InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.200 membres]
 
 
Butlletí número 237 (dilluns 28/12/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - Club 17
 
2) Gabriel Bibiloni - El veí i el veïnat
 
3) Antoni Llull Martí - El frit i la freixura
 
4) Màrius Serra - Crac?
 
5) Quim Gibert - Quan parlar és més que parlar
 
6) Joan Melià - Família i entorn
 
7) Veu pròpia
 
8) Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó d' Antoni M. Alcover contades per Francesc de B. Moll i el quadre escènic de Ràdio Popular
 
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 24 de desembre del 2009
 

Club 17

 

Només per la xifra «17» ja val la pena de cridar l'atenció sobre el fet. La sigla Club vol dir Col.loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona, reunió d'investigadors convocada des de fa 17 anys per la secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana d'aquesta universitat. La iniciativa va ser de Joaquim Viaplana, i cada any se n'encarrega un equip o persona determinats: enguany, Àngels Massip. Així és com s'integren i es potencien els cinc grups de recerca avui existents a la secció. Per molts anys, col.legues!

 

Deixant de banda fins i tot el progrés que les reunions d'investigadors provoquen en la matèria afectada, els congressos són beneficiosos en altres aspectes. Primer, proporcionen als professors una imprescindible sensació de col·lectivitat, de no estar sols. Molt sovint el professor ¾i encara més l'investigador, que sovint coincideix amb aquell, però no sempre¾ es passa llargues temporades en la més absoluta soledat: desxifrant lentament un text antic, analitzant una estructura fosca; i els congressos li permeten d'esponjar-se, d'animar-se: la feina de tots val la pena, fa avançar la ciència. Segon, el fet d'haver de parlar en un congrés et proporciona un estímul imprescindible: una cosa és explicar les teves coses davant uns alumnes que, per definició, necessiten poca cosa i saben menys que tu, i una altra és trobar-te (també en solitari) en una sala inhabitual davant professionals atents i assabentats de l'estat de la matèria. I això és el que et fa créixer, sentir-te útil, saber que ets algú. La diferència entre un professional universitari i un de no universitari és que el primer viu immergit en la ciència que fan entre tots, que discuteixen entre tots, que es consulten l'un a l'altre; i pateix per estar al dia, per trobar un article recent d'un col.lega, per integrar en la seva feina les noves teories i les noves tecnologies.

 

Vaig assistir a una part del Club, i d'aquesta part els parlaré. Joan Veny i Àngels Massip van explicar el seu projecte anomenat Scripta, que consisteix a informatitzar llargues quantitats de textos de diferents parles i èpoques i a estudiar-los. Els fruits són ja prou palesos. Basant-se en textos eivissencs, van fer veure com algun fenomen es pot delimitar avui amb més exactitud, com ara la qüestió dels llatinismes (clero, modo), o l'evolució de dues/dos per al femení al simple dos de l'eivissenc (a Mallorca, en canvi, s'ha imposat dues), o la cronologia de la iodització (vull/vui), o la qüestió de l'ús de l'article salat ("molt escàs" en els dits textos eivissencs). Xavier Luna va estudiar la Variació lèxica en el català del nord-est. Previ buidatge de textos dels segles XIII al XVII, i amb la seva experiència de camp, donava compte de la pervivència esporàdica de llavar 'rentar', missatge 'servidor', vessana 'mesura agrària', never 'nevada', etc.; o, ja més ençà, de la pruna de l'ou (el rovell), que ell encara ha localitzat a Colomers.

 

Josep Martines portava una impressionant documentació de dos problemes ben vius: l'ús de l'article masculí amb valor d'abstracte ("lo vi és fallit al millor del dinar: en gran congoixa stà lo nóvio" 1497; al bo i millor, Matarranya 1995) i l'ús distintiu de les construccions "al / en + infinitiu" (els qui tenen les dues construccions distingeixen entre Al morir li va dir la veritat 'mentre moria...' i En morir son pare, va haver d'anar a jornal 'quan va morir, un cop mort'). Josep Moran va fer un resum de la teoria clàssica que explica les innombrables variants morfològiques dels verbs: per a la persona 3 del present de subjuntiu de batre hi ha no menys de dotze formes: bati, bato, bàtiga, bata, batga... Resum ben útil per a qui vulgui contraposar-hi explicacions més recents.

 

Joan Solà

 

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 19 de desembre del 2009
 

Amb bones paraules

El veí i el veïnat

Gabriel Bibiloni

Veí és una paraula que pot ser adjectiu o substantiu. Com a adjectiu significa 'pròxim, que és a prop', i avui s'aplica a entitats físiques (estats veïns, cases veïnes), però antigament s'aplicava a qualsevol cosa, material i immaterial («la mort ab gran pena me era vehina», és a dir, pròxima, diu el Tirant). Com a substantiu, veí significa o bé la persona que viu molt a prop, sovint al costat («val més un bon veí que un mal parent»), o bé la persona que habita en una determinada vila, llogaret o àrea urbana (els veïns de Petra, l'associació de veïns).

Veí procedeix del llatí vecinus, dissimilació de vicinus, i aquest és un derivat de vicus (poble, llogaret). El llatí vicinus també era alhora un adjectiu i un nom, amb els mateixos valors que els del català actual. L'adjectiu, amb el significat de 'pròxim' en general, es conserva en l'italià vicino («la casa è molto vicina al mare»).

Vicinus, o vecinus, dóna en català dues formes: la que avui és general, veí, i una forma en què es conserva la c llatina transformada, vesí, avui viva a part de les Balears i en alguna comarca del Principat. Sembla que en català antic hi havia les dues formes, i a partir d'aquí veí anà ocupant la major part de l'espai i vesí restà com a minoritària. Pel que fa a Mallorca, ja al principi de l'època catalana veiem un Llull que escriu veí (o vehí) i un Turmeda que escriu vesí. Sembla, però, que la forma vesí és la que va quedar com a predominant. Avui és la que usen normalment a Menorca i a les Pitiüses. A Mallorca, un temps enrere també era general l'ús de vesí, paraula que encara es pot sentir en alguns pobles. El que ha passat a Mallorca és que veïnat ha ocupat —usurpat diu Coromines— el lloc de vesí. Per què i com?

En la llengua general ja se sap que veïnat significa el conjunt de veïns d'un poble, barri o carrer («Amb aquests crits despertaràs tot el veïnat»), o bé un conjunt de cases que formen una petita entitat de població. Aquesta paraula ve del llatí vicinatus, amb el mateix significat i, òbviament, derivat de vicinus. Em fa la impressió que el veïnat mallorquí ('veí') ha vingut per una altra via: sembla que de l'adjectiu veïnat, relacionat amb el verb veïnar, 'tenir relacions de veïnatge'. La substitució hauria començat per aquest ús adjectiu (una casa veïnada, una possessió veïnada), i després l'adjectiu hauria passat al valor substantiu, primer aplicat als veïns pròxims (els meus veïnats) i després als veïns com a conjunt de residents (l'associació de veïnats). De fet, hi ha llocs on només s'empra veïnat en el primer sentit i es conserva vesins per al segon. El diccionari d'Antoni Figuera (1840) interessant pel caràcter descriptiu del català mallorquí de l'època, registra vesí (amb tots els sentits) i veynâd (definit com a 'immediat, prop, al costat'), alhora que consigna vehí en un apèndix "de termes mallorquins antiquats ... per a entendre el poeta llemosí Ausias March". També inclou els castellanismes vesindari i vesindat, que el lexicògraf percebia com a paraules catalanes normals.

Naturalment, qui vulgui que digui veïnat amb el significat de 'veí', però una altra cosa hem de propugnar per als registres formals i neutres, de tipus informatiu o expositiu, dels mitjans de comunicació i àmbits semblants. Aquests àmbits han d'aspirar a construir una llengua basada en la voluntat d'unitat i confluència de les diferents varietats territorials, objectiu que s'assoleix renunciant cadascú a les alteracions que hagin separat el propi parlar dels usos generals. Una llengua, a més, clara i precisa, en què hi hagi les mínimes possibilitats de confusió i dreçada amb la idea que el destinatari potencial del missatge és tota la comunitat lingüística. Aquí els veïns són els veïns, i el veïnat és el conjunt de veïns.

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 110)
 
 
El frit i la freixura
 
 
Antoni Llull Martí
 
 
Quan jo era jove i no sabia res de filologia ni d’etimologies, sempre em va cridar l’atenció el mot freixura, tan particular, que no sabia relacionar-lo amb cap altre. Quan, fa devers cinquanta-cinc anys vaig començar a estudiar francès, em va sobtar trobar-me amb el mot fressure, amb el mateix significat. Vaig deduir que eren mots germans, però continuava per a mi el misteri de la seva procedència. Anys després vaig saber que un i altre provenien del llatí tardà frixura, que significava ‘fregidura, fritada’, i que tant el mot francès com el català són molt antics.
 
Avui en dia freixura és usual en gran part de les terres de parla catalana, però no pertot té el mateix significat, puix que a molts de llocs ho diuen solament al lleu, mot aquest, poc viu en el català continental. A Palma, del conjunt de vísceres d’un animal, més que freixura solen dir-li frit, mots que, un i altre, tenen etimològicament un significat afí. I a Menorca diuen freixurat a un guisat de freixura. Curiosament, es troben formes germanes d’aquest mot nostre en portuguès (fressura), en sard (fressura i frissura), i en aragonès (freixura, i també freidura), però no n’he sabut trobar en castellà ni en italià. I a Manacor deien freixura d’hortolà a la pastanaga frita, però no sé si encara li diuen.

Un altre nom referit al conjunt de cor, fetge, lleu i melsa, procedent del llatí corata, es troba representat en diferents llengües, entre les quals la nostra amb les formes corada i coradella. Aquest mot degué esser usual en mallorquí, perquè Tomàs Aguiló, en la seva Rondalla de Rondalles, de principis del segle XIX, cita la frase fer ses corades de riure, per ‘esbutzar-se de riure’. Corada és també usual en aragonès, i a alguns llocs d’Itàlia diuen a la freixura corata o corada i també coratella, i en occità existeixen amb el mateix significat els mots courado i couradeto.

Frases que foren populars, relacionades amb freixura, són treure la freixura per la boca, per ‘estar molt fatigat’, i treure o fer-li sortir la freixura a qualcú, per ‘fer-li fer un excés de feina’ (o altres activitats feixugues com córrer, botar, etc.).
 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 24 de desembre del 2009
 

Motacions

per Màrius Serra

Crac?

Una de les expressions més enganxadisses del mestre Puyal no surt mai per antena. No és ni xut ni flèquic ni míster ni orsai ni matx ni córner ni refli ni driblar ni hems ni linier ni esprint ni aut ni líder ni penal, ni tampoc allò tan famós d’escapolir-se de l’escomesa del contrari. L’expressió que Joaquim Maria Puyal i Ortiga fa anar en privat és crac. Acostuma a saludar així, amb un hola crac o com va crac o què tal crac. La primera vegada que t’ho diu reps una fuetada de satisfacció d’una potència similar a les faltes de Zlatan. Després t’adones que ho diu a molta gent, de manera que et desinfles una mica, però la satisfacció per l’elogi del mestre mai no desapareix del tot. Fins que llegeixes la definició del DIEC: “m. [LC] (per lèxic comú) Persona d’escassa vàlua en un concepte o altre.” Carai amb el lèxic comú! El diccionari encara recull una segona accepció de crac: el soroll d’una cosa que es trenca o una fallida econòmica. ¿Com és que els nostres il·lustres lexicògrafs no han recollit encara el sentit de crac com a professional destacat si aquest és el seu ús més comú? ¿Qui pretenen que accepti que Messi, o el mateix Puyal, no són uns cracs?

 
5)
 

Quan parlar és més que parlar

 

 

El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d'exemplificar-ho, Cyrulnik ens relata una historieta d'un pare feinejant en el jardí mentre la mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa el sorprèn veure la cara de terror que la pel·lícula desvetlla en els seus fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre's una tassa de te. Una estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era en el jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la canalla dedueix que el risc que corre l'home és mortal. Simultàniament una mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa tan sols de pensar en un futur immediat. Només qui va seguint la pel·lícula disposa d'una panoràmica del que s'esdevé. Això explica el contrast emocional que es produeix entre la canalla i el pare.

 

Aquest relat és extrapolable a l'àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el jardí, que vindria a representar un espai d'evasió. Veure el film sencer des del menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric Larreula, no és entès per qui tot d'una entra des del jardí. Senzillament perquè el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap dada significativa.

 

Arran de la fragilitat en què es mou el català, sobretot a l'hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc d'extingir-se. I ens agradi o no, en som còmplices.

 

Sentir el forner parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d'encetar converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d'un cas l'interlocutor s'acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l'interlocutor en català per així establir la llengua de comunicació». De fet, parlar en català representa molt més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra principal senya d'identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor, amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».

 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió
 
6) 
 
Publicat en el DIARI DE BALEARS dijous 17 de desembre del 2009
 
Joan Melià
 
En societats formades per persones de procedència cultural i lingüística diferent és habitual que, tot i una certa tendència a segregar-se per grups d'origen, es formin parelles mixtes; és a dir amb membres que pertanyen a grups diferents. Com més pes proporcional té la diversitat de grups, més elevat sol ser el nombre de parelles mixtes. Des del punt de vista lingüístic, les parelles mixtes són aquelles en què la llengua pròpia d'un membre és diferent de la de l'altre, tot i que un d'ells (o els dos) pugui parlar-les totes dues.

En el nostre cas, un dels efectes de la immigració ha estat el progressiu increment en formació de parelles mixtes, tant si tenim en compte l'origen com la llengua. Fins no fa gaire, les parelles mixtes formades per una persona de llengua catalana i una de llengua castellana eren les úniques que, a les Balears, tenien un pes significatiu; avui dia, ja és més habitual trobar parelles mixtes amb altres combinacions lingüístiques.

El comportament resultant de la formació d'aquestes parelles pot variar molt segons la funció de cada una de les llengües que entren en la combinació (funcions tant en l'entorn immediat com en àrees més generals). En situacions de conflicte lingüístic, si les llengües que conflueixen en la parella són les que estan en contacte en la societat, les tries familiars solen afavorir la llengua dominant. Així i tot, sol haver-hi diferències en la tria de la llengua que usaran entre ells els dos cònjuges i la tria que faran per a parlar amb els fills: entre ells, en general, solen usar una sola llengua, mentre que amb els fills tendeixen més a mantenir cadascú la seva (aquella amb què més s'identifiquen). No costa gaire adonar-se que, en el nostre cas, la confluència afavoria l'ús del castellà i continua fent-ho, de manera molt clara quan ens referim a la llengua d'intercomunicació dels cònjuges.

En el cas de la llengua usada amb els fills, tot i que també és elevat el nombre de parelles que opten per l'ús del castellà, no ho és tant i, a més, darrerament s'ha observat que, així com el cònjuge de llengua castellana continua mantenint-hi aquesta llengua, hi ha una major tendència del cònjuge de llengua catalana a usar-la amb els fills, a no amagar-la (encara que amb el cònjuge usi el castellà). Sens dubte la recuperació de l'oficialitat del català i el consegüent accés a l'ús en determinades àrees són a la base d'aquest canvi de tendència. Però també hi deu influir la percepció social que els infants poden ser pujats amb més d'una llengua alhora i que el coneixement de llengües, en el món actual, és un capital beneficiós.

Això explicaria també que aquesta tendència es produeixi dins les famílies en què les llengües que es combinen són unes altres. Els infants se socialitzen aprenent les llengües que s'usen dins la família, que seran les que consideraran primeres llengües (L1), i, si són diferents, les que empren en el sistema escolar o que dominen en l'entorn social. Amb el temps la L1 (o alguna L1, si n'hi ha més d'una que hi ha actuat), pot mantenir-se com la llengua amb què se senten identificats (la llengua pròpia, LP) o cedir aquesta posició a una altra; les experiències lingüístiques extrafamiliars són determinants en aquest aspecte. Una dada en aquest sentit, que mostra la incidència de l'entorn, és que -segons l'enquesta del 2003- a Eivissa hi havia més persones que tenien el català com a L1 que no que la consideraven LP; en canvi, a Menorca, n'hi havia més que la consideraven LP que no que la tenien com a L1. A Mallorca, aquests valors eren quasi idèntics.
 
7) 
 
Veu pròpia
 
Veu Pròpia és una associació de nous catalanoparlants, dones i homes de totes les edats amb un tret comú: no tenim el Català/Valencià com a primera llengua, però l'hem adoptat com a llengua habitual, sense renunciar a la nostra llengua i cultura materna, i el defensem com a llengua de cohesió social i com a llengua comuna de tots els residents als territoris de parla Catalana/Valenciana. A Veu Pròpia també hi tenen cabuda tots aquells catalans i catalanes que, tot i tenir com a llengua materna el català/valencià, volen treballar per assolir aquests mateixos objectius.

Fem una tasca, socialment necessària, solidària i desinteressada: donem acollida als nouvinguts, tot ajudant-los a formar part de la societat, mitjançant l’adopció de la llengua i la cultura pròpia del pais que ens acull. Perquè creiem que aquesta és la manera més lògica d'esdevenir un català més, de sentir-se membre i ser vist com a membre de la societat en la que vivim.       Per assolir aquest objectiu realitzem diverses activitats com, grups de conversa en català, sortides lúdico-culturals, que poden ser una bona manera de conèixer-nos, tot realitzant una visita guiada a un museu, una excursió per la muntanya... També participem en xerrades, editem material, fem articles i, en general, creem discurs a favor de la llengua, des del punt de vista dels nouvinguts i, defensem la llengua i la cultura del país, contra la gran diversitat d’agresions que rep dia a dia, sovint utlilitzant com a excusa la falsa defensa dels interessos dels nouvinguts.

Després d’anys difícils la nostra entitat comença a obtenir bons resultats i això ens anima a voler continuar creixent, assolir nous objectius i poder arribar, cada dia, a més persones, però per fer això ens calen nous socis, homes i dones que ens vulguin donar (per petit que sigui) el seu suport, una petita part del seu temps i/o el seu suport econòmic.

Es per tot això que et volem demanar que et facis soci de Veu Pròpia i així ajudar-nos a fer més feina per la difusió de la llengua i cultura catalanes entre tots aquells que estan fent o volen fer el pas d’adoptar la llengua i cultura del país.

Per si vols fer el pas t’adjuntem la butlleta i la fitxa de soci, un cop omplertes les pots fer arribar a: veupropia@gmail.com , si no es així t’animem a que continuïs participant de les nostres activitats i a continuar informat a traves de la nostra web: http://www.veupropia.info/

El català et necessita. És una llengua plena de vida, però li cal la teva protecció.

 

8)

Us informam que acabam de publicar els 6 primers CDs de les

 
RONDAIES MALLORQUINES
D'EN JORDI DES RACÓ
d' Antoni M. Alcover
 
 
Una col·lecció de 24 CDs en total que recollirà, masteritzades digitalment, les gravacions radiofòniques originals realitzades el 1959 per  Francesc de B. Moll -- que, a més, es cuidà d'adaptar els textos d'Alcover-- i el quadre escènic de Ràdio Popular.
 
El llançament d'aquestes rondaies en CD, llargament esperades pel públic, vol contribuir a celebrar el 75è aniversari d'Editorial Moll i el 50è aniversari de Ràdio Popular.

El podeu trobar a la vostra llibreria habitual o a www.editorialmoll.cat.

Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, contades per Francesc de B. Moll i el quadre escènic de Ràdio Popular

Les rondaies gravades en aquests CDs formen part del gran Aplec de rondaies mallorquines d'en Jordi des Racó, que va escriure Antoni M. Alcover. Durant més de cent anys els mallorquins hi han vist reflectida fidelment l'anima del poble en la seva prosa riquíssima.


L’any 1959, gràcies a Ràdio Popular, les Rondaies... cobraren una nova vida, a través d'un equip de locutors dirigits pel filòleg Francesc de Borja Moll, que les féu arribar als oïdors amb un grandíssim èxit. Pràcticament exhaurida la darrera edició dels cassets que se’n va fer, hem cregut convenient masteritzar digitalment el material radiofònic original --que comprèn algunes gravacions no editades en casset-- i oferir-lo en 24 CDs d’una qualitat de so impecable.

El primer lliurament d’aquesta col·lecció consta dels volums 1, 2, 3, 4 ,5 i 6.

Volum 1: En Pere Gri, Es metge Guinyot, La fada Morgana i S'hermosura del món. D.L: B-46.443-2009
Volum 2: En Toni Mig Dimoni i ets estudiants de sa cova de Sineu i Es raïm del rei moro amb set pams de morro. D.L: B-46.444-2009
Volum 3: Es pou de sa lluna i Sa coeta de na Marieta. D.L: B-46.445-2009
Volum 4: Sa llantia meravellosa. D.L: B-46.446-2009
Volum 5: En Joanet de sa gerra, S'aucellet, Un pare i quatre fills i Una madona que enganà el dimoni. D.L: B-46.447-2009
Volum 6: En Salom i es batle, Es tres mantells d'or i La reina banyuda. D.L: B-46.448-2009

Format: 12,50 x 14 cm

Distribució: 17-12-09

Preu: 10 euros/unitat (Iva inclòs)

Amb les veus de Francesc de B. Moll, Dolors Corbella, Magdalena Pons, Isabel Moll, Assumpció Elegido, Isabel Haro, Manuel Santolària, Joaquim M. Domènech, Joan Segura, Miquel Bennàsser, Lluís Pons.

Lluís Pérez-Carrasco
Dep. de Coordinació i Promoció
lluis@editorialmoll.cat
Tel  971724176
Fax 971726252
Apartat de Correus 142
07011 PALMA (Mallorca)
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com