Joan M. Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del govern català, està convençut que la llei del cinema s'aprovarà aquesta legislatura amb un ampli consens parlamentari. Assegura que la iniciativa té el suport majoritari de l'opinió pública i que majors i exhibidors acabaran entenent que no es pot mantenir una discriminació tan flagrant de la llengua catalana i que la llei també beneficiarà el sector.
Hi haurà llei, s'aplicarà?
És un projecte de llei de govern i s'ha acceptat el tràmit d'urgència perquè hi ha la voluntat d'aprovar-la i tirar-la endavant. En la mesura que la legislatura es faci completa i tingui continuïtat fins a la tardor, comptem que tenim temps suficient per aprovar la llei. Alguns aspectes de la llei queden subjectes al futur reglament. Per exemple, l'objectiu de fer un nombre de còpies equivalents en català i castellà per a determinades pel·lícules es planteja per a un període de cinc anys. Ja entenem que hi ha hagut una inèrcia de setanta anys en què les coses han anat d'una manera i que modificar això és difícil.
Continuaran parlant amb els exhibidors?
És que sempre hi hem parlat. La llei es va començar a debatre públicament a partir de la presentació d'un document de bases que es va inspirar en un conjunt de converses i propostes que havien sortit d'un intent d'arribar a acords amb les grans distribuïdores. Però ja se'ls va dir que si no arribàvem a un acord treballaríem per la via legal. Molta gent, des de moltes posicions, posava en dubte que hi hauria capacitat de tirar endavant el projecte. Però s'ha fet i s'ha fet amb molt diàleg: en el tram de redacció final es van incorporar el 50% de les al·legacions que van arribar des de diversos grups.
Sí, però al final hi ha hagut locaut empresarial.
Evidentment, tothom pot expressar les seves posicions i defensar els seus interessos com consideri convenient dins la legalitat. Ara bé, el que no es pot dir és que no hi ha hagut diàleg. I perquè s'ha dialogat, estem segurs de poder disposar d'una majoria suficient al Parlament, que esperem que sigui molt àmplia.
Hi ha perill que es porti la llei al Constitucional?
No ho sé. Però no tinc cap mena d'inconvenient a anar a parlar amb el PP, que sembla que dimecres que ve, al Parlament, presentarà esmena a la totalitat. És una llei a favor de la indústria i de la llibertat en la qual no hem traspassat cap límit.
El ministeri tampoc no ho veu clar.
La ministra públicament s'hi ha mostrat a favor, però demana diàleg. Ara, diàleg sí, però precondicionat per una suposada condició d'inferioritat, no. Potser la tindria a nivell personal, però no com a conseller del govern i ni com a representant de la cultura catalana. A vegades es vol donar la imatge que aquí s'han reunit quatre independentistes i han fet una llei. I no, no. Això ha sigut un procés molt llarg.
CiU també demana que es continuï parlant.
I nosaltres. Ho demana tothom. I no és una cosa que no haguem fet i no estiguem fent. Després de la reunió de govern ja hi ha hagut contactes i estem tornant a parlar i a intercanviar papers.
Amb els exhibidors?
Ara sobretot amb els distribuïdors. L'actitud dels exhibidors té a veure amb quina serà l'actitud dels distribuïdors. De fet, la llei té en compte elements suggerits pels mateixos exhibidors. Hi ha un apartat particularment interessant per als exhibidors que és la possibilitat de la xarxa concertada. És un mecanisme d'adscripció voluntària que apareix com una garantia per a la bona salut del negoci de l'exhibició.
Les 'majors' tenen por.
La seva actitud defensiva és comprensible quan es vol alterar la posició de domini que tenen del sector. Diuen que ja s'avindrien a donar sortida al català, però els preocupa que això estableixi un precedent. I allà on ells veuen un precedent negatiu, nosaltres el veiem positiu. No entenem que la incorporació d'altres llengües en els seus marcs ordinaris sigui vista amb normalitat i la incorporació del català, pel fet de no tenir un Estat, no ho sigui. Si demà Catalunya fos independent, el valor de la llengua catalana en termes de mercat seria el mateix. I en termes culturals i lingüístics som un mercat mitjà en l'àmbit europeu, no som una banalitat, no som un mercat residual. No som una cultura secundària o subsidiària. És veritat que la majoria de la població de parla catalana coneix suficientment el castellà per formar part del mercat de consum de productes culturals en castellà, però això no pot ser motiu perquè li neguin el seu idioma. Això és inacceptable.
I si les 'majors' decidissin no doblar les pel·lícules al català?
La posició de força més contundent que podrien adoptar seria deixar sense distribució el mercat català, renunciar a distribuir en desacord amb les condicions que marqués la llei. Això afectaria greument el negoci dels exhibidors. En aquest sentit, entenem els temors dels exhibidors.
Creu que pot passar?
Creiem que no perquè, a més, això comporta responsabilitats legals i comporta renunciar a un mercat que representaria al voltant del 0,8% o l'1% del mercat mundial. Una cosa és quan la gent a la taula de negociació hi posa els soldats de plom, l'artilleria i l'aviació, i l'altra és el debat sobre uns interessos que nosaltres tenim voluntat de conciliar. No ens ho plantegem com un pols.
Ah, no?
No. Enviem el missatge següent: intervenim en aquest àmbit perquè estem segurs que una cultura sòlida, en la nostra època, té en el sector audiovisual un element molt important. Volem donar al cine tota la importància. I què necessitem perquè vagi bé la llei i el cinema sigui important a Catalunya? Que les empreses del sector es guanyin bé la vida. Per tant, és una llei a favor del sector, de les productores, exhibidores i distribuïdores. Ara bé, no pot ser que per garantir un model de negoci se sacrifiqui la llengua i la cultura catalanes. Si no cal sacrificar-ho a Hongria, a Dinamarca, a Txèquia i als països escandinaus, aquí tampoc. El que demanem és un tracte igual, de dignitat i respecte per la llengua i la cultura catalanes. Però a la llei només hi ha un article sobre això, la resta vol racionalitzar el suport a la producció, establir ajuts al sistema de la distribució, afavorir la versió original subtitulada, ajudar els exhibidors a la modernització de les sales... Tot plegat comporta un compromís de recursos públics en el sector molt més ampli del que hi ha hagut fins ara.
Quin increment de recursos suposaria?
En una seqüència de 4 o 5 anys de desplegament progressiu de la llei, les partides addicionals previstes oscil·larien entre els 6 i els 12 milions d'euros.
A les majors també els preocupa qui paga el doblatge.
Els costos del doblatge en totes les llengües el fan i el paguen les distribuïdores. Es poden establir mecanismes que siguin una combinació de crèdit i subvenció, en funció de l'èxit de taquilla. Si la pel·lícula té poc èxit, el finançament esdevé subvenció. Si en té molt, acaba sent crèdit i per tant es retornen els diners.
Hi tornarà a haver locaut?
El nostre missatge és de diàleg, però també de fermesa i compromís amb la llei, que creiem que té el suport de l'opinió pública, la qual està d'acord que l'oferta cinematogràfica es diversifiqui i sigui respectuosa amb la llengua catalana. Això tothom ho entén, tant els que anirien a veure cine en català com els que no. Tothom veu que és una millora i és just, i que per tant cal canviar la situació actual, que és inacceptable. I amb el sector també volem arribar al màxim consens possible. Però no renunciarem als objectius bàsics: millorar l'oferta de cinema perquè és culturalment i industrialment rellevant fer-ho, enfortir la indústria local i que la presència de la llengua i la cultura estigui homologada.
Amb la llei del cine no s'esgoten els temes candents. Hi ha cap possibilitat d'acord amb el ministeri sobre el cas Centelles?
No hi ha una agenda concreta oberta. Ens vam dir el que calia: allò va ser una compra deslleial per part del ministeri. Però de moment no hi ha res. Tenim la potència que tenim i els mitjans són limitats. Estem debatent sobre el futur global del patrimoni fotogràfic català, perquè hi ha moltes més col·leccions a part de la Centelles. Però el punt de partida, si a Espanya, amb tot un Estat al darrere, ja és precari, doncs aquí encara més, tot i que s'han fet coses interessants.
I els 'papers de Salamanca'?
Estem prou segurs que el mes que ve, si no abans, haurà tornat a Catalunya el gruix del material que s'està digitalitzant. Quedaran uns serrells pendents de digitalitzar. I després hi ha uns objectes que en el marc de la comissió mixta encara hi ha la pretensió per part del ministeri d'acabar d'aclarir i que la part catalana dóna per descomptada.
La Comissió de la Dignitat ha reclamat més 'papers'.
Són documents d'ajuntaments, de llibres d'actes, que es van trobar més o menys casualment als arxius de la delegació del govern a Catalunya. Ens hem posat a disposició de la delegació del govern per ajudar a mirar exactament què hi ha, i hem demanat celeritat.
El president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha demanat independència jurídica i més competències i recursos.
El que estem intentant és ser eficients. Que cadascú faci la feina per a la qual està més preparat, que a la pràctica vol dir que amb tot el que siguin administracions i empreses, normalment qui actua és el departament, i amb tot el que té a veure amb artistes particulars i creadors, ho fa el CoNCA. La xarxa d'arts plàstiques aviat es posarà sota la seva tutela. En canvi, el que queda de l'Entitat Autònoma de Difusió ho convertirem en una agència de difusió. Jurídicament, el president del CoNCA haurà de tenir l'última paraula quan hi hagi recursos contra els acords sobre subvencions. I pel que fa als pressupostos, a part de les partides transferides per increment d'activitat, hi ha hagut un augment de dos milions d'euros no subjectes a cap obligació o competència. Això no ha passat a cap altra àrea del departament. Per tant, el CoNCA és una prioritat.
El CoNCA dirigirà la política d'adquisicions d'art?
Li hem fet un encàrrec, encara pendent de formalitzar, sobre els models europeus de constitució de fons públics d'art, procediments d'adquisició i presa de decisions. Creiem que a Catalunya hi ha d'haver una sola col·lecció pública. I li hem demanat al CoNCA que ens faci una proposta de política pública d'adquisicions d'obres d'art.
Què es pot fer perquè les obres que l'Estat rep per donacions d'art sorgides de Catalunya es quedin aquí?
El titular acaba sent el ministeri d'Hisenda. Alguns dels quadres importants a través d'aquest procediment de pagament d'impostos acaben al MNAC, però en dipòsit. I en cas de disputa, l'Estat juga amb unes cartes i nosaltres amb unes altres.
Passarà a la història com el conseller del CoNCA i la llei del cine?
Si és així, serà injust. En el cas del CoNCA, perquè molta gent durant molts anys va treballar perquè existís. Jo he sigut lleial al projecte, i d'una manera convençuda. M'ho crec. I en el cas de la llei del cine, també seria injust però d'una altra manera, sobretot de cara a l'interior del departament, on hi ha treballat molta gent.
Passarà també a la història com el conseller del cas Millet?
Com el conseller que va tenir la fortuna que es va detectar el cas Millet i es van prendre mesures per corregir-ho... Al Palau encara s'està treballant i hi ha alguns comptes que no es coneixen. No sortiran coses gaire grosses, però s'ha de seguir. Sobre el model organitzatiu, tots estem d'acord que cal simplificar-lo, cosa que permetria guanyar transparència i millorar els mecanismes de control. S'han de separar molt bé els càrrecs executius i professionals dels honorífics i de control. I les administracions ni ens en desentendrem ni pretenem prendre el control del Palau. La nostra missió és d'acompanyament.
Es farà el museu Catalònia?
Dins la bona entesa global amb l'Ajuntament de Barcelona -fins i tot hem parlat d'un nou pacte cultural-, estem buscant un espai per al museu nacional d'història, arqueologia i etnologia, o museu de societat. El projecte conceptual està molt avançat i l'arquitectònic ha d'esperar que tinguem el lloc. També tenim molt avançat el pla d'equipaments de Catalunya, que aviat aprovarà el govern i que també reflecteix l'entesa amb les diputacions i ajuntaments.
Per insultar-se sense que ho sembli els polítics forcen el llenguatge. Si volen dir que algú menteix, diuen que falta a la veritat o, pitjor encara, que diu coses incertes. Però incert, en català, vol dir vague, poc precís; no pas fals. Un sentit que sí que té incierto, segons la RAE. També s'ha posat de moda, per dir que una cosa és inadmissible, assegurar que no és de rebut, un horrorós calc del castellà ser de recibo. I d'un temps ençà sembla que hem enterrat l'adjectiu tendenciós, que tota la vida ens havia servit per dir que un parer o un argument és poc objectiu, i l'hem substituït per esbiaixat. Però com que es veu que esbiaixat encara diu massa el que ha de dir, alguns polítics catalans ja comencen a dir-ne sesgat, ignorant que sesgo és el mot castellà per biaix. Potser algun dia en diran oblic.
L'ús d'escaure i escaure's crea dubtes i retrocedeix davant caure. Algú ens pot caure bé, i un vestit també, però el vestit, a més, ens pot escaure. Si un comportament no fa per a algú, podem diem que no li escau. El dinar, en canvi, no escau sinó que es posa bé, fa profit o prova. El que sempre prova és fer vacances. I ja sento que algú diu "En què cau Setmana Santa?". Doncs enguany cau o s'escau la primera setmana d'abril. Escaure's vol dir esdevenir-se en certa data i també trobar-se en cert lloc. I aquest sentit se'ns barreja amb l'altre i ens fa dubtar si hem de dir si escau o si s'escau. La primera forma, típica del català administratiu, equival a si procede. Vol dir si convé, si pertoca. En canvi, si s'escau, vol dir si té lloc, si es produeix. "Debatrem el conveni i, si escau, el firmarem". "L'ERO, si s'escau, en deixarà molts a l'atur". Esperem que no.
Una de les coses que un corrector sap i la resta de mortals no saben és que s'ha d'escriure en relació amb o amb relació a i no pas en relació a (que seria un híbrid mal format), i també sap que, segons el diccionari, les dues formes no volen dir ben bé el mateix. Són sabers de mestretites que compliquen de manera absurda i improductiva la correcció, que no fan altra cosa que generar inseguretat en l'usuari. No tenen res a veure amb escriure bé perquè no aporten res que millori l'escriptura. Són distincions només útils per al pobre d'esperit que necessita creure que sap coses que els altres no saben. La correcció està plena de cagallons pedants d'aquest estil que tard o d'hora algú, amb la millor de les intencions, et refrega pel nas dient "Això és incorrecte!". Només cal entrar al Corpus Textual Informatitzat de l'IEC per trobar en relació a en escriptors tan reputats com Miquel Martí i Pol, Pere Calders, Josep Pla i un llarg etcètera. Escriure és massa difícil i apassionant per perdre el temps en ridiculeses. I la ironia és que el mateix diccionari que vol filar tan prim cau sovint en el seu propi parany. A l'entrada comparació el DIEC2 només admet les locucions en comparació de i per comparació a i les distingeix amb matisos d'una subtilitat inextricable, però a les entrades encara, mena i macròfag escriu en comparació amb, una forma lògica si tenim en compte que el verb comparar regeix amb o a i no pas de. I seria ben trist que, en veure-ho, els seus redactors reaccionessin canviant amb per de en aquests articles en lloc d'afegir en comparació amb com a forma sinònima de les altres dues locucions. Perquè, per fer més normal el català, sempre és millor, si no hi ha raons de pes en contra, obrir la correcció perquè aculli tot el que de manera natural ja diem i escrivim.
Algunes de les conclusions dels ponents responsabilitzaven els populars d'arraconar el gallec o el català a les Balears amb propostes d'introducció d'altres idiomes en l'ensenyament que retallen les assignatures que s'imparteixen en les llengües històriques d'aquests territoris. En aquest sentit, els participants van defendre que el plurilingüisme ha de partir de la llengua pròpia com a base de l'aprenentatge. També es va plantejar la necessitat que els professors siguen competents en les dos llengües oficials dels territoris declarats bilingües, amb una preparació correcta en l'àmbit de la didàctica. Pel que fa a les llengües minoritzades, es va defendre que la forma ni el temps a l'hora d'aprendre aquests idiomes pot ser el mateix que el d'una llengua estrangera. Les ponències que es van presentar a les jornades es penjaran a la plana de l'STEPV, d'aquesta manera qualsevol persona podrà consultar-les.
Sovint, les persones que defensem la nostra llengua ho fem, entre d'altres maneres, dirigint les nostres reflexions al grup format exclusivament per catalanoparlants. I trobe que ho fem d'una forma quasi inconscient. Aquesta actitud du implícita la idea que els castellanoparlants són o bé enemics, o bé gent aliena als assumptes lingüístics de la nostra terra.
Tanmateix, a la nostra societat hi ha moltes persones que parlen castellà. En el nostre dia a dia, els valencianoparlants tenim interaccions de diversos tipus amb ells. Jo, per exemple, tinc més d'un amic -bon amic- que fa servir la llengua de Cervantes. També, a la feina, em relacione amb companys que no empren el meu idioma matern. I a les botigues, a l'estació de trens, al carrer preguntant alguna cosa a un desconegut...
Ens agrade o no, eixa és la realitat que tenim. I no podem ni pensar ni actuar com si no fóra així.
Davant aquest estat de coses, trobe que, a l'hora de comunicar-nos amb els castellanoparlants, ho hem de fer en català; amb la major normalitat possible i respectant al màxim el fet que l'altre ens parle en espanyol. Per a mi, açò és una qüestió de principis, però -a més a més- ens convé estratègicament guanyar-nos la simpatia d'aquells que fan servir l'altra llengua oficial del País Valencià. Ells no han de ser, necessàriament, els nostres enemics.
Vaig inclús més enllà -i ací enllace amb la idea anterior- a l'afirmar que la recuperació, la supervivència, del valencià passa per aconseguir que les persones que parlen castellà s'apropen a nosaltres i a la nostra llengua (a la nostra cultura, per tant). Per exemple, que puguen llegir amb normalitat un llibre de Toni Cucarella o escoltar un disc de Mishima; que visiten blocs escrits en català i hi deixen comentaris (en castellà, no passa res). Fins i tot -per què no-, que algú que empra habitualment, o sempre, l'espanyol puga ser lector i soci d'ARAMULTIMÈDIA.
D'aquesta manera -sols d'aquesta manera- és possible que el col·lectiu format per castellanoparlants se sensibilitze amb la nostra causa i lluite també perquè el valencià no desaparega. I si això arriba a ocórrer de forma significativa, el perill d'extinció de la nostra llengua serà menor o nul.
VICENT TEROL
Sindicats de diferents pobles
de l'estat espanyol es manifesten a favor de la igualtat lingüística
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2001&Itemid=1
Primera semifinal del II
Concurs-Festival Rock Penat de Música en Valencià a Benicàssim
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2004&Itemid=1
L'EMT "escolta" les
reclamacions de Valencianisme.com i reimplanta la megafonia en valencià
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2006&Itemid=1
La docència en valencià en les diferents universitats públiques
valencianes, a anàlisi
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2008&Itemid=1
"Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa" de Vicent Andrés Estellés
Un dels elements de la pel·lícula Avatar és la creació d'una llengua ad hoc per a un món inventat. La llengua dels na'vi, fabricada pel lingüista Paul Frommer, de la Universitat de Carolina del Sud, ja té una comunitat d'adeptes, com va ser el cas d'altres llengües inventades per a la ficció (el klingon, de Star Trek, per exemple). Disposa d'una pàgina web per aprendre'n la gramàtica i es convoquen convencions o trobades periòdiques per celebrar la llengua. Tota una fascinació al voltant dels mons que creen llengües, de les llengües que creen mons a la vista de l'espectador. Que les llengües creen mons irrepetibles no és un fet nou per a les persones i organitzacions que, arreu del planeta, defensen, des de la recerca activista, la preservació de la diversitat lingüística històricament arrelada i viscuda per les societats humanes. La seva preservació, i també l'activació de les llengües grans i petites com a motors de cultura contemporània. La llengua, més enllà del seu valor instrumental, és la clau que les comunitats de parlants fan servir per sintonitzar amb els entorns que habiten, la manera com construeixen la seva relació amb l'espai i el temps (aquelles dues grans convencions socials que han tingut tant d'èxit i que poden ser interpretades i viscudes de formes tan diverses com la diversitat lingüística fa palès), la seva manera de concebre les relacions interpersonals i el mateix concepte de persona. Tot un capital de coneixement i de versions de la relacionalitat humana que desapareix cada cop que desapareix una llengua. Aquesta setmana arribava la notícia d'un nou cas de llengua extingida, el bo, a les illes Andaman, per la mort del seu darrer parlant. Desaparició de la llengua, bé perquè desapareixen els seus parlants, bé perquè d'una manera o altra desapareix l'entorn que la fa possible. Podríem pensar que l'entorn més favorable per a la preservació de la diversitat lingüística no és cap altre que l'entorn mental, individual i col·lectiu, inclinat al multilingüisme i al gust per una (co)existència humana en què es preservin espais que permetin a tothom de mirar el món i comunicar-se des de la llengua/les llengües en què hom va començar a aprendre a viure. Allò que, no sense controvèrsia, acostumem a anomenar «llengües maternes». El Dia Internacional de la Llengua Materna va ser proclamat per la Unesco el 1999, i s'escau el 21 de febrer. Durant el 2010, aquest dia s'inscriu en el marc de l'Any Internacional de l'Apropament de les Cultures.
(*) Departament de Diversitat Lingüística. Linguapax. Unescocat - FCACU