursos que ens expliquen. Així, a ningú no estranyarà que un fill de fumadors fume en arribar a l'adolescència (o molt abans), per molt que els pares l'hagen dut a cursos informatius, i li hagen parlat sovint dels perills del tabaquisme.
Respecte a la llengua, ens passa el mateix. Els duem a una escola valenciana i valencianista. Potser ens els emportem a manifestacions, concentracions i actes pel país, i fins i tot els expliquem amb detall tot el que sabem sobre els nostres drets, incloent-hi els lingüístics.
Això, no cal dir-ho, està molt bé. El problema és que després veuen que nosaltres mateixos abandonem el valencià a la primera de canvi. Veuen que parlem en castellà amb persones que ens entendrien perfectament en valencià (sovint, fins i tot amb persones que amb ells parlen en valencià!). Observen com quan no sabem si algú parla o no en valencià per defecte, ens hi adrecem en espanyol. En definitiva, que escolten el nostre discurs de dignitat i igualtat, però veuen la nostra conducta subordinada i abandonista. Endevineu amb què es quedaran?
No ens haurà d'estranyar si, uns anys més tard, observem que parlen molt poc en valencià; que es relacionen en espanyol amb persones capacitades per a expressar-se en valencià, i que han deixat la seua llengua familiar reclosa en un reducte mínim, i circumscrita a usos molt escassos i a entorns protegits. No se l'han inventat ells, aquest estil de conducta. Tot el que han fet és copiar el nostre. Si nosaltres som ‘catalanocallants' més que no catalanoparlants, i si tot i considerar-nos valencianistes en la nostra vida no n'exercim, o a tot estirar fem de ‘valencianistes de la secreta', no podem esperar res de molt distint dels nostres fills.
Si volem que ells facen una altra cosa, hem de començar per nosaltres mateixos. Potser estaria bé començar per creure'ns allò que diem (que la nostra és una llengua digna, per exemple), i portar-ho a la pràctica quotidianament, davant d'ells. No cal fer grans heroïcitats, ni canvis radicals. Crec que n'hi hauria prou, si sistemàticament ens adrecem a tothom en valencià, fins al moment en què ens diguen explícitament que no ens entenen. Aleshores, després de constatar que es tracta d'un problema de capacitat de l'interlocutor, si volem, podem parlar en una altra llengua. No té res de particular això. És el que fan tots els parlants que es creuen –de veritat? que la seua és una llengua digna i normal.
http://www.castellarvalles.cat/files/166-122-revista/WEB-Actual_94.pdf
La llibertat, encara
Òscar Rocabert
Fa uns mesos vaig tenir coneixement d'una iniciativa lingüística que ja fa uns anys que funciona, amb cert èxit, a través de xerrades per a gent de totes les edats. Es tracta del grup Tallers per la Llengua, format per científics, lingüistes i psicòlegs, tots units per un objectiu comú: ajudar la llengua catalana a arrelar fermament dins el seu territori propi, els Països Catalans. Caldria que fóssim conscients que, encara que el català sigui oficial a Andorra, que sigui reconegut per la Constitució espanyola del 78, que tingui prestigi en el món de l'alta cultura internacional, com a la Fira del Llibre de Frankfurt, etcètera, hi ha molts elements en contra de la plena salut del català com a llengua, la plena normalització. I un d'aquests elements, concretament, és psicològic i sociològic: l'hàbit, après pels parlants des de fa molts anys, de renunciar a parlar la pròpia llengua al propi territori. Alguns parlants, no pas una minoria, tenim por de moltes coses quan encetem una conversa i no tenim la garantia que els interlocutors coneixen la nostra llengua. Aquesta por, o incomoditat, si voleu, se'ns posa a sobre per motius ben diversos: pel color de la pell d'aquells amb qui parlem, per la cara que fan quan els parlem, per la llengua que parlen, per l'uniforme que potser porten... Motius d'incomoditat que no té, pel que sembla, la gent que parla anglès, francès o xinès als seus propis territoris. I són motius que no estan relacionats de cap manera amb la llengua en ella mateixa, sinó amb tot de manies que ens han anat posant al cap durant bastants anys.
El grup
Tallers per la Llengua ha analitzat les circumstàncies de tots aquests
hàbits i ha decidit divulgar-ne unes possibles solucions, amb el mètode més
actual de la psicologia: els pensaments assertius, la confiança en nosaltres
mateixos i la felicitat o el confort, que no són objectius impossibles. Han
posat a la llum pública un fet que potser no hem tingut en compte encara: no
n'hi ha prou amb la consciència de voler reforçar la nostra llengua, perquè els
fets són els que manen, i no les intencions. Ens proposen de treballar la nostra
conducta, la manera com acabem actuant a l'hora de la veritat, a l'hora de
parlar al carrer cada dia. No és una feina gens fàcil, perquè justament la
nostra conducta actual és contrària a la nostra consciència: no fem el que diem
que pensem sobre el tema. Tallers per la Llengua pot ajudarnos en
aquest galimaties en què ens veiem ben sovint. Si ens cal créixer en autoestima
tal com diu la psicologia actual, ens pot anar molt bé començar a tenir
autoestima lingüística, que no fa mal a ningú i ens farà més lliures.
Article publicat en el diari digital ARA MULTIMÈDIA dimecres 10 de febrer del 2010
http://aramultimedia.com/default.asp?id=1885
'En valenciano, naturalmente!'
Carla González Collantes
Hi ha qui col·lecciona monedes, segells, etiquetes de cerveses d'arreu del món... Jo no col·leccione res de tot això però sí que sóc (o em considere) col·leccionista, encara que d'una altra mena. El que jo col·leccione són títols de valencià (o, com cantava Ovidi Montllor, "català a la manera de València"). Els tinc tots excepte un: el l'Escola Oficial d'Idiomes (EOI). I enguany, sí o sí, tinc com a propòsit matricular-m'hi per a fer la prova (i aprovar-la, és clar).
Fa uns quants dies, mentre navegava per Internet, vaig entrar al web de l'EOI de València per a veure si ja s'havia obert el període d'inscripció de les proves de certificació (ja que el motiu pel qual no tinc el títol encara és que sempre hi pense massa tard, i ja ha finalitzat el termini de matriculació). I, efectivament, en l'apartat de novetats, amb lletra ben grossa, hi deia: "Models de Proves de Certificació". Així que vaig clicar a sobre de les lletres perquè s'obrira la pàgina amb la informació pertinent i va aparèixer una llista amb tots els idiomes disponibles. L'últim, no sé si per casualitat o no (ja que l'ordre dels idiomes no s'havia establert seguint un criteri alfabètic), era el valencià. Vaig fer un altre clic i es va obrir el document que contenia tota la informació sobre la prova. Bocabadada. Així em vaig quedar quan vaig veure que tota la informació (absolutament tota) estava escrita en castellà.
Enuig. Aquesta és la paraula que em ve al cap quan intente descriure el que vaig sentir en aquell moment. Després, me'n vénen més, de paraules. Però no les diré (deixaré que cadascú se les imagine), sinó que explicaré una altra "anècdota". Fa un temps (no gaire) vaig fer una substitució (la primera i última) en un institut d'Elda (Vinalopó Mitjà). Jo era, per als alumnes, la professora de "valenciano". I en "valenciano" escrivien (o ho intentaven) en una llibreta en què a la primera pàgina es podia llegir, amb lletres més o menys polides, "asignatura de valenciano". I en "valenciano" feien els exàmens. I en "valenciano" em parlaven. En "valenciano"...
Em pregunte si, d'ací a un temps, els que visquen (i patisquen) al País Valencià parlaran "valenciano" amb un lèxic i una sintaxi calcats del castellà. No voldria pecar de pessimista (ni m'ho considere), però sí que m'agradaria compartir (amb qui en tinga ganes) la meua preocupació per l'alarmant procés de substitució lingüística que pateix el valencià, un procés dirigit per la mateixes institucions, que no normalitzen la llengua, sinó que la desnormalitzen. I això és un crim irremissible.
Anunciada la final del Rock
Penat a Vila-real
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2052&Itemid=1
Presentació de la Gira 2010
d'Escola Valenciana al Cap i Casal
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2056&Itemid=1
Tercera Jornada sobre
Psicologia i Llengua a la Universitat de València
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2059&Itemid=1
Xavi Castillo i el Centre Ovidi Montllor guardonats amb els premis Joan
Valls 2010 d'Alcoi
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2058&Itemid=1
Sindicats i Escola Valenciana critiquen Educació per cedir en el cas
Santacreu
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2062&Itemid=1
Èxit del segon Concurs-Festival Rock Penat
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2066&Itemid=1
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 23, dimecres 3 de març del 2010
El propietari de Finques Nevot de Vilanova i la Geltrú (Garraf), Manel Nevot, ha de pagar els 400 euros de multa de l'Agència Catalana de Consum (ACC) per no tenir els rètols de l'establiment en català, i 400 més per no tenir fulls de reclamació. En una sentència que, en definitiva, defensa el dret del consumidor català a ser atès i informat en la seva llengua, el jutjat contenciós administratiu número 9 de Barcelona desestima el recurs interposat per Nevot, confirma que va infringir la llei de protecció del consumidor i subratlla que la norma és constitucional i que no atempta contra la llibertat d'expressió.
La jutge tomba els arguments de l'advocat de Nevot, que es basaven fonamentalment en la seva percepció que la llei de normalització lingüística topa amb l'article 3 de la Constitució espanyola, que, segons ell, estableix el castellà com l'única llengua que estan obligats a conèixer els ciutadans de l'Estat. "No es tracta de la imposició d'un idioma amb l'exclusió de l'altre -diu la sentència-, sinó simplement d'una regulació de mínims". I més endavant afegeix que "la llibertat d'expressió no es veu limitada pel fet d'haver de redactar la informació com a mínim en català".
El cas de Finques Nevot va adquirir notorietat fa dos anys quan el líder del PP, Mariano Rajoy, va treure'l en un cara a cara televisat amb José Luís Rodríguez Zapatero, com a suposat exemple de la persecució del castellà a Catalunya. Després, els activistes de Convivència Cívica van fer públic el seu suport a l'empresari de Vilanova, que és militant del PP, i l'han convertit en una de les banderes de les seves reivindicacions.
La sentència coneguda ahir avala la llei de política lingüística i les actuacions de Consum, que en les inspeccions habituals vigila el correcte ús de la llengua catalana. En aquest cas, es va obrir un expedient perquè el rètol exterior era "Fincas Nevot API. Compra, venta, pisos, locales, solares, rústicas. Finques Nevot" i es va acabar amb sanció perquè al cap de cinc mesos el propietari no havia arreglat l'anomalia.
No és, de tota manera, el primer cop que la justícia tomba recursos d'empresaris i els obliga a pagar les multes lingüístiques. Tal com va informar l'AVUI el 17 de febrer, una sentència del novembre del 2009 i una altra de l'octubre del 2006 ja van dictaminar que les sancions imposades per Consum de 8.000 i 1.000 euros s'havien de pagar.