InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.200 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 217 (dilluns 23/11/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) I Jornada sobre el valencià: "Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa"
 
2) Joan Solà - Noms casolans i noms internacionals
 
3) Gabriel Bibiloni - Jugam a billard?
 
4) Antoni Llull Martí - Ca, gos, cus, cussa
 
5) Màrius Serra - Informes?
 
6) Revista Escola Catalana
 
7) Jordi Solé i Camardons - La llengua a l'escola: ¿situació límit?
 
8) Taula rodona sobre el llibre Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya
 
9) Hi ha límits a la política lingüística?
 
10) El vicepresident del Consell  de RTVV recorre davant el president de la Generalitat el dret a l'ús oficial i normal del valencià en aquesta institució
 
 
1)

 

Taula de Filologia Valenciana
 
organitza la
 
I Jornada sobre el valencià
 
Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa
 
 
Dia 28 de novembre del 2009, dissabte
Lloc: Saló d'Actes de la Casa de la Cultura
Carrer de la Mare de Deu, núm. 2
Sueca
 
Horari: de 09:30h a 13:00h i de 16:30h a 19:30h
 
 
Programa
 
1.      9,30h, (en punt): Inauguració de la jornada i lliurament dels premis.
Intervindran: representants de Taula, de l'ajuntament de Sueca i de les entitats que subvencionen els premis Joaquim Garcia Girona, l'Acadèmia valenciana de la Llengua i la Caixa Popular. Abelard Saragossà (Universitat de València) parlarà sobre «La concepció nacional i lingüística de Bernat i Baldoví». En acabar, uns minuts de descans

2.      10,30h, Exposicions. Primer grup. President: Emili Casanova
a.       J. Leonardo Giménez (ajuntament d'Alzira), «Dubtes en la normativa»
b.       Francesc-Xavier Llorca (Universitat d'Alacant), «Del registre oral al registre escrit. Una experiència en Secundària»
c.       Francesc Llopis (Universitat de València), «El lèxic valencià dels estudiants»
d.       Josep Saborit (CFPA Josep Pascual i Tirado, Castelló), «Variacions intergeneracionals en la manera de parlar el valencià»
 
3.      11,45h, Exposicions. Segon grup. President: Eugeni S. Reig
a.       Josep Àngel Mas (Universitat Politècnica de València), «Sobre l'episodi de la traducció de la constitució europea»
b.       Vicent Baydal (Barcelona, CSIC), «El valencià emprat a la blogosfera valenciana»
c.       Maria Alonso (doctora de Buenos Aires), «El valencià en Buenos Aires»
d.       Josep Daniel Climent (IES Cid, València), «Nicolau Primitiu Gómez Serrano i la llengua dels valencians»
 
    Descans per a dinar
 
 
4.      16,30h (en punt) Exposicions. Tercer grup. President: Lluís Polanco
a.       Raquel Casesnoves Ferrer (Universitat Pompeu Fabra), «Quin valor té el valencià per als joves i com ha canviat amb els anys? Un estudi sobre actituds lingüístiques»
b.       Pilar Doménech, Josep Lluís Doménech i Jesús Huguet (diversos instituts); exposarà Josep Lluís Doménech (Acadèmia Valenciana de la Llengua), «Relats interculturals»
c.       Carla González (Universitat Autònoma de Barcelona), «Molt més que cançons. Aproximació a la música com a eina de creació identitària, normalització lingüística i ensenyament»
d.       August Monzón (Universitat de València), «L'ús del valencià en la litúrgia.  Iniciatives recents a la diòcesi de València»
 
5.      18h, Exposicions. Quart grup. President: Ximo López
a.       Isabel Olid Báez (Universitat Autònoma de Barcelona), «L'àlbum il·lustrat sense paraules, o com esperonar l'ús del valencià a les aules amb alumnat nouvingut»
b.       Josep Miquel Arques i Galiana (IES Luís Garcia Berlanga, Sant Joan d'Alacant), «Una Escola per a la Festa»
c.       Imma Coret i Gimeno  (IES Museros), «Disseny d'unitats didàctiques basat en tasques. Un exemple pràctic»
d.       Carme Martínez Devesa i Noèlia Soldevila Cantó (IEM L´Almadrava i IEM Pere Maria Orts i Bosch, Benidorm), «La integració des del treball cooperatiu»
e.       Marina Zaragozà (Universitat de València), «Aspectes didàctics en l'obra de Bernat i Baldoví»
 
 
La Jornada és oberta a tothom, l'assistència és lliure. No cal inscripció prèvia.
 
 
 
 

 
2)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 19 de novembre del 2009
 
 

Noms casolans i noms internacionals

 

La setmana passada el Termcat va organitzar a la Universitat de Barcelona una llarga i densa jornada sobre "Terminologia i variació geolingüística", un tema que als catalanoparlants ens afecta de manera especial. Vaig poder assistir només a una part de la jorna i a aquesta part em limitaré: una taula rodona amb tres especialistes, de botànica (Joan Vallès), de pesca (Jordi Lleonart) i de geografia (Vicenç Rosselló), tots tres assessors del Termcat; una conferència d'Isidor Marí, antic director del Termcat, sobre "Variació geolectal de la terminologia en una perspectiva global"; i una part de la cloenda, la de Joan Veny.

Glòria Fontova, moderadora de la teula, formulava la doble pregunta clau: quina variació geolectal tenim i si ens cal triar un dels termes, quan n'hi ha més d'un, per a la nostra vida de relació.

Abans Ramon Sistac havia insinuat que la variació lèxica podia no ser gaire rellevant per a la identificació dels parlants. Els tres ponents van matisar ràpidament la insinuació: la variació és precisament notable, i no pas irrellevant. Lleonart, referint-se als peixos, centrava la qüestió de "l'interès" dels noms en el fet que depèn en quin "registre" ens expressem: científic, gastronòmic, popular, periodístic o bé oficial. Marí ho expressà amb mirada "global": depèn si tenim necessitats "internes" (per a zones determinades de l'àmbit lingüístic) o bé més àmplies (comunicació internacional). ¿Oi, lector, que ja comença a veure la fondària del cas?

Si el blat no té gaires problemes, en canvi el blat de moro compta amb nombroses variants, la majoria prou vives: dacsa, panís, moresc, blat dindi, panís de l'Índia, millot, milloc, etc. Si entrem a la teranyina dels peixos, el seitó és també aladroc, boqueró (aquest, barbarisme) i anxova (potser impròpiament, diu Lleonart); i els escamarlancs entren en col.lisió amb les cigales, l'emperador amb al peix espasa i la bruixa amb l'aranya. En geografia, el puig del Principat i de les Illes és l'entranyable tossal dels valencians, i l'espadat, l'esllavissada, el tarter compten amb diferents noms, com tenim torrent i barranc, sorra i arena i diversos matisos d'albufera. Només en botànica, diu Vallès, per a uns 6000 tàxons (entitas distingides en el sistema classificatori), tenim uns 25.000 noms populars.

¿I doncs? ¿Què ha de fer un professor, un assessor d'una empresa comercial o d'un departament de l'administració (i tinguem en compte que la realitat ens dóna diferents administracions locals)? Veny resumeix: els usuaris viuen en un ambient determinat afaiçonat per un complex conjunt de factors (polítics, sentimentals, d'interferència d'altres llengües, de barreja de parlants), i el nostre model composicional (de col·laboració entre les diferents parles) ens dóna prou bons resultats, enfortits pels criteris d'un estàndard quan cal. Vallès i Lleonart hi  coincideixen plenament: hem de respectar aquesta riquesa, que sovint és inevitable (diferència entre un mercat de Tortosa i un de l'Empordà). Rosselló, en canvi, se sentiria més còmode aproximant-nos més a una confluència ("Els científics ens hem d'entendre", diu; però ara faci, lector, un cop d'ull als registres de Lleonart). Marí distingeix les necessitats internes (això dels mercats, per entendre'ns) i de les necessitats més globals, internacionals (dels científics, dels mitjans de comunicació, del turisme, de l'ensenyament de llengües, dels textos de la Unió Europea...). També ens cal vigilar les modes, com la que creu més "efectiu" Champions League que lliga de Campions. I altres detalls: l'ombusman és defensor del pueblo, protecteur du citoyen, commissaire du Parlement, médiateur, síndic de greuges, raonador del ciutadà, però amb martisos distintius.

 

Joan Solà

 

 

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
3)
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 14 de novembre del 2009
 
 
Amb bones paraules

Jugam a billard?

 

Gabriel Bibiloni

 

Dèiem a un altre article que a la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d'orígens diversos que ens han arribat no directament d'aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. La majoria d'aquestes paraules defectuoses han estat tractades adequadament pels diccionaris (mòbil, olfacte, vertigen, medul·la, atmosfera, xandall, formatar, Bolonya, Moscou, etc., han substituït amb succés mòvil, olfat, vèrtig, mèdul·la, atmòsfera, xàndal, formatejar, Bolònia, Moscú, etc.). Però n'hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui parlam de la paraula billar.

Si volem saber l'etimologia de la paraula billar i anam a l'Alcover-Moll, trobarem "del francès billard". Però el més mínim bon sentit lingüístic ens diu que del francès billard només pot venir un mot català que ha de ser billard. No hi ha cap raó perquè en el pas del francès al català es perdi la -d del final de la paraula, igual que no la perden les paraules bulevard, estendard, guepard o petard. Billar ve de l'espanyol billar.

En efecte, billard és una paraula francesa derivada de bille (bolla), antiga paraula germànica, amb el sufix -ard. Del mateix ètim de bille tenim la paraula catalana bitlla, vinguda probablement a través del mot francès. El joc del billard, tot i haver-hi precedents diversos, va ser inventat pels francesos en els darrers segles de l'Edat Mitjana, i en els segles XV o XVI apareixen les taules fetes expressament per a aquest joc que lluïen a la cort i palaus de França. De França el joc i la paraula van passar a la resta del món. En anglès es diu billiards, en alemany Billard, en italià biliardo, en romanès biliard, en neerlandès biljart, en suec i noruec biljard, etc. A Espanya sembla que els billards arriben en el segle XVIII, primer als ambients cortesans. El Diccionario de Autoridades de la Reial Acadèmia espanyola (1739) curiosament registra villar, una grafia que es manté fins al 1832 (9 diccionaris). A partir de 1837 surt, ja per sempre, billar. Atesa la impossibilitat de l'espanyol de tenir paraules acabades en el grup consonàntic -rd, l'adaptació del mot francès es podia fer de dues maneres, o afegint una vocal (billardo) o suprimint la dental (billar), la mateixa adaptació que s'ha fet més modernament de l'anglicisme standard (espanyol estándar). Diguem també que en portuguès es diu bilhar, amb la mateixa adaptació que ha fet l'espanyol. Possiblement la paraula arribà als lusitans a través del castellà.

Els diccionaris catalans del XIX presenten una curiosa fluctuació. Alguns no duen la paraula, altres —ben encaminats— registren billart, com el Diccionari castellà-català-llatí-francès-italià per Una Societat de Catalans (1839), o billard, com el Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí d'Antoni Febrer i Cardona; i altres recullen el billar que venia de París passant per Madrid. En el Labèrnia (1840) billar remet a villar, que és la paraula definida. Aquest diccionari s'até a la grafia espanyola no sols pel que fa a la terminació sinó també a la primera consonant., una v durant els primer terç del segle XIX. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, a partir de 1835 apareix un caramull de billars i un solitari i heroic billart al seu costat.

Billar és un error que Fabra no degué veure. I així ha quedat.

 

4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 106 )
 

Ca, gos, cus, cussa
 
Antoni Llull Martí

El mot ca, descendent del llatí canis, era el nom que per tot allà on es parlava la llengua catalana es donava en temps antic a aquest animalet tan simpàtic, però per devers el segle XIV començà a usar-se a alguns llocs el mot gos, que acabà substituint el clàssic ca en una gran part del domini lingüístic.

Sembla que gos, com el llenguadocià gous, sortí de la veu usada per cridar l'animal, com el nostre cus, sobre el que es formaren cussa i cussó. Sortosament, a les Illes, i alguns llocs del Principat, hem conservat la denominació clàssica, la més antiga, que hagués estat una pena que hagués deixat d'esser usada en la nostra llengua.

També en castellà hi hagué una substitució de can per perro, vocable exclusiu d'aqueixa llengua, i que probablement prové de la veu prrr o brrr amb la qual els pastors cridaven el ca guardià perquè posàs ordre en el ramat. També s'usava perro com a terme despectiu per insultar qualcú, sobretot els sarraïns, heretges i soldats enemics, i perra era un dels pitjors insults per a una dona, com també ho era i ho és encara el nom de la cussa en anglès, bitch, mot usat també en la locució son of a bitch ‘fill de puta'. Així mateix és gros, que el nom d'un dels animals més simpàtics i fels hagi estat i sigui usat com a insult!

Una curiositat lingüística és que en el mallorquí dels segles XIX i el XX s'hagi usat (potser encara qualcú l'usa) la forma castellana perro (pronunciada amb la e oberta: pèrro), per referir-se a una situació molt dolenta, com havia passada una nit de perros, expressió usada per mossèn Alcover a les seves rondalles, i també es diu o es deia quina vida més perra, i donar-se a perros volia dir estar molt enrabiat per una cosa a la qual no es podia posar remei. Solia usar-se en condicional, parlant de qualcú que estava molt empipat: s'hauria donat a perros.

Record haver-ho sentit dir a persones majors quan jo era jove. Això deu venir del castellà darse a perros, per ‘desesperar-se', però també en italià hi trobam una expressió idèntica: darsi a' cani. També es diu en castellà humor de perros i tiempo de perros i perro mundo. Una pel•lícula italiana que per devers els anys seixanta tingué molt d'èxit es deia Mondo cane, una mena de documental dels dois i perreries que fan els humans de distintes parts del món.

 
5)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 19 de novembre del 2009
 

Motacions

per Màrius Serra

 

Informes?

 

L'ecosistema polític català intenta passar la ITV. El vehicle ja té una edat i les darreres atzagaiades aconsellen una bona analítica. Un dels primers resultats que ha trascendit és la informitat administrativa. Definim-la: consisteix en la proliferació d'informes inútils encarregats per les diverses administracions a amics, coneguts i saludats. En alguns casos, la inanitat dels (pressumptes) treballs és tan flagrant com algunes de les pintures de Doris Malfeito que reposen a les golfes de molts empresaris. Un mer pretext subvencionador. Primer van sortir a la llum alguns informes patètics en diversos departaments de la Generalitat. Després, l'Ajuntament de Barcelona n'ha agafat el relleu. Des del punt de vista verbal resulta fascinador observar com la tossuda realitat s'encarrega de donar coherència als usos lingüístics del terme informe. El substantiu, entre d'altres sentits similars, designa una “exposició ordenada sobre un afer”. Però quan informe és un adjectiu, les dues accepcions que recull el DIEC confirmen les pràctiques fraudulentes de la informitat administrativa: “1. De forma mal determinada, imprecisa. 2. Que no té la forma que li correspon.”

 
6)
 
Revista Escola Catalana
 
El número 460 d'octubre del 2009 de la revista Escola Catalana inclou un monogràfic que porta per títol "L'estat de la llengua"  i inclou els  escrits següents:
- Els discursos sobre els balanços i la balança dels discursos: l'estat del català als Països  Catalans. Ernest Querol.
- Igualtat i equiparació legal? Alfons Esteve
- La legitimació de la política lingüística Rafael Torner
- La llengua a l'escola: situació límit? Jordi Solé i Camardons
- Les llengües a l'hora del pati. Mireia Galindo
- Ús familiar de les llengües de transmissió intergeneracional... Joaquim  Torres
- Els usos lingüístics fora de la llar. Enrico Chessa
- Les competències lingüístiques. Miquel Àngel Pradilla
- Això de les actituds (lingüístiques), de què va? L. Comajoan i Eva Gomàriz
- Incomuni(cat). El català als mitjans de comunicació. Ferran Espada.
- Puix que és a internet, vejam què diu i... què hi fa. Laia Martin.
- Que difícil que és de vegades triar la dieta. Antoni Llado
- L'activisme lingüístic avui. Jordi Manent
- Parlar clar i català. entrevista a Joan Solà

I 3 reportatges:

- De la Comoditat Valenciana al País Valencià. Amanda Gascó
- Ensenyar en català a la Catalunya del Nord
- La llengua de l'ensenyament a les Illes. Sandra Balagué.
I com sempre la secció "Sense pèls a la llengua" del Jordi Sedó.
7) 
 

Publicat a: Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460 1 d'octubre del 2009

La llengua a l'escola: ¿situació límit?

Autor

Jordi Solé i Camardons

 

Només el 34 % dels joves que estudien 4t d'ESO (2006) afirmen que parlen sempre o molt en català amb les seves amistats, mentre que el 55,3 % afirma que no el parla mai o poc, i el 10% diu que “tant català com castellà”. Unes dades que ens indiquen que –amb els matisos que calgui– estem arribant al llindar a partir del qual els experts diuen que un procés de substitució lingüístic esdevé irreversible. ¿Quin paper hi juga l'escola catalana en aquesta realitat? ¿Estem d'acord en què hi ha de jugar un paper, si no determinant, sí clarament positiu?


D'entrada, ja és complex respondre quina és la situació de la llengua a l'ensenyament perquè a cada territori la situació és prou diferent: al Principat, des de les autoritats educatives i polítiques (tant en l'època de CiU com amb els tripartits) se suposa que s'impulsa amb força –amb èxit relatiu i sovint discutit– (1) l'ensenyament en català; mentre que al País Valencià les autoritats polítiques practiquen una autèntica política de contraplanificació lingüística destinada a ofegar progressivament la presència del català, en un intent de genocidi lingüístico-cultural. Escola Valenciana diu en un informe que l'oferta d'ensenyament en català que enguany tolera la Conselleria d'Educació és 12 punts inferior a la demanda dels pares i això provoca que uns cent mil alumnes perdin el dret a estudiar en català. Sense comptar els milers d'alumnes que ja no tenen aquesta opció fruit de la pressió constant que el regnat del PP provoca al País Valencià. A les Illes Balears l'alternança de governs (PP de baixa intensitat/Pactes de Progrés multipartits) no permet estabilitzar la situació i el jovent cada cop parla menys en català, (2) a la Catalunya Nord es resisteix a base de la immersió de La Bressola i amb l'esforç d'Arrels amb una presència limitada del català a l'escola pública; a la Franja de Ponent, encara sense llei de llengües, no es va més enllà de les dues horetes de català. L'Alguer amb La Costura i altres projectes tot just inicia el procés d'introducció del català a l'escola.
Si parlem de primària, cal dir que fa dos cursos va haver-se d'iniciar un pla de reintroducció de la metodologia d'immersió lingüística perquè des dels inicis dels noranta la immersió va deixar de ser viva i operativa. (3) Però mentre que a primària la gran majoria de classes de la major part de les escoles del Principat es fan encara en català, a secundària –en la qual mai s'ha gosat adoptar mesures clares de normalització idiomàtica–, segons dades de 2006, més d'una tercera part dels professors de 4t d'ESO no fan sempre les classes en català: (4) segons la percepció de l'alumnat quan el professor parla a tot el grup ho fa sempre en català el 63,6 %, mentre que el 10,2 % el parla “molt”, el 13,8 % ho fa tant en català com en castellà, l'1,9 % el parla “poc” i el 10,5 % mai ho fa en català. És a dir, que molts centenars de professors no fan les classes en català o barregen català i castellà; hi ha centres de l'àrea metropolitana on la meitat o més de la meitat de les classes no es fan en català malgrat la inspecció educativa o uns Projectes Lingüístics de Centre multilingües impecables que sovint esdevenen només paper o, en el millor dels casos, bones intencions per a un futur millor. I a aquest terç de professorat que no acaba d'impartir les classes en català hi hauríem d'afegir tota la problemàtica actitudinal de submissió que tendeix a la deslleialtat lingüística relegant el català a les situacions més formals i acadèmiques, mentre que el castellà gaudeix dels usos més empàtics, simpàtics, fora de l'aula, quan hi ha més proximitat entre professor i alumne, quan es parla de temes de la vida que més interessen a l'alumnat, etc. Els mateixos alumnes de 4t perceben en l'enquesta esmentada que només parlen a les classes amb el professor en català “sempre” el 55,9 %; “molt”, el 8,6 %; tant català com castellà, l'11,4 %; poc, el 9,7 %; i mai, el 14,4 %. Sense comptar els desusos del català entre el professorat amb presència dels alumnes, quan es fan sortides. Així, l'ús exclusiu del català en les “activitats complementàries” es redueix al 46,5 %. Amb el professorat fora de l'aula el percentatge del “sempre” es redueix al 47,9 %; i amb les amistats del centre la davallada arriba fins al 30,9 %. Sabem que una part significativa del professorat de secundària que fins fa deu o quinze anys ho feia tot en català es troben en l'actualitat tan cansats de batallar en aquest tema que comencen a passar-se al castellà fins i tot en barris de Barcelona on hi ha una major proporció de catalanoparlants. (5) En els barris i poblacions amb menys presència del català, la por d'usar el català forma part de l'experiència quotidiana d'una part del professorat tot i que encara no ho hagin detectat les enquestes. Una por difusa i poc conscient però por real que no ha estat detectada per cap alta autoritat educativa. (6) Mentrestant, fins i tot el coneixement del català dels escolars continua a la baixa. (7)
Amb l'arribada de la nova immigració han arribat a la nostra escola més de 70 llengües diferents i un sector important d'alumnat no té ni el català ni el castellà com a llengua d'ús familiar, amb la qual cosa tenim l'oportunitat de treballar l'educació intercultural fent del català la llengua comuna, però sovint no hi ha continuïtat entre la tasca positiva que es fa a les aules d'acollida i el pas a l'aula ordinària d'aquest alumnat: amb prou feina han tingut temps d'aprendre català i ja es troben que se'ls adrecen en castellà al carrer i a l'escola.
Em pregunto si és possible que es produeixi un canvi significatiu en positiu amb relació a tot aquest seguit de dades negatives de la realitat sociolingüística. La meva resposta és que no es podrà anar gaire més enllà del que hem assolit els darrers trenta anys en un context de clara subordinació política a Espanya com el que patim i continuarem patint i que cap LEC no farà desaparèixer per art de màgia. La tercera hora de castellà que ens imposa el marc estatal espanyol i la progressiva reducció d'hores de català a batxillerat que ens autoimposem és només una anècdota simbòlica de l'enorme poder de l'Estat. Et suïcides lentament o et matem continua sent la doble alternativa d'un Estat espanyol que ja té llengua pròpia imperial i al qual tota la resta li fa nosa.
Encara que la comunitat subordinada inventi mil eines diferents per impulsar l'ús del català amb el suport de la gran majoria del Parlament català elegit democràticament, la dialèctica estatal va fent camí i tots els projectes ensopeguen amb la pedra de l'Estat. Ja no n'hi ha prou amb resistir, cal avançar, cal disposar de capacitat decisòria. I cal parlar clar: sense la magnífica tradició pedagògica catalana, sense l'escola catalana que hem inventat, sense la immersió lingüística i l'entusiasme de milers de mestres i professors d'arreu del país, avui Catalunya seria un país molt dividit, més derrotat i el català encara estaria molt més arraconat, però també cal dir que ni la societat civil ni l'escola tota sola ja no poden anar més enllà. Si estem d'acord en què l'escola catalana ha de jugar un paper clarament positiu en el procés cap a la normalitat de l'ús del català, la gent del món de l'ensenyament necessitem les estructures d'un Estat propi per repensar l'educació, l'escola catalana i per posar les eines mínimes per promoure sense limitacions l'única llengua que només és pròpia dels Països Catalans. La llengua que no és la pròpia de cap altre indret del planeta. És la nostra responsabilitat i tenim dret a decidir.

NOTES

1. ¿“El català és l'idioma de l'aula i el castellà del pati? Aquest és un tòpic que va dir l'ara secretari de Política Lingüística Bernat Joan fa uns anys, però no és cert. El castellà és la llengua de l'aula i del pati i no només a l'àrea metropolitana. En tot cas, en els instituts on el català és la llengua de l'aula també ho és del pati i a l'inrevés” Entrevista a Carme Junyent, L'Escletxa, 20, primavera 2009.
2. J.Solé i Camardons, Realitat i vitalitat de la llengua catalana, Edicions 96, 2009.
3. Joan Badia, “Immersió i escola”, Avui, 7-3-2007.
4. Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l'alumnat de 4t d'ESO de Catalunya, Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, Informes d'Avaluació 11, Generalitat de Catalunya, 2008.
5. Ho comentava una directora d'un institut de Gràcia en la taula rodona de la jornada de presentació de l'estudi sociodemogràfic esmentat. A la revista de les Associacions de pares i mares de les escoles publiques de l'Eixample “L'Eixample escolar” Miquel Costabella, membre del Consell Escolar publica l'article “Als instituts NO s'acompleix la llei” (3r trimestre 2009) denunciant el poc ús del català als instituts.
6. Més aviat tot el contrari, en l'entrevista “La política lingüística de Catalunya és un fracàs” el recent Premi d'Honor Joan Solà afirma: “una alta jerarquia de la Generalitat va dir que el castellà necessitava un reforç a Catalunya. Això és el sarcasme més intolerable que es pot fer... el problema és l'odi secular al català...” El Periódico, 10-5-2009.
7. Com ho mostren les proves de competències bàsiques 2009 a alumnes de 6è: suspenen un de cada 4 alumnes, el 25,3 %; suspenen el català, i el 44,3 % dels alumnes de nivells socieconòmics més baixos.
 

Jordi Solé i Camardons és assessor LIC, professor i escriptor

 

8) 
 
Taula rodona sobre el llibre Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya
 
Taula rodona organitzada per la Càtedra de Multilingüisme sobre el llibre Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya. Evolució de les habilitats, dels usos i de la tranmissió lingüística (1977-2008), de Miquel Strubell i Ernest Querol.

L'acte tindrà lloc el 24 de novembre a les 19.00 hores al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, a Rambla Catalunya, 8 - Barcelona

9)
 
Hi ha límits a la política lingüística?
 
 
L'Observatori de la Llengua Catalana celebra una jornada de reflexió i debat entorn a la situació de la llengua amb el titol "Hi ha límits a la política lingüística?".

La Jornada comptarà amb la presència d'importants especialistes.

   Dia: Divendres 27 de Novembre de 2009
   Horari: de 10 a 17 hores
   Lloc: C. Rocafort, 242, bis, Barcelona.
   Tota la informació a: www.observatoridelallengua.cat


Observatori de la Llengua
C. Diputació, 276
08009 Barcelona
Tlf. 93.319.80.50 Ext. 138
 
 
10)
 
Nota de premsa d'Acció Cultural del País Valencià
 
19-11-09
 
El vicepresident del Consell  de RTVV recorre davant el president de la Generalitat el dret a l'ús oficial i normal del valencià en aquesta institució

 

 ACPV dóna suport al conseller i el recurs l'elabora l'assessoria jurídica d'Acció Cultural, entitat defensora del drets lingüístics.

 

José Ignacio Pastor, vicepresident del Consell d'Administració de RTVV, i Mercè Teodoro, cap del servei jurídic d'ACPV, presenten un recurs d'alçada davant el President de la Generalitat, Francisco Camps, com a superior jeràrquic del Consell d'Administració de RTVV per l'incompliment d'aquesta institució de l'Estatut d'Autonomia que estableix que el valencià és llengua oficial.

 

Els fets ocorregueren el passat 16 d'octubre quan José Ignacio Pastor rebé una notificació del consell del què és membre, només en castellà.

 

Pastor va presentar una sol·licitud al President del Consell –la primera reunió a la que assistia José Lopez Jaraba com a president- en la qual demanava, “de la mateixa manera que ho havia fet abans en nombrosíssimes ocasions, que tant la convocatòria com la documentació annexa estigués disponible per als membres del Consell d'Administració i en particular, per a mi en tant que membre i vicepresident d'aquest òrgan, íntegrament en valencià”.

 

Igualment demanava al President del Consell d'Administració de RTVV la desconvocatòria de la reunió i una nova convocatòria en temps i forma que permetera els consellers tenir la documentació completa en valencià amb l'antelació que marca la llei.

 

Aquesta sol·licitud no fou contestada per part del Consell i la reunió se celebrà igualment. José Ignacio Pastor es negà a votar en la reunió i anuncià que la impugnaria adhuint:

 

-         La no utilització del valencià sent com és llengua oficial i pròpia de la administració valenciana.

-         La violació dels seus drets lingüístics com a ciutadà valencià.

 

El vicepresident del Consell d'Administració de RTVV s'adreçà a l'assessoria jurídica d'ACPV i han presentat un recurs demanant la nul·litat de tots els acords als que s'arribaren en dita reunió, pels següents motius:

 

-         L'Estatut d'Autonomia valencià estableix que, dins el territori d'aquesta comunitat autònoma, el valencià, juntament amb el castellà, és llengua oficial.

-         L'oficialitat del valencià, el fet que siga a més a més la llengua pròpia de les administracions valencianes, el deure de promoció, protecció i no discriminació lingüística del valencià atorgat estatutàriament a la Generalitat i el mandat específic d'impulsar el valencià en els mitjans de comunicació propis, són algunes de les disposicions legals que configuren el règim lingüístic del valencià al nostre territori.

 

Pastor declarà que és inconcebible que s'haja de presentar un recurs d'alçada per a fer complir la llei, quan el Consell d'Administració de RTVV hauria de servir d'exemple a la resta de consells del País Valencià.

 

Avui, dijous 19 de novembre José Ignacio Pastor i Mercè Teodoro han acudit a presentar el recurs d'alçada a la Presidència de la Generalitat, acompanyats per un periodista gràfic que havia d'obtindre una imatge de la entrega del recurs, per a posteriorment traslladar-la a tots els mitjans de comunicació.

 

La Presidència de la Generalitat ha impedit el periodista fotografiar el moment de l'entrega i  l'ha fet fora de l'edifici, amb la conseqüent limitació del dret d'informació i del dret a la presència als mitjans de comunicació dels afectats.

 

Aquesta incidència serà oportunament recorreguda i ja us donarem compte.

 

Contacte

premsa@acpv.cat

96 315 77 99

 

-----------------------------

 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com