InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.200 membres]
 
 
Butlletí número 233 (dilluns 21/12/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - Diccionari del català antic
 
 
3) Antoni Llull Martí - Pulmonia / Pneumònia
 
4) Màrius Serra - Boxs?
 
5) Joan Melià - El plus
 
 
7) Dolors Casanovas - El Premi Jaume d’Urgell atorgat a Artur Quintana i Font
 
 
9) Butlletí d'Acció Cultural del País Valencià
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 17 de desembre del 2009
 
 

Diccionari del català antic

 

Fa uns dies es va presentar públicament el Diccionari de textos catalans antics (DTCA), una primera concreció d'un projecte més ambiciós, el Diccionari del català antic(DCA), que s'elabora al Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona (dirigit per Lola Badia i Albert Soler), amb la col.laboració de la Fundació Lluís Carulla, la Fundació Noguera, l'Institut d'Estudis Catalans i la Facultat de Teologia de Catalunya. El DCA serà un diccionari digital consultable en xarxa que donarà compte de la llengua des dels orígens fins al final del segle XVI. Dirigeix l'operació Joaquim Rafel, expert en aquest tipus de tasques. El projecte va néixer fa més de trenta anys, de moment sense gaire definició i simplement com un intent de posar el català en sintonia amb les noves tecnologies, que avui són imprescindibles però aleshores no se sabia cap on ens conduirien. Avui aquest terreny s'anomena lexicografia de corpus: lexicografia feta amb el suport de textos electrònics, que ara ja és l'única manera de treballar. Recentment el projecte ha entrat en una fase ja molt dinàmica gràcies a l'interès que hi va prendre l'anterior degana de la Facultat de Filologia, Montserrat Camps. De moment hi han col.laborat de manera diversa els lingüistes Jordi Bruguera, Lluís Polanco, Maria Brossa i Joan Perera, i els tècnics informàtics Dolors Pulido i Valentí Ibáñez.

El DTCA consta avui de 17 obres, amb un total d'uns 15.000 lemes i d'un milió i mig d'ocurrències. Un lema és una forma estàndard a la qual remeten totes les variants morfològiques o gràfiques: per exemple, per al verb caçar podem trobar en català antic, a part de totes les formes flexives, variants gràfiques amb ss o amb z; i per a l'adjectiu igual hi trobem variants com ara agual, egual, ygual. I les ocurrències són les diferents unitats reals (repetides o no) de què consta un text o un conjunt de textos: el verb caçar constaria d'un sol lema però en un text determinat en podrien aparèixer sis, deu, vint unitats concretes, repetides o no. El verb (lema) veure té avui al DTCA 4382 ocurrències, amb 156 formes flexives o gràfiques diferents (aveus, veg, beg, uist, vees...). L'avantatge de la lematització (o reducció de les ocurrències a lemes) és doble: permet distingir formes gràfiques que corresponen a formes gramaticals (lemes) diferents (per exemple, nou pot ser una forma del verb noure 'danyar', un numeral, "9", o bé un adjectiu) i permet relacionar formes diferents que corresponen al mateix lema (com ara nou, nova, nous, noves, noua, noues). Els lectors més joves d'aquesta secció ja veuen ara el món que s'obre al seu davant; i els lectors més grans ens hi hem d'acostumar (ens hi hem hagut de mig acostumar, ajudats per familiars, amics o... becaris).

El DTCA no té la forma d'un diccionari tradicional, amb definicions, accepcions i exemples (com tindrà el DCA), sinó que ens dóna les formes en el seu context, en llistes més o menys llargues segons els nostres interessos. Si seleccionem el verb caçar i només volem saber-ne les ocurrències en Bernat Metge, obtindrem les formes precedides i seguides d'una determinada tirallonga de text. Si demanem per l'adjectiu nou, la màquina descartarà les formes del nom, del numeral i del verb. Etc.

José Antonio Pascual, sotsdirector de la Real Academia de la Lengua Española, va dir que aquesta feina que tenim feta en català (la que avui ens ocupa i la molt més extensa de textos moderns) no la tenen en castellà i que els és un motiu de (sana) enveja. Em permeto d'afegir-hi que ara tenim també en procés avançat d'elaboració una extensa i modèlica Gramàtica del català antic, dirigida per Manuel Pérez Saldanya i Josep Martines. Motius ben reals d'orgull.

 

Joan Solà

 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 12 de desembre del 2009
 
 
Amb bones paraules
 

 

Gabriel Bibiloni

Heus ací un dels grans "misteris" del llenguatge periodístic català actual, sobre el qual hi ha diversitat d'opinions i de pràctiques. Un càlcul ràpid a partir del Google, i només considerant el verb en infinitiu, mostra un clar predomini de donar llum verda: 78 per cent davant el 22 de donar llum verd. Naturalment, els percentatges són deguts, en bona part, al pes de cada mitjà de comunicació i al que estableixen els llibres d'estil (per exemple, donar llum verda en els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Els qui propugnen donar llum verda argumenten que allò que es dóna és la llum, ço és, l'energia radiant, no el llum, que és l'aparell que genera la llum. Una afirmació que després discutirem.

Fabra, amb el seu esperit d'ordre i precisió, va establir la diferència que avui tots practicam entre el llum (l'aparell) i la llum (la radiació). Però la llengua pre-fabriana no anava ben bé per aquí, sinó que sembla que de molt antic llum era una paraula masculina o femenina en totes les accepcions. Els diccionaris del segle XIX fets a Barcelona solen donar el mot com a femení, potser influïts pel fet que en espanyol té aquest gènere. El diccionari del mallorquí Antoni Figuera (1840), per contra, estableix la mateixa distinció que prescriuria més tard Fabra. En el llenguatge popular de Mallorca crec que llum és un mot més aviat masculí: apaga el llum, aquest al·lot meu té ben poc llum, etc. Recordem també la narrativa popular que fa sortir un llumet blau (una llumeta blava, segons els diccionaris actuals) que algú perdut en la nit divisava a una llarga distància. Cal tenir en compte la concurrència de la paraula claror, molt usada tradicionalment (ara potser en certa crisi per la interferència de l'espanyol), que restringia la freqüència de l'ús de llum, amb aquest valor semàntic.

Tornant a la frase feta donar llum verd(a), es tracta d'una metàfora inventada pels francesos, sembla que els anys cinquanta, i la seva troballa parteix del semàfor. En francès l'estri es diu feu (foc) i és format per un feu rouge, un feu jaune i un feu vert. L'ús de la paraula foc aquí té relació amb alguns semàfors primitius, com el que es va col·locar vora el Parlament britànic el 1868, que empraven una flama alimentada per gas. Donner le feu vert vol dir, doncs, 'encendre el llum verd', és a dir, donar via lliure, autoritzar alguna cosa. Del francès l'expressió va passar a altres llengües i, per mitjà de l'anglès (to give the green light), s'ha escampat a una cinquantena d'idiomes: l'italià dare (la) luce verde, l'espanyol i el portuguès dar luz verde, l'alemany grünes Licht geben, etc. Descomptant el francès, la frase en les altres llengües esmentades no ens diu si els seus parlants tenen in mente el llum o la llum. El light anglès (sense gènere) pot ser les dues coses: the green light pot ser el llum verd del semàfor (the traffic light) o la llum verda que irradia. En italià i en espanyol luce i luz, de gènere femení,  poden ser també 'el llum' i 'la llum' (aquí hay poca luz, ya han puesto las luces de Navidad, tot i que encara estan per encendre). És clar que segurament trobaríem alguna llengua que té paraules distintes per a el llum i la llum i que a la nostra frase usa bé un mot bé l'altre, segons la interpretació que en fa. Tot és possible.

Però personalment em decant cap a la forma construïda amb llum verd —com Enciclopèdia Catalana; vegeu llum—, és a dir que crec que en la metàfora allò que es dóna és més un llum que una llum. És la idea original apareguda en francès. Un lingüista anglès em diu, a més, que en to give the green light hi veu més l'instrument que la radiació lluminosa. Que ningú no s'estranyi de la utilització del verb donar amb un sentit certament allunyat dels seus significats més habituals. Donar és un verb d'una gran complexitat semàntica, amb molts de valors extensius. Crec que és ben justificada l'expressió donar llum verd a algú o a alguna cosa. Més ben dit: posats a fer, defensaria donar el llum verd, amb article, com en l'original francès i com en anglès, la llengua que ha difós l'expressió pertot arreu. Llavors restaria clar que en la metàfora encenem un llum verd com a senyal de conformitat. Crec que aquesta és la millor proposta, i estaria bé que els amables lectors li donassin el llum verd.

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 109)
 
 

Pulmonia / Pneumònia

 

Antoni Llull Martí
 


Aquestes darreres setmanes he patit una pulmonia o pneumònia que m’ha tingut en una inactivitat quasi total. Gràcies que tenia avançats un parell d’aquests articles no se n’ha hagut d’interrompre la publicació. Tornat a la feina, he pensat que podria parlar d’aquests mots i procurar, sobre tot, indicar la pronunciació correcta del segon, que la majoria de parlants el diuen malament per la pertorbadora influència castellana.


Però, abans de seguir endavant, precisem la significació d’aquestes paraules. Quina diferència hi ha entre pulmonia i pneumònia? Idò la mateixa que hi ha entre la seu i la catedral: que la primera procedeix d’un mot llatí i la segona d’un mot grec, pneumon, que signifiquen el mateix, ‘pulmó’. El diccionari normatiu les posa com a sinònimes, com ho fa el diccionari de la Real Academia Española
amb pulmonía i neumonía, però un amic amb qui en vaig parlar, que l’any passat patí la mateixa malaltia, em va especificar que es diu neumonía quan la infecció està en un sol pulmó, i pulmonía quan afecta els dos (!).


La paraula pulmó, derivada del llatí pulmonem, acusatiu de pulmo, s’usa en la nostra llengua des de fa cents d’anys, però fins dins el segle XIX no era gaire coneguda per la gent del poble, que generalment la pronunciava peumó o espeumó. Jo encara he sentit dir, a gent major que jo, «ets espeumons» o «ets espulmons».


Molt abans, se’ls deia, en conjunt, es lleu, denominació que al final ha quedat només pels pulmons dels animals que amb el fetge i la melsa constitueixen la freixura, de la que en parlarem algun dia. Aquest mot popular, lleu, prové de llatí leve ‘lleuger’, com el castellà livianos i el portuguès leves o levianos. En francès al lleu li diuen mou, és a dir, ‘moll’, mentre que el mot anglès corresponent, lights, al·ludeix, com el nostre, a la lleugeresa de la víscera. I el nom dels pulmons en les llengües germàniques, lungs en anglès, Lungen en alemany, lunga en suec, etc., té també relació amb un antic mot germànic que significa ‘lleuger’.

 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 17 de desembre del 2009
 

Motacions

per Màrius Serra

 

Boxs?

 

Plantejo un dels enigmàrius diaris a Catalunya Ràdio: “Et fots d’hòsties amb els mecànics de Ferrari, de 5 lletres”. És un dels difícils, crec, de manera que li adjudico 7 punts. Després d’anys i panys de plantejar-ne, establir el grau de dificultat dels enigmes continua sent un repte. Encara bo que la ràdio permet constatar el percentatge d’encert dels oients i extreure’n conclusions. El d’avui em sembla de dificultat extrema perquè relaciona una forma verbal catalana amb un substantiu anglès i perquè el verb és una opció secundària. Abans de plantejar-lo per antena, parlo amb el lingüista encarregat de revisar els guions i em fa veure que encara hi ha una tercera dificultat imprevista: el terme anglès ha estat manllevat pel català i, per tant, sotmès a les normes catalanes de derivació. La solució és boxes, de boxar, forma secundària de boxejar, en relació amb el terme anglès que designa la zona d’assistència tècnica a les curses de Fòrmula I: box, del llatí buxus. Box pluralitza boxes en anglès però, ai, boxs en català. Per fortuna, el pensament lateral que fonamenta la pràctica enigmística admet el plurilingüisme i l’enigma no ha de passar per boxs.

 

 
5)
 
 
Article publicat en el DIARI DE BALEARS dijous 3 de desembre del 2009
 
Joan Melià
 
A pesar del títol, no parlaré de televisió. Potser convendria. Just falta un mes per a l'apagada digital i encara no rebem per TDT -tot i el compromís del govern- ni el canal 33, ni el Canal Super 3, ni altres possibles canals de televisió en català. Per ventura l'anunci del Govern que ens avisa que si no tenim TDT no tenim tele, s'hauria de completar informant que en tenir TDT no tendrem 33. De fet, a Menorca ja no el tenen. I en ràdio tot apunta igual (ja fa més de quinze dies que no podem sintonitzar iCat fm). Semblen tenir la voluntat de fer-se perdonar l'encert d'IB3 de ser una televisió "en català". Si no hi posen remei aviat, aquesta legislatura -en aquest i altres aspectes- serà inoblidable. En lloc de plus, serà non plus.

A la fi, setze anys després de la seva mort, Josep M. Llompart serà nomenat fill il·lustre de Palma. No cal recordar els mèrits que va acumular en el camp de la literatura, però és bo destacar que, a més, hi va afegir aquest plus de compromís cívic amb el país que el feia estar sempre disposat a col·laborar en el procés de normalització política, lingüística i cultural. Plusos com el seu, units a molts altres plusos de ciutadans i de responsables polítics (¿o de polítics responsables?), podrien fer que els seus desitjos arribassin a port. En reconeixements com aquest, qui en surt més honorat no és l'homenatjat -la seva obra és el millor homenatge-, sinó qui n'és responsable i els qui hi donen suport, perquè demostren voler promoure els millors perfils humans.

Divendres i dissabte, a Inca, es van celebrar les I Jornades per a Professionals de l'Acollida de Persones Nouvingudes. La llengua catalana i la cultura com a elements d'integració. Massa sovint, per raons diverses, l'acollida social i l'acollida lingüística es plantegen com a fets separables, en lloc d'aspectes completament lligats, que si no es produeixen alhora no se n'assoleix plenament cap. En aquestes jornades, organitzades amb molt d'encert per la Direcció Insular de Política Lingüística del Consell de Mallorca, s'hi han vist dades que permeten calibrar les dimensions del fenomen migratori a les Balears i d'altres que, juntament amb molts d'exemples de bones pràctiques en aquest camp, evidencien l'elevat nombre d'oportunitats que es tuden per una manca d'actuació coordinada de les institucions i, de rebot, per la desorientació de la societat pel que fa als comportaments adequats davant el fenomen de l'acollida dels nouvinguts.

No hi ha dubte que l'adquisició de la llengua de la nova societat on s'estableixen és una via necessària per a la integració de la persona immigrada; però no sempre té la mateixa efectivitat. Quan un immigrant a, per exemple, Madrid aprèn el castellà no fa res que no sigui imprescindible per a ell -ni que sigui per sobreviure-hi- i no abandona, per això, el caràcter d'immigrant als ulls de la societat a la qual s'ha incorporat. En l'àmbit català, en canvi, un immigrant que aprèn català té molt més guanyat perquè, com que no ho fa perquè li sigui imprescindible, sinó perquè vol, amb la finalitat i necessitat que sigui (funcionals, integratives o ideològiques); aporta un plus de rotunditat al seu compromís d'arribar al fons del procés d'integració. No hi ha dubte que se'n beneficia ell, d'aprendre una nova llengua, però alhora retorna a la societat d'acollida una part d'aquest guany.

Sovint, l'entorn social no els ho fa gens fàcil, ho posaren de manifest participants que ho han experimentat personalment. Però també evidenciaren tenir clar que un immigrant que aprèn català, mai no hi perd.
 
 
6)
 
Publicat en el blog de Joan-Carles Martí i Casanova dilluns 14 de desembre del 2009
 
Elx, Gandia i Morella i tots els altres municipis valencians de la Xarxa Ramon Llull
 
El 30 de juny de 2009 es reuniren prop a una vintena d'alcaldes i regidors valencians a Gandia per tal de fundar la xarxa de ciutats valencianes de la Fundació Ramon Llull. A l'esquerra hi ha la foto de família i un servidor també hi és -en algun lloc del fons mig tapat- perquè Guardamar també hi era, representat per l'alcaldessa guardamarenca i algun funcionari tècnic superior més hi havia.
Al capdavall, Guardamar tingué representació a les Corts Valencianes forals i aquest és l'emblema del Braç Reial  amb l'àngel custodi de l'antic regne onejant quatre barres que hi ha al Palau de la Generalitat. Sota, entre altres prohoms de tot arreu, hi trobareu el prohom guardamarenc.
Des de les associacions cíviques per la llengua de l'Extrem Sud del País Valencià hem fet tot el lobbying possible perquè aquesta zona tan important del país estigués present. Així, Elx acaba de confirmar que formarà part de la xarxa de ciutats valencianes de la Fundació Ramon Llull i es converteix en el municipi valencià més important -fins ara- a adscriure's amb els seus 222.000 habitants censats el 2007, la tercera ciutat del país. Ja en som més de 230.000. Si en voleu més, d'informació, aneu a la web d'El Tempir d'Elx.
Tant València com Alacant i Castelló de la Plana són en mans del PP i no formen part de la Ramon Llull per motius evidents. El Govern Valencià es nega a estar-hi present perquè reconeix/no reconeix la unitat de la llengua. Què és la Llull? Doncs, una cosa com l'Institut Cervantes però en versió llengua catalana. A tall d'exemple, podeu veure un petit video sobre algunes activitats dutes a terme a Gandia si pitgeu damunt el nom de la capital saforenca:

L’Institut Ramon Llull té com a finalitat la projecció exterior de la llengua catalana i de la cultura que s’hi expressa en totes les seves modalitats, matèries i mitjans d’expressió, així com la seva difusió i l’ensenyament fora del domini lingüístic tenint en compte totes les seves modalitats i variants.

Quins són, però els altres municipis valencians que han comunicat la seva adhesió? En primer lloc, recordar que  la Fundació Ramon Llull té la  seu a Andorra i que el seu president és el d'Andorra, Albert Pintat. La cosa és d'un exquisitat absolut en tenir la presidència l'únic Estat del món que té el català com a única llengua oficial.  Els municipis valencians adherits són en mans de sigles polítiques progressistes  en el seu sentit més ampli: PSPV, BLOC, ERPV, EU. En moltes d'aquests municipis governen junts i la decisió l'han presa junts: això passa a Elx on el PSPV governa amb el vot del Compromís per Elx . Així i tot, cal parlar de la  sensibilitat lingüística d'alguns promotors polítics i cívics -des de tots aquests partits i alguns enfora de tots- que han fet que aquests municipis siguen els vint inicials i no uns altres. Tampoc són gens casuals les zones del país que són capdavanteres en aquesta adhesió i que no tenen manies en el tema de la catalanitat lingüística cultural compartida: es diga com es diga: catalana, valenciana o catalana i valenciana alhora sense oblidar-nos dels balears.
 
Sobta, però, que hi haja quatre de vint consistoris valencians a l'Extrem Sud i que poblacionalment siguen tres ciutats mitjanes i una de les més grans,  com és Elx. De fet, són més del 50% de la població valenciana adherida abans de Nadal del 2009. Esperem que en vinguen moltes més.  El pes d'Elx -en aquests moments-  és decisiu. Es trenquen, així, esquemes i estereotips tinguts per gairebé sagrats pel valencianisme contemporani d'inspiració capitalina. Al sud de Xixona no hi hauria res: en això semblen estar d'acord tots. Hi som tots -encara-  i ens n'hauríem d'alegrar tots.
Penseu que el terme municipal d'Elx té 326,5 km2 i més de 230.000 habitants. És gairebé un municipi-comarca en ella mateixa i Crevillent i Santa Pola fan que el Baix Vinalopó arribe als 300.000 habitants amb 489 km2. Hi ha trenta dues partides rurals elxanes que sumen gairebé trenta mil habitants, la major part de les quals superen -en població- els municipis menors de la Safor sense arribar a tenir, però, autonomia municipal.  A la major part de les pedanies elxanes el català encara és hegemònic -més d'un 80% de catalanoparlants a tota la zona sud del terme-  i prop a un 40% afirmen saber parlar valencià al poble -així ho diem encara els valencians- amb barris tradicionals on el coneixement del valencià arriba a superar el 60%. Una altra cosa és l'ús social que és força baix a la ciutat, especialment amb desconeguts i la represa de la llengua de transmissió familiar que tant va patir entre 1950-1980.
Si a Elx hi afegim Xixona; 7.575 hab. (l'Alacantí), Novelda; 27.008 hab. (Vinalopó Mitjà) i Guardamar (Baix Segura) 18.132 hab. tenim que  275.137 valencians de l'Extrem Sud ja pertanyem a la Ramon Llull.
A La Safor l'adhesió és excel·lent per l'atomització municipal i l'adhesió col·lectiva en una comarca d'alta fidelitat lingüística: Gandia 81.291 hab; Xeraco 5.871 hab; Bellreguard 4.216 hab; Simat 3.437 hab, Benifairó de les Valls 1.697 hab, Almoines 1.872 hab, Palma de Gandia 1.655 hab i Potries 909 hab. En total els municipis adherits de la Safor sumen 100.948 habitants.
A la tercera zona en adhesió a la Ramon Llull -a 15 de desembre de 2009- tenim Xàbia amb 29.923 hab i Pedreguer amb 7.480 hab. La Marina Alta suma 37.403 habitants adherits i les coses han anat com han anat a una comarca tradicionalment considerada d'una valencianitat política i cultural absoluta. Trenta anys donen per a molt, tant a una banda com a una altra: no ens hem d'adormir gens i l'avís és per a tothom.
Els altres municipis  són Sueca a la Ribera Baixa amb 28.112 habitants, Vinaròs al Baix Maestrat amb 27.912 habitants, Picassent a l'Horta Sud amb 18.556 habitants, Muro El Comtat amb 8.611 habitants, L'Alcúdia, a La Costera amb 4.929 hab. i Morella Els Ports amb 2.854 hab. En total hi hauria 90.974 valencians més esparsos en comarques diverses.
Si no em falla la informació i amb dades del 2007 -ja m'ho direu però parle d'adherits al dia d'avui-  504.462 valencians ja són representats o han sol·licitat l'entrada -mitjançant el poder local- a la Fundació Ramon Llull, el 10% de la població valenciana.
Observem,  però. el poder simbòlic de qui sap que arriba de punta a punta del país: de Vinaròs o Morella a Guardamar i el simbolisme d'unes ciutats valencianes tan emblemàtiques per a la cultura valenciana i catalana alhora -Morella, Gandia i Elx- amb el Sexenni, Ausiàs Marc, els Papa Borja o el Misteri d'Elx. I totes les altres, totes les altres que totes aportem i molt.
El mapa provisional de la Llull 2009 -més enllà de ser clarament polític- té un simbolisme extrem. Tan sols cal voler veure-ho. Ho veig claríssim de la mateixa manera que veig la clariana immensa que -des de València- envolta la ciutat i les comarques més veïnes. No es deu -tan sols- a les forces polítiques com demostra la presència solitària de Picassent. I això no és bo perquè València i rodalia han d'aprendre a liderar i a fer-se eco d'un país -és el que fa Barcelona pel que fa a la resta de Catalunya- sense pretendre imposar sempre els criteris, les manies, els capricis i els fantasmes a tot un país allargat,  poblat, culte i raonable. I de tot n'hi ha a València i rodalia. Ho sé millor que ningú perquè hi tinc bons i grans amics i uns altres que admire d'haver-los llegit.  Si és que vol tenir-ne un, de país, perquè nosaltres freturem per tenir una capitalitat potent però sense complexos.
Això és el que m'agradaria veure reflectit sempre, més enllà de les tries polítiques de cadascú. La llengua ens ha d'unir a tots els valencians sense deixar d'unir-nos -pregonament i volguda- amb la resta del domini lingüístic del català: des de la lliure circulació comercial i humana que dóna lloc a la lliure circulació lingüístico-compartida perquè ens hem de tractar, preferentment, en la llengua que ens és comuna d'ençà l'Edat Mitjana. I als qui encara creiem en la utopia no se'ns ha de tallar les ales per molt que cadascú siga cadascú.

Elx s'adhereix a la Fundació Ramon Llull

La tercera ciutat del País Valencià entra a formar part de la Xarxa de Ciutats Valencianes de l'Institut

 
7) 
 
Aquest article es publicarà en el número de desembre de la revista Temps de Franja
 
 

El Premi Jaume d’Urgell atorgat a Artur Quintana i Font

 

A Balaguer el 27 de novembre d’enguany ha tingut lloc l’acte de Concessió del Premi Jaume d’Urgell per part del Consell Comarcal de la Noguera. Aquest premi s’atorga a la trajectòria d’una persona i d’una entitat que hagen contribuït a l’enfortiment i projecció de les relacions culturals i d’amistat entre els pobles de parla catalana, i pren com a nom el comte Jaume II d’Urgell, el Dissortat, darrer representant de la Casa Reial d’Aragó, anihilada per la dinastia castellana dels Tràstamares en 1413. En aquesta vintena edició s’ha atorgat el premi a l’Institut d’Estudis Catalans, cito: "Per la seva tasca acadèmica, científica i cultural que té per objecte la recerca científica en tots els àmbits de la cultura de parla catalana", i a Artur Quintana i Font: "Per la seva dedicació a l’estudi i la difusió de la llengua i literatura catalanes de la franja d’Aragó i de la regió del Carxe en l’àmbit de la romanística internacional". En Vicent Font i Bernaus, president del Consell Comarcal de la Noguera, ha obert l’acte amb la presentació de l’Institut d’Estudis Catalans i de n’Artur Quintana i Font, els dos premiats. Joan Solà, membre de l’Institut, ha rebut el premi a nom d’aqueixa acadèmia. Ha descrit amb detall les missions que té, i especialment les de la seua Secció Filolòlogica, consistents aqueixes tant en establir les normes de la llengua catalana -la seua normativització-, com en tirar endavant accions de foment i estudi de la nostra llengua -la seua normalització. Solà ha instat a plantar cara als sovintejats atacs que pateix la llengua catalana, dia rere dia. Artur Quintana ha declarat que –i cito: "La concessió del premi és per a mi un honor i també un consol, i això últim -el consol- perquè com es massa sabut els que parlem català vivim en uns estats -Espanya, França i Itàlia- on la majoria d’institucions de govern, dels mitjans de comunicació i de la societat en general fan tot el que poden per a fer desaparèixer la nostra llengua i la cultura que conforma. Aquest afany de destruir-nos té a l’Aragó, d’on jo vinc, un fortíssim arrelament i una llarga tradició que comença amb la mateixa fi d’en Jaume d’Urgell al segle XV. A l’Aragó hi ha i hi ha hagut posicions assenyades, però darrerament amb la discussió a les Corts aragoneses de la Proposició de Llei de Llengües l’anticatalanisme ha arribat al paroxisme, i s’hi poden sentir per part de determinats partits les tergiversacions i les mentides més recargolades sobre la llengua catalana. I això continua al carrer i als mitjans de comunicació. El mot català s’ha convertit per a molts en un tabú i en una infàmia a l’Aragó, fins al punt que alguns ciutadans aragonesos han estat portats als tribunals, per haver declarat públicament que a l’Aragó es parla català, i que diu mentida qui ho negue. En aquesta situació és doncs un goig i, insisteixo, també un consol que una institució de govern com és el Consell Comarcal de la Noguera m’hage atorgat un premi per estudiar i fomentar la llengua catalana a l’Aragó i al Carxe."

 

En acabar els parlaments s’ha fet a mans dels premiats una reproducció en plata de llei i a escala real del segell que féu servir el comte Jaume II d’Urgell.

 

Dolors Casanovas

 

8)

Notícia publicada en el diari AVUI, pàgina 10, divendres 18 de desembre del 2009

http://paper.avui.cat/article/politica/180318/larago/reconeix.html

L'Aragó reconeix

El català ja està reconegut a l'Aragó, però com a "llengua pròpia, original i històrica" i en cap cas cooficial amb el castellà. Això és el que diu la llei de llengües aprovada ahir a les Corts d'Aragó per un sol vot de diferència i gràcies a l'acord entre el PSOE i la Chunta Aragonesista (CHA), mentre que PP i PAR (soci de govern amb els socialistes) hi van votar en contra, qualificant la llei "d'error espectacular" o de "desencert total". L'únic diputat d'IU també hi va votar desfavorablement, però en aquest cas perquè no s'accepta la cooficialitat.

Una àmplia representació d'alcaldes de la Franja de Ponent van aplaudir la votació final d'una llei que arriba 27 anys després del primer Estatut d'Aragó, que ja la preveia, i 25 després de la Declaració de Mequinensa, on un ampli grup d'alcaldes de la Franja, entre ells l'actual president Marcelino Iglesias, demanaven la cooficialitat del català a l'Aragó.

La llei reconeix el català, i també l'aragonès, en fomentarà l'aprenentatge voluntari en escoles i instituts, on ja l'estudien més de 4.000 alumnes; i permetrà que els veïns de la Franja puguin dirigir-se a l'administració en la seva llengua materna.

No obstant, a més de negar-ne la cooficialitat, també crea el Consell Superior de Llengües per supervisar la política lingüística de l'Aragó i una Acadèmia Aragonesa del Català per als aspectes normatius.

La tramitació ha inclòs una esmena del PAR que permet als ajuntaments denominar el català amb el nom específic que rep localment, com ara fragatí o ribagorçà. Tot plegat, per la "croada" que PP i PAR han fet per evitar el terme català. En els darrers dies, el PP ha organitzat una campanya "contra la imposició del català" i ha recollit 43.000 signatures, la majoria a Saragossa.

Les entitats de la Franja que defensen la llengua catalana ja van rebutjar des d'un principi la llei.

----------------------

Notícia publicada en el diari digital directe.cat divendres 18 de desembre del 2009

http://www.directe.cat/article/arago-aprova-la-llei-de-llengues-que-protegira-el-catala-sense-reconeixer-li-la-cooficiali

Aragó aprova la Llei de llengües que protegirà el català sense reconèixer-li la cooficialitat a la Franja de Ponent

El text tira endavant amb el suport del PSOE i la CHA · El PAR, soci de govern dels socialistes, i el PP hi han votat en contra

Les Corts d'Aragó han aprovat la Llei d'ús, protecció i promoció de les llengües o modalitats lingüístiques pròpies d'aquesta comunitat, més coneguda com a Llei de llengües. El text reconeix la pluralitat lingüística a la comunitat, on a banda del castellà s'hi parla català i aragonès, i el dret dels ciutadans de les zones on es parlen o es parlaven recentment aquestes dues llengües, d'utilitzar-les per adreçar-se a l'administració o garantir-ne l'ensenyament. Tot i això, la llei aprovada deixa clar que el castellà és la llengua oficial d'Aragó mentre relega el català i l'aragonès a llengües 'pròpies, originals i històriques' que, per aquest motiu, 'han de ser conservades'.

El text legislatiu, impulsat pel PSOE, ha estat aprovat en la sessió plenària de les Corts d'Aragó d'aquesta tarda amb els vots favorables del grup socialista i de la Chunta Aragonesista (CHA) mentre el Partit Aragonès (PAR) -soci de govern dels socialistes- i el PP hi han votat en contra.

Amb l'aprovació de la Llei de llengües, s'obliga els poders públics d'Aragó a arbitrar els mitjans necessaris per 'informar, dignificar i difondre' les llengües i modalitats lingüístiques de la comunitat amb la finalitat de promoure 'el correcte coneixement de la realitat lingüística aragonesa'.

Consell Superior de les Llengües d'Aragó

La Llei de llengües també preveu la creació del Consell Superior de les Llengües d'Aragó, com a òrgan col·legiat consultiu adscrit al Departament de Govern d'Aragó en política lingüística amb la finalitat de garantir l'objectivitat i transparència de l'aplicació d'aquesta Llei que dóna compliment a l'estatut d'autonomia d'Aragó en l'ámbit linguistic. El Consell estarà format per quinze membres que seran designats entre filòlegs, juristes, sociòlegs, destacades personalitats de les lletres, l'ensenyança o investigació lingüística o dels àmbits social i cultural d'Aragó.

La Llei entrarà en vigor un mes després de la seva publicació al Butlletí Oficial d'Aragó.

----------------------

Notícia publicada en el diari digital 3cat24.cat divendres 18 de desembre del 2009

L'Aragó dóna reconeixement al català però sense fer-lo oficial 


 Les Corts de l'Aragó han aprovat la llei de llengües, que reconeix el català i l'aragonès sense fer-los oficials. Amb més drets que deures, el text protegeix la gent que parla català a la Franja i preveu que els qui vulguin rebre educació en català o dirigir-se en aquesta llengua a l'administració ho puguin fer, tot i que no serà obligatori. Mentre que els sectors conservadors ho veuen excessiu, a la Franja de Ponent creuen que s'ha fet curt, però que és un primer pas.

El ple de les Corts d'Aragó ha aprovat la Llei d'Ús, Protecció i Promoció de les Llengües Pròpies de la regió. La norma, aprovada amb els vots del PSOE i la Chunta Aragonesista, estableix el castellà com l'única llengua oficial de l'Aragó i el català i l'aragonès com a "llengües pròpies originals i històriques", que gaudiran de protecció i se'n garantirà i afavorirà l'ensenyament.

La llei de llengües aragonesa és un compromís personal del president d'aquesta comunitat, Marcel·lí Iglesias, que és catalanoparlant. Iglesias ha rebut el suport del seu partit, el PSOE, i de la Chunta Aragonesista, però no ha aconseguit el d'Izquierda Unida, que ha votat en contra de la llei perquè la considera insuficient. Tampoc hi han votat a favor el PP, que s'hi ha oposat amb molta duresa des que es va presentar, el mes de juny passat, ni el Partit Aragonès, soci de govern dels socialistes, que la considera innecessària.

La llei de llengües preveu, a banda que es puguin fer servir a les administracions oficials, la creació del Consell Superior de les Llengües d'Aragó, una institució que en garantirà l'ús. Pel que fa a l'assignatura de català que s'imparteix a la Franja, continuarà sent optativa.

El debat ha generat molt expectació. Fins a les Corts d'Aragó hi han anat membres de la plataforma No Parlem Català, que han desplegat una pancarta, però també alcaldes i polítics de la Franja que no s'han volgut perdre el moment. I és que aquesta llei és la culminació d'un procés que va començar fa 25 anys, quan es va iniciar l'ensenyament del català a les escoles de la Franja.

--------------------

Notícia publicada en el EL PERIÓDICO DE CATALUNYA divendres 18 de desembre del 2009

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=671497&idseccio_PK=1008

Aprovada la llei de llengües d’Aragó enmig d’una ofensiva del PP

Després de suar la cansalada i pagar el preu d’una divisió al seu Govern bipartit, el president d’Aragó, el socialista Marcelino Iglesias, va aconseguir ahir que el Parlament autonòmic aprovés la polèmica llei de llengües. Polèmica perquè només reconeix el català com a «llengua històrica», però li nega caràcter oficial. I polèmica perquè, malgrat això anterior, el Par, soci del PSOE, hi va votar en contra juntament amb el PP, partit que ha recuperat l’estratègia de treure partit de l’anticatalanisme. Els populars han realitzat un anunci en què denuncien que la llei «imposa el català».
La norma reconeix l’existència de l’aragonès i el català, encara que precisa que el castellà és l’única llengua oficial, mentre que les altres dues són «pròpies, originals i històriques». Els aragonesos tenen dret a conèixer les dues llengües, usar-les en la seva relació amb l’Administració i estudiar-les. El text recalca que «ningú podrà ser discriminat per raó de la llengua».

«¡¿CÓMO DICE USTED?!» / Com ja van fer a Andalusia quan es debatia l’Estatut de Catalunya, els populars han recorregut a l’hostilitat contra el català a través de la ràdio. En una falca, una dona pregunta: «¿Podría decir-me dónde está la plaza del Pilar?». «Giri a la dreta i tot recte», li contesten en català. Alterada, la dona crida: «¡¿Cómo dice usted?!». Llavors apareix una veu en off que afirma: «Seguro que a ti tampoco te parece normal. No a la imposición del catalán, no a la ley del PSOE».

-------------------

Notícia publicada en el diari digital VILAWEB divendres 18 de desembre del 2009

http://www.vilaweb.cat/noticia/3669066/index.html

La llei de llengües no reconeix l'oficialitat del català a la Franja

Fou aprovada a les Corts d'Aragó · Relega el català a llengua 'pròpia, original i històrica', però no oficial
 

Les Corts d'Aragó van aprovar ahir la 'llei d'ús, protecció i promoció de les llengües o modalitats lingüístiques pròpies', més coneguda per 'llei de llengües'. El text reconeix la pluralitat lingüística d'aquella comunitat, on a banda l'espanyol, s'hi parla català i aragonès, i el dret dels ciutadans de les zones on es parlen aquestes dues llengües de servir-se'n per adreçar-se a l'administració o d'assegurar-se'n l'ensenyament. Tot i amb això, la llei aprovada estatueix que el castellà és la llengua oficial de l'Aragó i relega el català i l'aragonès a llengües 'pròpies, originals i històriques' que, per aquest motiu, 'han de ser conservades'.

Amb l'aprovació de la llei de llengües, els poders públics de l'Aragó s'obliguen a arbitrar els mitjans necessaris per a 'informar, dignificar i difondre' les llengües i modalitats lingüístiques de la comunitat, amb la finalitat de promoure 'el correcte coneixement de la realitat lingüística aragonesa'.

La llei també preveu la constitució d'un Consell Superior de les Llengües d'Aragó, a títol d'òrgan col·legiat consultiu del departament de govern de l'Aragó en matèria de política lingüística, perquè asseguri l'objectivitat i la transparència de l'aplicació d'aquesta llei.

El Consell serà format per quinze membres: filòlegs, juristes, sociòlegs, destacades personalitats de les lletres, l'ensenyament o la investigació lingüística, i d'àmbit social i cultural d'Aragó.

El text legislatiu, impulsat pel PSOE, va ser aprovat en la sessió plenària de les Corts d'Aragó ahir a horabaixa amb els vots favorables del grup socialista i de la Chunta Aragonesista (CHA); en canvi, el Partit Aragonès (PAR), soci de govern dels socialistes, i el PP hi van votar contra. La llei entrarà en vigor un mes després d'haver-se publicat al Butlletí Oficial de l'Aragó.

 

9)

Butlletí d'Acció Cultural del País Valencià
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com