InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.200 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 220 (dijous 26/11/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Albert Pla Nualart - Català a la terrasseta (19 i 20 de novembre)
 
2) Voluntariat lingüístic
 
 
4) El BLOC de Castelló de la Plana presenta el web 'Castelló en valencià'
 
5) La Bressola i els Amics de la Bressola tenen nous webs
 
6) Vicent Pitarch - Un valencianista extraordinari
 
7) Vicent Ripoll - Pusol o Puçol / Mari Lola Peiró - ¿Pusol o Puçol? / Agustí Agulló - La importància de dir-se Puçol
 
8) Anuari de Psicologia de la Societat Valenciana de Psicologia
 
9) Conferències a la Font d'en Carròs
 
 
1)

 

 

Català a la terrasseta
(19 i 20 de novembre)

Albert Pla Nualart / Filòleg

 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 44, dijous 19 de novembre del 2009

Creacions de cine

El cine no fabrica només  somnis, també crea llenguatge. Sobretot als 40 i 50, quan, sense teles ni ordinadors, els somnis de Hollywood feien del món un veïnatge emocional. El 1940 Joan Fontaine posava de moda les jaquetes de punt cordades per davant en el debut americà de Hitchcock, Rebeca. Què faríem ara les nits fresques d'estiu sense una rebequeta? El 1944 Charles Boyer torturava Ingrid Bergman fent-li creure que es tornava a boja a Llum de gas. Per això quan algú ens fa dubtar del que ens sembla veure clar, li diem que no ens faci llum de gas. Eren thrillers, films de suspens. Als 70 en deien d'enjòlit, un nom que ara pocs entenen i que, recollit a temps, hauria enriquit la llengua. L'enjòlit adverbi del diccionari, en canvi, no fa servei a ningú. L'IEC ha trigat 67 anys a entrar rebeca. [L'entra el 2007 amb el DIEC2.] De vegades triga tant que ja combrega un mort.

Oxigen per als nous mots

La RAE fa més de 20 anys que admet rebeca; i hacer luz de gas és al diccionari Clave des del 1997. Mentre que la creació de noves formes en castellà raja a doll, la nostra és un rajolí, però d'aquest rajolí en depèn la vitalitat de la llengua. Quan aquest líquid preciós brolla, només el pot recollir un diccionari d'ús, tipus Clave o D62. Sense aquest oxigen, els mots i girs que es creen arriben morts al DIEC, si hi arriben mai. Aviat farà 10 anys de la primera i única edició del D62.  El Clave, en canvi, es va reeditant i, sobretot, està en línia (l'única garantia d'incidència social). Mantenir un diccionari d'ús al dia i en línia és car i poc rendible però el català no està en condicions de passar sense. Ara que fan pressupost, i si l'aposta per la llengua va de debò –i els miro a vostès, senyors d'ERC–, és el moment de destinar-hi una partida.

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 60, divendres 20 de novembre del 2009

Brots verds i grip A

Tothom parla de brots verds i no falten els que veuen en verd una redundància que només s'explica pel calc de l'original anglès green shoots, on shoot vol dir massa coses per poder prescindir de green. Els diaris van plens de grip A i no falten experts que ens recorden que A no identifica res, que moltes grips són A. Però, des d'un punt de vista comunicatiu, brots verds i grip A són dues etiquetes curtes i clares de sentit inequívoc. Brots verds ho associem a signes de recuperació al final d'una crisi i grip A a la que provoca la soca S-OIV del virus A/H1N1. Això últim no hi cap, en un títol de diari, i seria feixuc anar-ho repetint dins un article. És un principi lingüístic universal que les paraules (els significants), per raons d'economia, canvien de significat segons el context, i l'actualitat és un context.

Enumeració no exhaustiva

És subtil i vacil·lant l'ús de les conjuncions i i o en una enumeració no exhaustiva, que solem introduir amb com, com (és) ara, com són, per exemple. Una altra opció és enumerar primer i dir al final entre d'altres. Mai no hem de fer totes dues coses. D'aquestes enumeracions n'hi ha de dues menes. Puc dir que Guardiola vol per al Barça jugadors com Villa, Torres o Robinho, perquè la llista no és ni exhaustiva ni inclusiva (és a dir, ni són els únics jugadors que vol ni els vol tots tres), però fa més estrany dir que a la festa hi van assistir polítics com Carod, Mas o Montilla, perquè, tot i que hi havia més polítics, hi eren tots tres (i jo aquí prefereixo i). En tot cas, hem de tenir clar que o en català no és forçosament excloent. Si diem "Vindrà en Pere o en Joan", podem voler dir que vindran: o l'un, o l'altre o tots dos.

 

2)
 
Voluntariat lingüístic
 
 
3)
 
Publicat en directe.cat dimarts 17 de novembre del 2009
 
 

Neix 'A banda i banda', el primer programa de televisió en català per al Principat i la Catalunya del Nord

Concebut per trencar 'la barrera mental que separa els catalans del nord i del sud'
 
El canal de televisió osonenc El 9TV començarà a distribuir, a partir del proper 30 de novembre, el primer programa de televisió en català transfronterer. L'espai, que s'ha batejat amb el nom 'A banda i banda' es podrà veure tant al Principat com a la Catalunya del Nord i, segons explica el director general d'El 9TV, Jordi Molet, 'està concebut per trencar la barrera mental que separa els catalans del nord i del sud'. El programa, de 55 minuts, s'estructura al voltant d'una entrevista en profunditat i una tertúlia on es posaran sobre la taula diversos temes de debat. 'La idea és que els personatges posin de manifest la visió que es té d'un tema tant des d'un territori com de l'altra', indica Molet.
'A banda i banda' neix de la voluntat d'acostar els catalans que viuen a banda i banda dels Pirineus, i de trencar amb les barreres que hi ha, tant tècniques com ideològiques. 'Vam veure com hi havia un dèficit de programes compartits, en part perquè els estats no han creat un espai comú europeu i els canals de televisió estan subjectes a legislacions diferents', indica Jordi Molet.

A més, Molet també precisa que tradicionalment, 'tot i que a la pràctica no hi hagi fronteres, sí que hi ha una barrera mental que separa els catalans del nord i del sud'. Per això, des d'El 9TV s'han decidit a fer el salt a l'altra banda dels Pirineus, i a partir del proper dia 30 el canal osonenc produirà 'A banda i banda', el primer espai de televisió transfronterer en català, que analitzarà l'actualitat del Principat i la Catalunya del Nord.

Prenent com a eix central una tertúlia i una entrevista en profunditat feta a personatges rellevants del territori, l'espai posarà sobre la taula diversos temes de debat. 'La intenció és veure quina és la realitat i l'opinió que se'n té de determinats temes tant en un lloc com en l'altre', indica Molet. En total, 'A banda i banda' tindrà una durada de 55 minuts i comptarà cada setmana amb quatre tertulians, dos de cada banda dels Pirineus.

Plasmar la realitat

'El que fem no és res més que plasmar una realitat, perquè el dia a dia ens demostra que hi ha molts de catalans del Principat que van cap a la Catalunya del Nord, i a l'inrevés', indica el director general d'El 9TV. El primer programa de la sèrie, que prendrà el pols a l'activitat setmanal es començarà a gravar la setmana vinent.

Per engegar la iniciativa, El 9TV ha rebut una subvenció de la Generalitat de Catalunya, que abasta el cost de producció dels primers tretze programes. A partir del 30 de novembre, 'A banda i banda' es distribuirà arreu del Principat a través de la Xarxa de Televisions Locals i de TVLOCAL.CAT, un ens que agrupa diferents televisions locals de caràcter privat (Canal Reus TV, El 9TV, Lleida TV, Olot Televisió, Televisió de Girona, Televisió de Manresa, Televisió de Mataró i Canal Nord Figueres).

A la Catalunya del Nord, la distribució del programa anirà a càrrec de Televisió de Perpinyà, l'única emissora local que existeix al Rosselló.

 
4)
 
 

El BLOC de Castelló de la Plana presenta el web 'Castelló en valencià'

 

Es pot consultar a:
http://www.castellóenvalencià.cat

 

És un nou web sobre normalització lingüística centrat a la ciutat de Castelló de la Plana i rodalia.

http://www.bloccastello.net/2009/11/el-bloc-presenta-www-castelloenvalencia-cat-nova-web-sobre-normalitzacio-linguistica/

Ali Brancal (BLOC): “Els nombrosíssims incompliments del Reglament de Normalització Lingüística i de la Llei d'Ús per part de l'Ajuntament de Castelló mereixen un portal específic on informar-se i traslladar les queixes”.

La Secretària Local del BLOC a la ciutat de Castelló de la Plana ha anunciat que “hem posat en marxa una nova pàgina web, www.castellóenvalencià.cat (sí, amb accents), una web sobre normalització lingüística a la ciutat de Castelló”.

Brancal ha explicat que “des del BLOC tenim una especial preocupació pels incompliments sistemàtics del Reglament Municipal de Normalització Lingüística i de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià per l'Ajuntament de Castelló, i d'ací la pàgina nova pàgina web que hem engegat. Volem donar l'oportunitat a la ciutadania d'expressar les seues queixes, de conéixer amb detall els seus drets lingüístics i d'estar informats puntualment de tot allò que s'esdevé relacionat amb el valencià a la nostra ciutat. Tot açò plantejat interactivament, de
manera que permeta traslladar inquietuds de la ciutadania i, a més, informar la gent de les nostres activitats”.

Brancal ha comentat que “en la web hi ha una secció de notícies relacionades amb el valencià, una de legislació lingüística, una amb les actuacions de l'Ajuntament en matèria lingüística –especialment el que fa malament, que és molt– i una altra amb les propostes del BLOC; a més a més, hi ha una altra secció per traslladar les queixes ciutadanes a l'Ajuntament o a l'administració corresponent. Tot plegat, una eina per denunciar i, també, per millorar la situació lingüística de Castelló”.

 
5) 

 

 

La xarxa d'escoles catalanes La Bressola, de la Catalunya Nord, i l'Associació d'Amics de La Bressola presenten els seus nous webs.

Es poden visitar a:


http://www.bressola.cat/
http://www.amicsbressola.cat/

 

 

6) 

 

Publicat en el núm. 493 de QUADERN, suplement del diari EL PAÍS, de dijous 12 de novembre del 2009
 

Un valencianista extraordinari


Castelló recorda Gaetà Huguet, mecenes de la cultura i de la llengua, mort fa cinquanta anys

Vicent Pitarch

 

Ahir, 11 de novembre, feia cinquanta anys que havia mort, a la seua ciutat de Castelló de la Plana, Gaetà Huguet i Segarra, un líder del valencianisme polític durant la República i mecenes del
valencianisme cultural. Definitivament, la seua obra va deixar un impacte considerable dins el segle XX valencià, un impacte que es projectaria, després de la mort, a través de la Fundació Huguet que ell mateix havia instituït per decisió testamentària uns mesos abans de morir. Així doncs, som davant de la confluència de dos cinquantenaris que bé mereixen ser evocats amb la màxima diligència,
això és, la mort del personatge irrepetible i, alhora, la creació de la seua fundació, d'un pes notori en la cultura valenciana durant el franquisme. Per això, amb l'objectiu de recuperar la memòria d'un valencianista extraordinari, la fundació que ell mateix va instituir ha declarat el 2009 Any Huguet.

Per a vergonya col·lectiva, avui el nom de Gaetà Huguet resulta massa opac a les generacions joves i velles de la nostra gent. En tot cas, a la ciutat de Castelló de la Plana dues institucions públiques, un poliesportiu i un col·legi —totes dues sota la titularitat de Gaetà Huguet—, perpetuen el nom d'un personatge la identitat del qual circula entre la mateixa societat castellonenca amb uns perfils massa borrosos. Ben mirat, els Gaetà Huguet foren dos, pare i fill, tots dos poderosos líders del valencianisme i titulars del col·legi i el poliesportiu Gaetà Huguet de la seua ciutat. El pare, Gaetà Huguet Breva, fins i tot va gaudir d'un carrer que va dedicar-li, l'any 1932, l'ajuntament de la ciutat de València, però aquesta mostra d'homenatge esdevindria escassament duradora, perquè aviat acabà esborrada pel franquisme. Tots dos, així mateix i en condicions semblants, resten escandalosament ignorats per la societat que tant els deu, malgrat l'atenció que els han prestat els professors Ferran Archilés i Manuel Martí i els seus deixebles Josep L. Herráiz i Pilar Redó, autors de publicacions pioneres
sobre la vida i l'època dels dos personatges.

La curta saga castellonenca dels Gaetà Huguet pertanyia a una família de grans propietaris rurals i comerciants d'empenta. El pare, Huguet Breva (1848-1926), unit amb llaços d'amistat amb Constantí Llombart, va ser un republicà singular, federalista convençut i gran valedor dels ingredients interclassistes que van afaiçonar el republicanisme valencià. Ocupà un lloc preeminent entre els impulsors
principals dels projectes de desenvolupament que va plantejar la burgesia, a cavall dels segles XIX i XX, per a modernitzar Castelló de la Plana, en primer lloc la construcció del port. Paga la pena remarcar que concebia el progrés econòmic inseparable d'un canvi radical en l'educació i de la promoció social de la llengua dels valencians. Diputat provincial republicà (1890) i regidor de Castelló (1906), va fundar les organitzacions Joventut Regionalista (1909) i Nostra Terra (1913), així com el setmanari La Veu de la Plana (1916). També va publicar Notes valencianistes (1902), un text reelaborat en Orientacions valencianes. Dedicat a la joventut (1915). En definitiva, va liderar el valencianisme castellonenc fins a la dictadura de Primo de Rivera.

Per la seua banda, Gaetà Huguet Segarra (1882-1959) va continuar l'obra paterna de dirigir el valencianisme al nord valencià, per bé que amb una ideologia nacionalista més ben definida. Fou un dels impulsors de l'Estatut valencià durant la República i element clau d'Acció Republicana de Castelló (1930), EsquerraRepublicana del País Valencià (1934), Esquerra Republicana (1936) i EsquerraValenciana. De la seua amistat amb Adolf Pizcueta i Carles Salvador, per exemple, se'n van derivar rèdits magnífics. En efecte, va donar suport moral i econòmic a l'ambiciós programa
cultural que dissenyava el mestre de Benassal. I amb ell i Adolf Pizcueta va constituir la palanca de llançament definitiva del procés venturós que va dur a les Normes de Castelló. Recordem, així mateix, que va exercir un mecenatge notori en iniciatives culturals diverses, com ara la Colònia Valencianista, de Sant Pau, d'Albocàsser (1933), el setmanari valencianista El Camí (del qual fou també col·laborador i promotor) o bé Proa (Consell de Cultura iRelacionsValencianes) (1935). Compromés amb l'eradicació de l'analfabetisme de la societat valenciana, va redactar, d'entrada com a text
de lectura, Valencians de secà, una col·lecció d'estampes de la masoveria amb un valor etnològic i històric ben elevat que fou editada pòstumament el 1969 i reeditada el 2003.

I tot seguint les petjades del seu pare, va instituir la Fundació Huguet, amb la comesa expressa de protegir la literatura catalana i d'organitzar cursos de valencià (en sintonia amb els que dirigia Carles Salvador des de Lo Rat Penat) per tot el país, i de prestar suport a manifestacions culturals i cíviques valencianes i, en concret, als centres excursionistes.

Em plau de constatar que el Gaetà Huguet pare ha estat vindicat pels reductes del blaverismelocal castellonenc—quet ambé n'hi ha—, els quals, però, no s'estan d'amagar la formidable fidelitat lingüística amb què el nostre curiós republicà va captenir-se tot al llarg de la seua vida; també, per descomptat, en les relacions que va mantenir amb els segments de la seua classe social que aleshores experimentaven els primers símptomes de castellanització. En oposició oberta als nous rics trànsfugues de l'idioma, el prohom Huguet, per la seua banda, convocava a elevar la llengua i la cultura dels valencians al prestigi assolit per les llengües dels pobles més pròspers del món, el mercat dels quals havien de guanyar els nostres comerciants amb el suport de la llengua de casa: “Aspirem a que l'educació i cultura del poble valencià vagen orientades cap a les nacions més avançades d'Europa i Amèrica que consumixen los nostres productes”, sentenciava.

Definitivament, els Gaetà Huguet il·luminen la història valenciana del segle XX, de la qual constitueixen un parell de fites cabdals. Aquesta és una ocasió oportuna per a reclamar les biografies completes que tenim pendents dels dos colossos valencianistes castellonencs. Mentrestant, la proclamació de l'Any Huguet hauria de constituir l'impuls eficaç d'una operació planificada perquè la societat valenciana acabe redimint de l'oblit dos dels seus personatges d'excel·lència de l'actualitat recent.

 

 

7) 
 
Publicat en el diari INFORMACIÓN diumenge 1 de novembre del 2009
http://www.diarioinformacion.com/servicios/cartas/cartaLector.jsp?pIdCarta=26283&pRef=2009110100_0_0__Cartas
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
 

Pusol o Puçol

Vicent Ripoll
Mi querido Fernando Ramón: en tu columna del 17 de los corrientes felicitas al Museo de Puçol por la distinción recibida con motivo de la celebración del Nou d´Octubre. En primer lugar, quiero manifestar que me uno a esa felicitación, recordando que fueron compañeros de profesión quienes iniciaron tan digna labor.
Por cuanto respecta al tan traído y llevado topónimo de la partida ilicitana, quisiera manifestar mi preocupación por lo que considero una falta absoluta de respeto a la lengua propia de nuestra Comunidad Autónoma. No se trata de «puristas» o no «puristas». Se trata de preservar un patrimonio tan importante o más que las piezas contenidas en el centro al que nos referimos. Una cosa es la lengua y otra el habla (Saussure). Nuestros vecinos murcianos pueden hablar como hablan y no pasa nada. Pero para escribir han de atenerse a la gramática del idioma español. Si los andaluces escribieran como hablan, como hicieran los Álvarez Quintero en alguna ocasión, estarían practicando un suicida separatismo lingüístico.
Pero hay más. La toponimia encierra una información valiosísima que no debemos manipular como no debemos manipular a nuestro antojo las piezas de una excavación. Les Atzavares, hacen referencia a cómo designaban nuestros antepasados musulmanes a las piteras. Atzavara es pitera en castellano. Alzabares, no es nada. O es un despiste. Puçol, tiene una raíz latina y se refiere a pozo, este Puçol nuestro y el otro cercano a Sagunt. Pusol o Puzol suenan muy parecido, y no seré yo el purista que ajuste la sonoridad de una u otra letra. Pero escrito no significan nada .
Algunas personas nos hemos pasado parte de nuestras vidas enseñando a escribir de acuerdo con las normas emanadas de las instituciones correspondientes. No podemos evitar el disgusto cuando vemos escrito «siego» en vez de ciego o «Crebillente» en lugar de Crevillent.
Por otra parte, existe un acuerdo de nuestro Ayuntamiento en pleno sobre la toponimia menor. Que yo sepa no se ha derogado y, estaremos de acuerdo en que está bien hacer caso de los acuerdos democráticamente adoptados. La Unesco también dice algo evidente: que nosotros podemos decir «Terol», cuando hablamos valenciano, pero no podemos ir y sustituir el cartel de la entrada de la ciudad aragonesa. Ni estaría bien que cambiaran el nombre a otra ciudad muy querida y le pusieran «Orihuelica», como a algunos les gusta llamarla. O que hiciéramos caso a ese otro amigo mío al que le gusta llamar «El - che» a nuestra ciudad porque dice que así le recuerda a un famoso personaje que era argentino y cubano.
En fin, amigo Fernando, quiero hacer un llamamiento a la seriedad, a que hagamos como todo el mundo: antes de aseverar, antes de rotular, consultar el diccionario o la enciclopedia, ¿no?
Disculpa el posible tono profesoral y la confianza. Y muchas gracias por atenderme como siempre.
--------------------
 
Publicat en el diari LA VERDAD dilluns 9 de novembre del 2009
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com

¿Pusol o Puçol?

Soy absolutamente consciente de que desde hace ya algún decenio el tema (Pusol o Puçol) anda siendo una auténtica manzana de la discordia; créanlo o no, una sola letra nos ha llevado a ser anatematizados, e incluso esta institución, que ha merecido la excelencia de la Unesco, ha sido desprovista de casi todas las ayudas de las que gozaba y que, aunque no demasiado generosas, al menos le permitía pagar recibos básicos. ¿Y todo, o casi todo, por la coña de Pusol o Puçol?
Pues bien, creo que me corresponde a mí poner en claro semejante problema, puesto que viví el proceso que nos llevó a una meditada decisión, cual era la de adoptar definitivamente la legendaria forma PUSOL, frente a la ortodoxa de la lengua valenciana que contempla como correcta la grafía Ç. Sabíamos eso pero, créanme, en aquel momento pesó más la voluntad del pueblo. Ahora, la aclaración de semejante embrollo me exige volver a los años 80 de nuestro siglo pasado. Y quiero hacerlo sin acritud, sin ánimo de crear una de esas polémicas ensangrentadas y tendenciosas a las que desgraciadamente se nos tienen acostumbrados.
Las cosas fueron así: Por aquellos años el Museo empezaba ya a interesar como institución, y la reciente Llei d'Ús del Valencià se fijó en el error ortográfico que, por cierto, se venía cometiendo desde el cono oscuro de los tiempos y no obstante la antigüedad de su uso, nos planteamos la opción. Pero enseguida comprendimos que la decisión debía ser tomada por aquellos a los que realmente concernía y que no eran otros que los habitantes de Pusol-Puçol puesto que, es verdad que la ley fuera de las autoridades, pero el pueblo era de ellos y por lo tanto, había que oírlos.
Ante semejante tesitura, se llamó a todo el vecindario a capítulo que acudió en cuanto oyó la voz de la escuela. Téngase en cuenta que en estas comunidades tan pequeñas una suerte de autoridad emana del maestro, como del cura si es que hubiere parroquia. Así que vinieron padres, abuelos, tíos... y con ello quiero significar que hubo quórum, cosa que conviene tener en cuenta por el tema que se discutió, y que no fue otro que la conveniencia de modificar, o no, el nombre de su partida rural por mor de quedar en el lado ortodoxo de aquellas reglas gramaticales.
El planteamiento del tema les llenó de estupor y nos costó Dios y ayuda hacerles entender la cuestión; modificar una letra dejando desfigurado el nombre que durante tantos años habían usado, y no sólo ellos, sino sus padres, abuelos y hasta no se sabe qué lejana generación, sólo porque había una ley que así lo decía, no era cosa que pudieran entender fácilmente aquellas personas que mucho sabían, sí, de tormentas, tierra, acequias, pájaros, cosechas, sequía, supervivencia... pero poco de normas gramaticales. Preguntaban si con ello hacían mal a nadie, si era decisorio para los intereses de la nación, si incurrían en pecado mortal... No, no se rompían por ello las leyes de Moisés, ni la recién estrenada Constitución; en realidad se trataba de formalizar el lenguaje según las reglas gramaticales que regían nuestra lengua .
Tras horas de charla, que no discusión, en la que invocaron los usos, costumbres y el territorio nostálgico de sus antepasados, llegaron a la conclusión de que aquello debía ser sometido a votación. Y mientras preparaban la urna, habilitando una caja de zapatos, yo pensaba en todo lo que se había discutido durante aquellas horas. Recuerdo que el sol se ponía y las nubes se habían llenado de un rojo estremecedor. Era un atardecer de otoño, no saben ustedes cuán hermosos se ven desde allí. Y a la par que el sol se iba, yo imaginaba que con él desaparecían también las palabras arcaicas, las que los nuevos tiempos habían desplazado, las que apenas subsistían ahogadas por los barbarismos que de otras lenguas se nos introducen... y también de cómo la Real Academia de la Lengua daba, y da, carta de naturaleza a aquellos vocablos que el pueblo ha consagrado con el uso y por ello son honradas con la medalla de la ortodoxia. Contemplé ese movimiento vivo de las palabras e imaginé al topónimo de este pequeño territorio deseando sobrevivir. Escrita así durante siglos, aún tenía su grupo de seguidores que luchaban por su supervivencia.
Las urnas dieron una mayoría absoluta, como ya imaginábamos, a la grafía tradicional. Y al fin, viéndoles seguros de tal decisión, dejé de sentirme culpable. Porque como ellos habían insinuado, no se rompieron las Tablas de la Ley, ni el Corán, ni la Carta Magna, solamente se había conseguido que su tierra, esa que contenía sus raíces, conservara el mismo perfil tan conocido y familiar. Nada más.
Uno de estos días en que el Museo anda ya algo estresado con tanto acontecimiento público, una persona prudente a quien le gustan las fiestas en paz, comentó que podría caber otra solución asaz salomónica: incluir en la rotulación topográfica de los indicadores en carretera ambas formas, es decir Pusol y debajo, Puçol. O viceversa. Pero ojo, hay que tener cuidado con los graffiteros, caramba, no vaya a suceder lo que en el caso de San Miguel de Salinas-San Miquel de les Salines en que una mañana de mayo apareció escrito debajo: «¡¡Y un pijo!!»
Fuera bromas, y siendo capaces de sacar el borrador a tiempo, creo que ésta podría ser una tranquilizadora solución, ¿no les parece? No sé..., me queda poca esperanza y menos fe. ¿Y ustedes, confían aún en la honestidad, inteligencia y sensibilidad de las personas? ¿Y en la buena voluntad?
Por mi parte, permítanme que siga caminando con el escepticismo en un bolsillo, aunque guarde la esperanza en el otro, por si acaso...
 
---------------------------
 

LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE PUÇOL

Benvolguda Junta de govern del Museu escolar de "Pusol":

Des del Casal Jaume I d'Elx volem felicitar i donar l'enhorabona públicament a Fernando García per impulsar el Museu escolar de Puçol, al qual la Unesco ha inclós recentment al "Registre de Pràctiques Excel·lents en matèria de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial", i a què el proppassat 9 d'Octubre, el Consell ha lliurat l'Alta Distinció de la Generalitat en l'apartat cultural.
Aquesta felicitació, però, contrasta amb el desacord públic a què ens ha obligat la senyora Lola Peiró, membre de la Junta de govern del Museu, a qui volem expressar el nostre desacord i refús més palés per la seua actitud castellanista i contrària a la normalització de la llengua del nostre poble.

El passat 2 de novembre, el senyor Vicent Ripoll explicava en una carta al director els motius lingüístics pels quals cal escriure Puçol, no pas “Pusol” com vosté s'entesta a utilitzar. I gràcies a la seua Tribuna del 4 de novembre ara ja sabem que vosté no atén a motius científics, però és que, a més a més, vosté és una insubmisa a les lleis. De quina altra manera podem definir la paròdia de referèndum que explica al seu text per a decidir si escriure Puçol (en valencià) o “Pusol” (en castellà)? Així, per exemple, diu que els vots es van desar a una capsa de sabates que feia d'urna: Ens podria explicar com s'assegurava la confidencialitat del vot? O si van ser convocats a votar tots els veïns de Puçol o només ho van fer els que eren presents en aquell moment a la sala? O si es va celebrar alguna mena de "campanya electoral" en què defensors de cada postura pogueren defensar el seu punt de vista? La resposta a totes aquestes preguntes és negativa, així que la votació que vosté dóna com a argument no és lícita en absolut. Però és que tampoc és legal, puix va ser realitzada per tal d'actuar en contra de la "Llei d'ús i ensenyament del valencià"!

Haurem de recordar-li que aqueixa llei és vigent, així com l'acord de l'Ajuntament d'Elx per a usar exclusivament la toponímia menor, on és inclós Puçol. Però ens sap greu suposar que tot això, a vosté no li importa gens. Ni a vosté ni a la resta de membres de la Junta de govern del Museu escolar de "Pusol", és clar. Com tenen la barra de dir que regenten un (i citem literalment) "Centro de Cultura Tradicional"? Tradicional de Puçol o d'algun poble on és parle únicament la llengua castellana? Amb la seua actitud, senyora Peiró, vosté està bandejant la llengua tradicional de Puçol i està col·laborant a substituir-la per la castellana. Als escolars que visiten el seu museu, els explica vosté la repressió i prohibició que ha patit la nostra llengua durant segles? Hem de suposar que no, ja que vosté hi està prenent part activa.

Un dels motius més patètics que vosté dóna per a, il·legalment i il·lícitament, escriure "Pusol" és que aquesta grafia, que vosté reconeix que és un error ortografic, s'empra "desde el cono oscuro de los tiempos". Potser li haurem de donar una lliçó d'història: Aqueixa suposada antiguitat que ara vol fosilitzar com a inamovible té una data molt concreta, l'any 1707, quan el rei borbó Felip V, després de conquerir a sang i fetge el Regne de València, va promugar-hi el Decret de Nova Planta pel qual abolia totes les lleis i institucions polítiques que ens eren pròpies amb el propòsit d'implantar les castellanes, tot prohibint l'ús i ensenyament de la llengua autòctona. I tres-cents anys després vosté continua amb aqueixa actitud.

Un exemple recent d'aquest intent de silenciament és la repressió de la dictadura feixista, en què els "maestros nacionales" del franquisme castigaven tot xiquet que cometera l'error de parlar en valencià. En el seu escrit la senyora Peiró es vanta de l'autoritat que la seua posició de mestra tenia sobre els veïns de Puçol per tal d'imposar el seu punt de vista en la votació, així com tants altres "maestros nacionales" ensenyaven una història deformada i un nacionalisme castellà excloent. D'aquest genocidi cultural formava part la traducció al castellà dels topònims en altres llengües de l'Estat. Per això cal insistir en què la manera correcta d'escriure el nom de la partida és Puçol. Tenint en compte que la senyora Peiró era mestra: És casualitat que el Col·legi públic d'infantil i primària no s'anomene "de Puçol", sinó amb l'asèptic i impersonal "nº 49"?

D'això en diem silenciament, i això és el que està fent el Museu: Callar, ignorar i esborrar qualsevol signe de valencianitat, de la cultura tradicional de Puçol, i ho fan castellanitzant ("Pusol") o ignorant ("nº49") el topònim valencià. De la mateixa manera que la seua pàgina web només es pot consultar en "Español" i en "English". És oblit o menyspreu?
És per tot això que hem de preguntar a la senyora Peiró si sap que existeix el valencià. O potser és que no li agrada. Però en tot cas, l'efecte és el mateix: Un boicoteig actiu i persistent a la tasca de normalització lingüística que el Casal Jaume I d'Elx i tants altres col·lectius duem a terme.

Portem més de tres-cents anys de rentat de cervell castellanista, més de tres-cents anys d'atacs directes i subliminals a la nostra llengua i la nostra cultura, per això ens dol que persones cultes en càrrecs de responsabilitat facen mal, de manera conscient o inconscient, al llegat cultural i tradicional que fa d'Elx un poble orgullós de les seues arrels. Per això el Misteri d'Elx, Patrimoni de la Humanitat, no s'ha traduït al castellà, malgrat que algun il·luminat castellanista ja ho va proposar. I per això mateix el nom de la partida és Puçol. Des del Casal Jaume I d'Elx treballem des de fa onze anys per a dignificar i promoure la llengua tradicional de Puçol i d'Elx: El nostre valencià, el català de tots.

Agustí Agulló i Marcos
(Coordinador Casal Jaume I d'Elx)

 
8) 
 
Anuari de Psicologia de la Societat Valenciana de Psicologia
 
L'ANUARI DE PSICOLOGIA és una publicació –íntegrament en la nostra llengua i amb abstracs en anglés- de la Societat Valenciana de Psicologia (SVP), organisme científic fundat amb les següents finalitats: 
- Difondre la Psicologia entre la ciutadania del nostre Pais. En aquest sentit, resulta prioritari el foment de la qualitat de vida i el benestar psicològic de la població, a través de l'aplicació dels coneixements de la Psicologia.
- Promoure l'ús del valencià en l'àmbit científic, acadèmic, professional i de relació social.
- Propiciar la realització d'investigacions a l'entorn de l'àmbit de la Psicologia i afavorir la publicació dels resultats que se'n deriven. Així com propiciar l'ús de la nostra llengua en contextos científics i divulgatius.
- Col•laborar amb altres entitats i institucions que participen dels objectius esmentats.
Tot això s'evidencia en l'edició dels successius números de la nostra publicació, atès que l'Anuari no només és l'òrgan d'expressió de la SVP si no que vol oferir-se com a plataforma i lloc d'encontre dels diferents col•lectius i persones compromeses en la investigació en l'àmbit de la Psicologia i la interpretació dels fenòmens i situacions socials i personals que afecten els nostres ciutadans i ciutadanes. Especialment apareixen aquells plantejaments en el monogràfic (Número 9. Volum 1, 2004) on es recullen col•laboracions des de diversos angles de l'àmbit de la Psicologia i dels diferents territoris que conformen el nostre context lingüístic. Altrament, seguim treballant per afavorir la consolidació de l'autoestima individual i col•lectiva dels valencianoparlants i de la resta de parlants de la nostra llengua en tot l'àmbit lingüístic.
Altrament, els números ordinaris successius no han deixat de banda -en cap moment- la preocupació per aquella temàtica. 
Entreu a la pàgina web de l'ANUARI i féu un recorregut pel contingut incorporat, amb els índexs dels números publicats fins ara, per tal que us animeu a convertir-vos en lectors i lectores: http://www.uv.es/anuaripsicologia
 
ÍNDEX
PRESENTACIÓ del Monogràfic
 
ARTICLES
LA MEDIACIÓ: MODELS, ESTRATÈGIES, APLICACIONS I PERSPECTIVES DE FUTUR, J.A. García-Juesas, H. Figueiredo-Ferraz i P.R. Gil-Monte
MEDIACIÓ LABORAL: DESENVOLUPAMENT, PERSPECTIVA I IMPACTE, R. de Diego i J. Boada
LA MEDIACIÓ EN CONTEXTOS ESCOLARS, M.A. Adell i V. Estreder
MEDIACIÓ COM A RECURS PER A ABORDAR EL CONFLICTE EN LA FAMÍLIA, C. Aguilar
CONFLICTES  COPARENTALS, VIA  CONTENCIOSA  I  MEDIACIÓ, J. Pérez
LA MEDIACIÓ INTERCULTURAL A ESPANYA. DEFINICIÓ I PERFIL PROFESSIONAL, C. Vila i M. Lila
LA MEDIACIÓ EN L'ÀMBIT DE LA SALUT: UNA NOVA OPCIÓ ALTERNATIVA DE GESTIÓ DE CONFLICTES, I. Armadans
 
ASSAIGS
LA IMPLANTACIÓ D'EQUIPS DE MEDIACIÓ ALS CENTRES DE SECUNDÀRIA DE VALÈNCIA, J.I. Madalena
VOLUNTARIAT PEL VALENCIÀ: ACOLLIDA, INTEGRACIÓ I SOLIDARITAT, D. Gómez i A. Gascó
 
RECENSIONS
RECERCA DE REVISTES EN LA XARXA: ON CONSULTAR I PUBLICAR ENVERS AQUEST TEMA?, V. Estreder

 
9) 
 
Conferències a la Font d'en Carròs
 
L'Associació Cultural Ramoneta de Vilaragut ha organitzat dues conferència que més avall detallem.

 

La primera és per a commemorar els 400 anys de l'expulsió del moriscos de les nostres terres, que anirà a càrrec de Josep Antoni Gisbert, director del Museu Arqueològic de Dénia, el qual aportarà les dades referents al poble de la Font.

 

I, la segona, serà i presentació i xarrada sobre el llibre “La ruta dels lladres. Bandolerisme als voltants de Mostalla”, de Manel Arcos (Oliva), investigador historiador i periodista  Tracta del bandolerisme entre el anys 1806-1836 i alguns personatges i fets que van tindre a veure amb el nostre poble.

 

 

“Els moriscos a les terres de Rebollet i al sud dels Estats dels Borja. Testimonis i empremtes”
 
A càrrec de Josep A. Gisbert Santonja, Director del Museu Arqueològic de Dénia
Presenta l'acte: Empar Millet, Membre de l'Assoc. Cultural “Ramoneta de Vilaragut”
Data i hora: 26 de novembre, a les 20 hores.
Lloc: Casa de Cultura de la Font d'en Carròs
 
Nota.- Utilització de diapositives per l'ordenador per part del conferenciant.
           El conferenciant aportarà dades específiques sobre la població i les empremtes a la Font.
 
 
“La senda dels lladres: Bandolerisme als voltants de Mostalla (1806-1839)”
 
Conferència i presentació del llibre del mateix nom a càrrec de Manel Arcos Martínez, historiador i escriptor
Presenten l'acte i el conferenciant: Gaspar Pérez, alcalde de la Font d'en Carròs, i Miquel Fuster, secretari de l'Assoc. Cultural “Ramoneta de Vilaragut”
Data i hora: 3 de desembre, a les 20 hores.
Lloc: Casa de Cultura d ela Font d'en Carròs
 
Nota.- Utilització de diapositives per l'ordenador per part del conferenciant i col·locació de punt de venda a l'entrada del mateix llibre que es presenta a càrrec de la Llibreria la Fona (Oliva). El conferenciant aportarà dades específiques referides a la Font, sobre personatges del bandolerisme.
 
Per a qualsevol aclariment, podeu dirigir-se a Ferran Millet, pres. Assoc. Cultural “Ramoneta Vilaragut”(618 314 381)

-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com