La vida rural
Anys enrere el lúcid escriptor Joan Fuster comentava el contrast entre una concepció pairal de la llengua i una de ciutadana. I deia que la joventut, és a dir el futur, viu majoritàriament en ciutats i gasta una llengua que descriu els fets de la ciutat. Etc. Molts més anys enrere, el mallorquí Marià Aguiló tenia a la seva llar una mainadera mallorquina que li omplia el magí de somnis, de mots, de mites, de cançons i de refranys que l'empenyeran tota la vida a córrer per tot el domini lingüístic per recollir aquells tresors. Això mateix van fer molts altres benemèrits lingüistes i antropòlegs, i les notres biblioteques estotgen veritables meravelles de... fonamentalment de la vida rural, esclar. De tot el que gira al voltant de la "tríada mediterrània (blat, vinya, olivera), essència dels cultius catalans tradicionals", amb paraules de Josep Vallverdú recollides a la guia del Museu Vida Rural creat per la família Carulla en la seva casa pairal de l'Espluga de Francolí i ara generosament ampliat i modernitzat.
Sí, una autèntica meravella, amorosament conservada, restaurada i posada en acció. A més a més dels objectes, ja prou nombrosos, hi trobareu fotografies d'època i sobretot audiovisuals en què es fa veure com funcionava un molí d'oli, com es molia el gra, com es feia el pa als forns casolans o què era un cup de vi, com s'hi transportava el raïm amb les portadores i com se n'extreia el vi (piant). I, com insinuava, hi veureu tota mena d'oficis auxiliars, diguem-ho així: fusters, pastissers, ferrers, serrallers, boters, corders, espardenyers, basters...
Tot això era viu fins abans-d'ahir, fins fa cinquanta anys, i des de temps literalment immemorials. La nostra generació ha vist potser el trasbals més important de tota la història de la humanitat fins ara: l'arada romana arraconada d'avui per demà pel tractor; els tres mesos que durava tot el procés de la collita de cereals substituïts per un dia o dos de feina de la poderosa màquina de segar i batre. El mercat tradicional substituït per un altre de múltiple que es basa en el guany immediat. Dic fins ara perquè no sabem on durà els nostres fills la imparable velocitat de la tecnologia: ¿"sofriran" ells més encara que nosaltres? És ben probable.
Vam tenir la fortuna que ens acompanyés en la visita Jordi Llavina, que ara s'encarregarà de fer el catàleg de tot plegat. Li insinuo que vetlli per recollir aquella immensa riquesa de vocabulari (d'objectes i de processos); vocabulari que, d'altra banda, caldria que el posessin ja ara a les vitrines perquè els visitants el poguessin assoborir i anotar-se'l: l'aixada, els arpiots, el banc de fuster, el banc de collir olives; els carros de torn, d'escales, de trabuc; la garlopa (els oficis de fuster i de ferrer deuen ser dels més rics d'eines), el salador, el quinqué, el pes de ferro; la gran varietat de càntirs per carretejar i trascolar el líquid essencial de tota vida, l'aigua; ei, i la cadira paridora, que segur que no n'heu vist mai cap; i la riquesa dels pots d'apotecari de la farmàcia que la família tenia aquí mateix als segles XVIII-XIX, que us enlluernarà. I el pessebre secular. I l'agençament i el moblatge de la casa, amb els vestits d'època. I alguna escola, amb aquell vetust mapa d'Espanya...
I, en altres sales, una pulcra col.lecció de plantes i flors. I l'evolució cap a la vida pagesa d'avui, de màquines i mercats ben diferents, que han substituït l'enginy multifacètic dels nostres avantpassats per l'enginy d'un xip d'ordinador. És així. Els museus no han pas de frenar la vida que corre sense aturador: però sí que ens és essencial i relaxant d'aturar-nos-hi un bell matí: ens cal conèixer el passat, no fos cas que ens penséssim que la llet surt dels brics.
Joan Solà
En espanyol i en català oficial hi ha la paraula invertir, que, a més del significat de posar una cosa en l'ordre o el sentit invers respecte de l'inicial, té el sentit de col·locar diners o capitals a una empresa o a un sector de l'economia a fi de treure'n beneficis. Doncs bé, a aquest darrer significat hi correspon en totes les llengües la paraula investir: anglès invest, francès investir, portuguès (i gallec) investir, italià investire, alemany investieren, etc. Correlativament hi ha nom investiment: anglès investment, francès investissement, portuguès (i gallec) investimento, italià investimento, alemany Investitionen; però espanyol inversión.
El significat primari de investir és 'posar algú en possessió d'una jurisdicció, poder, dignitat, càrrec, etc.'. I això prové del llatí investire (compost de vestire), que pren aquest sentit jurídic durant l'Edat Mitjana. En català medieval investir té entre altres aquest significat, que també correspon a la variant alterada envestir. I envestir agafa també a l'Edat Mitjana el significat de 'acometre' o 'atacar', possiblement a partir d'un ús militar: primer 'envoltar estretament' (com un vestit) una fortalesa o un grup de persones (assetjar), i després 'atacar'. Aquest procés es va operar en italià i es va exportar al francès i a l'espanyol, però Coromines creu que en català és una evolució autòctona. També és en italià que investire va agafar el sentit de col·locar diners en alguna empresa. Aquest significat ja es documenta el XIV. I de l'italià el nou sentit econòmic es va escampar modernament a totes les llengües europees, per mediació de l'anglès to invest, que es comença a documentar amb aquest valor en el segle XVII.
El misteri és l'espanyol invertir, amb una erra insòlita, que fa coincidir el mot amb invertir de invertere (compost de in i de vertere), és a dir, canviar la posició o el sentit d'una cosa, una paraula independent de la que ara ens interessa i que també tenen totes les llengües (en espanyol i francès aquest invertir es documenta en el segle XVI). Segons les dades del Corpus Diacrónico del Español, les primeres aparicions d'aquell valor semàntic (econòmic) es produeixen el segle XVIII, i el primer diccionari acadèmic que el recull és el del 1817 ("hablando de caudales es emplearlos, gastarlos"). D'on ve aquest invertir espanyol? En principi, pensaríem que de l'italià investire, com passa a totes les llengües, i que en el domini espanyol s'hauria confós amb invertir (capgirar) i s'hauria produït l'original canvi de forma.
En català la primera documentació coneguda de invertir és tardana: el diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803), que no defineix la paraula, però se suposa que només hi té el significat primari. A altres diccionaris del segle XIX apareixerà després el significat econòmic. Els diccionaris etimològics catalans, com els espanyols, no separen els dos sentits de invertir, i ens diuen que l'ètim és invertere, cosa que, en principi, no hauríem de creure per al significat econòmic. No vull, tanmateix, menysprear una dada: Coromines diu que invertere en la baixa època significava 'baratar, bescanviar' i que "partint d'aquesta accepció es passà a l'Edat Mitjana a 'esmerçar', 'esmerç' [fi segle XIII]". I dóna un text de c. 1283: "encara pren En G. de Ribes, en la ba<l.>lia de Ribes, inversió per sobreredeume, 62 sous". Una insòlita aparició de inversió en el segle XIII, i amb un significat no clar de tot; en les altres llengües el mot comença a circular en el segle XVI, naturalment amb el significat de 'capgirament'. El bot entre el segle XIII i el XIX és massa gros perquè puguem veure una relació entre els dos usos.
És difícil, vista la unanimitat de les llengües europees en la forma investir i l'ús modern del mot en la majoria d'aquestes llengües, creure que el català invertir sigui autòcton i procedent de invertere. Ni tampoc, segurament, en espanyol. Sempre amb la predisposició a alterar aquesta visió si altres dades que puguin sorgir ho aconsellen, crec que es pot considerar que el català invertir, en el sentit econòmic, és un castellanisme modern, que, com tants altres que aquí hem denunciat, separa el català de la unanimitat de les llengües europees.
per Màrius
Serra
Els validadors ortogràfics dels programes informàtics permeten
esmenar molts errors, però també en consoliden d'altres. La gent passa pel
corrector el que tecleja a l'ordinador com qui passa un brou pel colador xinès.
Potser l'excepció serien les xarxes socials, perquè no em sembla que gaire gent
validi el que penja al mur del Facebook i encara menys els microtextos que difon
a través del Twitter, adscrits al llenguatge sms. En canvi, molts correus i apunts de
blog estan més corregits que una redacció escolar. Tanta fal·lera correctora
resulta molt lloable, però cal advertir que la validació automàtica també
consolida errors flagrants. Per exemple, un cert ús de l'adjectiu rentable. Sovint rebo correus d'entitats
financeres que m'ofereixen productes molt rentables. Volen dir rendibles, és clar, però com que el
validador ortogràfic català no els recusa l'adjectiu rentable (“que es pot rentar”) tiren pel
dret amb la consciència ben neta. I, és clar, la roba ja m'agrada rentable, però
les inversions les preferiria rendibles. A menys que en realitat parlem de
blanquejar capitals, l'única circumstància possible en la qual els diners són
rentables (i rentats).
Aquests dilluns i dimarts 23 i 24 de novembre el món acadèmic filològic de Mallorca ha oferit un homenatge, un reconeixement, a una de les figures avui més importants de la Filologia Catalana, el mallorquí Joan Veny Clar (Campos, 1932), durant quasi mig segle professor a la Universitat de Barcelona i des de 1978 membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El Dr. Joan Veny ja havia rebut a l'Illa reconeixements des de les institucions i la societat civil, però li mancava aqueix reconeixement acadèmic que ara li han oferit personalitats científiques relacionades amb l'estudi de la llengua provinents de tots els Països Catalans, en uns actes patrocinats i organitzats per l'Obra Cultural Balear i acollits per la Caixa d'Estalvis de les Balears. Les jornades, amb assistència notable de públic, especialment d'estudiants, han remarcat la importància de l'obra científica de Joan Veny en els camps de la dialectologia catalana, el coneixement de la llengua antiga, la romanística, l'onomàstica i la terminologia de la naturalesa, i han posat èmfasi, també, en la seva excel·lència literària i la seva extraordinària bonhomia. Una valuosíssima combinació de qualitat humana i qualitat científica.
Dins aquestes sessions va sortir a rotle, era inevitable, la qüestió de la preparació dels estudiants actuals de Filologia Catalana (ara es prefereix dir-ne ‘llengua i literatura catalanes', perquè els possibles alumnes no es facin por amb una paraula tan lletja; com si de les matemàtiques se'n digués ‘aritmètica i geometria', posem per cas), quasi ignorants de llatí i, molt majoritàriament, ignorants del tot de qualsevol altra llengua romànica que no siguin el català i l'oficial de l'Estat. ¿És lògic que estudiants de llengües romàniques tenguin uns coneixements magríssims de la soca original d'aqueixes llengües? Sabem que arriben a la universitat ja pràcticament desproveïts d'aquests coneixements, gràcies a les successives reformes que han anat reduint al mínim la presència del món clàssic a l'ensenyament secundari i mitjà, però pareix encara més absurd que tota l'exigència de llatí es redueixi a 6 crèdits de primer curs en tota la carrera, amb la possibilitat remota de fer més endavant una optativa que ha de tractar de l'evolució del llatí a les llengües romàniques.
Es pot entrar en la història contemporània amb una noció esquifida de la història anterior? Podem comprendre el present sense conèixer el passat? Quant al coneixement del món romànic, el nostre àmbit cultural natural, la situació és idèntica, si no pitjor: esvaït pràcticament el francès dels instituts, els estudiants que arriben a la universitat just saben una mica d'anglès (que l'hagin aprovat no és garantia de res) i no tenen cap noció dels parlars de la nostra branca lingüística, excepte de castellà i de català. La universitat, a casa nostra, ofereix als alumnes de "Llengua i Literatura Catalanes" una segona llengua, que pot ser portuguès o francès, però no totes dues a la vegada, la qual cosa els limita forçosament a una de sola.
I hi ha també un "Origen i interrelació de les llengües romàniques", i ja està. ¿Es poden formar romanistes amb aquesta escassa preparació a la matèria? És evident que no. I tot això que val per als estudiants de català val per als d'espanyol, perquè els plans estan fets amb el mateix patró. Cap de les dues vies no permet una formació ampla i general romànica. Això sí, tots han de fer com a mínim una assignatura en anglès i tenen un caramull d'optatives d'anglès. Amb aquests plans d'estudi es vol assegurar que els graduats sàpiguen anglès, però es minimitza el coneixement del nostre entorn romànic. Aquesta migrada formació impedeix que es formi cap possible romanista, amb la qual cosa aquesta ciència està destinada a la desaparició, a part de provocar absurditats com que un catalanoparlant se'n va a França o Itàlia i en aquests estats cerca de comunicar-s'hi en anglès, normalment macarrònic.
El Dr. Joan Veny Clar, reconegut internacionalment dins la Filologia Romànica, ha fet tota la seva producció científica en català, castellà, francès i italià (i potser, no ho sé cert, en qualque altra llengua romànica), i gràcies a la seva formació universitària panromànica és capaç de relacionar qualsevol forma catalana amb les equivalents arreu del territori de la Romània, i és així que ha obtengut les dades necessàries, en moltes d'ocasions, per a poder resoldre o explicar fenòmens catalans que pareixien estranys o havien restat foscs. Una formació completa que l'ha duit a ser una autoritat en la matèria. La pobresa de la formació actual, on l'única preocupació pareix que és l'anglès (l'alienació lingüística es manifesta per moltes de vies), fa augurar que personalitats com Joan Veny seran una absoluta raresa, dins 20 o 30 anys, una vegada hagin cessat aquells qui, un poc més joves, encara varen ser a temps a formar-se en aqueix camí de la romanitat.
Només un apunt, per a acabar. La UIB, com moltes d'altres universitats catalanes, obliga a fer matèries en anglès a totes les carreres i fins i tot ofereix carreres senceres en anglès, i tothom ho troba bé. ¿Què passaria si es decidís que a totes les carreres s'han de fer matèries obligatòriament en català? ¿I per què no s'ofereixen carreres íntegrament en català? Ara, ni tan sols "Llengua i Literatura Catalanes" és íntegrament en català.
Presentació de
No mos fareu catalans” Història inacabada del blaverisme
L'espai PaisValencià té el plaer de convidar-vos a la presentació del llibre “No mos fareu catalans” Història inacabada del blaverisme de Francesc Viadel (Publicacions de la Universitat de València, 2009
Amb la participació
de:
- Francesc Viadel (periodista i escriptor)
-
Josep Lluís Albiñana (president del Consell Autonòmic del País
Valencià)
- Toni Mollà (periodista i sociòleg)
-
Ferran Espada (director d'El Punt-Barcelona)
Dimecres 9 de desembre, 19:30h
Llibreria Ona (Gran Via de les Corts Catalanes 654, Barcelona)