InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 277 (dilluns 08/03/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - La por
 
2) Gabriel Bibiloni - Més sobre la paraula «carta»
 
3) Antoni Llull Martí - Hackers i crackers
 
4) Màrius Serra - Endimari?
 
5) Vicent Baydal - L'ús crea l'ús
 
6) Albert Branchadell - La quota, sola davant el perill
 
7) Elisenda Paluzie -  Llengua i mercat
 
 
9) Joan Tudela: A Catalunya, adreçar-se en català a les persones nouvingudes és una forma d'acolliment.
 
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 4 de març del 2010
 

La por

 

No sé el resultat del judici «per faltes» a què va ser convocada la senyora que a l'aeroport de Vilobí va tenir una refregada amb la policia. Sembla que les «faltes» eren el to amb què els va dir que no li donava la gana de parlar en castellà, etc. Dit d'una altra manera: potser tot plegat no s'hauria produït si la policia se li hagués adreçat simplement en català, perquè cal tenir en compte que en un aeroport, amb perill de perdre el vol i davant policies uniformats cal tenir una certa però difícil fredor d'esperit.

 

L'anècdota s'acaba aquí, però la tragèdia no. Sí, anomeno tragèdia el degoteig constant d'atacs a la nostra manera de ser, de parlar, de demanar o d'exigir; atacs a dins mateix de «casa», per gent que teòricament t'haurien precisament de protegir i defensar. Des del principi del segle XVIII aquests atacs prepotents i espanyolistes ens han arribat a posar al cos una sobrepell de por, de pànic, en molts períodes de la nostra històrria. I diuen els entesos que és una por que et va penetrant, amarant, que se't fa una segona personalitat: que t'acostumes a viure-hi, vaja. I a esquivar-la.

 

Això de Vilobí és poca cosa comparat amb el que li va passar a Èric Bertran, que va ser tractat com un autèntic terrorista i ell i la seva família van suportar tortures durant cinc mesos. Tenia 14 anys i el seu crim de sang va ser «amenaçar» per correu electrònic diverses empreses si no etiquetaven en català. Encara és hora que sapiguem què va fer la «nostra» Generalitat per alliberar-lo d'aquest salvatgisme, d'aquest terrorisme espanyol.

 

L'altre dia, amb uns col·legues del Cercle XXI, donàvem voltes a la situació i ens queixàvem que no hi hagués alguna entitat que ens defensés en casos (nombrosos, diaris) com aquest. Que si l'Òmnium, que si alguna altra agrupació d'advocats voluntaris... Jo sempre he cregut que cal apuntar molt amunt per arribar a alçades modestes, i vaig dir que no, que qui ens ha de defensar no han de ser ni voluntaris ni entitats privades, sinó la Generalitat: era aquí que calia reclamar. La Generalitat hauria de tenir un gabinet ben muntat, eficaç, de defensa dels drets lingüístics dels ciutadans. ¿He dit dels drets lingüístics? Volia dir, dispenseu, de la dignitat nostra, de la dignitat del nostre poble, dels nostres ciutadans, de tu i de mi. I vam sortir a parlar dels americans i dels alemanys que ens visiten i que, amb la cara ben alta (vull dir ben normal), sense cap ombra de por (¿de quina por parlaríem...?), demanen un aclariment a l'hotel o hi fan una reclamació. Nosaltres no: nosaltres ens empassem les garrotades o les escopinades, perquè som ases acostumats a anar fermats, humiliats.

 

Doncs des d'aquí reclamo tal oficina a la Generalitat. No és cap broma, ni cap gosadia, senyors. Mirin: amb casos com el de Vilobí se'n va on orris tota la politica lingüística que, amb equilibris increïbles, hem anat mantenint tots aquests anys. ¿Vostès, senyors de la Generalitat, hi creuen o no hi creuen, en la dignitat inviolable de la nostra llengua i dels qui la parlem? Si hi creuen més enfora dels llavis, aleshores posin a la nostra disposició una oficina per defensar-nos. No, no: de la justícia d'aquest país, tota sola, no ens en fiem, evidentment. Per la mateixa raó que deia: perquè durant segles hem sabut què volia dir per a nosaltres una tal justícia. Com amargament sabem ara què vol dir per a nosaltres bilingüisme, dret a decidir, etc.: sempre vol dir el mateix, aguanta, suporta, calla, recula, canvia de llengua, vés al cine en castellà, vigila als aeroports. Esclar que això voldria dir que la mateixa Generalitat s'hauria de fiscalitzar a si mateixa: no podria fer veure que no veu que en molts IES no es compleixen, ni de molt, les disposicions sobre l'ús del català.

 

Joan Solà
 
 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabilitat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 27 de febrer del 2010
 
Amb bones paraules

Gabriel Bibiloni

 

Carta prové del llatí charta, que significa 'full de papir destinat a escriure-hi' o 'papir escrit'. L'italià i el romanès continuen dient carta i hârtie respectivament del material que nosaltres diem paper. I els italians de carta feren l'augmentatiu cartone, nom també de material, d'on ve el cartó del català (deturpat a Barcelona en cartró) i d'altres llengües. La paraula carta ha tingut en les llengües europees un desplegament semàntic impressionant i ha arribat a designar una multitud de coses que tenen en comú el fet de ser un suport material —inicialment de paper o cartó, però després d'altres matèries— per a informacions molt diverses. A l'article precedent parlàrem de les cartes de jugar, de les cartes dels restaurants i dels objectes que en totes les llengües del món també es diuen cartes però que en català, copiant l'espanyol, diem targetes (cartes d'identitat, cartes de visita, cartes de felicitació, cartes postals, cartes de crèdit, cartes d'embarcament, etc.). Podríem afegir-hi més objectes amb suport de paper o cartó, com les nostres antigues cartes de minyons, rectangles de cartó amb lletres i síl·labes amb els quals els infants aprenien de llegir a les escoles. En castellà es deien cartillas, paraula que ha penetrat en la nostra llengua com a castellanisme, amb un significat no exactament igual que l'original.

Carta també significa la representació de la terra, o una part, damunt un paper. Per a designar aquest objecte les llengües europees tenen dues paraules, carta (francès, alemany, romanès, suec, danès, noruec, finès, neerlandès, grec, i, en general, les llengües que han begut de les dues primeres d'aquesta llista) i mapa, del llatí mappa (anglès, espanyol, portuguès i algunes altres llengües). De carta surten els termes tècnics cartògraf i cartografia. En llatí mappa significava 'tovallola' o 'tovalles'. Una variant nappa va donar el francès nappe i l'anglès napkin.  El pas a 'carta geogràfica' representa una metàfora curiosa que va començar amb el terme mappa mundi, literalment 'llençol del món' o representació del món en un llençol; després, en llengües com l'anglès o l'espanyol, mapa va passar a significar les representacions d'un país o territori. El fet és que en català medieval trobam documentat mapa o map amb el significat de 'tovalles' («null bé menjaràs en ton map», Llull), i la carta geogràfica es diu sempre carta. I no oblidem que nosaltres vam tenir l'escola de cartografia més important del món. Mapa 'carta geogràfica' en català no apareix documentat fins al segle XVII (en espanyol, el XV), i podem suposar que sense la interferència del castellà d'un mapa probablement en diríem una carta.

Tornant al significat primigeni de la paraula carta (paper escrit), l'espanyol, seguit pel portuguès, va anar associant restrictivament aquesta paraula als escrits que s'envien d'un lloc a un altre protegits (inicialment tancats i segellats i després en un sobre tancat), mentre que les altres llengües romàniques destinaven a aquest concepte la paraula lletra, del llatí littera, que ja tenia aquest significat, sobretot en plural. L'assignació en espanyol del sentit de 'epístola' a la paraula carta degué tenir com a conseqüència l'extensió de tarjeta en els casos en què el comú de llengües europees diu carta (de visita, d'identitat, de crèdit, etc.).

Diu Coromines que l'accepció de 'lletra missiva' per al mot carta «és freqüentíssima a tota l'Edat Mitjana», una afirmació que s'hauria de revisar. Tant Alcover-Moll com Coromines aporten documentació del mot carta, que suposadament significa 'lletra missiva'. Però convé no deixar-se enganyar per les aparences: hauríem de veure quin significat té carta en tots els casos adduïts. En català medieval carta pot significar 'escrit en general', i especialment significa 'document' o 'document que dóna fe', 'escriptura'. Per això carta es troba en els contextos carta pública, fer carta [d'un fet], carta de creença (credencial), carta de gràcia, carta de notari, carta del rei (cèdula), etc. Més en concret, el català carta, igual que el llatí charta, en època medieval també significa un document dispositiu o que atorga drets (carta de població, carta de franqueses). Aquestes —i les de navegar— són les nostres cartes medievals. Alcover-Moll reporta un text del segle XVI en què es diu «un cofre dins lo qual ha moltes cartes, entre les quals són los capbreus», on cartes vol dir 'documents'. Igual que a la frase «sàpien tots hòmens que aquesta carta veuran», que veiem a un tractat de pau signat per Pere el Gran. No hi ha res que faci pensar que a les frases «mostram la carta a la Reyna», «e donà'ns una carta sua en la qual se contenia...», citades per Coromines, o «e nós enuiam sempre una carta a Tamarit», citada per Alcover-Moll, carta no signifiqui altra cosa que 'escrit' o 'document'.

La paraula regular en català per a designar l'escrit epistolar va ser sempre lletra; de manera exclusiva durant l'Edat Mitjana i segurament durant el segle XVI. En el segle XVII carta va desplaçant progressivament lletra sota la pressió de l'espanyol, i en el Gazophylacium catalano-latinum de Lacavalleria (1696) ja no hi ha lletra amb aquest significat. Els nostres arxius guarden les col·leccions de lletres reials, lletres comunes, lletres missives, lletres closes, etc. expedides per les administracions del país fins al decret de Nova Planta. La Renaixença va reprendre l'ús del mot amb força, un ús que va continuar vigorós en el segle XX —recordem la famosa Lletra de convit d'Alcover—, almenys fins a l'arribada dels nous aires dels anys 80.

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 121)
 
 

Hackers i crackers

 

Antoni Llull Martí

 
Parlarem avui de dos termes relativament nous, prou coneguts dels qui per feina o afició utilitzen sovint els ordinadors, però que no ho són gens per a persones que per les circumstàncies que siguin no han tingut accés al món de la informàtica, sobretot les més majors o velles, que potser han vist escrits o han sentit parlar d'aquests termes i no saben que signifiquen. A elles sobre tot va dedicat aquest article.

Hacker és un mot anglès amb el qual es designa un expert en informàtica, generalment molt jove, i amb coneixements profunds de la constitució i programació dels ordinadors, que en pla un poc –o un molt– gamberro (permeteume que usi aquest mot castellà, ja que parlam de mots que no són pròpiament de la nostra llengua), es dedica a fer bromes, de vegades ben feixugues, a altres usuaris d'ordinadors, a través d'Internet o del correu electrònic. Alguns fins i tot han aconseguit ficar-se en els ordinadors de la NASA, del FBI, o de l'armada de diversos països, fent-los veure la seva fragilitat. Altres amb menys malícia, han posat en circulació dins la xarxa global missatges humorístics que ningú sap d'on provenen. Alguns d'aquests hackers són admirats arreu del món, encara que algunes de les seves proeses siguin francament delictives. De vegades s'usa el mot hacker com a sinònim de ‘delinqüent informàtic', però normalment es reserva per aquells qui amb les seves activitats, tot i que empiposes, no cerquen lucrar-se ni causar mal a ningú, sinó divertir-se una mica.

Per a aquells experts que incorren clarament en delictes informàtics, es creà el terme cracker. El mot podria provenir del verb anglès crack, ‘rompre', amb l'usual sufix -er, però sembla que els seus creadors el formaren, fa una vintena d'anys, de la fusió dels mots criminal hacker (cr+(h)acker). Alguns dels virus creats per aquests han causat perjudicis que, econòmicament, es poden comptar per centenars de milions d'euros, i s'han introduït en els sistemes informàtics de l'exèrcit posant en perill la seguretat nacional d'importants països del món, i en les bases de dades de grans empreses i bancs i caixes d'estalvi, robant a molts milers de persones. Mirau si en poden fer de matx, aquests desviats genis de la informàtica!
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 4 de març del 2010
 

Motacions

per Màrius Serra

Endimari?

 

Jep Ferret, enigmista egregi que practica la crucigramància, diu que quan era petit sovint li deien: “fuig d'aquí, endimari!”. Els Ferret són de Sitges, i la meva família materna, els Roig, de Vilanova. Potser per això em sona l'endimari dels trons, una localisme del Garraf, tot i que l'Alcover-Moll n'estén una mica l'abast, abans de definir-lo així: “Persona o cosa inútil o que fa nosa”. Joan Coromines el restringeix a Sitges i Vilanova. Però el que interessa són els intents del mestre per trobar el rastre etimològic d'aquest sinònim de trasto o andròmina. Coromines hi veu traces del grec, però aposta per la influència del mot endèries (trastos sense valor, persones petites) sobre andròmina, tot descartant la hipòtesi (!) del dromedari, “passat que aquest darrer mot s'hagués interpretat per etimologia popular com un derivat de l'ètimon d'andròmina, a la manera d'una quimera o figura mitològica”. Ja es veu que el fascina que andròmina pugui venir d'Andròmeda, “protagonista d'una història mitològica tan fantàstica que es degué prendre com a expressió eminent de faula, mentida, embolic”. Posats a embolicar, esperem que algun dia l'endimari surti de l'armari.

 
5)
 
Publicat en el diari digital L'INFORMATIU dilluns 22 de febrer del 2010
 
 
 
Vicent Baydal

 
El darrers dies he tingut el plaer de llegir un llibre curtet però ben interessant sobre la vitalitat de la llengua valenciana a l'extrem sud de les nostres comarques. Es tracta de l'obra de Joan-Carles Martí L'ús interpersonal del català entre el professorat d'Elx-Vinalopó i de l'Alacantí 2008-2009, en la qual l'autor aprofita el seu treball com a cap de turisme de Guardamar del Segura per a dirigir una enquesta que revela els usos lingüístics orals dels professors de la zona. Les conclusions indiquen que un 31% dels que treballen a l'Alacantí empren el valencià amb normalitat, una xifra que s'incrementa fins al 52% en les comarques del Vinalopó, amb un notori 45% a la ciutat d'Elx, la tercera més poblada del país.

Així, els resultats indiquen, d'una banda, que hi ha un dèficit important d'ús del valencià, sobretot si tenim en compte que els mestres i professors enquestats han hagut d'obtindre anteriorment el "requisit lingüístic", però, alhora, assenyalen unes dades que concorden amb els censos realitzats en 2001 entre el conjunt de la població, que se situen per damunt de la percepció generalitzada del coneixement de la llengua a l'extrem meridional valencià. Una de cada tres persones usen el valencià fluidament en algun àmbit social a l'Alacantí i vora una de cada dos ho fan entre Novelda i Guardamar.

Estes dades, a més a més, concorden amb diverses anàlisis de la llengua de les intervencions dels diputats a les Corts Valencianes entre 1992 i 2010 realitzades per Miquel Boronat i el mateix autor. Si bé en la primera data hi havia vora un 44% de diputats que usaven el valencià sempre o esporàdicament, en 2007 hi havia un 50% i, finalment, en la legislatura actual la xifra s'ha incrementat fins al 58%. Per tant, malgrat les polítiques lingüístiques oficials de deixadesa vers el valencià i l'important increment demogràfic dels darrers vint anys, el valencià continua mantenint una vitalitat important dins de la societat valenciana, també en zones i àmbits que a priori creiem més febles.

Així arribem al punt central en què la majoria d'autors que tracten sobre la qüestió insisteixen una i una altra vegada: l'ús del valencià crea l'ús exponencial del valencià, de la mateixa manera que, inversament, "el desús crea una hecatombe de desús". Si la llengua valenciana s'amaga al carrer, és impossible que el seu ús social puga augmentar. Contràriament, si s'empra amb naturalitat en dir les primeres paraules, és probable que es produïsca una concatenació de converses en valencià que facen visible la seua vitalitat i viabilitat social, ja siga a la capital, a Torrent o a Elx. Com conclou el mateix Joan-Carles Martí és una responsabilitat de tots nosaltres, "que som els qui hem de decidir si volem que el valencià seguesca sent la llengua majoritària que ha estat durant molts segles al País Valencià". Recordeu que l'ús crea l'ús.

 
6) 
 
Article publicat en el PERIÓDICO DE CATALUNYA dissabte 20 de febrer del 2010
 

L'obligació del 50% de films en català naufragarà sobretot per la proximitat de les eleccions

Albert Branchadell

 El 10 de febrer, la llei del cinema va començar el seu recorregut parlamentari. Com era previsible, el Parlament va rebutjar les esmenes a la totalitat presentades per Ciutadans i el Partit Popular. I, com també era previsible (a part de lamentable), el debat es va reduir pràcticament a un sol dels 53 articles del text: el que estableix l'obligació de distribuir el 50% de totes les còpies en versió en llengua catalana (doblada o subtitulada).
Les intervencions de Ciutadans i el PP també van ser previsibles. Albert Rivera va dir: «Sí al cine en català, però sense quotes, sense imposicions», i Rafael López Rueda, del PP, va repetir el missatge: «¿Hem de potenciar el català al cinema? Sí. ¿Ho hem de fer amb quotes, sancions i imposicions? No».

Més enllà de la semblança literal de les seves paraules, Rivera i López Rueda comparteixen un mateix postulat filosòfic: en una democràcia liberal no és legítim que els poders públics intervinguin coactivament en una relació entre actors privats (en aquest cas, per mitjà de quotes emparades per l'aplicació de sancions).
López Rueda es preguntava: «¿Qui del liberalisme defensa les quotes?», donant per descomptat que la resposta és «ningú». Ara podríem estabornir López Rueda amb un erudit article per demostrar que la defensa de les quotes està al cor del liberalisme contemporani (només cal pensar en la defensa liberal de l'anomenada discriminació positiva, que la majoria de vegades comporta l'aplicació de quotes, per exemple per a dones, afroamericans o persones pertanyents a altres grups desafavorits). Però hi ha una manera més fàcil i menys onerosa per als lectors, que consisteix a comprovar com les democràcies liberals intervenen coactivament en les relacions inter privatos sense posar en perill els seus fonaments.
Per veure-ho, no cal anar gaire lluny ni abordar un àmbit diferent del cinematogràfic. A Espanya, la imposició de quotes de pantalla en cinematografia és gairebé tan antiga com la mateixa democràcia. En temps d'Adolfo Suárez es va aprovar la llei 3/1980, de regulació de quotes de pantalla i distribució cinematogràfica, que obligava els exhibidors a programar un 25% de pel·lícules espanyoles. En temps de Felipe González (PSOE), es va aprovar la llei 17/1994, de protecció i foment de la cinematografia, que va equiparar les pel·lícules espanyoles amb les de la Unió Europea a efectes de la quota.

En temps de José M. Aznar es va aprovar la llei 15/2001, de foment i promoció de la cinematografia i el sector audiovisual, que va mantenir en la seva literalitat la quota de pantalla (i també va imposar a les televisions la superintervencionista obligació de destinar un 5% dels seus beneficis a la producció cinematogràfica). I en temps de José Luis Rodríguez Zapatero es va aprovar la llei 55/2007, del cine, que perpetua l'obligació per a les empreses exhibidores de programar com a mínim el 25% del total de les sessions amb obres cinematogràfiques comunitàries, l'incompliment del qual suposa una infracció molt greu penalitzada amb multes de fins a 75.000 euros.
Però no és només que tots els governs espanyols de la democràcia, independentment del color que siguin, hagin imposat quotes a les empreses cinematogràfiques, sinó que la tècnica de la quota ha estat validada per la cúspide del poder judicial espanyol. Segons el Tribunal Suprem, el sistema de quotes en l'exhibició de pel·lícules s'emmarca en la facultat dels poders públics d'intervenir en els diferents sectors de l'economia –una característica del modern Estat social de dret–, no desfigura les línies essencials en què es basa un sistema d'economia de mercat i, per tant, no es pot dir que vulneri la llibertat d'empresa garantida per la Constitució espanyola.
Naturalment, que sigui filosòficament i constitucionalment legítim imposar quotes per a pel·lícules doblades o subtitulades en català no significa que la iniciativa del conseller Joan Manuel Tresserras estigui exempta de qualsevol retret. Per començar, l'opció pel pols legislatiu amb les empreses cinematogràfiques posa en evidència l'absència d'un fòrum de concertació de la política lingüística. (Un paper que podria desenvolupar el Consell Social de la Llengua Catalana, si el president José Montilla no hagués decidit enterrar-lo en vida.) En la mateixa línia, es posa en relleu la inoperància de la Secretaria de Política Lingüística, que, en lloc de teixir consensos al voltant del català, es dedica a ningú sap ben bé què.

En segon lloc, ens hem de preguntar per què s'ha portat al Parlament un sistema de quotes que no apareix al document programàtic del tripartit (només s'hi parla d'«ampliar el nombre de còpies de pel·lícules doblades al català») ni en la seva actualització de l'abril del 2009 (on el cine no apareix entre les prioritats polítiques fins a la fi de la legislatura), i que corre el perill de naufragar, no tant per l'oposició dels empresaris (també es van oposar a la quota de pantalla i bé que la compleixen) com per la perillosa coincidència de la descomposició del tripartit i la proximitat de les eleccions.

* Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.
 
7) 
 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 31, diumenge 21 de febrer del 2010
http://paper.avui.cat/article/dialeg/185183/llengua/mercat.html

 
 
Elisenda Paluzie / Professora de teoria econòmica a la Universitat de Barcelona

El passat 10 de febrer el Parlament de Catalunya va donar llum verda al projecte de llei del cinema rebutjant amb els vots del tripartit i de CiU les esmenes a la totalitat del PP i de Ciutadans. La llei té diversos objectius, des del foment de la producció audiovisual fins al foment de les versions originals subtitulades. Però només un dels seus objectius, el de garantia de la diversitat lingüística, ha generat polèmica, amb la protesta del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya, una associació d'exhibidors, que va fer un locaut de sales de cinema un dilluns.

LES DADES, PERÒ, CANTEN. Així, l'any 2009, el 97,1% de les pel·lícules exhibides a Catalunya eren doblades o subtitulades en castellà, mentre que només el 2,9% van ser doblades o subtitulades al català. En canvi, l'ús familiar i social de les dues llengües s'aproxima a una distribució 50-50, amb un pes creixent de terceres llengües fruit de les onades d'immigració més recent. Sembla evident que l'oferta en català en aquest sector no cobreix la demanda i que els drets lingüístics dels catalanoparlants no estan garantits. Per corregir aquesta situació, la llei preveu que el 50% de les còpies distribuïdes estiguin doblades o subtitulades al català.

UNA PART DEL DEBAT GENERAT ha estat econòmica. Així, aquest gremi d'exhibidors va donar a conèixer un informe catastrofista elaborat per José María Gay de Liébana, que predeia una baixada de la recaptació dels 130 milions d'euros del 2009 als 27,6. Curiosament, no van donar a conèixer un informe encarregat a un altre economista, Oriol Amat, que assegurava que el 96,5% dels espectadors anirien igualment al cinema, o més sovint, si augmentava l'oferta de pel·lícules doblades o subtitulades en català. Els efectes en taquilla podrien anar des d'unes pèrdues de 5,82 milions d'euros, en l'escenari més pessimista, fins a uns guanys de 4,62, en l'escenari més optimista. Res a veure, doncs, amb l'escenari apocalíptic presentat pel gremi.

PERÒ MÉS ENLLÀ D'AQUESTES PREVISIONS, la qüestió del català al cinema, des del punt de vista econòmic, constitueix un exemple típic de la necessitat de la intervenció pública quan el mercat falla. Curiosament, el premi Catalunya d'Economia del 2009 va ser atorgat el passat mes de novembre a Ramon Caminal per l'estudi Mercats i diversitat lingüística. En aquest treball, l'autor es planteja, utilitzant el cas del català en el mercat de béns culturals i audiovisuals, la relació entre els mercats i la diversitat lingüística.

AIXÍ, CAMINAL PARTEIX D'UNA OBSERVACIÓ paradoxal: el català és la llengua familiar del 50% de la població de Catalunya. En canvi, només el 24% de l'audiència televisiva consumeix programes en català i d'aquests només una proporció ínfima és emesa per cadenes privades. Igualment, el 43% de l'audiència de ràdio és en català, però la proporció de ràdio privada és petita. Pel que fa al cinema, on no hi ha oferta pública, el català hi és pràcticament inexistent. Això suggereix que les forces de mercat estarien esbiaixades en contra de les llengües minoritàries.

DE FET, ES PRODUEIX UNA PARADOXA de les llengües en el mercat. Si hi ha pocs productes en una llengua minoritària, la demanda latent i l'escassetat de l'oferta haurien de fer que les empreses oferissin més productes en aquesta llengua, aprofitant l'oportunitat de negoci que s'obre. Però, en aquest cas, això no es produeix perquè el mercat falla. Quan el mercat no proveeix determinats béns, la teoria econòmica diu que és necessària la intervenció pública, ja sigui proveint directament els béns o subvencionant-los.

EL DEBAT, A MÉS, NO ÉS UN DEBAT exclusivament català. De fet aquest temor és present també en molts països europeus amb relació a l'anglès. Què és l'"excepció cultural" francesa si no l'expressió d'aquest mateix problema? El temor a l'arraconament del francès en el mercat de béns culturals i especialment audiovisuals, en favor de l'anglès, i la demanda que el sector audiovisual quedés fora dels acords de lliure comerç. Finalment això no s'aconseguí, però sí que existeixen determinades excepcions i un tracte específic del sector en el marc de l'Organització Mundial del Comerç.

EL CAS CURIÓS ÉS QUE SOVINT AQUELLS que s'arrengleren al costat de la cultura minoritària quan el debat afecta les polítiques d'institucions econòmiques internacionals defensores del lliure comerç com l'OMC, o quan l'amenaça és la invasió nord-americana envers el castellà o el francès, se situen a l'altre costat quan l'afectada és la llengua catalana.

8)

Publicat en el diari digital VILAWEB dimecres 3 de març del 2010

http://www.vilaweb.cat/noticia/3697110/cami-mig-milio-signatures-tv3-pais-valencia.html

 

Camí del mig milió de signatures per TV3 al País Valencià

Seria la primera vegada que una ILP n'aconseguiria tantes al nostre país

Aconseguir mig milió de signatures perquè el parlament espanyol hagi de debatre una llei que asseguri que TV3 es pugui veure legalment i sense noses a tot el País Valencià: aquest és el propòsit de la iniciativa legislativa Popular (ILP) Televisió sense fronteres, per TV3 al País Valencià, que ja ha aplegat més de 400.000 signatures. Actualment hi ha tres repetidors tancats i multes que pugen a 800.000 euros contra Acció Cultural del País Valencià, que és qui els gestiona (vídeo).

Encara resten tres mesos perquè s'acabi la campanya i el Principat de Catalunya és el territori on faltaria recollir-ne més. La legislació espanyola dicta que és necessari  mig milió de signatures per entrar un projecte de llei al parlament espanyol, que es veuria forçat a debatre el projecte i votar-lo, però no a aprovar-lo. 'No estarian obligats a aprovar-lo, però el PSOE necessita d'acords, el Partit Popular de Catalunya ho mira amb bons ulls i el Parlament de Catalunya i diversos ajuntaments valencians s'hi han sumat. Mai com ara la oportunitat és tant a tocar' afirma Toni Gisbert des d'ACPV.

Els ex-presidents de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall i Jordi Pujol i l'ex-president del Parlament espanyol Fèlix Pons han ajudat a redactar el projecte de llei per garantir-ne la base jurídica. Personalitats com els pintors Miquel Barceló i Antoni Tàpies i el cantant d'òpera Josep Carreras han signat el document.

Qualsevol persona interessada a signar la ILP o a recollir signatures només cal que s'adreçi a la pàgina web de la campanya.

 

9)
 
A Catalunya, adreçar-se en català a les persones nouvingudes és una forma d'acolliment.
 
Joan Tudela
 
Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com