Joan-Carles Martí i Casanova
El gros de la manifestació pot ser algú o bé el grup més nodrit. En aquest últim sentit, el GDLC i el D62 també ens en deixen dir gruix. De fet, grueso és gruix(ut) entès com una de les tres dimensions i gros entès com a voluminós. Un exèrcit es pot engrossir o engruixir però una paret només engruixir. La mar no és gruixuda, sinó grossa, igual que el budell o l'intestí. En canvi, si ens enfadem podem dir tant paraules grosses com gruixudes. A diferència de gros, el castellà grueso s'assembla molt a gordo; associa volum a greix. Per a volum i prou, tenen grande. El seu perro grande o cabeza grande és el nostre gos gros i cap gros, perquè gran és més per a dues dimensions que per a tres. En sentit figurat, gran és sempre bo anteposat i poc genuí darrere. Però si no fem un gran esforç (un esforç molt gros) aquest terreny que gran ha pres a gros serà molt difícil, si no impossible, de recuperar.
Així es feia dir la parella còmica d'Oliver Hardy i Stan Laurel. El nostre gras implica molt més greix que volum. Podem dir d'algú que l'hem vist més gras -i si és un nen, més gran o més alt-. Dir que està més gros és possible, però si parlem només de greix sembla abusiu. En canvi, sempre us pot tocar la grossa i llavors la ballareu grassa. El que no heu de fer mai és cremar grasses, per més que us agradin primes. Creieu-me, per perdre pes, limiteu-vos a cremar greixos. I si us agrada la jardineria i no gaire regar, sempre us podeu decantar per les plantes crasses (no pas grasses). Crassus vol dir en llatí gras però també, en sentit figurat, groller, estúpid. I per això, aquest adjectiu tan culte, cras, el podeu aplicar a coses tan diferents com les plantes i els errors.
Qui val molt més que un altre li dóna cent voltes. A allò que us amoïna hi doneu voltes. Ens fan donar la volta per veure com ens queda el vestit. I la Terra dóna voltes al Sol com el burro a la sínia. Però la truita i els mitjons es giren i les situacions fan un tomb o es capgiren, que és el que fa el Barça amb un resultat advers. De posar a dalt el que hi ha a baix, i al revés, en castellà en poden dir darle la vuelta; nosaltres en diem capgirar. Però el seu darle la vuelta va més enllà i també pot significar fer-ne una altra lectura, descobrir-hi aspectes amagats o, fins i tot, treure'n el suc. El suc, precisament, que ens treuen les hipoteques. I d'hipoteques va l'anunci, que empastifa els mitjans amb una ordre precisa: "Dóna la volta a la hipoteca". És a dir, fes com el burro amb la sínia, que ja ve a ser això, pagar cada mes. Si no fos que, a l'anunci, tot hi surt de cap per avall, clarament capgirat. Què passa? Doncs passa que l'adrecen al client majoritari, al que parla en castellà, i passa que l'han fet i pensat en castellà i després l'han traduït de qualsevol manera i mirant de no espatllar-ne el disseny. És allò tan català de posar sempre el negoci per davant de qualsevol altra vel·leïtat sentimental. A això exactament ens referim quan sovint ens preguntem si per als poderosos del nostre país això del català va de debò. Ells diran que només és un error: una ben trista excusa quan hi ha un munt de filòlegs a l'atur que l'haurien corregit a canvi d'una ínfima fracció del cost de la campanya. I aquests estalvis són precisament els que ens estan foradant les estovalles, perquè aquest diners invertits en l'anunci ara també serviran per desnormalitzar la nostra llengua, per fer-la, una mica més, un dialecte del castellà. Perquè, senyors, depèn de tu i de mi però, sobretot, encara que cap campanya ho digui, depèn de vostès.
Amb tot, que això sigui inadmissible no vol dir que sigui sorprenent. A Catalunya no hi ha un partit més espanyolista i espanyolitzador que el Partit Socialista. Hom dirà: "I el PP? I Ciudadanos?". No. El PP i Ciudadanos, evidentment, són partits nacionalistes espanyols, però, per sort, són insignificants al nostre país i el seu grau d'incidència en la societat catalana és nul. El veritable enemic dels drets nacionals de Catalunya i de la normalització de la seva llengua és el Partit Socialista. I és que aquest partit sap molt bé que ambdues coses són indestriables. Normalització de la llengua implica normalització nacional, i per a ell no hi ha més normalització nacional que la normalització nacional espanyola.
La vella dita que diu "quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar" pot ser un bon consell preventiu per a Catalunya, davant l'amenaça del Partit Socialista, ara que vénen eleccions. Només cal observar la praxi d'aquest partit al País Basc els darrers mesos. La primera mesura que ha pres, la primera de totes, a banda d'eliminar el mapa d'Euskal Herria als telenotícies, ha estat frenar l'euskaldunització a les escoles tot situant la llengua basca en un marc merament ornamental. Res de nou, tanmateix. Estem parlant d'un partit sense escrúpols a l'hora de saltar-se principis bàsics o de servir-se de diners i mitjans públics. Ho vam veure recentment en el missatge institucional de Cap d'Any de José Montilla demanant descaradament el vot per al PSOE de Catalunya.
Sembla, doncs, arribat el moment de repartir fullets informatius a tot al país amb aquest enunciat: "Per un futur sense PSOE de Catalunya, no et desentenguis. Informa-te'n".
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
No tot han de ser penes, ni tan sols a la casa dels pobres. Tenim, per exemple, que l'emissora RAC 1 celebra el seu desè aniversari i que el conseller Tresserras aconsegueix fer aprovar l'anomenada llei del cinema. Són dues excel·lents notícies que mereixen ser subratllades.
Sobretot, perquè tant l'una com l'altra han format part durant molt de temps de la pila dels objectius suposadament inassolibles. Quan RAC 1 va començar les seves emissions, més d'un i més de dos li auguraven un futur pèssim, sota l'argument que els mitjans audiovisuals privats en català no eren viables. Deu anys més tard, l'emissora no tan sols celebra un aniversari rodó, sinó que ho fa disputant lideratges amb Catalunya Ràdio, amb la SER i amb qui convingui, amb una programació de qualitat i amb uns índexs creixents tant d'audiència com d'acceptació i prestigi. Déu n'hi do per tractar-se d'un projecte inviable. Privat i en català: inviable. Els sacerdots del pessimisme nacional congènit ho afirmaven amb convicció sumària. Però la història de RAC 1 ve a demostrar que la il·lusió, l'esforç i la feina de vegades poden vèncer tota mena d'obstacles, com a les pel·lícules. En fi, correspon que ens afegim a l'alegria de tots aquells (i aquelles, esclar) que han fet possible aquests primers deu anys de RAC 1, felicitar-los efusivament i desitjar-los que continuïn per molts anys més.
Pel que fa a la dita llei del cinema, el que fa és establir l'obligatorietat de doblar o subtitular en català el 50% de les còpies de les pel·lícules estrenades a Catalunya, amb l'excepció dels films europeus i, per motius obvis, aquells que siguin parlats en català o castellà. És a dir, estableix la paritat lingüística en l'exhibició cinematogràfica, ni més ni menys. I, com tota llei que ho sigui, preveu un règim de sancions en cas d'incompliment. Tenint en compte que l'actual percentatge de pel·lícules exhibides en català és d'un 2,7% sobre el total de l'oferta, ja es veu que el salt qualitatiu que se n'ha de derivar, més que important o ambiciós, és senzillament decisiu.
Tampoc no eren una ni dues, sinó força més, les veus que vaticinaven que el projecte de llei no arribaria a bon port. Ho deien invocant el decret sobre cinema del conseller Pujals, que fa onze anys va ser tombat per instàncies judicials. Però un altre cop ens trobem que la convicció i la fermesa de vegades poden anar acompanyades de l'encert, també com a les pel·lícules (i mai més ben dit). Les veus reticents o hostils a aquesta llei argüeixen que no hi ha públic per al cinema doblat o subtitulat al català. Bé, potser el que no hi ha és oferta: tampoc no hi havia d'haver públic per a una emissora com RAC1, i ja ho veuen. D'altres diuen que això crearà un precedent que obligarà les majors a doblar en altres llengües petites, amb el consegüent perjudici econòmic. El cas és que ja fa temps que es doblen films en llengües amb molts menys parlants que el català: succeeix, però, que són llengües que tenen al darrere un Estat, i no un govern autonòmic. I tanmateix el català, fins i tot sense Estat, en el context europeu no constitueix cap llengua minoritària sinó una realitat de set milions de parlants que conformen un mercat ben suculent, amb una quantitat notòria de mancances encara per cobrir pel que fa a consums culturals. Veure cine en el propi idioma n'és una. Amb la llei, doncs, arriba l'hora d'aprofitar una gran oportunitat.
Publicat en el diari digital VILAWEB divendres 15 de gener del 2010
El concert de presentació del nou disc de Cesk Freixas inaugura avui el festival de cançó, que ha programat un centenar de concerts · El festival estrena dos guardons propis i es clourà, per primera volta, a València
El festival de cançó Barnasants arriba als quinze anys amb una programació més densa que mai: un centenar de concerts, entre avui i el 28 de març, amb un recital antològic de Raimon i amb homenatges a la revolució mexicana, a la Nova Cançó i a Víctor Jara. De les novetats, en ressalten els dos guardons que s'atorgaran per primera vegada (el Premi de Cançó d'Autor i el Premi a l'Activisme Cultural) i el concert de cloenda, que es farà per primera volta a València, amb l'actuació d'Òscar Briz.
L'encarregat d'obrir el festival és Cesk Freixas que, juntament amb els Altres Bandais, presentarà el seu tercer disc, 'La mà dels qui t'esperen', a l'Auditori de Barcelona (avui, a les 20.30). D'aquest disc, en parlava Freixas mateix fa pocs dies en una entrevista de VilaWeb TV, alhora que n'interpretava en directe per als nostres lectors la cançó 'Diuen'. En aquest concert tan especial, Freixas no solament tindrà la companyia dels seus inseparables 'bandais', ans també la de Natxo Tarrés, membre de Gossos, del cantant Pau Alabajos i dels poetes David Caño i Carles Rebassa.
Durant dos mesos passaran pels escenaris del festival (Luz de Gas de
Barcelona, l'Auditori Barradas de l'Hospitalet, el Teatre Zorrilla de Badalona,
l'Auditori de Girona i la Casa de la Música de Terrassa) Quimi Portet, Joan
Isaac i Luis Eduardo Aute, Lluís Gavaldà, Miquel Gil i Manel Camp, Remigi Palmero, Ester Formosa, Jabier Muguruza, Ivette Nadal, Oliva Trencada, Verdcel, etc. Dels concerts de
la programació internacional, cal parar esment en aquests: el del renovador de
la cançó italiana, Gianmaria
Testa; el de Franklin Quezada, un dels exponents de la música popular
de l'Amèrica Central; el de Roberto
Vecchioni, que actua amb el festival italià Tenco; el de l'uruguaià
Daniel
Viglietti; i el de Maria de
Medeiros, una de les artistes més notables de la música portuguesa.
Homenatges
En l'escaiença del cinquantè
aniversari de la Nova Cançó, el Barnasants ha preparat dos concerts
commemoratius: en l'un, el 12 de febrer, Marc Parrot hi presentarà el seu últim
disc, '50 anys de la Nova Cançó' en un espectacle dirigit per Ramon Simó;
l'altre, el 25 de març, consistirà en un recital antològic de Raimon, que
interpretarà cançons pròpies i poemes musicats.
Encara dins els
homenatges, i ara que fa poc que els xilens van poder sepultar Víctor Jara,
trenta anys després d'haver estat assassinat, el Barnasants li farà un homenatge
particular, amb una exposició de cartells dels seus concerts. L'exposició, la
inaugurarà la seva vídua, Joan Jara, a l'Auditori Barradas, el mateix lloc on el
xilè Manuel García oferirà un recital el 26 de febrer.
Barnasants també
proposa enguany un recital per a la xicalla, a càrrec de Toni Giménez, que
oferirà una actuació amb cançons de Xesco Boix, icona de la música folk i de
l'animació infantil, mort ara fa vint-i-sis anys.
Cloenda
valenciana
Per primera volta en els quinze anys d'història del festival el concert de cloenda es farà a la sala Black Note de València, amb la música d'Òscar Briz, un dels noms primicers de la renovació de la cançó d'autor del sud del país. Amb aquest concert, que serà enregistrat per a la col·lecció discogràfica Barnasants, els organitzadors volen fer 'un acte d'afirmació i d'unitat del territori cultural i lingüístic català'.
MARIA DEL MAR BONET VISITARÀ VILA-REAL A PRIMERS DE FEBRER PER
REBRE EL PREMI SOCARRAT MAJOR 2010
El guardó, que concedeix
l'A.C. Socarrats, reconeix el compromís artístic i nacional d'una de les veus
capdavanteres de la Nova Cançó
Maria del Mar Bonet serà la Socarrada Major 2010. La cantautora de Ciutat de Mallorca visitarà Vila-real el primer cap de setmana de febrer per rebre la distinció que, cada any, atorga l'Associació Cultural Socarrats. Segons la presidenta de l'entitat, Maribel Castillo, el guardó vol reconèixer el compromís musical i artístic, així com la promoció internacional que de la cultura i la llengua compartides per mallorquins, valencians i catalans n'ha fet la cantautora. Enguany, a més, el premi adquireix un significat especial, ja que es commemora el 50 aniversari de l'eclosió de la Nova Cançó, el moviment cultural que, a partir de les influències de la cançó francesa (Brel, Brassens, Moustaki...), va renovar i impulsar la música en català i va reivindicar els valors de la democràcia en plena dictadura franquista.
La
trajectòria de Maria del Mar Bonet és tan extensa i versàtil que resulta ben
difícil reduir-la a unes poques línies. Va començar a actuar en públic amb només
17 anys. Dos anys després comença a cantar amb Els Setze Jutges. Amb 21, publica
el seu primer disc en solitari, una cançó del qual, “Què volen aquesta gent”,
amb lletra de Lluís Serrahima, patiria la censura franquista. A principi dels
anys 70 comença a fer actuacions a l'estranger. Des d'aleshores, ha publicat
prop d'una trentena de discos, ha actuat en auditoris i televisions de tot el
món, ha musicat poetes com Mikis Theodorakis, Josep Palau i Fabre,
Rosselló-Porcel o Guillem d'Efak, entre altres, ha donat nou vigor a peces
d'arrel popular, s'ha deixat amarar per les distintes músiques de la
Mediterrània, des de Grècia a Tunísia i passant per Sardenya, ha col·laborat amb
músics com Toti Soler, Al Tall, Georges Moustaki, Ovidi Montllor, Lluís Llach,
Omar Faruk, Dulce Pontes, o ballarins com Nacho Duato, ha rebut nombrosos
reconeixements com, per exemple, la Creu de Sant Jordi, el premi Ramon Llull del
Govern Balear, el premi Tenco de la ciutat italiana de San Remo o la Medalla
d'Or de la Ciutat de Barcelona. A més de la seua faceta musical, també ha
publicat poemes i ha debutat com a pintora. En 1994, el periodista i escriptor
Joan Manresa publicava la seua biografia, titulada “Maria del Mar Bonet. Una
dona marinera”. Dos anys més tard, veia la llum la monografia “Maria del Mar
Bonet”, de la periodista Magda Bonet.
El premi Socarrat Major, que enguany celebra la seua edició
número 16, compta amb un palmarés de luxe, ja que, entre altres, l'han rebut
escriptors com Enric Valor o Isabel-Clara Simó, músics com el dolçainer
Pasqualet de Vila-real, Al Tall o Raimon, entitats com l'Institut d'Estudis
Catalans o la Universitat Jaume I o esportistes com Pepe
Mezquita.
Vila-real, 15 de gener de 2010
