InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 197 (dilluns 19/10/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - «Dos CD-ROMs»
 
2) Gabriel Bibiloni - Estatística
 
3) Antoni Llull Martí - Trobar i encontrar
 
4) Màrius Serra - Paradisos?
 
5) Albert Pla Nualart - Català a la terrasseta (9, 10, 16 i 17 d'octubre)
 
 
7) Congrés Internacional País Basc – Països Catalans: Camins de Trobada
 
8) XXVIIè PREMI DE POESIA MANUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ - CIUTAT D'ALCOI
 
9) Conferència "Gestió de la diversitat lingüística a l’aula: el que els ensenyants (i altres) han de saber"
 
10) Conferències sobre "Llengua i Societat"
 
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 15 d'octubre del 2009
 
 
 

«Dos CD-ROMs»

 

Fa un parell d'anys Xavier Rull va publicar un article molt documentat amb el títol «Lexicalització de sigles: pautes i propostes» (Llengua & Literatura 18, 2007), i fa poc Jaume Salvanyà n'ha publicat un altre de més curt en què enfoca un aspecte concret de la qüestió: «El plural amb s de les sigles» (Llengua Nacional 68, 2009). Rull explica molt bé què és una sigla i quan és que la sigla esdevé gramaticalment un veritable nom, amb les característiques morfològiques (tindrien plural si designessin entitats comptables, etc.), sintàctiques i semàntiques de tal categoria nominal (per exemple, en el cas de radar, que primer era RADAR 'Radio Detecting And Ranging [system]'). En les sigles ens poden interessar diversos detalls pràctics: si duen punts o no, si s'escriuen totalment amb majúscules o no (E.D.H.A.S.A, EDHASA, Edhasa), si van amb majúscula inicial o no (Renfe, internet), si admeten plural o no (¿els CD o els CDs?) i com cal escriure-les i pronunciar-les en el cas que n'admetin (¿dos CD, dos CDS, dos CDs, dos CD's, dos cedés, dos cedé?). Aquest darrer aspecte és el que estudia Salvanyà i el que tot seguit ens ocuparà.

Hi ha sigles que no s'usen en plural: les que són noms propis de marques, entitats, lleis, etc. (TV3, ESO, PSC, LAU), o altres que no són noms propis (PIB, IRPF); però n'hi ha que sí. Per a aquest últim cas, tots dos autors informen que les gramàtiques, llibres d'estil i diccionaris no contenen una doctrina unitària ni del tot coherent o convincent sobre aquest punt, però que en general diuen que a les sigles no se'ls ha d'afegir la s de plural, sinó que pluralitza l'article, si n'hi ha (els SN 'sintagmes nominals', les ONG, les PIME). També anirien en plural, afegim-hi nosaltres, els adjectius que les afectessin (en el plural d'una OPA hostil, per exemple). Una d'aquestes guies dels professionals, l'ésAdir, fa referència també a la pronunciació, i arriba a dir que la s de plural no s'escriu però que «pot pronunciar-se»; de manera que escriuríem les ONG però podríem pronunciar les o-ena-gés o les o-ena-gé (¿o, dic jo,  les ongs o les ong?). I Salvanyà titlla de confusionària aquesta posició, per tres raons: perquè fa pronunciar el que no s'escriu i escriure el que no es pronuncia; perquè crea ambigüitats: no és igual que en un espectacle hi hagi «entrada de franc i CDs de regal» que «entrada de franc i CD de regal» (en el segon cas només pots esperar un CD), ni és igual un ordinador «amb USB» que «amb USBs» (ara tindria més d'un port); i perquè una sigla (OVNI) pot tenir plural tant si està lexicalitzada com si no. Salvanyà defensa que s'usi la s de plural i que aquesta s s'escrigui en minúscula, com hem fet en els darrers exemples (a part de la solució cedés, també normal). Descarta, doncs, grafies com USBS (es podria tractar de la sigla d'una altra entitat) o USB's (solució anglosaxona). I a mi em sembla que té tota la raó i que, per tant, caldria abandonar aquella prevenció, injustificable, com ja ha fet l'AVUI.

¿D'on ha sortit, aquella prevenció, doncs? Crec que un primer autor o entitat no va acabar d'analitzar bé tota la casuística i es va precipitar a generalitzar que el plural de les sigles era irregular; els altres autors es van estalviar la feina i van acceptar la conclusió; uns i altres havien de sentir forçosament un rau-rau per dins, però el van ofegar aixecant més la veu comminatòria o amagant el cap sota l'ala. Seria un cas semblant al d'acceptar, en una gramàtica, que les lletres de l'alfabet pluralitzen (la o, les os) però escriure, en la pràctica, una cosa com «les oo obertes»; o com, en el cas de «les construccions estàndards», sentenciar, abans d'haver-ho analitzat bé, que el plural estàndards no és correcte.

 

Joan Solà

 

 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 3 d'octubre del 2009

 

Amb bones paraules
Gabriel Bibiloni

 

A la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d'orígens diversos que ens han arribat no directament d'aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. Si agafàssim xandall directament del francès (chandail, derivat, per cert, de marchand d'ail, els venedors de llegums de París, que duien un jersei especial), mai no hauríem fet xàndal. Si agafam Bolonya de l'original, Bologna, i no de l'espanyol, mai no direm Bolònia. Si agafam imam de l'original àrab, mai no direm iman. Etc.

Totes aquestes paraules defectuoses esmentades i moltes més han estat ben tractades pels diccionaris. Però n'hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui en trec un de claríssim, la paraula estadística. Si miram les llengües europees veurem que a totes la tercera consonant de la paraula és una t, no una d: anglès statistics, francès statistique, italià statistica, portuguès estatística, alemany Statistik, neerlandès statistiek, noruec statistikk, polonès statystyka, etc. Només l'espanyol (i el català) mostra una d (estadística). Fins i tot el gallec oficial diu estatística, i també el basc (estatistika). Tothom.

Què ha passat aquí? La paraula va ser encunyada per l'economista alemany G. Achenwall, que la va agafar de l'italià statista 'home d'estat'. La Statistik que va encunyar Achenwall significava en un principi el conjunt de coneixements que ha de tenir un home d'estat. De l'alemany la paraula es va difondre per totes les llengües, cada una de les quals l'adaptà al seu sistema. En cap llengua no hi havia cap raó per a alterar la tercera consonant, ni tan sols a les llengües romàniques, perquè encara que la base del mot sigui la paraula estat, com a cultisme que és, estatística ha de conservar la t interior sense sonoritzar (com estatal). Contra aquest principi, l'espanyol va aplicar a la paraula la d de estado i en resultà estadística.

La cosa degué passar per malla a Pompeu Fabra, i avui tenim un gran castellanisme incrustat en la nostra parla i en tots els diccionaris. El mot estatística s'hauria de normalitzar, però per a això hi ha la dificultat que la majoria dels parlants, disciplinats i obedients, no volen fer servir un mot que no surt al diccionari. Per això crec que el diccionari hauria d'incloure la paraula estatística, a fi que qui volgués usar-la ho pogués fer "amb l'ànima neta i la consciència tranquil·la". Encara que, com a primera passa, entràs a la casa de les paraules correctes com a mot secundari al costat de estadística. Amb una bona feina per part dels correctors i assessors, si volguessin fer-la, la cosa podria començar a rutllar.

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 97)
 
Trobar i encontrar

Antoni Llull Martí
 
 
Trobar i encontrar són mots quasi sinònims que ja eren usuals en la nostra llengua dins el segle XIII. El primer té un significat més extens, i el segon s’usa molt poc avui en dia, potser perquè no se’n coneix bé l’ús i perquè molts deuen pensar que és un castellanisme. Amb tot i que semblin sinònims, la seva significació no és idèntica, i el verb castellà encontrar no sempre és traduïble per trobar.
 
El diccionari normatiu diu de trobar que és «veure presentar-se a la fi (allò que cercàvem)», «coincidir per atzar amb qualcú a algun lloc», «veure presentar-se (quelcom) sota una determinada manera d’esser, aspecte, etc.», mentre que del segon en posa que és «topar-se (amb algú), sortir al pas (d’algú)». Per deixar-ho més clar: si dues persones se cerquen, o caminen en direccions oposades, en el moment que es veuen cara a cara s’encontren, mentre que dues persones que es coneixen i que sense cercar-se es veuen a algun lloc, es troben.
 
Amb tot i que encontrar, i el seu derivat encontre, no siguin molt populars, en tenim exemples d’ús tradicional i encara actual, com el nom de la processó dita «de l’encontre». Una glosa que, si no ho record malament, vaig llegir a la revista L’Ignorància, deia: «Me n’anava no sé on / vaig encotrar no sé qui / me va contar no sé què / i no sé que li vaig dir». De vegades trobam en castellà encuentro inadequadament traduït per trobada, com és el cas del punt de trobada del nostre aeroport, que quedaria millor dient-li punt d’encontre, perquè la gent no va a reunir-s’hi, sinó, normalment, a encontrar-s’hi amb qualcú. En canvi, de la reunió de persones que acudeixen a un lloc determinat per parlar o fer-hi qualsevol altra cosa, podem dir-ne una trobada, com generalment es fa, però mai «una encontrada».
 
Encontrar ve de contra ‘enfront de’, i trobar, segons sembla, del mot llatí tropus ‘figura de dicció, trop’. Trobar, en principi, era ‘inventar, compondre versos’, i finalment ‘fer trobadís’, ‘aparèixer allò que cercàvem’. En castellà i en portuguès s’usa trovar referit als antics trobadors, en castellà trovadores. Un curiós derivat de trobar és tròpies (vulgarment tropis), que és l’estipendi que es dóna a qui troba una cosa de valor que s’havia perdut i la retorna al seu propietari.
 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 15 d'octubre del 2009
 

Motacions

per Màrius Serra

Paradisos?

 

Vivim temps infernals per a l’economia, tant la visible com la submergida. Cognoms tan nostrats com Millet, Matas, Rambla, Costa o Camps demostren l’existència d’uns Països Catalans deliqüescents. No em malinterpretin, ara, ni m’obliguin a posar-hi al davant la crossa del presumpte. La deliqüescència és la propietat que tenen certs cossos d’absorbir la humitat de l’aire i, després, dissoldre-s’hi. Només cal que associïn la humitat al líquid dinerari. I si troben que la dissolució final malbarata la imatge al·legòrica, donem-nos un marge de temps i a veure on seran l’any 2014 els deliqüescents Millet, Matas, Rambla, Costa o Camps: a la presó, al carrer o refugiats en un remot paradís fiscal? Doncs mira, no se sap mai, però aquí és on volia arribar avui. Al paradís. Perquè paradís fiscal és una expressió errònia que prové d’una mala traducció. La referència paradisíaca prové del mot anglès heaven (cel en sentit més espiritual que no pas meteorològic), però el terme econòmic anglès que designa els indrets amb baixa pressió fiscal és haven, sense la e: Tax Haven. I la traducció de haven no és pas paradís, sinó “refugi, amagatall, cau”. No pas Palau sinó catau.

 
5)
 
Català a la terrasseta
(9, 10, 16 i 17 d'octubre)

Albert Pla Nualart / Filòleg

 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, divendres 9 d'octubre del 2009
 

Avis sense néts

Al meu barri, a principis dels 80, un grup de joves van decidir fer un club de vells. Això ara seria impensable: en part perquè caixes i administracions han pres la iniciativa a la societat civil, però, sobretot, perquè els vells han deixat de ser vells. Si escolteu al YouTube el discurs que Luther King va fer el 1963, el del famós I have a dream, sentireu que fa servir negro per parlar dels negres. Avui negro és ofensiu en anglès. Com és ofensiu en català subnormal i aviat ho serà, si no ho és ja, discapacitat. Les paraules es tenyeixen de la negativitat que projectem sobre el que designen. Ens fem la il·lusió que canviant-les canviem de sentiments, però al cap d'uns anys deixen de ser inodores i n'hem de buscar d'altres. L'antic asil és ara una residència de gent gran; el club de vells, un casal d'avis. Contra la carrincloneria d'esdevenir avi sense néts, deixeu-me reivindicar la dignitat, políticament incorrecta, de fer-se vell.

Gran recapte

El Banc dels Aliments ha engegat una iniciativa encomiable per recollir menjar: el Gran Recapte d'Aliments. Una campanya, per tenir ganxo, busca mots frescos i suggerents, i algun cop n'altera el sentit. En podien dir recollida, però penses en trastos i piles velles, o col·lecta, però regalima aigua beneita. També en podien dir capta o acapte, però evoca fer caritat, o recaptació, però et ve el mal rotllo dels d'Hisenda. I la recapta, que sembla ben formada, és a l'Alcover però no al DIEC. Recapte hi és, té el gust i el color de la famosa coca i és ideal perquè ens convenci un xef com Isma Prados. Hi ha un problema: li donen un sentit que fa segles que no té, el d'obtenir a força de demanar. Esperem que aquest recapte recuperat via llicència creativa colpegi amb força la consciència de tots.

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dissabte 10 d'octubre del 2009
 

Bloquejats pel bloc

Aprofitant l'article d'ahir de l'Empar, ple de sentit comú des de la distància irònica, faig quatre apunts sobre la polèmica bloc/blog en el marc d'una reflexió més general sobre la fixació de la norma. 1) Agraeixo que es feliciti l'AVUI perquè opta per blog, però em nego a afirmar que blog és correcte i bloc està mal escrit. Entenc la correcció com una convenció i, per mi, són dues propostes legítimes. Una convenció té, per definició, un punt d'arbitrarietat que no permet, tret que se sigui integrista, brandar-la com a veritat. 2) Comprenc que la vacil·lació irriti l'usuari, però estic convençut que accelerar el procés amb una obediència cega no surt a compte. La norma és un vestit que hem de portar. És bo que algú la proposi i la reculli però és l'adhesió dels usuaris la que la legitima. La fem una mica entre tots en un procés que demana temps i és sempre susceptible de revisió. 3) Tenim bloc a la rampa de llançament per entrar al DIEC i tenim llibres d'estil de grans mitjans optant per blog. Potser el millor és acceptar de moment les dues formes i deixar que un ús no pressionat per la norma es decanti per la que li va més bé. 4) I acabo sintetitzant què em fa preferir blog: a) sempre és millor que un nou significat pengi d'un significant (mot fonètic) específic i no sigui una accepció més d'un que ja vol dir altres coses; b) els derivats de bloc arrosseguen la seva ambigüitat o sonen estranys (blocar/ bloquejar, blocosfera); c) el blog viu a internet i un cercador d'internet no troba blocs sinó blogs; d) blog és l'opció de la majoria de llengües i el terme internacional, però és, a més, un mot ben format en català: desaprofitar els avantatges que això dóna, esdevenir una raresa, perquè a uns quants els va seduir inicialment el joc amb la metàfora del bloc de paper, no sembla raonable. Molts d'aquests arguments els manllevo de Gabriel Bibiloni i els trobareu al seu estimulant blog.

 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, divendres 16 d'octubre del 2009
 

Prolongar i perllongar

Joan Coromines explica que a principis del XX alguns barcelonins creien que prolongar era un castellanisme i el substituïen per perllongar, forçant una sinonímia que ell no admet, ja que perllongar, "antigament i allà on és viu, significa diferir, ajornar". Però l'Alcover recull exemples antics de perllongar volent dir allargar. I el DIEC ho acaba d'embolicar admetent perllongar com a allargar i com a ajornar i donant un exemple del tot ambigu: "L'operació es va perllongar més del que esperàvem". Una ambigüitat que Fabra salvava no admetent perllongar com a allargar en el temps. Construir un estàndard passa per evitar ambigüitats d'aquestes. En diferents temps i llocs perllongar ha volgut dir allargar i ajornar però no en la llengua real de ningú, i el que no pot fer l'estàndard és forçar una convivència impossible. O el limita a ajornar o accepta que aquest sentit s'ha perdut i el fa sinònim de prolongar. Tenir-lo amb un peu a cada banda només crea confusió.

El comodí dels cagadubtes

Si d'aquí uns segles un filòleg estudia textos de català actual es trobarà que les coses i les persones, més que ser o estar, es troben. El Palau es troba al barri de Sant Pere i Millet es troba acorralat. Aneu a saber amb quina brillant tesi ho explicarà. El motiu real, com sol passar, és força prosaic: qui escriu no sap si posar-hi ser o estar i sap que amb trobar-se passa per ull. Trobar-se és el comodí dels cagadubtes, com l'accent vertical. I, igual que l'accent, el trobar-se que no gosa ser o estar, s'hauria de penalitzar a l'escola. La distribució de ser i estar varia de nord a sud dels territoris de parla catalana. Al nord, veí de l'être francès, hi ha molt ser; al País Valencià hi ha gairebé tant d'estar com al castellà. L'estàndard només pot ser, doncs, una convenció de compromís. Joan Solà en proposa una d'assenyada i fàcil d'aplicar a Qüestions controvertides de sintaxi. Si la interioritzeu, us tornareu a veure amb cor de ser i estar.

 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dissabte 17 d'octubre del 2009
 

Vergonya aliena

Els fòrums d'internet van plens del neguit de traductors que no saben com traduir vergüenza ajena. Si un francès diu hônte d'autri o un portuguès vergonha alheia, ningú entén res. Però els catalans ja no hi percebem cap locució idiosincràtica. Com que sabem què vol dir, ens sembla transparent. Ser bilingües no ens deixa veure allò que és idiomàtic en castellà i, per tant, no es pot traduir literalment. Josep Maria Espinàs encara ho veia quan a finals dels 70 proposava, en aquesta mateixa pàgina, fer o passar bixumets, que deia haver sentit a l'Empordà i seria una adaptació popular de l'anglès be ashamed. "Passo bixumets veient el Ricardo Costa a la televisió ploriquejant", podríem dir ara. Però la proposta no va quallar i avui és només una curiositat d'hemeroteca. Un quart de segle més tard, l'any 2005, l'equip que feia la 4a edició del Diccionari castellà-català de l'Enciclopèdia va agafar el bou per les banyes i va traduir vergüenza ajena per vergonya aliena, que ara ja apareix al seu diccionari GDLC en línia. Admetia així la catalanitat d'una forma abonada per l'ús -ampli i inconscient- i la falta d'alternatives. No crec que l'IEC trigui gaire a obrir-li la porta. Sembla lògic. El que no ho sembla tant és que els castellanismes tipus barco provoquin l'esquinçament general de vestidures, mentre els tipus vergonya aliena passen desapercebuts, tot i que, segurament, alteren força més la nostra manera de mirar el món i, per tant, la nostra identitat. Entrevistat per Júlia Otero, el filòsof José Antonio Marina va arribar a afirmar que només passen vergüenza ajena els espanyols, fins al punt que alguns psicòlegs americans en diuen Spanish shame. I tot plegat em porta a fer-me la següent pregunta: què hi fem tots, obedientment, dalt del vaixell si al final no ens podem estar de passar una vergonya que ens és tan aliena.


6) 
 

Article publicat en el DIARI DE BALEARS dilluns 5 d'octubre del 2009

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/608/64

 

La llengua és el notari de la identitat

 

Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"

 

Quan s'afirma que un idioma és un vehicle de comunicació no es diu tota la veritat. És més que això. Les llengües són eines d'expressió, l'ànima del poble, un model d'entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l'estructura d'una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d'un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i d'una Espanya més depredadora que mai, perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador. Ells són soldats ("conquistadores") i nosaltres gent de jardí. Ells tenen místics i capitans; nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb pocs exemples, es veu que no pertanyem a la mateixa cultura.

En cas de dificultat, ells toquen "madera" (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l'espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de casa nostra. Quan són sincers, parlen "en plata" (pur materialisme) o "en cristiano" (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català. Ells "adiestran": domestiquen amb la mà de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb mà esquerra. Ells porten l'anell de casats a la dreta i nosaltres a l'esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen "sinverguenzas" i nosaltres pocavergonyes (un poc, com a mínim). Ells fan les coses "de los pies a la cabeza". Nosaltres, de cap a peus (primer pensam). Ells diuen "al fin y al cabo"; és a dir, conclouen les coses del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats.

Davant d'un desastre, ells van de "culo" o de "cráneo"; nosaltres, a les totes! Ells exigeixen
"impuestos" (d'imposar) i nosaltres contribucions (d'aportació solidària). La Puríssima per a ells és "la virgen" i per a nosaltres, la mare de déu. Ells converteixen l'home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l'home i és senyora dels seus béns. Ells prediquen allò de "la maté porque era mía". Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però mai a matar! El seu "sábado, sabadete" significa vagància. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina, perquè per fer festa i anar mudats ens endiumenjam.

Per descriure els presumits, ells diuen "armados de punta en blanco" (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anam de 21 botons (com els antics serenos). Ells diuen "¡oiga!" (un verb passiu); nosaltres escolti. Ells usen imperatius ("calla!"). Nosaltres proposam (vols callar? i, si hem d'insistir, vols fer el favor de callar?). Ell beuen "tinto" i nosaltres vi negre. Ells tenen "el gordo de Navidad" i nosaltres la grossa. A un astut li diuen "mosquita muerta", l'antítesi del nostre estornell viu. El seu "perro viejo" equival al nostre tord jove. Allà, qui els molesta "les jode", aquí ens fa la punyeta. Els seus folls estan "como una regadera" (fent aigua de per tot); els nostres estan com un llum, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat).

Anomenen els genitals amb elements morts ("pito", "concha"...) i nosaltres amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu...). Ells tenen "vinagreras" (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli); nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van "en cueros", nosaltres en pèl. Ells, despistats, "no tienen ojos en la cara", nosaltres tenim la son a les orelles. A l'hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i "los echan a suertes". A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria. Ells diuen "¡te quiero!" (amb ànim posessiu), nosaltres t'estim! Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Ells diuen "¡ni lo pienses!", nosaltres treu-t'ho del cap! Ells "cierran filas" (com els soldats), nosaltres feim pinya (com els castellers). Etcètera, etcètera.

Òbviament, he descrit comportaments generals. M'he referit a estereotips derivats del llenguatge captats per il·lustres visitants en veure l'abisme que separa dues cultures, tant o més que escocesos i anglesos a la Gran Bretanya o flamencs i valons a Bèlgica. Fa 25 anys, la UIB va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L'informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats pels defectes, sinó per les virtuts. Això no ha mudat gens i encara ara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris... Que els sap de greu! La llengua catalana els fa nosa, perquè és el notari que certifica la identitat; la principal palanca per a la conscienciació nacional. No ho poden pair, perquè els posa en evidència i neguen, desesperats, que Catalunya sigui una nació; només en volen una i seva! Però, com diu el poema que va dedicar Salvador Espriu a Pompeu Fabra: "Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo".
 
 
 
 
7) 
 

Congrés Internacional País Basc – Països Catalans: Camins de Trobada

 

     

Presentació

Des del lectorat de català de la Universitat del País Basc es convoca per al 2010 el Congrés Internacional País Basc – Països Catalans: Camins de Trobada.

El congrés compta amb un Comitè Assessor que està format per: Toni Strubell i Trueta, Martxelo Otamendi, Itziar Idiazabal i Koldo Zuazo.

 

Seu i dates del Congrés

El congrés es durà a terme a la Facultat de Lletres de la Universitat del País Basc (passeig de la Universitat, 5 – 01006 – Vitòria) els dies 10, 11 i 12 de maig del 2010.

 

Temes del Congrés

El congrés tractarà els vincles entre el País Basc i els Països Catalans des de qualsevol punt de vista històric, cultural o lingüístic en què aquests dos països es puguin, s’hagin pogut o es prevegi que es puguin vincular.

 

Comunicacions

Els qui decideixin presentar una comunicació, n’hauran de trametre el títol i un resum (d’una llargada màxima de 30 línies) abans del 25 d’octubre del 2009. També s’hi inclourà una breu informació biogràfica de l’autor, especificant l’entitat a la qual pertany i les seves dades (NIF, correu electrònic, correu postal i telèfon de contacte). El Comitè Assessor decidirà si s’admeten o no les comunicacions i ho notificarà als autors a final d’octubre.

S’acceptaran comunicacions escrites en basc o en català.

Els resums de les comunicacions s’hauran de fer arribar a: agnes@agnes.cat

Han confirmat la seva assistència

Jose Angel Irigaray, Gorka Knörr, Juantxo Skalari, Xavi Sarrià, Borja Ariztimuño, Ibon Sarasola, Maite González Esnal, Toni Strubell, Martxelo Otamendi, David Fernández, Itziar Arratibel (ESAIT), Itziar Idiazabal i Pomada.

Per a més informació

www.euskalherria-paisoscatalans.blogspot.com

Agnès Toda i Bonet

agnes@agnes.cat

Lectora de català a la Universitat del País Basc

Despatx 2.49

Facultat de Lletres

Passeig de la Universitat, 5

01006 – Vitòria

Tel.: 0034 609547014

 
8)
 
XXVIIè PREMI DE POESIA MANUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ - CIUTAT D'ALCOI

Bases

1. Hi podran concórrer treballs poètics, en qualssevol modalitats, escrits en llengua catalana.
2. L’extensió de les obres, que hauran de ser originals i inèdites, no serà menor de 400 versos ni inferior, en d’altres casos, a la d’un volum normal de poesia. No hi podran concursar obres guardonades en d’altres certàmens.
3. Els originals, per quintuplicat i en òptimes condicions de lectura, faran constar nom, adreça postal, correu electrònic i telèfon de l’autor/a. L’ús de pseudònims es regirà per l’habitual
sistema de plica, a l’interior de la qual hom consignarà les dades completes de la persona interessada.
4. Els treballs hauran de ser tramesos, abans del 31 de desembre de 2009, a AMICS DE JOAN VALLS, Pintor Salvador Abril 11, 11ª, 46005 València. Els manuscrits de les obres no guardonades podran ser recuperats dins el termini de dos mesos a comptar des del lliurament del premi sol·licant-ne la devolució contra reemborsament. Passat aquest termini els
originals seran destruïts per a la seua conversió en paper reciclat.
5. S’hi estableix un únic premi, indivisible, de 1.500 euros. El premi, tanmateix, podrà ser declarat desert si les obres presentades no reuneixen, a parer del jurat, mèrits suficients o no
s’ajusten a les condicions de la convocatòria. El jurat podrà fer mencions honorífiques de l’obra o obres finalistes.
6. El treball que en resultés guanyador serà publicat dins la col·lecció Edicions de la Guerra de l'Editorial Denes.
7. El jurat serà integrat per Maria Fullana, Olga Gargallo, Begonya Mezquita, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló.
8. L’acte públic d’adjudicació del premi tindrà lloc a la ciutat d’Alcoi el dissabte 6 de març de 2010, en el transcurs d’un acte públic on es lliuraran també els XVI Premis Joan Valls i
Jordà Per l’Ús i Promoció del Català.

A la ciutat d’Alcoi, País Valencià, 9 d'octubre de 2009, Diada Nacional del País Valencià.
amicsjoanvalls@gmail.com
http://amicsdejoanvalls.blogspot.com
 
9)
 
Conferència "Gestió de la diversitat lingüística a l’aula: el que els ensenyants (i altres) han de saber"

A càrrec del Dr. John Edwards, professor del Departament de Psicologia de la St. Francis Xavier University, Nova Escòcia (Canadà).

Dia: dilluns, 19 d’octubre del 2009
Hora: 6 de la tarda
Lloc: Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres de Catalunya (Rambla Catalunya 8, pral., Barcelona)

Assistència lliure, limitada a l’aforament de la sala.
S’oferirà servei d’interpretació simultània anglès - català.

 
10)
 
Conferències sobre "Llengua i Societat"
 
Cicle de conferències "Llengua i Societat" organitzat per Omnium Cultural i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) amb la col·laboració de l'Observatori de la Llengua.

Pròximes conferències: 22 i 29 d´octubre a la Sala d´Actes de la UOC, Carrer Escorxador, s/n, Reus.

Més informació a www.observatoridelallengua.cat

-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com