InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 265 (dilluns 15/02/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - Humanisme i cultura
 
2) Gabriel Bibiloni - La cama i la pota
 
3) Antoni Llull Martí - Política i criança
 
4) Màrius Serra - Coach?
 
5) Toni Fernàndez - Viatge en el temps
 
 
7) Isabel Clara Simó - Sue Ellen, ets un pendó
 
8) Presentació del CD Cròniques de l'ultrason
 
9) Presentació del llibre "El euskera en la Comunidad Autónoma Vasca (2009). Una aproximación a la diversidad lingüística."
 
10) Joan Tudela: El català suma, no divideix.
 
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 11 de febrer del 2010
 
 
 

Humanisme i cultura

 

La setmana passada els parlava d'un aspecte de les jornades sobre "L'avaluació de la recerca en humanitats i ciències socials". Me'n va quedar un altra de pendent. Juergen  Barkhoff hi va parlar sobre el paper i la valoració de les humanitats.

 

Recordin que la valoració de les humanitats i de les ciències socials patia de l'adopció d'un model aplicat a les ciències dures, model que calia equilibrar amb mesures més adequades a aquelles altres ciències. Però Barkhoff va reinvindicar aquestes altres ciències, més «humanes», per a l'equilibri global de la humanitat; car ens permeten de protegir i estabilitzar els fonaments de la nostra història i cultura, de lluitar per la justícia social, de qüestionar l'autoritat, d'aprofundir en el coneixement de nosaltres mateixos i del món que ens envolta. (Jo diria que aquests mateixos efectes obté qui es dedica intel·ligentment a l'estudi de les ciències dures...) La cultura ens fa conscients dels processos de la formació de la nostra identitat i de la de la societat on vivim; ens forma en el pensament crític i analític, en l'argumentació complexa, en el llenguatge oral i escrit; ens acosta a les «altres» cultures, etc. Però, a més a més, resulta que les indústries creatives (TV interactiva, educació online, entreteniment multifacètic, disseny de webs...) necessiten llicenciats en les nostres ciències; i que les dites indústries l'any 2003 van generar 654 miliards d'euros, enfront dels 271 de la indústria de l'automòbil.

 

Pere Lluís Font va estudiar la relació entre els conceptes de cultura i d'humanitats en el seu brillant discurs d'inauguració del present curs a la Universitat Autònoma de Barcelona, sota el títol d'«Elogi de les Facultats de Lletres»: elogi i defensa. «Les nostres Facultats de Lletres, acomplexades, semblen temptades de pensar que poden salvar-se reproduint mimèticament models [...] de les ciències [...] "dures"», quan allò que les justifica és «la transmissió crítica del patrimoni cultural de la humanitat». Cultura «és tot allò que no és natura, tot allò que porta la marca de l'home»; «una realitat humana, que pertany a l'ordre de la creativitat, de la convenció i del simbolisme i que suposa aprenentatge i transmissió»; «el conjunt de característiques socials, morals, religioses, artístiques, científiques i tècniques [...], de maneres de creure, pensar, sentir, valorar, comportar-se, alimentar-se, organitzar-se» d'un grup humà. L'anomenada cultura general és el nucli essencial de tot això: els hàbits intel.lectuals (tenir el cap ben estructurat i no pas ben rebotit de coneixements) i els hàbits expressius (saber llegir i escriure, vaja, que per al professor Valverde resumia la finalitat de les Facultats de Lletres). Les Facultats d'humanitats (o de lletres), doncs, «són el lloc universitari per excel.lència del foment de la cultura general», són «la matriu de tota la cultura [...], perquè la ciència i la tecnologia són també activitats humanes». El concepte de cultura, doncs, és més ampli: inclou les humanitats, la ciència i la tecnologia, que avui es troben ja inextricablement units.

 

¿Avui? L'any 1845, en el discurs d'inauguració de curs de la Universitat de Barcelona, Milà i Fontanals es congratulava de l'adveniment d'«una nueva época para la profesión de las ciencias y de las artes liberales», en què ambdues branques deixaven de sentir-se com a separades i oposades, però acabava també «aconsejando a los jóvenes el estudio de la literatura, ora se considere como el de la enunciación de las ideas, ora como el del hombre moral, o bien como un medio de avivar y embellecer el amor a la virtud». Dec la redescoberta d'aquest discurs (que resulta que tenia subratllat en la versió original) a la professora Rosa Cabré.

 

Joan Solà

 

 

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
 
Article publicat en dues parts a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabtes 30 de gener i 6 de febrer del 2010
 
Amb bones paraules
 

La cama i la pota

Gabriel Bibiloni

Em desespera —dit metafòricament— veure gent del meu voltant que diu al ca «dóna'm la poteta», que diu que una gallina té les potes blaves, que el cavall s'ha romput una pota o que la taula té una pota més curta que les altres. A Mallorca, i supòs que a les altres illes, entre la gent que parla un català tradicional i genuí, la pota no és més que la peülla o unglot de cavalls, bous i bestiar semblant, tots de peu rodó llevat dels bovins. El bestiar més petit de peu forcat (ovelles, cabres, porcs, etc.) té potons, que és un diminutiu de pota. Amb caràcter lúdic o metafòric de vegades s'usa pota o potó aplicat a humans, sobretot en algunes frases fetes, com remenar els potons (caminar) o allargar els potons (morir). Però la pota no és la cama. En un cavall o un bou la pota és la pota i la cama és la cama. I, naturalment, ni els cans ni les gallines ni les taules han tingut mai potes. Dir potes a les cames ara és habitual, però ho fa la gent més castellanitzada (i més jove), és un fet molt recent i sens dubte és un castellanisme flagrant..

Al País Valencià, segons les informacions de l'Alcover-Moll i altres testimonis, la cosa és ben igual. Però al Principat pota té per al comú de la gent el sentit d'extremitat d'un animal, igual que l'espanyol pata. En aquesta llengua pierna es refereix sobretot a les cames dels humans. Al Principat hi és tan arrelat el sentit de 'cama' per a la paraula pota que tots els diccionaris recullen aquesta accepció sense fer-ne problema. No sols això sinó que el DIEC només dóna a pota el valor de 'extremitat' i oblida el sentit bàsic de 'peülla'. L'Alcover-Moll, per contra, separa les dues accepcions. Essent bastant evident que pota per cama és un castellanisme a les Balears i segurament al País Valencià, l'enigma és si també ho és al Principat. La meva hipòtesi, formulada amb tota prudència, és que sí, només que el castellanisme, que a les Illes és recent i encara no consumat de tot, al Principat seria més antic. Ningú no ha estudiat, que jo sàpiga, l'evolució en català de les paraules cama i pota i els seus camps semàntics. Coromines parla extensament de l'origen de la paraula pota, però no diu res de l'evolució semàntica. Com totes les hipòtesis, és una invitació a recercar i contrastar dades. I al final, confirmar-la o rectificar-la.

Caldria saber què significa pota en català medieval i en el dels segles següents i si aquesta paraula s'aplica a la cama d'un animal. Pel que he pogut veure, l'extremitat es diu sempre cama, mentre que pota és la peülla o, en tot cas, el peu. A tots els llibres de manescalia que he vist, dels segles XIV a XVI, (Cirurgia dels cavalls, versió catalana dels segles XIV-XV del Liber de medicina equorum de Ruffo de Calàbria; la Manescalia de Klagenfurt, segle XIV; el Llibre de Menescalia de Manuel Dies (o Dieç), de mitjan segle XV; el Llibre d'enfrenaments de cavalls, escrit per Bernat de Cases el 1496, etc.) sempre es parla de les cames dels cavalls. En el Llibre dels secrets d'agricultura, de Miquel Agustí (he manejat l'edició de 1617) es parla sempre de la cama de qualsevol animal: «Per quant té la cama rompuda» [parlant de bous, vaques i vedells], «que tinga [...] las camas grossas y curras [parlant del gall]», «si lo bou té la espatlla cascada conué sagnarlo de la cama [...] conué sagnarlo de totas dos camas». El diccionari català-llatí de Nebrija dóna a pota l'equivalent llatí ungula i parla de pota fesa (partida) i pota macissa. En el diccionari català-llatí de Pere Torra (1640) pota es tradueix per ungula i pes (peu). El Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria (1696) fa correspondre pota al llatí pes, pedis (peu), tot i que, a més de pota de bèstia, recull "pota d'onso i de mona" (hem d'entendre 'peu'). Un caramull d'indicis que pota 'cama' és un fet relativament recent en català.

Ara bé, en espanyol, fins a un moment avançat passa exactament el mateix. El diccionari espanyol-llatí de Nebrija diu pata o planta del pie i dóna l'equivalent llatí planta. Hi afegeix a continuació pata hendida en muchas partes i pata maciça. És clar, doncs, que la pata és la planta del peu de l'animal o la peülla. En un altre lloc parla de «pierna de animal crus cruris». Sebastián de Covarrubias, en el seu Tesoro de la lengua castellana o española (1611) defineix pata com a «los pies y manos del buey o de otro animal». Només els peus i les mans, que en el cas dels èquids i bòvids s'han d'entendre no com s'entenen en el llenguatge tècnic de la veterinària actual sinó com a 'peülles'. I a més es constata que la pata és especialment la del bou. Hi afegeix que «comúnmente se toma por el pie acho y extendido». També duen pata o planta del pie el Trésor des deux langues espagnolle et françoise (1640) i el Nuevo diccionario y thesoro de las lenguas española y flamenca (1659). El Vocabulario español e italiano de Lorenzo Franciosin (1645) defineix pata com a «pie come di bue, d'oca, e simili». El 1675 el Tesoro de las dos lenguas española y francesa dóna aquesta definició: «pata: pied de boef ou d'autre animal».

Tots els llibres d'albeitería (manescalia) parlen de la pierna del cavall, igual que els catalans diuen cama (Libro de albeytería, traducció de la Manescalia de Dies, edicions de 1500, 1507, 1518-1524 i 1564; Libro de albeytería de Francisco de la Reina, 1623; Obras de albeytería, 1704; Verdadera albeytería, 1734; etc.). Es podrà argumentar, i amb raó, que en aquest tipus d'obres pierna és una paraula més neutra que no ho seria pata, i doncs, més adequada al registre, però això no invalida el fil de la nostra argumentació. Fent una passejada per diversos textos veig «un perro herido a quien el atrevimiento de un muchacho le dio una pedrada en la pierna» (un llibre de discursos, 1604), «Algunos les quiebran las piernas [als coloms]» (Libro de agricultura, Alonso de Herrera, 1605), «El gallipavo [tiene] las piernas altas y las uñas como las de la gallina» (Historia general de aves y animales, 1621), «Los machos levantan la pierna para orinar» (traducció de la Història natural de Plini, 1624), «aves de piernas largas» (Manuel Ramírez de Carrión, Maravillas de naturaleza, 1629), «una pierna de perdiz» (El siglo pitagórico, 1644), «Los perros blancos [...] son gallardos en el correr, pero tienen las piernas cortas» (Miquel Agustí, Libro de los secretos de agricultura, edició castellana de 1749), etc. Però a partir del segle XVIII es fa més visible el significat de 'cama' per a pata, també en registres tècnics: «Toma una gallina, o un pollo, que tenga las patas amarillas» (Obras medico-chirurgicas de Madama Fouquet, 1750), «Esta Ave es menor que la Perdiz, y de mas cortas patas» (Silva venatoria: modo de cazar todo genero de aves, 1754), «caballo de patas blancas» (Vocabularium latino hispanicum 1759), «Es increible la fuerza que tienen en las patas los insectos» (Recreacion filosófica ó Diálogo sobre la Filosofía natural, 1786), «Hay [...] otras [gallines] de patas largas» (Semanario de agricultura y artes, 1797), etc.

El primer diccionari espanyol que jo conec que consigna que pata és 'cama' —o conjunt de cama i peu— és el Diccionario de autoridades (1737): «pata. pie y pierna del animal», una definició que es repeteix a tots els diccionaris posteriors. Els diccionaris catalans del segle XIX se cenyeixen a l'equivalència pota-pata, però el gran Labèrnia (1839) encara prescindeix magistralment de la cama: «Pota. f. Peu de béstia ó de aucell. Pata, pie. Jumentorum aut avium pes, ungula», mentre que en els seus diccionaris castellans pata és «el pie y pierna de los animales»; i en el Novísimo diccionario de la lengua castellana de 1867, només «la pierna de los animales». El diccionari del mallorquí Pere Antoni Figuera (1840) ens diu que pota és «el peu de l'animal» i res més.

Pota és una paraula que té germans en diverses llengües (esp. pata, fr. patte, port. pata; occ. pauta, fr. antic poe, ang. paw [peu d'un animal, esp. si té llargues ungles i voltades], port. ant. pouta). L'etimologia està ben explicada en el diccionari etimològic de Coromines, i, per tant, no cal entrar-hi. En l'origen pota, i els germans romànics, significa 'planta del peu', 'peu', i en català el mot s'aplicà especialment a la peülla del bestiar gros, bé que també pot aplicar-se al peu d'un animal en general, especialment si és un peu gros. En espanyol, però, amb el temps pata sofrí una modificació semàntica i passà a designar el conjunt de cama i peu de qualsevol animal, i desplaçà pierna. El mateix canvi s'operà en francès i en portuguès. També en el català del principat, hipotèticament per imitació de l'espanyol. En espanyol el canvi degué iniciar-se en el llenguatge col·loquial i expressiu, i pata esdevingué de cada cop més neutre. Per la documentació hem vist que ha de ser un fenomen modern. Atès que l'extensió semàntica es produeix també en altres llengües com el francès, no és impossible que en català sigui una evolució interna paral·lela a la de les altres llengües. Però el contrast entre els usos del Principat i els de la resta del domini, el caràcter recent del fenomen i el fet, que no es pot perdre mai de vista, que l'evolució de l'espanyol marca l'evolució del català en els temps que es produeix el nostre fenomen, fan versemblant la hipòtesi de la interferència.

Un fet a part, i que ara no ens interessa, és la introducció del manlleu pata, molt arrelat al País Valencià i que ja trobam en textos antics com el Thesaurus puerilis d'Onofre Pou, de 1575: «ocells qui tenen pata com la oca». La frase ens mostra que pata no s'aplica a un simple peu d'ocell sinó als que tenen membrana interdigital (hi ha una certa semblança amb la pota d'un èquid).

Finalment, cal sospesar el fet que en el català del Principat hi ha diverses expressions metafòriques amb la paraula pota, que principalment designen estris o plantes. No hi ha res anòmal amb les plantes dites pota de bou o pota de cavall o pota d'egua, que, curiosament, en espanyol es diu uña de caballo. En aquestes metàfores l'element de comparació és el peu d'un animal, no la cama (com les plantes pota de colom, pota de gat) i algunes tenen com a expressions sinònimes les que es formen amb peu (peu de colom, peu de gat). Igual que l'eina de treure tatxes dita pota de cabra, que a Mallorca es diu peu de cabra. Caldria veure amb la documentació quan es van crear aquestes expressions (sobretot si hi ha algun cas en què pugui semblar que pota és una metàfora de la cama), cosa que ara no puc fer. Com, per exemple, les rugues de la cara anomenades en els diccionaris potes de gall, que a la meva illa jo sempre he sentit a dir patas de gallo.

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 118)
 
 

Política i criança

 
 
Antoni Llull Martí

 
Qualsevol que tingui una mica de cultura lingüística sap que política és un mot derivat del grec pólis que significa ‘ciutat' (i també ‘estat'), i per això el nom ha vengut a designar l'art de governar una ciutat, un territori o un estat, però és el cas que dins l'edat mitjana la política era sobre tot l'art de saber portar-se de forma cortès i educada, art que se suposava que dominaven aquelles persones
que havien tingut una bona criança. I això mateix significava aqueix mot en castellà, en francès, en portuguès i en anglès. Tenir política, per tant, era ‘tenir educació cívica', ‘criança', ‘urbanitat'.
 
Quan mossèn Alcover recollí de boca del poble les populars rondaies mallorquines, aquesta accepció era encara ben viva. En voleu uns exemples? Vet-los aquí: «¿I a on has après de bona criança i de política, de venir-te'n a robar-mos aqueixes cireres davant sa meva cara?» (tom XXIII, p. 45). «¿Això és manera d'entrar a casa externa, sense dir Alabat sia Déu o Ave Maria Puríssima? Així mateix poríeu tenir un poc més de política!» (tom III, p. 38). «—Senyor, això ja és tenir poca política. Aquí feim lo que sa senyora mos té manat, i foris!» (tom XI, p. 99).

Aqueix significat de ‘cortesia, polidesa, bones maneres' explica, segons Coromines, que en castellà i en català es denomini polític a un parent per afinitat (sogre, gendre, nora, cunyat, etc.), perquè normalment se'l tracta amb més cerimònia i miraments que a un que ho és de sang. Avui en dia l'accepció a la qual vénc referint-me ha caigut en desús quasi pertot, i tots solem tenir present només
l'altre significat de política, això que tants de maldecaps dóna a molta gent. Però més lamentable que la pèrdua per tot arreu d'aqueix ús lingüístic és la pèrdua d'allò que significa. Perquè, per desgràcia, les notícies que seguit seguit ens arriben del comportament de la majoria de polítics del nostre país i d'altres, ens mostren ben a les clares que aqueixos senyors i senyores que es dediquen als afers públics moltes vegades mostren tenir-ne ben poca, de política.

 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 11 de febrer del 2010
 

Motacions

per Màrius Serra

Coach?

 

N'estic fins al capdamunt, d'aquest anglicisme de color de gos com fuig. Ja em carregava quan coach només s'aplicava a l'esport, en detriment d'entrenador. De mica en mica, el coaching va envair el món de l'empresa, en un cop d'estat  que deixà fora de joc un estol d'assessors i consellers. I què fa un coach, direu? Doncs escolta els problemes del seu pobre client estressat amb el lloable objectiu de fer-li trobar les respostes pels seus mitjans, com aquells restaurants on et porten el pa i els tomàquets perquè els freguis tu mateix, que ells ja prepararan la nota. Experts en psicologia de pa sucat amb oli, ara han saltat de l'àmbit professional al particular. I vet aquí que ja conec uns quants catalans que presumeixen de tenir coach personal, una mena de confessor amb honoraris de geisha, preparat per escoltar els seus conflictes laborals, familiars, personals o de parella. El coaching personal, doncs, consta d'un conjunt de sofisticades tècniques que es poden resumir en una necessitat: que t'acotxin quan caus al jaç bla de la desesperança. Francament, posats a parlar d'intangibles, els psicoestetes del mític Carles Muñoz Espinalt eren molt més divertits.

 
5)
 
Publicat en indirecte.cat dimarts 2 de febrer del 2010
 
 
 
Toni Fernàndez
 
Vaig aprofitar les vacances de Nadal per anar amb la família al País Valencià, concretament a les comarques de la Safor i la Marina Alta, a banda d'una escapada de poques hores a la ciutat de València.

Van ser uns dies molt agradables, ajudats certament d'una meteorologia excepcionalment benigna, que em van ajudar a recuperar una mica més la meva fe en la salut de la nostra llengua al País Valencià. He de dir que l'he trobada ben viva als pobles i viles d'aquestes dues comarques, amb l'excepció de Dénia on no vaig ser testimoni de cap conversa o retolació en català, a excepció de la retolació pública i la parella que regenta el quiosc a una de les places cèntriques de la ciutat. Va ser precisament la quiosquera qui em digué literalment que ells no venien cap publicació catalana, quan vaig demanar si tenien El Temps o El Punt (ja no vaig gosar demanar l'Avui), que ells només tenien premsa valenciana i espanyola, i m'oferí comprar Levante o Las Províncias... Evidentment, la meva dona no va tenir cap problema per comprar un diari en alemany, amb una selecció de fins a quatre de diferents! És allò que sentim molts, ser estranger a casa teva, però en aquest cas, ni això.

L'altra gran excepció és la ciutat de València, on no sobta trobar-se individus pel carrer amb l'himne espanyol com a melodia al mòbil o un braçalet amb els colors “nacionals” sota la màniga de la jaqueta. De retolació comercial en català, gairebé res, ni tan sols a El Corte Inglés que, com a mínim a Catalunya ho fa generalment tot en català i en espanyol. Renfe oferia els seus rètols en espanyol/català, però poca cosa més.Vaig poder parlar amb tothom en català però ningú, repeteixo NINGÚ, em contestà mai en cap altra llengua que no fos l'espanyola.

Com dèiem, als pobles i viles fora de la ciutat de València o de les localitats amb més immigració, sobretot estrangera, el català es parla i es veu amb relativa normalitat, també amb els missatges nadalencs que convidaven als ciutadans a tenir unes bones festes, únicament en la llengua d'Ausias Marc.

Fet i fet, la impressió que vam tenir fou la d'haver fet un viatge en el temps, a la Catalunya dels anys 70, quan el català era gairebé testimonial als rètols de les botigues, i d'altres serveis, i no es podia comprar pràcticament premsa en català o sintonitzar cap emissora de ràdio o televisió en la nostra llengua. A Catalunya hem avançat, i força, malgrat tot. Malgrat que el progrés en aquest terreny no sigui suficient o satisfactori, Però hi hem avançat. Com a mínim no tenim la sensació de ser governats tothora pels enemics de la nostra llengua i cultura.

És aquest el país, la societat, que els defensors del bilingüisme reclamen? Un país on el català és accessori i els seus parlants són discriminats i denigrats diàriament. On són aquests partits quan es tracta de promoure l'”especial respeto y protección” del català a llocs on la llengua està especialment sota atacs continus, com poden ser la Franja de Ponent o el País Valencià? Pels seus actes els coneixereu, va dir aquell ...
 
6) 
 
 
7) 
 
Publicat en elSingulardigital.cat dimecres 3 de febrer del 2010
 

"Sabeu què, “majors” gasius? Serà un èxit, el cinema en català. I ja no podreu amagar-vos rere el sacrosant mercat"

Isabel Clara Simó
 
Hi ha coses que reconforten els nostres cors atribolats quan menys t'ho esperes. Per exemple, que la Generalitat, i concretament el conseller Tresserras, s'hagi mostra decidida a l'hora d'aplicar la quota de cinema en català, com fan tots els països civilitzats (a diferència dels països colonitzats). Les distribuïdores han posat el crit al cel, però ja ho sabíem.

La manca d'imaginació, de ganes de renovar i d'interès per explorar nous camins són gairebé absents de l'empresariat del cinema i –ai, las!- d'altres branques de la producció. Reca dir-ho, en un país reconegut per la seva originalitat i ganes d'innovar, des de la cuina fins a la tecnologia electrònica, passant pels avenços en tecnologia mèdica. No vull dir que sigui una qüestió política, déu me'n guard de ser tan insolent: és que aquests empresaris s'imaginen que, en català, només aniran als cinemes els nostàlgics i els socis d'Òmnium Cultural. Mira, doncs s'erren.

Voldria recordar-los, ultra les accions de boicot que s'estan portant a terme amb una exquisida moderació, l'aplaudiment que hi va haver al cinema (jo hi era), el 1982, quan van projectar “Veredicte final”, la primera pel·lícula que s'estrenava en català, i en el moment en què un guapíssim Paul Newman obria la boca i parlava en català. Caram, se'ns va fer un nus a la gola. Va ser un èxit de públic, sí senyors.

També recordo, com és lògic, el famós “Ets un pendó, Sue Ellen”, de “Dallas”, que miràvem amb tanta naturalitat com les pel·lícules i concursos a TV3. I sobretot, vull recordar-los un fet que els sociolongüistes van trobar més explícit que la gasiveria idiomàtica dels propietaris de cinemes: quan la batalla de la llengua, al País Valencià, quan tot el que feia olor de català era apedregat, perseguit, insultat per atiadors de l'enfrontament i de l‘odi, els blaveros veien els partits de futbol a TV3 (aleshores, TV3 transmetia tots els partits del Barça. ai...!), i els seus fills veien “Bola de Drac”. En tinc constància, Els que deien “no entendemos el catalán”, en el secret del seu menjador escoltaven català de Barcelona. Sabeu què, “majors” gasius? Serà un èxit, el cinema en català. I ja no podreu amagar-vos rere el sacrosant mercat. Un mercat que no heu volgut que evolucioni i, per tant, que creixi.
 
8)
 
Presentació del CD Cròniques de l'ultrason 
 
Dimarts 16 de febrer, a l'Espai Brossa, es presenta el CD Cròniques de l'ultrason  (J.V. Foix), amb música de Joan-Carles Martinez i recitat per Quim Lecina.
 
El CD Cròniques de l'ultrason, publicat el desembre del 2009 per Ars Harmonica i la Fundació J.V. Foix, conté les Cròniques I, II, III, IV, V, VI, IX, X, XIII i XIV, a més del text "Què us podria dir?". La música ha estat composta per Joan Carles Martínez, i ell mateix la interpreta a la guitarra. L'actor Quim Lecina recita els textos.

 
9)
 
Presentació del llibre "El euskera en la Comunidad Autónoma Vasca (2009). Una aproximación a la diversidad lingüística."

La Societat Catalana de Sociolingüística es complau a convidar-vos a la presentació del llibre "El euskera en la Comunidad Autónoma Vasca (2009). Una aproximación a la diversidad lingüística." a càrrec de Miquel Gros, advocat i sociolingüista

El llibre fa una breu introducció a la diversitat lingüística europea i espanyola , per presentar seguidament l'evolució última de l'euskera a la Comunitat Autònoma Basca en les tres darreres dècades i les seves expectatives de futur, d'acord amb les dades demolingüístiques. El relatiu èxit d'aquest procés no pot amagar els enormes entrebancs de qualsevulla recuperació lingüística, que provenen de l'actuació legislativa de l'Estat, com demostrava el recent Informe del Comitè d'Experts, depenent del Consell d'Europa. Per això l'autor planteja l'absoluta necessitat d'una Política Lingüística d'Estat que estableixi quin futur es vol per a totes les seves llengües.

Aquest acte tindrà lloc el dimarts 16 de febrer, a les 18.30 hores a la Sala Nicolau d'Olwer de l'Institut d'Estudis Catalans, carrer del Carme, núm. 47.

 

10)
 
El català suma, no divideix.
 
Joan Tudela
 
Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com