InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.200 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
 
Butlletí número 226 (dimarts 08/12/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 

Europa defensa la legalitat del tancament de repetidors de TV3 al País Valencià

Brussel·les considera que no hi ha proves perquè estiga vulnerant-se el dret comunitari

La comissària europea de Societat de la Informació i Mitjans de Comunicació, Viviane Reding, considera que «no hi ha proves perquè estiga infringint-se el dret comunitari» amb el tancament de repetidors de TV3 al País Valencià i reconeix el dret de cada Estat membre a «gestionar l'espectre de radiofreqüències mitjançant el sistema de llicències». Aquesta ha sigut la resposta de Reding a una pregunta de l'europarlamentari Ramón Tremosa (CiU) en què denunciava la «passivitat del govern espanyol davant el tancament dels repetidors per part de les autoritats valencianes». Tremosa ha expressat que l'actitud del Consell «és una agressió contra la llengua dels valencians i el seu dret a elegir entre diferents fonts d'informació».

En la seua intervenció la comissària ha assegurat que Brussel·les no té intenció d'adreçar-se a les autoritats espanyoles per a aclarir aquest afer, ja que tot i que la normativa europea estableix que tots els països han de garantir la llibertat de recepció i no posar impediments a les retransmissions en el seu territori de serveis procedents d'altres Estats membres en aquest cas «es tracta d'una cadena espanyola en territori espanyol».

----------------------

Publicat en el diari digital VILAWEB dimarts 1 de desembre del 2009

http://www.vilaweb.cat/noticia/3661569/toni-gisbert-discussio-fons-ue-tv3-respecte-llengues-minoritaries.html

Toni Gisbert: 'La discussió de fons a la UE sobre TV3 és el respecte a les llengües minoritàries'

El coordinador d'ACPV parla a VilaWeb de la posició de la Comissió Europea, que no considera que el tancament de repetidors vulneri el dret comunitari

La comissària europea de Societat de la Informació, Vivane Reding, considera que el tancament de repetidors de TV3 per part del govern valencià no infringeix el dret comunitari perquè els estats membres poden gestionar mitjançant un sistema de llicències l'espai radioelèctric. El coordinador d'Acció Cultural, Toni Gisbert, ha dit a VilaWeb que no li sorprenen ni preocupen aquestes declaracions i que la discussió de fons no és tècnica: és el respecte a les llengües minoritàries.

'La discussió de fons és el respecte a les emissions en llengua catalana i a la possibilitat que un govern pugui tancar una televisió pública en un territori', ha declarat Gisbert. I afegeix: 'Nosaltres a les institucions europees no parlem de qüestions tècniques, sinó del respecte a la Carta Europea de Llengües Minoritàries'.

La posició de Reding, que va respondre una interpel·lació de l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, no estranya a Gisbert, que recorda que dins de la Unió Europea hi ha una tendència força estesa a no voler intervenir en els afers de cada estat. 'Però hi ha també una altra concepció, més oberta, que mira més al futur i a la superació de l'estat com una cosa tancada i que té en compte que hi ha realitats lingüístiques que s'han d'articular d'una manera diferent', afegeix. Gisbert no troba estrany que un alt càrrec de la Unió no prioritzi el reconeixement de realitats nacionals. Però com que hi ha aquesta altra concepció, Gisbert opina que val la pena continuar avançant en les mobilitzacions, com la que duu a terme ara Acció Cultural per aconseguir mig milió de signatures per presentar la ILP 'Televisió sense fronteres' per assolir el reconeixement legal de l'existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació.

2)
 
Article publicat en el diari digital Pàgina26 dilluns 30 de novembre del 2009
 
Article publicat en el diari digital VILAWEB dimarts 1 de desembre del 2009
 
Article publicat en el diari Levante-EMV dijous 3 de desembre del 2009
 
 
Han passat 26 anys de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i sembla mentida que alguns passatges de la cançó del Tio Canya tinguen encara vigència. L'esperit de la recuperació i normalització de la nostra llengua, de la llengua del Tio Canya, està per damunt d'acords polítics, negociacions sindicals i esborranys de lleis. Per damunt de tots aquests paradigmes es troben els drets dels ciutadans i les ciutadanes, en aquest cas els drets lingüístics reconeguts en el marc legal. Encara després de tots aquests anys, les denúncies al Síndic de Greuges, a les delegacions del Govern i a la nostra oficina de drets lingüístics, sobre agressions, menyspreus i discriminacions envers l'ús de la llengua pròpia són quasi diàries. La conclusió és que, un quart de segle després, malgrat les disposicions i els fins declarats, encara es permet una falta notòria de normalitat social del valencià. La llengua pròpia no passa de ser una llengua de rètols simbòlics i no la d'ús normal i habitual.

Malgrat que la LUEV fixa que tot el personal de les administracions i dels seus serveis dependents que atenen el públic han de tenir el «coneixement suficient del valencià», a hores d'ara encara no n'hi ha hagut cap desplegament legal que ho porte a la pràctica. En cap oposició ni concurs (tret dels tècnics lingüístics) no s'ha hagut de demostrar cap grau de coneixement de valencià. Pitjor encara: de les dades oficials de la Generalitat es conclou que només en un 1,2% de les places d'aquesta administració se n'ha requerit cap coneixement, cosa molt més greu, perquè una bona part del personal de les administracions ha adquirit, pel seu compte, una competència lingüística en valencià que després no practica, perquè la Generalitat i les altres administracions ni la valoren ni l'apliquen. 

El govern valencià ha engegat recentment el projecte d'una nova Llei per a l'Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana, que és el text legal en el qual cal establir la regulació del coneixement del valencià com a requisit per a accedir a un lloc de treball de qualsevol administració valenciana. Remarquem que aquest requisit és general a totes les comunitats autònomes amb llengua pròpia. El País Valencià n'és l'excepció: l'única que no valora la seua llengua com a determinant per a administrar-se i servir els ciutadans i les ciutadanes, l'única que no té el requisit lingüístic per a accedir a un lloc de treball públic.

Des d'Escola Valenciana, pensem que tot l'esforç normalitzador de l'escola no té continuïtat en la resta d'àmbits socials. Pensem que els valencians i les valencianes no podem esperar un quart de segle més per a reconèixer la necessitat del requisit lingüístic en totes les administracions. La situació social actual no és la mateixa que quan l'aprovació de la LUEV, el valencià s'ha fet major d'edat i a hores d'ara existeix cert consens lingüístic que permet avançar en el desenvolupament i compliment de la llei. Perquè el valencià és de llei, perquè cal respectar els nostres drets lingüístics i perquè el Tio Canya ha de tornar a València i veure que pot expressar-se i ser atès en la seu llengua, la que el seu besnét aprèn a l'escola. I perquè ara més que mai dir sí al valencià és igual a requisit lingüístic.
 
Diego Gómez és el president d'Escola Valenciana, Federació d'Associacions per la Llengua.
 
3)
 
Publicat en el diari Levant4e-EMV dilluns 30 denovembre del 2009
 

El Consell, l'AVL i 53 consistoris posen en marxa un sistema de traducció al valencià de textos administratius

La Conselleria d'Educació ha signat amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i 53 ajuntaments per a posar en marxa una plataforma de traducció al valencià per a textos administratius que entrarà en funcionament al 2010.

L'objectiu d'aquest projecte és establir relacions d'intercanvi entre les diverses institucions, per a contribuir a la promoció del valencià, promoure la creació de noves oficines amb les quals dinamitzar l'ús oficial i social de la llengua, i augmentar els vincles de col·laboració entre les diferents administracions. Aquest protocol és el resultat de mesos de treball, des de l'AVL, amb els tècnics de promoció lingüística, la Conselleria d'Educació i els ajuntaments amb oficines municipals de promoció del valencià.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua col·laborarà en el funcionament de les oficines de promoció per mitjà de la convocatòria anual d'ajudes econòmiques destinades a les entitat firmants, crearà un servici d'assessorament permanent en matèria lingüística i proposarà un programa d'actuacions concretes d'acord amb les necessitats específiques.
Per la seua part, les mancomunitats i els ajuntaments que s'hi han adherit es comprometen a mantindre l'oficina de promoció amb un tècnic, facilitar la participació del personal en cursos i jornades, actualitzar la informació sobre aspectes relacionats amb la promoció del valencià, i col·laborar amb l'Àrea de Política Lingüística de la Conselleria d'Educació i amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en qüestions de normalització lingüística, entre altres aspectes.

La Conselleria d'Educació fomentarà la creació de noves oficines en poblacions de més de 5.000 habitants, el proveïment d'instruments que faciliten les funcions de les oficines de promoció, la potenciació d'un entorn telemàtic que potencie la comunicació i agilitze les relacions administratives, i la coordinació tècnica i el suport a les actuacions d'impuls del valencià.
El conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, ha manifestat que "amb aquest acord volem donar un impuls a les tasques de promoció més directes per a assolir que el valencià siga un instrument de comunicació natural entre tots els ciutadans de la Comunitat, per això, anem a oferir una plataforma de traducció que facilite les tasques del personal dels ajuntaments".
 
 
4)
 
Publicat en laMalla.net dilluns 30 de novembre del 2009
 

Un català a València

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 4 d'abril del 1988)

Nosaltres els catalans hauríem de mirar el País Valencià amb uns altres ulls. Parlo avui des de València.

Els valencians, que tenen una economia dinàmica, han de definir ells mateixos la seva identitat, i alhora establir amb Catalunya una relació fraternal -aquesta és la paraula que usen Eduard Mira i Damià Molla a De impura natione.

La llengua dels valencians, tal com va demostrar Manuel Sanchis Guarner, és la mateixa que la de catalans i mallorquins. Però el fet d'anomenar-la valencià no hauríem de veure'l com un atemptat a la nostra unitat lingüística.

El bagatge ideològic aportat per Joan Fuster a l'entorn de la idea de Països Catalans, ni el podem llençar per la finestra ni el podem adoptar com a catecisme intemporal.

La Unitat del Poble Valencià és poca cosa: juga un paper polític positiu, però testimonial. Les iniciatives més influents de cara a l'aprofundiment de l'autonomia i a l'ús del valencià a l'ensenyament han partit dels socialistes, sobretot dels qui dirigeix Cebrià Ciscar, que és, juntament amb Jordi Pujol, el polític més hàbil dels Països Catalans. En política, la puresa és estèril. No podem demanar als valencians, que viuen una situació nacional més difícil que la dels catalans, una puresa que no ens exigim a nosaltres mateixos.

Al País Valencià, les dretes -Aliança Popular, CDS i Unió Valenciana- són obtuses, reaccionàries i castellanitzadores. El redreçament dels valencians serà obra de les esquerres -socialistes, comunistes i UPV- o no serà.

Les iniciatives d'agermanament cultural amb Catalunya, com la recepció de TV3 al País Valencià, parteixen sempre dels valencians. Des de Catalunya, hi ha una insolidaritat suïcida amb la causa comuna de la nostra normalització idiomàtica i cultural.

Més de vint anys després d'haver publicat aquest article que ara reedito, encara penso que la puresa és estèril i que, per tant, cal aprofitar totes les ocasions que ens permetin d'avançar cap als nostres horitzons. Ara bé: cal tenir-ne, d'horitzons. El meu horitzó nacional és la República Federal dels Països Catalans com a nou Estat de la Unió Europea. El meu horitzó lingüístic és la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Utòpic? Sí, però no pas estèril.

 

5) 

 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 20, dimecres 25 de novembre del 2009

 
EL CATALÀ QUE ARA ES PARLA I EL QUE VOLEM SENTIR A LA TELEVISIÓ PÚBLICA

TV3 i el català

Antoni Dalmau / Escriptor
 

D'articles sobre el català de TV3 se n'han escrit una colla i és possible que alguns lectors, només de llegir el títol d'aquest que ara comença, pensin en la cançó de l'enfadós. Sobretot perquè la majoria d'aquests articles han adoptat un to més aviat purista i s'han situat en aquell àmbit de discussió de límits tan opinables com la pugna permanent entre "el català que ara es parla" i el que voldríem sentir en tot moment a la nostra televisió pública. Crec que és probable, fins i tot, que els responsables dels temes lingüístics a TV3 abordin resignadament, com un inconvenient o una ganga de l'ofici, l'enèsima queixa del televident rondinaire, que voldria que la "nostra" televisió visqués en un món lingüístic puríssim, ben lluny de la promiscuïtat i la imperfecció que, en aquesta matèria com en tantes d'altres, regna pels nostres carrers.

AQUEST ARTICLE, ENCARA QUE SEVERAMENT crític en algun aspecte determinant, no voldria seguir un filó tan ric -i tan inacabable, d'altra banda-. Per això voldria començar-lo amb una declaració general de suport envers la tasca que, en el tema lingüístic, duen a terme la nostra televisió pública i la majoria dels seus professionals, una tasca certament difícil en un mitjà tan trepidant i tan subjecte a múltiples pressions. Crec sincerament que TV3, com l'escola catalana, i a desgrat de les seves mancances i imperfeccions, continua sent una de les escasses taules de salvació a les quals encara pot aferrar-se la nostra llengua, en una supervivència cada vegada més difícil. Que cada dia, a totes hores i en tots els gèneres, els ciutadans d'aquest país puguin tenir accés a una televisió tan raonablement ben feta i ben parlada constitueix sens dubte tot un motiu de satisfacció i, per dir-ho clarament, tota una esperança de present i de futur.

I AIXÒ QUE, COM QUALSEVOL TELEVIDENT més o menys apassionat, l'autor d'aquest article també observa coses que no acaba de comprendre. Per exemple, que un barbarisme flagrant, d'aquells incontestables, pugui saltar de bon matí a la pantalla i repetir-se, una i altra vegada, al llarg de tot el dia sense que ningú hi posi remei. O bé que algun veí de Ventdelplà de tota la vida tingui un accent barceloní tan descarat. O que a un periodista esportiu se li puguin exigir tota mena de qualitats professionals -per exemple, un coneixement exhaustiu d'una quantitat sorprenent d'anècdotes i de minúcies totalment irrellevants- menys la de parlar amb un mínim de correcció la llengua de la casa. (Per cert: això del català de les retransmissions i programes esportius a les televisions sí que es mereixeria un article monogràfic, que no és l'objecte del que ara teniu a les mans.)

FETS TOTS AQUESTS PREÀMBULS i quasi justificacions, ja és l'hora d'abordar la crítica de més fondària que ens havíem proposat. I neix d'una sèrie que ha merescut tantes lloances com Les veus del Pamano, en la qual Lluís M. Güell ha sortit molt airós del difícil repte de traslladar a les imatges un món tan complex i tan ric com la novel·la originària de Jaume Cabré. És veritat que tot ens semblava una mica precipitat i que algunes coses potser no se'ns acabaven d'explicar tan bé com caldria -cosa segurament inevitable-, però tanmateix sí que és ben cert, també, que la sèrie traspuava autenticitat i sacsejava les nostres emocions amb bona llei. Així, doncs, una sèrie pràcticament rodona, si no fos perquè... vet aquí que la gent del Pallars Sobirà havia oblidat per complet el seu registre lingüístic natural i s'expressava en un català oriental indiscutible, tenyit fins i tot en alguns casos d'aquell to xava que sentim tan sovint a Barcelona. Només, filant molt prim, ens va semblar distingir en algun dels alumnes de l'escola un accent del país, però la cosa era tan excepcional que semblava que el foraster fos ell i no pas tots els altres pallaresos. Com és possible? ¿Com pot reproduir-se amb tanta fidelitat l'època, el paisatge, la vestimenta, les relacions socials, el dramatisme de la història, i en canvi perpetrar un atemptat tan directe a la realitat de la muntanya catalana? No cal dir que la majoria dels actors eren magnífics i que difícilment oblidarem el rostre "verídic", que fins ara tan sols havíem pogut imaginar, del mestre d'escola, de la senyora o de l'alcalde feixista de Torena. El problema és que els dos darrers no eren o no semblaven pallaresos, com havien de ser-ho sense trair d'una manera tan evident la realitat i la novel·la. Resulta incomprensible...

EL PROBLEMA ÉS QUE JA HI HA PRECEDENTS de patinades com aquesta, cosa que fa pensar en una premeditació que, si fos certa, sí que mereixeria alguna severa exigència de responsabilitats a la televisió catalana. Vet aquí que una altra gran superproducció de la casa, un altra de les fites indiscutibles en ambició i pressupost de les darreres temporades, incorria en una incongruència semblant. Em refereixo, esclar, a Serrallonga. També en aquest cas els responsables de la sèrie van ser capaços de pensar en tota mena de detalls, amb la voluntat encomiable de reconstruir un personatge, un temps i un territori. Però a l'hora d'escollir el protagonista -sí, el protagonista-, van recórrer a un actor que hauria encaixat perfectament en una trama urbana contemporània d'algun barri barceloní o metropolità, però que parlava amb un accent d'arrel inequívocament castellana. Serrallonga, potser no és inútil de recordar-ho, era un bandoler català del segle XVII que corria per les Guilleries...

NO SE M'ACUDEIX CAP EXPLICACIÓ convincent a badades com aquestes, amb franquesa. No tinc cap motiu per dubtar de la professionalitat de les nostres productores i de la televisió catalana. ¿És possible que, quan s'aborda una sèrie d'aquest tipus, mai no es plantegi a fons el tractament lingüístic que se li ha de donar? I si és així, ¿és possible que es decideixi trair a consciència un element tan fonamental, tan determinant, per estalviar-se problemes de càsting, o de difusió, o de vés a saber quines estranyes raons? ¿O és que el problema és la nostra diversitat lingüística? Pensant en això darrer, algú ja ha recordat amb pertinència l'experiència desgraciada de Lo Cartanyà, en la qual sí que semblava possible recórrer al català occidental més aviat per fer-ne befa.

ATESA LA REINCIDÈNCIA EN DUES SÈRIES paradigmàtiques de la casa, no hi ha cap altre remei que pensar que, efectivament, TV3 té un problema seriós amb la llengua, o si més no amb la varietat amb què els catalanoparlants ens expressem. I això ja no és un error petit, una minúcia, un barbarisme que s'escapa, una retransmissió esportiva desafortunada. Això ja té més entitat, i algú hauria de pensar-s'ho.

6) 

 
Lèxic multilingüe de la indústria

Departament de la Vicepresidència. TERMCAT, Centre de Terminologia

2009, ISBN 978-84-393-8083-2, EAN 9788439380832, PVP 30,00 euros, 920 pàg.

Recull més de tretze mil entrades que apleguen terminologia dels principals sectors industrials de Catalunya. Cada article inclou, a més de la denominació catalana, els equivalents en castellà, francès i
anglès i, eventualment, notes explicatives. Tres índexs finals permeten accedir al contingut dels articles terminològics a partir de les denominacions castellanes, franceses o angleses. Finalment un
índex temàtic amplia les opcions de consulta.
 
 
7) 

Publicat a El Punt Comarques Gironines 24-11-2009 Pàgina 4

El català perd un defensor tenaç

El patriota, activista cultural i empresari Feliu Matamala va morir diumenge a Girona, als noranta-set anys

L'empresari, patriota incansable i activista cultural gironí Feliu Matamala i Teixidor va morir diumenge als noranta-set anys. Matamala, guardonat amb la Creu de Sant Jordi, va ser fundador de l'empresa Stein i en el terreny de l'activisme catalanista va impulsar la coneguda llibreria Les Voltes, a la plaça del Vi gironina. Nascut a Amer en una família de moliners, militant catòlic juvenil, va fer la guerra enrolat en el terç de la Mare de Déu de Montserrat, però ben aviat la seva insubornable defensa de la llengua catalana el va portar a convertir-se en un dels primers activistes polítics i culturals del catalanisme en ple franquisme. El funeral per Feliu Matamala se celebra avui, a dos quarts de cinc de la tarda, a la parròquia del Mercadal de Girona.

Feliu Matamala va ser un home d'idees fermes i d'acció incansable fins que la salut li ho va permetre. Entrat el segle XXI encara se'l podia veure amb una parada en més d'una fira, recollint signatures a favor de campanyes per la llengua i intentant convèncer tothom qui el volgués escoltar, i intentant fer-se escoltar per molts que no volien deixar-se convèncer, de la necessitat de retolar en la llengua pròpia, enganxar-se el CAT a la matrícula o fer-se el carnet de nacionalitat catalana. Van ser algunes de les campanyes en què va participar en el seu llarg periple vital, una trajectòria que està lluny de la suposada ortodòxia de la lluita per les llibertats catalanes.

Fill de moliner, Feliu Matamala i Teixidor va néixer a Amer el 21 de setembre de 1912. La feina paterna el va dur a Llorà i a Sant Gregori i, mort el seu pare quan ell tenia vuit anys, va anar a viure a Girona, on la seva mare va trobar feina, a la Grober. Als catorze anys, Matamala va entrar a treballar en una foneria com a aprenent de delineant, alhora que feia un curs de dibuix i construcció de màquines per correspondència. Ideològicament va ser membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, els coneguts com a fejocistes, la branca més progressista de l'Església catalana abans de la Guerra Civil. El seu catolicisme, malgrat tot, el va portar a presó un cop iniciat el conflicte, per la qual cosa va marxar i va passar la frontera fins a França per entrar pel País Basc, fins a la zona anomenada nacional, on va combatre amb el Terç de la Mare de Déu de Montserrat, format per requetès i falangistes amb els quals, Matamala, segons reconeixia en una entrevista publicada a El Punt l'any 1982, no combregava gens: «Per mi, que pertanyia al sector més progressista del catolicisme, allò va ser un cop molt fort.» Acabada la guerra i reincorporat a la seva feina, finalment el 1943 es va posar per ell, fundant, amb el seu germà, una empresa de serveis tècnics per a empreses, que avui continua la seva família: Stein. Un nom qua ja era tota una declaració d'intencions: «Vol dir Serveis Tècnics Industrials; posant Stein ja no s'havia de dir Servicios Técnicos Industriales», exposava en una altra entrevista publicada fa poc més d'un any a El Punt.

Ja durant la postguerra Feliu Matamala va començar el seu activisme catalanista, amb trobades clandestines en pisos i activitats a favor de la llengua.

Aquest activisme es va materialitzar el 1963 en la creació de la llibreria Les Voltes, un projecte per vendre llibres exclusivament en català impulsat inicialment per quaranta-tres socis, del qual Matamala ha estat l'ànima durant gairebé mig segle. En el tardofranquisme i la transició democràtica Les Voltes va ser un pol d'activisme cultural i polític on sempre hi ha hagut una taula o un faristol on els vianants i clients han pogut estampar la seva signatura a favor d'una o altra campanya en defensa de la llengua i les llibertats catalanes. En aquest sentit, Matamala va predicar sempre amb l'exemple ideant eslògans i estampant-los personalment en llocs visibles arreu del país amb l'única arma que ha fet servir per defensar la llengua: una perxa, dissenyada per ell mateix, per poder enganxar adhesius ben enlaire, amb el doble objectiu que fossin visibles i que quedessin lluny de l'abast d'aquells que tenien intenció d'arrencar-los o fer-los arrencar.
A banda de l'activitat cívica, políticament Feliu Matamala va militar a Unió Democràtica i a Convergència Democràtica i era un defensor acèrrim de la independència de Catalunya, com declarava en l'última entrevista concedida a El Punt, el 15 de juny de 2008: «Catalunya s'ha de fer independent de seguida, democràticament, amb un referèndum. Això s'ha de fer immediatament. Van molts diners cap a Madrid.»

Casat amb Francesca Alsina Reig, la parella va tenir sis fills: Rosa Maria, Josep Maria, Joan, Martí, Ricard i Marta. En els últims anys, l'incansable Matamala va promoure un sistema d'alimentació, que va batejar com a Cat System, basat en l'alimentació triturada, un mètode que, segons assegurava, era ideal per viure molts anys. I si algun interlocutor en dubtava o feia algun gest d'incredulitat, el mateix inventor, amb vehemència i sornegueria alhora, no dubtava a assenyalar-se com a prova que el sistema funcionava, amb la mateixa convicció que durant dècades el va fer un dels defensors més ferms, persistents i insubornables de la llengua catalana.

«Hi posava el coll i els calés»

Feliu Matamala va rebre la Creu de Sant Jordi després que, en un acte d'homenatge a la rambla de la Llibertat, Salvador Sunyer, exalcalde de Salt i també infatigable lluitador per la llengua, reivindiqués per a Matamala el màxim guardó de la catalanitat. «En Matamala ha estat l'home que va portar la bandera del català en els anys més negres de Girona», assegurava ahir Salvador Sunyer a aquest diari, remarcant que aquest paper de capdavanter, el desaparegut activista el va fer «posant-hi el coll i els calés». Sunyer destaca de Feliu Matamala el perfil fejocista, «de pensament catòlic, però obert», el fet que era «un català de pedra picada», i la seva implicació en tots els actes en defensa de la identitat del país. «Quan organitzàvem algun acte en favor del català o de Catalunya, el primer que teníem clar tots és que en Feliu hi seria, sempre s'hi podia comptar», va explicar ahir Sunyer.

El futur de la llibreria Les Voltes

La mort de Feliu Matamala obre una incògnita en relació amb el futur de la llibreria Les Voltes, situada en un local de la casa Carles de la plaça del Vi propietat del Bisbat de Girona, que precisament des de fa uns anys té la seu episcopal en el mateix edifici. Els problemes van començar l'any 2003, precisament quan el Bisbat havia remodelat la casa Carles com a seu principal, moment en el qual es va decidir desnonar la llibreria, que ocupa aquest espai des del 1963, cedit per l'aleshores bisbe Josep Cartañá. La raó era que hi havia d'anar la llibreria diocesana. Amb una campanya ciutadana a favor de la llibreria, que comptava amb el suport d'una quinzena d'entitats, finalment un acord amb el bisbe Carles Soler va fer possible, el setembre del 2003, que Les Voltes continués l'activitat fins un any després de la mort de Matamala, tal com es va estipular. En aquell moment, a banda de les raons morals i de respecte a Feliu Matamala, fonts de la llibreria van assegurar que també tenien arguments legals per defensar la seva posició, uns arguments que podrien intentar fer valer a partir d'ara.

Segons va explicar ahir un dels fills del finat, Josep Maria Matamala, aquest acord es va haver d'acceptar per evitar un desnonament imminent. «El meu pare, en saber-ho, ens va fer jurar que lluitaríem perquè, un cop mort, la llibreria continuï on és, i així ho farem», va manifestar ahir Matamala, recordant que la llibreria del Bisbat ja és oberta en un altre dels baixos del mateix casal, per la qual cosa no necessiten el local de manera tan prioritària. Si bé aquesta és la posició de la família Matamala, al Bisbat ahir van declinar manifestar-se sobre el cas. Fonts episcopals van declarar a aquest diari que, davant d'un fet luctuós tan recent, no era el moment adequat de pronunciar-se sobre una qüestió tan delicada.

8) 
 
La Plataforma Signa per la Llengua, presenta demà en Alboraia les signatures de veïns i veïnes que estan en desacord amb la política lingüística del consistori. A l'acte s'oferirà informació sobre el nombre de signatures recollides, es farà un balanç de la campanya que té per objectiu iniciar un procediment administratiu que obligue l'Ajuntament d'Alboraia a declarar si els fets de l'escrit són certs o contraris a drets.

Aquest escrit detalla que les circulars informatives als veïns, les convocatòries als ciutadans, les comunicacions per escrit, la propaganda institucional, les bases reguladores de concursos i llicències, les campanyes informatives institucionals, les notificacions personals als interessats, els decrets de l'alcaldia i altres resolucions i acords, així com tota la cartelleria de es fan sistemàticament en castellà quasi exclusivament. A més, com a conseqüència d'aquesta política, l'ajuntament d'Alboraia ha tancat les portes de l'Oficina de promoció de l'ús del valencià. «La nostra intenció és que se solucione la nefasta política en matèria de normalització lingüística del valencià a Alboraia», han indicat els organitzadors.

L'acte estarà encapçalat per l'actriu Rosana Pastor, veïna d'Alboraia i la primera signant del document de denúncia, que es lliurarà al registre de l'Ajuntament.

-----------------------------

Publicat en el diari digital Pàgina26 diumenge 6 de desmbre del 2009

http://www.pagina26.com/comunitat-valenciana/xuquer-turia/10019-600-veins-dalboraia-soposen-al-tancament-de-loficina-de-promocio-del-valencia.html

600 veïns d'Alboraia s'oposen al tancament de l'Oficina de Promoció del Valencià

L'actriu Rosana Pastor, que viu en aquest municipi de l'Horta Nord i fou la primera persona que va signar contra la decisió que ha pres l'equip de govern, ha estat present en l'acte durant el qual s'han lliurar les 600 firmes que s'han arreplegat durant un mes. En el document que es va entregar aquest divendres a Ca la Vila s'especifiquen casos que demostren l'incompliment de la Llei d'Ús del Valencià per part de l'administració local. També s'han adjuntat les recomanacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Conselleria d'Educació pel que fa a les tasques que desenvolupa una Oficina de Promoció del Valencià. La plataforma Signa per la Llengua, formada per partits, sindicats i entitats diverses, ha denunciat que la propaganda institucional, les comunicacions, convocatòries, les bases reguladores de concursos i els decrets d'alcaldia es fan per regla general en castellà.

La presentació de signatures pretén iniciar un procediment administratiu pel qual l'Ajuntament d'Alboraia haja de declarar sobre la veracitat d'aquest afer. Els integrants de la plataforma mantenen qu, si l'Ajuntament respon que els fets són certs hauria de restablir l'Oficina de Promoció del Valencià. Si no és així, han anunciat que portaran els fets als tribunals. Dels 500 municipis de la Comunitat Valenciana només hi ha un poc més de seixanta amb departament que fomenten la nostra llengua. Signa per la Llengua recorda l'acord entre la Generalitat, l'AVL i els ajuntaments pel que fa a la promoció del valencià, en el qual s'anuncia la creació de més oficines en municipis de 5.000 habitants, encara que no s'especifica cap partida pressupostària per dur avant aquesta iniciativa. La plataforma critica que malgrat aquests acords desapareix una oficina, la d'Alboraia, un municipi amb més de 20.000 habitants.

-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com