Neologismes
desencertats
Un neologisme és una unitat lèxica nova que s'introduïx en
una llengua per a designar un objecte o un concepte que fins a aquell moment no
tenia cap paraula específica que el definira. Els neologismes poden ser manlleus
d'una altra llengua, més o menys adaptats a la llengua pròpia, o poden ser
formacions noves. I en el cas de ser formacions noves de la pròpia llengua,
aquestes poden haver nascut espontàniament en la parla popular o poden ser, i
sovint ho són, creacions dels professionals de la llengua. Però aquestes
creacions no sempre són encertades. Comentaré alguns casos de neologismes de
creació introduïts en la nostra llengua normativa que, al meu parer, són
desencertats.
COMANDAMENT A DISTÀNCIA / CONTROL
Per al petit aparell que permet controlar i dirigir a distància un
aparell electrònic com ara un televisor, un tocadiscs, un magnetòfon, un
receptor de ràdio, un joguet, un aparell d'aire condicionat, etc., s'ha
inventat la denominació COMANDAMENT A DISTÀNCIA, calc del castellà
MANDO A DISTANCIA. Aquesta denominació la considere desafortunada perquè és massa llarga i
el mot comandament no s'usa en la llengua popular. Considere que la denominació
idònia per aquest petit aparell és CONTROL. Aquesta és una paraula curta,
sonora, ben nostra i que defineix perfectament les funcions de l'instrument en
qüestió: controlar un aparell electrònic.
LLEVATAPS / DESTAPADOR
El mot LLEVATAPS s'ha inventat recentment per tal de traduir a la nostra
llengua la paraula castellana SACACORCHOS, però sense aconseguir-ho perquè, mentres el mot castellà ens fa vindre al
cap immediatament un instrument que aprofita per a traure els tapons de suro de
les botelles, la paraula LLEVATAPS només ens suggereix un instrument que serveix
per a llevar qualsevol tipus de tap, com per exemple els taps de corona de les
botelles de cervesa. Per a arribar a aquest resultat tan pobre no caldria
inventar res perquè ja tenim de sempre la paraula destapador, que té exactament aquest
mateix significat i és coneguda per tothom. A més, els valencians tenim la
paraula DESTAPABARRALS, que ha sigut completament ignorada, a pesar de ser
encara un vocable ben viu en la parla
popular.
GRATACEL / TOCANÚVOLS
No cal que fem un esforç mental molt gran per a adonar-nos que el mot
GRATACEL, usat per a denominar un edifici que té l'altària molt més gran de
l'habitual, és un calc del francés GRATTE-CIEL. Jo no he oït dir mai a ningú «un
edifici tan alt que grata el cel», però sí que he sentit dir en més d'una ocasió
«un edifici tan alt que toca els núvols». Pense que la denominació TOCANÚVOLS és
la idònia en la nostra llengua perquè és la que s'adiu amb la nostra
idiosincràsia, amb la nostra manera de ser i de parlar, i no està subordinada a
cap llengua forastera.
XOPET / COLPET
El mot XOPET s'ha inventat recentment amb intenció de
disposar d'una paraula en la nostra llengua equivalent a la
castellana CHUPITO, però l'invent ha sigut totalment desencertat. A banda que XOPET ens fa
vindre al cap un xop xicotet, en
valencià nord-meridional, per a denominar la quantitat d'una beguda alcohòlica
que sovint es beu d'un sol glop, tenim el mot COLPET, diminutiu de COLP. És una
paraula vivíssima i àmpliament usada per milers de valencians. És lamentable que
es menyspreen paraules ben vives de la nostra llengua popular i s'elaboren
desafortunades creacions de laboratori perquè ocupen, en la llengua culta, el
lloc que haurien d'ocupar les paraules que ja han sigut creades pel nostre poble
i que aquest usa amb normalitat.
Amb denominacions tan desafortunades com comandament a distància, llevataps, gratacel o xopet només aconseguirem que el poble mire la llegua culta amb recel. En canvi amb denominacions més acostades a la llengua popular com ara control, destapador, tocanúvols o colpet aconseguirem que el poble s'identifique amb la llengua culta i que, per consegüent, l'accepte com a pròpia.
2)
Parlarem amb
Joan Francesc Mira, novel·lista, assagista i antropòleg, què li voldries
preguntar?
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1967&Itemid=1
El festival
BarnaSants clourà a València ciutat amb el lema “Països Valencians”
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1969&Itemid=1
El
DOCV publica l'oficialització del topònim valencià Alfara de la Baronia
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1978&Itemid=1
Catalunya reclama l'oficialitat del valencià-català a Europa mentre no es
permet als parlaments
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1979&Itemid=1
El
Camp de Túria recorda Enric Valor a Vilamarxant
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1981&Itemid=1
El català-valencià és la llengua convidada d'honor a la
Fira Expolangues 2010
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1983&Itemid=1
3)
Publicat en el DIARI DE BALEARS dijous 14 de gener del 2010
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/oficialitats-aigualides.html
Joan Melià
Ja deu fer més de 700 anys que el català és la
llengua pròpia de les Balears i -després de més de 250 de prohibicions- en fa
quasi 30 que ha recuperat la consideració de llengua oficial a diversos
territoris de l'Estat.
Així i tot, encara és necessari que 34 senadors, entre
els quals hi ha Pere Sampol, reclamin el dret de poder usar el català, el gallec
i el basc en l'activitat normal del Senat. Aquesta setmana, el Govern ha deixat
esvair el senyal de tres televisions que emeten en català. La promesa que pel
febrer es recuperaran no en justifica la interrupció ni la manca d'una previsió
que hauria pogut evitar-la. Mentrestant, i a l'espera que compleixin la promesa,
entram triomfals en l'era digital, perdent oferta de TV en la llengua pròpia i
oficial d'aquest país.
Avui vespre el magistrat Gabriel Fiol pronunciarà
una conferència, organitzada per l'OCB, sobre el català en el món jurídic; que,
amb altres paraules, vol dir sobre les dificultats reals d'usar-l'hi. I és que
sembla que el caràcter d'oficial va deixar de ser important quan, a més del
castellà, varen passar a ser-ho altres llengües. Ara, l'oficialitat, aplicada a
aquestes altres llengües, a efectes reals sovint és poca cosa més que una
almoina. De fet, del caràcter d'oficial se'n treuen conseqüències molt diverses
segons qui ho interpreta i de quina llengua es tracta. Aquests dies m'ha arribat
una interessant publicació sobre aquesta qüestió, L'oficialitat lingüística, un
concepte jurídic. És el discurs d'ingrés de Lluís Jou a l'Acadèmia de
Jurisprudència i Legislació de Catalunya. L'autor és notari, professor de Dret
Civil de la Universitat de Barcelona i, entre moltes altres activitats
relacionades amb el dret lingüístic, ha estat director general de Política
Lingüística de la Generalitat (1996-2003).
Al llarg d'una cinquantena de
pàgines, construeix un fonamentat argumentari per proposar una definició
d'oficialitat lingüística més completa que les que coneixem. D'una banda, amb un
estil clar i eficaç, aporta interessants dades sobre situacions demogràfiques,
territorials i polítiques de llengües d'arreu del món, dels diferents graus de
reconeixement, de les normes jurídiques que s'hi apliquen, etc. D'altra banda,
analitza la legislació espanyola, les imprecisions de la Constitució i els
dubtes que genera i comenta críticament interpretacions del Tribunal
Constitucional.
A l'hora d'establir la definició d'oficialitat
distingeix, a partir de la realitat que ha analitzat, entre oficialitat
territorial i oficialitat en institucions, ens i reunions, que difereixen en la
motivació i els objectius. En el primer cas, els drets i deures que genera
l'oficialitat d'una llengua tenen efectes sobre tots els integrants de la
comunitat i comporta que l'Estat ha de garantir-ne l'aprenentatge, oferir-hi els
serveis públics i fer possible que els ciutadans puguin usar-la en totes les
ocasions. Aquests han d'assumir les conseqüències de desconèixer-la i les
obligacions d'usar-la i han d'acreditar-ne el coneixement en situacions
determinades.
En el cas de les organitzacions, l'oficialitat suposa que
els qui s'hi integren o en fan part tenen el deure i el dret d'expressar-s'hi i
han d'assumir les conseqüències de no tenir-ne coneixement. És evident que el
marc legal no és definitiu en el desenllaç dels processos de canvi lingüístic,
però és important. Així, encara que l'oficialitat per ella mateixa no garanteix
que una llengua es mantengui com a llengua de la societat sobre la qual
s'aplica, sens dubte hi incideix de manera considerable; si se'n fa cas,
evidentment.
4)
El Senat és la cambra que representa els diferents territoris de l'Estat espanyol però, paradoxalment, no s'hi pot parlar cap altra llengua que la castellana. Aquesta contradicció l'han tornat a posar per enèsima vegada damunt la taula una trentena de senadors de l'Entesa –integrada pel PSC, ERC, ICV, CiU, el PNB i el BNG– que reclamen una reforma del reglament que permeti redreçar l'anomalia democràtica que proscriu el català, el basc i el gallec. No serà fàcil. Tant el PSOE com el PP han tingut a les seves mans la majoria parlamentària suficient per acceptar, o fins i tot per impulsar, un retoc normatiu en aquesta direcció i ens hem fet un fart de sentir els presidents de la Cambra Alta i de la Cambra Baixa afirmar que simpatitzen amb les aspiracions lingüístiques dels parlamentaris catalans, bascos i gallecs però recordar a continuació que la llei no permet fer-les realitat. Per tirar-la endavant, la proposta ha de rebre el vistiplau majoritari del ple, i l'Entesa ha demanat que la votació sigui secreta amb l'esperança d'arrossegar el suport d'algun senador socialista o popular. No cal fer-se il·lusions: aquesta és una qüestió que el PSOE i el PP només accepten abordar en campanya electoral.
El català, llengua i immigració
Amb la vigent Llei de Política Lingüística, l'ús i la promoció de la llengua catalana queden a l'empara d'un marc normatiu més ampli i concís, si la comparem amb l'anterior de Normalització Lingüística. Com és sabut, la seva aplicació ha comportat l'extensió del català en diferents àmbits on la societat té un pes clau: en el sector educatiu (a primària i a secundària), en la relació entre el ciutadà i l'administració autonòmica i local (i entre les mateixes administracions) o el seu ús, encara que limitat, a l'àmbit de la justícia.
Podríem dir que l'esperit de la llei, igual que l'anterior de normalització del 1983, és el de promoure tant el coneixement del català a tota la població com el seu ús en tots els àmbits de la societat. Ara bé, amb l'arribada de les últimes onades migratòries, amb un important flux de persones nouvingudes, és comprensible pensar que la integració social i cultural d'aquest col·lectiu necessita un programa més ambiciós.
Tot i que les accions formatives de català i en català per a treballadors immigrants no són noves, segurament no són suficients i hagi arribat el moment de consensuar un model transversal que impliqui directament el món laboral. Aquest nou pas hauria de possibilitar que no es traslladés a l'educació de primària i a la de secundària gran part de l'èxit de la immersió lingüística. De fet, part d'aquesta situació es reflecteix en les famílies amb membres en edat escolar. Sovint, són els mateixos fills i filles els que es converteixen en transmissors de la llengua i de coneixements a la família. Tan important és el paper educatiu dels infants i joves com també ho és el de la figura que fa de nexe entre persones i llengües en altres àmbits. Aquí, el canal de transmissió resulta clau.
Evidentment, perquè això funcioni, l'entorn laboral ho ha de estimular, i per tant l'empresari ha de veure en aquest esforç complementari un factor que pot revertir directament en el sistema productiu i en la conciliació de conflictes. Precisament, en aquelles empreses on hi ha un gruix important de personal nouvingut o encara no integrat, és on s'aprecia la problemàtica dels grups hermètics i la interferència de costums i d'algunes pràctiques religioses en l'actitud del nouvingut davant una cultura i llengua noves. Aquest factor s'agreuja, no cal dir-ho, quan existeix una segona llengua amb més projecció en els mitjans i amb una potent massa social al darrere.
La solució no és fàcil, fins i tot en països on disposen d'una única llengua, però el que sí és segur és que de la transversalitat del model en depèn la integració cultural i social dels nouvinguts en una societat plural i la garantia de supervivència de la nostra cultura.