Article publicat en el número 69 de la revista Llengua
Nacional (4art trimestre del 2009) (pàg.
23)
Article publicat en el número 42 de la revista
Valencia al habla (octubre del 2009) (pàg. 8)
L’arc de sant
Martí
Amb el sintagma nominal arc de sant Martí anomenem, en la nostra llengua, el fenomen meteorològic consistent en l’aparició d’un arc lluminós, format per bandes concèntriques dels diferents colors de l’espectre, produït per la descomposició de la llum solar al refractar-se, reflectir-se i difractar-se en gotes d’aigua molt menudes, degudes a la pluja, la boira o el polsim d’una cascada.
L’espectre electromagnètic de l'arc de sant Martí és continu i, per tant, hi ha una quantitat infinita de colors diferents. No obstant això, tradicionalment s’ha considerat –perquè així ho va decidir en el seu moment Isaac Newton– que l’arc té set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat. En bona lògica, s’haurien d’haver considerat només els tres colors bàsics (vermell, groc i blau) i tres de secundaris (taronja, verd i morat). Newton va forçar la inclusió de l’indi o anyil a fi que el nombre de colors fóra set perquè el número set és un número màgic en les cultures antigues –les de l’antiga Mesopotàmia, la grega, la romana– que són la base de la nostra: els set dies de la setmana, els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set mars, els set continents, les set edats de l’home, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma. La causa és que en aquella època llunyana només era possible veure en el cel set cossos celestes –el sol, la lluna i cinc planetes– que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits. Això del número set és una qüestió històrica que tenim molt arrelada.
La denominació arc de sant Martí és comuna a tota la nostra àrea idiomàtica i és la més usada. També s’empren en tot el domini lingüístic, encara que no tant, les denominacions arc del cel, arc iris o, simplement, iris. Antigament se l’anomenava també arc de pluja, però eixa denominació avui en dia pràcticament no s’usa. També hi han diverses denominacions emprades només en zones concretes, com ara corona de santa Eulàlia (el Maresme), arc de Berà (el Tarragonès), colobra de sant Martí (la Terra Alta), pont de sant Martí (Andorra, la Seu d’Urgell) o, simplement, arc (el Baix Vinalopó). En el valencià tradicional d’Alcoi, el que jo vaig heretar dels meu pares, hi ha la denominació rall de sant Martí. La paraula rall –variant formal de raig– és l’única que s’usa en el parlar d’Alcoi i en tot el valencià nord-meridional –i en molts altres parlars valencians també– per a expressar la idea de “resplendor que emet un cos lluminós”. Podem dir, per exemple: “és un pis molt trist; no li entra ni un rallet de sol”. Evidentment, el fenomen descrit és un raig de llum i, per tant, la denominació rall de sant Martí és adequada, com també ho és arc de sant Martí, perquè el raig de llum en qüestió té forma d’arc. Però ¿per quin motiu “de sant Martí”? És, que jo sàpia, una denominació que el català compartix només amb l’occità, la nostra llengua bessona, i que no trobem en cap altra llengua del món, excepte en una part del castellà de la Regió de Múrcia i en alguns parlars del nord d’Itàlia. Sembla que l’origen és una llegenda molt antiga segons la qual el dimoni i sant Martí es varen desafiar a veure qui dels dos feia un arc més bonic i sant Martí va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. Diu la llegenda que sant Martí va emprar el cristall de roca per a aconseguir l’arc multicolor mentres que el dimoni va utilitzar gel, que, com que se li desfeia, mai aconseguia un arc tan bonic i tan estable com el del seu competidor. Per això, quan apareixen dos arcs simultàniament, l’arc principal s’anomena de sant Martí i el secundari del dimoni. Sant Martí de Tours, l’autor segons la llegenda del bellíssim arc del cel, va nàixer a Pannònia (avui Hongria) l’any 316 i va morir a Candes (França) l’any 397.
Hi han altres llegendes relacionades amb l’arc de sant Martí, com la que diu que l’arc beu aigua del mar, d’un riu, d’un llac o d’un ullal i, després, l’aboca, sovint barrejada amb peixos i granotes. A Reggio Calabria, capital de Calàbria, regió situada a l’extrem sud-occidental de la península italiana, en la primera meitat del segle xx encara es conservava per a l’arc de sant Martí la denominació tira l’acqua, que significa ‘xupla l’aigua’. En algunes llengües li donen noms que signifiquen 'bevedor', com passa amb la denominació popular en llengua àrab masà-n ruà que significa 'el que beu aigua'. En algunes zones marítimes hi ha la creença supersticiosa que l’arc de sant Martí xupla l’aigua de la mar per a alimentar els núvols i aquesta cau després als camps de cultiu, fent-los malbé. Per a evitar això s’usen diversos conjurs, com aquest de la zona occidental d’Astúries (en llengua eonaviega o gallec-asturià):
Arco de veya,
revolve na terra,
col dido
monín,
que nun chova por mín;
col dido pulgar,
que chova nel
mar.
En valencià hi ha la dita:
Qui mira el rall de sant Martí,
al sendemà s’alça
matí.
Que vol dir que, si mires el rall de sant Martí, l’endemà et despertaràs enjorn sense que calga posar cap rellotge que t’avise. És un mètode infal·lible per arribar tard a qualsevol lloc.
La denominació arc iris du el nom de la deessa Iris, que, en la mitologia grega, era la missatgera dels déus i la representaven amb ales i coberta amb un vel mol tènue que, quan li pegava la llum del sol, la descomponia en els diferents colors de l’espectre. En la mitologia grega, l’arc iris era considerat el símbol de la unió del cel i la terra. El nom d’aquest arc en grec clàssic és íris, el mateix nom de la deessa, hel·lenisme que s’ha introduït en altres llengües per via culta. Molt probablement va ser la deessa la que va prendre el nom de l’arc i no al revés. L’associació de l’arc del cel amb la deessa Iris el trobem en els clàssics grecs i també en els llatins (Sèneca, Ovidi).
La Bíblia ens diu que l’arc del cel va aparéixer després del Diluvi Universal i els jueus el consideraven –i el consideren– un signe de l’aliança de Déu amb els hòmens. En hebreu s’usa la denominació késhet (en grafia hebrea קשת) que significa, simplement, 'arc'. A voltes, segons el context, s’empra késhet be-anan (en grafia hebrea קשת בענן) que vol dir 'arc dins del núvol'. La denominació hebrea la trobem en el Gènesi, IX:13-15: «Posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meua aliança amb la terra. Quan jo cobrisca de núvols la terra i entre els núvols aparegua el meu arc recordaré l'aliança que he fet amb vosaltres i amb tots els sers vius; i les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú.» (Text de la Bíblia Valenciana Interconfessional).
L’indalo, pintura rupestre del neolític tardà trobada en la Cova dels Rètols, en el municipi de Vélez-Blanco (Andalusia), és una figura humana amb els braços estesos i un arc sobre les mans. S’especula sobre si eixe arc és, precisament, l’arc que ens ocupa. És possible.
¿Com anomenen l’arc de sant Martí en altres llengües? En castellà, les denominacions normatives, les que trobem en el Diccionario de la Real Academia Española, són arco iris, arco del cielo i arco de San Martín, que porta la marca de col·loquial i diu que és propi de Múrcia. Però, a banda d’aquestes, n’hi han moltes més que s’empren tan sols en zones concretes, com ara arco de la vieja (a les Illes Canàries), arco de Noé, arco de san Juan (a l’Aragó), arco de san Marcos, arco de san Roque, arco de Santiago, arco del Señor (a Castella, Extremadura i part d’Andalusia), arco del sol, arco nuevo, cinta de san Juan, faja de Dios (al nord de Navarra), puente de san Juan (al Baix Aragó), etc. En alguns llocs d’Andalusia l’anomenen, simplement, arco, habitualment amb l’article definit davant: el arco. En occità l’anomenen arc de sant Martin, arcolan, arquet i arcanèl. Hi ha el proverbi l'arquet de la matinada tira lo boièr de la laurada que significa “l'arc de sant Martí a la matinada, trau [expulsa] el bover de la llaurada”. En gallec s’anomena arco da vella i també arco de colores, arco do trono, arco das novas, arco do ceo 'arc del cel' i arco de lúas 'arc de llunes'. En asturià arcu la vieya ('arc de la vella', amb pèrdua de la preposició de per caiguda de la d intervocàlica). En gallec-asturià o llengua eonaviega (parlar asturià a l’oest del riu Nàvia) arcu de vieya. En aragonés arco de san Chuan i barra de san Chuan. En francés arc-en-ciel. En anglés rainbow, que significa 'arc de la pluja' –tots hem sentit alguna volta la cançó “over de rainbow” que canta Judy Garland en la pel·lícula “The Wizard of Oz” (El mag d’Oz)–. En alemany es diu Regenbogen, en neerlandés regenboog, en afrikaans reënboog, en islandés regnbogi, en suec regnbåge, en danés –i també en noruec bokmål– regnbue i en noruec nynorsk regnboge, vocables molt semblants tant en la grafia com en la pronúncia i que tenen exactament el mateix significat que la denominació anglesa, és a dir, 'arc de la pluja'. En italià l’anomenen arcobaleno que significa 'arc de la balena' (no 'arc del llamp', com es pensa habitualment) i també iride (pronunciat 'íride'). En sicilià arcu di Nuvè 'arc de Noé'. En portugués, a més d’arco-íris, empren també arco-da-chuva, és a dir 'arc de la pluja', arco celeste, arco-da-velha 'arc de la vella', arco-da-aliança 'arc de l’aliança' i arco-de-Deus 'arc de Déu'. En romanés es diu curcubeu. En euskera ostadar i ortzadar, entre altres moltes. En rus радуга (pronunciat 'raduga'). En grec modern ουράνιο τόξο (pronunciat 'urànio tocso') 'arc celestial'. En galés bwa y wrach 'arc de la vella'. En bretó kanevedenn. En gaèlic escocés bogha-frois. En gaèlic irlandés tuar ceatha, bogha báistí i tuar báistí. En lituà dangaus josta 'cinturó del cel'. En esperanto ĉielarko 'arc del cel'. En llatí arcus cælestis 'arc del cel' o, simplement, arcus. En maltés qawsalla (pronunciat 'causàl·la') 'arc de Déu'. En àrab clàssic قوس قزح 'qaws quzah' (pronunciat, aproximadament, 'càus cuzah', amb la h aspirada) que podríem traduir per 'arc iris', encara que seria més adequat emprar la denominació 'arc quzah', ja que Quzah era una divinitat aràbiga preislàmica. Quan es varen fer les traduccions d’obres científiques del grec a l’àrab es va fer equivaldre la deessa grega Iris a la deessa aràbiga preislàmica Quzah, però no eren la mateixa divinitat.
Les denominacions que s’usen en diversos indrets (Portugal, Galícia, Astúries, Gales, Illes Canàries, etc.) que signifiquen 'arc de la vella' ¿a quina vella es referixen? Plaute (Titus Maccius Plautus) personifica l’arc en una vella que beu amb plaer. En la seua obra Curculio 'el corcó' (acte 1er, escena 2a) escriu “bibit arcus, pluet hodie” (beu l’arc, plou hui). L’arc és una vella que beu i que porta la pluja. Hi ha la dita asturiana «Cuando llueve y fai sol, anden les vieyes alredor». Nosaltres tenim la cançoneta popular: «Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol». Aquesta idea d’un ésser fabulós femení relacionat amb els fenòmens meteorològics és molt antiga i està àmpliament estesa per Europa des de fa molts segles. És possible que s’origine en les creences religioses de pobles antics que s’endinsen en el neolític, com els celtes, que en l’antiguitat van ocupar la major part d’Europa, encara que també es possible que la paraula vella es referisca a la vella aliança establida entre Déu i el seu poble després del Diluvi Universal. Ací tenen els lingüistes i els antropòlegs una tasca molt interessant a realitzar.
NOTA.- Done les gràcies a Conxita Bou i Vilalta, Víctor Iñurria Montero, Antoni López Quiles, Xavier Marí Tresserras, Vicenç Mengual i Casellas, Jordi Minguell i Roselló i Jesús de Prado Plumed per la seua ajuda.
In memoriam. En record d’Enric
Valor
Josep Daniel Climent
El 13 de gener de l’any 2000 ens deixava, als 88 anys, Enric Valor. Al llarg de la seua vida s’havia guanyat el respecte i la veneració de milers de catalanoparlants per la immensa tasca gramatical i literària que va dur a terme. Des de les primeres lliçons publicades a El Tio Cuc d’Alacant el 1934, les classes de valencià a Lo Rat Penat i l’aparició de les primeres rondalles en la dècada dels 50, la publicació de les primeres obres gramaticals als anys 60 i l’edició de les seues novel·les a partir de 1980, Enric Valor ha treballat com ningú per la consolidació i divulgació de la llengua catalana entre els valencians. El resultat ha estat la confecció d’uns utilíssims manuals didàctics com ara Millorem el llenguatge, Curs mitjà de gramàtica catalana o La flexió verbal i la publicació d’una sòlida obra literària, Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991), que el situen entre els més significatius narradors de la literatura catalana del segle XX.
Per altra banda, Enric Valor sempre demostrà una decidida actitud cívica en defensa de l’ús social del valencià, tal com ho demostren els centenars d’articles sobre llengua que va publicar entre 1962 i 1965 al periòdic Jornada de València, la fundació i direcció de la revista Gorg el 1973, que finalment fou prohibida per les autoritats franquistes, i el suport que sempre oferí als moviments més actius en defensa de l’ensenyament del i en valencià com ara Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la llengua.
Per tot açò, i com que es produeix la circumstància que el 2010 celebrem el desé aniversari de la seua desaparició i el 2011 commemorarem el centenari del seu naixement, hem de ser capaços tant de divulgar la seua obra literària i lingüística, com d’expressar el nostre agraïment a qui tant va fer per l’ensenyament del valencià, per a la conservació del vocabulari propi dels valencians i per enfortir l’aportació valenciana al conjunt de la llengua catalana.
Hi ha institucions que han d’estar especialment compromeses en aquesta tasca, com ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ja ha anunciat el seu nomenament com a Escriptor de l’any 2010, i l’Institut d’Estudis Catalans, institució de la qual fou membre corresponent des de 1986. Però no únicament han de ser entitats oficials les que s’impliquen a recordar i vindicar l’obra i la figura d’Enric Valor. La societat civil de tots els països catalanoparlants té un especial deute amb l’escriptor i gramàtic castallut, atés que ha estat la principal beneficiaria del seu treball. És hora, per tant, d’anar per feina!
3)
4)
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/137648-basarda-pel-catala.html
Teia Bastons
L'única disculpa que tenen és la ignorància, la incompetència, el desconeixement, la falta de respecte, la incultura, la ineptitud, la mala educació, la ingratitud i l'analfabetisme que traginen. Em refereixo a aquells que defensen que el castellà està perseguit i en perill a Catalunya. Quan l'únic que està en perill és el nostre idioma, si fem cas de les dades sobre el coneixement del català i del castellà que s'han publicat, coincidint que aquests dies s'ha tornat a parlar molt de la nostra llengua i de la seva presència en la societat arran de la llei del cinema que prepara el govern. A les comarques gironines, molts ciutadans han viscut en una mena d'il·lusió pensant que eren els més ben situats quant a ús i coneixement de la nostra llengua. Però les dades ens fan tocar de peus a terra, ja que no solament es tracta d'una percepció totalment errònia, sinó d'un miratge segurament provocat més pel desig que per res més. Perquè la realitat és que un de cada quatre conciutadans nostres no sap ni parlar ni llegir català i un de cada tres no el sap ni escriure. A més, hi ha més de 50.000 estrangers establerts a les nostres comarques que ni l'entenen. I per si encara no n'hi hagués prou, i encara que a més d'un li pugui costar de creure, resulta que els gironins entenem, parlem, llegim i escrivim molt més bé el castellà que el català. Si davant d'aquestes dades encara hi ha algú que pensa i s'atreveix a dir que la situació del nostre idioma està normalitzada, ja no hi entenc res de res. Què dirien avui aquells que senten limitades les seves llibertats lingüístiques davant les estadístiques que constaten el domini del castellà per sobre del català? El més probable és que, com fan sempre, optessin per la demagògia, per la manipulació i per recórrer a les emocions per negar l'evidència. Però nosaltres no ens podem deixar enganyar.
5)
L'última obra d'Isabel-Clara Simó, acaba de publicar-se en la col·lecció «l'Eclèctica» d'Edicions Bromera. Un títol incisiu i valent.
L'autora de Dones, despulla, en aquesta ocasió l'univers masculí i ha estat de bastir 22 relats on explora noves vessants, des del punt de vista de la ironia, però també des de la tendresa.
Hi ha fotografies literàries d'homes desconcertats, immadurs, sentimentals, valents, egoistes, desagraïts... perquè tal i com assegura l'autora: «d'homes n'hi ha de tot».
Així doncs, l'escriptora ens mostra un bon grapat d'instantànies d'aquest univers masculí amb una dosi d'ironia i enginy, però també a base d'oferir relats amerats d'estima.
Relat a relat, l'autora capgira els estereotips més arrelats i ens mostra un autèntic retaule de mascles contemporanis per a tots els gustos.
Aquests estereotips els hi fa desfilar mitjançant una sèrie d'històries breus i incisives en que el lector descobreix el retrat de més d'un conegut o, fins i tot, una fotografia sorprenent de nosaltres mateix.
Homes és un repte literari i personal de la creadora de Dones, un llibre que va seduir els lectors i la crítica en el seu moment.
---------------------
Nota de premsa d'Editorial Bromera
Enviada dimarts 23 de febrer del 2010
Isabel-Clara Simó despulla Homes davant la premsa
L’autora presenta el seu nou llibre de relats, contrapunt de l’èxit Dones
Isabel-Clara Simó ha presentat aquest matí Homes, el seu últim llibre, en un esmorzar de premsa que ha tingut lloc al restaurant Attic de Barcelona. Per al llançament d’aquest títol, que acaba de publicar-se en la col·lecció «L’Eclèctica» d’Edicions Bromera, l’autora ha estat acompanyada de l’editor Josep Gregori.
Homes segueix l’estela de Dones, també d’Isabel-Clara Simó, un títol del qual s’han venut més de 125.000 exemplars. Aquesta obra, que ha esdevingut ja tot un clàssic, és un llibre deliciós que va seduir els lectors i la crítica, i ha estat adaptat fins i tot al cinema i al teatre. Així, l’autora s’ha plantejat el repte literari i personal de despullar l’univers masculí en aquest nou llibre de relats, un repte que, confessa, «m’ha fet gaudir fins i tot més que l’escriptura de Dones». I, a la manera de Virginia Woolf –que ja va dir «que no us espante cap tema» en Una cambra pròpia–, ho fa amb valentia i una bona dosi d’humor.
Isabel-Clara Simó fa desfilar per les pàgines d’aquest volum vint-i-dos protagonistes masculins a través d’històries breus i incisives en què el lector pot descobrir el retrat de més d’un conegut o, fins i tot, una fotografia sorprenent d’ell mateix. I és que, com conclou Simó, entre els homes, «n’hi ha de tot»: arrogants, però també dominats; violents, però també violentats; triomfadors, però també derrotats. L’autor ha comentat que espera «que cap home estiga a la defensiva a l’hora de llegir el llibre», perquè l’ha escrit amb molta mala bava, però també amb estima, comprensió i solidaritat.
La presentació d’Homes als lectors serà el dijous 11 de març, a les 19 hores, a la Casa del Llibre de Barcelona (Passeig de Gràcia, 62). Joan Laporta, president del FC Barcelona, serà l’encarregat d’acompanyar Isabel-Clara Simó en aquest acte i de presentar el llibre. A més, des de l’editorial s’ha preparat una campanya de promoció molt ambiciosa. En l’espai web especial www.bromera.com/especial/homes es pot trobar més informació sobre l’obra i l’autora, començar a llegir alguns dels relats, participar en concursos i promocions i fer els tests que hem preparat en el Facebook.
Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), doctora en filologia romànica, ha exercit l’ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i el periodisme. Al llarg d’una carrera literària intensa i sòlida, ha obtingut èxits tan contundents de crítica i públic com: És quan miro que hi veig clar, Premi Víctor Català 1978; Ídols, Premi de la Crítica del País Valencià 1986; Històries perverses, Premi de la Crítica Serra d’Or 1993, o La salvatge, Premi Sant Jordi 1993. En Edicions Bromera ha publicat també el seu clàssic Júlia; La innocent, Premi València de Literatura 1995; Dones; Raquel, Joel; Dora diu que no; l’obra de teatre Còmplices, i El meu germà Pol, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2007 i una de les obres revelació del 2008.
---------------------------
Després de l'èxit de Dones, del qual n'ha venut 120.000 exemplars, Isabel-Clara Simó ofereix l'altra cara de la moneda amb Homes, un nou llibre de relats curts en què l'escriptora vol fugir dels estereotips per mostrar un ventall prou ampli d'actituds masculines més enllà dels tòpics, perquè «cada home és un món», diu, i assegura que ha tractat el gènere masculí amb «comprensió, solidaritat i ironia no destructiva». El volum és la gran aposta de Sant Jordi de l'editorial Bromera.
El llibre va ser un encàrrec de l'editor i, malgrat que va estar temptada de fer un estrip sense pietat sobre tòpics masculins molt «primari», l'escriptora d'Alcoi va optar per il·lustrar un ventall generós de comportaments masculins «amb tendresa», però també amb una mica de «mala baba», admet. A Homes, el lector o la lectora –Simó diu que preferiria que la llegissin més els homes, però tem que serà al revés, perquè «el fet que l'autora sigui dona condiciona molt el lector»– trobarà 22 històries molt curtes, de lectura àgil: un home a qui la seva dona ja no l'estimula sexualment i pensa de fer-li el salt; un jove homosexual que no sap com dir-ho al seu pare; un malalt del col·leccionisme; un home que es vesteix amb la roba de la seva dona morta; etc. «És un bocinet de la realitat, que és molt més complexa que aquests 22 relats», apunta l'escriptora. En alguns casos sorgeix primer una actitud; en d'altres, la història o el personatge, que en cap cas és real. «Cada dona és un individu, no és l'espècie», deia l'escriptora a propòsit de Dones. I el mateix es podria dir que aplica a Homes. Diu que hi ha de tot, però que molts tòpics sobre mascles encara són reals. «Les dones som més llestes, com totes les poblacions oprimides; ens hem hagut d'espavilar, com fan tots els oprimits», opina. En el llibre diu que demostra que «cada home és un món» i espera que el lector masculí no afronti la lectura «a la defensiva», perquè està escrit «amb calidesa i solidaritat». Ara bé, ella mateixa reconeix que mentre que per a altres novel·les s'havia documentat en sales d'espera del ginecòleg i en perruqueries, en el cas masculí ho ha deixat tot a càrrec de la imaginació. Afirma que s'ha divertit escrivint els contes. Fins i tot ha corregit coses que li han apuntat lectores més joves: «Potser sí que les parelles joves fan el sopar tots dos, però segur que cosir botons només ho fan elles.» L'escriptora creu «que les destreses atribuïbles als mascles les hauríem d'assumir les dones i al revés».
El llibre, aposta de Bromera per a aquest Sant Jordi, ve acompanyat d'un seguit d'accions de promoció i la presentació (11 de març) serà a càrrec del president del Barça, Joan Laporta, del qual Simó se'n confessa una admiradora.
Poesia, teatre, novel·la
Prolífica, Isabel-Clara Simó està enllestint una altra novel·la «ambiciosa» d'univers femení sobre una nissaga jueva de quatre generacions. També està retocant una obra de teatre, mentre que fa poc ha publicat un llibre de poesia, una incursió en aquest gènere. «No tinc estómac de poeta i el truc perquè em funcioni és fer poesia narrativa», explica. Després d'haver escrit sobre totes les edats, diu que ara només li falta fer una novel·la sobre la gent gran.
Conferència "Els determinants del coneixement lingüístic de la població immigrada: una aproximació economètirca aplicada al cas del català"
Teia Bastons
Un 37% dels estrangers de les comarques gironines no entenen el català, el percentatge més alt de tot Catalunya, i tres de cada quatre no el saben ni parlar ni llegir. Una enquesta de l'Idescat també constata que en conjunt la població gironina coneix més bé el castellà que el català.
L'enquesta demogràfica 2007 sobre el coneixement de llengües posa de manifest el predomini del castellà sobre el català pel que fa al nivell de coneixement que en tenen els ciutadans, tant si són estrangers com si no. Les dades sobre el coneixement coincideixen amb les d'ús del català, ja que en tots els àmbits –família, feina, escola, oci– el percentatge de població gironina que fa servir el català no arriba al 50%.
Per demarcacions, a la de Girona és on hi ha el percentatge més alt de ciutadans que diuen que no entenen el català, un 8,5%, mentre que els que no entenen el castellà són un 2,6%. El 76% dels gironins diuen que saben parlar català, mentre que en el cas del castellà el percentatge arriba al 92,8%. El 72,7% saben llegir en català i el 87,8% en castellà, i el 59,5% saben escriure català, en relació amb el 83,3%, que escriu castellà.
Els percentatges varien segons l'origen de la població. Si el 37% dels estrangers no entenen el català, el percentatge baixa a l'1,4% quan es tracta de ciutadans de l'Estat: el 88,3% saben parlar català i el 84,5% el saben llegir, i entre els estrangers, un 26,9% i un 26,1%.