Gabriel Bibiloni
La setmana passada parlava de la paraula billar, castellanisme de forma sembla que inadvertit per quasi tots els codificadors del lèxic català, també Pompeu Fabra. Hi ha un altre cas, absolutament comparable, si bé aquí l'error sí que va ser advertit pel Mestre: és la paraula imant, que abans de Fabra tothom deia i escrivia iman.
Imant és inicialment el nom d'una pedra (magnetita, òxid de ferro) amb la facultat d'atreure el ferro i altres metalls, als quals comunica aquesta facultat. Després designa una peça de ferro que ha adquirit artificialment la propietat i atreu, doncs, els metalls. En les llengües europees aquest objecte té dos noms: el més restringit, imant (amb diferents formes), que és el propi de les llengües de l'espai ibèric i gàl·lic (francès, occità, català, espanyol i portuguès) i el més general, magnet, que és el que usen les altres llengües (italià, romanès, llengües germàniques, eslaves, etc.).
Imant és un mot d'origen francès. La paraula aimant en francès té una etimologia curiosa. Ve del llatí popular adimantem (adimas adimantis, 'pedra dura', variant dissimilada de adamas adamantis). I aquesta del grec adamantos ('indomable',' invencible', 'dur'), format sobre el verb damao ('jo venç', 'jo dom'). Del mateix adimantem, transformat per metàtesi en diamantem, també ve diamant, una pedra dura com la magnetita. Ramon Llull usa azamant (per a les dues pedres), evolució directa de adamantem, però després s'imposarien aïmant i diamant, fent la mateixa distinció del francès. No faltà qui esporàdicament usà la forma diamà (Tirant lo blanc), treta sobre el plural diaman(t)s, com algun mallorquí sobre el plural guan(t)s crea el singular gua. I altres sobre el plural estadan(t)s han fet estadà. Esperem que no ens surti mai cap estudià de filologia.
En català medieval la nostra paraula és aïmant, o qui sap si ja aimant amb dues síl·labes. En francès també la paraula fou trisil·làbica fins al segle XV. Del francès el mot passà no sols al català sinó a l'espanyol (imán, s. XV) i al portuguès (imã). El primer diccionari de l'Acadèmia espanyola (Autoridades, 1734) quan tracta la paraula imán es posa tendrament poètic. "El francés la llama aimant: esto es amante: como quien dice amante del hierro y del norte". En passar a l'espanyol, el francès aimant podia o bé adoptar una -e final (i seria imante, com diamante) o bé perdre la -t (recordem el cas del billar). El lector sagaç ja deu intuir que si l'espanyol hagués fet imante, en català tindríem imant de tota la vida, com tenim diamant. Però ells decidiren de dir imán, i, perdut el nostre aimant medieval, i el seu sinònim caramida, i entrada la llengua en subordinació de l'espanyol, a partir del segle XVI o potser XVII no hi ha altra cosa en català que iman. El Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria (1696) registra iman com a forma secundària de caramida. I tots els diccionaris del segle XIX no duen altra cosa que iman (i algun imà despistat). El Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana mostra que imant no va ser escrit fins al segle XX, és a dir a partir de Fabra. Fabra va veure que a iman li faltava la t i la hi va restituir. Llàstima que no veiés que a billar li faltava la d.
L'espanyol és procliu a les fluctuacions quan adapta manlleus. Imán contrasta amb diamante, però de vegades un mot vacil·la entre les dues formes, com restorán i restaurante. El croissant francès es va convertir en cruasán, no cruasante, cosa que ha determinat que un bon nombre de mallorquins mengin cada dia un cruassan a l'hora que es mengen també la seva dental final.
Tornant a l'imant, potser ens podríem demanar si, posats a fer, no seria recomanable de recuperar plenament la forma catalana, és a dir, aimant o aïmant. Només és una idea.
per Màrius
Serra
Ukelele?
L'any 1993 el gran (i gras i gros
i gens gris) cantant hawaià Israel Kamakawiwo'ole, àlies IZ, va saltar a la fama
internacional amb el disc Facing Future, en el qual feia un popurri amb Somewhere over
the rainbow i What a wonderful
world. IZ, mort el 97, patia una
obesitat mòrbida que el va inflar fins als dos-cents quilos de pes i actuava amb
un ukelele minúscul que a les
seves mans semblava una agulla d'estendre. La guitarreta hawaiana és una
adaptació del cavaquinho
portuguès que es va posar de moda a la primeria del segle XX i va saltar a la
immortalitat en mans d'icones com Groucho, Elvis o Marilyn. Ara, el gran Guillem
Gisbert canta els temes frescals dels Manel tot tocant l'ukelele i a Anglaterra
triomfen els vuit membres de la Ukelele Orchestra of Great
Britain. Tothom coneix l'ukelele.
Llàstima que, en realitat, no es diu ukelele sinó ukulele, mot hawaià compost d'uku (poll) i lele (saltar), així anomenat des de finals del segle
XIX per la ràpida digitació que requereix. La mutació del mot pot provenir de
l'abreviació uke, documentada
des de 1915, i de la contaminació de les dues Es de lele. Els catalans prou que el coneixem, el poder de
les Es.
Com no pot ser d´una altra manera, el Festival de Cinema en
València Inquiet torna a estar entre nosaltres i ja va per la 5ª edición.
Semblava ahir quan un jove regidor de l´ajuntament de Picassent, en companyia de
tècnics de La fàbrica de la llum, decidien parlar amb els representants de
diferents institucions per a presentar un projecte que, com en totes les noves
iniciatives, es tenia un cert percentatge d´inseguretat sobre la seua arribada a
bon port.
Els pas dels anys ha donat la raó als més optimistes, ja que el
Festival s´ha consolidat, ha anat a més pel que fa a la quantitat d´espectadors
i en allò referit a incorporació de noves modalitats de producció i exhibició.
L´any passat es van aconseguir 10.000 espectadors i són ja 140 les pel·lícules
que funcionen d´una manera o altra pel festival.
Hem de felicitar-nos perquè
s´hagen assolit els objectius proposats i per les intencions de l´ajuntament de
continuar fent-nos partíceps del somni de fer un ús normalitzat, tot i que siga
durant uns dies, del valencià en el cinema. Això demostra clarament que és
possible fer un bon cinema en la llengua pròpia del país i d´uns altres
territoris que la compartixen i el més important de tot és que això significa
que amb voluntat política i amb esforços es pot fer cinema en valencià. És un
granet d´arena, però tota pedra fa paret. Tot i això també ens haura de fer
reflexionar al voltant de la qüestió que ja és hora de fer un altre pas. Moltes
ciutats, el conjunt de la societat valenciana hauria de fer seu el model de
Picassent, la Mostra de Cinema del Mediterrani, que sembla recuperar la línia
per a la qual va nàixer de treballar per la cinematografia mediterrània hauria
de contemplar una secció per al cinema en valencià, televisió valenciana hauria
d´emetre les pel·lícules en valencià, etc.
El que deiem, amb voluntat
política és com es duen a terme els projectes, sense eixa voluntat la inèrcia
s´apodera del món sencer. Ja es va dir per part dels representants dels
patrocinadors de l´Inquiet en presentar-lo. I tenien molta raó.
En l'actualitat, si una mare o un pare vol matricular el seu fill o la seua filla en una escola o institut al País Valencià, trobarà complicat obtindre una llista amb els centres educatius que ofereixen estudiar en valencià.
La Guia de Centres Docents que hi ha al web de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana permet consultar les dades de centres, i així les pot filtrar per comarca i per província. També permet uns altres filtres per criteris molt diversos, com ara nivell del centre, règim especial, centres concertats i privats, escoles rurals, amb internat, etc.
Fins i tot ens permet saber quins centres segueixen un sistema estranger, com ara britànic, alemany, francés o noruec. Ara bé, i encara que semble increïble, no és possible trobar en aquesta completa guia una llista dels centres educatius que ofereixen estudiar en la nostra llengua en una localitat o comarca donada.
Una persona del carrer que necessite aquesta llista de centres en valencià, necessitarà fer una espècie de cursa d'obstacles per a trobar el que volia.
Haurà de saber que ha d'entrar al web de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, deduir que el que vol està a la Direcció General d'Ordenació i Centres Docents, i una vegada allà entrar a Ensenyaments en Valencià, triar Programes d'Educació Bilingüe i Plurilingüe en la Comunitat Valenciana i, si no t'has perdut ja pel camí, trobar la relació de centres que apliquen PEV i PIL. I per descomptat, tindre instal·lat l'Adobe Acrobat per a llegir els arixus PDF en què proporcionen, finalment, la informació.
Des d'El Tempir d'Elx ens vam plantejar que calia resoldre aquest greuge, hem creat una sèrie de mapes geogràfics on s'han ubicat els quasi mil centres educatius que ofereixen estudiar en valencià al llarg i ample del País Valencià.
Aquests mapes, que han estat desenvolupats sobre Google Maps, conformen una eina pràctica que ajudarà les mares i els pares en el moment en què vulguen escolaritzar els seus fills en la nostra llengua.
El funcionament de l'eina en aquesta la seua primera versió és ben senzill. Només caldrà triar “la nostra comarca” i “la nostra localitat”, i us mostrarem un mapa amb tots els centres disponibles. De manera visual podreu saber quina escola us agafa més prop de casa vostra, i també les seues dades bàsiques, com ara la seua adreça postal, web, telèfon i adreça electrònica.
No cal dir que si trobeu cap incorrecció a les dades, o si voleu afegir cap informació a la fitxa bàsica que mostrem de cada centre, estarem a la vostra disposició per a fer entre tots i totes una eina viva i pràctica que anirem desenvolupant al llarg d'enguany.
El Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC-UB) conjuntament amb Linguamón-Casa de les Llengües i amb el suport de la Xarxa CRUSCAT de l'Institut d'Estudis Catalans, té el plaer de convidar-vos al cicle de conferències previstes per aquesta tardor sota el títol:
“Els reptes de les comunitats lingüístiques mitjanes en el segle
XXI”
Dijous 3 de desembre de 2009
Presentació: Emili Boix, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i director de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana.
- Txec: Jíri Nekvapil,
Charles University, Prague.
- Hebreu: Anat Stavans, The
Hebrew University of Jerusalem
Les conferències
tindran lloc a l'Institut d'Estudis Catalans (sala
Nicolau d'Olwer) a les 18.30h. Hi haurà servei de traducció
simultània.