IVITRA
L'Institut Virtual
Internacional de Traducció (IVITRA) és un grup de recerca multidisciplinari i
multilingüístic de
La divisió
de diacronia compta amb la concessió del programa Prometeu anomenat
DIGICOTRACAM: digitalització, estudi, edició i traducció a diferents llengües
d'un extens corpus documental de
Quan Martines m'ho explicava i em duia a l'oficina on els informàtics m'ensenyaven el funcionament de les eines generades, pensava en les virtuts de tot plegat. Només un projecte ambiciós arriba a generar algun producte que es fa respectar, ni que pel camí calgui abandonar alguna branca que ens cau dels braços o que s'asseca. Només un projecte ambiciós i seriosament compromès té prou força per estimular la comunitat universitària, per fer treballar els alumnes i els becaris. Aquí un alumne, un becari, un professor jove es veu obligat a saber llengües, a familiaritzar-se amb el català antic, a dominar la informàtica, a córrer món: obligat i engrescat, que és el desideràtum de tota la nostra vida universitària. Però hi ha més, hi ha la part formativa pròpiament dita: aquí l'individu és forçosament actiu i es forma de manera real i verídica, simplement perquè això va de debò.
A finals de l'any
2007 hi va haver a Oporto un fòrum internacional per avaluar grups de recerca.
Hi van concórrer uns 250 grups que prèviament, durant un any i mig, havien sigut
seleccionats entre molts més per anar al fòrum. Els jutges eren experts
universitaris i empresarials de
Caterina i Catalina
Gabriel Bibiloni
Deriva del nom grec Aikaterínē, d'origen discutit. La culpa del fet que hi hagi tantes Caterines en el món és d'una jove egipciana del segle IV, Caterina d'Alexandria, bella i sàvia, poeta i filòsofa, que va tenir un debat "científic" amb l'emperador romà, el qual va encaixar malament la seva derrota intel·lectual i la va condemnar a morir a la roda de la tortura, una roda amb punxes de ferro que havien d'esparracar la seva carn a poc a poc. Com que les punxes es trencaven miraculosament quan tocaven el seu cos, li va tocar morir decapitada. Això diu la llegenda sobre una santa de la qual no hi ha dades històriques i l'existència de la qual, fins i tot, ha estat posada en dubte, àdhuc per l'Església Catòlica. Uns monjos d'un monestir al peu del mont Sinaí (c. 800) trobaren allà a la vora el seu cos incorrupte i flairant d'olis medicinals, i el monestir, guardià d'aleshores ençà del cos de la santa, esdevingué un important lloc de pelegrinatge. Les croades escamparen per occident la llegenda i durant la baixa Edat Mitjana Caterina d'Alexandria passà a ser un dels sants més venerats en el món cristià.
A Mallorca també. En el segle XIV, al lloc on ara hi ha la Feixina, a Palma, es fundà l'Hospital de Santa Caterina, que a començament del XVII es convertí en convent trinitari. En queda el nom, que ara és el del barri de Santa Catalina (o Santa Caterina?), i ens queda el nom de la porta per on partien cap a l'antic convent, a la Plaça de la Porta de Santa Catalina (o Caterina?). A Sóller també hi ha el santuari de Santa Caterina, fundat, segons la tradició, per Raimon de Penyafort, en el segle XIII. I a mitjan segle XVII es fundà a Palma el gran convent de Santa Caterina de Sena, de monges dominicanes, destruït fa quatre dies per la desídia i l'especulació. Les Caterines augmentaren a Mallorca arran del procés de beatificació de Caterina Thomàs (1533-1574), paral·lel a l'extensió de la devoció i l'entusiasme per la monja valldemossina, durant els segles XVII i XVIII.
A Mallorca la santa d'Alexandria es digué Caterina, igual que els convents esmentats, i les dones portadores d'aquest nom es digueren Caterina, o aquest és el nom que consta en els documents des del segle XIII fins a la castellanització de la llengua administrativa. Amb diverses variants gràfiques Caterina, Catarina, Catharina que ara són cosa secundària. Caterina és el que apareix sempre en tota classe de documents administratius escrits en català. Però a partir de la imposició violenta de l'espanyol en el segle XVIII, els documents escrits en la nova llengua porten, evidentment, el nom traduït al castellà, Catalina. Just després del Decret de Nova Planta es pot observar la coexistència per un temps dels noms Catalina, en documents en castellà, i Caterina, en documents en català.
Però la forma Catalina (o Catelina) també és molt antiga. Només que era una variant present bàsicament en el llenguatge oral. Les Regles d'esquivar vocables i mots grossers o pagesívols, un tractat de "barbarismes" del segle XV, condemnen «Cathalina per dir Catharina», la qual cosa significa que la primera era forma usitada no sabem en quina mesura ni a quins llocs en el llenguatge vulgar. I en textos escrits per persones poc coneixedores de les normes de la llengua culta, podem trobar Catalina, al costat de moltes altres característiques de llengua popular. Per exemple, en el noticiari de Perellós de Pacs (segle XVI). Per als nostres avantpassats cultes era molt clar: Caterina i Catalina eren dues variants com nosaltres i noltros, com aigua i aigo; una pròpia de la llengua formal i l'altra pròpia de la llengua ordinària. Sense problemes.
La castellanització, la pràctica d'usar per escrit el nom de la gent sempre en castellà, va asfixiar el nostre tradicional Caterina, i el vulgar-espanyol Catalina va quedar amb tota la casa per a ell. Sense la subordinació a l'espanyol i la pèrdua de la nostra llengua escrita tradicional, ara probablement hi hauria poques Catalines. La dualitat tradicional culta-col·loquial segurament tendiria a desaparèixer, perquè avui el nom de cadascú tendeix a la forma única. Les portadores d'aquest antropònim han de decidir lliurement quin nom volen tenir, però és bo que ho facin coneixent tots aquests elements. Amb els personatges històrics (com Santa Caterina Thomàs) és molt recomanable d'usar la forma Caterina. La cosa ja és més complicada amb els topònims. Els topònims són molt complicats.
Pirates, filibusters, bucaners i
corsaris
Antoni Llull Martí
per Màrius
Serra
Clàping?
En la columna
“Dial neguitós” del dissabte 6 de febrer, aquí a l'AVUI, el sempre agut Enric
Gomà analitzava algunes adaptacions catalanes de gerundis anglesos. Feia èmfasi
en el zàping televisiu i el diàling radiofònic neologisme emergent que dóna nom
a una celebrada secció de El món a
RAC1, però també recollia d'altres manlleus o neologismes anàlegs. Afirmava
Gomà: “mitjançant adaptacions semblants
obtenim càmping, dàncing, púding i clàping, que és la migdiada dita en un to de
broma (no gaire divertida, però si mentrestant menges macedònia no està tan
malament)”. També hi podria haver afegit pànxing, que ha fet fortuna entre els
amants del sofà, o d'altres fórmules ING més conjunturals, com ara el procaç
edredòning televisiu. M'interessa, però, aturar-me en aquest fals derivat del
verb clapar que seria el clàping, igual com pànxing derivaria de (tocar-se la)
panxa. I m'hi aturo per raons mèdiques, perquè resulta que clàping és també el
nom universal d'una tècnica fisioterapèutica que consisteix en picar amb la mà
oberta (to clap, en anglès) el cos
del pacient per ajudar-lo a expel·lir les mucositats que el tapen. És un cas de
neohomonímia com un cabàs.
Darrerament Marcelino Iglesias, president d'Aragó, ha tractat de ridiculitzar Monsenyor Joan Piris, bisbe de Lleida, tot qüestionant si el prelat lleidatà forma part de l'església catòlica o no, atès que hi ha un pronunciament dels tribunals eclesiàstics instant a lliurar l'art sacre de les antigues parròquies del bisbat de Lleida al de Barbastre-Montsó: «és insòlit que el bisbe de Lleida no faci cas a Roma (...) és un fet que no passa habitualment» (El Periódico, 28-1-10).
Per la mateixa regla de tres, Iglesias també ens podria explicar per què des d'Aragó no fa cas dels compromisos adquirits per Espanya envers la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. O és que potser el president aragonès no és europeista, demòcrata i polític de fiar? I és que el model d'ensenyament que preveu el Consell d'Europa en territoris com ara la Franja de Ponent ha ser impartit bàsicament en la llengua regional o minoritària. En aquesta línia, el filòleg Albert Branchadell apunta que la llei de llengües aragonesa, vigent des del 30-1-10, no només no planteja un model de plena immersió, sinó que ni tan sols preveu un model bilingüe estructurat, «tot el que garanteix la llei és el que de fet ja existeix, és a dir, el dret a l'ensenyament voluntari del català i de l'aragonès (no en català ni en aragonès)» (El Periódico, 13-1-10).
No és la primera vegada que Iglesias fa declaracions com les esmentades. En el decurs de tres legislatures ha professat reiteradament un aragonesisme sorollós, que gairebé sempre ha explicitat mostrant hostilitat cap a Catalunya, per atenuar així la seva condició de catalanoparlant fill de Bonansa (Ribagorça Occidental). En canvi, de les parròquies de la Diòcesi de Jaca, integrades a la Província Eclesiàstica de Pamplona, ningú no en canta ni gall ni gallina. Amb el temps que fa que ocupa Iglesias la presidència d'Aragó, hagués estat més intel·ligent per la seva part dedicar esforços a fer pedagogia de la diversitat lingüística territorial, com un fenomen positiu i enriquidor, en lloc d'exhibir tanta aragonesitat forçada. I és que, a hores d'ara, bona part dels franjolins no identifiquen el català com la seva llengua. Diu Javier Giralt, professor de filologia catalana de la Universitat de Saragossa, «Tant costa d'entendre que no pot ser d'una altra manera, arran de la desinformació que ha imperat a la Franja entorn a la llengua autòctona? Mai a l'escola es va ensenyar que els parlars de la Franja són varietats del català, més aviat el contrari: foren desacreditades, advertint de les dificultats que els joves tindrien fent servir aquest 'xampurrejat'» (Heraldo de Aragón, 16-12-09). Aquesta ignorància també fomenta prejudicis, malentesos i oposició envers la diferència fins al punt que un tresor lingüístic local, el català i l'aragonès, és vist com una anomalia, un inconvenient, una sobrecàrrega. Manifestacions de l'estil de Jaume Cabós, tinent d'alcalde de Fraga, en seria un exemple: «No necessitem una llei que duplicarà els costos» (La Mañana, 19-12-09). L'econòmic és un raonament conegut com instrumental perquè acostuma a oblidar les finalitats nobles de la humanitat, en aquest cas el goig de viure en la llengua del territori.
Amb l'excusa del consens parlamentari, que mai ha reeixit (només la Chunta Aragonesista li ha fet costat), Marcelino Iglesias ha ajornat l'aprovació d'aquesta llei durant 11 anys. S'ha volgut curar en salut, just ara que enfila el seu darrer mandat com a president? Sigui com sigui, el de Bonansa ha demostrat tenir poca vista. I és que sempre és més fàcil veure la brossa en l'ull de l'altre que veure la biga en l'ull d'un mateix.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?
Article publicat en la revista L'Escletxa, hivern 09-10
El perquè dels nostres hàbits lingüístics
Les dades sociolingüístiques més recents indiquen que el grau de coneixement del català és elevat, però que l'ús que se'n fa és baix; davant d'aquest fet, l'explicació és ben fàcil: hi ha molta gent que sap parlar-lo però que, a la pràctica, no ha fa habitualment. Segons aquestes mateixes dades, un 84% dels catalanoparlants apliquen sistemàticament la norma de convergència a l'espanyol, és a dir, es passen a aquesta llengua quan intueixen que l'interlocutor potser no parla català. Aquest hàbit té, no cal dir-ho, unes conseqüències devastadores per a la presència social de la llengua, i, si volem canviar-lo, primerament ens cal entendre perquè el practiquem.
Ferran Suay, doctor en psicologia, hi identifica tres factors claus: l'aprenentatge, la imitació i els prejudicis.
Pel que fa al primer, cal tenir en compte que en tot procés d'aprenentatge hi intervenen unes compensacions (quan ho fem bé) i uns càstigs (quan ho fem malament). Des de fa tres segles, els catalans estem sent castigats per parlar la nostra llengua (burles, maltractaments, sancions, prohibicions...), de manera que hem anat interioritzant que fer servir el català amb normalitat és una conducta que duu implícita unes conseqüències negatives i, per tant, hem tendit a evitar-la, passant-nos a l'espanyol al més mínim senyal d'incomprensió.
Actualment, però, hi ha alguns territoris dels Països Catalans, bàsicament Andorra i el Principat de Catalunya, on trobem una repressió lingüística menys notòria, i en els quals, tanmateix, l'hàbit de canviar a l'espanyol es manté intacte. L'explicació la trobem en un altre dels factors que comentàvem: la imitació. Encara que no estiguem rebent inputs negatius per una determinada conducta, els humans tendim a imitar allò que veiem fer. I en el cas dels hàbits lingüístics, el model que es transmet és, precisament, la convergència a l'espanyol. Ho veiem fer en el nostre entorn més proper i també en els mitjans de comunicació: periodistes, artistes, esportistes, polítics... tots canvien de llengua amb una naturalitat absoluta davant d'un parlant que s'expressa en espanyol. Aquests models legitimen la conducta i ens la fan, no només lògica, sinó l'única acceptable.
Per últim, els prejudicis. Fortament arrelats, les persones catalanoparlants en tenim un munt que ens condicionen l'ús que fem del català: considerem que parlar català fa tancat, provincià, de poble; o bé que és de mala educació parlar-lo si l'interlocutor utilitza l'espanyol; creiem que els estrangers no poden parlar ni entendre el català i que, en canvi, entenen l'espanyol; ens sembla que el català és una barrera... Tot plegat, creences que evidencien la baixa autoestima que tenim com a poble.
En conclusió, si volem canviar els nostres hàbits per esdevenir lingüísticament fidels al català, primerament ens cal entendre aquests mecanismes i aprendre a evitar-los. Reivindicar la normalització legal del català ajudarà a posar fi a les agressions lingüístiques; prendre consciència del modelatge que cadascú de nosaltres exerceix en el seu àmbit permetrà generalitzar l'hàbit de mantenir-se en català; i desmuntar, un a un, els prejudicis que ens limiten -no hi ha llengües superiors o inferiors, es pot ser ben educat en qualsevol llengua, els estrangers també aprenen el català quan veuen que és necessari, les llengües són instruments d'integració...- ens farà parlants lliures, ajudant-nos a recuperar la nostra autoestima. El gran beneficiat serà l'ús social del català.
David Vila i
Ros
Tallers per la
Llengua