InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 201 (dilluns 26/10/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
2) Joan Solà - Baltasar Porcel (1/3)
 
 
4) Antoni Llull Martí - Tombar, tomar i tomar
 
5) Màrius Serra - Eutròfics?
 
6) Joan Melià - Kellner, Oliver, Sánchez
 
7) Quim Gibert - Que ens reprimim és l'objectiu
 
8) Informe sobre la situació de la llengua catalana
 
 
 
1)

 

Publicat a http://www.extremsud.blogspot.com/ dimarts, 20 / octubre / 2009

 

Els mots tabú catalans al País Valencià: del noi i petit catalans al sanoi i petita catalanoelxans i al bifoi catalanoalcoià

 

Joan-Carles Martí i Casanova

 

Al País Valencià hi ha mots que –fins i tot entre els qui parlen de la unitat de la llengua catalana– no són considerats plenament valencians per molt que tinguen tradició clàssica valenciana, tradició contemporània valenciana i –a més a més– facen la viu-viu en alguna comarca ignota valenciana allunyada de València i de les comarques centrals valencianes. N'hi ha un bon grapat i podríem tornar-hi quan la nostra gran passió filològica i l'enyor migjornenc ens amere les nits de tendresa i d'oblit.

 

Si un valencià empra aquest lèxic català tabú que pertany a la seva tradició oral serà mirat amb desconfiança i recel, especialment si és un mot perifèric d'alguna comarca allunyada al centre del país. Algun filòleg il·lustre de tournée pel teu camp t'arribarà a dir que això t'ho has inventat o que t'has contaminat de TV3 –¿és millor haver-te contaminat de Canal Nou?–; fins i tot renegarà la pobra àvia que no sabrà ben bé per quin motiu aquest professor tan groguilló, dessucat i afable s'enutja amb ella per un mot massa catalanesc quan el qui pregunta com es diu una caria –cadira– és ell . Ningú va pel món preguntant-li al qui parla la seva mateixa llengua com es diu una caria. Ho he vist de mos ulls! Una octogenària respectable em digué si volien demostrar que caduquejava per tancar-la en algun asil i deixar-la sense els seus béns! Si no sé dir caria deu ser que tinc una folia –follia en elxà– digué la pobra dona.

 

Un  cas ben curiós és petit, totalment bandejat, si no per la normativa i el diccionari –aquests acadèmics es guareixen la nafra (nafra és elxà viu) perquè han d'anar a congressos de romanística–, sí pels usos tinguts per valencians amb l'ajut de les formes preferents recomanades pels mateixos acadèmics. La cosa ha donat lloc a expressions tan exòtiques com la Xicoteta i Mitjana Empresa i, de vegades, la Menuda i Mitjana Empresa. A Elx hauríem de dir, és clar, La Xequica i Mitjana Empresa. És com si en castellà es digués la Chiquita y Mediana Empresa o la Menuda y Mediana Empresa. És com si els parlants anglesos empressen el simpàtic escocisme wee –xicotet/menudet– anglès, una forma familiar afectuosa de small –petit– que ha fet fortuna de Glasgow a Auckland i de Winnipeg fins a Johanesburg sense oblidar-nos de Bombai o l'illa Pitcairn on es parla encara un híbrid anglo-polinèsic d'ençà que hi arribaren els amotinats del Bounty amb unes quantes illenques del Pacífic Sud de corbes sinuoses i alta fertilitat. El més patètic de tot és que fa trenta anys que els xiquets valencians aprenen a cantar el Joan Petit quan balla en totes les escoletes infantils del país, fins i tot les que fan la línia en castellà.

 

La cosa del petit és valenciana i clàssica i tan sols citaré el vers conegut d'Ausiàs Marc: no em pren així com el petit vailet. Ni petit ni vailet serien valencians actuals ni tampoc els hauríem de poder emprar ni sisquera com a llicència poètica. El motiu no és altre que catalans i balears encara els diuen. El cas de petit és curiós perquè encara es viu –especialitzat semànticament– a Alcoi on petit significa penis o al Fondó de les Neus, on una petiua és un bancal de dimensions reduïdes.

 

A Elx una petita és una raça de gallina nana. Quan és mascle es masculinitza en petito. De fet hi ha una família curta d'alçada i guenya a la Baia (Camp d'Elx) coneguts com els Petigüenyos. És el seu malnom. En valencià no es pot dir ni petit ni guenyo perquè els valencians dirien: visco (bizco en castellà). Els d'Elx no fem un castellanisme sinó un híbrid italo-castellà: diem visgüenyos de tota la vida perquè visco és castellà però el català guegno és italià. Fixeu-vos que els elxans, fins i tot, trenquem el diftong. Pel que fa a ma sogra guardava els ous de petita per a la seua néta: ma filla na Triuetes.

 

No hi haurà, però, cap mot tingut per tan català principatí com noi. La veritat és que noia s'introduí en el parlar d'Elx mitjançant una cançó tinguda per elxaníssima pels vells elxans de noranta anys i recollida com a elxana tradicional a les cançonetes de fil i cotó elxanes publicades i enregistrades els anys 80 per Ràdio Elx. Comença així: baixant de la font del gat/ una nòiò una nòiò, ba(i)xant de la font del gat/ una nòiò i un soldat. Deixe les assimilacions vocàliques per demostrar fins quin punt ha estat nativitzada. La cançó deu haver-se cantat al llarg de tot el segle XX i ara el XXI. Cinc generacions d'elxans! De fet hi ha un afegitó plenament elxà a la cançó que s'ha de quedar en dialectal per copsar tot el seu sabor i ve després de la cosa aquella de Marieta vull tocà-te el cul i del calla dimoni que io no vull. Diu així: no sé quin gust trobeu/ de tocà-li.l cul as dones/ no se quin gust trobeu/ que ca ú se toque el seu; se toque el seu, se toque el seu (bis). El nom de la cançó elxana és Marieta vull tocà-te el cul i res de Baixant de la Font del Gat. Comprendreu que el vers clau de la cançó és el que dóna nom a la versió elxana malgrat que es tracte de la coneguda cançó anomenada per una Font del Gat a Montjuïc, a Barcelona mateix. Si hi ha una cosa que supera la malfiança catalana a València és la malfiança barcelonina. Els lleidatans no molesten ni la meitat: de fet hi hauria la llegenda de les tres-centes donzelles de Lleida que repoblaren l'antic regne. Ja en parlà l'historiador valencià Pere Antoni Beuter el 1538 en la seva Història de València.

 

Un dels mots característics del parlar d'Elx i que tot elxà tradicional empra o coneix és sanoi. Sanoi és molt anterior a la nòiò de la cançó. Sanoi fa segles que es diu a Elx i apareix a la premsa dialectal elxana del XIX i és un mot encara força viu.

 

La Baia i Asprella és terra de magraners. Mengeu magranes que estem en temporada. De fet, correspon a l'activitat familiar. Entreviste na Maria Vicente i Agulló, nascuda el 1932 a la pedania d'Asprella (pronunciat: Esprélla) al Camp d'Elx perquè siga ella qui ens explique què significa ser un sanoi. Escoltem-la i no invente absolutament res. Ma sogra parla sempre com una elxana del segle XIX més que no pas del segle XX. Ho deixe en elxà del segle XX:

 

-Maria tinc un. a(l)tra flor i ia sé que la cone(i)xem es dos péro vull que m'hu diga (v)osté en es seues paraules. Qué és un sanòi?

 

Ma sogra sempre parla dels meus mots recercats com a flors. I quina flor vols preguntà-me ara? No em digueu que això no és bellíssim. Respon així:

 

- (...)Un sanoi és una persona de poc pes que i(g)ual li pega a l'ase que a l'albarda i que sens.arribar a ser bajoca li falta una petxinà. És un "que no està llimpio".

 

Una persona de poc pes és una persona de poc seny o trellat. És una persona que no et fa el pes: que no t'apanya, vaja! No parlem ara ni de prims ni de flacs sinó de la ment. Ma sogra és d'una lucidesa absoluta i malgrat no haver fet més de dos cursos de primària a l'escola que hi havia a Lo d'Almo, rodal elxà asprellenc –i caldria descomptar el temps d'alguna collita– s'explica com els àngels. En llenguatge psicològic actual l'explicació de na Maria correspondria al que diríem una persona d'intel·ligència limitada o llindar.

 

Evidentment, hi ha qui naix sent un sanoi amb aquesta dificultat de per vida però s'empra molt davant de comportaments passatgers i erràtics : estàs fet un sanoi! , i quin sanoi! Curiosament, no té femení i no hi ha sanòies. Tan sols s'empra en masculí. Avui he estat víctima d'un sanoi sense eixir d'Elx.

Aquest sanoi elxà no ha estat descobert ni estudiat per cap dels nostres grans lingüistes catalans. Elx sempre ha quedat fora de la xarxa dialectològica fins fa uns anys. Una cosa semblant passa amb l'Alcoi del meu admirat Eugeni S. Reig. El cas d'Elx és una errada grossa perquè deu ser l'únic municipi amb població catalanòfona ininterrompuda des del segle XIV a tot l'Extrem Sud del País Valencià i amb una endogàmia notable fins al segle XX. Alacant ha estat una cruïlla de comarques del nord i del sud i barreja/va. Les Valls del Vinalopó foren repoblades al segle XVII després de l'expulsió dels moriscs a l'igual que Crevillent. Santa Pola és una projecció contemporània d'Elx a la darreria del XVIII segons dades del santapoler Dr. Antoni Mas i Miralles. A l'Horta d'Oriola desaparegué el català llevat de Guardamar. Tan sols ens queda el Camp d'Elx –capitalitat Elx– i Guardamar. Ho demostra la història i ho demostren bona cosa de cognoms que són els mateixos –en aquestes poblacions– ara, que a l'Edat Mitjana, i que remunten sovint a viles i geografia catalanes occidentals i orientals. El cas és que el sanoi elxà ha passat desapercebut. El sanoi elxà pot ser un xiquet o noi però pot ser també un home vell: es pot ser sanoi de naixença o perdre un poc l'oremus i actuar com un sanoi.

 

Segons el DCVB el mot noi no apareix en català antic. La primera notícia és de 1696 i per tant, força tardana, gairebé contemporània. Pel que fa a l'etimologia diu:

 

Etim.: potser del llatí *nŏvius, ‘novell' (etimologia acceptada per Ronjat en RLR, xlviii, 416, per Griera en BDC, ix, 99, i per Amado Alonso en RFE, xiii, 229). Meyer-Lübke preferia un altre ètim llatí *novinus (REW 5972), i Spitzer Lexik. 131 proposà fer venir noi d'una reducció de ninoi, derivat de nin.

 

¿D'on pot venir l'elxà sanoi amb un aire de família tan fort -a priori-  amb el català principatí noi?

 

En català tenim del llatí sanus. La cosa faria referència, doncs, a la salut mental de qui naix lleugerament per sota del que seria una intel·ligència normal. L'acabament en oi seria afectuós no sense recança com potser passe amb ninoi. El sanoi seria el qui té poca salut mental. Es tractaria, doncs, d'un eufemisme.

 

 Així, parlant per telèfon amb l'amic Eugeni S. Reig em recorda que arreplegà el mot bifoi en el seu llibre Valencià en perill d'extinció, amb un sentit gairebé idèntic al sanoi elxà. Bifoi a Alcoi significa curt d'enteniment.  Per a mi queda clar que tant sanoi com bifoi es formen de dos components; el primer lexicalitzat i el sufix oi. L'arrel lèxica alcoiana és bif i l'elxana és sà(n).

Aquesta hipòtesi queda plenament ratificada en llegir l'article sobre bif al DCVB:

1. BIF, BIFA m. i f.
1. Que té el llavi inferior més sortit que el superior (Reus, Menorca, Santanyí); cast. befo.
2. Que té el llavi superior més sortit que l'inferior (Mall. en general).
3. Que té la barra molt prominent i la boca enfonyada per falta de dents (Mall.). Sa meua musa veya y bifa, Aguiló Poes. 178.
4. Espiga bifa: una espiga plena d'un costat i buida de l'altre per efecte d'una picada d'insectes (Sineu, St. Joan, Sencelles, ap. Rokseth Cult. cér. 82).
5. Curt d'enteniment (Ciutadella); cast. tonto, torpe. «Tros de bif»: qui obra irracionalment.
Fon.: bíf (or., bal.).
Etim.: V. bifi.

Queda demostrat, de bell nou, la gran errada històrica de deixar fora, de les enquestes dels atles lingüístics principals del segle XX, tant Elx com Alcoi amb una població catalanoparlant ininterrompuda des de fa almenys sis segles, la qual cosa significa que no s'hi ha produït l'anivellament en cap d'aquestes dues ciutats d'altres zones de cruïlla, recatalanitzades tardanament després l'expulsió dels moriscs amb repobladors de procedències diverses o amb una barreja important com és el cas d'Alacant. Aquestes dues ciutats són úniques en aquest sentit pel que fa a tot el terç sud del País Valencià.

 
Observem, així, que el sanoi elxà correspon semànticament amb el bif menorquí i el bifoi alcoià. Es tractaria, a més a més, de dues recialles del sufix oi en el valencià meridional, considerat actualment catalanooriental i/o literari.

 Aquest sufix oi ha estat ben estudiat en la Gramàtica Històrica Catalana de Francesc de Borja Moll (1952). Ens quedem, però, amb aquesta dada que ens parla d'una iodització primerenca que es retroba en els mots elxà i alcoià i que hauria de ser, exclusivament, balèarica i catalanooriental.

La ll de oll- olla s'ha reduït a (j) (oi-oia) en el baleàric i en gran part del dialecte oriental; potser per aquest dialectalisme s'explica la grafia -oi d'una sèrie de mots usats literàriament, com ara alzinoi, alegroi, bonicoi, caminoi, frescoi, margaridoia, mansoi, micoia, tristoi, xicoi. La terminació oi és en català diminutiva o més aviat afectuosa; pàgina 261.

 Hi afegim, pel seu interés, la cita següent del gran lingüista Joan Veny, català de Campos (Mallorca).

Sense allunyar-nos de la sufixació, el sufix oi, diminutiu (caminoi, quissoi) o afectiu (mansoi, ninoi), que també coneix pocs representants en el Diccionari General, veu acréixer les seves unitats si recorrem a la toponímia (ses Puntoies, sementer de ses Joanoies (Mallorca, Mascaró, 1962) i, en especial a l'antroponímia, on trobem noms de persona com Jaumoi, Cintoi, Mudoi, Peroi, Xicoi, Joanoi (...); pàgina 30.
-(1996) Veny, Joan, Onomàstica i Dialectologia, Biblioteca Serra d'Or,  Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.
 
Podem, doncs, aventurar una possible antroponimització tant en el sanoi elxà com en el bifoi alcoià en convertir-se en una categoria d'essers humans units per una feblesa d'esperit.
Aquests mots, però, presenten un fet extraordinari.¿Per què no tenim un femení sanoia en el parlar d'Elx (Martí) ni tampoc un femení bifoia en el parlar d'Alcoi (Reig)? ¿És possible que, per deferència a les dones,  sanoi i bifoi s'apliqués tan sols als homes en el quals es faria més evident aquesta manque de souffle en una societat profundament masclista i tradicional?  Parlem d'un grau de subnormalitat menor del qual es lliuraria a les dones per motius que no cal descriure perquè em semblen evidents des del prisma del paper assignat a la dona en segles passats i del rol que s'esperava d'elles.

Pense haver demostrat a bastament la procedència tant del sanoi elxà com del bifoi alcoià,  dos mots que no han estat estudiats conjuntament mai i que han passat gairebé despareguts fins ara. Demostren la unitat pregona del català medieval a l'hora de crear mots. Una subnormalitat lleugera havia de ser, forçosament, tractada afectuosament amb un sufix com ara oi. Ara, no puc remediar pensar que el sufix oi té també una connotació jocosa o lleugerament irreverent o de burlesca que és com ho diríem encara a Elx. Dir un caminoi no deu ser ben bé la mateixa cosa que dir un caminet. Hi deu haver alguna petita especialització semàntica que crec haver exhumat de l'oblit. Una altra possibilitat, la de fer venir sanoi d'un sanoia salada i masculinitzada, em sembla totalment descartada per molt que l'aire de família s'hi preste.

Així i tot, el que no és cap conjectura és l'abundor de cognoms elxans catalano-orientals originaris d'una franja catalana on se salava força més a l'Edat Mitjana que no pas ara. Ja se sap que a una part de la Costa Brava encara empren els articles es i sa procedents del llatí ipse/ipsa que són encara generals als parlars balears. Ara, si sanoi no ve del salat la iodització  sí que ens indica d'on venen el sanoi elxà i el bifoi alcoià en dues ciutats on no s'ha ioditzat gens tradicionalment. ¿D'on, sinó, són els nombrosos Girona, Ripoll, Manresa, Blanes, Selva, Barceló, Mollà (Moià), Massanet, Llobregat i altres que tant abunden encara a Elx i a tota l'antiga Governació d'Oriola? També hi ha el segon cognom de mon pare, Osona, amb capital de comarca a Vic.

Tan sols afegir un avís a navegants il·lustrats atès el lloc triat per a publicar aquest article: un BLOG personal i el butlletí InfoMigjorn per a espant de l'escola més clàssica i conservadora. Mentre no es publique en paper recordarem que el que es publica a la INTERNET, segons totes les normes internacionals, té els mateixos drets d'autoria i l'autor ha de ser citat com qualsevol altra bibliografia universitària impresa. Aquest article és de qui l'ha fet tant si és bogeria com si és inspiració divina, atesa la condició extra-gremial de qui l'escriu. Faig aquesta informació pública per a tothom perquè som a l'era de les noves teconologies i el saber s'ha de compartir i no s'ha de patrimonialitzar ni és puntuar el seu objectiu primer. Així i tot, espere arredonir aquest article amb les aportacions més doctes i més saberudes.

 

2)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 22 d'octubre del 2009
 

Baltasar Porcel (1/3)

 

Fa un parell de setmanes la Universitat de Barcelona va atorgar, a títol pòstum, la seva medalla d'or a l'escriptor Baltasar Porcel, el qual la mort impedí que rebés de la mateixa universitat el doctorat honoris causa. Desaparegut fa uns mesos, els suplements de premsa van anar plens de cròniques i opinions sobre l'escriptor, considerat generalment entre els grans del segle XX. Cosa que m'estimulà a llegir o rellegir aquest estiu alguna de les seves novel.les. No he pogut furgar massa per la immensitat d'internet, però suposo que no hi deu haver encara d'aquest autor estudis tècnics adequats a les opinions a què acabo d'al.ludir. Refiat en aquesta suposició hi diré quatre coses més aviat informals, i a veure si algun estudiant de postgrau o doctorat s'hi engresca amb més temps i competència. Em referiré a tres novel.les, en les edicions que en preciso: Solnegre [S] (3a edició, Edicions 62, 1973: col.lecció Antologia catalana, 68); El cor del senglar [C] (Edicions 62, 2000; dins la col.lecció El balancí, 2009); L'Emperador o L'ull del vent [E] (Planeta, 2001; ed. 2009).

Des d'un punt de vista estilístic (en sentit segurament ampli), el lector observa tot d'una (Porcel escriu totduna, d'acord amb la seva vivència baleàrica) diversos detalls característics de la voluntat de l'escriptor de ser original, de treballar la forma. Un dels més rellevants és la construcció paratàctica o desproveïda de signes gramaticals de relació (o, alguna vegada, amb puntuació no típica, com en diversos dels casos que els transcriuré). Observem: «caminant per la carretera dels alts xiprers rotunds cap als edificis deserts, clausurada presència», «[...] he preguntat, el cor estret, a Donat Consolí [...]», «Està abandonat [...] ¾ha respost immutable Consolí», «la Diana [...] sembla a punt de córrer alada, l'expressió delerosa, una cama enlaire, gràcil el braç», «i un esplet de canyes que hi tomben damunt, ombrívola onada vegetal, murmuri sord amb l'oratge que passa», «ha mort als vuitanta-cinc anys, estaquirot rabiüt que emetia uns gemecs esquerdats», «l'avi mussitava a la mare, una llàgrima als ulls, una altra llàgrima als ulls d'ella, mentre jo al.lot menjava caquis, me'n llepava els llavis [...]»  (C), «El sergent-major havia estat un jove alt i quadrat, la musculatura premuda, però ara una pellerofa li penja [...]», «Ah, la badia de Cabrera!: mil, un milió de cops m'hi vaig embadalir davant absort, l'aigua llisa i lluminosa» (E).

Els comentaristes han destacat que moltes novel.les de Porcel graten, grufen (com diu ell) en la infància o en les vivències de l'autor, que obsessivament cerca de comprendre la seva vida o la dels altres, de retrobar el temps que s'ha escolat, com Proust. Així, alhora que descriu o narra els fets, qüestiona la realitat, la judica: «a la fi, una martellada brutal descarregada precisament entre les seves precioses banyes alades, acabà per decret amb la vida dels rens. La noble mansuetud condemnada únicament per ésser el que era. Les tragèdies humils, perdudes...» (E). O bé es qüestiona allò que ell mateix afirma o suposa, tret molt freqüent a C i E: «I torno a demanar-li que m'excusi [...]. Però, ¿pot fer-ho?», «hi ha igualment una altra raó més fonda: ¿qui som?, es preguntava Alòdia», «Sabent que no sabrem mai el que veritablement som, Gérard de Fleury va creure que [...]», «Això podria ésser una clau que donés sentit a un personatge tan... tan... ¾he callat: ¿tan què?», «Toco la carta d'Alòdia, existeix. ¿La toco, existeix?», «una gent que des de la innocència anònima fórem llançats a... ¿a on? No ho he sabut mai. I per ventura a causa d'això escric».

Em plau d'acabar amb aquesta última frase, que és aplicable a la majoria de gent que escrivim.

 

Joan Solà

 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
3)
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 10 d'octubre del 2009
 
Amb bones paraules
 

Gabriel Bibiloni

En espanyol hi ha el sufix -uno, que serveix per a formar adjectius i que és bastant productiu. Molt aplicat a arrels de paraules que designen animals, però també a altres arrels. Hi ha caballuno, conejuno, gatuno, lobuno, ovejuno, perruno i moltes més, i també frailuno, hembruno, hombruno, machuno i moruno. Òbviament, també vacuno (ganado vacuno). El català no té aquest sufix (ni cap altra llengua romànica), i l'únic mot del diccionari que el porta (morú) és un simple castellanisme. Així, doncs, si algú diu bestiar vacú utilitza un castellanisme que, a més, no és als diccionaris. Els adjectius corresponents a aquesta espècie animal són vaccí (del llatí vaccinus, derivat de vacca), que s'usa molt poc, i boví, que és el que s'usa normalment en el llenguatge de la ramaderia.

El DIEC inclou l'adjectiu vacum (bestiar vacum), que crec que és un error i una mala còpia de ganado vacuno. Vacum és un substantiu, no un adjectiu, que vol dir 'un conjunt de vaques'. Aquí hi ha un sufix (-um), moderadament productiu en català, que forma noms col·lectius, referits a animals o a altres éssers amb valor despectiu: vacum, cabrum, patatum, greixum, pixum, capellanum, frarum o forasterum. Però no és aconsellable dir bestiar vacum per bestiar boví.

Ja podeu suposar que la paraula vacuna és un gran castellanisme, i que en lloc seu caldria dir vaccí. Ja ho va defensar amb arguments clars Lluís Marquet en un article a Serra d'Or l'octubre de 1991. Vegem-ho. Hi ha una malaltia infecciosa dels bòvids i dels èquids que en anglès es diu cow-pox o horse-pox respectivament (en francès vaccine, en espanyol viruela bovina), el virus de la qual, semblant al de la pigota o verola humana, produeix un vaccí que immunitza l'home contra aquesta darrera malaltia. El 1798 el científic anglès Edward Jenner, experimentador amb aquestes pràctiques, va publicar An Inquiry into the Cause and Effects of the Variolae Vaccinae, on encunyava el terme científic variola vaccina (variola o verola de les vaques) per a referir-se al cow-pox. D'aquí va sortir el terme vaccí, aplicat inicialment a la substància que immunitzava contra la pigota, que es difongué ràpidament en les diverses llengües europees (anglès vaccine, francès vaccin, italià vaccino, portuguès amb el gallec oficial vacina, romanès vaccin, neerlandès vaccin, noruec vaksine, esperanto vakcino, etc.). Només l'espanyol s'aparta d'aquesta pràctica, atès que aquest idioma disposa, com hem dit, de l'adjectiu peculiar vacuno, que, convertit en substantiu i en forma femenina, va ser adoptat com a terme científic en lloc de l'universal vaccí.

De vaccí surt el verb vaccinar, també present en la majoria de llengües europees (angl. to vaccinate, francès vacciner, italià vaccinare, portuguès vacinar, etc.); i el nom vaccinació (anglès i francès vaccination, italià vaccinazione, portuguès vacinação, etc.). L'espanyol, en canvi, diu vacunar i vacunación.

Fabra va cometre l'error d'incloure en el seu diccionari vacuna, vacunar i vacunació com a mots principals i considerar vaccí, vaccinar i vaccinació com a sinònims secundaris. El DIEC ha invertit la preferència, cosa que és una passa endavant. Però cal demanar-se com s'explica que, si els mots preferents són els genuïns i universals, els mitjans de comunicació i les institucions facin servir de manera pràcticament exclusiva les formes castellanitzants? Vacuna, vacunar i vacunació són castellanismes vergonyosos, com tants d'hispanismes del mateix calibre, marca de l'esclau que mostra la nostra profunda subordinació lingüística i cultural. De fet, hauríem de dir que és una vergonya que aquestes paraules siguin als diccionaris i que la majoria dels correctors no les eliminin sense contemplacions.

4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. )
 
Tombar, tomar i tomar

Antoni Llull Martí
 
Segons el mestre de lingüistes Joan Coromines, tombar prové de la veu imitativa tumb!, que expressa «el soroll d'un cos pesant que gira rodant sobreterra». I afegeix que és un mot que ja es troba documentat en el segle XII. Per aquell temps, solia trobar-se amb l'accepció de ‘caure', com en occità, i com tumbar en castellà i en portuguès, i també els seus germans el francès tomber, l'italià
tombolare i l'anglès tumble.
A gran part de Catalunya, tombar, significa ‘fer donar mitja volta' o ‘part de volta', a una cosa, com a una clau ficada en el pany, accepció desconeguda a Mallorca, i també, com aquí, ‘fer caure allò que estava dret', si bé crec que en tal cas usam més el seu derivat tomar. També deim que una cosa tomba quan la veim inclinada i a punt de caure. Un ús modern de tombar o tomar, sembla que
molt generalitzat, és el de ‘fer perdre el curs a un estudiant no aprovant el seu examen', o la plaça a un opositor, declarant que no ha superat les proves.
I com s'explica que tomar tengui un significat tan distint en català del que té en castellà? Idò perquè es tracta de mots coincidents en la forma, però de procedència distinta. Tomar és una veu peculiar del castellà i del portuguès d'origen no ben aclarit, si bé és possible que provengui del llatí autumare, a través d'una forma del llatí vulgar tumare. Tomar, en castellà és molt més antic que en català tomar, i mai no han significat la mateixa cosa. En aqueixa llengua, significà des d'un principi ‘apoderar-se d'alguna cosa, agafar, prendre', i era un mot
d'ús quasi exclusiu del vocabulari jurídic i de les cancelleries, però amb el temps es popularitzà. Un dels usos més corrents és el de ‘prendre' amb el sentit de ‘ingerir una beguda, o un aliment' i de ‘administrar-se una medicina», i també el de ‘prendre' un camí, una decisió, etc. Una cosa curiosa és que a l'Argentina i altres països sud-americans, el verb coger ha pres el sentit obscè de
‘fer l'acte sexual', i això ha produït un rebuig total del mot en qualsevol de les seves altres significacions, i per evitar-lo usen en molts de casos tomar, donant lloc a frases tan xocants per a nosaltres com un anzuelo para tomar peces o no veia donde tomarse para trepar a la roca, etc. Sembla que al Perú, més tost que tomar per evitar coger, diuen agarrar.

 
5)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 22 d'octubre del 2009
 

Motacions

per Màrius Serra

 

Eutròfics?

 

El poeta Josep Pedrals ja fa temps que canta els seus versos, i no pas com un cantautor tamboretaire (de tamboret i guitarra en bandolera), sinó acompanyat de músics ben sonants i sonats com el gran Pau Guillamet, àlies Guillamino, amb qui compartia En/doll. Ara té banda estable, en el sentit més net del terme, i acaba de treure disc. L'una es diu Els nens eutròfics; l'altre, ben recomanable, porta per títol Esquitxos ultralleugers. Com que l'eutròfia és l'estat de nutrició correcte d'un teixit, un òrgan o un ésser viu, uns nens eutròfics seran sempre mainada ben alimentada, sense els excessos que menen a l'obesitat. La fixació del verbívor Pedrals per la columna dreta, presidida pel mot eutanàsia, de la pàgina 749 del DIEC (2ª edició) resulta espectacular. En el seu celebrat llibrot El Furgatori (Labreu edicions, 2006) destacava un sermó sobre l'aristotèlica eutrapèlia, la virtut que modera els divertiments. Es dóna la circumstància que eutrapèlia i eutròfia són termes consecutius al DIEC. Just abans, però, hi trobem l'eutèxia (solidificació d'una solució) i l'eutòcia (evolució normal del part espontani). Hi fixarà Pedrals la seva mirada artística, també?

 

 
6)
 
 
Article publicat en DIARI DE BALEARS dijous 15 d'octubre del 2009
 
 

Joan Melià

Sovint hem de sentir a dir que la gent que defensa la llengua catalana és tancada i excloent. Si un ho mira sense prejudicis previs arriba necessàriament a la conclusió que, en general, aquesta atribució està mancada de fonament i capgira la realitat. Si fos com diuen, com hauríem de qualificar l'actitud dels qui reclamen l'exigència de coneixement i ús d'una altra llengua fora del seu territori històric. Promoure la difusió del coneixement del català entre les persones que s'instal·len a les Illes Balears no és una actitud excloent, sinó més aviat inclusiva ja que, feta aquesta passa, la integració esdevé sòlida. El català no es proposa com a instrument de separació, sinó precisament d'unió; no és una barrera, sinó un pont, encara que n'hi hagi que el vulguin presentar com a intransitable.

Un exemple nítid d'aquest resultat integrador es pot extreure d'una informació de diumenge en aquest diari. Es tracta de la notícia de la celebració a Calvià, tot i les adversitats, de la festa d'inici de curs de les activitats de Joves per Mallorca. S'hi informava que els nous portaveus eren Clara Kellner, Antoni Oliver i Carme Sánchez; una triple combinació de llinatges autòctons i immigrants que, ni feta a posta, en mostraria millor el caràcter inclusiu i integrador. La procedència immigrant (estrangera i espanyola) de les joves que duen els llinatges Kellner i Sánchez, no sé si és immediata (com la de la presentadora de l'acte, Cathy Sweeney) o llunyana, ni si els aparellen amb cognoms autòctons, però és igual; en qualsevol cas la imatge és la mateixa i és igual si ha estat en la seva la generació que s'ha produït la integració o en la del pare o del padrí. Són exemples que gent d'origen forà ha sabut trobar vies d'integració lingüística. Perquè existeixin aquestes vies és necessari una combinació adequada del comportament dels ciutadans, el model lingüístic escolar i la regulació de l'acollida dels nouvinguts i dels drets i deures lingüístics de la societat en general.

Una de les vies que facilita la integració és una oferta suficient de formació lingüística per als adults immigrats. Perquè una llengua s'usi socialment és necessari que n'hi hagi un coneixement ampli entre la població. Ningú parla una llengua si no en sap; però, a més, en casos de minorització, poca gent la parla si l'interlocutor, tot i que l'entengui, no la sap parlar bé. En el nostre cas, a més, cal suplir les necessitats de la població autòctona que, per les circumstàncies sociolingüístiques i polítiques conegudes, en té un coneixement acadèmic baix. Recompondre una destrossa sempre és més complex, lent i costós que provocar-la; també en sociolingüística.

Contràriament al que pot semblar, en les etapes de crisi econòmica la demanda de formació creix. També la demanda de formació lingüística; ja sigui perquè n'hi ha que disposen de temps per fer una formació que abans no podien o perquè veuen que amb aquesta formació tenen més possibilitats laborals. Actualment la demanda de formació en llengua catalana per a adults satura l'oferta i sembla que, per la crisi, en lloc d'ampliació hi haurà retalls dels recursos que s'hi destinen. La crisi, però, no n'és la causa profunda. L'escandalós dèficit fiscal amb l'Estat és el que impedeix, entre moltes altres coses, respondre adequadament a una necessitat tan bàsica com la d'integrar els nouvinguts i alfabetitzar en la llengua pròpia els adults autòctons. Però, a part d'això, seria lamentable que el govern d'ara no fes evident que percep aquesta prioritat i l'oportunitat que suposa la conjuntura actual...

 

7)
 

Que ens reprimim és l'objectiu

 

Eliette Abécassis, filòsofa, sosté que la indústria cosmètica i paramèdica, des de cirurgians plàstics a massatgistes, s'enriqueixen de l'angoixa de les dones: «les revistes femenines convencen que les corbes naturals són un greu problema (...) fan sentir la dona culpable de ser el que és: de tenir saludables i belles reserves calòriques» (La Vanguardia, 30-1-09). Per raons similars, l'Estat espanyol (i els confidents mediàtics, comercials, intel·lectuals) treu partit de l'angoixa dels catalans. Sobretot, davant de situacions de conflicte lingüístic, arran de les quals ens fan sentir problemàtics i intransigents. Aquest malestar és tan feixuc que explica, tot i que no justifica, que ens reprimim a l'hora d'expressar-nos espontàniament en català. Consegüentment, passar-nos al castellà s'ha convertit en una pràctica molt estesa, que ja gairebé mai  percebem com a coactiva. Però, llavors, el procés de substitució del català en favor de la llengua castellana queda accelerat. Canviem de llengua perquè expressar-nos en català ens transmet inseguretat davant de desconeguts o de castellanoparlants (encara que et puguin entendre en català i fins i tot parlar-te'l). És públic i notori que els parlants que se senten segurs, en matèria lingüística, són els que poden viure les 24 hores en la llengua autòctona. És a dir, els parlants de societats normalitzades lingüísticament. La nostra manca de lleialtat lingüística és una conducta induïda per l'status quo, atès que la llengua de les emocions dels catalans, aquella que flueix amb més naturalitat, és el català.

 

Els cànons de bellesa que dicta subtilment i impecable la moda expliquen que el cos femení s'hagi convertit en l'enemic de moltes dones. També és cert que hi ha catalans que viuen la seva identitat lingüística com un inconvenient. Si a causa d'aquestes percepcions negatives, la salut corporal és castigada amb dietes i tractaments regeneradors, la llengua és castigada parlant-la malament, fent-ne escarnis, incentivant prejudicis lingüístics...

 

En aquesta línia, tant Quim Monzó com Jordi Pujol, en un acte organitzat fa uns mesos, es lamentaven de la poca qualitat lingüística del català que ara es parla. Ambdós coincidiren a atribuir-ho a l'escassa implicació de TV3 i Catalunya Ràdio. Per Pujol, part de la professionalitat d'un periodista es mesura parlant i escrivint bé la llengua que utilitza. Monzó va dir que parlar malament el català ha quedat associat a ser cosmopolita: «han convertit en mèrit el ser un ignorant en el domini de la llengua» (La Vanguardia, 23-1-09). A propòsit d'aquest cosmopolitisme, que algú ha qualificat de cosmopolitisme tifa, l'analista polític Francesc Codina afirma que «el fet més greu no és pas l'exhibició de pífies de molts comunicadors, sinó la nul·la voluntat d'esmena que manifesten (...) Rebutgen qualsevol crítica amb l'argument polític que no són de la ceba ni de la crosta. Simplement, es limiten a propagar sense manies la seva incúria verbal, i fan que cada dia més gent els imiti» (Avui, 23-1-09). I és que embrutar allò propi és una tendència destructiva que calma l'angoixa, molt habitual entre els parlants de llengües maltractades. Al capdavall, del que es tracta és que la feina bruta la facin aquells catalans a qui ronden sentiments de culpabilitat per ser qui són o tenen un enorme desig de castellanitzar-se. I d'aquesta manera, haurem estat nosaltres mateixos els responsables de la degradació i posterior extinció del català.

 

Més enllà del món globalitzat, hi ha vida. La nostra singularitat, com totes les altres, és una contribució única que enriqueix la diversitat.

 

Quim Gibert, coautor d'Autoestima i Països Catalans
 
 
8)
 
Informe sobre la situació de la llengua catalana
 
El proper 28 d´octubre, dimecres, l´Observatori farà la presentació del Dossier núm. 13, l´Informe sobre la situació de la llengua catalana, periode 2005-2007.

L´acte tindrà lloc al carrer Diputació 276 de Barcelona, a les 19 hores, seu social d´Omnium Cultural.

L´acte comptarà amb la presència dels coordinadors de l´estudi, la Dra. Eva Pons, professora de la Universitat de Barcelona i de Natxo Sorolla, sociolingüista i investigador de la Xarxa CRUSCAT. També intervindrà el Dr. Xavier Vila, professor de la Universitat de Barcelona i Director de la Xarxa CRUSCAT.
 
9)
 
Publicat en el diari digital VILAWEB dimecres 21 d'octubre del 2009

El jutge autoritza el tancament del repetidor que emet TV3 a la ciutat de València

Afectarà prop d'un milió i mig d'habitants · La campanya Televisió sense fronteres arriba a Girona

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha autoritzat la Generalitat a precintar el repetidor (sentència en pdf) que ACPV té a Perenxisa, al municipi de Xiva, i que fa arribar el senyal de TV3 en TDT a la ciutat de València i a les comarques de l'Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i la Ribera Baixa. Això afectarà, segons que ha advertit l'entitat, gairebé un milió i mig d'habitants. La sentència del TSJPV respon el recurs d'apel·lació interposat per la Generalitat contra la negativa judicial a tancar el repetidor.

En aquest sentit, ACPV recorda que ja hi ha hagut uns quant pronunciaments favorables de la justícia "i que, per tant, en aquest afer hi ha sentències discrepants".

ACPV critica que el tribunal autoritzi el govern a entrar al centre emissor basant-se "en l'execució d'una disposició administrativa" i 'sense entrar al fons de la qüestió'. Així, Acció Cultural diu que discuteix "la competència legal de la Generalitat valenciana per a actuar sobre una televisió pública que és emesa per un canal de TDT la titularitat del qual no és autonòmic" i adverteix que "el tancament d'una televisió implica un exercici de censura, per molt que aquesta decisió fos suposadament revocable per una sentència posterior".

Cal recordar que romanen obert els expedients administratius contra ACPV i les multes imposades a l'entitat. "Amb aquesta sentència, el tancament del repetidor que cobreix l'àrea més poblada del País Valencià pot ser imminent, i depèn en exclusiva de l'arbitrarietat política i l'interès partidista de l'actual govern". En aquest sentit, ACPV fa una crida perquè la gent se sumi a la campanya d'Iniciativa Legislativa Popular Televisió sense fronteres, perquè "és evident que només per aquesta via aconseguirem aturar aquest intent de censura". Justament, ahir va començar a Girona la recollida de signatures de la ILP perquè es pugui veure TV3 a tot el país.

 
-----------------------------
 
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dijous, 22 d'octubre del 2009
 
Una sentència judicial deixa les mans lliures al govern valencià per al tancament del repetidor que difon a través de la TDT el senyal de TV3 a València i la rodalia
 
El setge que pateixen les emissions de TV3 al País Valencià s'estreny una mica més: el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV) ha autoritzat el govern valencià a precintar el reemissor de Perenxisa, a Xiva, que és el que fa arribar a 1.300.000 teleespectadors el senyal del canal català, a través de la televisió digital terrestre (TDT), a la ciutat de València, la comarca de l'Horta i part de les comarques del Camp de Morvedre, Camp de Túria, Foia de Bunyol i Ribera Alta i Baixa.

La sentència, que ha estat emesa per la secció 5a de la sala contenciosa administrativa del TSJPV, és la resolució d'un recurs d'apel·lació que va interposar la Generalitat valenciana contra la inicial negativa judicial a permetre el tancament del repetidor.

L'entitat Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que és la gestora del repetidor, destaca que la sentència no tracta el fons de la qüestió -la reemissió de TV3 a l'àrea geogràfica esmentada- en establir que "no procedeix controlar la conformitat o la disconformitat de la resolució que es pretén executar".

És per això que ACPV considera que la sala que ha emès la sentència ha aplicat el principi de presumpció de legalitat de les actuacions de les administracions públiques.

Davant la sentència, que s'afegeix al rosari d'accions judicials i extrajudicials de signe contraposat que han tingut lloc des que el govern valencià va decidir emprendre la croada contra la presència de les emissions de TV3 al País Valencià -amb tres repetidors que ja han quedat fora de servei-, Acció Cultural es referma en la convicció que la Generalitat valenciana no té competència legal "per actuar sobre una televisió pública que és emesa per un canal de TDT la titularitat del qual no és autonòmic".

A més, l'entitat avança que "l'aplicació de la presumpció de legalitat de les actuacions de les administracions públiques en aquet cas pot provocar un dany major perquè el tancament d'una televisió implica un exercici de censura".

En un comunicat, Acció Cultural denuncia "la insistència de l'actual govern valencià en la seua voluntat de tancament del conjunt de la xarxa de TV3 al País Valencià".

La sentència fa que el tancament del repetidor que cobreix l'àrea més poblada del País Valencià pugui produir-se en qualsevol moment.

--------------------------------
 
 
-----------------------------
Publicat en EL PUNT divendres 23 d'octubre del 2009

El Consell s'escuda en l'absència d'un tercer múltiplex per tancar TV3 a València

La consellera portaveu de la Generalitat Valenciana, Paula Sánchez de León, ha exigit al govern espanyol la concessió d'un tercer múltiplex de TDT en resposta a una pregunta sobre la sentència del Tribunal superior de Justícia autonòmic que autoritza l'Administració a tancar el repetidor de TV3 que dóna cobertura a València i l'Horta.

Segons Sánchez de León, el múltiplex permetrà la reciprocitat de les emissions de televisions «d'unes altres comunitats dins del marc de la legalitat».

La consellera no ha aclarit si executarà el tancament del repetidor de València. «A la vista d'aquestes actuacions i de la contestació que una vegada més ens done el govern [espanyol], haurem de prendre les mesures que hi calguen», ha manifestat.

-----------------------------
Nota de premsa d'Acció Cultural del País Valencià

València, 23 d'octubre de 2009

 

ACCIÓ CULTURAL AFIRMA QUE L'ÚNIC CULPABLE DE LA CENSURA DE TV3 ÉS EL GOVERN VALENCIÀ I QUE NO CAL UN TERCER MULTIPLEX

Davant les declaracions de la portaveu del Govern valencià, Paula Sánchez de Leon, en les que afirma que la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià depenen de la concessió d'un tercer canal multiplex al Govern valencià i que, per tant, la responsabilitat de la situació de precarietat i progressiu tancament de la xarxa de TV3 és responsabilitat del Govern espanyol, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) vol fer fer públiques les següents consideracions:

1ª.- No és cert que siga necessària la concessió d'un tercer canal multiplex al Govern valencià per a que siga possible veure legalment TV3 al País Valencià. El Govern valencià té actualment concedits 2 canals multiplex. Pel primer passen els tres canals autonòmics (Canal 9, Punt 2 i el nou canal de notícies de la televisió autonòmica) i 2 canals privats (Libertad Digital i Popular Televisión). En canvi, pel segon canal multiplex no està passant cap televisió: per tant, per aquest segon multiplex el Govern valencià podria fer passar els 4 canals de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals (TV3, Canal 33, 3/24 i 300) si volguera fer-ho: si no ho fa és, simplement, perquè no vol.

2ª.- El Govern valencià pretén amagar la seua responsabilitat en l'intent de censura d'una televisió pública per motius de persecució cultural i lingüística i obssessió pel control polític dels mitjans de comunicació, i desviar-la cap al Govern espanyol amb afirmacions que no es corresponen amb la realitat. Acció Cultural li demana publicament a la senyora Sanchez de Leon que conteste perquè el seu Govern no permet que TV3 ocupe un dels canals lliures del segon multiplex que ja té concedit el Consell.

3ª.- Acció Cultural demana públicament al Govern espanyol que no concedesca un tercer canal multiplex al Govern valencià, perquè

a)      no és necessari tècnicament per a fer possible la recepció de TV3 al País Valencià

b)      el Govern valencià el faria servir per a amplir el número de concessions a “televisions amigues” i així garantir el control de la televisió per TDT al País Valencià durant els propers anys, amb un greu prejudici a la llibertat d'informació i a la pluralitat d'opinions

4ª.- Acció Cultural exigeix al Govern valencià que deixe de fer afirmacions que no es corresponen amb la realitat i pose fi a la censura de TV3 i a la persecució econòmica i política contra la nostra entitat. I fer-ho depén només d'ell, simplement amb l'arxiu dels expedients administratius i les multes contra ACPV, la reobertura dels tres repetidors tancats i l'emissió de TV3 per un dels canals del segon multiplex que té concedit i que està totalment lliure.

5ª.- Finalment, Acció Cultural es reafirma en que l'única via de solució passa per la Iniciativa Legislativa Popular i, per tant, fa una crida als ciutadans a firmar a favor del projecte de llei que permetrà veure TV3 al País Valencià, una vegada hem comprovat que el Govern valencià no només no vol posar fi a la seua política de censura i persecució, sinó que a més falta a la veritat.

 

Més informació: Toni Gisbert, 607 31 76 05

 

-----------------------------
 
10)
 
Publicat en directe.cat diumenge 25 d'octubre del 2009

Milers d'occitanistes reclamen un tracte digne per a la llengua

José Bové: 'Hem de construir l'Europa de les regions, que no s'atura pas a les fronteres dels estats'

L'occitanisme cultural i polític es van mobilitzar ahir amb èxit a Carcassona per a reclamar un major foment i protecció institucionals de la llengua. Entre 12.000 i 14.000 manifestants segons la policia, i més de 20.000 segons els organitzadors, van reclamar la creació d'un sistema públic d'ensenyament bilingüe i d'un canal de televisió exclusivament en occità.

Sempre en un ambient festiu, la manifestació va comptar amb la presència del diputat-batlle de Carcassona, Jean-Claude Pérez (PS), l'eurodiputat José Bové (Europa Ecologia) i el senador i eurodiputat cors Nicolas Alfonsi (ALE); l'exvicepresident del Parlament Europeu Gérard Onesta; el síndic de la Vall d'Aran, Paco Boya; el president de la Federació d'Entitats de Catalunya Nord, Hervé Pi, una delegació del Partit Comunista Francès i diputats i representants diversos de consells generals, consistoris i regions de l'estat francès i el Piemont italià.

'L'estat francès ha trencat la seva paraula, perquè no ha traduït a la llei francesa la Carta Europea de les Llengües Regionals. Hem de construir l'Europa de les regions, que no s'atura pas a les fronteres dels estats', digué Bové.

La primera manifestació a favor de l'occità d'aquestes característiques va tenir lloc a Carcassona mateix el 2005 i va aplegar unes 10.000 persones. El 2007, a Besièrs, en va reunir entre 18 i 20.000.
 
-----------------------------
 
Publicat en VILAWEB diumenge 25 d'octubre del 2009

Manifestació multitudinària a favor de l'occità a Carcassona

Prop de trenta mil manifestants van reclamar-ne l'oficialitat

La manifestació Anem Òc! d'ahir a Carcassona per a la defensa de la llengua occitana fou tot un èxit. Prop de trenta mil manifestants, arribats de tots els territoris de parla occitana, com l'estat francès, la Vall d'Aran i l'estat italià, i de parla catalana, sobretot de Catalunya Nord, van recórrer els carrers i acabaren entrant a la Ciutat Vella de Carcassona. Van reclamar que l'occità esdevingui oficial, s'ensenyi a les escoles i sigui present als mitjans de comunicació.

Aquesta era la segona manifestació a favor de la llengua occitana que es feia a Carcassona, i va ser encara més multitudinària que l'anterior, al 2005, que va aplegar deu mil manifestants. Entre els participants, hi havia Jean-Claude Pérez, batlle de Carcassona; el síndic de la Vall d'Aran, Francesc Boya; el president de la Federació d'Entitats de Catalunya Nord, Hervé Pi.

La manifestació havia estat convocada per l'Institut d'Estudis Occitans, Felibrege, FELCO, Calandreta i Òc-Bi amb la finalitat que el govern francès adapti la legislació a les reclamacions occitanes (manifest en pdf).

La mobilització també va tenir una vessant festiva, atès que van organitzar-se tot d'activitats, com ara un mercat de productes occitans i un festival de música, amb la participació de Joan-Francès Tisnèr, Claudi Martí, Eric Fraj, Lo Pagalhós.

 
 
----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com